RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 26 de febrer del 2024

GALAXIA'S CLUB. Boite. Violant d'Hongria 128-132. (1970's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 



El trànsit entre les dècades del 1960's al 1970's va suposar l'adveniment dels ambients galàctics com una de les propostes més generalitzades arreu. L'home acabava d'arribar a la Lluna (juliol de 1969) per primera vegada i les missions Apolo de la NASA, les maniobres dels mòduls lunars i les arribades dels astronautes al mig de l'Oceà Pacífic eren motius d'expectació. La tensió als centres de control de Houston i Cap Canaveral i les retransmissions en directe de totes aquestes proeses estaven a l'ordre el dia. Aquest ambient galàctic es palesava també en els locals d'oci i en la seva decoració i interiorisme. L'aleshores popular discoteca Planeta 2001 n'era potser la proposta nocturna més clarament orientada a aquest símbol del temps: la carrera espacial.

Als barris perifèrics hi va haver també exemples d'aquesta tendència. La boite Galaxia's Club del barri de Sants n'era un exemple força clar. Situada al carrer Violant d'Hongria Reina d'Aragó, on durant molts anys hi va haver la mític Salón Nilo, però tocant a Galileu i molt a prop dels Jardins de Can Manteca el Galaxia's formava part també d'aquesta proposta i s'anunciava com la boite con forma de submarino.

*1971.- La Boite Galaxia's Club a la cartellera de La Vanguardia.

*1970's.- Diverses logotips adoptats per la discoteca Galaxia's.

El local del Galaxia's destacava per la seva decoració interior que, més que un submarí (com deia algun reclam publicitari), evocava una nau espacial amb unes trames de tubs i conduccions, que surcàven les parets i els sostres en unes tonalitats platejades que també eren aplicades al mobiliari. Tot plegat es rematava amb unes falses obertures a les parets que donaven una sensació als parroquians com si viatgessin dins una nau espacial envoltada de paisatges lunars, cràters i estels fugaços.  
Desaparegut el Galaxia's als anys 1980's, el mateix local va ser aprofitat en la seva estructura per assajar nous ambients i noves propostes d'oci nocturn (H20, Rumors, Undead Dark Club....).

divendres, 23 de febrer del 2024

EDIFICI CORBERÓ. Aragó 194-206. (Edifici original: 1967-1988 Electrodomèstics Corberó i 1988-2016 Eada Business School)

 

Pere Corberó Trepat va fundar a l'any 1930 l'empresa d'electrodomèstics Corberó, que a partir dels anys 1960's assoliria una notable popularitat en el mercat de les cuines i els frigorífics. El seu pare Pere Corberó Casals (1877-1957) fou un destacat bronzista d'origen lleidatà. El seu primer taller era emplaçat al número 44 del carrer Gelabert al barri de Les Corts. Allà, a partir de 1932, Pere Corberó va començar a fabricar i reparar petits fogons de gas ciutat, l'únic que aleshores hi havia canalitzat a Barcelona.

El negoci va continuar a la postguerra i es complementava amb una fundició de ferro situada al carrer Evarist Arnús del barri de Sants. Però els anys 1950's van suposar la revolució del gas butà, que mitjançant una xarxa adequada de repartiment de bombones permetia disposar d'aquest nou subministre a la llar i deixar enrere l'època dels fogons de petroli. Així doncs, a l'any 1953 Corberó va iniciar la fabricació de cuines domèstiques a gas butà i dos anys després adquireix uns terrenys al polígon El Gall d'Esplugues de Llobregat on edificarà la primera gran fàbrica de la companyia.

*1954,. Retall relatiu a la sol·licitud de permís industrial demanat per Pere Corberó per al seu taller del carrer Gelabert. (Font: ARCA. Gaceta Municipal de Barcelona. Any 41. Núm. 52, de 27 de desembre)

La fàbrica d'Esplugues comença a construir-se al 1957 i inicia la seva producció al 1960. És en aquesta nova dècada quan l'empresa experimenta un notable creixement i es construeix al carrer Aragó 194-206, tocant a Muntaner, l'edifici Corberó que acull la seu central i les oficines de la companyia. Es tracta d'un immoble d'oficines inaugurat al març de 1967 amb revestiments exteriors de marbre, metall i vidre, amplis aparadors d'exposició a la planta baixa i set plantes d'alçada, que li donen un aspecte d'empresa sòlida i consolidada. Simultàniament i de forma progressiva l'escola de negocis EADA anirà llogant algunes de les plantes superiors de l'edifici.

*1968.- L'edifici Corberó poc després de la seva inauguració, quan el carrer Aragó era encara de doble sentit de circulació i EADA ja ocupava l'últim pis del xamfrà amb Muntaner. (Foto: Autor desconegut).

*1967.- La revista Destino recollia a les seves planes la notícia de la inauguració del nou edifici Corberó al carrer Aragó (Font: ARCA / Destino Núm. 1543 / 4.3.67

*1967.- Pocs mesos després de la inauguració de l'edifici, ja posava en lloguer algunes plantes d'oficines.  (Font: ARCA / Destino Núm. 1561 / 8.7.67

*1960's.- Primers anuncis de cuines Corberó.

L'eslògan publicitari més popular de la marca era el conegut "Desde luego, Corberó". Les cuines i els frigorífics eren els seus productes estrella. 

A començaments de la dècada dels 1970's Corberó inicia la fabricació de frigorífics de doble circuit amb els congeladors independents. La plantilla de l'empresa ronda els 2.500 treballadors amb una política interna que té cura especial en afavorir el sentiment de pertinença de les persones que hi treballen. Aquest enfocament es fa palès en múltiples detalls: la senyora Enriqueta Comas, esposa del senyor Corberó, reparteix personalment canastrells als fills i filles dels treballadors quan neixen, el Director General organitza minuts de silenci presencials quan mor un/a treballador/a, s'implanta una intensa política de beneficis socials, etc. [1].   

*1970's.- L'edifici Corberó a finals dels anys dels 1970's. A la façana hi destacava en gran rètol vertical amb les lletres de l'empresa. (Foto: Autor desconegut).


*1970.- El popular actor de varietats Franz Johan en una campanya publicitària de Corberó.

Arribada la dècada dels 1980's la crisi econòmica afecta a Corberó que trasllada la seva fàbrica d'Esplugues a una de nova localitzada a Castellbisbal.

Finalment, el 1988 l'empresa Corberó es comprada per la corporació multinacional sueca Electrolux AB, que mantindrà però, la marca Corberó en el mercat. Això suposa també l'abandonament definitiu de l'edifici del carrer Aragó, que va passar a ser propietat de la immobiliària Núñez i Navarro. L'Escola de Negocis EADA acabaria ocupant la totalitat de l'edifici i el 2016 va impulsar una reforma integral a càrrec de CDB Arquitectura (Humbert Costas i Carlos Durán) amb una impactant nova façana que va quedar al descobert a finals de 2018 i que ja no s'assembla gens a la de l'edifici original inaugurat per Corberó als anys 1960's. Avui la marca Corberó segueix present al mercat comercialitzada per Electrolux.  

*1990's.- L'edifici Corberó convertit ja en la seu de l'EADA Business School abans de la reforma definitiva.

*2019.- L'antic edifici Corberó reformat en profunditat amb la seva espectacular nova façana convertit en una de les seus de l'EADA Business School.

_________

[1].-  Campo, Santiago. La industrialització a Esplugues: l'empresa Corberó. El Pou del Vernís. núm. 28. Gener de 2010. 

divendres, 16 de febrer del 2024

SATCHMO. Jazz Cava. Balmes 169 (1977-1979)

MIQUEL BARCELONAUTA



Cap a finals de la dècada dels 1970's l'afició al gènere musical del jazz era, com gairebé sempre, minoritària. D'altra banda, la pròpia dinàmica de la transició, un cop desaparegut el dictador, incentivava més la música de caire reivindicatiu o de cançó protesta, a banda de la tradicional música comercial pròpia de l'establishment. A Catalunya i Barcelona aquests nous gustos musicals es concretaven en la nova cançó, que gaudia d'una revifalla i la música progressiva laietana, mentre que a Madrid es preparava el camí cap a la movida madrileña dels anys 1980's.  

El Jazz a Catalunya com es ben sabut disposava d'una figura indiscutible i indiscutida en la persona del pianista Tete Montoliu. En aquest context històric va aparèixer un local petit, que gairebé ha passat desapercebut en la història de la ciutat pel seu caràcter efímer, que va ser la jazz cava Satchmo.

El local era al costat del restaurant eròtic Crazy Horse emplaçat als baixos del Palau Pérez Samanillo  seu de l'aristocràtic Círculo Ecuestre. En aquells temps el Círculo no passava pels seus millors moments i ja des dels temps del Papillón tenia llogats els baixos de l'edifici. D'altra banda, sembla que els responsables del Crazy Horse eren aficionats al jazz i van aprofitar un tros del local per instal·lar-hi un petit espai per als amants del gènere. Òbviament el nom de Satchmo va quedar molt lligat a la figura del gran Tete Montoliu que juntament amb Lou Bennet en van ser els animadors habituals. 

La vida del Satchmo va ser curta i amb prou feines va passar de les dues temporades  El Crazy Horse no va ser un negoci d'èxit més enllà del seu boom inicial i acabaria tancant portes a l'abril de 1979 arrossegant també la desaparició de la jazz cava. Una pèrdua que els bons aficionats al jazz van sentir molt perquè, apart de bona música, els preus eren força raonables.

dimarts, 13 de febrer del 2024

CASERNA DE CAVALLERIA. Carrer Tarragona / Avda. de Roma (1898 -1968)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS

L'espai actualment comprès entre els carrers Tarragona, València, Vilamarí i Avinguda de Roma va ser ocupat durant la major part del segle XX per una caserna militar, la construcció de la qual va patir un procés lent i ple de dificultats econòmiques i administratives que expliquen l'alentiment inicial de les obres i els anys emprats en la seva construcció. 

La caserna va rebre diferents noms al llarg de la seva vida en funció del moment històric i la seva adscripció a diferents cossos de l'exèrcit. No obstant això i a efectes identificatius, l'anomenem Caserna de Cavalleria i fragmentarem la seva descripció històrica mitjançant un criteri cronològic i a través dels diferents noms oficials amb els que va ser coneguda al llarg de la seva existència.

*1896.- Emplaçament de la Caserna de Cavalleria sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font AHCB)

Les primeres notícies sobre la intenció de bastir una caserna militar en aquesta zona es remunten al maig de 1880  quan diversos periòdics locals (El Diluvio i La Publicidad) informen de la voluntat de l'exèrcit espanyol de construir una instal·lació militar en el límit oriental de l'Eixample de Barcelona i del barri d'Hostafrancs fent frontera amb la línia de ferrocarril cap al barri de Sants i el sud de Catalunya. (actualment Avinguda de Roma).

 
CASERNA MARIA CRISTINA (1898 - 1902)

El primer projecte és aprovat el 1898 i s'hi preveu construir una caserna que rep el nom de Maria Cristina, aleshores reina regent d'Espanya atesa la minoria d'edat del futur rei Alfons XIII. Les obres començaran als anys següents, si bé les dificultats econòmiques són paleses i l'exèrcit no passa tampoc pel seu millor moment després de la desfeta militar que suposa la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'ultramar a Cuba i Filipines.

Al gener de l'any 1900, el procés constructiu encara es troba en els fonaments de l'edifici i tot plegat ofereix una imatge poc seriosa en relació a la continuïtat normal de les obres.

*1900.- El Diluvio en la seva edició del primer dia de l'any comentava la lentitud en la construcció de les noves casernes militars a Barcelona. Entre elles la de Maria Cristina del carrer Tarragona on la feina feta es limitava als fonaments i algunes parets, d'on fins i tot havien desaparegut les pedres. (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).   

CASERNA ALFONS XIII (1902 - 1931)

Amb l'arribada al tron d'Alfons XIII un cop assolida la majoria d'edat per regnar (16 anys), la caserna canvia de nom i és dedicada al nou Rei. El procés de construcció segueix endavant i s'hi inauguren les primeres dependències durant aquesta primera dècada del segle XX 

*1905.- Vista de la Caserna de Cavalleria Alfons XIII poc després de la seva obertura definitiva. La imatge està captada des del barri Hostafrancs i s'hi poden veure les façanes del Picadero (a l'esquerra) i de l'edifici principal amb vistes a l'actual carrer Tarragona. (Fotografia: Fernando Rus/Pedro Bonet

El 1909 la Caserna ja té activitat de Jutjat militar i acull al Regiment de Cavalleria número 11 Dragones de Numancia. D'altra banda s'hi construeixen també cinc edificis d'habitatges per oficials i suboficials al tram el carrer València

*1900's.- Vista de la recinte de la Caserna des de la cantonada entre els carrers Tarragona i València amb els primers habitatges militars (a la dreta de la imatge) que s'hi van construir (Foto: Autor desconegut)


*1930.- Entrada principal al recinte militar al carrer Tarragona.

*1931.- La Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona sobre un plànol traçat en els primers mesos de la Segona República encara conservava en nom d'Alfons XIII, que li seria canviat pel de Numància. Les instal·lacions militars es concentraven al cantó del carrer Tarragona, mentre que a la banda del carrer Vilamarí encara hi havia un descampat que també pertanyia a la caserna. Aquest terreny va ser cedit al Patronato de Casas para Militares [1] per a la construir-hi habitatges militars. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
  

CASERNA DE NUMÀNCIA (1932 - 1968)

Durant el període republicà la caserna va perdre les seves originàries referències reials en la seva denominació i fou rebatejada amb el nom de Numància. També va tenir el seu protagonisme en l'alzamiento militar feixista a Barcelona del 19 de juliol de 1936, que desencadenaria la Guerra Civil. Gran part dels militars de la caserna, pertanyents al Regiment de Cavalleria número 10, es van unir a la insubordinació contra la República incorporant-se als del la caserna del Bruc (Pedralbes), que baixaven pel carrer Numancia camí del centre de la ciutat. En arribar a la plaça Espanya van ser interceptats per forces lleials a la República i els enfrontament es reproduïren al llarg de la Gran Via fins a la plaça de la Universitat. 

Amb el desenllaç de la Guerra Civil i l'adveniment del franquisme, la caserna mantindria ja fins al final dels seus dies el nom de Caserna de Numància.

Els pisos militars del carrers Vilamarí i València.

L'any 1954 es va procedir a la construcció de 212 habitatges per a oficials i suboficials en edificis de cinc plantes més baixos al carrer València/Vilamarí [1]. Aquests pisos encara continuen dempeus i s'hi poden veure diversos escuts militars a la façana.

*1954.- Notícia d'una visita d'inspecció als pisos militars del carrer Vilamarí durant la seva construcció. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 29/12/1954).

A finals d'octubre de 1979, la policia va descobrir un túnel soterrani que travessava el carrer Vilamarí des d'un edifici en construcció a la vorera d'enfront dels habitatges militars. Els responsables van ser detinguts i pel que es va concloure posteriorment, pertanyien a un grup anarquista que pretenia alliberar presos de la Model i atemptar contra els habitatges provocant alguna explosió.  

*2020's.- Els habitatges militars construïts el 1954 conserven encara en l'actualitat els símbols de l'Exèrcit de Terra al capdamunt de les seves façanes. 

L'afectació de la Caserna al carrer Llança

El carrer Llança, projectat per Cerdà des del Paral·lel fins al carrer Bernat Metge (actual avinguda Josep Tarradellas), ja va tenir des del principi un caràcter intermitent. Després d'un primer tram entre Paral·lel i el carrer Diputació, la gran illa de l'Escorxador General (avui Parc Joan Miró) interrompia el seu curs, que es reprenia a partir del carrer Aragó. La Caserna del carrer Tarragona però, tornava a barrar-li el pas i passada la rasa del ferrocarril de l'actual avinguda de Roma el carrer continuava en un breu tram irregular al costat de la Presó Model fins al desaparegut carrer Bernat Metge. El tram a partir de l'avinguda de Roma va ser rebatejat amb el nom de carrer Nicaragua a partir de l'any 1942. La desaparició de la caserna i la seva reurbanització per construir-hi pisos permetria la recuperació del carrer Llança entre València i avinguda de Roma on acaba avui. No tindria la mateixa sort el carrer Mallorca que va continuar tallat a Vilamarí, conservant un primer tram aïllat més enllà del carrer Tarragona. El 8 de maig de 1967 la Comissió Executiva d'Urbanisme i altres Serveis de Barcelona aprovava una nova ordenació de l'espai ocupat per la caserna que preveia l'esmentada continuïtat del carrer Llança [2].    
 

*1967.- Plànol del projecte de reordenació dels antics terrenys de la caserna, que permetria l'obertura del carrer Llança entre València i avinguda de Roma. (Font: Ajuntament de Barcelona. Portal d'informació urbanística. BE127) 

Aquesta nova reordenació va permetre la promoció i construcció d'un complex d'habitatges (Roma 2000) amb 3 torres de 15 plantes d'alçada situades a la banda de l'Avinguda de Roma, que es completaven amb altres 3 blocs d'habitatges paral·lels al carrer Tarragona fins al nou tram de Llança.   

*1968.- Notícia de la resolució de la subhasta de la caserna en favor de l'empresa catalana Profinsa  (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia X/X/1968). 

L'última instal·lació militar que va continuar activa a la zona va ser la Compañía Regional de Automóviles de la Cuarta Región Militar, que disposava d'un parc mòbil de camions, furgonetes, grues, cotxes, autocars i vehicles tot terreny, que donaven servei a totes les casernes de Catalunya. Transportaven soldats i oficials, documents, uniformitat i tota mena de material. S'hi accedia des de la cantonada Vilamarí/Avinguda de Roma i a l'interior hi havia sortidors de benzina, tallers mecànics, places d'aparcament cobertes i altres dependències administratives de la companyia. Aquesta unitat militar va quedar fora de servei a finals de la dècada dels 1990's. Tot seguit va ser enderrocada i als seus terrenys s'hi va construir un hotel amb façana a l'Avinguda de Roma i uns jardins a l'interior d'illa (Jardins de Safo).    
___________

[1].- Tatjer, Mercè. Cent anys de cases per a militars a Barcelona. Blog Carrer. Federació d'Associacions de Veinals de Barcelona (FAVB). 2018.  Enllaç aquí

[2].- Blasco Comellas, Josep MariaEl Ensanche de Cerdà. Blog Espacio Psicoanalítico de Barcelona (EPBCN).  Enllaç aquí
                                 


dilluns, 5 de febrer del 2024

CASA BONSOMS. Plaça Catalunya 15. (1867 - 1990)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i JESÚS SERDIO.


Un dels edificis històrics de la Plaça Catalunya, que va desaparèixer amb l'última ampliació dels grans magatzems El Corte Inglés executada a començaments de la dècada dels 1990's. La Casa Bonsoms ocupava en els seus orígens el número 6 del Passeig de Gràcia i a partir de 1901 va passar a ser el número 15 amb la reordenació dels números de les finques de la plaça. Quedava emplaçada entre la Casa  Girona (núm. 14)  i la Casa Sicart (núm. 16 que feia xamfrà amb Fontanella)

*1866.- Fragment del plànol de la finca original amb el projecte de construcció de la Casa Bonsoms. encarregada per Climent Bonsoms al mestre d'obres Pau Martorell que signa el document. (Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona)

Inicialment era un edifici de tres plantes que va ser projectat el 1867 pel mestre d'obres Pau Martorell, tot i que algunes fonts l'atribueixen erròniament a Pere Bassegoda i Mateu, que simplement en va ser el constructor. L'edifici li havia estat encarregat per Climent Bonsoms i Tintoré, un empresari vinculat al sector tèxtil, que també comerciava amb vins, fruits secs, salums escandinaus i altres productes alimentaris que exportava a Europa i Amèrica des del port de Tarragona. La seva dona Teresa Sicart i Soler era natural de Vilanova i la Geltrú i havia heretat un gran patrimoni a Cuba amb un nombrós contingent d'esclaus de procedència africana i asiàtica que treballaven en la producció de sucre. 

D'aquest matrimoni nasqué Isidre Bonsoms i Sicart (1849-1922) que de molt jove va ser enviat a formar-se a l'estranger i recorregué diversos col·legis i universitats europees de països com França, Alemanya, Àustria i Anglaterra. La seva formació li va permetre esdevenir un il·lustre bibliòfil especialitzat en l'obra de Miguel de Cervantes. Retornat a Barcelona al 1873, Bonsoms va instal·lar-se a la casa de Plaça Catalunya 15 i el 1886 va casar-se amb Mercedes Chacón y Silva-Bazán (1860-1948) una filla de l'alta aristocràcia espanyola. 

Isidre Bonsoms

Com hem pogut veure les famílies Bonsoms i Sicart, no tant sols havien establert parentiu entre elles, sinó que, a més a més, eren veïnes de la plaça Catalunya, on havien establert les seves residències una al costat de l'altra. En aquells primers anys la finca dels Bonsoms tenia una curiosa particularitat que era que envoltava a la del costat, la de la Casa Sicart, de manera que l'abraçava tenint una sortida pel número 3 del carrer Fontanella. Aquest braç disposava inicialment de planta baixa i un pis fins que al 1889 Isidre Bonsoms va encarregar al mestre d'obres Agustí Mas d'afegir-hi un pis més.

Emplaçament de la finca de la Casa Bonsoms sobre un plànol de l'època amb el seu afegitó fins al número 3 de Fontanella. 

*1889.- Plànol del projecte per afegir per un altre pis al braç de la Casa Bonsoms que tenia sortida pel número 3 del carrer Fontanella. (Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona)

Al segon pis de la finca hi va viure fins a la seva mort Isabel Bolet i Vidiella, que havia estat una de les principals benefactores i finançadores del temple de la Sagrada Família de Gaudí. [1]

Esquela mortuòria d'Isabel Bolet on hi figura la seva residència al segon pis de la Casa Bonsoms, quan la finca encara estava identificada amb el número 6 del Passeig de Gràcia.

A partir de 1913 i durant els darrers anys de la seva vida, Bonsoms s'estableix a Mallorca per prescripció facultativa. S'instal·la a la Cartoixa de Valldemossa, quan l'arteriosclerosi ja li comença a afectar greument la salut. Allà va morir al 1922 llegant a la Biblioteca de Catalunya tot el seu fons documental amb valuoses col·leccions de llibres antics, entre les que destacava la Biblioteca Cervantina amb més de 3.000 volums. [2].

*1913.- Noticia de la marxa definitiva d'Isidre Bonsoms de la seva casa de plaça Catalunya per establir-se a Mallorca.


Pere Guerau Maristany i Oliver, Comte de Lavern

Amb la marxa de Bonsoms la casa és adquirida pel Comte de Lavern (Pere Guerau Maristany i Oliver 1863-1926), un polític i industrial català que introdueix algunes modificacions a l'edifici. L'arquitecte Enric Sagnier hi projecta les oficines del Banco Español del Río de la Plata als baixos. El 30 de setembre de 1918 s'hi instal·la el Círculo del Ejército y la Marina que ocupa tot l'edifici llevat dels baixos, i es reforma l'entresòl a càrrec de l'arquitecte Sebastián Tortajada. 

*1924.- La Casa Bonsoms al centre de la imatge durant la nevada caiguda sobre la ciutat al mes de febrer d'aquell any. (Foto: Autor desconegut)

Finalment entre 1929 i 1932 l'edifici és remuntat tres pisos més en un projecte conjunt de l'arquitecte Adolf Florensa i l'enginyer militar José Sans. La finca passa a tenir baixos i sis plantes entre les quals s'hi compta l'entresol, quatre pisos més i un àtic sota la coberta.

*1931.- Grups de gent al centre de la Plaça Catalunya intentant accedir al soterrani on eren instal·lades les oficines del cens electoral en les eleccions a les Corts Constituents del mes de juny d'aquell any. Al fons, la Casa Bonsoms en plena execució de les obres de remunta per afegir-hi tres plantes més. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).

*1931.- Diada de Sant Jordi a la Plaça Catalunya. A l'extrem superior esquerre es poden veure les obres de remunta a la Casa Bonsoms. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

*1932.- La façana de la Casa Bonsoms amb les obres de la remunta ja finalitzades. Una ampliació en alçada que permetia a l'edifici destacar per sobre de les construccions veïnes, la Casa Joan Girona i la Casa Sicart. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)

*1933.- En aquesta imatge, captada des de l'edifici de la Telefònica, es pot observar com la remunta practicada a la Casa Bonsoms la igualava en alçada i volums a la Casa Vicenç Ferrer que acollia l'Hotel Victoria al xamfrà amb Ronda de Sant Pere. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana /ANC)

Durant la dictadura la Casa Bonsoms és especialment coneguda per acollir el Centro Cultural de los Ejércitos o Casino San Jorge amb presència habitual de militars que hi passen les seves hores d'esbarjo. Per als civils era la possibilitat d'assistir a una sala de ball i discoteca amb preus notablement més econòmics.

*1940's.- La Casa Bonsoms coronada amb el rètol lluminós d'Osborne Jerez Coñac, el primer que es va instal·lar al cim de l'edifici. (Foto: Autor desconegut. Fragment d'una postal de Soberanas. Col·lecció d'Enric Comas).

Cap a finals dels anys 1950's la Casa Bonsoms era reconeixible pels grans anuncis lluminosos instal·lats a la seva última planta i al capdamunt de la façana i a partir de 1962 va començar a compartir mitgera amb el primer Corte Inglés que es va obrir a la plaça.

A finals dels anys 1960 s'instal·la als baixos la cafeteria i discoteca Plazza, amb una àmplia terrassa sobre la vorera. També durant un breu període de temps és obert al públic l'anomenat Nido de Arte de don Jaime, un petit local al soterrani on l'aristòcrata Jaime de Mora i Aragón hi toca el piano. 

I com s'ha esmentat a l'inici, El Corte Inglés serà al capdavall la causa de la desaparició de la Casa Bonsoms que és enderrocada al 1990.

1990.- Última etapa de la Casa Bonsoms -amb un gran rètol de Seiko  al capdamunt de la façana-, que juntament amb la veïna Casa Siscart esperen la seva demolició per ampliar l'edifici dels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Autor desconegut)  

___________

[1].- La vida d'Isabel Bolet ha estat estudiada en la novel·la de Julià Bretos La dama sin rostro publicada per Editorial Almuzara.

[2].- Socias Batet, Immaculada. El coleccionismo de libros antiguos y objectos de arte. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2010. 

Article ampliat el 13 de setembre de 2024