ESTAND DE L'AIGUA DE MONTSERRAT. Parc de Montjuïc. Exposició de 1929. (1929-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JAUME MAS i DARIUSZ OSIAK

*1928.- Anunci aparegut a la premsa barcelonina sobre l'Aigua de Montserrat, un producte que comercialitzava Destil·leries de Plantes i Flors S.A. amb indicació de les seves principals aplicacions.

L'Aigua de Montserrat (o de la Verge de Montserrat), dotada de propietats medicinals, va tenir presència a l'Exposicio Internacional de 1929 mitjançant un estand propi, que intentava reproduir les formes de les roques de les muntanyes del massís de Montserrat. Allà es dispensava aquest producte presentat en petites ampolles i comercialitzat per Destilerias de Flores y Plantas, una societat anònima amb seu al número 170 de l'Avinguda Icària. Segons la publicitat de l'època era un líquid adequat per fer friccions per aliviar les dolències produïdes pel reumatisme, pels canvis sobtats de temperatura, per a ferides i cicatrius a la pell, i també com a simple ambientador o desinfectant de dormitoris, salons, biblioteques, etc. 

L'estand era situat prop del Palau Nacional en un extrem de l'esplanada que conduia cap a l'avinguda de Montanyans.                                 

*1929.- Emplaçament exacte de l'estand (número 106-fletxa blanca) en el plànol oficial de l'Exposició. 
(Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- L'estand on es venia l'Aigua de Montserrat amb la silueta de l'Estadi al fons. (Foto: Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

*1929.- Comentari inclòs en la Guia del visitant de l'Exposició de 1929 en relacio l'estand de l'Aigua de Montserrat. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Un pai-pai publicitari dels que es repartien durant els dies de l'Exposició de 1929 a l'estand de l'Aigua de Montserrat.

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat. 

THEBAL. Boîte. Discoteca. Carrer Artesania 38. (1967-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Una de les discoteques pioneres d'aquest tipus de locals apareguda al final de la dècada dels 1960's a la zona perifèrica de La Guineuteta.

El nom del local (Thebal) semblava combinar les denominacions típiques fins aleshores dels llocs d'oci amb musica com eren el Saló de Thé i el Ball, si bé va imposar el nom de boîte, importat de França, que li donava un caire de modernor.

Era situada al número 38 carrer  Artesania, prop de la plaça Llucmajor i les primeres referencies a nivell de publicitat corresponen als anuncis de la seva inauguració, que es va produir l'últim dia de 1967 coincidint amb el reveillon de la nit de Cap d'Any de 1968, un any clau en la història de la humanitat en el món occidental, si bé a l'Espanya d'aleshores les coses anaven d'una altra manera per causa del règim de Franco al que encara quedava gairebé una dècada de supervivència. En aquella primera nit de Thebal, el grup hispano-argentí Yerba Mate s'encarregaria d'amenitzar el nou any als assistents a la inauguració. 

*1967.- Un dels primers anuncis publicats en premsa sobre la discoteca Thebal. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

*1967.- El disc Tuset Street del grup Yerba Mate incorporava el tema que donava nom al LP, dedicat al carrer de moda de Barcelona a ritme de xarleston. 

*1970's.- Entrada a la discoteca al costat de l'estanc corresponent a l'expendeduria de tabacs número 278. (Foto: Autor desconegut)

A Thebal s'hi arribava des del centre de la ciutat amb líníes de tramvia  47, 48 i 50 i amb els autobusos de les línies 13 i 31 de l'època. Malgrat el seu caràcter de discoteca, hi eren freqüents les actuacions en directe d'artistes i conjunts de la música pop de l'època que buscaven obrir-se camí cap a la fama. 

La discoteca va sobreviure fins entrats els anys 1970's.

CLUB De 7 a 9. Tennis de taula. (1931-2000's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Fundat al mes de novembre de 1931, pocs mesos després de l'arribada de la Segona República, el Club De 7 a 9 és probablement el de més anomenada dins del panorama històric de l'esport del ping-pong a Barcelona i Catalunya. En la seva creació hi va participar un grup d'advocats, que va acordar donar-li aquest nom perquè era l'únic interval horari durant el dia que les seves obligacions professionals els hi permetien la pràctica d'aquest esport. Eusebi Maurel va ser el seu primer president.

