MURAL AMB ATLES SOSTENINT EL MÓN. Intervenció artística. Plaça Nova / Carrer Boters (1987-1988)

 

*1987.- Detall del mural (Font: Barcelona murs)

 

Els elements efímers són també història i, malgrat estar condemnats a una desaparició més o menys imminent, alguns d'ells mereixen ser retinguts en el record. Aquest és el cas del gran mural que a l'estiu de 1987 va aparèixer sobre una de les mitgeres d'aquell paisatge, durant tant de temps pendent d'acabar de resoldre, que fou l'extrem de la avinguda de la Catedral a la històrica Plaça Nova.

En aquelles hiperactives vigílies olímpiques, quan tot es preparava perquè Barcelona pogués donar una bona imatge davant el món, calia fer desaparèixer definitivament aquell record de les bombes de la Guerra Civil i tancar l'espai situat entre els carrers de la Palla, Boters i l'inici del dels Arcs. Ben aviat dos nous edificis s'encarregarien de tapar per sempre més aquella imatge desangelada d'enderroc i runa.  

Però abans d'enlairar-hi les noves construccions, hi va haver una oportunitat per a l'art. Després de trobar-se en l'exposició Barcelona Graffiti, una part dels participants es van proposar d'executar una obra de grans dimensions. La intervenció va ser batejada amb el nom de Gegant, Acció plàstica en superformat  i va rebre el suport del Col·legi d'Arquitectes, que era el propietari del solar, i de l'Àrea de Cultura de l'ajuntament.

 

*1987.- La Vanguardia del dia 10 de juny anunciava la realització de l'acció pictòrica en un retall del Col·legi d'Arquitectes.

 

Després d'executar algunes proves sobre els murs de la Casa de la Caritat, el 19 de juny de 1987 es va procedir a rematar el projecte. Sobre la mitgera de l'edifici del número 17 del carrer Boters amb vista a la Plaça Nova hi aparegué, pintada en negre, la imatge mitològica d'un gran Atles nu sostenint amb els braços un globus terraqüi sobre la seva esquena. Sobre les parets del fons s'hi havien escampat prèviament bandes verticals de colors. 

 

*1988.- La Plaça Nova amb la mitgera del carrer Boters lluint el gran Atles pintat. A la dreta s'hi veu el mural de Picasso a l'edifici del Col·legi d'Arquitectes (Foto: Miquel Barcelonauta). 

 

El propi Col·legi d'Arquitectes no trigaria gaire temps en ampliar les seves instal·lacions amb un nou edifici construït sobre el solar on hi havia pintat l'Atles i el gegant va quedat finalment cobert.  

 

FIGURES DE DRACS SOTA EL PONT DEL DRAGÓ. (1987)

Agraïments a XAVIER AGUILÓ I GARCÍA

 

Una de les obres més singulars a l'espai públic del Districte de Nou Barris va ser la que l'artista Xavier Aguiló i García (Barcelona, 1959), en col·laboració amb Ramon Cónsul i Berzunces (Lleida. 1955), van dissenyar per al pas de vehicles sota l'avinguda Meridiana conegut com a Pont del Dragó, que uneix els barris de Sant Andreu i Valldaura. 

Consistia d'una banda en dues figures de sis metres de llargària que representaven sengles dracs (mascle i femella) i apareixien abraçats als pilars que sostenien el pont. Aguiló i Cónsul, que ja havien intervingut en murals a l'espai públic al barri de Canyelles (projecte Vichissoise) i a la presó de dones de Wad-Ras, van treballar aquest cop amb malla d'acer, fibra de vidre i resina de polièster gel-coats.

El conjunt es completava amb la decoració dels murs laterals del túnel sobre els quals apareixien pintats 16 dragons més amb pintura epoxi.

L'obra va ser dissenyada i instal·lada el 1987 amb el suport municipal del Districte de Nou Barris.   

 

 

*1987.- Dues imatges de l'interior del túnel amb els dos dragons, la femella en primer terme. (Fotos: Elisabet Armora).

 

 

*1987.- Dragons pintats a les parets laterals del túnel. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).

 

1987.- Detall de l'urpa d'un dels dragons pintats a les parets. (Font: Barcelona mur. Ajuntament de Barcelona).

 

Dissortadament l'emplaçament de l'obra en un indret tan amagat i semiocult, fora de l'espai obert, va fomentar els actes de vandalisme urbà protagonitzats pels amics de l'esprai. Les agressions van arribar  fins al punt que les peces escultòriques aviat van aparèixer destruïdes, mutilades i fins i tot cremades.

L'ajuntament va procedir finalment a enretirar-les sense plantejar-se la seva reposició, mentre que els mur laterals on hi havien pintats els altres dragons van acabar essent  revestits de trencadís ceràmic.

 

ESGLÉSIA DE SANT JOSEP DELS SALESIANS DE ROCAFORT. Sepúlveda 68. (1914-1936)

*1917.- Façana de l'església des del carrer Sepúlveda (Foto: Autor desconegut)

A la tardor de 1907 la congregació dels Salesians, va acometre la construcció de la seva església dedicada a Sant Josep al costat de l'Institut Salesià, l'escola que regentaven al carrer Rocafort del barri de Sant Antoni. Fins aleshores només disposaven d'una petita capella. L'edificació va ser encarregada per Llorenç Cirera a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), que va projectar una església de tres naus amb façana al carrer Sepúlveda entre Calàbria i Rocafort.

Els violents fets de la Setmana Tràgica del 1909 varen obligar a aturar les obres després de l'assalt i incendi de l'antiga capella i del col·legi dels Salesians. Durant prop de tres anys les obres de l'església van quedar suspeses mentre es prioritzava la reconstrucció dels espais escolars, fins que el 1912 es van reprendre i el temple va poder ser acabat. 

*1914.- Retall de La Vanguardia del dia 4 de maig on s'informava de la cerimònia d'inauguració de la nova església i es donaven aquestes dades sobre el seu procés de construcció.

*1917.- L'interior de l'església (Font: Salesians Rocafort)

*1920's.- Detall de l'altar (Font: Salesians Rocafort)

A la façana, que era d'una gran simplicitat, hi quedaven remarcades les tres naus, central i laterals, amb una imatge de Sant Josep sobre una columna que presidia la part superior de la porta d'entrada a l'església, que s'endinsava uns metres respecte del pla del carrer mitjançant una reixa que la separava de la vorera i que protegia un petit pati d'accés. A la part superior dues obertures aixoplugaven sengles campanes. 

 

*1932.- Espai que ocupava l'església al costat del gran pati, aleshores encara arbrat, de l'Institut Salesià de Rocafort 42. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

Aquesta construcció religiosa, igual que les dependències del col·legi salesià, va ser assaltada durant la revolta que succeí a l'esclat de la Guerra Civil a l'estiu de 1936 i va quedar força malmesa i semidestruida.

Acabat el conflicte es va procedir a la construcció d'una nova església entre 1947 i 1953, que avui podem veure al mateix lloc que l'anterior.

ELS CÒNSOLS. Bar de l'Hotel Majestic. Passeig de Gràcia. (1980's)

Agraïments a NÚRIA GIL

Als inicis dels anys 1980's la direcció de l''Hotel Majestic (Passeig de Gràcia/València) va optar per concedir una certa singularitat i autonomia al seu bar. El van batejar amb un nom en català Els Cònsols i disposava d'una entrada a peu de carrer independent de la de l'hotel a través d'una mena marquesina de fusta noble.

A l'interior, uns còmodes sofàs arrodonits molt aptes per la conversa grupal, unes quantes tauletes i cadires i una barra amb un bàrman de prestigi darrera (el conegut amb el nom de Planas en va ser un dels de més renom). Els combinats eren el seu punt fort, els preus també. Cap al 1986 s'hi programaven concerts que fins i tot sortien anunciats a la cartellera d'espectacles que publicaven alguns diaris. 

 

*1980's.- Quatre imatges del bar del Majestic, Els Cònsols. (Fotos: Francesc Català-Roca)

 

*1986.- Així apareixia anunciada  a la cartellera de La Vanguardia la proposta musical del bar-cocteleria Els Cònsols, a l'estiu d'aquell any. 

 

L'experiment no va durar gaire. Alguns dels habituals del local com Joan de Sagarra evoquen sovint aquells temps de Els Cònsols als seus articles. Després, el bar de l'hotel va tornar al hall de l'establiment  i s'acabà aquella etapa d'autonomia.

Posteriorment, el local que ocupava Els Cònsols va acabar essent ocupat per aquestes botigues de luxe que avui (2018) ocupen pràcticament tots els baixos dels edificis del passeig de Gràcia, per deler de turistes de butxaca plena. 

CHEZ-NOUS. Boîte. Muntaner 130. (1970's-1980's).

 

Avui quan parlem d'un local de parelles, és ben fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin aquests locals privats de gent liberal on es fan intercanvis sexuals i es practica allò que n'anomenen swinging. Als anys 1960's i 1970's del segle passat el panorama era ben diferent. Fou per aquelles dècades que es va començar a parlar de locals de parelles però en un altre sentit. Aquests establiments s'orientaven a que les parelles joves o sense un lloc on poder intimar, tinguessin un territori opac, discret i gairebé anònim on poder exercitar-se en allò que es coneixia popularment amb l'apel·latiu poca-solta de fotre's el lote. En una societat reprimida i represora com la d'aleshores, aquesta pràctica comprenia bàsicament llargs petons amb llengua i alguns tocaments íntims sense perdre mai la referència de la roba. Els interiors eren d'una foscor gairebé impertinent amb seients de gran comoditat i només alguns focus de llum molt concentrada, que estratègicament situats permetien no perdre la referència dels límits espaials. Hi sonaven temes i melodies poc estridents, res de rock & rolls ni músiques ensordidores. Eren notes musicals que fomentaven la tendresa i l'explosió controlada dels baixos instints però sempre dintre d'un ordre.

Al carrer Muntaner tocant a Provença, prop del Mercat del Ninot i de l'Hospital Clinic, hi hagué un d'aquest locals. Era conegut amb la típica expressió francesa Chez-Nous (casa nostra). L'opacitat externa del local podia confondre fàcilment als que no el coneixien amb les pecaminoses barres americanes de senyoretes expertes en fer consumir copa rere copa al client embadalit. Però com hem dit abans, el Chez-Nous era un local de parelles que buscaven intimitat i que ostentaven un cert rang, mai d'adolescents inexperts. S'hi consumien copes i combinats (el San Francisco i l'Screw Driver -altrament dit tornavís o destornillador- n'eren dels més habituals). Una diminuta pista de ball permetia als més agosarats sortir del sector sofàs i recuperar la verticalitat sense deixar d'engrapar a la parella. L'entorn era plagat de còmodes butaques i sofàs on escarxofar-se i, pel capbaix, abraçar i ser abraçat.  El local començava a animar-se de clients cap a les vuit de la tarda, coincidint amb la sortida de la feina, i era actiu fins a la matinada quan ja passar desapercebut era molt més fàcil.

Va desaparèixer entrats els anys 1980's i substituït pel Bugatti i posteriorment pel Contraste. El Bugatti tornaria unes dècades després i avui (2018) continua actiu amb aquest nom. 

 

*1970's.- Una tarja del local (Font: Barcelona Coleccionismo)

CINE VENUS. Avenida General Primo de Rivera 68 (Avda. Gaudí). (1932-1965)

Sense haver-ne pogut localitzar amb exactitud la data d'obertura, és de preveure que la sala de projecció coneguda com Cine Venus va obrir portes al públic a començaments de la dècada dels anys 1930's.

Era situada al número 68 de l'Avinguda Gaudí (rebatejada General Primo de Rivera durant el franquisme), al tram que trenca en diagonal la quadrícula formada pels carrers Indústria, Castillejos, Pare Claret i Cartagena amb un aforament inicial de 626 localitats en butaques de fusta i sense amfiteatre.

*1931.- Sol·licitud de permís per edificar el local que serviria per acollir el Cinema Venus (Cortesia de Roberto Lahuerta Melero).

Com recorda Roberto Lahuerta Melero [1], la sala havia estat objectiu d'un grup d'atracadors actius al barri del Clot, entre els que hi figurava el que després seria el conegut guerriller anarquista César Saborit. Allò va ser al 1935, finalment el grup va desistir de l'atracament i durant la postguerra el propi Saborit va caure sota el foc de les bales de la policia franquista al 1951. 

Durant la Segona República el Cine Venus va ser un dels locals més actius del barri quant  a celebració d'actes polítics, mítings electorals i concentracions obreres.

 

*1940.- Programes de mà del Cine Venus (Font: todocolección)

 

Al 1946 va ser objecte d'una profunda reforma i reobertura promoguda per l'empresari Antonio Bertrán. El 7 d'octubre d'aquell mateix any reapareixia a la cartellera amb la projecció d'un programa doble integrat per El capitán Kidd amb Charles Laughton  y Un hombre importante.

Va tancar portes al març de 1965 després de cobrir una llarga etapa al barri com a cinema de reestrena amb programa doble. Un immoble d'habitatges amb una estructura pròpia de l'època porciolista (planta baixa, entresòl, sis plantes, àtic i sobreàtic) va ocupar el solar de l'antic cinema.

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015

BE BOP A LULA. Pub Musical. Casanova 226. (1976-2012)

Agraïments a TONI ALCARAZ

 

Logotip original i entrada al Be Bop A Lula de Casanova 226. (Fotos: web del local)

 

Be Bop A Lula és un conegut tema de rockabilly que Gene Vincent va compondre a l'any 1956 i que ha estat versionat per nombroses figures del món de la música. A la llista hi podem trobar noms mítics com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, The Beatles o Queen.

Cap a meitat dels anys 1970's, a la cantonada entre els carrers Casanova i Londres, va obrir portes un pub musical que duia el nom d'aquella melodia. Destacava per la seva decoració trencadora. Els colors pistatxo, blau cel i groc dominaven el seu interior mentre a l'exterior una espectacular trama de vidres donava singularitat a la porta d'entrada.

Rafa, va ser l'ànima d'aquest local, que romangué obert fins entrat el nou mil·lenni i on es podia prendre copes a preus raonables, tirar dards a la diana o tenir intimitat en parella en un altell superior ple de sofàs de pell i poca llum, al qual s'accedia per unes escales protegides per una barana formada per un entramat de tubs pintats de groc.

Malgrat que mai no va figurar a cap de les guies de locals d'oci nocturn, que van començar a proliferar a partir de finals dels anys 80's, sembla que durant aquesta època el Be Bop A Lula, qualificat com a sonoteca, va gaudir d'una certa popularitat i fins i tot els veïns del barri recorden haver-hi vist alguna celebritat com Arantxa Sánchez Vicario. 

Cap als anys 2000's, el local seguia mantenint la decoració de sempre, si bé ja havia caigut en una certa decadència que l'allunyava dels seus bons temps. Tot i així, continuava obert i oferint gintònics a preus molt competitius 

El 2012 el local va canviar de mans. Primer es van canviar els colors de la decoració per tons vermellosos i el rebatejaren com a  Rocking' Palace. Va durar poc temps. Posteriorment, seria objecte d'un nou canvi de nom (Boca Boca) amb una reforma total. Ja res no s'assembla a aquell Be Bop A Lula dels bons anys del que molts dels seus incondicionals en guardaran un bon record.

 

 

Dues imatges de la barra al pis inferior del local

 

L'escala d'accés a l'altell

 

Rafa, el que fou ànima i propietari del local. (Fotos: web del local)

MONUMENT A ANTONIO LÓPEZ, MARQUÈS DE COMILLAS. Passeig de Colom (1884-1936) i Plaça d'Antonio López (1943-2018)

Antonio López y López, marquès de Comillas (1817-1883)

El 16 de gener de 1883 moria a Barcelona Antonio López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant d'esclaus i un dels homes més poderosos de la ciutat. Ben aviat un grup de families benestants encapçalades per Manuel Girona i Claudi López, el seu propi fill, van promoure una iniciativa amb el suport de l'ajuntament presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, per erigir-li un monument. La primera pedra va ser posada el 24 de setembre de 1883 i un any després, el 13 de setembre de 1884 va ser inaugurat.

*1883.- La notícia de l'acte de col·locació de la primera pedra del monument a les planes de La Vanguardia del dia 25 de setembre d'aquell any. (Cliqueu a sobre per ampliar-la)

 

*1890's.- El monument amb un arbrat passeig d'Isabel II al darrera. 

 

La primera estàtua (1884-1936) de Venanci Vallmitjana

El conjunt monumental va ser dissenyat per Josep Oriol Mestres i l'estàtua original d'Antonio López situada sobre el pedestal, era obra de Venanci Vallmitjana, deixeble de Damià Campeny, que va utilitzar peces de bronze procedents dels vaixells de la Companyia Transatlàntica fundada pel propi López. Aquestes peces van ser foses al Taller de Pere Mir.

En el conjunt escultòric del pedestal hi van col·laborar reconeguts escultors de l'època com Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener. 

El monument va ser emplaçat a la plaça de Sant Sebastià sobre l'eix central del traça dels passeigs de Colom i d'Isabel II amb l'escultura encarada cap al costat muntanya i amb un enreixat al peu del monument que l'envoltava

L'ambient revolucionari que dominava els carrers de Barcelona després de l'esclat de la Guerra Civil i el fracàs de l'aixecament militar a la ciutat va propiciar que el revoltats ataquessin el monument. L'escultura va ser abatuda i el monument va ser dedicat a Maximilià Biardeau un dels guàrdies d'assalt morts a causa dels enfrontaments del 6 d'octubre de 1934.

 

*1936.- El dia 24 d'agost, a un mes després de començada la Guerra Civil, l'escultura de ferro d'Antonio López va ser abatuda del seu pesdestal i els revoltats varen pintar el nom del Capità Biardeau a la base del monument. (Foto: Autor desconegut. Fons CNT. IISH - Amsterdam)

 *1936.- Així recollia l'edició del periòdic La Vanguardia del 25 d'agost l'atemptat popular contra el monument.

El pedestal va quedar-se sense estàtua entre 1936 i 1943.
 

 

La segona estàtua (1943-2018) de Frederic Marès

 

El 1943 el govern municipal franquista va decidir reposar l'estàtua amb una rèplica en pedra obra de Frederic Marès. Al mateix temps va modificar l'emplaçament del monument que va ser reposat a la plaça situada entre l'edifici de Correus i la façana posterior de la Llotja del Mar. La nova estàtua de Marès va quedar encarada cap al costat Llobregat.

Al 1952 es va afegir al peu del monument una placa de marbre amb uns versos de Jacint Verdaguer datats de 1876 i dedicats al marquès de Comillas. Aquest esdeveniment coincidia amb el 50è aniversari de la mort del poeta. López havia estat mecenes de mossèn Cinto.

 

AL EXCM. SR. DN. ANTONIO LÓPEZ

Muntat de tos navilis en l'ala beneïda busqui
de les Hespèrides lo taronger en flor
més ay! ès ja despulles
de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida
i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles
de l'arbre del fruit d'or
- Jacinto Verdaguer, Pre. -
Vapor trasanlantic "CIUDAD CONDAL"

18 Novembre 1.876

 

*2000's.- El monument quan era a la plaça d'Antonio López

 

A partir de 2010 s'inicia una campanya contrària a mantenir el monument al carrer que inicia SOS Racisme i a la qual s'adhereixen diversos sindicats i grups municipals.

Finalment el 3 de març de 2018, l'ajuntament presidit per Ada Colau va executar la retirada de l'escultura del navilier del pedestal, una decisió que no va agradar a tothom. 

 

*2018.- Dues imatges de la retirada de l'estàtua.

 

NIZA. Cinema i Saló de Ball. Plaça Sagrada Família (1946-2018)

*1955.- Vista exterior de l'edifici que acollia la sala de cinema i el ball.

 

Situat al número 12 de la Plaça de la Sagrada Família, el cinema Niza va estar sempre vinculat, si més no sentimentalment, a la imatge del temple de Gaudí i al seu barri.

Es va construir el 1946 seguint un projecte signat per l'arquitecte Antoni Moragas i Gallisà, un autèntic especialista en disseny de sales cinematogràfiques com l'Atenas, el Liceu de Sants, el Fèmina o el Dante. La façana, de línies neoclàssiques, va ser dissenyada per Josep Maria Aixelà i Miquel Ángel Tàrrega mentre que el seu promotor fou l'empresari Luís Cabezas

En els seus inicis l'aforament del Niza arribava als 1.300 espectadors  i era sala de reestrena. La inauguració va tenir lloc el 18 d'octubre de 1946 amb un programa doble format pels films  It Ain't Hay d'Abbot i Costello i Sangre sobre el sol (Blood on the sun) amb James Cagney i Sylvia Sidney.

Dos anys després de la seva obertura s'hi va inaugurar un espai com a sala de ball.

El novembre de 1950 el Niza va esdevenir sala d'estrena per tornar a la categoria de reestrena el 1967. Durant la transició a la democràcia (1977-1979) va ser sovint escenari de mítings i actes politics

*2016.- Concentracions de protesta contra la possible instal·lació d'un supermercat al cinema Niza

El 1980 l'empresari Pere Balañà va començar a gestionar el cinema després d'haver-hi dedicat una considerable inversió amb l'objectiu de retornar-lo a la categoria de sala d'estrena. Aquella última reforma interior va ser encarregada a Antoni Bonamussa i va dur aparellada la reducció de l'aforament a 1250 butaques. La manca d'acord entre Balañà i els propietaris de l'immoble va propiciar el tancament del cinema el 21 de febrer de 2005 amb la projecció de Milion Dollar Baby de Clint Eastwood.  L'activitat a la sala de ball va continuar uns anys més.

En els seus ultims anys  el local va ser reivindicar pels veins, especialment quan es parlava de edificar-hi un gran supermercat comercial

Malgrat el seu abandonament i tancament definitiu l'edifici del local va romandre dempeus fins a febrer de 2018 quan va començar a ser enderrocat.

 

*2018.- Últimes imatges del cinema durant l'enderrocament amb  les bigues i l'estructura de la coberta com a únics elements visibles. (Foto: Magda Mateu) 

QUIOSC DE BEGUDES I REFRESCOS. Gran Via / Passeig de Gràcia (1900's-1930's)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1920's.- Detall del mostrador del quiosc amb els cambrers i uns clients posant per al fotògraf. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

Un dels nombrosos quioscs de begudes i refrescos que hi hagueren escampats durant el primer quart del segle XX pels carrers del centre de la ciutat, va ser el situat al carrer Corts, actual Gran Via de les Corts Catalanes, tocant a Passeig de Gràcia. De línies clarament modernistes era emplaçat sobre un dels passeigs centrals, el del costat mar, davant de l'Orxateria Valenciana que hi havia als baixos de la Casa Enric Losada.

1905.- El quiosc de begudes de Gran Via / Passeig de Gràcia encerclat de groc entre els plàtans de la Granvia i davant la Casa Enric Losada. (Font: Lucien Roisin) 

 

Mostrador de marbre, tirador de cervesa de metall i dues làmpades de sobretaula rematades per globus eren els seus detalls més cridaners d'aquest quiosc, on els clients consumien les seves begudes a peu dret.

AVENIDA DEL CAPITÁN LÓPEZ VÁRELA (Avda. Icària entre 1949 i 1978)

Agraïments a JORDI BORONAT

 

*1950's.- Arrencada de l'avinguda del Capitán López Várela amb l'edifici de l'Economat de RENFE a la dreta i les vies de l'Estació de França a l'esquerra. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)

 

Durant un període de trenta anys, coincidents en la seva major part amb la dictadura franquista, l'avinguda d'Icària va adoptar el nom d'Avenida del Capitán López Várela.

El règim guanyador de la Guerra Civil va voler amb aquest canvi retre homenatge a un dels militars més implicats en el fracassat cop d'estat contra la República del dia 19 de juliol de 1936 a Barcelona.

Luís López Várela (1898-1936) era fill d'una família de militars, els sis germans havien ingressat a l'exércit. Com a home de confiança del general Orgaz va participar en l'aixecament contra la República des de la Caserna d'Artilleria dels Docks de l'Avinguda d'Icària.

Els revoltats, una columna d'artilleria comandada pel propi López Várela, van sortir de la caserna en direcció al centre de la ciutat, just seguint el curs de l'avinguda d'Icària. Els plans colpistes preveien l'ocupació de la Conselleria de Governació, la Capitania General i el Port. En arribar al sector delimitat pel parc de la Ciutadella i el nus de vies del ferrocarril de l'Estació de França, van ser interceptats per un grup de la Guàrdia d'Assalt recolzada per milicians anarco-sindicalistes de CNT-FAI  armats. Hi hagué intercanvi de trets i algunes baixes. López Varela va ser greument ferit i finalment detingut.

El fracàs de l'aixecament militar a Barcelona, va determinar el destí de López Várela, que seria jutjat, condemnat a mort i executat el 26 d'agost de 1936 als fossars del castell de Montjuïc. Curiosament el president Lluis Companys tindria la mateixa fi en aquell mateix lloc només quatre anys després.

Tot i la victòria franquista a la Guerra Civil no seria fins 10 anys després del seu acabament, que un grup d'addictes al règim va proposar a l'ajuntament rebatejar l'Avinguda Icària amb el nom del militar colpista que va protagonitzar allà mateix els fets de juliol de 1936.

*1949.- Retall de La Vanguardia on figuren els noms dels que van proposar a l'ajuntament dedicar l'avinguda d'Icària a López Várela.
 

*1960's.- Arribant a l'actual carrer de Marina, la via oferia aquest aspecte. Al fons es pot veure la xemeneia de Can Folch. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou).  

 

Incorporada al nomenclàtor urbà amb el nom del militar, l'antiga avinguda d'Icària no va canviar gaire durant aquelles tres dècades. Malgrat la seva considerable amplària seguia sent una via presidida per un paisatge bàsicament industrial i ferroviari. Fàbriques com les de l'Aigua Oxigenada Foret, Titan, Laboratoris Ferrer, Motor Ibérica -després Nissan- s'escampaven pels marges de l'avinguda.

El primer tram per sota de les vies del tren portava fins a un pas a nivell, que permetia conectar aquesta avinguda amb el segon tram que portava fins a la porta del cementiri del Sudoest. L'única obra de superfície destacable durant aquells de trenta anys va ser la construcció d'un pas elevat amb un pont metàl·lic prefabricat d'un cridaner color blau, que salvava les vies i va millorar el trànsit de mercaderies entre el port i la zona de Poblenou. Una impresentable i escarransida zona verda i de jocs infantils sota mateix del pont va ser una demostració més de la manca de sensibilitat envers el ciutadà d'aquell règim dictatorial i opressor.

L'altra gran obra pública va ser la construcció el túnel del metro de la línia 4, que al novembre de 1973 ens va deixar per la història una explosió al subsòl que va endarrerir encara més les obres.

 

 

*1974.- Retall d'un reportatge publicat a La Vanguardia de 21 d'agost d'aquell any sobre l'estat de les obres del metro a l'avinguda del Capitán Lopez Varela a resultes d'una explosió.

 

El final de la història és força conegut. El 1978 l'ajuntament democràtic va recuperar el nom d'Icària i a la dècada següent l'arribada de les olimpíades seria el detonant per modificar de dalt a baix aquell entorn donant pas a la construcció de la Vila Olímpica. El primer tram va ser rebatejat amb el nom de carrer del Doctor Aiguader fins a un nou flamant carrer de Marina, que havia estat obert fins al mar. El segon tram, de Marina a la porta del cementiri, conserva el nom d'Avinguda d'Icària, que mai hauria d'haver perdut.

 

*1970's.-  El segon tram de l'avinguda del Capitán López Várela portava fins al cementiri. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)

AUDITORI MANÉN. Balmes/Castanyer. (1956-2000)

*1954.- El projecte original de l'Auditori Manén.

La història de l'Auditori Manén és la trista història d'un projecte frustrat, no reeixit i abandonat, amb unes obres aturades durant més de quaranta anys. Un cas poc habitual en la història de la nostra ciutat.

 Joan Manén amb el seu violí

Joan Manén i Planas (1883-1971), catalogat en el seu dia com a nen prodigi va ser un notable compositor i un virtuós del violí, que va aconseguir reconeixement internacional. Pertanyent a una familia ben posicionada, als inicis del anys 1950's el músic va començar a madurar la idea de disposar d'un auditori propi on poder oferir concerts i fins i tot espectacles d'òpera. El seu objectiu era complementar els dos grans espais musicals de la ciutat (Gran Teatre del Liceu i Palau de la Música) amb un tercer situat a la part alta. La primera pedra de l'auditori va ser posada a l'any 1954 sobre un solar de 1.700 metres quadrats en un solar de la cantonada entre els carrers Balmes i Castanyer al barri del Putxet. Les obres començaren al 1956.

La cobertura econòmica del projecte però, va començar a patir aviat problemes que a la llarga esdevindrien insolubles. D'una banda, la família Manén, que tenia importats negocis a l'illa de Cuba, va veure com al revolució liderada per Fidel Castro, amb confiscació de terres i propietats, provocava un daltabaix en les seves finances. D'altra banda l'ajuntament, que inicialment semblava implicat en assignar subvencions per a la construcció del local, va començar a tancar l'aixeta del finançament.

A la vista de la situació, la família Manén va decidir cedir l'edifici en construcció a l'Ajuntament perquè finalitzes l'obra. L'immobilisme municipal però, va fer decidir als Manén a vendre'l a Pere Balañà, el conegut empresari de les sales de  cinema. Era l'any 1962 i les obres van quedar definitivament interrompudes. L'ajuntament argumentava que era una inversió privada a la que no podia fer front i l'estructura de tres pisos ja construida es va començar a degradar amb el pas dels anys, mentre sovint la premsa parlava de requalificar el terreny per fer-hi un equipament sanitari o habitatges.

L'estructura abandonada de l'Auditori Manén va quedar tristament integrada en el paisatge de l'últim tram del carrer Balmes fins a finals del segle passat.

Finalment a l'any 2000 la vella estructura va ser enderrocada i tot seguit es va reactivar l'interès del Grup Balañà. El 2005 es va iniciar la construcció d'un nou complex de 12 sales, que finalment foren inaugurades al desembre de 2013 amb el nom de Balmes Multicines V.O.  Les sales, que sumades acumulen un total de 1.800 espectadors d'aforament, ofereixen pel·licules en versió original.

*2015.- El complex de sales de cinema del Grup Balañà que es va edificar sobre els terrenys de l'antic Auditori Manén.