RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 8 d’octubre del 2012

FORN DEL CIGNE. Pastisseria. Pelai 38. (1918-1980's)

 
 
Una de les pastisseries històriques de la ciutat va ser el Forn del Cigne, situat al número 38  del carrer de Pelai. El seus orígens es remunten a l'any 1918 i durant la dècada següent comercialitzava la popular marca de Cafè La Garza. Coques de  revetlla, panellets de Tots Sants i altres pastissos tradicionals n'eren l'especialitat. Durant aquesta primera època el nom del local era Forn del Cisne.


Acabada la Guerra Civil l'establiment va tornar ràpidament a reprendre la seva activitat el mateix any 1939 i va subsistir durant tota la dictadura amb l'obligat canvi de nom: Horno del Cisne, que es feu popular pel seu assortit i exposició de cistelles i lots de Nadal. Després obriria una altra botiga a la Via Augusta. Arribats els anys 1980's, igual que molts altres establiments del carrer Pelai (FotoClub, Llibreria Bastinos, etc), la històrica pastisseria va desaparèixer per donar pas a botigues de moda com les que avui ocupen majoritàriament aquella via. 
 
Quim Monzó en la seva obra Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury esmentava el Forn del Cigne en un dels contes del llibre. El protagonista, després d'haver consumit alcohol en alguns locals de la part alta de la ciutat, s'imaginava baixant en cotxe a tota velocitat pel carrer Balmes, contra direcció en sentit muntanya-mar, fins a estampar-se contra la pastisseria.
 
* Fragments del capítol Cacofonia del llibre Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quim Monzó. Edicions Quaderns Crema. 1980. 
 

34 comentaris:

  1. El dia que em van fer fix a "La Caixa" vaig comprar un pastís al Cigne.

    ResponElimina
  2. Em va saber molt greu perdre'l, m'encantava la rebosteria, a més d'altres coses.

    ResponElimina
  3. Aquest blog és una meravella, no em fa res repetir-ho, felicitats.

    ResponElimina
  4. http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2012/10/barcelona-6-10-2012httpswwwfacebookcomb.html

    Hola hemos coincidido con el horno del cisne, que casualidad amigo.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mi padre Josep Sabaté Ferré se trasladó de un pueblo del Priorato a Barcelona ( primeros años 20) para aprender el oficio de panadero en el Forn del Cisne durante 2 años

      Elimina
  5. Era de visita inexcusable. Feien unes sares exquisides!

    ResponElimina
  6. El meu avi, en Marcelino Palacios treballava al Forn de pastisser!!!

    ResponElimina
  7. L'avi va trevallar molts anys fins a la seva jubilació...... Anys mes tard vaig treballar jo però el local ja convertit en una botiga d'electronica de consum (Gran Bazar de Barcelona / Don Audio) propietat d'en Carlos Marquez (Fidelcolor - Pça.Universitat 1). Mes tard va ser un restaurant de menjar rapid de la cadena Bocatta i finalment una botiga de moda fins el dia d'avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa anys que voldria saber on podría trobar el seus "biscuits de poma". O be la recepta si no s'ha perdut.
      Es el mes delicios que mai he tastat.

      Elimina
  8. El meu pare em portava les tartes de poma pel meu aniversari, mai n'he tastat de millors!

    ResponElimina
  9. En aquesta foto hi surten el meu pare ( segon a l'esquerra), la meva mare ( amb el vestit de quadres) i la seva germana, la meva tieta Enriqueta ( al seu costat amb una cinta al cap). Els pares es van conèixer al Forn del Cisne, però a l'època de la fotografia encara no éren novios. El Sr. Montamat, propietari del negoci als anys 40, deia mig en broma que faria pagar una multa a les moltes parelles que es van formar entre joves pastissers de l'obrador i noies dependentes, amb la il·lusió de muntar el propi negoci. El cas dels meus pares va ser una mica diferent: van continuar el negoci familiar a Terrassa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina historia tan bonica, m´agrada saber cosas de la pastisseria mes bona que jo recordo, de molt petita mi portaba el meu avi i varem anar a un bateix i recordo un pastiss espectacular,gracies Montserrat Rodo

      Elimina
  10. Judith Argemí i Montamat31 d’octubre del 2015, a les 18:58

    El senyor Montamat era el meu oncle, i llegir els vostres records sobre el Forn del Cigne m'ha ajudat a reviure els meus. La "tarta de poma" també era la meva preferida, i mai no n'he trobat cap de tan bona.

    ResponElimina
  11. Jo vaig anar al col.legi amb la Montserrat Montamat, eren les monges de la Consolació, al passatge del Concepció de Barcelona... Sempre la he recordat...

    ResponElimina
  12. Jo vaig treballar uns anys, fins al seu tancament. Va ser la meva primera feina i tinc records maravellosos. Vaig començar venen gelats i pinyes colades i posteriorment vaig ser l'ajudant d'en Jordi mestre de l'obrador. Per mi va ser tot un privilegi poder treballar com a ajudant d'un geni, un artista. Eren obres d'art, va fer una rèplica en xocolata a escala de la façana del Liceu q semblava de debó. Moltes anècdotes i gent fabulosa tots els companys q vaig conèixer. M'ha fet molta il·lusió trobar aquest blog. Felicitats i gràcies per ajudar a retrobar records de joventut.

    ResponElimina
  13. A tots els que han escrit aquesta pastissería era tan bonica i al meu avi amb compraba lionesas,bonisimas,ara com el bateix qu´avans he esmentat, res, eran uns tiets que tenian una fabrica, eran rics i oncles i cossins, era petita, molt, pude tinc que escriurau perque algu, digui que no hi somiat aquestesa coses,la familia, i mols coneguts diuen en principi que n´existia, cosa que no es veritat.Dons feian uns panets rodonets, amb pernil,dolç i salat, mortadela, qu´avans no es veia, i uns cuadrets petits com de colorins que semblaban flors,ara se qu´eren canapes, eran tan bonics,i el pastiss recordo una cigonya de color rosa, dins una caixa de música,pot ser? per que moltes vegadas penço que hi somiat tot, i per sor meba ens van dona a cada un dels invitats una sigonya amb confits, peledillas, i un cartellet com una postaleta, amb el cigne i el nom del petit.Nosaltres no heram rics pero si teniam una catagoria traballadora,el meu avi i para eran camises i feian maravallas,i la meba mama era modista d´alta costura, el cas es que no varem fer llejt al local tan precios.Si algu vol seguir la historía els diré que ningu fa ara ni trobaran figuretas, com tenian ells, sisplau Rosa digam que tot era aixi.Gracias

    ResponElimina
  14. Mi abuelo, Ignacio Capeta, fue el fundador del Forn del Cisne.

    ResponElimina
  15. María de los Angeles Capeta, soy la única descendiente de Ignacio Capeta, fundador del Forn del Cisne. Si saben de alguien que haya trabajado o conocido a los Capetas, les agradeceré sus comentarios. Mi papá y tíos trabajaron en la pastelería cuando jóvenes.

    ResponElimina
  16. Era la pastisseria de referència de casa meva. Jo quan era petita era anèmica i no menjava, fins que el meu pare va descobrir els canapés d'El Cigne, i cada diumenge em comprava una safata petita tan sols per a mi, em duraven tota la tarda...... Deliciosos com no n'he menjat mai més!!!!!

    ResponElimina
  17. El meu avi, Salvador Margarit Torras, hi treballà durant molts anys en diversos períodes de temps: des dels inicis, de quan solament era un forn, va ser molt amic dels fills del senyor Capeta, mort quan la guerra; fins els anys 50'i 60', on treballar estretament amb el sr.Montemat. El meu avi es jubilà al Forn del Cigne, a l'edat de 77 anys i crec que és el segon de la línia del darrera, pel cantó dret, a la fotografía.

    ResponElimina
  18. Sempre lligat a la meva infància. Una sara, cada any, regal del paren per celebrar el meu aniversari.
    Mai he menjat una igual!

    ResponElimina
  19. Nosaltres érem tres nenes petites i la mare ens duia sempre al "Cisne", li'n dèiem sempre nosaltres, a comprar els canapès. No hi havia res més bo a la ciutat, i avui dia és ben difícil menjar-ne de tan delicats i saborosos. Recordo també unes prestatgeries blanques amb bolutes abarrocades. I molta felicitat i alegria. De vegades somnio que hi tornem. Una abraçada als hereus dels fundadors, a tots qui hi vàreu treballar i a tothom qui va tastar aquelles meravelles dolces i salades. Família Llevet Planas

    ResponElimina
  20. Hola,yo trabaje en el Forn del Cigne 11 años,conocí a compañeros como : Conchita Planelkes,mari carmen castellanos,neus,señor Jordi,fea,Benito,serrano,Vicente renieblas,Rosa mari basco,las hermanas José fina y toñi,señor Reig,Roberto langaritamyte....yo era dependiente de lujosa americana blanca hecha a medida como a todos ,trabaje hasta el día de cierra,penosamente ese es mi último recuerdo,soy José Maria y si alguien se a reconocido mi correo es achicu27@hotmail.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, me llamo Severino García y trabajé en el "Forn del Cigne" entre 1973 y 1977, mi correo es sevegarciav@gmail.com.Saludos.

      Elimina
    2. Sr Jose MariaEn su comentario Vd menciona que trabajo con el Sr Reig Yo hace años que busco a Maria Josefa Reig Prosper que es la hija del Sr Reig Eramos vecinas en la calle Republica Argentina y amigas desde muy pequeñas Despues la vida nos separovy no logro encontrarla Tiene Vd algun dato q me pueda ayudar??? Mi nombre es Diana de la Riva Se lo agradecere Creo que ademas intentare escribirle al mail que Vd indica Gracias

      Elimina
    3. Hola ,gracias por comunicarse conmigo,sobre Fefa Reig nada se desde que cerró la pastelería pues he tratado de buscar a compañeros de entonces y a nadie he encontrado,siento no poder ayudarla pero siga revisando de vez en cuando esta página que la casualidad puede darle alguna sorpresa.

      Elimina
  21. Severiano? Que tenía de novia a Aisa o algo así?

    ResponElimina
  22. Respostes
    1. Pues sí, nos casamos hace mas de cuarenta años. Quién eres? en el otro comentario está mi correo, ponte en contacto. Saludos.

      Elimina
  23. Yo recuerdo la coca de llardons, creo que era para Sant Jaume que traia mi padre a casa, yo era muy pequeña, pero por mas que luego he probado otras, no he encontrado ninguna con aquel sabor tan rico. Me da mucha pena cuando empresas con un trabajo tan bueno cierran y no hay nadie para continuar y no tener que cerrarlas.

    ResponElimina
  24. A finals dels 60, cada vegada cuan anavem a Barcelona, encara que teniem la familia al passeig nacional, la meva mare feia visita obligada al forn del Cisne. Jo després la feia anar al corte inglés o c,an jorba per a pujar per les escales mecaniques.

    ResponElimina