GUARDA-MOBLES BARNADAS. Gran Via 414. (1914-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1920's.- Una imatge captada des de la cruïlla de Gran Via amb Vilamarí on es pot veure l'edifici que acollia el Guarda-Mobles Barnadas. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Als inicis del segle XX ja començaven a ser habituals les empreses dedicades a emmagatzemar o simplement guardar tota mena de mobles, andròmines i objectes de gran volum. El Guardamobles Salat del carrer Lleida, al costat de l'Exposició, en va ser un de força popular a partir dels anys 1930's. No gaire lluny d'allà, al numero 414 de la Gran Via (carrer Corts aleshores), ja se n'havia obert un a mitjans de la dècada dels 1910's: l'anomenat Guarda-Mobles Públic Barnadas. Ocupava tota la finca  situada entre els carrer d'Entença i Vilamarí a la vorera mar de la Gran Via. La profunditat de la superfície de la finca permetia sectoritzar les dues alçades i els baixos de l'interior de l'edifici per disposar d'un notable nombre de departaments de diverses capacitats, que es llogaven per metres cúbics satisfent un pagament mensual al propietari del guarda-mobles. 

*1914.- Primers anuncis de lloguer de superfícies (aleshores se les anomenava quadres) per guardar-hi mobles. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

A partir de 1915 l'empresa reforma l'edifici i passa a anomenar-se Guarda Muebles Público, a la vegada que anunciava superfícies per guardar no solament mobles, sinó qualsevol tipus d'efectes, i disposava d'oficines als Hotels de Vendes dels carrers Pelai i Tallers.

*1915.- Anuncis del Guardamobles de Gran Via 414 després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

És a la dècada següent quan seguint la publicitat emesa, el negoci passa a anomenar-se Guarda Muebles Público Barnadas. Finalment amb l'obertura de l'Exposició de 1929 el Guarda-mobles es convertiria en Garatge Barnadas, un aparcament per deixar els cotxes durant les visites al certamen internacional i es va ampliar a les finques adjacents dels números 34 i 36 del carrer Vilamarí. El 1933 va esdevenir Mercat d'Ocasions.

Emplaçament del Guarda-mobles (en vermell) i posterior ampliació a aparcament (en taronja) sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

CANÒDROM MERIDIANA. Carrer de la Riera d'Horta / Concepción Arenal (1964-2006)

MIQUEL BARCELONAUTA

El Canòdrom Meridiana va ser construït entre els barris del Congrés i La Sagrera sobre una superfície rectangular de 10.000 metres quadrats. que correspon a l'illa delimitada pels carrers Concepció Arenal, Riera d'Horta, Pardo i Ignasi de Ros. Les curses de llebrers i especialment les apostes que duien aparellades havien generat una notable afició a Barcelona. En acabar la Guerra Civil, continuaven  actius el Canòdrom Sol de Baix a Les Corts i el Canòdrom Barcelona, que havia substituït a l'antic Kennel a la carretera de Sarrià. Durant el franquisme s'hi afegiren tres noves instal·lacions d'aquest tipus: A l'entorn de la plaça d'Espanya i a partir de 1953 el Pabellón del Deporte (Llança(Sepúlveda/Gran Via) va ser convertit en canòdrom; el 1955 apareixia el Canòdrom Loreto que romangué actiu fins el 1962 i aquell mateix any, al costat del Reial Club de Polo, al final de la Diagonal, va obrir-se el Canòdrom Avenida, després rebatejat com Diagonal. Finalment, ja entrada la dècada dels 1960's, l'oferta d'instal·lacions per acollir curses de llebrers es va completar amb la construcció del Canòdrom Meridiana, que va ser l'últim i el més modern de la ciutat.

La construcció d'aquest nou canòdrom s'havia iniciat a finals de 1962 segons un projecte dels arquitectes Antoni Bonet Castellana (1913-1989) i Josep Puig i Torné (1929-2020). L'edifici principal s'estenia al llarg de la Riera d'Horta i constava d'una única graderia en forma de grill de taronja. A la planta superior, plantejada com una mena de mirador, un ampli passadís permetia la circulació interna dels espectadors cap a les finestretes de les apostes i el bar, mentre que la planta inferior era reservada a l'activitat dels cuidadors dels gossos amb espais dedicats a serveis, oficines i a les gosseres on descansaven els llebrers que competien a la pista.    

Arquitectònicament hi destaca l'estructura penjant que suporta el forjat de la coberta i que està constituïda per una successió de lamel·les de protecció solar a manera de brise soleil. Per la seva singularitat el canòdrom va ser catalogat com Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. La inauguració oficial del recinte es va celebrar als inicis de 1964.

*1962.- Vista a vol d'ocell de la construcció de la graderia del canòdrom. A l'extrem inferior dret es pot veure l'església del barri del Congrés i al fons la Meridiana. (Foto: Fons TAF/ANC).

  

*1961.- Dues imatges més de la construcció de la tribuna del Canòdrom Meridiana. 

*1964.- Aspecte general que oferia el canòdrom en els seus primers mesos d'activitat. (Foto: Francesc Català-Roca).

*1964.- Dues imatges de la graderia del canòdrom amb l'ambient que es formava entre els jugadors d'apostes al passadís interior i les lamel·les que pengen de la coberta. (Fotos: Francesc Català-Roca).

*1970's. Cues a les finestretes per formalitzar les apostes. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

1960's.- Els llebrers preparant-se per la cursa amb la graderia del canòdrom plena de gom a gom. (Foto: Canòdrom Meridiana). 

*1964.- Moment del tret de sortida d'una cursa  (Foto: Francesc Català-Roca).

*1970's.- Una cursa en ple desenvolupament.  (Foto: Arxiu La Razón).

*1980's.- Imatge nocturna del Canòdrom Meridiana. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

Puntualment sobre la gespa del centre de la corda s'hi celebraven competicions i exhibicions gimnàstiques. Durant el període d'esplendor de les curses de llebrers (1970's-1980's) aquest canòdrom va acollir diversos Campionats d'Espanya d'aquesta disciplina arribant a celebrar-ne 14 entre 1965 i 2005. Les curses de llebrers van iniciar un declivi notable a partir dels anys 1990's i des de 1999 el Canòdrom Meridiana va ser l'únic que es mantenia en actiu a Espanya.

Finalment al 2006 es va clausurar com a canòdrom i va passar a propietat municipal al 2010. L'edifici acull des de novembre de 2020 l'Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica i l'antiga pista de curses una zona verda.

MAISON ODETTE. Plaça Catalunya 12. (1915-1917)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS

Agraïments a VÍCTOR OLIVA

*1915.- Il·lustració de Josep Porta i Galobart. (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva)

Tot i l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la fascinació per la moda parisenca continuava vigent entre les classes més benestants de la ciutat i malgrat l'escenari bèl·lic en què es veia immers l'estat francès no era estrany l'obertura creixent de filials d'acreditades cases de moda de París, que veien en Barcelona un lloc segur per establir-se atesa la neutralitat espanyola a la guerra.

En aquest context, la casa Maison Odette, radicada al número 273 de la Rue Saint Honoré de París, va obrir inicialment una botiga situada al primer pis del número 18 del Passeig de Sant Joan tocant a Ali-Bei. Ben aviat però, aquest negoci requeriria d'un trasllat a un local més espaiós i dotat de més centralitat com era la Plaça de Catalunya. 

*1915.- Un dels primers anuncis de la Maison Odette, redactat en francès, quan encara tenia el seu centre de vendes en un pis del Passeig de Sant Joan. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 12 de maig d'aquell any)

Els baixos de la Casa Vicens Ferrer (Plaça Catalunya/Ronda de Sant Pere) van ser el lloc escollit i el 25 d'octubre d'aquell mateix any es procedia a la inauguració de la nova botiga, de la qual la premsa de l'època en donava oportuna informació.

*1915.- Anunci de la inauguració de la botiga de Maison Odette a la Casa Vicens Ferrer. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 7 d'octubre d'aquell any)

*1915.- En els anuncis es feia referència també al termini de lliurament dels models fets a mida (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1915.- Al desembre d'aquell any, la Maison Odette va ser acceptada com a membre de la Societat d'Atracció de Forasters. (Font: El Poble Català. Edició del 8 de desembre de 1915). 

*1916.- La selecció del personal era rigorosa com es despèn del text d'aquest anunci.

*1916.- La popular actriu Margarida Xirgú va ser també clienta de la Maison Odette tal i com es recull en aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1916.- Anuncis de final de temporada del desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

La pista de la Maison Odette es comença a perdre al llarg de l'any 1917. Al gener se celebra una reunió de la Junta General d'Accionistes sota la presidència de Jean Faquis i al juliol s'anuncia el trasllat de les oficines al Passeig de la Duana número 19. 

BOLERA MONTANA. Diagonal 491. (1952-1955)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS

* 1952.- Anunci inserit a les planes de El Noticiero Universal informant de la inauguració de la Bolera Montana. 

Als anys de la postguerra el tram de la Diagonal comprès entre la plaça de Calvo Sotelo (actual plaça Francesc Macià) i la carretera de Sarrià presentava una aspecte molt diferent en una i altra banda. Mentre que al cantó muntanya hi van proliferar els balls d'estiu (principalment el ball El Cortijo i altres atraccions bàsicament nocturnes), el cantó mar presentava encara un aspecte més pobre amb poques edificis i força solars encara per edificar.

Al número 491, entre els carrers Loreto i Fra Luis de Granada, s'hi va instal·lar una bolera coneguda com Montana. El pocs reclams publicitaris d'aquest local ja l'intentaven identificar davant el possible client amb l'afegitó (frente Cortijo) rere l'adreça de l'aleshores Avenida del Generalísimo Franco.

* 1953.- Un anunci de la Bolera Montana publicat en ocasió de la revetlla de Sant Joan d'aquell any.

La inauguració del local va tenir lloc el 29 de novembre de 1952 i la bolera disposava de 8 pistes de joc  i un bar americà. També s'hi organitzaven revetlles i ball a l'aire lliure en els seus jardins.

La vida de la Bolera Montana va ser efímera. La zona demandava construir-hi edificis i els aficionats al joc de les bitlles van poder continuar exercitant-se al veí Bolódromo situat al ball-restaurant Rosaleda o al Boliche de la Diagonal. 

OTTO ZUTZ. Òptica. Muntaner / Plató (1960's-1980)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1960's.- Publicitat de l'òptica Otto Zutz.

Quan parlem d'Otto Zutz, a qualsevol barceloní coneixedor de l'ambient nocturn de la ciutat, li ve al cap la discoteca d'estètica industrial situada al carrer Lincoln del barri de Sant Gervasi, que des de mitjans de la dècada dels 1980's ha vingut figurant al front del ventall dels locals d'oci de la ciutat amb més anomenada.

De ben segur però, que pocs clients d'aquest local s'hauran preguntat d'on prové el seu nom. Doncs bé, Otto Zutz es el nom d'un ciutadà d'origen alemany que s'establí a Barcelona, i mes concretament al barri de Sant Gervasi, cap als inicis dels anys 1940's. 

El senyor Otto Zutz va obrir una òptica als baixos de una finca regia situada al número 402 del carrer Muntaner, fent xamfrà amb Plató, i es va convertir en l'òptic de capçalera de molts veïns dels barris de Galvany i de Monterols. A la seva botiga hi destacava un rètol de neó que reproduïa el seu nom Otto, tot aprofitant les dues O per fer-les coincidir amb la figura d'unes ulleres.   

Als inicis de la dècada dels 1980's els propietaris del local nocturn Zig-Zag situat just a la vora del que va ser l'òptica del senyor Otto Zutz, que havia mort recentment, van adquirir l'edifici del número 15 del carrer Lincoln on uns anys després (1985) s'obriria la discoteca Otto Zutz.    

El blogger Peter Cowley Capella ha copsat i descrit amb profunditat i cruesa el drama vital que va viure l'òptic Otto Zutz en les persones de la seva dona i la seva filla afectades per una mateixa malaltia oncològica incurable. Aquesta tràgica història apareix reflectida al seu excel·lent blog Pla de Barcelona, del qual us en facilitem l'enllaç [1].  

*1985.- Logotip de la discoteca Otto Zutz.

______

[1].- Cowley Capella, Peter. Pla de Barcelona Otto Zutz. 2014. Cliqueu sobre aquest enllaç: https://pladebarcelona.wordpress.com/2014/02/01/otto-zutz/

CINEMA INFANTA. Carretera de Sarrià 31-33. (1945-1968)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Inaugurat el divendres 5 d'octubre de 1945 als números 31-33 de la carretera de Sarrià, la sala disposava inicialment d'un aforament de 484 localitats i venia a pal·liar el dèficit de locals de projecció cinematogràfica en aquell barri, després de la fallida experiència de la primera època del Rialto (1941-42) de la plaça Francesc Macià (aleshores de Calvo Sotelo). El Loreto no s'inauguraria fins als anys 1960's després de l'enderroc del canòdrom del mateix nom. 

El Cinema Infanta, que recollia el nom de la veïna Infanta Carlota [2] (nom que el franquisme havia recuperat per l'actual avinguda Josep Tarradellas), va estrenar-se amb la projecció d'un programa doble amb dues pel·licules del mateix any (1939) i del mateix director (Wesley Ruggles): Arizona, amb James Stewart i Marlene Dietrich i Invitación a la felicidad, amb Irene Dunne i Fred MacMurray. Les entrades es venien al preu de 2,50 pessetes de l'època.

*1945.- Primera aparició del Cinema Infanta a la cartellera i primer programa doble que va oferir aquesta sala. 

*1946.- Programacions d'aquell any amb dues pel·lícules diàries que s'anaven combinant en el decurs de la setmana. Els anuncis destacaven el fet que la sala es trobés prop de Urgell-París per evitar la sensació d'aïllament de la zona de la carretera de Sarrià encara poc urbanitzada.

Segons les investigacions de l'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta Melero [2], la sala va adoptar a partir del 18 de maig de 1948 una nova fórmula de programació als dies festius i al preu de 3 pessetes, que incorporava una sessió especial de 3 a 5 de la tarda amb la projecció del No-Do i la pel·lícula principal i amb dret a romandre a la sala més enllà de les 5 de la tarda amb la programació setmanal completa.  

La matinada de l'11 de setembre de 1957 l'Infanta va ser protagonista d'un incendi causat per una cortina de la sala que s'encengué i el foc va requerir la presència de diverses unitats de la caserna de bombers del carrer Provença per aturar les flames.

*1957.- Notícia de l'incendi declarat a la matinada del dia 11 de setembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1960.- Un dels habituals programes de mà del Cinema Infanta que en aquells temps es distribuïen pels comerços i botigues del barri (Font: todocolección.com)

Durant la setmana santa de 1963 va ser un dels cinemes que va projectar la superproducció bíblica Los Diez Mandamientos. La sala va ser objecte de nombrosos reformes i millores en els seus 23 anys de vida que van incloure calefacció i aire condicionat i entapissat de les cadires. Finalment el Cinema Infanta va tancar al maig de 1968. 

 

*1968.- Última aparició a la cartellera de La Vanguardia de la programació del cinema Infanta. L'antiga carretera de Sarrià ja havia esdevingut avinguda i la numeració de la finca havia passat al 33-35, tot i que sempre va ocupar el mateix local. Era el dia 19 de maig de 1968 i els films que s'hi van projectar eren Gran Golpe al servicio de S.M. Británica i Acabo de matar a un hombre. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

La sala tornaria a obrir-se a l'any següent amb el nom d'Aquitania per iniciar una nova etapa a càrrec dels germans Castañé. Posteriorment acolliria la seu de la Filmoteca de Catalunya durant el període 1991-2011 i a partit de 2013 esdevindria l'Aquitania Teatre. 

________

[1].- Aquest carrer havia estat dedicat a la Infanta Carlota Joaquima des de començaments del segle XX. Durant la Segona República va ser conegut com Bernat Metge. El franquisme però, va recuperar el nom de la Infanta.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015

REIAL CLUB DE TENNIS BARCELONA. Instal·lacions a Ganduxer / Modolell. (1913-1953)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, ENRIC COMAS i PARER i VÍCTOR OLIVA

*1924.- Model de carnet de soci del Real Barcelona Lawn Tennis Club, nom que va tenir fins al 1940 l'actual Reial Club de Tennis Barcelona (RCTB). Al document hi figura també l'escut antic de l'entitat.

Abans que les instal·lacions del Reial Club de Tennis Barcelona (RCTB) s'establissin al carrer Bosch i Gimpera de Pedralbes on són actualment, van ocupar durant més de 40 anys un espai de terreny situat a la confluència dels carrer Ganduxer i Modolell, rere el Turó Park,  just davant d'on avui s'aixeca l'església de Sant Gregori Taumaturg a la plaça rodona que porta el mateix nom.

Aquest club amb el nom de Barcelona Lawn Tennis Club havia començat les seves activitats al 1899 promogut per un grup d'anglesos residents a la ciutat. La seva primera seu va ser al carrer Pau Claris, entre Mallorca i València, just darrera del Palau Simón, una edificació dels primers anys de l'Eixample tristament desapareguda. Posteriorment van passar al carrer Laforja amb Alfons XII al barri de Sant Gervasi.

Finalment va ser al 1912 quan van començar a condicionar uns terrenys propietat de Josep Bertrand prop del Turó Park, que s'havien llogat per disposar de més pistes de joc. El club havia arribat als 200 socis i només un any després li seria atorgat pel rei Alfons XIII el títol de reial. El canvi d'emplaçament va ser celebrat a la Maison Doreé el 26 de gener de 1913. Les noves instal·lacions quedaven situades a la confluència dels carrers Ganduxer i Modolell i comptaven amb set pistes de tennis i un ampli local social amb una característica teulada a dues aigües d'un estil molt anglosaxó. 

*1912.- De la creixent projecció del tennis a Barcelona en dóna fe aquesta notícia en la que s'esmenta la pròxima obertura de les noves instal·lacions del Barcelona Lawn Tennis Club (antecessor del RCTB). 

*1913- El 26 de gener d'aquell any el club va organitzar una festa al restaurant Maison Dorée per celebrar l'acabament de les obres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1913.- Una imatge de la pista número 1 amb el local social al fons en els primers anys de funcionament de les instal·lacions del Barcelona Lawn Tennis Club a Ganduxer/Modolell. Al fons sobresurten algunes edificacions del carrer Modolell. (Font: Diputació de Barcelona) 

El club s'havia fusionant amb el Catalunya Tennis Lawn i un cop concedit el nom de Reial es convertiria amb el pas dels anys en l'actual Reial Club de Tennis Barcelona (RCTB). Aviat s'hi veurien conegudes figures internacionals en la pràctica d'aquest esport, que sempre desprenia una pàtina de distinció i posició social per part dels seus seguidors i practicants, que l'allunyava d'altres disciplines esportives més populars com era el cas del futbol 

El nou emplaçament va permetre en les següents dècades el desenvolupament de l'esport del tennis. S'hi van celebrar els primers torneigs internacionals i des del punt de vista social era un habitual lloc de trobada de l'alta societat barcelonina.  

*1915.-  Un grup de senyores seguint els partits.  Al fons es veuen algunes edificacions del carrer Modolell.  (Foto: Autor desconegut). 

*1916.- La pista número 1 dels terrenys del carrer Ganduxer era situada a l'entrada del recinte després de l'edifici que acollia la seu social i era situada en un pla lleugerament inferior al nivell de l'entrada. Això permetia la formació d'una petita graderia on es situava el públic per seguir els partits. (Foto: RCTB).

*1930's.- Plànol de les instal·lacions del RCTB. Es pot apreciar com el Turó Park arribava aleshores fins als límits de l'actual carrer de Johann Sebastian Bach i la plaça de Sant Gregori Taumaturg encara no existia. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília) 

Nevada a l'entrada de vehicles del carrer Modolell

*1920's.- Una invitació per a la revetlla de Sant Joan. (Font: todocoleccion.com) 

*1926.- Coberta del calendari esportiu de la Temporada 1926/27 de l'Associació de Lawn Tennis de Catalunya, entitat equivalent a la federació catalana de clubs. A la part superior es pot distingir l'escut del Reial Barcelona Lawn Tennis. (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva)

*1931.- Durant la Segona República el club va recuperar el seu nom d'origen perquè es van suprimir les denominacions de Reial. 

El 1933 el club va acollir les eliminatòries de Copa Davis entre Anglaterra i Espanya. Els britànics es van imposar per 4-1. Enrique Mayer era aleshores el jugador espanyol més rellevant. Un any abans havia guanyat la final de dobles mixtos del prestigiós torneig de Wimbledon fent parella amb la nordamericana Elizabeth Ryan.

*1933.- L'anglès Bunny Austin i l'espanyol Enrique Mayer abans de començar el partit de Copa Davis disputat a l'abril d'aquell any a les pistes del RCTB. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1940's.- Un dels projecte d'ampliació i reforma dels locals de Ganduxer de l'arquitecte Lluís Girona i Cuyàs que no es va arribar a realitzar.

*1940's.- Vista de l'exterior del local social del RCTB captada des del carrer Ganduxer. 

*1947.-A l'estiu d'aquell any, la primera dama argentina Eva Perón va visitar Barcelona i s'allotjava al Palau de Pedralbes. La revetlla de Sant Joan la va celebrar a les pistes del RCTB (Foto: Carlos Pérez de Rozas). 

Celebració nocturna d'un grup de directius i socis del club sota el passeig arbrat que separava les pistes de tennis

*1952.- Vista aèria de les pistes del RCTB al barri del Turó poc abans del seu trasllat a Pedralbes. (Font: Fons TAF / ANC).

1- Edifici Social 

2- Pistes de tennis

3- Carrer Ganduxer

4- Carrer Modolell

5- Carrer Johann Sebastian Bach

6- Via Augusta

7- Palau dels Comtes de Fíguls (Escola Virtèlia)

8- Pistes del RC Tennis Turó.

*1952.- Dues imatges més, captades a vol d'ocell, sobre les pistes de Ganduxer / Modolell en els seus últims anys de funcionament. (Font: TAF. Helicòpters /ANC)

Arribats els anys 1950's era clar que el complex del RCTB s'estava quedant petit i la projecció del club demandava més espai i disposar de més pistes que les set que hi havia a Ganduxer. A l'any 1951 es va optar per iniciar el trasllat a Pedralbes. El lloc escollit va ser els terrenys de Can Canet de la Riera prop de l'avinguda de Pedralbes (aleshores coneguda com Avenida de la Victoria).  La decisió no va ser ben rebuda per un important nombre de socis que van considerar el trasllat a una zona massa allunyada i es van donar de baixa. La davallada d'associats al club va ser de 753 a 342. No obstant això, la directiva presidida pel Comte de Godó va continuar endavant amb el projecte. S'hi va condicionar l'antic mas com a seu social i s'urbanitzà la zona. Allà el tennis català i espanyol obtindria aviat un important prestigi internacional. El nou complex seria seu del trofeu Comte de Godó i a partir dels anys 1960's de les eliminatòries de la Copa Davis, que van ser protagonistes de l'inici dels èxits de l'equip espanyol amb tennistes com Manolo Santana, Manuel Orantes, Josep Lluís Arilla i Joan Gisbert.