RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dimarts, 7 de novembre del 2023

CAFÉ DEL CENTRO (1913-1915), després CAFÉ RIO DE LA PLATA (1916-1918), i els seus cabarets al soterrani. Rambla de Caputxins 12.


El Café del Centro va ser probablement un dels locals més singulars i bohemis dels que hi hagueren a la Barcelona del període coincident amb la Primera Gran Guerra. Inaugurat el 18 de gener de 1913 a la part baixa de la Rambla del Centre o de Caputxins (al número 12 segons la numeració antiga), una mica més avall del Liceu, entre els carrers Unió i Sant Pau, el local presentava una aparença externa força modesta sense cap concessió a l'originalitat.

Emplaçament del Café del Centro a la Rambla, al costat del Liceu. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1918.- Un aspecte de l'interior del Cafè del Centro dibuixat per Serra. (Font: AHCB) 

El propietari del local era Esteve Rius  i entre els que el sovintejaven s'hi podia destacar a tot un seguit d'homes de lletres i periodistes com el popular Amichatis (Josep Amich i Bert), Manuel Fontdevila, Lluís Capdevila, Plató Peig, Joan Salvat Papasseit i Francisco Madrid per citar-ne només uns quants. En general eren escriptors i cronistes que tenien una especial fascinació pels anomenats baixos fons de la ciutat, per tot el que es movia pels carrers del Barri Xino i per extensió al conegut com Districte Cinquè, denominació administrativa del Raval.

L'historiador Paco Villar ha fet una radiografia pregona i exhaustiva [1] dels personatges que de manera habitual es van moure per aquest cafè. Entre ells s'hi comptaven un bon recull d'intel·lectuals i artistes addictes a la vida bohèmia de l'època. En citarem només un parell: 

Josep Amich i Bert conegut pel sobrenom d'Amichatis, nascut a Lleida i instal·lat a Barcelona havia treballat de jove en una farmàcia del barri de Sant Antoni i inicia estudis de Medicina, si bé acabaria sent expulsat de la facultat per difondre un article humorístic sobre un dels seus professors al que no deixava en gaire bon lloc. Va freqüentar les tertúlies dels cafès barcelonins i era amant d'una barreja de bohèmia, republicanisme i premsa satírica i poca-solta. Va viure uns anys exiliat a Paris arrel d'un article en què criticava la manca de valors de la joventut espanyola arrel dels successos de la Setmana Tràgica. D'altra banda, va ser un prolífic autor teatral i traductor d'obres estrangeres.

Josep Amich i Bert, Amichatis (1888-1965)

Un altre habitual del Café del Centro era el granollerí Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista, autor teatral i escriptor. Col·laborava al setmanari satíric Papitu en una secció anònima titulada Les hores d'amor serenes i també era redactor dels diaris La Tribuna i de La Publicitat. El 1922, coincidint amb el tancament definitiu del Café del Centro, va traslladar-se a Madrid on continuaria la seva carrera periodística arribant a dirigir diversos diaris de la capital de l'Estat. 

Manuel Fontdevila en el seus anys de director de El Heraldo de Madrid, havia crescut i viscut part de la seva joventut amb els tertulians del Café del Centro. 

Una de les característiques especialment rellevants del Cafè del Centro era el seu animat soterrani habilitat com a cabaret. Inicialment aquest espai soterrat havia estat conegut com Au Cabaret du Tango

*1916-17.- Soterrani del local, aleshores ja rebatejat com Cafè Río de la Plata, que s'anomenà Au Cabaret du Tango. Publicitat insertada a les planes de Papitu a l'octubre de 1916.

*1917.- La temporada següent el nom del cabaret soterrani havia passat a ser Au fons de la mer. La publicitat de Papitu (octubre 1917) continuava amb el seu habitual llenguatge sarcàstic i picant.

Altrament, un denominador comú del local i especialment del seu cabaret soterrat n'era el consum habitual de cocaïna i d'altres drogues. 

Malgrat que al 1916 el local va canviar el seu nom per convertir-se en Café del Río de La Plata, en referència clara al ball del tango que s'imposava al soterrani, aquesta mutació del nom no va afectar gaire ni a la seva aparença ni al grups de parroquians habituals. El plat fort de la gresca nocturna continuava però, estant a baix al cabaret soterrani, que al llarg dels anys va rebre diverses denominacions i gairebé cada temporada n'innovava la decoració.

La més trencadora d'aquestes versions del soterrani va ser quant es va transformar en Au fons de la Mer durant la temporada 1917-1918. No obstant l'èxit de l'Au fond de la Mer no va ser gaire del grat dels bohemis i parroquians del local perquè s'havien posat de moda els cabarets i el públic era cada cop més nombrós. Fins i tot els que sortien del Liceu hi anaven i això pels parroquians de tota la vida era com si el soterrani hagués perdut autenticitat.  

Al capdavall però, ni el Cafè del Rio de La Plata ni el seu cabaret annex varen arribar a l'acabament d'aquella Primera Guerra Mundial. A l'estiu de 1918 Esteve Rius va acabar traspassant el local, tot i que va durar un anys més vinculat a la vida nocturna de la Rambla. Així doncs, el dia 30 de novembre de 1918, totalment reformat per l'empresa americana que va adquirir el local, s'hi reobrí el cabaret amb en nom de The Savoy.


*1920.- Publicitat de The Savoy al Papitu. (desembre 1920).

The Savoy va optar preferentment per l'ambient de flamenc i festa gitana. Aquesta fórmula però, no va acabar de convèncer del tot als nous propietaris i acabada la temporada, a l'octubre de 1921, el cabaret tornava a canviar de nom i passava a dir-se La Sirena recuperant d'alguna manera el to subaquàtic de l'època de l'Au fond de la mer. Tampoc va tenir l'èxit esperat.

*1921.- La Sirena, l'últim nom que va tenir el cabaret del Bar del Centro. (desembre 1920).

Finalment, al maig de 1922 la llegenda del Café del Centro i dels locals i cabarets que el succeïren va arribar al seu punt final. L'industrial Jaume Figueres va adquirir el local i hi va acabar instal·lant una lleteria amb el nom de Granja Barcelonesa, que va fomentar el pessimisme nostàlgic entre els lletraferits que havien estat els seus incondicionals. 

*1922.- Article de Manuel Fontdevila publicat a les planes de Papitu el 14 de juny de 1922, lamentant-se del trist final del local que va acollir el Cafè del Centro.

_______

[1].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Edicions Viena. Ajuntament de Barcelona. 2013   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada