CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui.