RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 27 de maig del 2024

DON PANCHO. Cafeteria. Restaurant. Aribau / Travessera de Gràcia. (1956 - 2003)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS


Va ser a mitjans de la dècada dels 1950's que en un dels baixos del número 50 de la Travessera de Gràcia, gairebé tocant al xamfrà amb Aribau, va obrir una cafeteria restaurant de nom Don Pancho, que amb el pas del temps esdevindria un referent al barri.  
Caracteritzada per la seva distinció va ser aviat captada per un públic burgés de butxaca plena i d'alguns famosos que en van fer el seu local de referència. En els seus primers anys era habitual veure-hi a Ladislau Kubala, Gustau Biosca i altres jugadors del Barça de l'època.
En aquells temps la zona començava a destacar també per la seva efervescència comercial i d'oci. Feia poc havia obert el Restaurant Reno (1954) només cent metres més enllà en direcció a Gal·la Placídia. L'ambient d'oci nocturn es recolzava en la proximitat dels cinemes Balmes (1953) i Aristos (1946) i del night club Las Vegas (1952) al carrer Aribau. Amb el pas dels anys, el barri es va acabar de consolidar sobretot a partir del boom que va produir el carrer Tuset una dècada més tard a l'època de Tuset Street.  
L'èxit de Don Pancho va propiciar la seva ampliació incorporant-hi el local adjacent de la cantonada amb Aribau. També es va engrandir la terrassa exterior que era una de les més notables de la zona. Les seves taules van passar de la vora de la façana a quedar situades al costat de la vorera. La cafeteria i el restaurant mai van deixar de ser un lloc de trobada de gent vinculada al món del futbol i no només de jugadors sinó també de presidents i directius. 

*1956.- Fotograma del film hispano-mexicà El ojo de cristal dirigida per Diego Santillán, que tenia una de les seves escenes ambientada al Bar Cafeteria Don Pancho, d'on surten els dos policies de la imatge. 

*1956.- Don Pancho poc temps després de la seva obertura al número 50 de Travessera de Gràcia. (Foto: Autor desconegut. todocolección.com)

Olga Navarro Verona, va ser la mestressa i l'ànima per excel·lència del local, que va tenir una vida de gairebé 50 anys fins al inicis del segle XXI. Fou aleshores quan el negoci va ser traspassat i va donar lloc a una nova proposta gastronòmica anomenada Bombilate. Darrerament (2024) s'hi ha assentat el Wymwood.

dimecres, 22 de maig del 2024

GRANJA BALMORAL. Diagonal 488. (1961-1995)

MIQUEL BARCELONAUTA

Les granges enteses com establiments de consum de productes làctics i derivats de la xocolata amb el corresponent acompanyament  de bolleria/reposteria, van tenir els seus anys de glòria a la ciutat. En funció del seu emplaçament i del moment històric que es vivia també tingueren però, un caràcter popular o bé d'elit social. La Granja Balmoral corresponia a aquesta última tipologia. La seva història, en realitat arrenca dels primers anys de la dura postguerra, quan es va establir als amplis baixos del número 488 de la Diagonal com a una més de les nombroses granges La Catalana esteses pels carrers de la ciutat. En aquell primer període, el tram de la Diagonal comprès entre el Cinc d'Oros i la Plaça de Calvo Sotelo (com van batejar els franquistes a l'actual de Francesc Macià) era una avinguda noble que va destil·lar durant molts anys el flaire del triomf dels guanyadors de la guerra i dels seus fills. Fou en realitat durant les primeres dècades del franquisme (1940 i 1950) quan es va forjar i consolidar el caràcter d'aquesta granja. Un caràcter que, a partir del 1961, ja amb el nom de Balmoral -coincident amb l'hotel proper del número 5 de Via Augusta-, el local va recollir i perllongar en el temps.   

Per a molts, bellugar-se per aquella zona representava d'alguna manera una certificació de pertinença a la classe social benestant, que es concretava en deixar-s'hi veure o ser-ne un/a habitual. A la part més interior de l'establiment, la clientela habitual la formaven grups majoritàriament femenins, formats per senyores madures de casa bé, que hi consumien les tardes de la seva viudetat o de l'absència permanent dels seus marits aparentment dedicats a la feina (o qui sap a què), al costat de tietes solteres en un paisatge de suïssos, croissants, ensaïmades i cafès amb llet.

