Abans que tot, cal apuntar que aquest no va ser el primer Cine Barcelona. La primera sala oberta amb el nom de la ciutat era al carrer Unió número 7. Sembla que l'arribada del cinema sonor va decidir al seu propietari a adquirir el Cinema Odeón, que era situat just darrera, i després de remodelar-lo el va tornar a obrir, ja amb el nom de Cinema Barcelona, al numero 26 del carrer Nou de la Rambla, la via principal del barri Xino, també coneguda per Conde del Asalto.
El nou cinema Barcelona era més espaiós que l'anterior, la qual cosa permetia disposar de més aforament i en un carrer molt més transitat. La reforma de l'antic Odeón va comportar un canvi radical en la qualitat de les butaques i la decoració interior, a banda de la lògica renovació dels equips de projeccióo i so, que eren de la marca Orpheo Sincronic, els més acreditats en aquella època de l'arribada del sonor.
La inauguració oficial d'aquest segon cine Barcelona es va produir el dia 25 de juny de 1931 amb la projecció de les cintes El presidio i Tres de Caballería (Troppers Three). A l'any següent va començar a compartir programes dobles amb l'Antic Teatre Goya i amb l'arribada de la Guerra Civil va quedar col·lectivitzat pel Sindicat Únic de l'Espectacle dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI i es va adequar a l'horari general que només permetia l'obertura de la sala a les tardes a partir de les quatre hores. Amb l'ambient bèl·lic i revolucionari que es vivia la ciutat, la sala va ser utilitzada per altres finalitats de la qual cosa se'n ressentí l'interior que va quedar força malmès.
Acabada la guerra es va procedir a una rapida adequació de la sala que va tornar a obrir el 16 de febrer de 1939, només tres setmanes després de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes. La reobertura va presentar la projecció de tres films, Hombres en blanco (Men in White) amb Clark Gable i Myrna Loy, El Hombre León amb Buster Krabe i Dejada en prenda amb la nena prodigi Shirley Temple. El local es va consolidar com ana sala d'estrena malgrat els habituals problemes de permissivitat amb la nova legalitat vigent.
Amb el pas del temps i la creixent degradació del barri, el Cinema Barcelona va perdre la condició de cinema d'estrena i va esdevenir uns sala residual. Al 1980 es va denegar la seva llicència i finalment va tancar portes el 1988 amb la projecció en programa doble dels films Los señores del acero i Una banda de dos.
Mi padre, León Pascual, fue el encargado del cine Barcelona durante muchos años (abría, cerraba, hacía las liquidaciones, ...) Yo fui taquillera muchos años del Cinema Barcelona (empecé en los años 60) hasta que pasé a ser taquillera del cine y teatro Goya.
ResponEliminaEl propietario, Enrique Marcé Planas, tenía, además del Cine Barcelona, el Cine Avenida y el Cine Goya (que yo recuerde). Las películas se compartían entre esos cines. Recuerdo que, cuando acaba a proyección en el Cine Avenida, traían en bici a toda prisa los rollos de película metidos en sacos. Más adelante en el tiempo, íbamos a buscar las películas al local de una distribuidora de cine en la parte alta del Carrer Balmes, pero no recuerdo el número ni el nombre.
En invierno, iba con mi padre una hora antes de la proyección a encener la caldera. La alimentábamos con sacos de biruta, astillas y cáscaras de almendras, nueces y otros frutos secos. La caldera estaba en un patio tras la pantalla.
En los carteles de las películas, teníamos que tapar con estrellas, círculos y otras formas hechas con cartulina partes del cuerpo femenino o imágenes que "atentaran" contra el decoro y la moral establecida por la censura.
Las películas que tenían más éxito eran las protagonizadas por Sara Montiel. Siempre se agotaban las localidades. El colectivo homosexual iba en tropel a verlas, ovacionándola cuando la Montiel salía en pantalla y tirando flores a la pantalla tras acabar la película.
Espero que estos recuerdos os sirvan como contexto de la época de más éxito del Cine Barcelona.
Margarita Pascual, taquillera del Cine Barcelona en los años 60.