RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dimecres, 8 de maig del 2013

CINE HORA. Paral·lel. (1941-1972)


*1944.- L'entrada del modest Cine Hora amb el perfil de les tres xemeneies del Paral.lel darrera.

Sala de reduides dimensions, situada al número 57 del Paral·lel tocant al Teatre Apolo, el Cine Hora va aparèixer a la cartellera en plena posguerra a partir de l'últim dia de l'any 1941.
Amb un aforament oficial de 531 localitats, la sala es va especialitzar en els seus primers anys en cinema d'actualitats i documentals. Posteriorment va passar a esdevenir una vulgar sala de reestrena, molt poc agraïda, refugi de solitaris i delinqüents, de prostitutes expertes en habilitats manuals en plena projecció, i en general de gent de dubtosa condició. Joan Munsó Cabús el defineix com un d'aquells cinemes agradables per a qui s'interessava més per allò que passava a les butaques que a la pantalla [1]. Algunes llegendes urbanes van encara més enllà i asseguren que no era gens difícil advertir la presència de rosegadors en plena sala escurant les engrunes dels entrepans dels espectadors. En resum, un lloc que no dignificava precisament el negoci de la projecció cinematogràfica.
Tot i això, el Cine Hora, amb diverses reformes del local, va subsistir fins al juliol de 1972, quan els seus propietaris Francesc Comellas i Enric Ribalta varen decidir abaixar la persiana per sempre.


[1]  Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995.