RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS
▼
dissabte, 29 de febrer del 2020
dijous, 27 de febrer del 2020
NATURA KUCERA. Minerals i fòssils. Comte d'Urgell / Rosselló. (1971-2019)
L'any 1971 Enric Kucera va obrir una singular botiga al xamfrà Urgell/Rosselló en els baixos d'un dels edificis que sovint ha estat catalogat com dels de façana més lletja de la ciutat, tot i que això és sempre molt subjectiu.
Façana del bloc d'habitatges de Rosselló/Comte d'Urgell, als baixos del qual hi hagué la botiga de Natura Kucera.
Amb la seva filla Griselda, Kucera va consolidar aquest negoci com una de les botigues barcelonines més especialitzades del ram.
Des del carrer, els amplis aparadors del local generaven sovint l'aturada de badocs i encuriosits per contemplar aquelles petites meravelles de la natura que s'hi exposaven. A l'interior, perfectament colocats i classificats en capsetes es podrien trobar tota mena de fòssils, alguns coralls marins, roses del desert, petxines i sobretot minetals, molts d'ells polits i tractats convenientment per fer-ne preciosos objectes de regal
Al 2019 la jubilació d'Enric Kucera va comportar el tancament del negoci i la desaparició de la botiga.
EL INFIERNILLO ROJO / COBRA. Discoteca. Aneto 20. Turó de la Peira. (1970-1980's)
Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
*1970's,- Vista del carrer Aneto al barri del Turó de la Peira. La fletxa blanca assenyala el local on va funcionar la discoteca El Diablillo Rojo.
Entre els primers locals d'esbarjo de format discoteca que s'instal·laren al barri del Turó de la Peira hi destaquen Micra, al carrer Montmajor i El Infiernillo Rojo, després rebatejat com Cobra, al carrer Aneto.
*1970.- Planòl correpsonent a l'expedient de sol·licitud d'obertura de la discoteca El Infiernillo Rojo al carrer Aneto 20. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)
El Infiernillo va nèixer als baixos del número 20 del carrer Aneto amb la desaparició del Cine Turó, un cinema modest però d'aforament considerable, que des de finals dels anys 1950's havia amenitzat la vida del barri projectant pel·lícules en programes de sessió contínua. Aquesta petita discoteca amb aforament per a 70 persones va ser promoguda pel veí del barri Rafael Matriz de la Torre, que el mateix any de la desaparició de la sala de cinema, va sol·licitar permís per obrir el local com a saló de tè amb pista ball i possibilitat de celebrar-hi també alguna actuació en directe. La sectorització interior del local incorporava espais de bar, pista de ball, cabina, banys i guarda-roba.
No hem pogut disposar de cap mena de record personalitzat ni logotip del Infiernillo Rojo, que després de pocs anys de funcionament va ser reformat i rebatejat per acollir la discoteca Cobra, que va ser la continuadora de l'anterior local.
*1970's.- Entrada a la discoteca Cobra, successora de El Infiernillo Rojo.
*El logotip i la marca gràfica de la discoteca Cobra incorporaven elements com el simbol de la pau i simbologia de l'antic Egipte.
La propaganda de Cobra el presentava com un local de públic selecte. No obstant, com era habitual als barris perifèrics i no tan perifèrics, les baralles entre bandes de joves de la zona i forasters eren força freqüents a les discoteques en el seu intent de marcar i defensar territori, la qual cosa havia provocat algunes intervencions de la policia
*1970's.- Entrada a la discoteca Cobra, successora de El Infiernillo Rojo.
*El logotip i la marca gràfica de la discoteca Cobra incorporaven elements com el simbol de la pau i simbologia de l'antic Egipte.
La propaganda de Cobra el presentava com un local de públic selecte. No obstant, com era habitual als barris perifèrics i no tan perifèrics, les baralles entre bandes de joves de la zona i forasters eren força freqüents a les discoteques en el seu intent de marcar i defensar territori, la qual cosa havia provocat algunes intervencions de la policia
L'escàndol de l'aluminosi acabaria fent desaparèixer aquells blocs s'habitatges que serien enderrocats i substituïts per uns altres.
dissabte, 22 de febrer del 2020
CINE TURÓ. Aneto 20. Turó de la Peira. (1958-1970)
Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
*1959.- Un grup d'autoritats circulen pel carrer Aneto davant del Cine Turó durant una visita al barri del Turó de la Peira en construcció.
*1959.- Un grup d'autoritats circulen pel carrer Aneto davant del Cine Turó durant una visita al barri del Turó de la Peira en construcció.
Situat al barri del Turó de la Peira, als baixos d'un grup d'edificis que es declararien afectats per l'aluminosi als anys 1990's i que acabarien sent enderrocats, el Cine Turó era un d'aquells cinemes de barri que no es trobaven a les cartelleres d'espectacles que es publicaven a la premsa.
Era una sala de gran aforament (superava les 1.000 butaques repartides entre les 813 de platea i les 253 de l'amfiteatre) i s'estenia per l'interior d'illa formada per les edificacions dels carrers Aneto (on hi havia l'entrada), Montmajor i Montsant. Aquest sector del Turó de la Peira havia estat projectat al 1954 i construït al llarg d'aquella dècada per la constructora Roman Sanahuja.
El cinema era, com als altres barris perifèrics, un centre de vida social i d'oci que atreia als veïns sobretot abans de l'arribada de la televisió. Els caps de setmana l'assistència a la sala era massiva.
L'historiador i investigador Roberto Lahuerta guarda d'aquesta sala un especial record. Va ser el primer cinema que va trepitjar de la mà del seu pare [1]. El descriu com una sala amb un ampli vestíbul d'accés de gairebé 300 m2, que donava accés a dues escales, unes per pujar a l'amfiteatre i altres descendents per accedir a la platea. El pati de butaques tenia forma de trapezi amb un passadís central i dos de laterals. La llegenda urbana deia que al llarg de la seva existència algun client s'havia trobat mort a la butaca en acabar l'última sessió i encendre's els llums.
Segon Munsó Cabús les primeres projeccions cinematogràfiques al Turó es van realitzar a l'octubre de 1958, si bé uns mesos abans la sala ja havia estat utilitzada per acollir un seguit de conferències religioses pròpies del nacional-catolicisme regnant a l'època. Es van celebrar amb el nom de Cruzada Parroquial de un Mundo Mejor i van ser clausurades pel mateix arquebisbe Gregorio Modrego.
*1958.- Primeres activitats (de caràcter religiós) al cine Turó. En aquells temps el Turó de la Peyra s'escrivia amb y grega. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia. Edició del dia 5.3.1958)
El Cine Turó va amenitzar les tardes i nits del Turó de la Peira durant tota la dècada dels 1960's amb programacions en sessió contínua que s'enganxaven als vidres dels aparadors de les botigues del barri per difondre entre els veïns els films que s'hi projectaven. Va quedar clausurada el diumenge 19 de juliol de 1970 amb la projecció de Camelot i El dia de la ira.
*1970.- El programa doble que va tancar el Cine Turó al juliol d'aquell any.
*1970.- El Cine Turó ja tancat al número 20 del carrer Aneto. Encara s'hi pot veure el rètol de neó sota la lleixa. (Foto: Autor desconegut)
Posteriorment el gran local va ser sectoritzat per acollir diversos comerços. A l'entrada del costat de la mateixa finca hi va haver la petita discoteca El Infiernillo Rojo, que després va ser rebatejada com a Cobra. Com ja s'ha apuntat, els edificis van ser enderrocats als anys 1990's a causa de l'aluminosi.
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Nunca estuve en el cine de mi barrio. Barcelona 2017.
dimecres, 19 de febrer del 2020
PUB EIVISSA. Vallmajor 33 (1978-1982)
Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
A finals de 1978 Balalaika, la mítica discoteca dels baixos de l'immoble del carrer Vallmajor número 33 a Sant Gervasi va tancar portes deixant enrera gairebé una dècada en que va ser una de les més reputades pel públic jovenil i adolescent.
S'inicià aleshores una nova etapa del local que va tornar a obrir amb el nom de Pub Eivissa. El nom del local apareixia simultàniament en català i castellà i sovint s'identificava com un local de la contigua plaça Adrià. Aquest renovat format de pub, en realitat tampoc diferia gaire del que havia estat abans, una discoteca de dimensions limitades a 370 m2.
Al maig de 1979 s'hi organitzaren sessions de cinema de mitjanit i actuacions en directe. Entre d'altres cintes, s'hi va projectar el curt ¡Votad, votad, malditos! [1], mentre era freqüentat per personatges populars del món de l'espectacle en la seva versió més progre, com l'actriu Carme Sansa.
Amb el de Pub Eivissa el local no va tenir una vida gaire llarga i va tancar al 1982. Al febrer de 1981 el Jutjat ja anunciava pública subhasta dels béns del local, inclosos els drets de traspàs del negoci. El 1982 amb el nom de Pub Ibiza es traspassava a les pàgines d'anuncis comercials de La Vanguardia. No va trigar gaire en ressuscitar amb el nom de Sirio B. inaugurant una altra nova etapa d'aquest local d'oci.
*1981.- Retall de l'edicte judicial que anunciava la venda en pública subhasta dels béns del Pub Eivissa inclòs el seu traspàs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
*1982.- El Pub Ibiza de la plaza Adrinao (sic) en traspàs.
[1].- ¡Votad, votad, malditos! (1977) va ser un curtmetratge de Lorenzo Soler sobre les primeres eleccions democràtiques espanyoles després de la mort de Franco. El seu continugut crític envers el discurs oficial de la transició el va convertir en un producte censurat.
dilluns, 17 de febrer del 2020
LA CÚPULA. Restaurant. Carrer Teodor Roviralta 37. (1983-1990's)
El carrer de Teodor Rovirata s'estén paral·lel a l'avinguda del Tibidabo, però en el seu últim tram fa un gir sobtat i acaba en una una via sense sortida per al trànsit rodat. És en aquest últim sector del carrer que a començaments dels anys 1980's es va instal·lar el restaurant La Cúpula, un establiment per a sopars romàntics, que va tenir certa anomenada durant els anys que precediren a la Barcelona Olímpica.
*1983.- Fragments d'un retallable de promoció del restaurant que reproduïa l'edifici de La Cúpula. (font: todocoleccion.com)
L'edificació que acollia el restaurant és una torre modernista construida a l'any 1915 per l'arquitecte Salvador Puiggrós. Destacava la seva terrassa sota la cúpula de trencadís que donava nom al local i des d'on es podien apreciar bones vistes sobre la ciutat i Collserola.
diumenge, 16 de febrer del 2020
RESTAURANT GALA. Via Augusta 112. (1966-1990's)
*1966.- Primers anuncis del restaurant Gala insertats a la premsa poc després de la seva obertura (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
Restaurant obert a l'any 1966 a la Via Augusta cantonada amb el carrer Lincoln, molt a prop de la Plaça Molina.
L'establiment formava part del grup de restaurants selectes i distingits de la part alta de la ciutat i així era anunciat a la publicitat de l'època. Disposava de viver propi de llagostes i les seves mariscades eren força valorades entre les classes benestants que el freqüentaven.
*1966.- L'edifici de l'Hotel Gala Placidia, als baixos del qual hi havia el restaurant Gala.
El local formava part de l'Hotel Gala Placídia, un immoble començat a construir al 1965, segons un projecte de l'arquitecte Jordi Adroer amb acabats ceràmics de Joan Vila-Grau i Jordi Aguadé. L'hotel disposava de 28 suites que s'anunciaven com ideals per a homes de negocis. La seva façana s'estenia fins al numeros 33 i 35 del carrer de Lincoln. La seva inauguració es va produir al maig de 1966.
El 1990 l'hotel i el restaurant van canviar de titulars passant de Lincoln S.A. a mans d'Ajhoury Desarrollos Turísticos, S.
A. i cap a mitjans de la dècada l'edifici es va reformar i rehabilitar per deixar de ser hotel i construir-hi pisos.
*1984.- Als anys 1980's Gala proposava plats de nova cuina basca.
*1990's.- Targeta del Restaurant Gala i l'Hotel Gala Placídia corresponent a l'última etapa d'aquests establiments.
RED SUN. Sala de festes. Castillejos 283. (1976-1977)
Sala de festes situada al barri de la Sagrada Família de la que es tenen les primeres notícies cap a les acaballes del 1976, un any després de la mort el dictador. La seva existència amb aquest nom va ser força efímera, tot just una temporada i a finals de 1977 el local va ser remodelat i reinaugurat com a Discoteca Marco Polo.
En el cartell habitual del Red Sun hi va figurar la súpervedette transexual d'orígen italià Dolly Van Doll, després de passar per locals del Raval com el Cabaret Gambrinus i Barcelona de Noche, i anys abans de triomfar al Belle Èpoque del carrer Muntaner.
Un altre habitual del cartell d'aquest local era el cantant català Josep Guardiola, que un any abans havia gravat un primer himne del RCD Espanyol, i començava a enfilar la recta final de la seva carrera.
Els programes del Red Sun es completaven amb alguns espectacles eròtics i de music-hall.
Dolly Van Doll i Josep Guardiola.
*1976.- Anunci del Red Sun a la cartellera de la Vanguardia.
divendres, 14 de febrer del 2020
MARCO POLO. Discoteca. Castillejos 283. (1977-1981)
Agraïments a JORDI SERRANO
*1978.- Enganxina de la discoteca Marco Polo. (Font: Col·leccio privada de Jordi Serrano)
Local situat al barri de la Sagrada Família, pròxim a l'Hospital de Sant Pau. Va succeir a la sala de festes Red Sun als baixos del número 283 del carrer Castillejos, entre Provença i Rosselló. Marco Polo s'ajustava més al patró convencional de discoteca que el seu predecessor, si bé s'anunciava com un local d'alterne amb gran presència femenina. Va entrar en funcionament cap a finals de 1977, tot i que els anuncis insertats a la cartellera de la premsa periòdica parlaven sovint d'inauguració. Obria totes les tardes a partir de les 6 i els dimecres l'animador Josep Gabarró hi presentava els anomenats Miércoles Marco-Locos.
No va tenir gaire recorregut, al 1981 va canviar de nom per transformar-se en la Discoteca 81 i un any més tard s'anunciava com a Maxim's 82 amb format de pub-cocteleria.
*1978.- Retall publicat a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia a finals de març d'aquell any. Malgrat que anunciva una inauguració ja feia mesos que el local funcionava amb el nom de Marco Polo.
dimecres, 12 de febrer del 2020
MOSTRA D’ART NOU. MAN74. Escultures amb automòbils a la Rambla de Catalunya (1974)
*1974- Diputació / Rambla de Catalunya. Dos Seats 133 rampants davant el Gran Hotel Calderón. (Foto: Eduard Olivella / AFB)
A l'estiu de 1974 la Rambla de Catalunya es va omplir d'unes curioses escultures protagonitzades per carrosseries d’automòbils intervingudes per una vintena d'artistes catalans del moment, que van donar una imatge diferent i singular als trams de passeig d’aquesta cèntrica via. L'exposició es concentrava bàsicament a la part baixa del passeig central entre Aragó i Gran Via.
Les obres apareixien escampades entre els til·lers del passeig i varen provocar la sorpresa de més d'un vianant poc acostumat a aquesta mena de manifestacions artístiques durant el franquisme.
*1965.- Amèlia Riera
L'artista que va promoure aquesta exposició va ser la pintora i gravadora barcelonina Amèlia Riera i Toyos (1934-2019), una de les promotores de la MAN (Mostra d'Art Nou), que en la seva edició de 1974 presentaria aquesta proposta artística al carrer.
L'empresa automobilística espanyola SEAT hi va tenir també una presència important. Les carrosseries exposades eren gairebé totes del seu model Seat 133, un utilitari de format petit que venia a substituir l'històric 600, de la mateixa manera que el model 127 havia succeït a l'antic 850. SEAT va aprofitar que havia presentat el model en el darrer Saló de l'Automòbil per donar a la MAN les carrosseries per a l'exposició i així afavorir la popularitat del seu nou producte. Gràcies a l'excel·lent tasca de recerca realitzada per l'historiador Ferran Pujol i Querol hem pogut disposar de les fotografies que Eduard Olivella va realitzar durant aquest event i d'alguns detalls dels mateix [1].
*1974.- Algunes de les obres exposades a la Rambla de Catalunya. A l'última s'hi pot apreciar la signatura de Joan Hernàndez Pijoán. (Fotos: Eduard Olivella / AFB)
A la mostra no hi va faltar tampoc un Dodge Dart, l'únic automòbil de format americà, fabricat a Espanya per Barreiros, que recordava a molts dels vianants que presenciaven la mostra al cotxe en què Luis Carrero Blanco havia mort en atemptat l'hivern anterior.
Una lleganda urbana, que no hem pogut confirmar, sosté que l'obra dissenyada per Jordi Pericot evocava l'execució a la Presó Model del jove anarquista Salvador Puig Antic només feia uns mesos, i per aquest motiu va ser censurada sense poder exposar-se a la Rambla de Catalunya.
La mostra va estar plantada durant els mesos de juliol i agost d'aquell últim any sencer amb el dictador encara viu. Els artistes que hi varen participar foren:
Joan Vilacasas,
Evarist Vallès
Romà Vallès
Valbuena
Joan Josep Tharrats
Gerard Sala
Albert Ràfols-Casamada
Jordi Pericot
Parets
Joan Hernández Pijuan
Sebastià Forné
Claret
Armand Cardona Torrandell
Carbó Bechtold
Bosch Cruañas
Rafael Bartolozzi
Francesc Artigau
Eduard Arranz Bravo
Daniel Argimon i Granell
Amèlia Riera
[1].- Pujol i Querol, Ferran. Amèlia Riera sota la mirada d'Eduard Olivella. 2018.
Article disponible al web de la Biblioteca de Catalunya.
dimecres, 5 de febrer del 2020
MURAL BARCELONA de Josep Maria Subirachs. Estació Barcelona-Sants (1979-2006)
No són poques les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs (1927-2014) que han anat desapareguent del paissatge urbà de Barcelona en els últims anys. Una d’elles és el fris-mural que va dissenyar per a un dels accesos a l’estació de Barcelona-Sants (concretament el de la plaça dels Països Catalans). Quedava enlairat sobre les portes d’accés al gran vestíbul de l’estació per l’extrem més pròxim al Parc de l’Espanya Industrial. Era format per vint peces quadrades distribuïdes en dues fileres horitzontals de deu i simbolitzaven les lletres del nom de la ciutat entre un entramat de rodes ferroviàries. L’obra data del 1979 i va ser instal·lada en una de les primeres reformes de l’estació.
Composicions de característiques similars ja havien estat assajades per Subirachs al fris de la plaça de Sant Miquel que uneix la part vella i la nova de les dependències de l’ajuntament, així com al vestíbul de l’edifici Mercurio (Jordi Mir i Valls. 1968) als números 57-59 de la Via Augusta.
De forma un xic sorprenent i inesperada, el mural va desaparèixer durant la reforma que a l’any 2006 va executar ADIF aprofitant l’adequació de l’estació a l’AVE. Posteriorment el mural va ser instal·lat al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú on es pot contemplar actualment.