RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dijous, 11 de febrer del 2016

BROLLADORS DE LA PLAÇA DE L'ESTACIÓ DE SANTS (1983)



Confessaré que la plaça de l'Estació de Sants (oficialment batejada després com dels Països Catalans) mai ha estat santa de la meva devoció. Més enllà de criteris estètics i del seu indubtable impacte inicial com una proposta trencadora i valenta en el disseny de nous espais urbans, la seva nul·la integració a l'entorn i l'escassa utilització pràctica per part del ciutadà considero que l'eleven a la categoria de fiasco. Si a més considerem que és la primera imatge que reben de la ciutat els nous arribats via ferrocarril, tampoc és la que molts voldriem que els forasters s'emportessin.
La plaça, dissenyada per Albert Viaplana i Helio Piñón, es va configurar a través d'un espai cobert de plaques de granit on els elements metàl·lics, el marbre i el formigó monopolitzen tot l'entorn. Una ziga-zaga de seients de fusta (avui desapareguts) que simulàven els vagons d'un tren ocupava la banda més propera al carrer Viriat. Un gran pal·li metàlalic, una llarga pèrgola-passadís coberta amb la figura d'un gat al sostre i una gran finestra de marbre de granit rosa en són els altres elements més destacables. Aviat es va convertir en la icona indiscutible del fenòmen de les places dures, que van portar els nous dissenyadors d'espais urbans amb l'arribada dels ajuntaments democràtics. Una proposta que gairebé va desterrar el color verd i el regne vegetal dels nous espais públics. Com a molt, el verd d'aquesta plaça es va reduir a unes exemplars esquifits de plantes enfiladisses que remuntaven amb prou feines uns paravents metal·lics enxarxats que hi ha davant de la Torre Catalunya. Amb el temps aquest microtestimoni del verd també es va fer fonedís, mentre a finals dels 1990's la plaça esdevenia l'àgora preferida dels feixistes d'extrema dreta per manifestar-se.
I expressament, he deixat pel final el que per mi era l'element més dinàmic i suggerent d'aquell espai. Em refereixo al grup de brolladors d'alçades diverses que hi havia a la part muntanya de la plaça i que a l'estiu feia sovint les funcions de dutxa improvisada per algun turista o ciutadà victima de la calor. L'aigua sortia formant unes campanes  i no se sap ben bé fins quan van durar, però era l'únic racó que trencava la fredor i la quietud de la plaça. Després els virtuosos de l'skate varen ocupar la plaça i la van fer seva posant-hi la música dels espetecs de les seves taules contra els bancs i els vorals de marbre i formigó. La degradació, les esquerdes, la brutícia i l'abandó no trigaren en instal·lar-s'hi. Mai ha estat aquell un lloc amable al vianant... i és un espai tan gran !!!.
Només n'enyoro els brolladors i confesso també que poc m'importaria que la plaça sencera aparegués un dia en aquest blog com a desapareguda del tot. 


*1990.- L'espai dels brolladors

4 comentaris:

  1. No dejaba de ser un espacio húmeno y peligroso para el viandanre.
    Es una plaza que jamás han sabido utilizarla, algo similar a las Glorias, salvando las distancias.
    A la de Lesseps le han encontrado solución, pero a esta en concreto no.

    ResponElimina
  2. Hola. Estic bastant d'acord amb tu, però no hi ha que ser tant implacable, sobretot atenent a les circumstàncies: en aquest lloc no es podia posar vegetació, degut a que a sota es troba l'estació de Sants. En base a això, es va fer el que es va poder, i es va fer en la corrent artística d'aquell moment, el minimalisme. De fet, la plaça va rebre molts elogis, i va guanyar el premi FAD d'aquell any. Salutacions.

    ResponElimina
  3. Aquesta plaça no ha tingut mai massa entusiastes, però és cert que s'ha endut premis de disseny urbanístic. El fet de ser una mena de tapa de la platja de vies condiciona enormement el seu aspecte, on no s'hi pot plantar arbres. Per cert, jo sóc de Sants i mai li hem dit plaça de l'Estació de Sants: es coneix pel seu nom oficial, Països Catalans.

    Atentament,
    Víctor

    ResponElimina
  4. Divorci entre "intel·liguèntsia" i poble...

    ResponElimina