CINE DANTE. Passeig Maragall 415. (1966-1995)

 



*1980's. Entrada al cinema Dante.

 

Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.

Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.

L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.

La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.

Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.

Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.

Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.

Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.

 

*2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 

 

[1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

HAMBURGUESERIES WIMPY. (1965-1986)

 

*1984.- L'hamburgueseria Wimpy de la Rambla 126. (Foto: Jaime Buesa)

Les primeres hamburgueseries del tipus fast-food que es van obrir a Barcelona no pertanyien a cap de les tres grans cadenes que després van expandir-se per la ciutat fins a dominar el mercat local (ens referim a la tripleta McDonalds, Burger King i les desaparegudes Pokin's), sino que van ser de la franquícia britànica Wimpy.
Wimpy és una expressió anglesa amb connotacions pejoratives, que podria traduir-se al català com pocapena, feble, o poruc i també era el nom d'un dels personatge secundaris de la serie Popeye. Un tipus obès i devorador compulsiu d'entrepans que a les versions castellanes era conegut per Pilón.

J. Wellington Wimpy, també conegut com Pilón en la versió castellana, un personatge voraç de la sèrie Popeye.
 

Segons Ròmul Brotons [1] a l'any 1965 ja va existir una hamburgueseria de la franquícia Wimpy a la Rambla. Al novembre de 1973 La Vanguardia publicava un anunci  en què informava que Mr. Jaffer, responsable de la cadena a Espanya, es disposava a obrir el segon al carrer Fontanella. El mateix anunci feia esment a que al novembre de 1972 s'havia obert el primer Wimpy de la ciutat a la Rambla.
Aquest primer Wimpy era al número 79, entre el Mercat de la Boqueria i el carrer Hospital i la cadena va seguir obrint altres locals a la ciutat, com el que al novembre de 1978 es va instal·lar a les Galeries del Drugstore David del carrer Tuset amb la presència dels humoristes Tip y Coll a l'acte d'inauguració.
Posteriorment al 1983, Wimpy reforçava la seva presència a la Rambla per  competir amb Burger King i McDonald's, que ja s'havien desplegat a la zona, ocupant l'històric bar Canaletes i l'armeria Beristain al xamfrà amb Ferran, respectivament.
El nou Wimpy apareixia al número 126 de la Rambla, al local històricament ocupat per la Cafeteria Moka, amb un nou rètol anunciador de neó que l'identificava com La Casa de la Hamburguesa

L'estrella de Wimpy a Barcelona però, es va apagar ben aviat. A l'abril de 1986 el local de la Rambla 126 va tancar ofegat per un allau de deutes, entre els qual hi havien els impagats de les companyies de subministraments i els propis treballadors, que varen iniciar accions de protesta per reivindicar els seus drets. Els altres restaurants de la cadena també havien desaparegut.

A finals de 1987 reapareixia un nou Moka, totalment reformat, certificant l'acta de defunció de Wimpy a Barcelona. 

 

Els Wimpy de Rambla 79 i Fontanella

*1987.- L'obertura del nou Moka va esborrar qualsevol vestigi de l'època Wimpy al número 126 de la Rambla. 

[1].- Brotons i Segarra, Ròmul. Coses de la vida moderna, 58 invents que han transformat Barcelona. Albertí Editor. Barcelona 2012.

L'AQUARI DE LA CASCADA DEL PARC DE LA CIUTADELLA (1888-1930's)

Agraïments a ELOY FC

La primera exposició permanent de peixos vius que hi hagué a Barcelona va ser en una dependència que ocupava la part del darrera de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella. Allà a dalt, sota la daurada Quadriga de l'Aurora que presideix el conjunt, encara avui s'hi pot veure la porta coronada per una inscripció amb el mot Aquarium.

 

L'aquari de la cascada en un fullet publicitari de l'època

 

Aquesta petita instal·lació va inaugurar-se coincidint amb la celebració de l'Exposició Universal de 1888. A l'interior de l'espai que ocupava l'aquari hi havia un esgrafiat amb la figura del déu Neptú i al nivell inferior grups d'estalactites que simulaven una cova soterrània, una intervenció que duia l'empremta d'un jove Antoni Gaudí. L'arquitecte reusenc va col·laborar almenys en el disseny dels medallons amb llangardaixos que custodien la porta d'entrada.

A la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals publicada el 1917 s'informava que a la primavera d'aquell any l'aquari de la cascada seria reformat i ampliat i incorporaria espècies de tot el litoral marí i els rius catalans. 

 

 

*1917. Portada de la Guia de les Instal·lacions i Serveis de la Junta de Ciències Naturals i plànol del recinte del Parc de la Ciutadella amb totes les instal·lacions pertanyents a la Junta.

 

Tot plegat conformava una superfície de 120 metres quadrats que, seguint l'esmentada guia, quedava dividida en dues seccions: La fluvial per a peixos d'aigua dolça i la marina per als exemplars d'aigua salada. A la primera s'hi podia veure des del diminut cyprinodon (petit peix del Prat) fins a anguiles, carpes. barbs, tenques i mandrilles entre altres espècies, així com crustacis i insectes palustres amb petxines i caragols propis dels corrents d'aigua dolça.

Altrament, la secció marina era la novetat principal que incorporava aquesta reforma de l'aquari, tot acollint una modesta selecció de peixos del litoral català, tot i que majoritàriament s'hi exhibien  exemplars de format petit. Les dificultats per una acurada renovació de l'aigua salada feien aleshores difícil d'incorporar-hi peixos de dimensions més grans.

 

Dependència que ocupava l'aquari a la part posterior de la cascada. 

 

Entre les espècies marines exhibides hi havien celenteris (actínies i anèmones), equinoderms (estrelles i eriçons de mar), crancs, gambes, caragols, petxines, sípies i pops i només alguns peixos. Tampoc hi mancaven coralls, esponges i madrèpores.

Al centre de l'espai, entre les dues sales, hi havia un dipòsit d'aigua on es col·locaven prèviament els nous peixos que arribaven, amb l'objectiu d'aclimatar-los al nou hàbitat de l'aquari abans de passar-los a les peixeres.

L'aquari va sobreviure fins entrats els anys 1930's. En els últims anys aquesta instal·lació formà part del Museu de Zoologia del Castell dels Tres Dragons, abans de quedar definitivament abandonada i clausurada quan les espècies d'aigües marines van passar totes a ser exhibides al recinte del parc zoològic.



PLAÇA DE LA HISPANITAT abans d'urbanitzar-se (1959-1984)

Agraïments a JOSEP TALLADA i PERUCHO i JULIÀ BRETOS

Les primeres notícies que sobre l'intent de dedicar una plaça a la Hispanitat al triangle format per Aragó, Diagonal i Marina provenen del 1959. El mot intent és emprat aquí a consciència perquè el procés de gestació d'aquesta plaça, com era força habitual en molts projectes franquistes d'obra pública,  va ser manipulat políticament generant expectatives incertes i a la vegada dilatat en el temps com explicarem més endavant. De fet, quan Franco va morir de la plaça encara només n'existia el nom.

*1890.- La zona on amb el pas dels anys es projectaria la plaça de la Hispanitat a finals del segle XIX pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals.

A finals del segle XIX per aquest indret hi passava el camí que menava a Horta i dos rierols, l'anomenat Torrent de Delemús, que baixava pel carrer Sardenya i el Torrent del Notari que ho feia Lepant avall. Ambdós portaven aigües de les muntanyes del Guinardó cap al mar a través del pla de Barcelona. La via del ferrocarril marcava el seu límit coincidint amb el traç de la Diagonal. La construcció per la Mancomunitat del Grup Escolar Ramon Llull (1918-1922) a l'altra banda de la Diagonal no va contribuir gaire a millorar l'entorn, precisament perquè quedava a l'altre cantó de la línia fèrria. i no s'inauguraria fins el 1931.    

El terreny no era pla i durant molts anys va ser feu d'acampada de grups de gitanos, que hi tenien establerts els seus carros i el bestiar. Els nens de la comunitat corrien mig despullats per aquell fangar. Les dones tenien una certa anomenada en el sempre dubtós art de la quiromància i la lectura de mans, mentre els homes es dedicaven a arranjar estris de metall com paelles i paraigües i a esmolar ganivets. [1]      

Durant els primers anys de la República el triangle Aragó/Diagonal/Marina s'havia urbanitzat totalment tancant l'illa amb una parcel·lació mínima i alguna construcció. Contràriament, a l'altra banda del carrer Marina continuava el descampat, només alterat per unes poques cases al tram del carrer dels Enamorats que portava fins a la cantonada amb Lepant. La gent del barri va començar a conèixer popularment aquell espai com la plaça dels Gitanos. 

