L'EMBARCADOR DEL PORTAL DE LA PAU (1850 - 1874)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER 

Agraïments a JOSEP TORT

*1850's.- Vista llunyana de l'embarcador habilitat al final de la Rambla després d'obrir-se el Portal de la Pau. A la imatge que presentem ampliada abaix, es pot apreciar com sobresurt de la línia de la muralla del mar. (Foto: Charles Clifford / MNAC).

En el punt aproximat on avui (2026) descansen les populars golondrines a l'espera d'iniciar les seves habituals rutes per les aigües del port, s'hi va construir, a finals de la primera meitat del segle XIX, un embarcador que marcaria l'inici de la relació de la ciutat amb el seu port vell.

En realitat aquest embarcador no va tenir una funció pràctica, pel que fa a l'arribada de passatgers a la ciutat via mar, fins que es va obrir una portella, anomenada Portal de la Pau, en el punt d'arribada de les Rambles al mar entre la Caserna de les Drassanes i el Parc d'Enginyers, quan ja es començava a plantejar el futur enderrocament de la muralla del mar.

Les primeres notícies sobre l'embarcador, pel que fa a la finalització de l'obra i a la seva entrada en servei, les trobem a la premsa del mes de novembre de 1850.

*1850.- El 19 de novembre d'aquell any quedava oberta la nova portella de la Pau i el seu embarcador situat davant les Drassanes. També es va establir el preu a pagar per cada persona que embarqués o desembarqués (Font: Diario de Barcelona / ARCA)

*1860.- Plànol que permet identificar clarament l'entrant cap a les aigües del mar que servia d'embarcador, després de l'obertura del Portal de la Pau en el tram de la muralla del mar coincident amb el final de la Rambla. (Font: Fons Iglésies. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

*1856.- En aquest fragment de la litografia del port de Barcelona d'Alfred Guesdon es pot apreciar també l'embarcador. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona) 

*1870's.- Un altra imatge de l'embarcador amb els primers edificis del que seria el passeig de Colom i les naus de les Reials Drassanes al fons. 

L'embarcador encara va tenir temps per protagonitzar algunes de les primeres fotografies captades a la ciutat, en les quals apareixia com una mena d'espigó que s'endinsava cap a les aigues del port i el mar. El seu enderrocament es va produir als inicis de 1874.

*1874.- El 13 de febrer s'anunciaven a la premsa les primeres obres d'enderrocament del mur que protegia l'embarcador. (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1874.- Una setmana després, el 21 de febrer, es donava ja per desaparegut el primitiu embarcador i el tancament de la portella de la Pau.  (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1870's.-Vista de la muralla del mar des de les roques de l'embarcador. 

*1879.- Gravat publicat a la portada de La Publicidad del 8 d'octubre d'aquell any. que incorporava també l'article, que reproduim parcialment abaix. sobre la desaparició de l'embarcador i l'inici de la construcció del moll de Sant Beltran al port. (Font: ARCA).

COOPERATIVA LA DIGNIDAD. Villarroel 163. (1903-1927)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les organitzacions cooperatistes més notables de les que van proliferar als inicis del segle XX va ser La Dignidad. Es va establir al barri del Ninot o de Can Batlló, com es coneixia aleshores la zona dels voltants de l'Hospital Clínic i l'Escola Industrial. Encara pertanyia al districte de les Corts de Sarrià, població que havia quedat annexionada a Barcelona des del 20 d'abril de 1897.

Un sol naixent rere de l'horitzó del mar apareixia habitualment com a distintiu de La Dignidad.

La fundació el 1903 de la cooperativa La Dignitat va ser una iniciativa d'un grup d'obrers de la barriada del Ninot. El seu primer emplaçament va ser en el magatzem de gra de Cal Ros, un negoci establert al carrer Comte d'Urgell. Igual que s'esdevingué en altres fenòmens d'associacions cooperatistes, el creixement en nombre d'associats va requerir ben aviat el trasllat de la cooperativa a un local de més amplitud.

A la conferència general d’octubre del 1905, es va tractar per primer cop el tema de la compra d’uns terrenys per canviar d’ubicació. Uns mesos s, el gener de 1906, es va signar l’escriptura de compravenda. El solar s’ubicava al carrer de Villarroel, número 163, entre els de Mallorca i Provença. De la construcció material del nou edifici, se’n van fer càrrec, paletes, peons i fusters socis de la cooperativa. L’edifici es va inaugurar el 1906.

El nou i definitiu emplaçament de la seu de La Dignidad al carrer Villarroel 163, entre el mercat del Ninot (aleshores encara a l'aire lliure) i l'Hospital Clínic. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília). 

En el primer article dels estatuts del 1908, es van fixar els objectius principals de la cooperativa amb aquestes paraules:

Artículo 1.

Con el título La Dignidad queda domiciliada en esta ciudad, distrito 6 expueblo de Las Corts, calle de Villarroel n° 163, bajos, la Sociedad Cooperativa de Consumo de duración ilimitada constituida de obreros sin distinción de nacionalidad cuyo objeto es el siguiente: 

a) Suministrar á sus asociados y á las familias de éstos toda clase de comestibles y demás artículos de primera necesidad de la vida, ampliando la venta del pan al público, procurando servir á éste con los mismos precios y calidad que los asociados. 

b) Estimular á los socios á que se eduquen y encariñen al interés económico y el ahorro por su mismo concurso personal y el consumo.

La vaga de La Canadenca (1919) i l'augment de la conflictivitat social van afectar sensiblement a les cooperatives que van optar per crear i reforçar les estructures federatives.

El 1921 la cooperativa va decidir enderrocar aquell primer edifici de la seva seu social optant per construir-ne un de nou que s'aixecaria al mateix solar del carrer de Villarroel 153. Provisionalment durant les obres (1921-1922), la seu social de La Dignidad  es va traslladar al número 142 del carrer de Casanova, just a l'altre costat del mercat del Ninot. 

El nou edifici es va inaugurar durant la festa major de la barriada al mes d’octubre de 1922.

*1922.- La revista Acción Cooperativa recollia així la festa d'inauguració del nou local social de La Dignidad el 8 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

*1922.- Edifici de la Cooperativa La Dignidad al carrer de Villarroel 163. (Foto: Fons Biblioteca Arús).

El nou edifici de la seu social disposava de totes les infraestructures i espais necessaris per donar cobertura de les activitats cooperatives. La superfície total s'acostava als dos mil metres quadrats.  Estava estructurat en una planta soterrània, els  baixos que acollien la botiga de queviures, la taverna, l'espai de venda del pa que provenia del forn col·lectiu, així com d'altres dependències (merceria, camiseria, i venda de sabates i espardenyes). El saló-cafè ocupava el primer pis amb una capacitat per a 500 persones i la segona planta, hi havia la sala d’actes, la sala de juntes i els serveis administratius de la cooperativa. Mesos després es van incorporar també dos nous serveis: una barberia col·lectiva i un consultori d’assistència mèdica. Cal destacar també la cura que l'entitat dispensava a l'àmbit cultural amb una gran profusió d'actes i conferències sempre amb la defensa dels valors cooperatives com a bandera. 

L'edifici va acollir les dependències d'un grup esperantista i el 1922 s'hi va emplaçar la seu social del Futbol Club Espanya, equip que tenia el camp on disputava els seus partits ben a prop, concretament a la cantonada entre els carrers del Rosselló i Villarroel, davant de l'Hospital Clínic. D'altra banda, La Dignidad editava la revista Germinal, que era el butlletí informatiu de la cooperativa.

*1924.- La Dignidad difonia els principis del moviment cooperatista i organitzava actes amb motiu de la Festa Cooperatista Internacional, com aquest del dia 5 de juliol d'aquell any, que recollia el diari El Diluvio del dia anterior (Font: ARCA).

La possible fusió de La Dignidad amb El Reloj, l'altra gran cooperativa del barri, era objecte recurrent de consideració des de feia molt anys. 

Marc Dalmau [1], un dels historiadors més prolífics i ben documentats en matèria d'història del cooperatisme a la ciutat, ha tingut cura d'explicar amb rigor i detall la confluència d'ambdues cooperatives en la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa a l'any 1927.

______

[1].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024.

COOPERATIVA EL RELOJ. (1901-1927). Passatge de Batlló 1 i 5 i carrer del Comte Borrell 253.

 MIQUEL BARCELONAUTA 

*1901.- Anvers i revers d'una de les primeres monedes encunyades per la Cooperativa El Reloj

El dia 20 d'octubre de 1901 es va constituir la cooperativa El Reloj, que comptava en aquell moment fundacional amb només 33 socis. La seva activitat va començar en una petita botiga de lloguer emplaçada als baixos del número 5 del passatge de Batlló. Ben aviat, però, l'augment del nombre de socis i l'espai extremadament reduït del local van aconsellar un local més ampli, que el van trobar al costat, al número 1 del mateix passatge, fent cantonada amb el carrer de Provença. Aquest foren els inicis d'El Reloj, una entitat que es movia al voltant del barri del mercat del Ninot i que amb el pas del temps tindria una especial importància en la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa. 

*1900's.- Imatge de l'edifici que va acollir la Cooperativa El Reloj al passatge de Batlló fins a l'any 1912. (Font: Fons Biblioteca Arús).

El primer reglament de la cooperativa requeria als seus socis la condició d’obrers, 100 pessetes d'aportació inicial que es podien pagar en quotes i 15 pessetes per drets d’ingrés. D'altra banda, els estatuts prohibien tractar de temes polítics o religiosos, si bé el debat sobre el cooperativisme va estar present en moltes de les reunions de la junta directiva. 

Cap al 1911 les sol·licituds de famílies per ingressar a la cooperativa eren nombroses i es va haver de limitar el nombre d’associats. La solució final, però, demanava disposar d'un edifici més gran i, després que crear una comissió específica per a aquest fi, acabarien comprant un solar per aixecar una nova seu pròpia. Abans d'un any, la feina estigué feta i van adquirir un solar a la cantonada entre els carrers Comte Borrell i Rosselló. L'escriptura de compra es va signar el 24 d’abril de 1912. 

Les obres del nou edifici van ser a càrrec del contractista Joan Amat i del mestre d’obres Antoni de Facerías i Marimón (1846-1918). Adjacent a l'edifici principal es va construir un forn col·lectiu i també les instal·lacions en les quals va començar l’activitat incipient de la fusió de les Cooperatives per la Matança del Porc. La construcció de la nova seu d'El Reloj va requerir un gran esforç econòmic que va comportar l'increment a 500 pessetes de l’aportació individual de cada soci al capital social. La meitat d'aquesta quantitat s'ingressava mitjançant una aportació setmanal d’una pesseta per associat fins a aconseguir la suma indicada. La resta provenia dels beneficis sobrants de les operacions de compravenda. 

*1912.- Plànol del projecte d'Antoni Facerias sobre la façana de la nova seu corporativa de la Cooperativa el Reloj al carrer Comte Borrell 253.

*1913.- Vista de la cantonada entre els carrers del Comte de Borrell (a l'esquerra) i del Rosselló (a la dreta) amb l'edifici de la Cooperativa El Reloj i les instal·lacions del forn de pa. (Foto: Fons Biblioteca Arús)

* L'emplaçament inicial de la cooperativa (estel blau) al passatge de Batlló i el de la nova seu (estel vermell) a Comte de Borrell-Rosselló, al costat de l'Escola Industrial.

*1913.- Retall de l'article publicat el 15 d'abril d'aquell any al setmanari El Cooperatista, que recull la notícia de la inauguració de l'edifici del carrer Borrell 253, sobre el que onejava la bandera verda i blanca del cooperativisme. (Font: ARCA).

*1913.- Retall d'un article publicat a la portada del periòdic quinzenal El Cooperatista el 15 d'abril d'aquell any, en el que es fa una glossa de les virtuts i els valors del fenomen cooperatista. (Font: ARCA).

La nova seu de Comte de Borrell 253 va permetre l'expansió de la cooperativa i l'organització d'activitats i actes culturals. També s'hi va poder instal·lar una biblioteca. L'historiador Marc Dalmau ha documentat exhaustivament la història de l'activitat d'El Reloj [1], que fou creixent juntament amb l'altra gran cooperativa del barri: La Dignidad. Ambdues entitas van optar per fusionar-se al 1927 i van donar pas a la fundació de la Unió Cooperatista Barcelonesa.

_______

[1].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024.

LUTZ. Bar-Restaurant. Mallorca 196 (1940-1946)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

Des que el general Juan Yagüe va entrar victoriós a la plaça de Catalunya aquell 26 de gener de 1939, Barcelona va viure un procés imparable, que va convertir la capital catalana en un centre de conspiracions i d'espionatge nazi almenys fins que la guerra no es va decantar clarament a favor de les potències aliades 

Entre els locals proalemanys que es van establir a la Barcelona de la immediata postguerra espanyola, hi destacà especialment el bar restaurant Lutz situat al número 196 del carrer de Mallorca, entre els d'Aribau i d'Enric Granados. Allà s'hi reunia habitualment la flor i nata dels alemanys afincats a Barcelona, que mantenien una inquebrantable adhesió al règim hitlerià [1]. El local ja existia des d'almenys el 1935, abans de la Guerra Guerra civil segons es desprèn d'un anunci publicat a La Vanguardia aquell any en què es cercava un violinista acordió pel restaurant. 

*1935.- Anunci publicat el 30 de març d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El promotor del local va ser Otto Hermann Lutz Konz, un exmariner nascut a Dürmenz el 1903, que havia exercit d'espia a Bèlgica d'on va ser expulsat al començar el conflicte europeu abans d'establir-se definitivament a Barcelona a l'any 1939 poc després d'acabar la Guerra Civil. El 1941 va fer-se càrrec del restaurant amb la seva esposa Rosa [2]

El novembre de 1944, quan al règim franquista començava a tenir clar que els nazis perdrien la guerra, Lutz va ser internat en un balneari de Caldes de Malavella i finalment repatriat al 1946. Havia posseit un terreny a Castelldefels i el restaurant que duia el seu nom i que servia cobertura als agents nazis i de contacte amb l'Abwehr a Barcelona [3] 

La caiguda en desgràcia i desmoronament de l'Estat nacionalsocialista de Hitler amb la victòria final dels aliats a la Segon Guerra Mundial, va precipitar la desaparició del bar Lutz. que un any després esdevindria el restaurant El Caballito Blanco després d'un breu període com El Caballo Blanco.   

*1947.- Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de l'Alemanya de Hitler, el Restaurant Lutz va tancar i es va convertir en El Caballito Blanco. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

La llista d'establiments que van acollir trobades habituals de la parròquia hitleriana a Barcelona era llarga i incloïa els locals següents:

* Bar Cádiz, també conegut com Bar La Jungla (Montserrat 10)

* Bar Tokio (Consell de Cent 257)

* Joieria Bauer (València 270 bis)

* Cafè El Oro del Rhin (Gran Via 601 - Rambla de Catalunya)

* Cafè Sevilla (Gran Via 624 - Rambla de Catalunya). Davant de l'anterior

* Cafè Terminus (Aragó - Passeig de Gràcia)

* Cafè Zum Zillertal (Provença 228)

* Parador del Hidalgo (Passeig de Gràcia XXX)

* Hotel Majestic

* Hotel Ritz

* Hotel Peninsular (carrer de Sant Pau 34-36) 

* Partit nazi (seu del carrer d'Aragó 275)

_______

[1].- A l'any 2006 es van desclassificar documents reservats de la Segona Guerra Mundial, que eren dipositats a l'Administració dels Estats Units, i es va poder disposar d'aquestes dades gràcies a que el peridosta Jordi Finestres hi va accedir (Diari de Girona 23/2/2007)

[2].- Informació publicada a La Vanguardia el 25 de febrer de 2007

[3].- L'Abwehr (defensa en alemany) van ser els serveis d'intel·ligència, espionatge i contraespionatge alemanys. Havien estat creats el 1921 i van ser fortament reorganitzats durant el nazisme. Van mantenir una gran rivalitat amb la Gestapo i las SS per raons d'influència sobre el Führer. Finalment. el 1944, Hitler va dissoldre l'Abwehr després de patir un atemptat frustrat.  

BAR CAFÈ RAMON. Comtal 30 (1930's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

*1952.- El Bar Ramon a la cantonada del carrer Comtal amb el de n'Amargós, prop de la Via Laietana. (Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC)

A l'any 1952 el reputat fotògraf Gabriel Casas i Galobardes va fer un excel·lent reportatge fotogràfic sobre el Bar Ramon. D'aquest establiment se'n té notícia des dels inicis dels anys 1930's, quan era popular al barri per la penya de aficionats al joc del dominó que s'hi aplegaven sovint.

*1932.- Emplaçament del Bar Ramon en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Notícia de la celebració d'un àpat al Bar Ramon el 29 de maig d'aquell any, promogut per la penya de jugadors de dominó que hi havia instaurada al local (Font: El Diluvio 31/5/1932. ARCA)

L'establiment, propietat de Ramon Llach, va viure una altra etapa d'esplendor al voltant dels anys 1950's i 1960's. Va tancar a finals de la dècada dels 1980's. 

*1952.- Dues imatges de l'interior del Bar Ramon quan era un punt de referència per anar a fer-hi l'aperitiu. S'hi veuen els pernils penjant rera la barra i unes prestatgeries sempre corulles d'ampolles de vi i de vermut. ((Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC). 

Avui (2026) i des de fa vàries dècades, el local acull el bar restaurant gallec Anduriña.

OBSERVATORI ASTRONÒMIC. Casa Llotja de Mar. (1830's-1878)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a XAVIER CAZENEUVE i JOANA FRANCÈS

Contemplant fotografies i gravats de mitjans del segle XIX de l'edifici de la Llotja de Mar, vist des del Pla de Palau, es pot advertir la presència d'un cos afegit que sobresurt sobre el terrat del palau. Es tractava d'un observatòri astronòmic per al alumnes de l'Escola de Nàutica, des d'on es podien avistar el cel i les aigües del port. La perspectiva, lleugerament elevada sobre les edificacions dels porxos de'n Xifré, des de l'altra banda del passeig d'Isabel II, permetia una visió privilegiada del port fins a l'horitzó.

*1845.- Gravat del Palau de la Llotja de Mar amb indicació de l'altell on estigué emplaçat l'observatori astronòmic de l'Escola de Nàutica.

*1857.- Fotografia captada des del mateix lloc que el gravat anterior, amb la font del geni català acabada d'instal·lar. mentre es completava l'enllambordament del Pla de Palau. 

*1840's.- Una altre gravat del palau de la Llotja amb l'altell 

L'Escola de Nàutica havia tingut dependència de la Junta de Comerç abans d'integrar-se a la Universitat. Cap als inicis del segle XIX va ser construit aquest altell es pot veure en alguns gravats i fotografies publicats entre 1840 i 1878. Va ser precisament en aquest any quan va ser enderrocat i eliminat del terrat de l'edifici.  

*1878.- A finals d'aquell any l'Observatori Astronòmic del terrat de la Casa Llotja de Mar va ser enderrocat perquè amenaçava ruïna. Així ho recollia del Diario de Barcelona del 28 de novembre (Font: ARCA).

_______

Bibliografia seleccionada on es pot obtenir mes informació d'aquesta construccció:

Cortés i Torres, Xavier. Casa Llotja de Mar. Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 2007. (pàgs. 55 i 74)

Diversos Autors. Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: Ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851). Edicions de la Cambra de Comerç de Barcelona. 2009. (pàg. 41).

 

SAN DIEGO. Restaurant-sala de festes (1960-1964), després CESAR AUGUSTO (1965-1980's). Via Augusta 201.

MIQUEL BARCELONAUTA

Situat a la vorera mar de la Via Augusta, entre els carrers de Calvet i de Vallmajor i entre les estacions del ferrocarril de Sarrià de Muntaner i de La Bonanova, aquest local va irrompre entre la societat benestant barcelonina a partir dels primers dies del mes de febrer de 1960. La televisió ja havia començat a envair les llars de molts ciuatadans i el conjunt musical Relax, que havia participat en un dels primers programes, va ser també un dels primers grups en actuar al San Diego. 

L'accés al restaurant es feia a través d'un passadís exterior per on també s'accedia a l'entrada de veins de a l'edifici. D'altra banda, el local disposava d'un jardí obert a la part posterior del local amb una àmplia terrassa.

*1961.- Anunci de premsa del San Diego sobre el reveillon de cap d'any per a rebre el 1962. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)    

El 1965 el Restaurant Cesar Augusto prenia el relleu del San Diego al mateix local amb el que començaria una etapa de gairebé vint anys fins a mitjans de la dècada dels 1980's.

*1980's.- Tarja publicitària del restaurant Cesar Augusto 

Amb posterioritat al tancament del Cesar Augusto, la ubicació privilegiada del local, entre els barris de Sant Gervasi i la Bonanova, li va permetre acollir al llarg dels anys diverses propostes gastronòmiques que s'hi van instal·lar també en forma de restaurants:

Roncesvalles (1990)

Restaurant italià Il Benedetti (2000)

Tofees (2010)

DOP (2020) 

De tots ells però, el San Diego va ser el primer.

MAXCALI. Botigues de moda i complements. (1957-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

La primera botiga de Maxcali, probablement un acrònim de Máxima Calidad, tot i que el primer lema d'aquest comerç era El Palacio del Bien Vestir, va obrir les seves portes a la Rambla de Canaletes en els primers dies d'octubre de 1957

L'emplaçament, al número 238 de la Rambla, era immillorable. Just davant de la font de Canaletes, davant per davant amb la Sastreria Modelo i a un pas de la plaça de Catalunya.

La roba procedia de la fàbrica tèxtil i de confecció del barri de Sant Andreu Bas y Cugueró

*1957.- Publicitat a la premsa anunciant l'obertura de la primera botiga. 

A la publicitat de Maxcali hi figurava un curiós logotip en el que es veia un home travessant una porta amb la meitat de cos en roba interior i l'altra meitat ben vestit.

L'èxit del negoci va animar ela seus propietaris a obrir noves sucursals. 

1958.- Avinguda de Roma, 155 (entre Muntaner i Casanova)

1959.- Rambla de Catalunya, 8 (entre Plaça Catalunya i Gran Via) 

1963.- Carrer de Sants, 38 (cantonada Premià) oberta al mes de maig

Fora de Catalunya el negoci s'estengué amb sucursals a Madrid, Saragossa i Valladolid.

BARCELONA TEATRE MUSICAL (BTM). Palau dels Esports del carrer de Lleida (2000-2014)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Després de la construcció del Palau Sant Jordi a l'anella Olímpica de Montjuïic, l'equipament de l'antic Palau d'Esports de carrer Lleida va caure en desús per acollir esdeveniments esportius, tot i que continuava sent l'escenari de grans concerts de figures del pop-rock i altres gèneres musicals. No onstant això, l'ajuntament va intentar donar-li una nova vida vinculant-lo a espectacles teatrals musicals de gran format. El projecte quedava integrat dintre d'una idea més global de constituir una anomenada Ciutat del Teatre que aplegaria diverses instal·lacions de la zona relativament properes amb el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i el Teatre Grec. 

Després d'una remodelació interior del vell palau d'esports per adequar-lo a la nova realitat, el Barcelona Teatre Musical, conegut també amb l'acrònim BTM, va ser l'única d'aquestes propostes teatrals que no va aconseguir reeixir al llarg dels anys, fins al punt que el gran projecte que inicialment constituia va caure progressivament en desgràcia fins quedar immers en una decadència progressiva de l'edifici del Palau dels Esports. Va acabar convertit en un equipament gairebé tancat i barrat, abandonat, brut i al capdavall refugi del sensellarisme en tot el seu entorn. Va ser entrada la dècada dels 2010 que el projecte ja havia  començat a perdre pistonada i el 2014 significaria la definitiva defunció del projecte.

*2005.- L'antic Palau dels Esports del carrer de Lleida després de ser remodelat per acollir el Barcelona Teatre Musical. La imatge està captada des del carrer de la Guàrdia Urbana. (Foto: Autor desconegut)

2010's.- Dues imatges de l'interior del teatre

Abans d'aquest trist final, l'antic Palau dels Esports, havia acollit concerts de les grans estrelles del pop/rock i d'altres gèneres, fins que va ser remodelat com a recinte de teatre musical per portar a la ciutat grans musicals. Sota la iniciativa del Barcelona Teatre Musical s'hi van organitzar tot un seguit d'espectacles entre els que cal recordar els següents:

Notre-Dame de Paris (2001-2002), basat en l'obra de Victor Hugo i presentada en castellà amb llibret de Luc Plamondom i música de l'italià afincat a França Richard Cocciante. Thais Ciurana i Carles Torregrossa van ser els seus principals intèrprets. Va ser estrenat el 28 de novembre de 2001 i va perllongar les seves representacions fins al 3 de març de l'any següent.

Los miserables (2011-2012), una altra adaptació musical de l'obra de Victor Hugo, que ja havia recorregut les principals capitals europees i que es va estrenar a Barcelona el 29 de setembre de 2011 i va romandre en cartell fins al 3 de març de l'any següent.

Mamma Mia ! (2007-2009). Un dels grans èxits del BTM abans de ser també representada a d'altres escenaris barcelonins. Obra de l'anglesa Catherine Johnson basada en 23 temes del grup suec ABBA, un quartet molt popular als anys 1980's, va tenir a la cantant catalana Nina com a principal estrella d'aquest musical, que va romandre gairebé 14 mesos en cartell al Palau d'Esports del carrer Lleida, entre el 29 de novembre de 2007 i l'11 de gener de 2009.

La Bella y la Bestia (Beauty and the Beast). (2002-2003) Després d'haver triomfat abastament a Broadway, es va presentar al BTM entre el 17 de setembre de 2002 i el 22 de juny de 2023. Era la primera producció de la Disney Theatrical Group que es veia a Barcelona amb direcció artística de Glenn Casale i direcció musical de Santiago Pérez.

Clausurada la instal·lació del Palau dels Esports, altres locals més cèntrics de la ciutat, com el Teatre Tivoli o el Teatre Coliseum, van prendre el relleu en la presentació de musicals a Barcelona.