RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dijous, 31 de desembre del 2020

CINE UNIÓN. Unió 7. (1941-1967)

Agraïments ROBERTO LAHUERTA MELERO

Acabada la Guerra Civil, el local que durant els anys de la Segona República havia acollit el Broadway Cinema va estar tancat durant un parell d'anys i després, el 7 de maig de 1941, va tornar a obrir portes, ja sense referències estrangeres al nom, com a Cine Unión.

Amb un aforament de 484 localitats, el dia de la seva inauguració va presentar un programa doble amb els films americans San Francisco, producció de la Metro realitzada l'any 1936 amb Clark Gable i Spencer Tracy, i Camino de la felicidad. Només uns mesos després va incorporar també varietats a les seves programacions, un costum que es va fer força habitual als cinemes durant els anys de la postguerra. 


*1944.- Un programà de mà que incloïa les varietats que es presentaven al local. (Font: todocoleccion,com).

Roberto Lahuerta en el seu llibre Barcelona tuvo cines de barrio, fixa el període en que es van presentar varietats fins a la temporada 1947-48, uns anys abans que la direcció del cinema fos assumida per Eduardo Vilaseca López, que fou també propietari del Cine Céntrico del carrer Peu de la Creu.

La prostitució homosexual de baix format a través de nois, anomenats popularment chaperos, que deambulaven habitualment per l'interior del local, va fer que aquella sala perdés reputació i gairebé quedés com un cinema marginal en els seus últims anys. Finalment, va tancar portes al gener de 1967.

L'edifici, datat de finals del segle XIX, va ser enderrocat a la dècada dels 1980's i els seus baixos acullen actualment un aparcament

dimecres, 30 de desembre del 2020

BROADWAY CINEMA. Unió 7. (1931-1938)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1934.- Imatge nocturna de la Rambla, prop de la cantonada amb el carrer Unió. A sobre del quiosc de la dreta s'hi pot veure propaganda lluminosa del Broadway Cinema

Obert en els últims dies de 1931, en la mateixa sala que anteriorment va acollir el Cine Barcelona, el Broadway Cinema arribava a la ciutat amb la intenció de projectar pel·lícules sonores des del primer dia. No obstant, la demora en l'arribada d'unes peces de l'aparell sonor per la projecció dels films va ajornar uns dies la inauguració del Broadway. Inicialment prevista per la nit de Nadal de 1931, no es va obrir al públic fins la setmana següent (dia 28) amb el film Cristina, la Holandesita, una producció americana muda de la Fox amb Janet Gaynor de primera actriu. L'arribada del cinema sonor al local es va haver d'ajornar encara uns dies més.


*1931.- Dos retalls del diari La Humanitat que certifiquen l'ajornament en la inauguració del Broadway Cinema. El primer és del dia 24 i el segon del dia 28 de desembre. A més del dia també va canviar el programa previst inicialment, perquè les pel·lícules sonores encara trigarien uns dies a poder-se projectar.

*1931.- Cartell de la pel·lícula muda interpretada per Janet Gaynor que va inaugurar el Broadway Cinema.

Finalment el 7 de gener de 1932 es va poder projectar el primer film sonor Camino del Infierno, una producció nordamericana de la Fox, parlada en espanyol, que interpretaven Juan Torena [1] i Maria Alba.

*1931.- Cartell del primer film sonor projectat al Broadway Cinema. 

L'efervescència política i social existent durant els temps de la segona República va propiciar la utilització de la sala per acollir nombrosos actes de caire polític i sindical. Durant el bienni governat per la dreta (1934-1936) va ser utilitzat per actes del Sindicat Lliure i després de l'esclat de la Guerra Civil pels sindicats anarquistes CNT-FAI, que hi van establir la redacció de la seva publicació Tierra y Libertad. . 

D'altra banda el pis principal del número 7 del carrer Unió, als baixos del qual hi era instal·lat el cinema, va ser la seu del Sindicat Lliure de la patronal, que al 1934 va ressuscitar amb el govern de la dreta, i també de l'Agrupació de Joventuts Antimarxistes. Posteriorment, al juliol de 1936 aquells locals van ser ocupats i destrossats, deixant per la història imatges de runa i restes de material destrossat al carrer, que apareixien apilats davant de l'entrada del Broadway Cinema

*1932.- Entrada al Broadway Cinema. (Foto: Autor desconegut)

*1936.- El 19 de juliol els locals del Sindicat Lliure situats sobre el Broadway Cinema eren assaltats i les restes de les destrosses acumulades davant del cinema on, com es pot comprovar, hi ha un cartell  d'un film de Barbara Stanwyck (Foto: Pérez de Rozas).

Durant els anys de la Guerra Civil va compartir programació amb d'altres cinemes i oferia tres pel·lícules diàriament.

La pista del Broadway Cinema es perd definitivament en els últims mesos de 1938 quan la guerra es decanta a favor del bàndol nacional i els exercits de Franco s'acosten a Barcelona. Acabada la guerra una nova sala, el Cine Unión, va emergir en aquell mateix lloc a partir de 1941 després d'uns anys de tancament i havent fet les reformes oportunes per reprendre el negoci. 

*1937.- Un retall de premsa de La Humanitat quan el Broadway compartia programació amb els cinemes Arnau i Florida. (Font: ARCA.). 

[1].- Juan Torena (1898-1983) va ser un actor nascut a les Filipines i d'ascendència basca, que s'inicià com a futbolista al Barça amb el seu cognom real de Garchitorena. Després es va instal·lar a Califòrnia on començà una carrera com actor amb una agitada vida sentimental en la que destacà el seu idili amb l'actriu Mirna Loy. 


dimarts, 29 de desembre del 2020

PARISIANA. Music-Hall. Unió 7. (1925)

 

*1925.- Programa de la jornada inaugural del Parisiana el dissabte de Glòria dia 11 d'abril de 1925 (Font. El Diluvio)

Local de music-hall de vida efímera (tot just uns mesos durant l'any 1925), que va substituir a l'Alcázar Español al número 7 del carrer Unió després que el seu propietari tanqués el local. 

La millor referència documental al Parisiana la trobem en un article publicat al periòdic El Diluvio el 9 d'abril de 1925, dies abans de la seva obertura. L'article destil·la en tot moment una voluntat de canvi gairebé radical per part dels nous propietaris del local, sens dubte a causa del traumàtic final que va viure l'Alcázar Español i anunciava actuacions d'artistes internacionals que havien triomfat a Paris i altre ciutats europees.

L'article fa referència al "malogrado Fernando Bayés" que fou un dels directors artístics d'èxit d'un grapat de locals de music-hall entre els que destacaven l'Edén, la Buena Sombra i el propi Alcázar Español 

El local van tancar a principis a la tardor de 1925 per donar pas al Cine Barcelona, que obriria una llarga etapa d'exhibició cinematogràfica en aquell local sota diversos noms (Broadway Cinema durant la República i Cine Unión després de la Guerra Civil) 

dilluns, 28 de desembre del 2020

CINE BARCELONA (1926-1931). Carrer Unió 7.

Amb la inauguració del Cine Barcelona el 28 de gener de 1926, el cinema arribava als baixos de la finca número 7 del carrer de la Unió, fins aleshores ocupada des de l'últim terç del segle XIX per locals de music hall i cafès cantants (Café Concierto Barcelonés, Café de la Unión, Alcázar Español i finalment Parisina). Tot i que durant l'època de l'Alcàzar Español ja s'hi havien projectat pel·lícules en diverses etapes, aquestes no eren més que un complement a l'activitat real del local concentrada en el music-hall i el dancing.


*1926.- Amb aquest senzill anunci, sense concretar les pel·lícules que s’hi projectaven,  La Vanguardia del 28 de gener informava de l’obertura del Cine Barcelona.

Durant els seus primers mesos la sala programava lliurement els seus films sense aparèixer a la cartellera de premsa fins a finals de juliol quan anuncià l’estrena del film Currito de la Cruz. A partir de l’octubre d’aquell mateix any el Cine Barcelona comença a veure’s a la cartellera de La Vanguardia compartint programació amb d’altres sales com el Cinema Colón del carrer de l’Arc del Teatre o fins i tot amb el Míria de l’Eixample i sent considerat com aristocràtic al text dels anuncis. L’orquestrina Samper amenitzava les pauses entre film i film.

*1926.- El Cine Barcelona titllat d’aristocràtic a la cartellera juntament amb el Míria a l’edició del 30 d’octubre.


*1928.- Programacions dels dies 31 de març i 10 de juliol, aquesta última ja conjuntament amb el Cine América.

Aquestes programacions conjuntes durarien prop d'un any. A l'octubre de 1929 el Cine Barcelona s'integra a Cinesa i durant un any comparteix programes també amb el Cine Argentina.  Finalment el 18 de setembre de 1930 la sala inaugura la programació de pel·lícules sonores amb la projecció de El pagano de Tahití amb Ramon Novarro com a protagonista. El mercader de Venecia i California completen el cartell.

*1929.- Cartell original del film primer film sonor projectat al Cine Barcelona amb el nom El pagano de Tahití amb Ramon Novarro

Només uns mesos després, ja al 1931, l'empresa que gestiona la sala és la mateixa que la del Cine Odeón del carrer Nou de la Rambla número 26. Allà s'instal·larà el nou Cine Barcelona, que substituirà a l'Odeón, mentre que la sala del carrer Unió 7, que havia portat el nom de la ciutat, es convertirà a finals d'any en el Broadway Cinema, iniciant així una nova etapa del local. L'últim anunci a la cartellera d'aquest primer Cine Barcelona es publica el dia 14 de gener de 1931.

*1931.- Última aparició del Cine Barcelona del carrer Unió 7 a la cartellera compartint anunci amb el Cine Odeón, que uns mesos després adoptarà el nom del primer.

diumenge, 27 de desembre del 2020

ALCÁZAR ESPAÑOL. Unió 7. (1890's-1925)


Emplaçament de l'Alcázar Español molt a prop de la Rambla. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

*1917.- Balls de Carnestoltes a l'Àlcázar Español. (Font: Col·lecció particular).

Successor del Café Concierto Barcelonés i després del Café de la Unión, un nou local, batejat amb el nom de d’Alcazar Español, va irrompre cap als inicis de la dècada dels 1890’s als baixos del número 7 del carrer Unió, a pocs metres de la Rambla. El canvi va animar considerablement les nits de l’eix Unió-Barbarà en una Barcelona on les modes que arribaven de París, pel que fa als locals d’oci nocturn, ja havien consolidat el format del cafè concert o cafè cantant a la ciutat. Eren locals en els que, d’una manera gairebé continuada i  permanent, s’hi podien veure actuacions d’artistes sobre petits escenaris o entre les pròpies taules que ocupaven els clients. En el cas de l'Alcázar Español la qualitat dels artistes en molts casos era força discutible, si bé la satisfacció del client quedava compensada per les insinuacions amb que acompanyaven les lletres dels propis temes que interpretaven i, més especialment, pels moviments provocatius de balls i contorsions, que habitualment es completaven amb exhibicions corpòries més o menys explícites. Això generava sovint moments de màxima intensitat on tothom cridava en una barreja brams, aclamacions, expressions grolleres i algun que altre insult o desconsideració cap a l’artista de torn. Ricard Opisso ens va deixar un excel·lent dibuix on es recull perfectament aquesta atmosfera de gatzara que es vivia al local.

Tot i que mai va ser considerat com una sala de cinema, sí és cert que durant algunes etapes s'hi van projectar pel·lícules. L'antecedent més llunyà és del 3 de novembre de 1898 i als anys 1910's el cinema tornà al local barrejat amb els espectacles de varietats habituals. 

*1916.- Dibuix de Ricard Opisso en el que recrea l'ambient que es vivia a l'interior de l'Alcázar Español. (Font: L'Esquella de la Torratxa)

L’Alcázar Español mai va ser un local distingit, si bé alguns burgesos de l’època hi feien cap atrets pel morbo que suposaven els baixos fons de la ciutat en contraposició a les seves vides desfogades i luxoses. Els cronistes de l’època (Passarell, Josep Pla) presenten el local més aviat com un territori de classes mitges acomodades i petits comerciants, a banda de destacar la presència de personatges de l’hampa local, busca-raons de tota mena, proxenetes, prostitutes i altra gent de mal viure.

L'any 1917 el local va intentar netejar la seva imatge i va ser sotmès a una profunda rehabilitació a càrrec de l'arquitecte i interiorista Andreu Audet. Des de feia temps, el local era un lloc on habitualment s'hi practicava el joc i al 1920 figurava a la llista dels 20 establiments de caràcter públic on es tolerava, després de la reglamentació dictada per Francisco Maestre Laborde, comte de Salvatierra.

La història de l’Alcázar Español ens va deixar dos moments especialment destacats, impossibles d’obviar en qualsevol repàs a la vida del local. El debut de la gran Raquel Meller i un succés especialment sonat com fou l’agressió al desembre de 1914 amb un tret de pistola comesa per un pinxo a la dona que el mantenia, la qual treballava d’artista al local.

*1919.- Anunci publicat a El Diluvio amb l'atapeït cartell d'artistes que actuaven al local.

L'adveniment de la dictadura del General Primo de Rivera al 1924 i la seva creuada contra la moralitat i el vici van suposar durs cops de gràcia per l'Alcázar Español, que al capdavall propiciarien la seva fi. A partir del 7 d'octubre de 1924, sota el mandat del governador Joaquín Milans del Bosch, la premsa començava a publicar circulars en les que es deixava ben clar que no es tolerarien pràctiques contra la moral i les bones costums. Ni tan sols els burgesos que freqüentaven aquell tipus de locals se'n salvaven, ans al contrari eren amenaçats especialment amb textos conm aquest "... me hallo dispuesto con toda severidad y he de extremarla con aquellos que por su posición social. que supone mayor grado de cultura, están obligados a comportarse correctamente, no sólo por ellos, sino por el ejemplo que dan a las clases más humildes" [1]. L'Alcázar Español va ser víctima d'una doble prohibició d'acord amb la nova legalitat. Es prohibien els porters a peu de carrer, a l'entrada dels locals, per tal d'evitar que advertissin a l'interior de l'arribada de la policia, mentre que dintre dels locals quedava totalment prohibida la instal·lació de qualsevol dispositiu o mecanisme d'alarma davant la visita de l'autoritat.    

D'altra banda, en la seva novel·la Una heredera de Barcelona (2010), l'escriptor Sergio Vila San Juan evoca les vivències del seu avi, un advocat criminalista en exercici a la Barcelona de començaments del segle XX. Vila San Juan ens explica la història esdevinguda el 1920 d'una cantant i ballarina de l'Alcázar Español (Maria Nilo), de nom real Sebastiana Togores, que va ser segrestada en un hotel per tres malfactors que van intentar sense èxit estrangular-la i robar-li les joies.  

*1910.- L'advocat penalista Vila San Juan i la cantant Mila Ferri, artista habitual de l’Alcazar Español. (Font: Mundo Gráfico)

Segons explicava el desaparegut bloguer José March Fierro (1954-2019) [2], al març de 1925 l'amo de l'Alcázar Español Emilio de Mayolas va matar al seu cunyat d'un tret després d'una disputa per la penyora d'una joia en un context de dificultats econòmiques per reflotar el local. Aquest incident i les seves conseqüències van suposar la sentència de mort pel local, que només un mes després, amb canvi d'empresari, va tornar a obrir convertit en Parisiana

[1].- El Diluvio. 21 de novembre de 1924. Del Gobierno Civil.

[2].- March Fierro, José. Blog No te quejarás por las flores que te he traído. http://lavaix2003.blogspot.com/

divendres, 25 de desembre del 2020

LA MARINA. Nou de la Rambla 40 (1936-1950’s)

*1940’s.- Un programa amb la relació d’artistes que van actuar a La Marina en un homenatge a Pere Adúrez.

Local de varietats obert a principis de 1936 al bulliciós carrer Nou de la Rambla, que va tenir una existència truncada per la Guerra Civil. Malgrat la seva reaparició al 1939, el local mai no va disposar de massa trascendència ni repercussió, al costat d’altres establiments del mateix carrer com La Bodega Bohèmia.

La Marina era un local de format petit, com Sebastià Gasch copsava en un dels seus habituals articles sobre les nits barcelonines. Per les seves reduïdes dimensions tot just podia aplegar 100 persones en un ambient força decadent que ratllava la misèria artística. Compartia edifici amb un meublé de poca monta, que habitualment era aprofitat pels artistes que actuaven al local per aconseguir uns ingressos extres i necessaris per sobreviure amb un mínima viabilitat. Al meublé consumaven encontres sexuals, indistintament heterosexuals o homosexuals, amb clients amb els que havien alternat prèviament al mateix local mentre no actuaven. Aquesta era la crua realitat de molts locals del barri, aguditzada per l’atmosfera de misèria i mancances de tota mena que va presidir els anys de la postguerra.

El transformista Mirco exercia de director artístic del local, que als anys 1940’s es presentava a la publicitat com saló de varietats i harem de moda. Noms que no van passar a la història com Gasparillo de Triana, Carmen Vicente, Teresita Manzano, Rafael de Granada, Chester Wal, Amparito Belmonte o les Hermanas Cholé figuraven a la llista d’artistes habituals de La Marina.

dissabte, 19 de desembre del 2020

L'OCELL DE FOC. Saló de ball. Consell de Cent 224-228. (1930-1938)

MIQUEL BARCELONAUTA



*1934.- Invitació a una festa de Carnaval a L'Ocell de Foc (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva

Local nascut com a sala de ball situat al carrer Consell de Cent fent cantonada amb l'actual passatge Valeri Serra, conegut aleshores com passatge de la Mercè. L'Ocell de Foc va estar actiu durant els anys de la Segona República.

Era una sala força espaiosa on s'organitzaven tota mena de manifestacions culturals, artístiques i d'oci, generalment a càrrec d'associacions i entitats culturals que incloïen balls i festes privades, representacions teatrals, mítings polítics i sindicals. 

*1930.- Una de les primeres activitats realitzades a L'Ocell de Foc al desembre d'aquell any. 

Havia entrat en funcionament al desembre de 1930 i la seva història es va perllongar durant tots els anys republicans fins ben entrada la Guerra Civil. En aquesta última època, coincident amb el conflicte civil, el local va esdevenir un lloc habitual de celebració de mítings, actes polítics i sindicals i reunions d'assemblees de treballadors d'empreses col·lectivitzades. 
*1931.-  Alguns dels molts anuncis publicats a La Vanguardia durant aquell any, en els que es fa palesa la diversitat d'activitats que s'organitzaven a L'Ocell de Foc. 

Amb la victòria franquista el local va canviar de nom per esdevenir Baile Metropolitano.


Article actualitzat el 12 d'octubre de 2024

dimecres, 16 de desembre del 2020

PA I TRAGO. Restaurant. Parlament 41 (1965-2019)



2000's.- L'entrada al restaurant des del carrer Parlament 

A finals de març de 2019 i de la forma més inesperada, un cartell penjat a la porta del restaurant Pa i Trago anunciava el seu imminent tancament a causa de la jubilació dels seus propietaris. Va ser una notícia que molts no ens podíem creure i que va provocar mes d’una inspecció ocular in situ per confirmar els mals auguris de la notícia. Dissortadament es van confirmar.
Obert el 1965, aquest restaurant considerat com a taverna típica formava part del paisatge del dia a dia del barri de Sant Antoni. Concebut com un establiment familiar va conservar durant els seus més de cinquanta anys de vida una clientela fidel, addicta també als seus esmorzars de forquilla i als sopars de cap d'any que s'hi celebraven. 
La cuina catalana inundava la seva carta amb els plats més habituals de casa nostra i amb una especialitat, la Reoca de marisc, que era un dels seus plats estrella amb una gran diversitat de closca
L'escriptor i periodista Manolo Vázquez Montalban va ser un altre dels habituals del Pa i Trago i no va perdre l'ocasió de fer-lo aparèixer en una de les seves històries (El laberinto griego), on el seu detectiu Pepe Carvallo s'hi cruspia un cap i pota amb samfaina
Als dos grans menjadors que hi havia a l'interior del local, les icones barcelonistes estaven també a l’ordre del dia. Les parets eren plenes de pòsters i records del Barça triomfant de la històrica final de la Recopa de Basilea, de la primera Champions a Wembley i de tota la iconografia blaugrana


*2000's.- Els dos grans menjadors interiors del restaurant

En qualsevol cas, la desaparició sobtada del Pa i Trago va ser un altre cop molt fort pels veïns, veïnes i pels nostàlgics del barri de Sant Antoni. La trista notícia va coincidir gairebé en el temps amb la reurbanització de l’entorn dintre del projecte de superilles impulsat per l’Ajuntament d’Ada Colau. Llàstima que el vell restaurant no pogués gaudir de la millora de l’entorn que va suposar la dignificació de la cruïlla Borrell/Parlament.
El local que va ocupar el Pa i Trago va tornar a  funcionar al desembre de 2020, en plena segona onada de la pandèmia del COVID-19. Havia estat  engolit per l'establiment veí Sucursal Aceitera i presentava una decoració interior totalment reformada, que ja no recordava res del que fou aquell popular restaurant de cuina catalana.  

dilluns, 14 de desembre del 2020

CINE MANILA. Sant Pere més Baix 28. (1941-1969)

La finca situada al número 38 del carrer de Sant Pere més Baix havia resultat afectada pels bombardeigs de la Guerra Civil i va quedar en estat ruinós. Poc després d'acabat el conflicte civil, cap a finals de 1939, el propietari del solar Lorenzo Pons Carreras va acabar d'enderrocar el que quedava de l'edifici, mentre sol·licitava permís per edificar-hi una sala de cinema, la construcció de la qual va encarregar a l'arquitecte Nil Busquets de Cabiral.

*1930's.- Emplaçament de la finca sobre la qual es va edificar el cinema Manila. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

El nou cinema va obrir portes el 30 de maig de 1941 amb un programa doble que incloïa les cintes Vivir para gozar (Holiday), un film de Frank Capra realitzat el 1938 i interpretat per Katharine Hepburn i Cary Grant i Como tú me deseas (As you desire me - 1932) amb la gran Greta Garbo encapçalant el repartiment.

 
*1941.- Primera programa doble que es va poder veure al cine Manila 

La sala disposava d'un aforament de 1490 butaques repartides entre 1.000 a la platea i la resta a l'amfiteatre. Com era habitual en aquells anys s'hi varen programar també varietats des de finals de 1942. El cinema donava cobertura als veïns dels barris de Sant Pere i Santa Caterina.

Els exhibidors Luís Cabezas Puzo primer i l'empresa Comercial Verdaguer a partir de 1946 varen gestionar el local en els primers anys de vida. Verdaguer i va incorporar programes amb quatre films setmanals (dilluns a dimecres i dijous a diumenge) 

Roberto Lahuerta Melero [1] recull detalls de la gran activitat sexual que es desenvolupava al pis superior a càrrec de les anomenades pajilleras, Per un preu mòdic aquestes dones proporcionaven moments de plaers a l'espectador amb les seves habilitats manuals. Unes professionals del tacte íntim que fins i tot permetien que els hi toquessin els pits.  

*1945.- Programa de mà del Manila

A partir de mitjans dels anys 1960's les successives inspeccions practicades al local van evidenciar mancances en l'observança de les normes de seguretat i, malgrat haver-s'hi practicat algunes reformes, el cinema acabà tancant portes el 16 de febrer de 1969. El valle de las muñecas, El club de los solteros, Deliro casi perfecto i Una ladrona para un espía van ser les últimes projeccions al Manila.

Posteriorment un espai comercial i un pàrquing van ocupar el local que va deixar lliure el cinema.


[1].- Lahuerta Melero, Roberto.- Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015

dissabte, 12 de desembre del 2020

XALET BAIXERAS. Via Augusta / Ganduxer. (1920's -1975)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

Vista del xalet des de la Via Augusta amb les vies del carril de Sarrià en primer terme.

Xalet residencial promogut per la família Caralt a finals de la dècada dels 1920's, quan va encarregar a l'arquitecte barceloní Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962) la seva construcció en un terreny que feia cantonada entre el carrer Ganduxer i l'antiga avinguda de Sarrià (avui Via Augusta), davant de les vies del ferrocarril que circulava a l'aire lliure.

*1930's.- Emplaçament de l'edifici sobre un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'edifici es caracteritzava per la seva asimetria que es feia palesa en la disposició dels quatre terminals dels extrems de l'edifici que eren de perfil sinuós i estil afrancesat. Dels quatre, el que tenia vistes a l carrer Ganduxer per la part més allunyada de la Via Augusta, presentava una alçària notablement superior als tres altres. L'envoltava un ampli i frondós jardí que arribava fins al carrer de la Reina Victòria paral·lel a la Via Augusta.

Seguint la recerca realitzada per Valentí Pons Toujouse, la família Caralt va traspassar la finca amb la casa a la família Baixeras. A la part de llevant de la façana s'hi va construir un cos adossat, que va trencar la asimètrica uniformitat del conjunt i que incloïa una galeria amb tres arcs de mig punt al pis principal de la casa i una terrassa al pis superior. 

*1930's.- / 1950's.- Comparativa del xalet abans i després de la modificació per l'afegitó d'un cos a la façana de llevant.

*1950.- El xalet vist des del carrer Ganduxer a la zona dels accesos al baixador de La Bonanova. (Foto: Autor desconegut).

L'edifici va ser enderrocat a principis de l'any 1975 en una operació immobiliària pròpia d'aquella època, que va portar habitacles de luxe al terreny que ocupava el xalet. Al 1977 ja eren a la venda els nous habitatges construïts a la zona que havien ocupat el xalet i el seu espaiós jardí.


*1960's.- Dues fotografies aèries dels últims anys de l'edifici, que aquí apareix ja envoltat de les noves edificacions que van anar canviant radicalment a imatge d'aquell barri de xalets i torretes. (Fotos: SACE / TAF).

*2010's.- Vista dels edificis que es varen construir en el lloc que ocupava el xalet. (Font: GoogleEarth).

dimarts, 8 de desembre del 2020

SOTANO BAR. Ronda Sant Pau 4. (1920's-1980's)


Establiment situat a la cantonada existent entre el final del carrer Sant Pau i l'inici de la Ronda del mateix nom. El Sótano Bar era en realitat una casa de menjars on es podia menjar bon marisc i embotits de qualitat a preus molt raonables, que ja s'anunciava en algunes publicacions als anys 1920's

*1930's.- Publicitat del Sótano Bar a la revista satírica Papitu.

El seu emplaçament era estratègic per a servir de parada a tots els habituals dels llocs d'oci del Paral·lel. La clientela era doncs bàsicament nocturna, atès que era aleshores que el local s'omplia de gom a gom, per satisfer les necessitats biològiques del que anaven generalment a la recerca d'altres necessitats o simplement a admirar les corbes de les vedettes dels teatres.  
El local va sobreviure a la Guerra Civil i malgrat la crisi en que va afectar al Paral.lel durant part de la postguerra, El Sótano continuava al seu lloc, recollint els habituals del Molino o del Teatre Circ Olympia.


*1969.- Anvers i revers d'una targeta de l'establiment de finals dels anys 60's. L'orientació de cara al turista del local quedava palesa perquè el servei podia atendre en anglès o francès.  

Amb el pas del temps, aquest mateix local ha arribat als nostres dies (2020) convertit en el bar de menjar típic gallec conegut com Los Cachitos.