TEATRE ELDORADO (1887-1929)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

 

* 1910's - Eldorado reformat per l'arquitecte Bruguera en els anys que va funcionar com a cinema.

Situat a la cantonada nord del carrer Bergara amb la plaça catalunya, aquest local va ser el successor dels antics teatres Ribas (1884) i Catalunya (1886), que havien estat els noms d'aquell mateix local abans d'esdevenir Eldorado. L'empresari Joan Molas i Casas fou qui va decidir el canvi de nom al maig de l'any 1887 després de contractar la companyia Zamacois, que va presentar un espectacle de ball titulat "El Dorado" de gran èxit. Per això va reproduir el nom de l'aleshores cèlebre cafè concert Eldorado de París. [1]

*1887.- Un dels primers programes presentats a ElDorado, poc després que el local del Teatre Catalunya adoptés aquesta denominació. 

L'autoria del projecte arquitectònic d'aquest teatre cal atribuir-la, com defensa Valentí Pons Toujouse [2], a l'arquitecte Felip Bruguera, fill del mestre d'obres Joan Bruguera i Díaz, i no pas a Joan Bruguera Roget com moltes fonts assenyalen. Eldorado oferia tota mena de representacions teatrals, així com òperes, sarsueles i espectacles de dansa i música. En els seus primers anys s'hi van presentar les sarsueles d'Albert Cotó i Fita (1852-1906). A les golfes de l'edifici l'escenògraf Fèlix Urgellés hi havia instal.lat el seu taller on fabricava els decorats de les obres.

El 24 de maig de 1895 el local va viure una curiosa nit de cinema amb la projecció d'un espectacle de fotografies animades anomenat Animatographe.
Al llarg dels seus quaranta anys d'existència, Eldorado va veure desfilar pel seu escenari artistes tan destacats com Raquel Meller, Pastora Imperio, Conchita Piquer o el francès Maurice Chevalier.

*1914.- Plànol detallat de les localitats del Teatre Eldorado.

*1916.- Aspecte que oferia l'interior del Teatre Eldorado durant la representació de Raquel Meller a favor de la Societat de Beneficiència Cubana. 

*1916.- Un programa corresponent als concerts de l'Orfeó Gracienc celebrats a l'hivern d'aquell any. (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

Entre els anys 1910 i 1924 fou la seu permanent de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, que dirigia el mestre Joan Lamote de Grignon i actuava els matins dels dies festius.

Les projeccions de cinema arribaren a Eldorado a partir de 1913. El local va adoptar aleshores el nom de Gran Cinema Eldorado fins que cap al 1923 va tornar a recuperar el teatre com a activitat principal. L'any 1926 el bar del teatre va ser llogat per Esteve Sala, considerat un dels millors restauradors de l'època.
El local va tancar portes l'any 1928, després que el Banco Central n'adquirís el solar. Un any després, al febrer de 1929, coincidint amb les vigílies de l'Exposició Internacional va començar a ser enderrocat.   

*1929.- Últims dies de l'edifici del Teatre Eldorado, ja adquirit pel Banco Central i a punt per enderrocar-lo. (Foto: Lluís Girau Iglesias)

Durant més de dues dècades el terreny va quedar desert a l'espera que s'hi aixequés un nou edifici. No fou fins el 1952 que el Banco de Bilbao hi va construir la seva nova seu a Barcelona, després d'haver adquirit el solar deu anys abans.

Algunes de les obres estrenades al Teatre Eldorado:

* 1889: Anuncio, de Guelfo Mazzi (sarsuela).
* 1891: El mocito del barrio, de Julián Romea Parra (sarsuela).
* 1892: El prior y el priorato y Sobre el terreno, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1894: Plaza partida, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1895: Los tres claveles, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1897: El bohemio, d'Agustín Pérez Soriano (sarsuela).
* 1899: La panadera, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1900: Portfolio de Eldorado, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1901: Cambiar de estado, de Josep Bellver Abells (sarsuela).
* 1901: La soleá, de Mario Fernández de la Puente (sarsuela).
* 1902: Las caramellas, d'Enric Morera  (sarsuela).
* 1903: El arte lírico, o, Géneros de uso, d'Albert Cotó i Fita (sarsuela).
* 1903: Mariucha, drama de  Benito Pérez Galdós
* 1903: La gente de trueno, de Vicente Díez Peydró (sarsuela).
* 1904: La casa de García, dels germans Alvarez Quintero
* 1904: Doña Inés de Castro, de Vicent Costa i Noguera (òpera)

* 1905: La estoca de la tarde de Julián Vivas (sarsuela).

* 1907: Águila de blasón, de Ramon María del Valle Inclán  (drama).

* 1911: La dona d'aigua, de Cassià Casademont Busquets (òpera). 

* 1912: Nausica, de Joan Maragall (drama).

* 1912: El gran Aleix,de Joan Puig i Ferrater (drama).

* 1912: La verge del mar, de Santiago Rusiñol.

* 1912: El despatriat, de Santiago Rusiñol (comèdia).

* 1912: Flors de cingle, de Cassià Casademont Busquets (sarsuela).

* 1912: Senyora àvia vol marit, de Josep Pous i Pagès (comèdia).

* 1913: Mort de Sant Francesc de Joan Pujol i Matheu.

* 1914: Bernardo del Carpio, d'Ambrosi Carrión (drama)

* 1919: La sardana de les monges d'Enric Morera, per l'Orfeó Català.

* 1921: Suite en sol: suite empordanesa de Juli Garreta per a orquestra simfònica

* 1924: El banco de la paciencia, de Rica i Graiño (sarsuela).

* 1926: El perdón del Rey, de Rafael Martínez Valls (sarsuela).

* 1927: Las hilanderas, de Josep Serrano (sarsuela).

* 1927: La arañita en el espejo, de José Martínez Ruiz, Azorín.

* 1928: Las adelfas, de Manuel i Antonio Machado (comèdia)

* 1928: Jo no sabia que el món era així, d'Amadeu Vives (comèdia).

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995 

[2].- Pons Toujouse, Valentí. Blog Modernisme (vptmod). https://vptmod.blogspot.com/2017/10/

SOLAR SENSE EDIFICAR. Bergara / Plaça Catalunya. Cantonada muntanya (1929-1951)

Article elaborat a partir d'una idea de MIQUEL F. PACHA
Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1930's.- Entre 1929 i 1951 aquest solar va romandre sense edificar. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

Al mes de maig de 1928 un gran rètol cobria la balconada principal de la façana del Teatre ElDorado i anunciava la compra del terreny pel Banco Central amb l'objectiu d'edificar-hi la seva nova seu. La cantonada Bergara / Plaça Catalunya perdria als pocs mesos un dels seus edificis més emblemàtics, el de menys alçada de tota la plaça juntament amb l'Estació del tren de Sarrià. Els bancs començaven a prendre posicions a la plaça iniciant un procés que trenta anys després ocuparia la majoria dels edificis i locals de la plaça.

L'enderroc i desaparició del Teatre ElDorado es va consumar al llarg dels primers mesos de 1929 i un cop executat va començar a aparèixer publicitat sobre la mitgera de l'edifici veí del carrer Bergara, com ja havia estat habitual des de feia anys sobre la del número 6 de Plaça Catalunya. Xocolata Ametller i Llenceria Casa Macià eren els nous reclams pintats sobre la paret del fons del solar que havia servit de límit a l'escenari del desaparegut teatre.

*1928/29.- Dues imatges del Teatre Eldorado amb el rètol del Banco Central. En la superior la tanca que es va aixecar per enderrocar l'edifici encara no havia estat construïda. En canvi sí que es pot veure a la imatge inferior. (Fotos: Josep Brangulí)

*1929.- Subhasta de béns mobles del Teatre ElDorado abans de procedir al seu enderroc (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1929.- A l'octubre d'aquell any ElDorado ja havia desaparegut i es proposava ordenar al Banco Central la retirada de la tanca que s'havia aixecat per executar l'enderroc i substituir-la pel tancat ordinari del solar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 28 d'octubre de 1929)

 

*1931.- Dues imatges captades consecutivament en les que podem veure la tanca del solar coberta de propaganda del plebiscit sobre l'estatut d'autonomia de Catalunya (Fotos: Josep Maria Sagarra i Plana).

Les obres previstes pel Banco Central van començar a endarrerir-se. Els anys passaven i aquell solar tancat començava a formar part del passatge habitual de la Plaça Catalunya. La seva envejable centralitat però, va fer que tant el solar com la cantonada esdevinguessin centres d'informació i divulgació de diverses iniciatives, de les quals n'hem identificat les més destacades:  

1935 - CARNET ELECTORAL PER LES ELECCIONS A CORTS CONSTITUENTS

*1935.- Retall publicat a La Vanguardia el dia 17 d'octubre d'aquell any.

1935 - 1936 - CATALUNYA LLAMINERA

*1935.- Nota publicada a La Vanguardia sobre la instal·lació d'una caseta de Catalunya Llaminera en aquella cantonada

*1936.- Retall publicat a l'Hoja Oficial de la província de Barcelona del 13 de gener.

1936 - OLIMPIADA POPULAR

1936 - CORREU I PREMSA AL FRONT

Acabada la Guerra Civil, el solar d'ElDorado va continuar sense edificar fins que cap a finals dels anys 1940's,  el Banco de Bilbao hi va iniciar les obres per enlairar la seva seu central a Barcelona inaugurada el 1951.

CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

CASA JUANITO ELDORADO. Cafè-concert de flamenc (1920's-1933)

*1930.- Dibuix de l'nterior de local realitzat per Josep Picó. 

En l'auge i desenvolupament de l'art del flamenco a Barcelona des de l'inici del segle XX, una colla de locals del Barrio Xino varen esdevenir referències obligades per analitzar aquest fenòmen, capaç de reproduir amb milimètrica exactitud els ambients populars andalusos a la nostra ciutat. Entre aquests local mereix especial anomenada la coneguda Casa Juanito Eldorado situada al numero 14 del carrer Guàrdia.

El cronista Sebastià Gasch el definia com "un corralot desmanegat, amb quatre cartells taurins i un petit tablado en un racó. Els cambrers alternàven el cant amb el servei. Sovint calia esperar que acabessin de servir al client perque pugessin al tablado a cantar un parell de coples. Altres vegades, s'interrompia el cant perque algun espavilat volia aprofitar l'avinentesa per fer-se el boig i fugir sense pagar..." [1]

El seu promotor Juanito Eldorado era un guitarrista oriund de Mallorca, que en arribar a Barcelona va veure en l'obertura del local la possibilitat de difondre allò que més l'hi agradava: el flamenco. Juanito era un home molt actiu i emprenedor que col·laborava també en la programació d'espectacles flamencs en el veí Teatro Circo Barcelonès del carrer Montserrat.

A poc a poc, la Casa Juanito Eldorado va fer-se un lloc entre els cafès-concert de flamenc del barri (Villa Rosa, Cádiz, El Manquet, etc.). Allà hi varen triomfar cantaores com la Ciega de Jerez i bailaores com les germanes Chicharra. Tornant a Sebastià Gasch, el cronista explica que el local, en els seus primers anys de vida, era freqüentat per una clientela estrictament popular i del barri. No obstant això, la fama que va adquirir amb els pas dels anys el convertiria, ja entrats els anys 1930's, en un refugi de gent mundana, burgesa i snob, a banda d'una gran concentració de turistes, literats, intel·lectuals i artistes. S'hi van arribar a organitzar el Festivales Flamencos del Circo Barcelonés.

A l'estiu de 1933 Juanito decideix traspassar el local que es transforma en El Gran Kursaal, un cafè concert que va manteir el flamenc en la seva programació, però després de les reformes i canvis de decoració realitzats allò ja no era el mateix.

[1].- Gasch, Sebastià. A la luz del recuerdo. Reformas ilógicas. Revista Destino. 30 de març de 1963.

PLAÇA CATALUNYA 6. (1887-1980's). The Royal Bank of Canada (1918-1941). Banco de Aragón (1942-1970)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i ENRIC COMAS i PARER

*1920's. Una imatge de la façana de l'edifici.

L'enderrocament de l'Estació del tren de Martorell, executat l'any 1884, va permetre perfilar el sector Llobregat/muntanya de la futura Plaça Catalunya amb l'obertura de la Ronda Universitat entre Balmes i Rambla Catalunya i la construcció dels primers edificis en aquesta vorera compresa entre el carrer Bergara i el límit nord de la plaça.

En aquest tram, que s'iniciava amb el Teatre Ribas (1884), conegut uns anys després com a Teatre Catalunya i finalment com Eldorado, s'hi aixecarien tres edificis més fins a la cantonada amb Ronda Universitat. El corresponent al número 6 de la Plaça Catalunya (abans 13 en la primera numeració de la Rambla Catalunya) era un edifici d'habitatges sense cap especial valor artístic ni arquitectònic. Disposava de planta baixa i quatre alçades (principal i tres pisos més), que amb els pas del temps serien ocupades també per locals de negocis i empreses. La mitgera que limitava amb Eldorado quedava obertament a la vista del vianant a causa de la menor alçada del teatre. Això va fomentar l'ocupació d’aquella gran superfície de paret per col·locar-hi tota mena d'anuncis i publicitat.

*1889.- Com es pot comprovar en aquesta imatge, l'edifici era situat al costat del Teatre Catalunya (successor del Ribas i antecessor d'Eldorado), va ser el primer en edificar-se en el tram de la plaça Catalunya que va de Bergara a la Ronda Universitat. A la dreta es veu una part del gran volum del panorama Waterloo.

*1908.- La societat anònima La Industria Eléctrica va ser una de les primeres empreses en establir la seva seu central a Plaça Catalunya 6. (Font: Vida Marítima 10/7/1908. Biblioteca Nacional). 

*1908.- La vinculació accionarial de La Industria Eléctrica S.A. amb Lámparas Z, va fer que aquesta última empresa tingués també la seva seu social a Plaça Catalunya 6. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A partir del mes de maig de 1918 els baixos de l'edifici van acollir les oficines de la sucursal barcelonina de The Royal Bank of Canada. 

*1918.- Anunci de l'obertura de les oficines de The Royal Bank of Canada a Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

Als anys 1920's la publicitat lluminosa de la companyia d'assegurances La Gresham i de l'Elixir Estomacal Sáiz de Carlos dominaven la part superior de la façana de l'edifici, l'ocupació del qual era ja majoritàriament de locals de negocis, circumstància que es va mantenir durant els anys republicans.

*1929.- Relació de comerços, empreses i locals de negoci establerts a l'immoble del número 6 de Plaça Catalunya.

*1930's.- Imatge de l'edifici durant els anys de la Segona República amb la mitgera ocupada per anuncis i publicitat.

Acabada la Guerra Civil i instaurada la dictadura franquista, un fet va condicionar la història d'aquest immoble. La política de nacionalització de la banca estrangera dictada i aplicada per les autoritats va comportar l'absorció de l'entitat bancària canadenca a través del Banco de Aragón, que va passar a ocupar la planta baixa de l’edifici a partir de gener de 1942. Lògicament, és fàcil d’entendre que el règim de Franco, aliniat amb l'eix Berlín-Roma-Tòquio no tenia cap interès en mantenir un banc d'un país enquadrat dins el bàndol aliat com era el Canadà, un estat integrat en la Commonwealth britànica i, per tant, identificat com un satèl·lit de la pérfida albión, nom amb el que de forma despectiva era conegut el Regne Unit de la Gran Bretanya pels nacionalistes espanyols.

*1942.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 2 de gener mitjançant el qual s'informa de l'absorció del banc canadenc pel Banco de Aragón.

*1950.- L'edifici, assenyalat amb la fletxa negra, mentre començava a enlairar-se el Banco de Bilbao al seu costat i el rètol lluminós de Banco de Aragón ja ocupava el seu terrat.

El Banco de Aragón, que durant els anys 1950's i 1960's va lluïr un gran rètol lluminós al terrat de l'edifici, acabaria sent absorbit pel Banco Central a començaments dels anys 1970's. Uns anys després l'edifici va ser adquirit pel veí Banco de Bilbao que finalment el va enderrocar a començaments dels 1980's per ampliar la seva seu central de Bergara/Plaça Catalunya, mantenint la unitat d'estil amb l'edifici coronat pel popular rellotge giratori, però amb una alçària més baixa que s'igualava amb les antigues edificacions veïnes de l'altra banda.

*1977.- Pocs anys de ser enderrocat, quan ja era propietat del Banco de Bilbao, a l'edifici s'hi va muntar una curiosa exposició de guardioles de tot el món. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

PLAÇA CATALUNYA. Botigues i comerços. Anys 1910's

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, EMILIO GÓMEZ FERNANDEZ, FRANCISCO ARAUZ, MIQUEL F. PACHA, JOANOT PASQUAL i MAITE MAR.

Núm. 1. Estació del Ferrocarril de Sarrià
       Xocolateria La Catalana

Núm. 2. Casa Manuel Puig
      Restaurant El Rhin (fins el 1913)
      Riegos y Fuerza del Ebro S.A. (a partir de 1913)

Núm. 3. Casa  Teodor Bosch
      Casino Hispano-Americano
      La Mundial. Assegurances
      Cinema Salón Cataluña
      Administració de Loteria.

                                          MARSELL

Núm. 4. Casa Ignasi Carsi
     Lampisteria S. Coromina
     Cafè-Restaurant Cataluña (a partir de 1914)
     Rellotgeria Girod

Núm. 5. Teatro Eldorado
     Estanc. Expendeduria de Tabacs núm. 183 (dintre del teatre) 
     Quiosc de Premsa Eldorado (a la vorera davant del teatre)

Núm. 6. Casa Vives
      La Industria Eléctrica
      The Royal Bank of Canada

Núm. 7. Casa Marcel·lí Jané
      Corseteria Masgrau Vidua de Dalmau    
      Compañía Peninsular de Telèfonos
      Viuda de José Ribas. Mobles i objectes d'art
      Mobles Josep Prat
      Allende. Assegurances Marítimes

 

 

Núm. 8. Casa Bosch i Alsina
      Sastreria Gran Smart
      Perfumeria Eldorado
     
Rambla Catalunya 1. Casa Agustí Manaut
     Colmado Juan Figueras
     Farmàcia Baltà i Botta

Núm. 9. Casa Narcís Pla (després Casa Pich i Pon)
     Perruqueria Farriol. Au Figaro Moderne (des de 1910)    
     Cafè La Lune
     Mobles Juan Bonet
     Industrias Eléctricas y Exposición Cinematográfica (Pich i Pon)
     Otto Wolf. Maquinària i Motors

Núm. 10. Hotel Colón (fins a 1916).  Hotel Colón (ampliat a partir de 1918)
     Banco Español del Rio de La Plata

Passeig de Gràcia 2. Casa Pascual Pons
     Joieria Ciudad de Viena. (fins a 1913)
     Casa Comas. Camiseria (des de 1913)

Núms. 11-12. Casa Miquel Buxeda (després Casa Vicenç Ferrer )
     Drogueria Vicente Ferrer
     Pensión Nowe
     Gran Hotel Victoria

     

Núm. 13. Casa Jaumandreu
    The Standard Life Assurance Company
    
Núm. 14. Casa Joan Girona
     Banco de Préstamos y Descuentos

Núm. 15. Casa Isidre Bonsoms
     Sala Aeolian
     Banco Español del Río de la Plata

Núm. 16. Casa Sicart
     Gottardo de Andreis. Capses i rètols de llauna 
     Banco di Roma

Núm. 16 bis. Casa Manuel Baixeras
     Gran Hotel Inglaterra
     Hotel Bristol

Núm. 17. Casa Barceló
     Joieria Cabot
        

Núm. 18. Casa Rosés
     Pianos Maristany     
     
Núm. 19. Casa Camps i Pàmies
     Seguro Industrial y Mercantil
     Banco Alemán Transatlántico

Núm. 20. Casa Joan Pou
     Automóvil Salón
     Société Générale de Banque 
     Riba. Material Fotogràfic

Núm. 21. Casa Agustín Goytisolo
     Confiteria Guillermo Llibre
     Cerveseria de Munich
     Real Asociación de Cazadores 

Núm. 22. Casa Teresa Maspons
     Restaurant Maison Dorée

Núm. 23. Casa Ignasi Serra
     Gran Cafè Continental
     Hotel Continental