Gravat amb una vista de Barcelona des dels terrenys del Desert de Sarrià i fragment del mateix. (Publicat a Voyage pittoresque et historique en Espangne d'Alexandre de Lamborge / AHCB)
El Desert de Sarrià era un d'aquest espais. Envoltava un convent de frares caputxins que estigué actiu entre 1578 i 1835. El seu emplaçament el podem situar entre la continuació del carrer Major de Sarrià un cop creuada la Ronda de Dalt, conegut com passeig de Santa Eulàlia, i els carrers de Can Caralleu i del Desert. Segons la llegenda aquí va néixer i viure Santa Eulàlia al segle IV a l'època romana. La finca havia estat cedida als caputxins pel duc de Ferlandina i els religiosos la van convertir en un espai arbrat i bucòlic on hi destacaven un seguit de figures de fang que evocaven diversos conceptes espirituals.
Durant el setge militar de 1714, el convent va ser ocupat militarment, si bé la majoria dels frares van poder continuar la seva tasca espiritual i la comunitat fou respectada.
El convent va desaparèixer després de la desamortització de 1835 i la finca passà a mans de Henry Misley, un anglès que hi establí la seva residència i que no tingué massa cura en mantenir adequadament els jardins i va fer desaparèixer les figures de fang,
Posteriorment el doctor Josep Ricart i Gila (1846-1920) i l'industrial del ram tèxtil Josep Sert i Rius (1840-1895) hi fundaren un asil per obrers invàlids i mutilats, la construcció del qual encarregaren a l'arquitecte Josep Amargós i fou inaugurat el 1894 dins els límits de l'antic desert.
L'11 de setembre de 1905 s'hi celebrà una de les primeres Diades Nacionals de Catalunya amb l'assistència de polítics i personalitats culturals de l'època, entre ells Santiago Rusiñol que parlà davant de més de 5.000 persones.
Les intervencions arqueològiques realitzades el segle passat sobre aquells terrenys van permetre localitzar unes guixeries (ornaments dels murs de l'antic convent caputxí) i un bloc rectangular de calcària, que feia les funcions de marxapeu per ajudar a pujar als cavalls. Se'l coneix com el cavalcador de Santa Eulàlia i es conserva davant l'església dels caputxins, al número 2 del carrer del Cardenal Vives i Tutó.
La pedra o cavalcador de Santa Eulàlia.
*1897/1920.- Dues imatges de Capella de Santa Eulàlia amb l'edifici de l'asil del Desert de Sarrià adossat. (Font: AFB)
Des de l'any 1463 està documentada també en aquest indret una capella dedicada a Santa Eulàlia, La capella fou destruida en els dies posterior a l'Alzamiento feixista de juliol de 1936.
A finals del segle XX, els sarrianencs de la zona encara anomenaven el Desert a aquell sector. L'obertura de la Ronda de Dalt però, el va partir per la meitat i la urbanització del parc de Joan Raventós també va contribuir a canviar l'aspecte de la zona. Avui només el carrer del Desert i la residència d'avis de l'Institut del Desert de Sarrià recorden el nom que tingué aquella finca.
M'ha anat molt bé l'explicació per aclarar-me lo del desert, perquè em feia ballar el cap.
ResponElimina