Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).
Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont.
Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.
Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.
El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.
*1930's.- Vista interior del cinema.
Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.
Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.
Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.
*1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015
Jamás había sentido ningún coementario.
ResponEliminaGracias.
Salut
El 1919 Miquel realp ja havia inaugurat un cine en aquest lloc i crewc que tenia el mateix nom
ResponEliminaRecordo haver-hi anat de criatura amb el meu pare algun diumenge a la tarda. Era molt econòmic i bastant rònec. Era de l'estil del "Cinema Paradiso".
ResponEliminaCertament li dèiem "Cal Totxo".
La meva mare, de petita, durant els anys 40 i 50, va ser una clienta habitual d'aquest cinema. Me n'ha explicat un munt d'històries sobre ell. Per exemple, que abans de les projeccions hi solien actuar unes pobres noies de "varietés" que moltes vegades no s'aguantaven dretes de tanta gana que passaven. O que les famílies hi anaven amb carmanyoles de carn i truita de patates que deixava una ferum feréstega en tot el local. Ella recorda com si fos ahir que les mares feien pixar als seus fills petits a sota dels seients del cinema, i que la resta d'espectadors notaven amb els peus com baixaven els regalims de pipí.
ResponEliminaMoltes gràcies per la publicació d'aquesta entrada en el vostre blog que, tot i que jo no soc del barri, m'ha colpit especialment. Trobo a falta un llibre o pàgina web sobre la història de Vallcarca, un indret de Barcelona amb una identitat pròpia molt interessant.
Una salutació.
Jo anava amb la meva avia. Vivíem molt a prop i recordo el nom de "totxo". També recordo els batuts de maduixa de la marca Ram que servíen al bar. Eren coses que no passaven cada día!!!
ResponEliminaJo vivia a República Argentina i el "Totxo" era, junt amb el Roxy els cinemes de referència al barri de la nostra juventut. Es veritat que feia olor de truita de patates i desde el"galliner" es feien moltes gamberrades. A més era de sesión continúa i t'hi podies passar tota la tarda veient les mateixes pel·lícules..!!
ResponEliminaQuins records..!!
Jo sí recordo els berenars-sopars amb la carmanyola (ous durs, carn arrebossada i, amb sort pa amb xocolata). Diexaven fumar dintre la sala. Recordo veure la primera de King Kon amb la meva mare i la por que vaig patir. Dels pixums no recordo res. De les gamberrades tinc un bon record perqué jo hi participava ocasionalment com a secundari. Aturaven la projecció, s'encenien totes els llums i el "pilas" o "linterna" ens feia fora. Des del galliner lençavem arròs cap a la llum del projector , aigua, bombes fètides i, la més grossa, vàrem deixar volar un colom que s'estrellà contra la pantalla divereses vegades. Teniem uns 12 anys i ganes de gresca. D'aquí no vam passar.
ResponEliminaSalutacions