*1932.- Aspecte que presentava la zona de Marina/Diagonal i el terreny actualment ocupat per la plaça de la Hispanitat, que apareix enquadrat en vermell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Durant els primers anys de la postguerra les coses no van canviar gaire i encara es podien veure campaments de gitanos a la zona. Fou a partir del Congrés Eucarístic de 1952 que les coses van començar a canviar. El temple de la Sagrada Família, escenari de molts actes congressuals, quedava massa a prop i l'oficialitat va fer braços i mànigues per netejar l'indret de males vistes.

A finals de la dècada dels 1950's coincident amb la cobertura de la rasa del carrer Aragó fins a Diagonal/Marina hom comença a sentir a parlar de la Plaza de la Hispanidad. Anteriorment els franquistes havien previst donar aquest nom a la plaça existent a la cruïlla de la Diagonal amb l'Avinguda de Pedralbes, que finalment es va dedicar a Pius XII. D'altra banda, molestava molt a les autoritats l'apel·latiu popular encara en ús de plaça dels Gitanos. En aquest sentit, difondre el missatge que l'espai seria ben aviat urbanitzat i dedicat a la gran obra de la madre patria a les amèriques es considerava tot un encert. La seva principal utilitat però, seguia essent servir d'improvisat camp de futbol dels alumnes del Ramon Llull i dels nens i xicots del barri.

*1962.- El 22 d'agost d'aquell any La Vanguardia publicava aquesta nota sobre la plaça de la Hispanitat

 

Inicialment s'anomenava plaça de la Hispanitat només al petit triangle format per Aragó/Diagonal/Marina, Posteriorment s'hi va incorporar també el terreny de l'altra banda del carrer Marina, un solar que, cap a finals dels anys 60's i durant els primers 1970's, va esdevenir habitual lloc de plantada de les carpes d'alguns circs que actuaren a Barcelona.  

*1970.- El Berlin Zirkus va ser un dels circs que, al seu pas per Barcelona, van instal·lar la seva carpa al solar de la plaça de la Hispanitat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 10 de novembre de 1970)

 



1972.- El Circ Rus també hi va ser present dos anys després coincidint amb les Festes de la Mercè. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 23 de setembre de 1972).

A l'extrem del triangle, gairebé a la cantonada d'Aragó amb Sardenya, s'hi va construir un petit quiosc d'informació turística, considerant que aquell era el lloc d'entrada de molts visitants de la ciutat que hi venien per l'autopista de Mataró. Mentre les autoritats municipals presumien d´haver enderrocat tots els edificis, la resta del triangle va ser habilitat com aparcament de vehicles si bé no era difícil veure-hi sovint cotxes abandonats o totalment fets miques que conferien al lloc una deplorable i trista imatge de cementiri automobilístic. El cert era que aquella plaça de la Hispanitat verda i reiteradament promesa no arribava.

*1975.- Aspecte que oferia la projectada plaça de la Hispanitat a pocs mesos de la mort del general Franco. Aparcament massiu a una banda i descampat esperant carpes de circ a l'altra.

Amb l'arribada de la democràcia a l'Ajuntament les coses van canviar. El 1980 l'estret triangle entre Sardenya i Marina va ser dedicat al poeta xilè Pablo Neruda i el solar que ocupava les dues terceres parts de l'illa delimitada per Aragó, Lepant, Enamorats i Diagonal va mantenir finalment el nom de plaça de la Hispanitat [2]

El 1984 es va habilitar una primera urbanització de la plaça de Pablo Neruda -entre Sardenya i Marina- i finalment el 1990 es va executar el projecte d'enjardinament actual de Maria Dolors Febles, que incorporava també la plaça de la Hispanitat, que quedava, per fi, urbanitzada.

Només dos anys després, al 1992, sobre la mitgera de l'edifici del número 5 del carrer Enamorats el grup francés La Cité de la Création hi va pintar un mural amb una colla de coneguts personatges catalans representats als balcons.
A l'abril de 2017 la plaça de la Hispanitat va desaparèixer definitivament del nomenclàtor. L'ajuntament va ampliar els jardins amb la incorporació del solar de Lepant/Aragó, que havia ocupat l'empresa de reparació d'automòbils Mecaplauto i tot el conjunt de zona verda va passar a anomenar-se plaça de Pablo Neruda.

