La història de la ciutat de Barcelona durant el franquisme no es podria explicar obviant la figura del que en va ser alcalde durant setze anys, coincidint amb l'època coneguda com el desarrollisme. Efectivament, José María de Porcioles (Amer 1904 - Vilassar de Dalt 1993), jurista i notari de professió, va ser l'inquilí més longeu de l'ajuntament i durant la seva llarga estada a la plaça de Sant Jaume va dotar a la ciutat d'una personalitat singular. Porcioles era militant de la Lliga durant la república i l'esclat de l'aixecament feixista de juliol de 1936 el va sorprendre fent de notari a Balaguer (La Noguera) on els més afectes al Movimiento van intentar promoure'l com a dirigent del nou ordre a la comerca, en els primers dies de la guerra, sabedors que es tractava d'un home de dretes, de lletres i de cultura. Hàbilment Porcioles va saber sortir airós d'aquells primers anys on es passava factura als adversaris amb el fusell a les mans i després de passar uns anys a la presó de Lleida detingut pels revolucionaris, va poder sortir de les zones més conflictives per reaparèixer acabada la Guerra sense sospites de catalanisme i separatisme i per tant amb el camí expedit per integrar-se al nou ordre franquista. Tot i això, una part important del falangisme radical va desconfiar sempre d'ell i de la seva adhesió als principis del Movimiento, veint-lo com un aprofitat i camaleònic personatge que va saber pujar graons en l'escalafó del nou règim sense haver estat mai un inquebrantable. Així seria nomenat president de la Diputació de Lleida entre 1940 i 1943 i posteriorment va ser president del Tribunal d'Apel·lació del Principat d'Andorra, abans d'embocar a la Barcelona dels 1950's com a president de les Viviendas del Congreso Eucarístico per acabar assolint la condició d'alcalde i guanyar-se la confiança del Palacio del Pardo i del propi dictador que va veure en ell l'home ideal per amansir als catalans i projectar Espanya des de Barcelona.
A partir del seu accés a la presidència del consistori municipal, Porcioles va iniciar una obra que pot ser discutible des del punt de vista ideològic, polític i pels múltiples episodis especulatius que van esdevenir-se sota el seu mandant. Tot i això però, també es innegable que la seva obra de govern sovint ben recolzada des de Madrid va ser capaç de configurar una Barcelona, ciudad de ferias y congresos, que va poder retornar al mapa de les grans ciutats d'Europa, malgrat la manca de llibertats i democràcia que patia el país sobre la bota del dictador i el seu règim totalitari.
Només a partir de 1968, quan els moviments veïnals i les reivindicacions de llibertats començaren a organitzar-se i adquirir unes proporcions més grans, el règim no començaria a veure erosionada la imatge de Porcioles i, tot i així, el vell notari encara seguiria al front de la ciutat fins al 1973, només dos anys abans de la desaparició física del dictador.
1970.- Franco i Porcioles en cotxe descobert durant l'última de les visites del Caudillo a Barcelona. (Foto: Pérez de Rozas).
A banda de la ja esmentada projecció de Barcelona com a ciutat firal a través dels múltiples salons que s'hi celebraven (Sonimag, Hogarhotel, Saló de l'Automòbil, Saló Nàutic, etc.) apart de la consolidada Fira de Mostres, Porcioles va dotar de certes infraestructures bàsiques el territori urbà. L'obertura de la Meridiana, la cobertura de les vies del carrer Aragó, l'avinguda de la catedral i el fals barri gòtic que va projectar a Ciutat Vella, així com el Parc d'Atraccions de Montjuïc i algunes zones verdes importants (Roserar Cervantes al final de la Diagonal i els Jardins de Joan Maragall i Costa i Llobera a la zona de Ponent de la muntanya Montjuïc en són alguns exemples.
D'altra banda, Porcioles va revitalitzat el Zoològic i hi va portar una icona que durant molts anys el presidiria: el goril·la albí Floquet de Neu (Copito de Nieve a l'època). Però com a bon franquista que era, tampoc va perdre l'ocasió per beneficar-se del seu poder polític i de la seva posició dins el sistema, Al seu despatx notarial es van escripturar operacions immobiliàries importants i va consolidar el fenomen de les remuntes als edificis, així com l'aixecament de gratacels diversos (anomenats edificis singulars) que trencaven aquella homogeneïtat d'alçades i volumetries que havia tingut l'Eixample en favor de grans edificis d'oficines (com van ser el Banco Atlántico -avui BancSabadell- a Balmes/Diagonal, la Torre Urquinaona al començament del carrer Roger de Llúria, les torres de l'entorn de l'actual plaça de Francesc Macià i alguns edificis d'habitatges com els d'Aragó/Casanova, a la plaça Tetuàn o el del costat del camp de l'Europa), operacions totes elles que sens dubte el van enriquir i varen deteriorar en alguns casos la imatge de la ciutat, que va veure com es perdien o desfiguraven importants obres del modernisme català.
Bona informació,el trobo molt objectiu i m'agradat molt Miquel
ResponEliminaEl artículo es excelente. Da una idea que creo que es muy certera de la carrera de este señor.
ResponEliminaCuando la nevada de navidad de 1962, se dijo que lo iban a cesar, pero parece ser que se fue corriendo en el primer avión que despegó del Prat y siguió como alcalde. Compró el ayuntamiento un montón de quitanieves que no se usaron jamás.
Era un personaje muy franquista-catalán.
No oblidem que es van permetre aquells horrorosos afegits per augmentar l'alçada, i per tant els metres quadrats útils, de molts edificis del eixample sense respectar la façana principal. Es poden veure a Barcelona edificis convertits en veritables nyaps estètics.
ResponElimina