DANIEL'S. Sastreria i Camiseria. Rambla Catalunya 13. (1933-1957)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS.

Daniel Güell i Coll va obrir al 1933 una sastreria al número 13 de la Rambla de Catalunya, que aviat va destacar per l'ampli assortit de corbates que oferia als seus clients. Güell va optar per donar al negoci el seu nom de pila acabat en genitiu saxó, la qual cosa li donava una aparença més internacional. La botiga ocupava el mateix local on només uns mesos abans, a l'octubre de 1932, s'havia inaugurat la Camiseria Farré i Alcayne. 

*1932.- La Gran Camiseria Farré Alcayne S.A. va ser el precedent immediat de Daniel's. S'havia inaugurat un any abans i ho anunciava a la premsa sa amb aquest retall. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 d'octubre d'aquell any.

*1933.- Un dels primers anuncis de Daniel's publicat a La Vanguardia el 28 de setembre d'aquell any. 

En el seu moment Daniel's passava per ser una de les botigues de roba masculina més distingides de la ciutat i els seus anuncis apareixien al programa de mà del Gran Teatre del Liceu, on no s'hi anunciava qualsevol. 

*1933.- Anunci de Daniel's al programa de mà del Liceu. (Font: todocoleccion.com).

*1935.- Publicitat a la publicació D'aci i d'allà. (Font: ARCA). 

Com a molts botiguers, Güell no va tenir gens fàcil la convivència del seu negoci amb el clima revolucionari que es vivia als carrers de Barcelona a partir de 1936 i durant la guerra. No hi manquen a les hemeroteques referencies a multes imposades a Güell per la oficialitat revolucionària i anarcosindicalista quan considerava abusiu el marge de guanys aplicat a la venda de camises.

*1938.- Referència a una multa imposada a Daniel Güell durant la Guerra Civil. (Font: La Humanitat / ARCA).

El negoci va superar la Guerra Civil i va romandre actiu durant la postguerra fins a la jubilació del seu fundador. 

*1957.- Anuncis de la liquidació final per tancament de Daniel's al novembre d'aquell any. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Com a nota curiosa Daniel's va conservar el mateix logotip i grafia des de la seva fundació fins al tancament de la botiga al 1957.

*1964.- Esquela mortuòria del senyor Daniel Güell i Coll publicada al diari El Noticiero Universal del 7 de maig d'aquell any. (Font: ARCA).

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón. 

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  

 

*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- Lluïsme. Quantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.

LA COLUMNA METEOROLÒGICA. Parc de la Ciutadella (1884)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1884.- La columna meteorològica en el seu estat original.

Heus ací un element del paisatge urbà no desaparegut del tot, però que ha perdut els seus components més rellevants fins a quedar convertit només en un vestigi del que fou. Parlem de la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella que va ser inaugurada el 15 de desembre de 1884 (quatre anys abans de la inauguració de l'Exposició Universal) en un indret del parc pròxim a l'Umbracle. Davant seu hi veureu la Font de la Guineu i la Cigonya, mil cops malmesa, restaurada i tornada a malmetre pel vandalisme urbà, en una placeta envoltada de vells i frondosos plàtans. La trobareu a mà esquerra si entreu al Parc per l'accés del Passeig de Picasso al final de l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Josep Ricart i Giralt (1847-1930), capità de la Marina Mercant, va ser el creador d'aquesta columna, seguint l’encàrrec que li havia fet Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), que havia concebut el parc de la Ciutadella com un espai de coneixement.  

El 1885 Ricart va escriure un article al diari El Diluvio on explicava que la seva columna no havia pogut ser presentada per imperatius legals en la llengua dels catalans.

La columna, en el seu estat original, incorporava un termòmetre de mercuri, un baròmetre, un higròmetre de Saussure, un rellotge que donava l'hora d'altres ciutats del món, i un revell al seu cim que, sobre un globus terraqüi, marcava la direcció del vent. Tenia doncs, un clar objectiu pedagògic. Aviat va tenir que ser envoltada d’una reixa per evitar agressions. 

Ricart seria director de l’Escola de Nàutica de Barcelona entre 1900 i 1932 i avui el Museu Marítim concedeix anualment un premi amb el seu nom, que te l’objectiu d’estimular la recerca en tot allò relacionat amb les ciències del mar.

*1884.- Descripció dels elements que componen la columna en aquesta crònica de la inauguració publicada el 17 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1885.- Apunt crític publicat el 22 de gener d'aquell any sobre algunes deficiències observades a la columna. Curiosa al·lusió a los inteligentes. (Font: La Dinastía/ARCA).

*1885.- Article de Josep Ricart Giralt a El Diluvio. (Cliqueu a sobre per engrandir-lo. Font: ARCA).

*1922.- La columna ja amb la reixa protectora que avui encara està present. (Font: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

*2010's.- Aspecte actual de la columna.

BAGDAD. Nou de la Rambla 103-105 / Paral·lel 52 (1949-1959)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1950's.- Postal del Bagdad (Font: Arxiu Montse Madridejos).

Molt abans que la Sala Bagdad fos coneguda internacionalment com el local de shows pornogràfics més rellevant i conegut de Barcelona, ja havia existit al mateix lloc (Conde del Asalto tocant a Marquès del Duero en la terminologia oficial de l'època) un local amb el mateix nom. Va ser abans de la construcció de l'actual edifici d'habitatges bastit el 1968 que acull la sala porno actual, juntament amb el petit edifici baix annex al número 103. L'emplaçament era privilegiat a la cantonada entre el carrer Nou de la Rambla i el Paral·lel, rere l'estàtua de Raquel Meller que actualment hi ha a peu de carrer.

L'arrencada d'aquell primitiu Bagdad, al que al llarg del temps s'hi afegirien diverses denominacions (Palacio Oriental, Salón de Primavera, Jardines Bagdad) es va produir en els primers dies de desembre de 1949. La cantonada en qüestió sempre havia estat un indret molt animat en les llargues nits del Paral·lel i en el passat aquell mateix entorn havia estat testimoni de les vetllades de festa i oci del Cabaret Pompeya, el Hollywood Bar Dancing o el Salón Casablanca, entre d'altres.

*1949.- Anunci i petita crònica de la inauguració del Bagdad en els primers dies de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El ballet de Sacha Goudine [1] va participar en la inauguració del Bagdad. Paraíso Oriental

 
La seva primera etapa, compresa entre desembre de 1949 i de 1952, Bagdad es presentava al públic amb l'afegitó de Palacio Oriental, L'edifici, fent honor al nom del local, era d'una decoració oriental que es reproduïa al seu interior, obra de l'escenògraf Castells.

*1950.- 20 de febrer. Programació. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

*1950.- 1 de març. Programació. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

Després de la primera temporada el Bagdad va canviar de Direcció després de l'estiu de 1950 i va passar a dependre del mestre Jaume Planas. La vedet sabadellenca Maty Mont (Matilde Montcusí) començava a fer les delícies dels parroquians amb els seus provocatius números i el local va rendir un homenatge a Antonio Amaya

*1950.- 7 d'octubre. Programació. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Maty Mont i Antonio Amaya

El novembre de 1950 Bagdad va acollir la Fiesta del Aire, un curiós esdeveniment organitzat en homenatge al pilots d'aviació i personal de companyies aèries. Hi varen participar entre d'altres artistes l'il·lusionista Norwert i Mmlle. Francis que van realitzar experiments amb les batidores de Turmix-Berrens [2], que començaven a comercialitzar-se en aquells dies.  

L'arribada de la temporada d'estiu de 1951 porta dos novetats importants al local. En primer lloc, passa a anomenar-se Jardines Bagdad i d'altra banda comencen les actuacions de la gran vedet de l'època La Bella Dorita (María Yañez 1901-2001), que a partir de 1956, quedarà profundament vinculada al futur del Bagdad. Ella, que havia estat una de les vedets més destacades de la història del Paral·lel, acabarà comprant el local juntament amb el seu tercer marit Narciso Albertí [3] .

