L'HÍPICA I PICADERO TOMÁS. Carrer Numància / Diagonal (1957-1980)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1972.- Localització del Picadero Tomás al carrer de Numància. A la dreta de la imatge hi veiem l'últim tram de l'avinguda de Sarrià i a l'esquerra la Diagonal. Al fons la Gran Via de Carles III, aleshores coneguda com Primer Cinturó de Ronda. (Foto: TAF).

Aquesta instal·lació hípica, que incloïa activitats com aprenentatge, pupil·latge de cavalls i entrenament per a competicions hípiques, va establir-se l'any 1957 en una zona encara despoblada a cavall (valgui l'expressió) entre els barris de Les Corts i de Sarrià, prop dels camps de joc de l'Espanyol i del modest Bergadà. 

A les populars cavalcades dels Tres Tombs, el Picadero Tomàs servia sovint de punt de concentració i arrencada de les passejades a cavall cap al centre de la ciutat. L'hípica Tomàs apareixia sovint també als calendaris de proves hípiques que se celebraven a la ciutat. Disposava d'una pista situada al cantó del carrer de la Caravel·la la Miña, al costat del camp del Bergadà.

*1979.- Anunci del Picadero Tomás com escola d'Equitació. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

El promotor d'aquest picador i que li donava nom va ser Eduardo Tomás, home vinculat als cavalls durant tota la seva vida. Segons explica Lluís Permanyer [1], el Picadero Tomàs provenia de la cantonada Muntaner/Diagonal, on havia estat emplaçat prèviament.

Va ser un dels últims que estigueren actius als carrers de Barcelona. Entre els darrers que sobrevisqueren hi hagueren també el Picadero Marcet del carrer d'Alcalà de Guadaira (actualment Doctor Rizal) a Gràcia, tancat el 1965; el d'Arseni Abad al carrer Alfons XII i El Ecuestre al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer. 

La mort d'Eduardo Tomàs va precipitar la desaparició del seu picador el maig de 1980. Tot i això, les actuacions urbanistiques i immobiliàries, que ja s'estaven projectant i duent a terme a la zona, l'haguessin fet també inevitable.

_______

[1].- Permanyer Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions la Campana. Barcelona. 1996.

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (III). (1908-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1908.- Descripció de l'acte d'inauguració del quiosc amb esment de les empreses que van participar en la seva construcció. (Font: ARCA).

A les dues primeres versions del quiosc de Canaletes les va succeir una tercera de clara inspiració modernista. El seu disseny s'atribueix a l'arquitecte mataroní Josep Goday i Casals (1892-1936) sota la supervisió de l'arquitecte municipal Pere Falqués. La seva inauguració es va produir el 28 de febrer de 1908 abans de l'obertura definitiva al públic l'endemà. La substitució de la versió anterior del quiosc va ser promoguda pel seu arrendatari Esteve Sala i Canyadell (1880-1938), un dels homes forts de la restauració barcelonina de l'època.

Imatge del quiosc captada des de la vorera del restaurant Canaletas. Al fons s'hi poden veure els cupulins de les Cases Pascual i Pons de Passeig de Gràcia 1 i la cúpula de l'Hotel Colón sobre el tramvia.

En la construcció d'aquest quiosc, molt carregat d'ornaments metàl·lics, hi van participar diverses empreses catalanes de totes les branques de la metal·listeria. La principal executora de l'obra va ser la casa Ballarín i Cia, que va ser secundada per altres com els rajolers Butsems i Fradera pel que fa als revestiments ceràmics, els vidriers Rigalt i Granell i el marbrista Juyol. Com a curiositat val a dir que aquest quiosc va ser construït al costat de l'anterior i no pas al mateix lloc exacte, quedant emplaçat més a prop de la font. 

El fet que en el propi quiosc s'hi despatxaven les entrades dels principals esdeveniments esportius que s'organitzaven a la ciutat, en especial partits de futbol, va començar a fer crèixer les tertúlies al voltant del quiosc i la veina font, en les que seguidors d'uns i altres equips defensaven amb vehemència les seves opinions. El 1919 el quisoc va ser reemplaçat per una versió més àmplia, que seria ja la definitiva.

LA NAU. Diari. (1927-1933).

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1927.- Capçalera d'un dels primers números de La Nau. (Font: ARCA).

El periòdic La Nau fou una publicació diària barcelonina promoguda pels intel·lectuals Antoni Rovira i Virgili i Macià Mallol i Bosch. Escrit íntegrament en llengua catalana, era de periodicitat diària i va començar només en edició de tarda. La seva línia editorial era catalanista, liberal i republicana. 

Els tarragonins Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) i Macià Mallol i Bosch (1876-1960), fundadors de La Nau

El seu primer número es va publicar l'1 d'octubre de 1927 en plena dictadura primoriverista. Per les seves pàgines hi desfilaren notables personalitats del periodisme i de la literatura, que configuraren una generació marcada per les dificultats imposades per una època truncada per la Guerra i després per la repressió franquista. En qualsevol cas, tots ells formen una línia avançada en la història del periodisme republicà, catalanista i democràtic i al capdavall tots van haver d'emprendre el camí de l'exili, sense poder retornar a Catalunya, llevat d'alguna excepció com la de Massip. Entre els noms destacats d'aquest grup que van integrar la redacció de La Nau hi destacaren els següents:

Josep Maria Massip i Izábal (1904-1973), periodista i polític sitgetà vinculat inicialment a Esquerra Republicana. Autor del discurs que va llegir Lluís Companys el 6 d'octubre de 1934. Exiliat a França i després a les Filipines, fou capturat pels ocupants japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Posteriorment tornà a Espanya on abraçà la causa franquista i fou nomenat secretari de l'ambaixada espanyola als Estats Units i s'establí a Washington fins a la seva mort. 

Joan Prat i Esteve (1904-1971), sabadellenc d'origen, escriptor i crític literari que signava els seus articles amb el pseudònim Armand Obiols. A la postguerra, exiliat a França, mantingué una relació íntima i complicada amb Mercè Rodoreda. 

Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973), responsable de les seccions d'espectacles i arts escèniques. Era dramaturg i crític teatral. 

Manuel Valldeperes i Jaquetot (1902-1970), redactor en cap de La Nau, periodista, dramaturg i assagista. Va estar força actiu durant els darrers anys del periòdic. Va morir a l'exili a Santo Domingo.

Felip Graugés i Camprodón (1889-1973), nascut a Sant Maria de l'Estany. De procedència humil, el seu pare era el ferrer del poble i ell n'aprengué l'ofici. Fou un acreditat poeta guanyador de diversos Jocs Florals, que va treballar també d'administrador a La Nau. Home de tendència catalanista va defensar la puresa i el rigor de la llengua catalana en el rotatiu.   

Domènec Guansé i Salesas (1894-1978), va ser responsable de les pàgines de cultura del diari. Notable escriptor d'orígen tarragonès, a mitjans dels anys vint va encetar una línia narrativa allunyada dels cànons noucentistes habituals, que es caracterítza pel psicologisme i l'erotisme. Exiliat a Xile la vida li permet tornar a Barcelona on col·labora abans de morir en diverses publicacions com Tele|Estel, Tele|Exprés, Oriflama i Serra d'Or. És l'únic membre d'aquella vella plantilla de periodistes de La Nau que aconsegueix sobreviure a la mort del general Franco.

Amb aquestes plomes, que es reforçaven amb un seguit de col·laboradors externs com Pompeu Fabra, Carles Riba i J.V. Foix i prestigiosos corresponsals com Josep Pla o Josep Carner, La Nau va esdevenir una publicació d'alt nivell cultural i intel·lectual. Tot i això, mai va ser una publicació popular i no va arribar al gran públic.

Al cap de dos anys va començar a publicar-se als matins i entre 1929 i 1930 va publicar un suplement de caràcter esportiu i periodicitat setmanal. La Nau dels Esports 

*1930.- La nova capçalera de La Nau incloia un mascaró de proa amb l'efigie de la república.

La Nau es va erigir en tot moment en un ferm defensor de la normalització lingüística amb reportatges que lloaven la figura de Pompeu Fabra. La publicació no va quedar exempta de la persecució de la censura i de l'autoritat governativa en els seus primers anys de vida sota la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment, amb l'adveniment de la República la situació es va normalitzar.

La redacció del diari era situada inicialment al número 48 de la Via Laietana, al mateix lloc on Rovira i Virgili havia tingut el seu domicili familiar. El 14 de juliol de 1930 es va canviar al pis principal del carrer del Consell de Cent 331, mentre que en els seus últims anys es va establir molt a prop de la plaça de Catalunya al carrer de Rivadeneyra número 4. El darrer número de La Nau es va publicar el 21 de gener de 1933

*1933.- Capçalera de La Nau en els seus últims números.

PAVELLÓ MOLFORT'S. Exposició Internacional (1929-30). Montjuïc.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, JAUME MAS, JAUME SUSANY, JORDI BORONAT, FRANCISCO ARAUZ, JOANA FRANCÈS i VALENTÍ PONS TOUJOUSE.

*1929.- Empresaris i treballadors de la casa Molfort's davant del pavelló durant l'Expo 29. (Foto: Autor desconegut)

Els primers dies de juliol de 1929, la premsa barcelonina es feia ressò de la inauguració d'un nou pavelló al recinte de l'Exposició Universal a Montjuïc. L'empresa tèxtil mataronina Molfort's, especialitzada en la confecció de mitjons, havia construït un estand a la zona de l'avinguda de Montanyans, rere del Poble Espanyol i molt a prop del Palau de la Química. L'acte inaugural havia tingut lloc el 28 de juny anterior amb motiu de la revetlla de Sant Pere en la que s'organitzà un gran concert i ball amenitzat per la Banda Municipal de Mataró.

*1929.- El diari La Nau publicava el 27 de juny d'aquell any aquest anunci convidant a la inauguració del pavelló de mitjons Molfort's (Font: ARCA)

*1929.- Retall del diari republicà El Diluvio, del 2 de juliol d'aquell any, que feia esment de la inauguració de l'estand de Molfort's amb el nom de Pavelló de Mataró.  (Font: ARCA)

*1929.- També La Veu de Catalunya va dedicar unes ratlles al pavelló Molfort's. En elles indicava que tots els operaris que havien contribuït a aixecar l'edifici eren mataronins. (Font: ARCA).

Karel Čérny [1] era un dissenyador d'origen txec que va participar en la concepció de l'estand de línies avantguardistes que va presentar Molfort's. La direcció de l'obra i l'execució del projecte van recaure en l'arquitecte Antoni Maria de Ferrater i Bofill (1890-1958) [2] amb decoració del mataroní Domenech. L'empresa de Mataró va voler que la forma exterior del seu estand reproduís fidelment el logotip de la marca. 

*1929.- Emplaçament exacte del pavelló de l'empresa Molfort's (cercle blau) a l'avinguda de Montayans en un plànol oficial de l'Exposició de 1929. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1929.- Tres imatges del pavelló Molfort's publicades a la revista Cataluña Textil en el seu número d'octubre d'aquell any. A dalt veiem una imatge exterior de l'edifici i a sota el hall d'exposició (esquerra) i el d'accés al pavelló (dreta) (Font: ARCA).  

 

*1929.- Retall publicat a La Vanguardia que dóna fe de que el disseny del pavelló va ser obra de Karel Čérny. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

L'estand, com la major part dels que van poblar el recinte de Montjuïc van tenir una efímera existència i fou desmantellat en acabar-se l'exposició.

______________

[1].- Karel Čérny, dibuixant, pintor i dissenyador gràfic, s'havia establert a Barcelona amb motiu de la celebració de l'Exposició Internacional de 1829. Va treballar amb Pere Calders quan estudiava a l'Escola de Belles Arts-La Llotja.

[2].- Ferrater va formar part posteriorment dels membres fundadors del grup racionalista del GATCPAC. Algunes obres seves a Barcelona són l'edifici del Col·legi d'Enginyers Industrial a Via Laietana 9 o els habitatges de la Cooperativa La Fraternitat al barri de la Barceloneta.

LA CASA DE VIDRE. Estudi cinematogràfic de Fructuós Gelabert. Boreal Films (1916-1918) i Studio Films (1918-1926). Carretera de Sants 106.

