FRONTÓN BARCELONÉS. Diputació / Sicília. (1893-1902)

*1893.- El Frontó Barcelonès poc després de ser inaugurat.

*1900.- Vista exterior del frontó des de la cantonada Sicilia / Diputació

Obra del prestigiós arquitecte Enric Sagnier i Villavechia (1858-1931), aquesta instal·lació esportiva va ser el primer frontó construit a Barcelona i un dels més luxosos d'Espanya. Tot i que les obres no estaven encara totalment enllestides, el frontó va ser inaugurat el dijous 19 d'octubre de 1893 davant 5.000 espectadors.

Ocupava una àrea de més de 4.000 metres quadrats  envoltada per una reixa de ferro. L'entrada principal, a la cantonada Sicilia/Diputació, era flanquejada per dues torretes-quiosc a peu de carrer que feien la funció de taquilles de venda de localitats. Tot seguit,  s'accedia a una monumental rotonda de 16 metres de diametre amb set portes d'accés que en realitat era com un vestíbul del frontó. Aquesta rotonda s'estructurava en planta i un nivell superior i anava rematada per una cúpula amb una corona de pedra. Interiorment comunicava tant amb el saló restaurant com amb el terreny de joc.

El saló restaurant ocupava una àrea de 20 per 12 metres, disposava també d'entrada pel carrer Sicília i tenia una gran terrassa a la part superior.

El terreny de joc era d'unes dimensions de 68 metres de llarg (amb 17 quadres de 4 metres cadascún) i  11 d'amplada, mentre que la paret frontal feia 12 metres d'alçada. La distància entre la pista de joc i les primeres files d'espectadors era de 6,5 metres en els dos primers quadres i s'anava eixamplant fins assolir-ne 11 en els últims.

Les graderies eren formades per cinc fileres davanteres de cadires de pista protegides per baranes metàl·liques i per les llotges que formaven tres seccions amb seients de diferent color, vermell, blanc i gris. Com a serveis auxiliars l'edifici disposava també de vestidors per als jugadors, banys amb inodors, infermeria, oficines i sales de descans. Tot l'entorn del frontó era envoltat de jardins.

Dissortadament el Frontón Barcelonés no va tenir una existència gaire llarga. L'esport de la pilota es va concentrar en d'altres pistes de joc més cèntriques de la ciutat., La societat anònima que el gestionava es va dissoldre i el frontó va deixar de funcionar. En els seus ultims mesos era escenari de subhastes de cavalleries i tot plegat va conduir a l'enderrocament del magnífic edifici de Sagnier, que va desaparèixer a finals de 1902.

PASTAS ALIMENTICIAS RAMON FLO. CANALONS EL PAVO. Comte Borrell (1898-1945) i Calàbria/Manso (1945-1968)

La més coneguda marca de canalons al nostre país El Pavo va néixer al barri de Sant Antoni. Els seus origens es remunten a l'empresa Pastas Alimenticias Ramon Flo, fundada per aquest emprenedor empresari català el 1898. El seu primer obrador on fabricava macarrons i fideus era situat al carrer Comte Borrell al costat mateix del Mercat de Sant Antoni.

Ramon Flo i Valls va conèixer de l'existencia d'unes caixetes de pasta d'importació, que venien d'Itàlia, i  contenien 18 plaques de pasta separades per unes fines làmines de paper de color rosa. Era l'any 1911 quan Flo es va decidir a fabricar un producte similar en la seva petita fàbrica. Cada placa de pasta era segellada amb el nom comercial de Los Pollos i va començar a comercialitzar aquest producte. Però segons explicava el desaparegut gastrònom Nèstor Lujan, a l'any 1913 Ramon Flo va ser citat judicialment i acusat d'intrussisme, perque a França ja es comercialitzava des de feia temps un producte similar amb la marca La Poule. Fou aleshores quan Flo, aconsellat pels seus advocats, va decidir registrar la marca comercial El Pavo per als seus canalons. Era el 19 de gener de 1914.

Els canalons El Pavo varen passar a ser un ingredient de cuina de luxe com embolcall del farciment d'un dels plats de pasta més casolans i tipics per celebrar dies assenyalats del calendari.

L'any 1945 els fills de Ramon Flo, Antoni i Ramon, continuadors del negoci, varen construir una nova fàbrica. que va permetre desenvolupar encara més el producte. Era situada a la cantonada entre Calàbria i Manso, davant de l'actual Centre d'Atenció Primària i força propera a l'obrador original del seu pare. La nova fàbrica va permetre augmentar i modernitzar la producció de l'empresa, que a mitjans dels anys 1960's es va transformar en societat anònima. Va estar activa fins el 1968 en que es va traslladar al Poligon de Can Jardí a la localitat de Rubí.

INDUSTRIAS MECÁNICAS PERMANYER. MOTOCICLETAS MONTESA. Carrer Pamplona 89 (1950-1963)

*1955.- Vista de la fàbrica on es produien les motocicles Montesa al carrer Pamplona (Foto: Arxiu Històric de Poblenou)

La societat anònima Permanyer S.A de Industrias Mecánicas va ser constituida l'any 1947 i es faria popular per la producció de les motocicletes Montesa.  Pere Permanyer i Paco Bultó en varen ser els promotors. El primer hi aportava el 76,3 % del capital i el segon el 23,7 % restant. L'empresa va decidir produir motocicletes de motor de dos temps amb benzina i els pimers models que varen llençar al mercat eren inspirats en els de la marca francesa Motobécane.

Després d'un periode d'arrencada als tallers de Pere Permanyer del carrer Còrsega 408, a l'any 1950 l'empresa va comprar un edifici de tres plantes a la cantonada dels carrers Pamplona i Pallars, a la part més occidental de Poblenou, on van instal·lar la fàbrica que hi romandria durant un periode de catorze anys. El primer model sortit de la nova fàbrica va ser la motocicleta B-51, presentada a la Fira de Mostres de 1951. 

Va ser durant els anys 1950's que la fàbrica de Poblenou va produir els models de més èxit de Montesa en aquella primera etapa de l'empresa. Foren la Brio 80 i la Brio 90 amb els seus dipòsits vermells, color característic i identificatiu de la marca. Però les Montesa no només tenien èxit a nivell comercial sino també a nivell esportiu. Els triomfs en curses i rallies sovintejaven i donaven més prestigi a la marca. Les desavinences entre els dos socis varen aparèixer cap a finals dels 1950's. Permanyer volia centrar-se en la producció i abandonar les curses de velocitat o, si més no, deixar-les en un segon pla, mentre que Bultó era partidari de competir per donar més publicitat i projecció a la marca. El desencontre va acabar amb la sortida de Bultó de l'empresa l'any 1958, per a fundar la seva pròpia companyia i marca (Bultaco).

*1956.- Una motocicleta Montesa Brio 80 fabricada a Poblenou

La fàbrica de Poblenou va deixar de funcionar el 1963. Els seus 1.500 metres quadrats s'havien quedat petits davant la projecció de l'empresa que ja preparava el projecte Impala. Permanyer va optar per obrir una nova factoria a Esplugues de Llobregat dissenyada pels prestigiosos arquitectes Correa i Milà que fou inaugurada el 19 d'abril de 1963.  

PAVELLÓ DE BÈLGICA. Exposició 1929. Montjuïc. (1929-1968)



Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ i TONI ARCH

*1929.- Vista exterior del pavelló de Bèlgica durant els dies de l'Exposició Internacional.

Uns dels pavellons més espectaculars dels corresponents als països europeus que varen concòrrer a l'Exposició Universal de 1929 fou el de Bèlgica. Era situat a l'avinguda de l'Estadi, al costat del pavelló d'Espanya, i va ser projectat per l'arquitecte Arthur Verhelle.

Tenia planta quadrangular i reproduia un dels palauets flamencs més famosos de la localitat de Malinas, el Hof von Busleyden. De la seva façana destacava l'esvelta torre beffroi que doblava l'alçada de l'edifici.

*1932.- L'esveltesa de la torre del Pavelló de Bèlgica destaca en aquesta imatge captada després de la nevada del dia 12 de febrer d'aquell any. Al costat de la torre, a l'esquerra, es veu el Pavelló d'Espanya (Foto: Sagarra) 

Però malgrat la bellesa de l'edifici, la seva vida en esplendor va ser força efímera. Durant la Guerra Civil ja va perdre gran part de la seva estructura i a la posguerra oferia un aspecte deplorable amb moltes parts del que quedava d'edifici sense sostres.

*1957.- El règim franquista sembla que tenia grans projectes per donar utilitat al Pavelló de Bèlgica (Font:  Hemeroteca La Vanguardia)

*1967.- Però 10 anys després les seves parets servien d'aixopluc a moltes families sense sostre. (Font:  Hemeroteca La Vanguardia)

El Pavelló de Bèlgica va esdevenir un referent de la pobresa i a l'abric de les seves runes s'hi van allotjar i aixoplugar molt barraquistes des dels durs anys 1940 fins ben entrats els 1960's. Amb l'inici del procés de dignificació de la muntanya de Montjuïc, l'obertura del parc d'atraccions i la desaparició dels nuclis de barraques, l'edifici seria definitivament enderrocat a l'any 1968. Però abans havia servit per acollir moltes famílies de barraquistes desallotjats.
Quan l'edifici va desaparèixer ningú el va trobar a faltar. Sense el Pavelló de Bèlgica la recta de l'estadi oferia una millor perspectiva d'amplitud per a les curses de Fòrmula 1 i de motociclisme, que aleshores ja animaven el circuit de Montjuïc i, al mateix temps, va deixar espai per edificar les Piscines Picornell inaugurades l'any 1970.

*1930.- Una altra imatge del Pavelló de Bèlgica, on es pot veure el cos principal de la façana que donava a l'avinguda de l'Estadi.  

*1967.- El Pavelló de Bèlgica en els seus últims anys presidia la recta del circuit de Montjuïc a l'avinguda de l'estadi, on se celebraven els grans premis d'automobilisme i motociclisme. Com es pot apreciar a la imatge, comparant-la amb fotos més antigues, la torre principal ja havia perdut el seu remat original en forma la cúpula. (Foto: Josep Arch)

GALETES MONTES. Manso 24-28 (1920's-1990's)

Una de les empreses més entranyables de la història del barri de Sant Antoni va ser la fàbrica de Galetes Montes. Fundada per Teodosio Montes del Fraile (1856-1945) als anys 1920's, era situada al carrer Manso entre Calàbria i Viladomat. Un record associat a aquest negoci és el flaire agradable i especial que generava a tot l'entorn i que empapava l'aire dels voltants de l'ambulatori Josep Maluquer (avui CAP Manso) i de la parròquia de Sant Domènec que era a la part del darrera de la fàbrica amb entrada pel carrer Calàbria.

Els veïns del barri ho coneixien com Can Montes i les galetes i altres llaminadures que produïen eren artesanals. Es venien a l'àmplia botiga de la planta baixa, mentre la fàbrica ocupava els pisos superiors. El repartiment era cobert mitjançant uns tricicles molt característics que portaven puntualment les galetes als comerços i altres clients. Com a detall curiós la botiga de Manso posava a la venda bosses de galetes trencades o defectuoses a granel, que eren igual de bones i tenien una gran sortida entre les economies familiars més modestes. L'empresa tenia també una altra botiga als baixos de la Casa Sicart de la plaça Catalunya cantonada Fontanella i les galetes es podien trobar a molts establiments de queviures i alimentació de la ciutat .

Dulces y Galletas Montes SA, que aquest era el nom oficial de l'empresa en la seva darrera etapa, va començar a patir dificultats econòmiques a partir de finals dels anys 1970's, la qual cosa encetaria un període de decadència que acabaria amb la seva desaparició i la dissolució de la societat.

El recinte que ocupava la històrica fàbrica de galetes va ser enderrocat als anys 1990's. En el seu lloc es va aixecar un nou edifici que avui acull l'Institut Goethe. Els seus baixos donen accés a un interior d'illa enjardinat batejat com Els Tres Tombs i inaugurat el 2001.

CASA MANUEL BAIXERAS / HOTEL BRISTOL. Plaça Catalunya / Portal de l'Àngel (1875- 1926)

*1907.- La Casa Manuel Baixeras (a l'esquerra de la imatge) en el temps que va ser ocupada per l'Hotel Inglaterra. (Foto: Lucien Roisin).

Projectat pel mestre d'obres Josep Marimón, aquest edifici ocupava la cantonada entre el Portal de l'Àngel i el carrer Fontanella. Inicialment tenia assignat el número 18 del carrer Fontanella, però la urbanització definitiva de l'entorn, executada cap a finals de segle, li va adjudicar el número 16 bis de la Plaça Catalunya, en el mateix lloc que després ocuparia l'edifici de la Telefònica a partir de 1927.

La Casa Manuel Baixeras era una edificació de planta baixa i quatre alçades (principal i tres pisos) amb dos artístics templets, afegits posteriorment, que coronàven els extrems de les cantonades. Tot i que originalment havia estat pensat amb la finalitat d'acollir-hi habitatges familiars, la centralitat del lloc va fer que, a partir de finals de segle XIX fins a la seva desaparació, dos hotels ocupessin successivament les dependències de l'edifici. 

El primer fou el Gran Hotel Inglaterra, que s'hi va establir des del 1897 fins al 1917. Posteriorment l'edifici va ser ocupat per un altre hotel el Bristol, que hi va prestar servei des del 1918 fins el 1926, quan la Telefònica va comprar el solar per enlairar-hi el seu nou edifici que ha arribat als nostres dies. De fet l'Hotel Bristol va continuar actiu uns anys més al número 42 del Portal de l'Angel, finca adjacent adquirida pel propi Albareda per continuar el seu negoci hoteler.

*1920's.- Tarja de l'Hotel Bristol on hi figura com a Gerent Antonio Albareda, que dirigia també el Gran Hotel Continental a la Rambla de Canaletes.



 

*1926.- Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans del seu enderrocament. L'Hotel Bristol havia ja desallotjat l'immoble i un gran rètol anunciava la compra de l'edifici per la Telefònica.

PISCINA MUNICIPAL. CLUB NATACIÓ POBLENOU. Plaça Lope de Vega. (1960-1989)

*1961.- La plaça Lope de Vega (avui Josep Trueta) amb la piscina municipal al fons, poc després de la seva inauguració (Foto: Arxiu Històric del Poblenou).

El Club Natació Poblenou, fundant l'any 1931, havia iniciat les seves activitats esportives a primera linia del litoral en la zona de la platja de la Mar Bella on els seus socis es dedicaven també a la pràctica de la vela. Durant molts anys els dirigents del club van lluitar aferrissadament per poder comptar amb unes instal·lacions i una piscina pròpia al barri. Després de fussionar-se amb el Club Olímpic, una altra antiga entitat esportiva del barri, el Natació Poblenou va poder aconseguir, durant el mandant del president Leoncio Doménech, la promesa municipal de veure construida la desitjada piscina als terrenys de la plaça Lope de Vega, (avui Jardins del doctor Josep Trueta).

Fou inaugurada el mes de maig de 1960 i era la primera piscina municipal totalment coberta de la ciutat. Tenia 6 carrers amb unes dimensions de 25 x 11,80 metres i disposava de dos trampolins. En un dels seus laterals hi havia una petita graderia per a 200 persones i a l'altra banda la paret que donava a l'exterior era pràcticament tota de vidre, la qual cosa donava una magnífica lluminositat a l'interior. Com a serveis annexes tenia una petita pista polisportiva, un frontó i un solarium. L'Ajuntament va cedir la gestió i el manteniment d'aquell equipament esportiu al Club Natació Poblenou per periodes de 5 anys renovables.

*1960.- Diverses imatges de la publicitat emesa amb motiu de la inauguració de la piscina.

*1966.- Vista interior de la piscina. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou) 

Cap a finals de la dècada dels 1970's, la piscina començava a presentar greus defectes estructurals que aconsellaven plantejar-se la seva reforma en profunditat o bé un trasllat. El tema fou objecte d'una permanent reivindicació veinal. Però no seria fins l'any 1989 que el club es traslladaria al Catex-Can Felipa i una nova piscina s'ubicaria també en aquell antic recinte industrial rehabilitat. Al mateix temps, l'antiga piscina de la plaça Lope de Vega va ser enderrocada. Avui només se'n conserva, com a testimoni, un tram de les graderies que queda en un dels extrems de la plaça i serveix de coberta a un transformador del llac dels jardins.

*1962.- La plaça Lope de Vega amb la piscina després de la gran nevada.

*1965.- La jove cantant italiana Gigliola Cinquetti interpretava amb una guitarra la seva cançó Non ho l'età, des de la graderia de la piscina de la Plaça Lope de Vega del Poblenou, al començament de la pel·lícula hispano-italiana Dio, come ti amo (Miquel Iglesias 1965). Més informació en aquest enllaç:

http://musicsdel-poplenou.blogspot.com.es/2012/07/gigliola-cinquetti-al-cnpn.html 

URINARI PÚBLIC. VESPASIANA. (1890's - 1920's)

*1908.- Una de les vespasianes instal·lades a la Rambla

Tot i que no varen ser els primers urinaris instal·lats en la via pública a Barcelona, les popularment anomenades vespasianes varen significar un salt qualitatiu important en aquest tipus d'instal·lacions. Eren de disseny i fabricació francesa i almenys se n'instal·laren mitja dotzena als carrers de la ciutat durant la primera dècada del segle XX repartits per les Rambles, la plaça Universitat i les rodalies de l'Arc de Triomf.

L'estructura era de metall i tenien forma i base circulars amb capacitat per a sis persones. A la part superior hi havia una secció poligonal de sis cares que permetien la fixació de publicitat i tot el conjunt era coronat per una cupuleta. Les parets metàl·liques tenien una trama de forats que permetien des de l'exterior veure si hi havia algú a l'interior. Aquesta paret circular més baixa era generalment ocupada també per cartells publicitaris afixats.

Un dels problemes que va generar aquests urinaris fou que amb l'agitació social que es vivia a l'època esdevingueren un lloc idòni per la comissió d'actes terroristes i la col·locació de bombes.  D'esdeveniments d'aquesta mena amb explossiu i danys a persones se'n té noticia almenys de casos esdevinguts els dies 26 de desembre de 1906 i 27 de juny de 1908 a la Rambla de les Flors, aquest últim va suposar el desmantellament del mingitori públic unes setmanes després.

*1908.- La Vanguardia del 5 de juliol informava del desmuntatge de l'urinari de la Rambla on setmanes abans s'havia col·locat una bomba.
  

D'altra banda, l'interior dels urinaris aviat va ser també un lloc de contactes homosexuals i d'exhibicionisme que els va donar un imatge social negativa i acabà amb la seva retirada dels carrers.

Anys després, les ordenances municipals varen establir que tots els urinaris públics de carrer calia que estiguessin soterrats.

  

*1907.- Un acudit gràfic publicat a L'Esquella de la Torratxa sobre els urinaris i la seva relació amb la col·locació de bombes.

*1905.- La vespasiana de la Rambla de Santa Mònica a l'esquerra de la imatge (Foto: F. Ballell)

*1902.- Vespasiana situada a la Plaça Catalunya cantonada amb Ronda de  Sant Pere.

Vegeu l'Inventari de Vespasianes en aquest mateix blog

MERCAT CENTRAL DEL PEIX. C. Wellington (1953-1983)

*1990.- Vista de l'edifici que va acollir el Mercat Central del Peix al carrer Wellington poc abans de ser enderrocat.

Des de finals del segle XIX, el comerç majorista de peix i marisc es realitzava en un espai situat al Passeig de Circumval·lació entre el Parc de la Ciutadella i l'actual l’Estació de França. Fou amb el canvi de segle que aquesta activitat es va traslladar al Mercat del Born, tot i que, en aquells temps, encara era un mercat de barri i no tenia caràcter ni consideració de mercat central.

Però la concentració de la venda majorista de peix al Born no va semblar una solució definitiva i les autoritats de la ciutat es van plantejar tot seguit la possibilitat de construir un dipòsit específic. El lloc escollit va ser la galeria de material de ferrocarrils de  l’Exposició Universal, coneguda com la Galeria de les Màquines. Aquest edifici era situat al primer tram del carrer Sicília, contigu al recinte del Parc de la Ciutadella i el zoològic, i conegut avui com carrer Wellington. Als anys 1920's ja havia acollit el mercat central d'aus i volateria. El projecte però, trigaria a reeixir i no es faria realitat fins el 1931, moment en què el mercat majorista del peix es va establir amb caràcter permanent en aquell espai.

Durant el franquisme el recinte va ser objecte d'una notòria reforma i ampliacio aprovada l'any 1947. Els barcelonins van poder contemplar la maqueta del nou equipament exposada a la Galeria Condal del passeig de Gràcia a l'estiu de 1948. Les obres no començaren fins a finals de 1950 i, finalment, el 18 de juliol de 1953 es va inaugurar el nou Mercado Central del Pescado, que comptava amb una superfície de 4.500 metres quadrats i una cambra frigorífica de 1.600 metres cúbics amb una alçada de sostre de 3,5 metres. El nou recinte incorporava també instal·lació d'aigua salada, molls de descàrrega i oficines per als gremis. Des de l'exterior, l'aspecte era auster i presentava un conjunt de naus amb seccions de sostres abombats, sobre els que destacava una torreta en un dels extrems, on hi figurava el nom del mercat sota un escut de la ciutat.

El Mercat Central del Peix va tancar portes la nit del 3 al 4 d'octubre de 1983 quan va ser traslladar a les noves instal·lacions de Mercabarna a la Zona Franca. Durant els anys següents el recinte del carrer Wellington va continuar sent conegut com el Mercat del Peix, però la seva funció ja era ben diferent: servia de dipòsit municipal on anaven a parar els vehicles robats, abandonats o sota custòdia judicial. Finalment, l'edifici va ser enderrocat el 1992 dins el procés de reurbanitzacio de l'entorn arrel de la celebració a  Barcelona dels Jocs Olímpics.

LORD BLACK. Restaurant. Boite. (1968-1980)

Lord Black va ser durant molts anys la discoteca del Parc d'Atraccions de Montjuic. Va aparèixer en aquells anys de l'eclosió de la psicodèlia i el pop, amb un disseny interior i una decoració que van ser d'un gran impacte. Però, de fet, el local era un conjunt de restaurant més discoteca. El restaurant era situat al pis superior i disposava d'una àmplia sala idònia per convencions, bodes i comunions. Tenia accés directe des de l'exterior del parc d'atraccions. 

Però la part més interessant i novedosa era la boite-discoteca situada al nivell inferior, un espai no gaire gran però equipat amb un gran desplegament de llum i color que vibrava d'acord amb la música que sonava. La inauguració del local va tenir lloc el 15 de juny de 1968.

*1968.- Anuncis del restaurant i la discoteca Lord Black publicat a La Vanguardia

El logotip del local amb la imatge allargarda de la cara d'un aristòcrata, cobert amb un barret de copa molt alt, li donava ja un toc modern i a la vegada inquietant. Lord Black era situat al costat de la plaça de la Sardana i l'accés principal al Parc d'Atraccions i s'anunciava com una explosió psicodèlica que obria tots els dies de l'any des de les 7 de la tarda fins a la matinada. De fet, la discoteca era com un complement del parc d'atraccions per tal que els visitants poguessin continuar la festa en un ambient molt més intim i adult. Durant la transició tampoc hi van faltar els espectacles sexy. Després a començaments dels anys 1980's va canviar de nom i el seu destí anaria de la mà del del propi Parc d'Atraccions que va plegar a finals dels 1990's, un cop acabada la concesió amb l'Ajuntament de Barcelona.

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.

Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigues procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenacio de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitva de Can Negre.

PLAÇA DEL SORTIDOR AMB LA FONT DE CERES. Poble-Sec. (1874-1918)

 

La plaça del Sortidor, a la cruïlla dels carrers Magalhaes i Blasco de Garay va ser durant la major part del segle XX el centre neuràlgic de la vida del barri del Poble-Sec.

El 14 de maig de 1874 la plaça va rebre una visitant inesperada, la deesa Ceres que durant més de cinquanta anys presidiria un monumental brollador d'estil neoclàssic sobre quatre dofins. No era nova de trinca, venia del bell mig de la cruïlla del passeig de Gràcia amb Provença, límit fronterer entre Barcelona i la vila de Gràcia, on havia estat instal·lada el 1830. El creixent protagonisme del gran passeig i la necessitat d'alliberar espai en el seu trajecte central havien aconsellat d'enretirar-la d'aquella cantonada i així doncs va viatjar al Poble-Sec. 

Des d'aleshores el sortidor, obra de l'escultor Celdoni Guixà i Alsina, va quedar inevitablement vinculat a la imatge del barri i molt especialment a la plaça que va adoptar popularment el seu nom.

Però l'idili entre Ceres i el Poble-Sec va durar només fins el 1918. Les ànsies per anar urbanitzant i monumentalitzant la muntanya de Montjuïc van ser la causa que Ceres i la seva font volessin cap a la muntanya veïna. A partir d'aleshores el centre d'aquella plaça, dedicada a Blasco de Garay, va quedar orfe, mentre que l'àmplia plaça de Sant Jordi de Montjuïc acollia el brollador. 

El futur de la històrica plaça del Poble-Sec va anar a menys, tot i que durant la dictadura conservava encara el seu atractiu amb els alts plàtans que donaven ombra a aquell quadrat. Però amb l'arribada de la democràcia, el pla de construcció de pàrquings públics n'hi va preveure un de soterrani. Aquesta obra va deshumanitzar considerablement la plaça amb la pèrdua dels vells plàtans i va deixar uns accessos a l'aparcament d'un impacte visual excessivament agressiu.  

REIAL CLUB DE TENNIS DEL TURÓ. Santaló 121. (1912-1968)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1944.- Una imatge de les pistes del Real Club Tennis del Turó amb una curiosa tanca de fusta. Al fons el carrer Santaló i a la dreta la Via Augusta. (Foto: Valls Gili)

El Tennis Turó sempre va tenir la fama de ser el club aburgesat i pijo dels amants de l'esport de la raqueta. Des de la seva fundació i abans de mudar-se al final de la Diagonal, on encara és avui, es va establir al solar delimitat pels carrers Via Augusta, Santaló i Descartes on va romandre més de cinquanta anys. Era un espai triangular tan limitat que només hi va poder concentrar un total de cinc pistes de terra batuda (inclosa la principal amb una petita graderia lateral), a banda de la piscina i l'edifici social que quedava a la banda del carrer Descartes.

En els seus primers anys el club era conegut oficialment amb el nom de Lawn Tennis Turó. Entre els jugadors històrics del club cal esmentar a Eduard Flaquer i Enrique Maier Müller (conegut com Bubbi Maier), que, tot i pertànyer després al Reial Club de Tennis Barcelona, va iniciar la seva formació al Tennis Turó i fou el primer tennista espanyol que va guanyar a Wimbledon, en la modalitat de dobles mixtos, formant parella amb la jugadora nordamericana Elizabeth Ryan. Era l'any 1932.

*1953.- Vista de les pistes del RC Tennis Turó amb la futura Via Augusta encara sense urbanitzar en primer terme. (Foto: Josep Maria Sagarra/ANC)

*1963.- Vista aèria del recinte esportiu amb la cruïlla Santaló/Via Augusta al centre de la imatge.
 

*1965.- Vista general de les instal.lacions del Reial Club de Tennis Turó en els seus últims anys a Santaló / Descartes. En primer terme es pot veure la Via Augusta. (Foto: Fondo TAF / ANC).

Tradicionalment el club organitzava un torneig internacional de tennis durant les Festes de la Mercè. Arribats els anys 1960's, el creixement urbà de la ciutat va aconsellar de plantejar-se un trasllat i al mateix temps d'ampliar el nombre de pistes. Tot i que els més nostàlgics no concebien el club fora d'aquells límits de sempre, la majoria dels socis, reunits en una assemblea extraordinària celebrada a l'abril de 1966 sota la presidència de Joan A. Maragall, van decidir iniciar una nova etapa en un nou emplaçament. Un any després, el Real Club de Tennis Turó va inaugurar les seves noves instal·lacions a l'entrada de la ciutat per la Diagonal, prop del límit amb el terme municipal d'Esplugues de Llobregat. A banda del trasllat, això suposava una ampliació considerable de les pistes de joc. Però continuava sent un club d'elit. Només va acceptar 200 socis més.

*1967.- Anunci publicat a La Vanguardia, en el que la Junta Directiva del RCT Turó fa públic que només acceptarà una ampliació de 200 socis amb motiu del trasllat del club als terrenys del final de la Diagonal.

TEATRO ESPAÑA / GRAN CINEMATÓGRAFO ESPAÑA. (1909-1927)

*1909.- Una imatge de la plaça Espanya amb la Gran Via a l'esquerra i el Paral·lel a la dreta. La fletxa  vermella assenyala l'estructura del Teatro España.

 

*1918.- Una altra foto del Teatro España captada des del terrat de la plaça de toros de Les Arenes. Respercte de la imatge anterior podem comprovar que la façana de Gran Via i del xamfrà amb Paral·lel ha estat enlairada amb uns grans finestrals. Al fons la muntanya de Montjuïc pràcticament sense urbanitzar.

Situat al número 380 del carrer Corts (avui Gran Via de les Corts Catalanes), just davant de la plaça de toros de Les Arenes i tocant a Plaça Espanya, el Teatro España va obrir portes l'any 1909. S'havia edificat sobre les restes que quedaren de l'edifici del Palacio de Las Arenas, que havia resultat destruït per un incendi un any abans.
El local oferia tota mena de funcions i espectacles teatrals, però en realitat al llarg de la seva existència va ser un local multiusos. També hi va tenir cabuda el cinema, especialment entre 1911 i 1916. La cartellera de l'època el va arribar a definir com un dels millors cinemes de la ciutat i el 1911 s'hi va estrenar la pel·lícula colorejada El Exodo, un drama bíblic de 650 metres. En aquells primers anys dels cinematògrafs era habitual anunciar els film per la quantitat de metres que tenia la cinta. En aquesta època de projeccions de cinema se'l coneixia també com a  Gran Cinematógrafo España. Va ser explotat per la mateixa empresa del Salón Excelsior, també a la Gran Via, i el 1916 era explotat per l'empresa Muñoz i Cappa, tal i com recull Joan Musó Cabús en el seu magnífic llibre Els cinemes de Barcelona. El local també va funcionar com a sala de ball.

*1909.- Escenari i pati de butaques del Teatro España. (Foto: Merletti)

*1921.- Dos Tenorios es representaven al Teatro España al novembre de 1921.

L'any 1924 una companyia belga va arrendar el local per oferir-hi amb caràcter permanent vetllades de boxa. En aquesta última etapa, el teatre va ser reformat a fons per instal·lar el quadrilàter al bell mig de la pista i, fins i tot, es varen suprimir algunes columnes per facilitar la visió del ring als espectadors.
Va ser enderrocat el 1928, afectat per les obres de reurbanització integral de la Plaça Espanya amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 i, molt especialment, per la construcció de l'Hotel núm.2, que s'aixecà sobre el solar on havia estat emplaçat el Teatro España. 

*1924.- Anunci d'una vetllada de boxa a l'España.

PALACIO DE LA ILUSIÓN. Cinema i varietés (1901-1913)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

 



*1902.- L'entrada al Palacio de la Ilusión en una postal de l'època. A la dreta es pot veure la Casa Pia Batlló. (Font: Fons Jorge Álvarez)

*1907.- Un grup de persones contempla un panell publicitari amb la programació del Palacio de la Ilusión a la Rambla dels Estudis. (Foto: Frederic Ballell).

Obert el 17 de febrer de 1901, aquest local era situat al carrer Corts (actual Gran Via), al 255 de l'antiga numeració (després 599), en el mateix emplaçament on anys abans havia estat instal·lat el Panorama de Plewna i on després d'aixecaria el Coliseum.

El Palacio de la Ilusión va ser un dels locals pioners de les projeccions cinematogràfiques a Barcelona coincidint amb el canvi de segle. Oferia una gran varietat d'espectacles: màgia, circ, sala de ball, jocs, tir de saló, miralls i també una secció de cinematògraf. El preu de l'entrada va començar essent d'una pesseta, però posteriorment (finals de 1901) es va reduir a la meitat i permetia l'accés a tots els espectacles.

*1901.- El Palacio de la Ilusión a la cartellera de La Vanguardia

Al llarg de la seva existència, un gran nombre d'artistes varen actuar al Palacio de la Ilusión. L'equilibrista Mister Bright, l'il·lusionista Florence, Miss Elenka amb els seus cavalls i gossos ensinistrats o Cristeta Goñi coneguda com La Pequeña Sarasate, en són alguns exemples.

El negoci va durar fins l'any 1913 quan el local va tancar portes definitivament per donar pas al cap d'uns anys a la construcció del Coliseum.

*1913.- L'empresa del Palacio de la Ilusión posava en venda tot el seu material després de tancar el negoci (La Vanguardia. 5 de març de 1913)