*1951.- El periòdic La Vanguardia del 9 de juny d'aquell any publicava aquest anunci sobre Bagdad anomenant-lo Salón de Primavera i inaugurant els Jardines Bagdad,

La inauguració dels Jardines Bagdad comporta una nova decoració del local i una millora de les instal·lacions entre les que destaca una nova refrigeració per fer front a les calors estiuenques.

*1953.- Retall del periòdic El Noticiero Universal de 7 de maig d'aquell any, en que es canten les excel·lències dels Jardines Bagdad coincidint amb l'inici de la temporada d'estiu. (Font: ARCA)

*1953.- Fullet publicitari dels Jardines Bagdad redactat en francès, anglès, italià i alemany presentant la programació de la sala com un exemple d'autèntic typical spanish art per atraure els turistes.

*1955.- La Bella Dorita ja totalment al front de la direcció de Bagdad en un retall de 12 d'abril d'aquell any. (Font: El Noticiero Universal / ARCA). 

*1956.- Un retall de la cartellera de La Vanguardia (Edició del 7/4/1956). El Bagdad hi apareixia periòdicament amb l'adreça del numero 52 del Paral·lel.

Els últims tres anys de Jardines Bagdad sota la direcció de la Bella Dorita comporten una consolidació del negoci que no obstant conduiran a la seva reorientació en començar l'estiu de 1959 per donar pas a la Bodega del Toro. Aquest nou local, ja totalment dedicat al flamenc, continuaria regentat per la Bella Dorita fins que el nom de Sala Bagdad va tornar a reaparèixer a partir del desembre de 1975 amb una orientació totalment diferent, consistent en oferir shows pornogràfics pujats de to, que l'han portat a ser famosa internacionalment. 

_______

[1].- Sacha Goudine / Aleksandr Goudinov (Tiblisi. Geòrgia. 1895 - Santa Coloma de Gramenet. 1960) va ser un notable ballarí i coreògraf d'origen rus establert a Catalunya des de 1917. Va formar companyia pròpia i va actuar a destacats teatres barcelonins com l'Español, Apolo, Victoria, Bolero, etc. Va ser director de l'escola de ball de Pauleta Pàmies. Casat amb la també ballarina Carmen Carreras, va morir de càncer als 65 anys i és una figura del ball tristament oblidada. 

Sacha Goudine

[2].- El Noticiero Universal. Edició del 25.11.1950. Enric Berrens havia fundat el 1945 a Esplugues de Llobregat l'empresa PIMER (Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas). Ell va ser qui va portar a Espanya la patent per a la fabricació i comercialització de la batidora americana Turmix sota la marca Turmix-Berrens. 

[3].- La Bella Dorita es va casar, ja retirada, amb Narcís Albertí al 1986 després de més de 30 anys de convivència.

BODEGA DEL TORO. Carrer Nou de la Rambla 103 (1959 -1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i MONTSE MADRIDEJOS

*1960.- Publicitat de la Bodega del Toro en una capsa de mistos (Font. Arxiu privat de Montse Madridejos). 

El dia 30 de juliol de 1959, la Bella Dorita (Maria Yáñez), una de les artistes més cèlebres de la història del Paral·lel, va obrir amb el seu marit, al número 103 del carrer del Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla ) la Bodega del Toro, un establiment orientat de manera específica al tablao flamenco que barrejava un públic clarament local amb un altre estrictament turístic. El local venia a ser la continuació del projecte del Bagdad, que el matrimoni dirigia al mateix local des de 1956. 

*1940's.- La Bella Dorita, nom artístic de María Yánez García (Cuevas de Almanzora. Almeria 1901-. Barcelona 2001). (Foto: Edén)

*1959.- Anunci de la inauguració de la Bodega del Toro a les planes de La Vanguardia del 30 de juliol d'aquell any.  

*1960's.- Un grup de clients de la Bodega del Toro. (Foto: F. Monje).

*1960's.- Postal publicitària de la Bodega del Toro.