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1919.- Aspecte de la Casa de Vidre quan era ocupada per l'empresa Studio Fims S.A. En primer terme es veu la barana del pont sobre les vies del tren que coincidia amb l'actual passeig de Sant Antoni. (Foto: Autor desconegut)

Aquest va ser el primer estudi cinematogràfic instal·lat no tan sols a Barcelona, sino també a Catalunya i a Espanya. Era ubicat prop de l'actual plaça de Sants al costat de la carretera que duia cap al barri d'Hostafrancs i Barcelona 

El seu fundador Fructuós Gelabert i Badiella (1874-1956) fou un dels pioners de l'arribada del cinema a Barcelona a finals del segle XIX. Tot i que nascut a la vila de Gràcia, la seva família es traslladà a Sants on establiren el negoci familiar d'ebenisteria i començà a treballar amb el seu pare. Però ja de molt jove es despertà en ell una profunda afició al naixent fenomen del cinema. 

Fructuós Gelabert en els seus anys de joventut.

La fascinació de Gelabert per les pel·lícules dels germans Lumière el va dur a fabricar la seva pròpia càmera seguint els patrons del model dels francesos. Amb el seu aparell Gelabert va filmar les seves primeres cintes entre les quals va destacar l'anomenada Riña en un cafè datada del 1897.

La Casa de Vidre era en realitat el nom popular que els veïns del barri van donar a aquesta construcció, caracteritzada per les seves àmplies finestres vidriades que li donaven un aspecte singular. L'objectiu era permetre l'entrada màxima de llum natural a l'estudi per tal d'aprofitar-la per la filmació de pel·lícules. S'emplaçava al número 106 on avui es conserva un passatge [1] amb el nom del cineasta al costat de l'edifici de les cotxeres. L'any 1914 Gelabert va decidir arrencar el projecte de construir aquests estudis al centre de Sants. Fou aleshores quan va fundar els anomenats Estudis Boreal que s'emplaçarien a l'anomenada Casa de Vidre. La construcció disposava de dues plantes i s'aixecava al costat de les vies del tren. Al nivell baix hi havia les oficines administratives de l'empresa amb el laboratori i un seguit de magatzems, mentre que l'alt, molt més espectacular, acollia els estudis amb una nau de parets altes i cobertes de vidres, la qual cosa com s'ha apuntat, va promoure la denominació popular de Casa de Vidre. Dos anys després de l'inici de les obres, s'inauguraven els estudis. 

El projecte de Gelabert, però, va durar poc perquè el 1918 el cineasta es va veure obligat a vendre els seus estudis de la Casa de Vidre a la productora Studio Films S.A., que intentaria comercialitzar un cinema d'arrel catalana per exportar-lo als Estats Units. Tres causes expliquen les dificultats que culminaren en la desaparició a mitjans de la dècada següent d'aquesta construcció santsenca. En primer lloc, les conseqüències derivades de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que havia suposat una davallada considerable de la producció cinematogràfica atès que els canals internacionals de distribució van quedar bloquejats pel conflicte bèl·lic. Una altra causa seria l'arribada del cinema sonor que va deixar obsoleta la producció de les pel·lícules mudes que es realitzaven als estudis de la Casa de Vidre. Finalment, els plans d'expansió de les vies ferroviàries i l'ampliació de l'estació de Sants que acabarien amb l'expropiació i enderroc de la Casa de Vidre el 1926.

____________

[1].- El passatge de Fructuós Gelabert es la via que connecta el carrer de Sants amb la plaça de Bonet Muixí (anteriorment coneguda com a plaça de Màlaga), al costat de les cotxeres.

CAMP DE FUTBOL DE LA GRANJA. Carrer de Buenos Aires / Comte d'Urgell. (1953-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Des dels primers anys del segle XX, el sector de la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, des de l'Escola Industrial, el mercat del Ninot i l'Hospital Clínic cap a la Diagonal era curull de camps de futbol que van contribuir a la projecció i extensió d'aquest esport a la ciutat. Entre ells hi van figurar els dels dos equips històricament més representatius de la ciutat: El Futbol Club Barcelona, que tenia el camp al carrer de la Indústria (avui París) tocant a Comte d'Urgell, i el Reial Club Deportiu Espanyol que abans d'establir-se a la carretera de Sarrià, jugava com a local al camp del carrer Muntaner entre Indústria i Londres. 

Acabada la Guerra Civil el panorama havia canviat del tot. Aquells camps de joc del primer terç de segle ja havien gairebé desaparegut i a poc a poc s'anava poblant d'edificis completant-se l'obertura de tots els carrers de la trama Cerdà. Els pocs camps de futbol que subsistien a la zona s'havien situat per sobre de la Diagonal. Aquests eren els casos del CD Bergadà a la carretera de Sarrià, o el de l'antic Atlètic Turó situat prop del Turó Parc, mentre que el CD Catalunya de les Corts jugava a la cruïlla de la Travessera de les Corts amb el carrer d'Entença.

Un dels pocs que van aparèixer va ser el que popularment es coneixia com a camp de la Granja perquè ocupava part de l'espai dels terrenys de la Granja Experimental entre el carrer de Londres (abans Coello) i la Diagonal. Aquest terreny de joc era emplaçat al carrer de Buenos Aires entre Comte d'Urgell i Villarroel. Des de despres de la guerra havia esdevingut solar desocupat, que el 1953 va ser habilitat per la Diputació de Barcelona. com a terreny pera la pràctica de l'esport. També se'l coneixia simplement com el camp de futbol del carrer Buenos Aires i era situat just darrere de l'antic Convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, convertit després en l'Escola Sagrada Família. A l'espai que limitava amb l'esmentat establiment religiós s'hi va instal·lar un barracó annex al camp de futbol amb serveis sanitaris i vestidors. 

*1950's.- En aquesta imatge aèria es pot veure a la dreta el terreny del camp de futbol del carrer Buenos Aires. Els terrenys de l'antiga Granja Experimental havien quedat reduïts a la totalitat de l'illa que arribava fins a la Diagonal entre Comte d'Urgell i Villarroel. (Foto: Fons TAF)

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol prop de la plaça de Francesc Macià, aleshores de Calvo Sotelo (Font: Plànol de Francesc Fontanals).

Tot i que a penes hem trobat dades sobre els clubs i associacions esportives que van utilitzar aquest terreny de joc per a la pràctica del futbol, resulta rellevant i àmpliament documentada la importància que aquest espai va tenir en l'organització de proves de tir amb arc en el decurs de la dècada dels 1950's. El terreny del camp de futbol, que com hem assenyalat pertanyia a la Diputació de Barcelona, va ser la seu del Centre de Funcionaris de l'esmentada institució i s'hi organitzaren diverses activitats esportives. A partir de 1953, en col·laboració amb la Federació Catalana de Tir amb Arc, s'hi van començar a disputar competicions d'aquesta modalitat esportiva. Just sobre l'espai que separava el camp de futbol del barracó dels vestidors, s'hi va habilitar un terreny per a la pràctica de les competicions de tir amb arc, que hi van tenir continuïtat fins a la desaparició del camp el 1960, any en què les proves dels arquers es van traslladar a les Llars Mundet. 

*1953.- El 19 de maig d'aquell any la premsa informava de la celebració del campionat de Catalunya de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal. ARCA).

*1953.- El 22 de novembre d'aquell any en aquest retall de premsa, s'identificava el terreny de La Granja com el camp d'esports del Centre de Funcionaris de la Diputació Provincial (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1957.- Aquell any s'hi continuaven celebrant competicions de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

*1960.- Aquestes proves de tir amb arc es traslladarien a partir del 1960 a les instal·lacions esportives de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

  

*1958.- Una altra imatge aèria de la zona on s'aprecia l'espai que ocupava el camp de futbol de La Granja. (Foto: Fons TAF).

*1962.- Als inicis d'aquesta dècada el camp de futbol havia desaparegut i el terreny començava a ser ocupat per noves edificacions. La primera fou la del carrer Villarroel 253 que apareix identificada a la foto. (Fons TAF).

RIERA D'ESCUDER. El seu naixement a Les Corts de Sarrià.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Les investigacions al voltant de l'anomenada riera d'Escuder (sovint anomenada també d'Escudé) tendeixen a posar èmfasi en el seu tram santsenc, sens dubte més important i rellevant des del punt de vista urbanístic, que no pas en el seu trajecte cortsenc, on aquesta riera o torrent naixia abans d'arribar al terme de Santa Maria de Sants i  barrejar-se amb la trama de carrers i places d'aquesta barriada obrera.