Als vespres, especialment als caps de setmana, la Balmoral  acollia el públic de la sortida dels espectacles de la zona. Els espectadors del Cinema Teatre Windsor i el Diagonal n'eren els més habituals. 


*1970's.- Una targeta de la Granja Balmoral i una capsa de mistos amb propaganda compartida entre l'hotel i la granja (Font: todocolección.com).

Paral·lelament i a partir dels anys 1960's, el local va desenvolupar una clientela jove que se situava a la part més propera a la porta del carrer i fins i tot, a les hores de major afluència, romania dempeus sobre la vorera de davant del local, aleshores molt estreta, on s'hi havien disposat unes poques taules que sovint feien difícil la circulació i el pas dels vianants.

A aquest nou col·lectiu de jovent aburgesat o, si més no, simpatitzant dels ambients socials benestants, aviat se'ls identificaria com a pijos en el llenguatge popular. La granja la freqüentaven també estudiants que es passaven apunts i debatien sobre qüestions docents o no tant docents com l'organització del pròxim cap de setmana. El local va esdevenir doncs, una mena de centre de reunió dels joves, que funcionava com a lloc de trobada adequat per exhibir el seu rango social o simplement per fer veure que el tenien. Inexorablement el pas del temps aniria cremant etapes en aquella Diagonal que encara no sabia de mòbils, ni de bicicletes de menjars delivery, ni de locals take away, ni de globalització, ni de franquícies. Tota una colla de conceptes que poc a poc anirien arribant per quedar-se i canviarien radicalment el panorama. 

Balmoral va dir prou a la primavera de 1995, quan la ciutat havia gaudit ja del seu somni olímpic i avançava implacablement cap a la consolidació d'un turisme agressiu i creixent que li canviaria la fesomia. El cronista Lluís Permanyer a la seva Biografia de la Diagonal fa referència a la decadència que el local patia en els seus darrers anys i a la seva substitució per un restaurant de la cadena Mussol que també acabaria passant a millor vida.  

dimarts, 21 de maig del 2024

GRANJA AVÍCOLA DE SANT LLUÍS. Carretera de Sarrià 48 (1896 - 1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS


*1896.- Cartell de la Granja Avícola, obra d'Alexandre de Riquer. (Font: MNAC)

Abans que la Finca de Can Poc Oli, esdevingués terreny industrial amb l'arribada al 1907 de la fàbrica de comptadors de gas i altres subministres de Chamón y Triana, va tenir durant uns anys un ús de granja avícola després de tota una vida dedicada al conreu. En aquest període intermedi entre el seu origen agrícola i el seu posterior destí industrial, la finca va ser coneguda com la Granja Avícola de Sant Lluís.

*1901.- Emplaçament de la Granja Avícola Sant Lluís en un plànol del municipi de Sarrià d'aquell any.
(Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  

El lloc, situat a cavall entre els termes municipals de Les Corts de Sarrià i Sant Vicenç de Sarrià. al costat de la carretera de Barcelona a Sarrià, era a finals del segle XIX propietat de Lluís Maria de Febrer (1865-1936) [1]. Aquest noble va ser qui va impulsar la fundació i posada en funcionament de la granja al 1896. L'explotació de la Granja de Sant Lluís va incloure també la cria de conills, ànecs de Rouen i altres espècies. L'objectiu no era la producció en quantitat sinó la qualitat, que comportava aconseguir un prestigi i un renom capaços de traspassar fronteres. La granja es va dotar de moderns galliners, incubadores i altres elements innovadors per a l'explotació avícola. Els exemplars criats a la granja van ser presentats i premiats en diversos certàmens nacionals i internacionals, entre ells a l'Exposició de París de 1896 [2]
El projecte avícola de Febrer però, no va arribar a superar la dècada. Ja a partir de 1904 comencen a tramitar-se diversos expedients de sol·licituds de permís per urbanitzar els terrenys de la granja, que sens dubte incorporaven la idea de vendre'ls per dedicar-los a altres usos. 

________

[1].- Lluís Maria de Febrer y Calvo de Encalada-Orozco (1865-1936) va ser un noble aristòcrata que ostentà els títols nobiliaris de Marquès de Saudín i de Marquès de Gironella. Va adquirir la finca de Can Poc Oli després que passés per altres propietaris un cop desamortitzats els terrenys que havien estat ocupats per la congregació de les monges. Al 1907 Febrer va vendre les terres de la granja a Andrés Triana, que hi va establir la fabrica de comptadors de gas, llum i aigua. Finalment al novembre de 1936 Febrer va ser assassinat a Montcada i Reixach, en un dels afusellaments executats pels escamots revolucionaris en els mesos posteriors a l'alçament militar de Franco contra la República, amb l'objectiu d'eliminar persones afectes als militars sublevats. 

[2].- El Liberal. Edició del 23 d'abril de 1897. Madrid

dimecres, 15 de maig del 2024

CHAMON Y TRIANA S. en C. Fàbrica de comptadors de gas. Carretera de Sarrià 48 (després 118). (1911-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

En els albors del segle XX, la progressiva extensió dels subministraments (aigua, electricitat i gas) a les llars domèstiques i a les empreses, va imposar la necessitat d'establir un mecanisme de mesura generalitzat per identificar els consums dels abonats. Això va propiciar l'obertura a la ciutat de companyies encarregades de la fabricació d'aquesta mena d'aparells. L'empresa francesa Compagnie pour la Fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz (CFC) va ser una de les primeres en establir-se a Barcelona [1]. Ho va fer a través de dos industrials Gabriel Chamón Bowers (1846-1934) i l'enginyer colombià Andrés Elías Lorenzo Triana Umaña, que van fundar una societat en comandita per tal de constituir-se com a filial de l'esmentada empresa francesa, també coneguda com La Parisina. Així doncs, al 1911 Chamón y Triana S. en C. va instal·lar-se a Les Corts després d'haver adquirit uns anys abans (1906) uns terrenys a la finca de Can Poc Oli situada a l'antic número 48 de la carretera de Sarrià.

Entre 1907 i 1911 s'havia construït l'edifici industrial projectat per Francesc de Paula del Villar i Carmona (1861-1926), fill de l'arquitecte que anys enrere havia començat la Sagrada Família abans de l'arribada de Gaudí. La fàbrica de comptadors destacava per la seva gran quantitat de cobertes de volta catalana i s'estenia sobre un solar de 5.500 metres quadrats en el quals hi havia també l'antic Mas de Can Poc Oli, conegut popularment com el xalet, que amb els anys passaria a ser propietat del RCD Espanyol. Aquest club havia construït al 1922 el seu camp de futbol al costat mateix dels terrenys de la fàbrica de Chamón i Triana. Al 1913 la fàbrica estava en ple funcionament, ocupava al voltant de 300 persones i produïa uns 500 comptadors a l'any de gas, electricitat i aigua [2] [3].

*1911.- Detall de les cobertes de volta catalana de la Fàbrica de comptadors de Chamón y Triana.


*1911.- A dalt. Retall de La Vanguardia en la seva edició del dia 30 de gener d'aquell any, on es dóna compte del banquet ofert el dia abans per l'empresa Chamon y Triana amb motiu del trasllat a la nova fàbrica de la carretera de Sarrià.
A baix. article publicat a Nuevo Mundo (9 de febrer) sobre el banquet i els premis concedits als treballadors de la nova fàbrica.  
(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1912.- Les cobertes de la fàbrica de comptadors en primer terme, amb l'entrada a la fàbrica per la carretera de Sarrià a l'esquerra i el xalet de Can Poc Oli darrera. Al fons es poden veure els terrenys de La Manigua abans de la construcció del camp de futbol de l'Espanyol. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Foto: Mas).


*1912.- Imatges de l'interior de la fàbrica. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Fotos: Mas - Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1929.- Vista aèria de la fàbrica i del xalet de Can Poc Oli. En primer terme s'aprecia també el terreny de joc i la graderia del camp de l'Espanyol.  

El 30 d'abril de 1918, l'empresa va escurçar el seu nom per passar a dir-se simplement G. Chamón S. en C. i va participar en la primera Fira de Mostres de Barcelona (1920). Tot seguit, a l'abril de 1922, va esdevenir societat anònima amb una part d'accionariat francès i amb la nova denominació de Compañia de Fabricación de Contadores y Material Auxiliar (CFC). L'adreça de la fàbrica també va quedar modificada després de la renumeració de les finques de la carretera de Sarrià, quedant establerta en el 118. 

*1915.- Anunci publicat a la revista Iberia (edició del mes d'abril).

*1916.- Anunci de diferents models de comptadors del consum d'aigua, llum i gas fabricats per Chamón y Triana. (Font: AHCB)

La fàbrica va continuar funcionant durant el període de la dictadura franquista al costat del complex lúdic i esportiu de Piscines i Esports.  Cap a finals dels anys 1960's la producció de comptadors es va traslladar a Montornès del Vallès i la fàbrica va ser clausurada. L'edifici industrial de la carretera de Sarrià seria finalment enderrocat al 1973.

*1970.- Una imatge aèria de l'antiga fàbrica Chamón (perímetre groc) poc abans de la seva desaparició. (Foto: SACE)

_________________

[1].- Encara al segle XIX, la primera filial de l'empresa francesa havia estat A. Siry Lizars, inicialment situada a Ronda Universitat 96 i posteriorment a Balmes 6. Cap al 1887 es traslladen a Ronda de Sant Antoni 52-54 i a començaments del segle XX al Portal de Santa Madrona 15. 

El segell d'un comptador on encara hi figura el nom de Siry Lizars, primera companyia que va comercialitzar a Barcelona aquest tipus de dispositius de mesura.

[2].- Sánchez Miñana, Jesús. La contribución de las empresas de contadores de gas españolas y extranjeras a la actividad gasista en España en el contexto de la Europa Latina (1855-1936). Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y la Ciencia 73(2): pàg. 564

https://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/download/1095/1841?inline=1

[3].- Tatjer i Mir, Mercè. De la producció de l'energia elèctrica al consum domèstic. Barcelona: Instal·lacions i indústries auxiliars 1881-1936. Universitat de Barcelona. L'Erol: Revista cultural del Berguedà. 2016. Núm. 126. pàgs. 20-17.

https://raco.cat/index.php/Erol/article/view/311791 

dimarts, 7 de maig del 2024

CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Va ser precisament Lluís Maria de Febrer el que hi va establir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).


*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951, després que Genaro de La Riva traspassés la propietat del camp de futbol a l'Espanyol, el club va decidir ampliar-ne l'aforament afegint-hi noves graderies. Un dels sectors afectats per l'ampliació va ser el gol sud. Aquesta operació va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

dissabte, 4 de maig del 2024

LA MONTERA. Cafè-Restaurant amb Cinematògraf. Plaça Espanya (1900-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, ENRIC COMAS i PARER i DARIUSZ OSIAK



*1900.- Vista del Cafè La Montera i de l'entorn de la cruïlla Tarragona/Gran Via poc després de la inauguració de la plaça de toros Les Arenes. (Foto: Hauser i Menet / Col·lecció Privada Dariusz Osiak). 

*1903.- Una altra vista de la Plaça de Toros Les Arenes amb el local de La Montera a l'esquerra de la imatge. Si es compara aquesta imatge amb l'anterior comprovarem que ja s'havia anivellat el trajecte del carrer Tarragona. (Font: Postal acolorida de  Samsot y Missé Hermanos. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Local situat a la Plaça Espanya davant mateix de la Plaça de Toros de les Arenes a l'indret conegut com la Vinyeta just on arrencava el carrer Tarragona, el Cafè La Montera va començar a atraure els amants i aficionats als toros, amb un nom del local que evocava inequívocament l'ambient taurí, que ben aviat es començaria a respirar en aquella zona arrel de la inauguració de la nova plaça el dia de Sant Pere de 1900. Ja durant les obres d'edificació de Les Arenes, Joan Montané, un petit fabricant de caixes de cartró i fusta establert a Sants, va tenir la bona pensada de comprar el magatzem de vins Cal Duran i dividir-lo en dues parts amb la idea d'instal·lar-hi dos establiments separats [1]. Així s'explica l'origen de La Pansa i del Cafè de La Montera, que van ser inaugurades el dia 29 de juny de 1900 coincidint amb l'obertura oficial de la Plaça de Les Arenes. Montané va imposar als arrendataris dels locals una doble condició: A La Pansa només s'hi servirien cafès i begudes mentre que a La Montera únicament menjars [2]. A aquesta parella de locals s'hi afegiria uns mesos després l'anomenat Al Canto ja a la cantonada amb Creu Coberta, al costat del primer cinema Bohème.

  

A La Montera no solament s'hi servien menjars sinó que ja des del inici de la seva activitat s'hi van programar diverses varietats, especialment concerts dirigits pel mestre Duran amb actuacions del pianista Regàs, del violinista Peyrats i del cor humorístic La Trompeta. 



*1900.- Primers anuncis de La Montera publicats a La Publicidad al mes de juliol d'aquell any (Font: ARCA / La Publicidad)

*1901.- Un anunci de la fàbrica de Joan Montané primer propietari dels locals del Cafè La Montera i de La Pansa. (Font: Anuari Riera 1901). 

*1902.- Notícia de la participació dels establiments de la Plaça Espanya en l'envelat del centre de la plaça. Cal destacar que l'espai no s'identificava encara com a Plaça d'Espanya sinó com Esplanada de la Creu Coberta. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 22 de setembre)

Des de ben aviat, La Montera va generar una activitat social molt rica gràcies a la gran sala de què disposava al seu interior, la qual acabaria oferint projeccions cinematogràfiques i funcionant amb regularitat com a cinematògraf.  

El 1904 La Montera va comptar amb una efímera pista de patinantge pròpia. D'aquest skating se'n parlava a la publicacio esportiva Los Deportes.

*1905.- L'afició a patinar començava a créixer a la Barcelona d'aquells anys i La Montera, segons consta en aquesta publicació va comptar amb el seu propi skating, que no obstant, va durar poc, (Font. ARCA. Revista Los Deportes 7.1.1905)  

També era habitualment la seu dels actes organitzats per la Unió Federal Nacionalista Republicana d'Hostafrancs. 

*1905.- Anunci publicat al diari La Publicidad durant els mesos de maig i juny d'aquell any on s'oferia en arrendament la sala d'actes de La Montera. L'anunci a diferència de l'anterior, ja identifica la Plaça Espanya amb el seu nom. (Font: ARCA).

*1910.- La Montera va acollir sovint actes de les comissions santsenques i hostafranquines per l'alliberament dels presos de les revoltes de la Setmana Tràgica. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 9 de juny). 

*1910.- Relació de quantitats ingressades en les captes Pro-presos. Entre elles la del míting celebrat al cinematògraf de La Montera (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 8 de juliol). 


*1910.- Convocatòria als socis de la Unió Federal Nacionalista i Republicana d'Hostafrancs per assistir a la inauguració del monument al Doctor Robert de la Plaça de la Universitat. (Font: El Diluvio. Edició del 13 de novembre /ARCA).

                         

*1910's.- Una imatge de la plaça Espanya amb una notable animació al voltat de la plaça de toros. Al fons a l'esquerra de la imatge s'hi pot veure el Cafè de La Montera

Com anècdotes esdevingudes al cinematògraf de La Montera, la premsa de l'època va destacar la caiguda d'una nena des del pis superior a la platea de la sala (1910), així com de l'agressió a la noia de la taquilla del cinema (1914). 

*1910.- El Diluvio. 31 d'octubre.  (Font: ARCA)

*1914.- La Publicidad. 6 d'abril. (Font: ARCA)

*1913.- Anunci a La Vanguardia de la venda del cinema La Montera. (Font: ARCA)

Durant la dècada del 1920's, el Cafè La Montera acabaria essent absorbit per La Pansa que es va expandir fins a la cantonada amb el carrer Tarragona ocupant per tant el seu local. 

-----------  

[1].- Lladó Figueras, Josep Maria i Cuello, Ramón. Memorias anecdóticas del Bar La Pansa I. Sans! octubre de 1956.

[2].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Viena Edicions. 2013.