*1960.- Opinions del maitre de la Bodega del Toro sobre el turisme a Barcelona en un retall publicat a El Noticiero Universal a la seva edició del 17/03/1960. (Font: ARCA).

*1962.- Retall de la revista Destino (edició del 14/4/1962) en la que es comenta la curiosa visita de l'actor britànic Alec Guinness a la Bodega del Toro (Font: ARCA).

El 1975 la Bodega del Toro va tancar les seves portes i el local seria substituït per la Sala Bagdad que en la seva nova etapa es consagraria ben aviat com un dels centres europeus més destacats en espectacles i shows pornogràfics.

JARDINES CÓRBOBA. Nou de la Rambla/Paral·lel (1954) i Sant Pau 89-91 (1956-1971)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Un dels locals que van aparèixer en el panorama del decadent Barri Xino de la postguerra, la història dels Jardines Córdoba (sovint abreujat només com a Córdoba) presenta dues etapes diferenciades amb canvi d'ubicació.

* Nou de la Rambla (Conde del Asalto) 103-105 / Paral·lel (Marquès del Duero) 52. 

En els darrers dies de maig de 1954, tot just començada la temporada d'estiu, els Jardines Córdoba van prendre el relleu a la Sala Bagdad, altrament dit Jardines Bagdad a l'últim local del carrer Nou de la Rambla (aleshores Conde del Asalto) abans d'arribar al Paral·el per la vorera mar.  

*1954.- Crònica de l'inici de temporada als Jardines Córdoba, en la que es fa constar que anteriorment era el Jardines Bagdad i anunci de les primeres actuacions presentades al local. Aquests retalls corresponen a l'edició del periòdic El Noticiero Universal corresponent al dia 31 de maig de 1954. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El local presentava espectacles majoritàriament de cante y baile español amb una especial preferència i dedicació a l'art flamenc. Chiquita Herrada, una bailaora i cantaora catalana presentada per la publicitat del local com la mejor de todos los tiempos, era una de les artistes més destacades d'aquella temporada del Córdoba a Conde del Asalto.

*1954.- Revetlla del Sant Joan al Córdoba amb l'actuació de Chiquita Herrada (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

L'estada dels Córdoba als Jardins Bagdad va ser molt efímera i es va reduir a la temporada d'estiu de 1954. De fet, el sopar amb festa reveillón de Cap d'Any d'aquell mateix any ja s'anunciava novament al Bagdad, que tornava a reaparèixer amb una actuació del còmic Profesor Esquerdo.

* Carrer de Sant Pau 89 - 91

Plànol amb indicació del canvi d'emplaçament de Jardines Córdoba a partir de 1956. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília) 

Al 1956, dos anys després de la seva curta aventura al local del Bagdad, els Jardines Córdoba tornaven a les nits barcelonines en un nou espai situat a l'antic emplaçament del Cinema Monumental -tancat al públic al 1947 i després ocupat pel Monumental Club Deportivo de boxa- i aprofitant els jardins i patis que hi havia a l'entorn de l'església romànica de Sant Pau del Camp, sobre els terrenys que anys enrere havien estat ocupats per la Caserna Militar de Cavalleria i el seu picadero per a cavalls. Això comportava també disposar d'un generós espai per aparcar cotxes.

*1956.- El nou Jardines Córdoba al carrer de Sant Pau en un dels seus primers anuncis de premsa on figurava també com a Night Club i oferia aparcament als clients. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En aquest nou emplaçament, la vida dels Jardines Córdoba es va perllongar fins al 1971 quan trobem els últims anuncis a premsa d'aquest local. Durant aquest període va presentar actuacions com les del cubà Antonio Machín i la mexicana Ana María González a l'estiu de 1958 i va continuar oferint varietats, bàsicament de ball flamenc i espanyol.

*1958.- Anunci de les actuacions d'Ana María González i Antonio Machín als Jardines Córdoba al juny d'aquell any.

*1971.- Últims anuncis dels Córdoba publicats a El Noticiero Universal al mes de juny de 1971. (Font: ARCA).