Successor del Café Concierto Barcelonés i després del Café de la Unión, un nou local, batejat amb el nom de d’Alcazar Español, va irrompre cap als inicis de la dècada dels 1890’s als baixos del número 7 del carrer Unió, a pocs metres de la Rambla. El canvi va animar considerablement les nits de l’eix Unió-Barbarà en una Barcelona on les modes que arribaven de París, pel que fa als locals d’oci nocturn, ja havien consolidat el format del cafè concert o cafè cantant a la ciutat. Eren locals en els que, d’una manera gairebé continuada i permanent, s’hi podien veure actuacions d’artistes sobre petits escenaris o entre les pròpies taules que ocupaven els clients. En el cas de l'Alcázar Español la qualitat dels artistes en molts casos era força discutible, si bé la satisfacció del client quedava compensada per les insinuacions amb que acompanyaven les lletres dels propis temes que interpretaven i, més especialment, pels moviments provocatius de balls i contorsions, que habitualment es completaven amb exhibicions corpòries més o menys explícites. Això generava sovint moments de màxima intensitat on tothom cridava en una barreja brams, aclamacions, expressions grolleres i algun que altre insult o desconsideració cap a l’artista de torn. Ricard Opisso ens va deixar un excel·lent dibuix on es recull perfectament aquesta atmosfera de gatzara que es vivia al local.
Tot i que mai va ser considerat com una sala de cinema, sí és cert que durant algunes etapes s'hi van projectar pel·lícules. L'antecedent més llunyà és del 3 de novembre de 1898 i als anys 1910's el cinema tornà al local barrejat amb els espectacles de varietats habituals.
L’Alcázar Español mai va ser un local distingit, si bé alguns burgesos de l’època hi feien cap atrets pel morbo que suposaven els baixos fons de la ciutat en contraposició a les seves vides desfogades i luxoses. Els cronistes de l’època (Passarell, Josep Pla) presenten el local més aviat com un territori de classes mitges acomodades i petits comerciants, a banda de destacar la presència de personatges de l’hampa local, busca-raons de tota mena, proxenetes, prostitutes i altra gent de mal viure.
L'any 1917 el local va intentar netejar la seva imatge i va ser sotmès a una profunda rehabilitació a càrrec de l'arquitecte i interiorista Andreu Audet. Des de feia temps, el local era un lloc on habitualment s'hi practicava el joc i al 1920 figurava a la llista dels 20 establiments de caràcter públic on es tolerava, després de la reglamentació dictada per Francisco Maestre Laborde, comte de Salvatierra.
La història de l’Alcázar Español ens va deixar dos moments especialment destacats, impossibles d’obviar en qualsevol repàs a la vida del local. El debut de la gran Raquel Meller i un succés especialment sonat com fou l’agressió al desembre de 1914 amb un tret de pistola comesa per un pinxo a la dona que el mantenia, la qual treballava d’artista al local.
L'adveniment de la dictadura del General Primo de Rivera al 1924 i la seva creuada contra la moralitat i el vici van suposar durs cops de gràcia per l'Alcázar Español, que al capdavall propiciarien la seva fi. A partir del 7 d'octubre de 1924, sota el mandat del governador Joaquín Milans del Bosch, la premsa començava a publicar circulars en les que es deixava ben clar que no es tolerarien pràctiques contra la moral i les bones costums. Ni tan sols els burgesos que freqüentaven aquell tipus de locals se'n salvaven, ans al contrari eren amenaçats especialment amb textos conm aquest "... me hallo dispuesto con toda severidad y he de extremarla con aquellos que por su posición social. que supone mayor grado de cultura, están obligados a comportarse correctamente, no sólo por ellos, sino por el ejemplo que dan a las clases más humildes" [1]. L'Alcázar Español va ser víctima d'una doble prohibició d'acord amb la nova legalitat. Es prohibien els porters a peu de carrer, a l'entrada dels locals, per tal d'evitar que advertissin a l'interior de l'arribada de la policia, mentre que dintre dels locals quedava totalment prohibida la instal·lació de qualsevol dispositiu o mecanisme d'alarma davant la visita de l'autoritat.
D'altra banda, en la seva novel·la Una heredera de Barcelona (2010), l'escriptor Sergio Vila San Juan evoca les vivències del seu avi, un advocat criminalista en exercici a la Barcelona de començaments del segle XX. Vila San Juan ens explica la història esdevinguda el 1920 d'una cantant i ballarina de l'Alcázar Español (Maria Nilo), de nom real Sebastiana Togores, que va ser segrestada en un hotel per tres malfactors que van intentar sense èxit estrangular-la i robar-li les joies.
Segons explicava el desaparegut bloguer José March Fierro (1954-2019) [2], al març de 1925 l'amo de l'Alcázar Español Emilio de Mayolas va matar al seu cunyat d'un tret després d'una disputa per la penyora d'una joia en un context de dificultats econòmiques per reflotar el local. Aquest incident i les seves conseqüències van suposar la sentència de mort pel local, que només un mes després, amb canvi d'empresari, va tornar a obrir convertit en Parisiana.
[1].- El Diluvio. 21 de novembre de 1924. Del Gobierno Civil.
[2].- March Fierro, José. Blog No te quejarás por las flores que te he traído. http://lavaix2003.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada