A l'inici de la dècada dels 1970's Barcelona va viure una certa eclosió del que en podriem dir restaurants temàtics. Consistien en una aposta decidida pel restaurant-espectacle de caire popular, ideal per passar-ho d'allò més bé amb els amics i fer xerinola. En aquesta categoria hi trobem noms com La Bruxa Borracha, El Mediévolo i també La Posada del Dimoni. Aquest últim es va obrir a finals del 1969 al carrer Herzegovina (que aleshores encara es deia Herzegovino i mai he sabut el perquè d'aquest canvi de gènere al nomenclator de carrers). Era emplaçat als baixos del número 3 en el tram que discorria entre l'estret carrer del Camp i el transitat Muntaner.
Anunciat com especialitzat en cuina empordanesa, en realitat el plat fort del local era la seva ambientació infernal que permetia al client entrar en calor ja a partir de l'entrada on era rebut per un dimoni tot vermell amb una forca a les mans, que s'encarregava de donar la benvinguda als comensals i conduir-los cap a l'infernal interior, on després es trobarien, entre plat i plat, amb demoníaques sorpreses.
La Posada del Dimoni, que des del principi del seu funcionament s'anunciava sovint en català -detall, no gaire habitual en aquella època- tenia un telefon curiós (el 211.11.11) i obsequiava amb diplomes de Dimoni Major a tots els clients que visitaven almenys cinc vegades pel local i també de Dimonis-Rodríguez als marits que es quedaven sols a l'estiu.
El negoci va durar fins a finals dels anys 1980's renovant el show demoníac i incorporant la quiromància en els seus espectacles.
El negoci va durar fins a finals dels anys 1980's renovant el show demoníac i incorporant la quiromància en els seus espectacles.
Xino Xano et felicita pel teu bloc i et comunica que ha decidit concedir-te el premi Liebster. Per a conèixer la resta de premiats i les bases dels premis, pots enllaçar amb
ResponEliminahttp://xinoxanocaminades.blogspot.com.es/2012/05/and-winner-is.html
Suposo que aquí es podria incloure també "La Taberna del Conde Drácula", a la Vía Julia (Verdún) que porta més de 40 anys, malgrat que encara funciona com a cerveseria. Em feia molta gràcia perquè era un clàssic als anuncis del cines de barri, entre peli i peli. Si el comentari és improcedent perquè encara existeix els pots treure, no passa res.
ResponEliminaTuve la suerte vivir cerca de La Posada del Dimoni en los años primeros de los años setenta. Era el restaurante donde acudía mucho para disfrutar de su ambiente cariñoso y sus platos sencillos pero ricos. Recuerdo especialmente un plato de pierna de puerco asado con exterior crujiente e interior suculento. Todavía puedo recordar sus sabores tan exquisitos. Hasta ya, cuarenta años después, lo echo de menos..
ResponEliminami padre inaguro de metre la posada eel dimoni...secllmaba Carlos ferrer....tengo fotos en casa donde sale mi padre con gente conocida q invitaron psra el evento...Alberto Closas era el mas conocido
ResponEliminaYo he trabajado en la Posada del dimoni hasta 1972
ResponEliminaAllà el meu marit em va demanar de casar-nos. I ens va anar molt bé!
ResponEliminaTengo un pequeno cenicero de la Posada del Dimoni 😃
ResponEliminaEl fundador i propietari era el meu avi
ResponEliminaEl restaurant el va fundad el meu pare Francesc Iniesta, introduint, com diu el comentari, aquest concepte de restaurant espectacle, a banda d’una bona cuina empordanesa. Va ser un pioner creatiu al ram de la restauració. Obres seves van ser La Bruixa Borracha i el Nicolas II a Barcelona, aquest va ser el primer i l’unic restaurant rus a la ciutat. El Pou del Glaç a La Bisbal d’Empordà i el Pere Botero a Vilassar de Mar.
ResponElimina