RELLOTGERIA LA MARINA. Ample 50. (1888-1909)

A l’any 1888, Jacinto Roca Fuster, un jove empresari de 25 anys que venia de passar un temps a les Filipines, va obrir al número 50 del carrer Ample una rellotgeria batejada amb el nom de La Marina, que amb el pas del temps seria el precedent i primer graó de la gran empresa Joieria Roca.

En aquesta primera etapa el negoci es limitava exclusivament a la venda i comercialització de rellotges. Jacinto i els seus hereus però ja s’havien fixat com objectius ampliar el negoci, la qual cosa es realitzaria en diverses fases. La primera traslladant la rellotgeria a la Rambla del Centre (1909) i més tard incorporant ja el nom de joieria al negoci al passatge Bacardí, també a la Rambla, per acabar finalment als anys 1930’s a la cantonada Passeig de Gracia - Gran Via amb la botiga de la Joieria Roca dissenyada per Josep Maria Sert.

Jacinto Roca Fuster.

EL PATIO DEL FAROLILLO. Cabaret flamenc. Poble Espanyol de Montjuïc. (1929-1930)

 

*1929.- Un cartell publicitari de El Patio del Farolillo dissenyat per Romà Bonet i Sintes, conegut per Bon.

 

*1929.- Vista de la plaça de Peñaflor i el local que va acollir El Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)

*1929.- Rosita Rodrigo a la finestra del costat de l'entrada al Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)

El cabaret en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929, Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d'una reproducció de la font de Tarifa (Cadis),  on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La historia d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble Jose Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l'aristòcrata a mans de de l'artista. A la Rosita, que ja havia actuat a l'Argentina a finals dels anys 1910's, se li atribuïen també idil·lis, mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

 

*1920.- Rosita Rodrigo a la portada de la revista argentina El Gráfico, editada a Buenos Aires, on ja havia actuat de joveneta.

 

*1929.- Un animat Alfons XIII va visitar El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut). 

 

*1929.- Tres imatges més de Rosita Rodrigo a l'entrada del local durant l'Exposició de Internacional de Barcelona. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes).

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d'animar les nits de l’any llarg que va durar l'exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.  

 

*1929.- Il·lustració publicada a L'Esquella de la Torratxa a l'estiu d'aquell any.

 

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d'aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins a la seva mort a l’any 1959. 

 

2010's.- Aspecte actual del racó del Poble Espanyol de Montjuïc on estigué instal·lat El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut).

 

 

PORXADES LATERALS DEL PAVELLÓ DE LA CAIXA DE PENSIONS. Exposició de 1929. (Avui seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Parc de Montjuïc. (1929-1995)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JAUME MAS, MAITE MAR, FRANCISCO ARAUZ i DARIUSZ OSIAK

 

 

*1929.- Fullet que es distribuïa durant els dies de l'Exposició per informar al visitant del que podia trobar dins el pavelló de la Caixa de Pensions. (Font: Centre de Documentació de Caixabank). 

 

*1929.- Vista general del Pavelló de la Caixa de Pensions. A la dreta es pot veure el Palau Nacional. (Foto: Josep Brangulí).

 

*1929.- Una postal de la façana del pavelló en la que s'han assenyalats els cossos laterals desapareguts.  

 

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (actualment Caixabank) va presentar-se a l’Exposició de 1929 amb un elegant pavelló d’estil noucentista, projectat pels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas (1899-1959) i Manuel Maria Mayol i Ferrer (1898-1929). Només un any abans de l'exposició, La Caixa havia creat l'Institut de Serveis Socials i va considerar l'exposició internacional com un marc idoni per a poder exposar la seva tasca social. L'edifici del pavelló s’aixecà al passeig de Santa Madrona, al final del carrer Lleida, entre l'actual Museu d'Arqueologia i la pujada al Palau Nacional, que aleshores es podia fer mitjançat un desaparegut funicular.

 

*1929.- Aspecte de la sala gran de l'edifici des de la balconada interior del primer pis. (Font: Josep Brangulí. Centre de Documentació de Caixabank) 

 

Acabada l'Exposició, l’edifici va mantenir la seva activitat vinculada a l’entitat de crèdit i a la seva àrea de serveis socials. No obstant això, el curs dels esdeveniments històrics que van portar a la Guerra Civil i al franquisme van canviar posteriorment els usos d'aquest edifici. D'altra banda, el pas dels anys i un deficient mateniment varen provocar el seu deteriorament progressiu i algunes modificacions estructurals, entre les que destaquem la pèrdua de les dues porxades que hi havien originàriament a les façanes laterals.

*1929.- Imatge del Pavelló de la Caixa de Pensions en la que podem veure una de les porxades laterals desaparegudes, així com el pas del funicular que portava els visitants cap al Palau Nacional. (Font: Col·lecció privada © Dariusz Osiak).

*1931.- Detall d'una de les porxades laterals de l'edifici del pavelló de la Caixa de Pensions uns anys després de la celebració de l'Exposició. (Foto: Hermenter Serra de Budallés / ANC).

 

L'any 1935 la Caixa va començar a equipar l'edifici com a hospital amb l'objectiu d'atendre-hi els seus afiliats per maternitat i accidents de treball. L'esclat de la guerra però, va canviar els plans i l'edifici passà a ser l'hospital número 18 gestionat inicialment per la Creu Roja i després a partir de 1938 pel propi exércit republicà i les forces populars. El pavelló va ser destinat a fer les funcions de banc de sang per donar suport als soldats ferits al front. Un gran domàs vermell amb la falç i el martell anunciava aquest servei des del cos central de la façana principal de l'edifici. 

 

*1938.- La silueta de l'edifici, clarament identificable en aquest cartell editat pel PSUC i la UGT, quan durant la Guerra Civil va acollir un banc de sang per atendre les víctimes del front. (Font: Centre de Documentació de Caixabank). 

 

Amb l'arribada del franquisme el 1944 va ser ocupat per l’Instituto Nacional de Previsión (INP), que encara no havia aixecat la seva seu barcelonina a la cruïlla de Gran Via/Balmes, just als solars on les bombes feixistes de març de 1938 havien arrassat una colla d'edificis al costat del Coliseum.

Sota la dependència de l'INP va ser destinat durant uns anys a maternitat i posteriorment a dipòsit de medicaments i arxius administratius de l'entitat gestora de la Seguretat Social.

Posteriorment l'edifici va ser buidat i a partir d'aquí va començar el seu procés de degradació. Al 1962 va ser habilitat per acollir-hi les victimes de les inundacions del Vallès i per allotjar els desnonats per l'obertura de l'avinguda García Morato entre les Drassanes i el carrer Nou de la Rambla. 

Arribada la democràcia, l'edifici va quedar com a Dipòsit Provincial d'Aprovisionament de la Seguretat Social i després del traspàs dels serveis de la Seguretat Social a la Generalitat, va restar sense ús a partir de 1986.

Amb el projecte olímpic ja en marxa es va plantejar la necessitat de rehabilitar l'edifici i donar-li una funció d'equipament cultural o públic. Es varen encarregar diversos estudis on s'analitzava l'estat de conservació de l'edifici i les seves patologies estructurals. Tots ells palesaven importants deficiències estructurals amb espais enrunats que requerien d’una contundent intervenció per salvar l'antic pavelló. Sobre les porxades laterals advertien del seu mal estat i de la necessitat de refer-les totalment en cas de rehabilitació de l'edifici

Com s'ha apuntat abans, el projecte original de l'edifici presentava dues porxades de tres arc de mig punt, que s’estenien paral·lelament a la façana principal i sobresortien de les dues façanes laterals. La corresponent a la façana lateral amb vista al final del carrer Lleida, era mes alta per salvar el desnivell del solar  i constava d'un arc al nivell de la planta semisoterrània, els tres arcs al nivell de la planta baixa i la terrassa amb balaustrada al nivell del primer pis.

 

 

*1991.- L'estudi encarregat per a rehabilitar l'edifici ja advertia del mal estat de les porxades laterals (aquí identificades com a llotges), que finalment foren suprimides. (Font: Cast Engineering)

 

En el projecte final de rehabilitació de l'edifici va ser finalment descartat el manteniment d'aquestes dues porxades que van ser suprimides i els espais resultants van ser igualats a nivell de façana. També es troben a faltar del projecte original els sis pinacles que coronaven la façana principal.

Amb la rehabilitació enllestida, a l'any 1995 s'hi va inaugurar l'Institut Cartogràfic de Catalunya (avui també Geològic).

 

 

 

 

*1993.- Plànols de l'alçat de la façana principal amb la identificació dels dos cossos de les porxades laterals suprimides, que apareixen enquadrats en vermell. (Font: Arxiu de Sílvia Farriol i Anna Soler).

 

*2019.- Vista d'una de les façanes laterals després de la rehabilitació de l'edifici, ja sense la  porxada. (Foto: Miquel Barcelonauta)

Documentació d'interès:

 

Roma i Fibla, Xavier. Pavelló de la Caixa de Pensions a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Història, arquitectura i estudi de la construcció. Barcelona 2009. Cliqueu aquí per accedir-hi

Article actualitzat el 4 de setembre de 2024