[1].- Gargallo i Porta, Josep. Articles a la revista Temple, editada per la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família.

[2] El Grup Municipal Popular va presentat el 1983 la seva queixa al ple de l'ajuntament reivindicant el nom de plaça de la Hispanitat quan ja feia tres anys que s'havia dedicat l'espai a Pablo Neruda.

CAFÈ MUEBLES NAVARRO. Riera Alta 4-6 (1998-2007)

Una antiga i popular botiga i magatzem de mobles del Raval (Muebles Navarro), situada a l'inici de la Riera Alta tocant al carrer del Carme, va ser transformada el 1998 en un espai singular d'oci i lleure, gràcies a la iniciativa de dos nordamericans afincats a Barcelona, que van saber donar-li un clima especial que va atraure aviat un públic fidel. Van conservar alguns elements originals, com el rètol de l'entrada i van omplir l'interior de mobles de tot tipus, cadires de mil estils, gran sofàs de pell, tauletes baixes  i fins i tot un llit. Tot plegat configurava un espai ordenadament desordenat, que permetia gaudir d'un clima de tranquil·litat i complicitat entre tots els clients dins una atmosfera entranyablement decadent, retro i kitsch. L'ordenació interior del local el feia especialment idoni per anar-hi en grup.

El Café que pone Muebles Navarro, que era el nom complet i oficial del local, era terreny abonat a les exposicions de pintura, fotografia i a l'execució de performances  i altres alternatives creatives. L'amplitud del local (300 metres quadrats) amb sostres de 4,5 metres d'alçada i tota la instal·lació elèctrica i de climatització a la vista, permetia també organitzar-hi concerts de música en directe amb els habituals problemes de sorolls amb els veins.

La parròquia addicta al Muebles Navarro era d'allò més diversa amb barreja de turistes i joves estrangers, gent del barri i personatges majoritàriament d'aparença alternativa. Tot i que no era un restaurant, a banda de les copes, s'hi podien degustar bons entrepans, patés, formatges i embotits, pastes i pastissos. 

Al 2007 el local es va reformar i va perdre una gran part del seu encant original. El resultat va ser un nou local conegut com a Marmalade, inaugurat el 2008 i molt més orientat al turisme, que va perdre totalment el glamour del cafè que anteriorment posava Muebles Navarro.

CAN GRASES (1890's-1970's) / ESCOLA MONTESSORI (1920-1925) / RESIDENCIA D'ESTUDIANTS NORMALISTES (1927-1933) / GRUPO ESCOLAR URUGUAY (1941-1966). Comte de Salvatierra / Via Augusta

Agraïments a RAMON VILALTA

Finca i casa pertanyent a la família Grases que era situada al carrer del Comte de Salvatierra, una via curta dels afores de la vila de Gràcia, que enllaçava el carrer Balmes amb el carrer per on discorria el carril Barcelona-Sarrià (avui Via Augusta), per sobre de la Diagonal. El seu propietari Antoni Grases i Riera [1] havia tingut una casa al centre de la plaça Catalunya que al desembre de 1895 fou enderrocada per permetre la nova urbanització de l'espai.

*1920's.- Imatge de Can Grases amb el seu jardí en primer terme. (Foto: Josep Barrillón)

 

A partir del moment en que la família va deixar de viure a la finca, Can Grases començaria una llarga història sempre molt vinculada a l'ensenyament. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya hi va obrir l'Escola Montessori, que seguia els criteris de renovació pedagògica i conreu de la llibertat entre els alumnes, que la pedagoga italiana Maria Montessori havia dissenyat. La família Grasses va llogar la finca al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1927 s'hi va instal·lar la Residència d'Estudiants Normalistes, un any abans que els límits de la finca quedessin rectificats per les obres de cobriment de les vies del carrer del Carril per urbanitzar-hi la Via Augusta.

*1933.- Emplaçament de la finca de Can Grases en un plànol traçat durant la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Va ser durant els primers anys de la postguerra, quan a la casa s'hi va instal·lar el Grupo Escolar Uruguay, inaugurat pel Ministeri d'Educació franquista el 12 d'octubre de 1941 en ocasió del Dia de la Hispanidad, altrament dit de la Raza. Formava part d'un pla per obrir escoles a la ciutat amb noms dels anomenats países hermanos de América Latina. Els cònsols respectius de cada país presidien els actes d'inauguració dels centres escolars. A Can Grases li va tocar el dedicat a l'Uruguai com constava en una placa que es va penjar a la cantonada amb la Via Augusta al costat d'un dels balcons del primer pis.

 

*1941.- La portada de La Vanguardia del dia 2 d'abril d'aquell any informava sobre la inauguració dels nous grups escolars, entre ells el dedicat a l''Uruguai. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

*1941.- El Grupo Escolar Uruguay instal·lat a la Casa Grases poc després de la seva inauguració. 

*1955.- El Grupo Escolar Uruguay amb la Via Augusta al fons.

 

El Grupo Escolar Uruguay va romandre a l'antiga finca de Can Grases fins a l'any 1966. El primer dia d'abril d'aquell any va ser inaugurat el nou edifici docent a l'Avinguda Príncep d'Astúries cantonada Guillem Tell. El vell xalet del carrer Comte de Salvatierra va continuar dempeus algun temps més fins al seu enderroc. Sobre el solar resultant a l'any 1973 s'hi va començar a construir un edifici d'oficines on el 1975 el desaparegut Banco Guipuzcoano hi va instal·lar la seva seu principal a Catalunya.

[1].- El seu germà, Josep Grases i Riera (1850-1919) va ser un notable arquitecte modernista que va construir moltes de les seves obres a Madrid.

PAVELLO DE RIEGOS Y ENERGIA DE VALENCIA. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)

Agraïments a JAUME MAS

*1929.- El petit pavelló de REVA encara en construcció a l'esquerra de la imatge. Al fons es veu el Palau Nacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).

La companyia Riegos y Energia de Valencia (REVA) va ser fundada a l'any 1928 per l'empresa belga Tractebel (després Electrabel) amb la pretensió de participar al concurs públic convocat pel Govern Espanyol per a la construcció d'embassamets a la conca del riu Túria. Els objectius eren generar reserves per l'abastiment de l'aigua a ciutat de València per assegurar els regs a l'horta i produir energia elèctrica. L'arribada de la República, la guerra i després el franquisme frustrarien gran part d'aquestes expectatives inicials. 

REVA va comparèixer a l'Exposició de Barcelona de 1929 amb un petit pavelló a la zona adjacent al Palau Nacional pel cantó de Montanyans. Era situat entre el del Banco Vitalicio y el de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro.

*1929.-  El pavelló de REVA ja construït amb el del Banco Vitalicio darrera. (Foto: Joan Fontanillas Ginabreda / ANC).

 

GRUP DE CASES BARATES DE LA COOPERATIVA MILITAR. Pare Claret / Castillejos / Travessera de Gràcia / Cartagena. (1920's-1960's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, ELOY FC i JOAN MARC

 

Al juliol de 1920, l'arquitecte Enric de Babot i Frayse  va projectar un grup de cases barates per a la Cooperativa Militar de Barcelona, que ocuparien tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers Castillejos, Coello (avui Pare Claret), Igualtat (avui Cartagena) i l'últim tram de Travessera de Gràcia. El terreny era situat just entre l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Hospital de la Quinta de Salut L'Aliança. Va col·laborar també en el projecte un altre arquitecte, Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939), que es va encarregar de la direcció d'obres.

Eren uns habitatges modestos, de planta baixa i pis, en els que destacaven com a elements més singulars el frontó triangular que coronava les façanes i el pati interior de cadascuna de les finques, que podia ser utilitzat indistintament com a hort o com a jardí. 

El conjunt guardava moltes similituds amb el situat a l'illa Torre Vélez-Sant Quintí i també amb el de Torre dels Pardals/Mascaró/Tinent Costa que van projectar els mateixos arquitectes esmentats. El grup de cases barates va ser inaugurat pel rei d'Espanya Alfons XIII, amb tota la solemnitat patriòtica que requeria un acte com aquell vinculat a l'estament militar. Les primeres en quedar enllestides van ser les del carrer Coello, les de façana a la Travessera encara trigarien uns anys més

*1922.- Fragments de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 8 de juny que informava dels actes d'inauguració de les primeres cases barates del grup.

 

*1922.- Parada militar amb la presència d'Alfons XIII celebrada el dia 7 de juny d'aquell any amb motiu de la inauguració i lliurament de claus dels primers habitatges del grup. Banderes espanyoles guarneixen balcons i terrats. El carrer Coello (avui Pare Claret) apareix encara sense empedrar ni asfaltar i amb els fanals fora dels marges de la vorera.
 

*1933.- Plànol municipal on es pot apreciar la minuciosa sectorització de l'illa i els patis interiors de què disposaven les cases. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1930's.- Vista des de la cantonada Travessera de Gràcia / Castillejos. (Foto: Josep Brangulí)

*1930's.- Vista des de Pare Claret cantonada amb Cartagena, aleshores Coello/Igualtat.

(Foto: Josep Brangulí)

Cap a les acaballes dels anys 1940's el conjunt va començar a perdre la seva uniformitat original. Algunes casetes van ser remuntades i altres començaren a desaparèixer per donar pas a altres edificacions. El procés de substitució es va completar entre els anys 1960's i 1970's, amb l'enderroc del que quedava del conjunt.

Avui (2017) encara podem veure un vestigi d'aquest grup a la casa numerada amb el 378 de la Travessera de Gràcia que conserva la façana original.  

*1960's.- El grup des de la cantonada Pare Claret / Castillejos. Com es pot observar ja havia perdut la uniformitat. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz) 

 

*2015.- L'única casa supervivent del grup és aquesta de la Travessera de Gràcia (Font: GoogleEarth).

 

PAVELLÓ DE LA CONFEDERACIÓN SINDICAL HIDROGRÁFICA DEL EBRO. Exposició de 1929. (1929-1930)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb el suport de JAUME MAS, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FERNÁNDEZ

*1929.- Últims retocs al pavelló de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

L'actual Confederación Hidrográfica del Ebro va ser fundada l'any 1926 durant la dictadura primoriverista amb el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro (CSHE). La seva finalitat era la gestió de l'aigua i dels regs provinents de la conca fluvial del riu Ebre i els seus afluents principals sota uns criteris d'aprofitament comú de les aigües.

La presència d'aquesta entitat a l'Exposició Internacional de 1929 es va limitar inicialment a un estand situat a l'interior del Pavelló de l'Estat Espanyol que hi havia a l'esplanada de l'Estadi.

No obstant, la CHSE acabaria disposant d'un pavelló propi que es va dissenyar i construir quan ja s'havia inaugurat i obert al públic l'Exposició. Les obres van durar de juny a setembre de 1929 i el dia 4 d'octubre el rei Alfons XIII va inaugurar-lo oficialment.

*1929.- Arribada del rei d'Espanya Alfons XIII al Pavelló. (Font: ANC)

 

El projecte havia estat elaborat per l'arquitecte aragonès Regino Borobio Ojeda (1895-1976) que des de 1926 treballava com assessor d'arquitectura a la pròpia Confederación. Borobio era aleshores un home jove, de només 34 anys, clarament influenciat pels criteris de l'arquitectura racionalista, que va aplicar al pavelló construït a l'entorn del Palau Nacional, prop dels de Iugoslàvia, REVA i el Banco Vitalicio.
Després de la Guerra Civil Borobio abraçaria la causa franquista i esdevindria un dels arquitectes oficials del règim a Saragossa amb moltes obres a la capital aragonesa.

*1929.- El pavelló de la CSHE al centre de la imatge. A la dreta, davant el Palau Nacional veiem el pavelló de Iugoslàvia i a l'esquerra apareix el del Banco Vitalicio amb el seu remat gaudinià. (Font: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada Francisco Arauz)

 

*1929.- Emplaçament del pavelló en un plànol de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

 

També va col·laborar en el disseny del pavelló de la CSHE l'escultor Félix Burriel Marín (1888-1976), que hi va projectar tres figures al·legòriques en forma de dona que representaven l'energia hidràulica, l'agricultura i la navegació. Aquest conjunt escultòric va quedar emplaçat al costat de la porta d'accés al pavelló. A l'interior el pintor riojà Angel Díaz Domínguez (1879-1925) es va encarregar dels cartells i dels quadres dels pantans i paisatges de la conca de l'Ebre.

*1929.- El grup escultòric de Félix Burriel que hi havia  a l'entrada del pavelló. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC). 

 *1929.- Comentari sobre l'interior del pavelló de la CSHE aparegut a la Guía de la Exposición  (Font: Notas de un Visitante d'Eliseo Sanz Balza. Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1929.- Dibuix del pavelló que apareixia en un anunci de Can Jorba (Font: Hemeroteca La Vanguardia)