*1931.- Primera notícia de la constitució del Club De 7 a 9 . (Font: La Vanguardia. Edició del dia 10 de desembre)

El club va néixer com una entitat multiesportiva si bé amb els anys es consolidaria dins de la pràctica del tennis de taula. També va competir en altres disciplines com el bàsquet, futbol, excursionisme, escacs, bridge i bitlles, a banda de donar una especial rellevança al ball entre els seus socis. Va tenir diverses seus. En els primers anys es va establir al carrer de Rivadenyra número 4, segon pis. Posteriorment va passar al carrer del Pi i després al número 7 del carrer de la Cucurulla molt aprop d'allà, fins que al 1936 va fixar-la a la Gran via  

*1936.- El jugadors del Club de 7 a 9 (a la dreta de la imatge) amb els madrilenys del Club Avenida (a la dreta),

*1936.- Invitació del president del club Felix Robert i Badia al president de la Generalitat perquè presideixi l'acte de lliurament dels premis del Campiuonat de Catalunya de Ping-pong. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Després de la Guerra Civil el club va reprendre les seves activitats consolidant-se també com un club social que donava especial rellevança als jocs de taula. Des del dominó, parxís, escacs o dames fins a la petanca o les bitlles i sempre amb el ping-pong com a activitat principal, el club va continuar el seu camí. El 1957 el joier Alberto S. Sánchez va accedir a la presidència del club, que uns anys després (al 1961) va abandonar els locals de Ciutat Vella al carrer de la Cucurulla per obrir una nova seu social al pis principal del número 46 del Passeig de Gràcia.

Sota de presidència de Sánchez el club veurà incrementada notablement la seva base social [1], mentre que des d'una òptica estrictament esportiva es situarà entre els clubs més destacats de tot l'estat. La nissaga de la família Palés que integra tres generacions, el pare, Jordi (1936-2014) i Josep Maria (1963), és referència obligada en la història del Club De 7 a 9. 

*1970's.- Un cendrer del Club De 7 a 9 de l'època que tenia la seu al passeig de Gràcia (Font. todocoleccion.com).

*1969.- Article publicat a La Vanguardia en ocasió del 38è. aniversari del club.

A partir de la dècada dels 1970's, la consolidació general del fenòmen de les discoteques afecta considerablement als locals dels clubs de ping-pong que regularment ofereixen sessions de ball pels seus afiliats i amics. D'altra banda, la pràctica del tennis de taula es torna més professional. Les pilotes es tornen més lleugeres i els materials emprats en el revestiment i la fabricació de les pal·les incorporen noves textures amb gomes que afavoreixen un joc més ràpid. Les japoneses de la marca Butterflay són les més exitoses en el mercat català. Entre 1970 i 1985 el Club de 7 a 9 presentarà un palmarès de títols a nivell individual i per equips col·lectiu força important. La professionalització creixent del tennis de taula, amb fitxatges de jugadors i jugadores i canvis de residència, trencarà aquell esperit familiar i social que el club havia tinguit al llarg de la història. Cap a final dels segle XX els espònsors apareixeran també acompanyant als noms dels clubs que competeixen a les diferents lligues per equips.  

L'última participació del Club De 7 a 9 a la Lliga Catalana és a la temporada 2000/2001. 

Un dels últims logotips del Club de 7 a 9 que va subsistir en el grup de Facebook dedicat al club

_______________

[1].- El Club De 7 a 9 havia passat de 58 socis al 1958 a 614 el 1975. (El Noticero Universal. Entrevista de José Antonio Lorén al president del club Alberto S. Sánchez a l'edició del número 27.832 de 28 de novembre de 1975).

CAMP D'ESPORTS DE LA SOCIETAT ESPORTIVA POMPEIA. Travessera de Gràcia/Balmes. (1915-1923)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

La Societat Esportiva Pompeia va ser un dels grans clubs poliesportius del sector Gràcia-Sant Gervasi, que amb el pas dels anys acabaria localitzat a Montjuïc, al costat del Poble Espanyol i l'avinguda de Montanyans. El gruix de les seves instal·lacions esportives eren situades al barri de Galvany, on hi havia la seu social del club (Travessera de Gràcia-Santaló) des de la fundació del club a l'any 1913. Dos anys després, el Pompeia va optar per ampliar les seves instal·lacions amb un nou espai dedicat bàsicament als esports vinculats a la pràctica de l'equitació, com eren l'hípica i el polo.

*1910's.- Proves esportives al camp del Pompeia. A l'esquerra de la imatge el carrer Alfons XII. 

Aquest espai era situat a la Travessera de Gràcia entre els carrers d'Alfons XII i Balmes al final del carrer Tuset. Compartía veinatge amb el convent del Nen Jesús que regentàven les Dames Negres. Comprenia una extensa catifa verda de gespa on els socis del club podien practicar l'hípica, esport que començava ser força practicat per les classes benestants. També s'hi jugava al futbol i s'hi van organitzar proves atlètiques.

El club va passar a ostentar el títol de Reial, atorgar pel monarca Alfons XIII a partir de 1920, però la creixent urbanització de la zona va desestimar l'espai com a adient per a esports eqüestres i es va convertir en un camp de futbol del que va prendre possessió el Gràcia Esport Club (després Gràcia FC) al maig de 1923. Aquest club era el continuador de l'Espanya FC que havia deixat el terreny de joc de Villarroel-Roselló, entre l'Hospital Clinic i l'Escola Industrial. Una de les primeres intervencions a l'antic camp del Pompeia, un cop esdevingut camp de futbol del Gràcia, va ser la instal·lació de la mítica tribuna del camp del FC Barcelona del carrer de la Indústria que es va situar en paral·lel al curs del carrer d'Alfons XII.