dijous, 14 juny de 2012

BARCELONA DE NOCHE. Cabaret. Tàpies 5 (1936-1990)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

 
*1936.- Imatge del carrer de les Tàpies davant de Barcelona de Noche

*1936.- L'animada sala de ball a l'interior del local.

José Márquez, conegut popularment com Pepe el de La Criolla va fundar el cabaret Barcelona de Noche al mes de març de 1936, després d'abandonar el local que l'havia fet famós. El nou cabaret havia estat edificat sobre els antics estables d'una vaqueria que havia acollit fins a 45 vaques. En el seu format original disposava d'una sala principal rectangular, el bar, una taula de joc, els lavabos i el guarda-roba. L'encarregat de decorar el local fou Humbert Vallmitjana. Allà van anar a parar les mítiques columnes-palmera de La Criolla. La paret principal de la sala era coberta d'un mural pintat que reproduia les imatges de diversos lloros tropicals amb dues dones nues que es gronxaven. La pista central era delimitada per uns cordons gruixuts. El projecte de Pepe amb el seu nou local era força ambiciós i se'l veia molt il·lusionat en convertir-lo en el nou referent del barri. Però dissortadament per a ell, no podria viure per veure-ho. Va ser assassinat en estranyes circumstàncies la nit del 29 d'abril del 1936, quan encara no feia ni dos mesos que havia obert Barcelona de Noche.


*1936.- Vista del portal de l'immoble on vivia Pepe Márquez al carrer de Santa Madrona 6-8. A la foto inferior poden apreciar-se les perforacions al vidre produïdes pels quatre trets que van acabar amb la vida del propietari de Barcelona de Noche.

*1936.- Anunci de la programació de Barcelona de Noche aparegut a la revista satírica Papitu la mateixa semana en que morí assassinat el seu fundador Pepe Márquez.


Acabada la Guerra Civil, el local va intentar recuperar la popularitat d'abans i va canviar el nom passant a ser La Nueva Criolla, però els temps havien canviat, la misèria envaia els carrers del barri i la permisivitat del nou règim era mínima o nul·la. El local va subsistir a empentes i rodolons durant els primers anys de la dictadura i a finals dels anys 1950's tornava a recuperar presència a les nits barcelonines i també com a reclam turístic.

*1950's.- Postal de propaganda de Barcelona de Noche orientada als turistes.

Va ser però, des de començaments dels anys 1970's, quan Barcelona de Noche tornaria a adquirir un cert protagonisme entre els locals del Barri Xino com a lloc de concentració de transformistes i transexuals. Allà començaren les seves carreres alguns artistes que amb el pas del temps assolirien un important grau de reconeixement (Àngel Pavloski, Bibi Andersen -després coneguda com a Bibiana Fernández- o Mimí Pompón en són alguns exemples).
Barcelona de Noche tancaria portes gairebé en silenci l'any 1990, quan la reforma de l'entorn i l'obertura de la Rambla del Raval van donar un canvi radical a la imatge del barri. De l'antic carrer de les Tàpies en va quedar ben poca cosa i una comissaria va ocupar el solar d'aquell antic i legendari cabaret.

*1980's.- Porta d'accés a Barcelona de Noche


Transformistes i altres artistes que varen actuar a Barcelona de Noche  (1979's-1980's)

Madame Arthur
Christa Leem
Christine
Pierrot
Bibi Andersen
Àngel Pavlovski
Dolly Van Doll
Mimí Pompón

2 comentaris:

  1. Hombre majo podrías citar a Pierrot,uno de los shomans mas carismáticos,y a Antonio Amaya,tanto del uno como del otro se escribió mucho en su tiempo,madame Arthur y tantas otras,que hacían palidecer de envidia a lo poco que quedaba del Paralelo.
    Un abrasso

    ResponElimina
  2. Val a dir que el Barcelona de Noche, on mon pare va treballar-hi tota la seva vida com a cambrer, fou un local força conegut; personalitat que visitava Barcelona, personalitat que, indefectiblement, portava algú al mític cabaret. A banda de la llegendària Madame Arthur, per allà vetllaren les seves primeres armes abans dels anys setanta persones com Moncho, Antonio Gades o Encarnita Polo, per esmentar-ne sols algunes. Fins i tot en Dalí, Ingrid Bergman o el mateix David Niven el coneixeren, i d'aquest darrer en tinc constància personal perquè esmorzà a casa meva quan jo era un marrec. No cal dir que persones com Kubala o periodistes com Federico Gallo sovintejaven la sala. Al meu llibre "El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral.lel" n'explico algunes d'aquestes històries que, ni de bon tros, són sòrdides. Al contrari.

    ResponElimina