RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dissabte, 30 d’abril del 2016

CASA MATÍAS. Taverna flamenca. Carrer Nou de Sant Francesc 6 (1940-1946)



Durant les dues dècades que van seguir a l'acabament de la Guerra Civil el carrer Nou de Sant Francesc va adquirir la notable condició de centre neuràlgic de la vida nocturna barcelonina vinculada al fenomen del flamenc. Era aquest un element de la cultura popular que l'oficialitat franquista veia amb molts bons ulls. El considerava idòniament alineat amb les essències de l'espanyolitat que tant proclamaven i, per tant, funcionava perfectament com a mecanisme de descatalanització de la vida de la ciutat per tal de mostrar al foraster i al turista una Barcelona ociosa perfectament integrada a la realitat espanyola. Cal no oblidar però, que l'art flamenc ja havia tingut un notable desenvolupament i recorregut a Barcelona molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936
Situat davant de La Macarena, al numero 6 de l'esmentat carrer Nou de Sant Francesc, Casa Matías va ser un altre dels locals flamencs que van animar les nits de l'entorn del carrer Escudellers durant els primers anys de la postguerra. El flamenc ja havia estat abans de la guerra un espectacle i una cultura lligades a la nits barcelonines com a focus d'atracció de forasters i amants del cante jondo en diversos locals de renom (El Manquet, La TaurinaVilla Rosa...) que s'estenien dins el perímetre del Barri Xino. La degradació que va patir a la postguerra aquesta zona meridional del Raval va desplaçar els locals flamencs més vinculats al turisme cap a l'altra banda de la part baixa de la Rambla a la zona del carrer Escudellers, la plaça Reial i els carrerons del voltant.
Matías el propietari del local conegut amb el seu nom era tot un personatge. Paco Villar el descriu com un home abillat habitualment amb jaqueta curta, camisa arrissada sense corbata i el típic barret cordovès al cap [1]. Les parets apareixien atapeïdes de fotografies de toreros i figures de l'art flamenc. També hi havien telegrames que els toreros enviaven als seus seguidors després d'alguna tarda rematada amb una faena gloriosa a la plaça.
Caps dissecats de braus i els clàssics cartells anunciadors de les corrides completaven la decoració d'aquell local que presidia un curiós rètol de grans dimensions on es podia llegir "Bebe Valdepeñas y tira p'alante".
A partir de les sis de la tarda Casa Matías començava a omplir-se d'una clientela habitual i fidel mentre sonaven les primeres palmes i els primeres olés. Matías només abaixava la persiana de la seva taverna durant les dues hores llargues que duraven les corrides celebrades a la ciutat.
El 1946 Matías va deixar de regentar el local i el va traspassar a un tal Calixto que, tot i mantenir-lo com a local de flamenc, va canviar radicalment la decoració de l'interior i també el nom de la taverna que va passar a ser coneguda com La Venta Eritaña

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona.1996

1 comentari: