Ja al 1899, a la cantonada del carrer de Vilà i Vilà amb el del Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l'actualitat amb diverses reformes.
Ocupant aquell mateix local, a La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local era sotmès a una notable reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge tot iniciant una llarga etapa. La reforma de local havia estat practicada per l'arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l'escenari i a la sala de butaques l'aspecte que perdudaria fins als anys 1990's.
Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge
*1909. Multa imposada pel governador civil en visita sorpresa al Petit Moulin Rouge per infraccions en l'enllumenat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge
*1920.- Vista del local ja amb el nom de Moulin Rouge.
En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española que encapçalava el mateix dictador del moment general Miguel Primo de Rivera
El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d'un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l'empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l'antiga deixant al mig una petita cambra d'aire entre les dues façanes.
Durant els anys de la Segona República el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral.lel. Astell va contractar a l'actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de sugerents títols com A la vejez viruelas, Los huevos de don Froilán, Mi hija no sé quién es, La tengo debajo y encima, La tengo arriba, El mejor remedio es.... i algunes titulades en català com L'esbergínia de'n Saldoni, Tots amb un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.
Amb l'esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de ferstes amb tauletes envoltant una petita pista de ball.
*1930.- Foto nocturna del Moulin Rouge durant l'època republicana.
El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l'adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.
Durant els anys de la Segona República el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral.lel. Astell va contractar a l'actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de sugerents títols com A la vejez viruelas, Los huevos de don Froilán, Mi hija no sé quién es, La tengo debajo y encima, La tengo arriba, El mejor remedio es.... i algunes titulades en català com L'esbergínia de'n Saldoni, Tots amb un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.
Amb l'esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de ferstes amb tauletes envoltant una petita pista de ball.
El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l'adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada