LE CONSULAT. Discoteca Restaurant. Torre Catalunya. Avda. Roma 2-4 (1977-1988)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Entre l'oferta de serveis d'oci amb que es va dotar el complex format per la Torre Catalunya i l'Expo Hotel a la plaça dels Països Catalans hi figuraren dues discoteques: The Embassy i Le Consulat. Aquest últim local, era una discoteca convencional associada a l'hotel, si bé tenia vida pròpia i organitzava les seves activitats en sessions de tarda i nit per a clients de fora de l'hotel.

La discoteca era situada als baixos i soterrani del gratacels i va arribar a tenir una bona acollida entre la joventut de l'època. Organitzava sovint actuacions en directe amb la presència de famosos del món de l'espectacle del moment. La pista d'aquest local es perd cap als últims anys de la dècada dels 1980's, quan l'edifici va ser reformat en profunditat. Posteriorment s'hi va instal·lar un peep-show, un local de la cadena Blue Star que oferia espectacles eròtics i pornogràfics en viu. 

PLAÇA DE GAL·LA PLACÍDIA. Orígens i primera urbanització amb jardins i brollador. (1930's-1980's).

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1932.- Plànol de l'espai de la Plaça de la Gal·la Placídia encara sense urbanitzat als inicis dels anys 1930's. Al mig del descampat s'hi veuen les escales d'accés a l'estació, ja soterrada, de Gràcia corresponent a la línia Barcelona-Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Situada entre la part baixa dels barris de Gràcia i Sant Gervasi l'origen d'aquesta plaça està vinculat amb el de l'estació de Gràcia del ferrocarril que unia Barcelona i Sarrià, primer a través del carrer Balmes i després seguint el curs del que amb el temps seria la Via Augusta.  

*1928.- Obres de soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià a la futura plaça Gal·la Placídia.

L'espai de la plaça havia esdevingut un descampat després del soterrament de les vies i de l'estació el 1929. Històricament, aquell indret havia estat punt de confluència del curs de diverses rieres: la de Cassoles, que baixava des de la plaça Lesseps pel carrer que durant molts anys va ser conegut com Avinguda del Príncep d'Astúries;  la de Sant Gervasi, que s'unia a l'anterior formant la Riera d'en Malla que baixava per l'Eixample en direcció a la Rambla; i finalment la de Sant Miquel, el curs de la qual encara avui podem identificar a través del carrer del mateix nom que arriba fins a la Diagonal prop del Cinc d'Oros. A l'any 1927, les obres de soterrament del Ferrocarril van permetre trobar una antiga creu de terme, malmesa pels pas dels anys, que separava Gràcia de Sant Gervasi. Per això l'indret havia estat conegut com a Plaça de la Creu Trencada. 

Imatge de la base de la Creu Trencada que hi hagué als terrenys de la plaça Gal·la Placídia, al costat veiem la llera de la Riera de Cassoles. (Foto gentilesa d'Enric H. March)

*1930.- Accés a l'estació soterrada de Gràcia amb l'espai exterior encara sense urbanitzar.

1930's.- Fires i atraccions de festa major a l'espai que ocuparia la futura plaça. 

Amb el final de la Guerra i l'arribada del franquisme es va optar per urbanitzar la plaça i dotar-la de jardins. Així doncs, al 1944 va ser inaugurada i batejada amb el nom de Gal·la Placídia, insistint en la nomenclatura romana ja aplicada amb la Via Augusta al curs del l'antic ferrocarril.

*1940's.- Primera urbanització de la plaça amb amplis escossells vegetals i un petit llac rodó amb brollador al centre com element diferencial. Al fons encara s'aprecien les hores de construcció del campanar de l'església de Santa Teresa del Nen Jesús. 

*1947.- Imatge de la plaça amb l'arbrat i la vegetació originals ja més desenvolupats, el brollador actiu i la torre de l'Església de Santa Teresa del Nen Jesús completada. (Font: Postal J.V.B.)

*1947.- Una altra imatge de la Plaça de la Gal·la Placídia captada des de la banda de Sant Gervasi, amb els nous edificis construïts entre la Travessera de Gràcia i el carrer Milton a través del qual s'accedia al Mercat de la Llibertat (Font: Postal L. Roisin).

*1948.- El petit brollador del centre de la plaça en primer terme amb el carrer Milton al fons. (Foto: Autor desconegut),

L'any 1947 va suposar un altre moment important per la història de la plaça, atès que el dia 8 de juliol s'hi va inaugurar l'escultura en bronze coneguda com Nena amb cèrvol o Blancaneus, obra de Josep Manuel Benedicto (1895-1964). Era inspirada en el personatge del film de Walt Disney realitzat al 1938. L'escultura va ser col·locada sobre un pedestal de maó vist amb una font pública davant d'un conjunt de xipressos. No seria restaurada i reubicada fins al 1986 i posteriorment ha continuat a la plaça en diferents ubicacions després de les reiterades reformes realitzades.

*1950's.- Dues imatges de l'escultura de la Blancaneus al capdamunt d'una font pública: Aquest va ser un altre dels elements característics de la plaça a partir del 1947. (Fotos: Autor desconegut i Colecció Plasencia / IEFC)

*1964.- Vista aèria de la plaça amb el frondós aspecte que presentava en aquella època. A la part superior s'hi poden veure les Atraccions Caspolino i a la part inferior, a l'esquerra, el gran solar on s'aixecaria l'edifici singular de 22 plantes d'Autopistas del Mediterráneo inaugurat el 1968.

A partir de 1968 la fesomia de la plaça va quedar condicionada per la construcció del gran edifici Autopistas a la banda de la Travessera de Gracia entre la pròpia plaça i el carrer Regàs. El revestiment de la totalitat de la façana que evocava un rusc d'abelles va generar molta controvèrsia en el moment de la seva inauguració. 

*1969.- L'edifici d'Autopistas del Mediterráneo construït entre 1965 i 1968 era bàsicament d'habitatges, Les oficines es limitaven a les tres plantes inferiors. (Foto: Cortesia de Xavier Simón).

*1970's.- La font de Blancaneus encara sobre el seu pedestal original de maó vist. 

*1974.- Vista de la plaça ja amb l'edifici Autopistas construït a l'esquerra de la imatge. L'antic brollador ha quedat semiocult pels arbres però encara es pot veure a l'angle inferior dret de la foto. (Foto: Postal Ediciones Ro-Foto Otto)

La plaça va ser profundament reurbanitzada i reformada al 2014, creant-s'hi una zona de jocs infantils al lateral contigu al barri de Gracia. Al mateix temps s'hi va renovar l'arbrat amb àmplies zones de gespa. 

*2014.- Vista aèria de la plaça després de la reforma realitzada el 2014. (Foto: BIMSA. Ajuntament de Barcelona)

A l'any 2024 la plaça va tornar a ser aixecada a causa de les obres de connexió de la línies dels Ferrocarrils de la Generalitat en el trajecte Plaça Espanya-Gràcia. 

_______

[1].- Enric H. March en el seu blog Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons cita aquesta creu en l'article La Catedral i la creu de terme Barcelona on presenta un exhaustiu inventari de les creus de terme que hi hagueren al Pla de Barcelona. (Enllaç: https://enarchenhologos.blogspot.com/2018/09/la-catedral-i-la-creu-de-terme-de.html

Actualitzat en data 24 de setembre de 2024

CRISTAL CITY. Bar-Llibreria. Balmes 294. (1957-2000's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment un pèl insòlit en el seu temps, el Cristal City va obrir-se al públic a l'any 1952 com un bar cafeteria convencional al número 294 del carrer de Balmes, tocant a Santjoanistes, prop de la plaça Molina. No va ser però, fins el 1957 que se'n feu càrrec Pelegrí Rovira, l'home que hi va incorporar els llibres. En aquell mateix barri, al carrer Sant Elies, l'editor Carles Barral hi tenia el seu pis, que era el lloc habitual de reunions literàries d'un grup d'escriptors emergents del moment (Ferrater, Goytisolo, Gil de Biedma...).  El Cristal City donava sovint continuïtat externa a aquestes tertúlies.

Al local s'hi venien llibres a la vegada que s'hi consumien begudes. L'interior era ple de prestatgeries que arribaven fins al sostre i permetien fullejar i llegir els exemplars exposats, però no emportar-se'ls. Per tant, no va fer mai les funcions de biblioteca. Les novetats editorial s'exhibien rere el mostrador. Durant la dictadura allà s'hi podien llegir també els llibres prohibits pel règim, que publicava Ruedo Ibérico i que el propietari ocultava amb cura i precaució. Ben aviat aquest bar es convertiria en un lloc idoni per celebrar-hi còctels literaris (els de Seix Barral eren força habituals ). La part del fons del local tenia un aire familiar i intimista, que semblava més aviat l'interior d'un habitatge privat que no pas el d'un establiment públic. Durant els anys 1960's i 1970's, el Cristal City va tenir especial anomenada per la seva singularitat i perquè tothom el considerava un lloc tranquil de clientela culta. 

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat. 

THE EMBASSY. Discoteca. Torre Catalunya. Avda de Roma 2-4 (1978-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Als inicis de la dècada dels 1970's el panorama que presentava la cruïlla entre l'avinguda de Roma, l'inici del carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i l'eix format pels carrers Numància i Tarragona, era encara força desolador. En aquell indret s'agrupaven una caserna de cavalleria en vies d'extinció al carrer Tarragona, on subsistien un seguit de magatzems i quadres de bestiar que nodrien al veí Escorxador, una històrica fàbrica (La España Industrial) que demanava a crits un relleu i un mar de vies ferroviàries en procés lent de soterrament i cobertura, que amb el temps donaria pas a la plaça dels Països Catalans i a la nova l'estació de Sants.  

En pocs anys tot aquell espai aniria canviant radicalment. Una de les icones que s'associen a aquell canvi d'imatge de la zona fou la construcció de la Torre Catalunya, un edifici de 24 alçades amb un cos més baix de 8 que acollia l'Expo Hotel i marcava els inicis del carrer Mallorca després interromput per la caserna i avui pel complex d'edificis que s'anomenà Roma-2000.     

La torre i l'Hotel que acollia era un dels preferits pels forasters congressistes i esporàdics visitants de les múltiples events que es celebraven a l'espai firal de Montjuïc

Una instal·lació d'aquestes característiques no podia deixar de disposar d'una discoteca on els allotjats poguessin gaudir i esplaiar-se en els moments d'oci de la visita a la ciutat. Als baixos i soterrani del gratacels va ser instal·lada una discoteca The Embassy que va obrir portes abans de l'estiu de 1978. De fet, el nom d'Embassy ja havia estat lligat a la nit barcelonina de la postguerra mitjançant la sala de ball d'aquest nom que hi hagué al final del carrer Casanova

Durant els seus primers anys, la nova discoteca ve ser força visitada per artistes del món de l'espectacle i acollia sovint lliuraments de premis, homenatges i presentacions, generalment amenitzades per la figura de Jean Michel, un dels animadors i presentadors més habituals de les nits barcelonines. 

L'oferta de serveis de la torre i l'hotel es complementava amb la cafeteria La Mandarina a la planta baixa, el Caesar's a un restaurant panoràmic situat a l'última planta des d'on es podia gaudir d'unes extraordinàries vistes sobre la ciutat i la discoteca-restaurant del soterrani Le Consulat.

METEMCRÓMOFO. Projeccions al Teatre Principal. (1903-1905)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS i DARIUSZ OSIAK. 

En els albors de la implantació del fenomen cinematogràfic a Barcelona varen ser molts els sistemes de projecció, que s'assajaren per seduir als espectadors que acudien impacients per trobar nous al·licients a la projecció d'imatges en moviment. És per això que proliferaren noms diversos d'aquests sistemes per tal d'assolir les patents corresponents que permetessin la seva explotació comercial. Kinetographe, Ekadsographe o Fonocromoscop en són només alguns exemples.

Un d'aquest sistemes va ser l'anomenat Metemcrómofo, que havia estat patentat al 1903. L'adjudicatari de la patent fou el religiós mossèn Francisco Viñas juntament amb Vicente Costes. A l'estiu d'aquell mateix any ja s'havien ofert algunes projeccions i al 1904 l'invent ja funcionava a ple rendiment i s'oferien funcions amb caràcter permanent a la sala del Teatre Principal al Pla de les Comèdies.

1904.- El Metemcrómofo, anunciat sobre la porta d'accés al Teatre Principal de la Rambla quan es va presentar al públic. Abaix detall del rètol. (Font: Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

*1903.- Concessió de la patent del Metemcrómofo a Francisco Viñas i Vicente Costes. 

Les projeccions metemcromòfiques presentaven un ventall de combinacions de llums de colors sobre les imatges projectades en la pantalla, de manera que van constituir un dels múltiples reclams de la naixent indústria cinematogràfica.

*1903.- Primeres aparicions del Metemecrómofo a la cartellera. (Font: La Dinastía edició del dia 22/8/1903.  ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes).

*1904.-  Descripció del sistema del Metemcrómofo i del seu èxit entre el públic, explicat a les pàgines de La Dinastía el 14 de juny d'aquell any.

Entre la ciutadania d'aquells primers anys del segle XX, es percebia un creixent atabalament per la diversitat de noms que, com s'ha apuntat al principi, adoptaven aquests sistemes de projecció i les mateixes sales on s'oferien al públic. Alguns eren de difícil pronúncia, la qual cosa provocà fins i tot algun comentari sarcàstic a la premsa de l'època.

*1904.- Comentaris d'un elevat nivell d'ironia sobre el Metemcrómofo, publicats a L'Esquella de la Torratxa. (Font: ARCA. Arxiu de revistes catalanes)

*1904.- En aquest dibuix publicat a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa d'aquell any, no s'oblidaren del Metemcrómofo (requadre vermell).

Hi ha notícies de que fora ciutat, concretament al teatre Los Montes de Sabadell, també va funcionar  un metemcrómofo el mateix any 1904, mentre que a Barcelona va estar actiu fins al 1905 quan apareixia també referenciat al local Gruta Luminosa [1] del carrer Casp 24. 

_______

[1].- Gruta Luminosa va ser el nom que va adoptar el cinema anomenat Electro Cinemágico (1904-1905) situat al carrer Casp després del Tívoli. La sala s'havia reobert amb aquell nom amb l'objectiu d'atraure clients després del tancament de l'esmentada sala de cinema. Malgrat la incorporació del Metemcrómofo a la programació i d'establir uns preus molt baixos, la iniciativa va fracassar als pocs mesos i el local va tancar portes.