Inaugurat com a teatre el dia 7 de març de 1908 amb el debut d'una troupe mímica dirigida pel pierrot Andrés Cadre, aquesta sala del barri de la Barceloneta ha estat objecte de diverses hipòtesis al voltant de la seva reconversió en cinema a partir de 1925.
Seguint la hipòtesi exposada per Carme Tierz [1] i secundada per Roberto Lahuerta [2], el teatre i el cinema coneguts com de la Marina o simplement Marina van ser al mateix local, situat al número 5 del carrer Ginebra fent cantonada amb el Passeig Nacional (actual Joan de Borbó).
El seu fundador va ser l'empresari Pedro Trilla. El 1915, Guillermo Juncà agafa les regnes del local i s'inicià un període de col·laboració amb el Cinema Triunfo del carrer del Rec. Ambdues sales s'alternaven en la projecció de pel·lícules. No obstant, el local continuava vivint bàsicament dels espectacles de circ, teatre i varietats i el cinema era el menys habitual. Després d'uns anys de tancament temporal, la sala va ressuscitar, aleshores sí, com a cinema i Los hugonotes va ser el film que va iniciar la seva nova etapa a partir del 15 d'octubre de 1925.
A partir de l'arribada de la República i l'ebullició política en la vida barcelonina va convertir el Marina en un continuat escenari de mítings i actes polítics, mentre que l'activitat artística no cinematogràfica desapareix de la sala a partir de setembre de 1933.
L'adveniment del franquisme no va evitar que el local tornés a ser escenari habitual de varietats i espectacles. El 1947 hi va actuar Imperio Argentina i al 1957 Lola Flores. La sala havia esdevingut cinema de reestrena amb programes dobles sota la direcció de José María Bellera. També hi tingueren lloc activitats de caire social i polític. Als anys 1950's hi eren habituals els actes d'adhesió inquebratable al règim organitzats pel governador civil Felipe Acedo Colunga.
Els testimonis consultats per Roberto Lahuerta apunten que a la postguerra l'acomodador anava vestit de vermell i que l'olor de ranci envaïa l'ambient només entrar al local on era permès de fumar. La sala es va anar degradant progressivament i en els seus últims anys oferia una imatge interior de desordre i soroll que feien difícil seguir el film en projecció. En realitat molts dels espectadors venien allà a d'altres coses o simplement a dormir.
El Cine Marina va tancar definitivament al mes de setembre de 1979.
*1931.- (7 de març). Assemblea de Ferroviaris de Catalunya.
*1931.- (6 d'abril). Míting de presentació dels Candidats Republicans Autònoms del Districte I.
*1931.- (10 de juliol). Assemblea de 3.000 obrers del Sindicats de Transports.
*1931.- (8 de novembre). Míting de la Unió Socialista de Catalunya amb incidents a última hora.
*1932.- (5 de novembre). Míting de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT.
*1932.- (18 de novembre). Conferència de l'alcalde Joan Casanelles.
*1934.- Míting de la Coalició d'Esquerres.
*1936.- (10 de febrer). Míting del Front d'Esquerres.
*1936.- (29 de novembre). Acte de Socorro Rojo Internacional.
*1943.- Diada de Reis. Repartiment de joguines als fills dels productors portuaris en acte organitzat pel Consell de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Ajuntament de Barcelona. Viena Edicions. 2013
[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. Madrid. 2015.
Jo no soc vehí del barri, pero la única vegada que vaig anar al Cine Marina ( reestrena, 2 pelicules ) va ser en agost de 1972, i es que la segona película era la que m'interesava vuere ( "Cuando los Dinosaurios dominaban la Tierra" ). Jo tenía 15 anys, i veure les "prehistoriques" ensenyant carn ja m'excitaba. La primera peli, era una pretesa 2ª part del Espartaco de Kubrik, pero sense Kubrik ni Kirk Douglas ( per cert, el film no era sencer, i van canviar de bobina 2 cops. ). Era un cine molt barat, típic de barri, amb les cortines vermelles que tapen la pantalla.
ResponElimina