Efectivament, amb el nom d'Escuder es coneixia a una riera, que alguns plànols topogràfics de començaments del segle XX situen el seu origen sobre el que avui és la part alta, més pròxima a la Diagonal, de l'avinguda de Joan XXIII, la que baixa cap al Camp Nou, al costat de l'Hotel Grand Hyatt (conegut fins a 2024 com Princesa Sofia i Sofia), just davant la reconstrucció de porta dissenyada per Antoni Gaudí i pertanyent a l'antiga Finca Güell, que avui dóna accés al recinte de la facultat de Farmàcia.

*1930's.- Punt d'arrencada (cercle vermell) de la riera d'Escuder on es distanciava del curs de la riera Blanca, just per sota de l'acabada d'urbanitzar Diagonal camí dels marges del recinte de la Maternitat. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ).

Al plànol inferior podem veure tot el seu curs fins a arribar al terme de Santa Maria de Sants 

L'ordenació de la llera i el curs d'aquesta antiga riera pels terrenys de Les Corts estan molt vinculats a la construcció del recinte de la Casa de la Maternitat [1], un equipament sanitari i social construït en diverses fases a partir de 1890, seguint un projecte original de l'arquitecte Camil Oliveras. 

La Maternitat ocupava bàsicament els terrenys de l'antiga masia de Can Cavaller sobre els quals es van construir inicialment els pavellons de la zona sud, la més propera a la Travessera de les Corts. En el costat Llobregat d'aquest recinte es va concloure l'any 1896 la construcció del Pavelló de Desmamats (actualment Pavelló Ave Maria) que fixava el límit del recinte. 

Fou en aquest limit dels terrenys de la Maternitat que el 1925 s'hi va afegir el Pavelló Rosa per a mares solteres, obra de l'arquitecte Josep Goday i Casals. A l'altra banda de la riera s'aixecava la masia de Can Planes construïda el 1702, i que posteriorment seria adquirida al 1950 pel Futbol Club Barcelona com a part dels terrenys per a la construcció del Camp Nou. Can Planes va ser reformada, rehabilitada i convertida, ja als anys 1960, en la Masia del Futbol Club Barcelona i mai va ser traslladada de lloc com algunes fonts erròniament han apuntat. 

*1900's.- La primitiva masia de Can Cavaller ocupava els terrenys on es van edificar els pavellons de la Casa de la Maternitat. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

*1920's.- Vista del pavelló de Desmamats (actual pavelló Ave Maria). La riera d'Escuder discorria justament pel darrere d'aquest edifici. (Foto: Autor desconegut / Fons de la Diputació Provincial de Barcelona).

*1925.- Aspecte que oferias en aquella època la masia de Can Planes, situada al costat del curs de la riera d'Escuder.

*1925.- El cementeri de Les Corts abans de la seva ampliació i el curs de la riera d'Escuder (en blau) i de la Riera Blanca (en groc). Al recinte de la Maternitat hi destaca el Pavelló Rosa que aleshores acabava de ser inaugurat.

Així doncs, la via estreta i allargada que s'estenia entre els terrenys de les masies de Can Planes i de Can Cavaller va rebre el nom del carrer Maternitat, rebatejada amb el nom de la infermera suïssa Elizabeth Eindenbenz l'any 2017.

Un cop superada la Travessera de les Corts la riera d'Escuder s'endinsava en els terrenys de Can Bacardí, avui convertits parcialment en jardins públics, i el seu trajecte seguia pel que avui anomenem carrer del Comandante Benítez on feia un gir en direcció Besos fins a creuar el trajecte de l'actual Ronda del Mig per unir-se tot seguit als carrers de la trama urbana del barri de Sants, on avui encara existeix un petit tram de carrer amb el nom de riera d'Escuder entre el carrer dels Socors i l'antiga carretera de Sants. [2]

El tram de Les Corts de la riera d'Escuder presentava algunes zones de barraquisme i marginalitat amb alguns episodis propis de la crònica negra que va recollir la premsa de l'època. 

*1934.- Retall del periòdic La Ciutat del 19 de desembre d'aquell any. (Font: ARCA).

La construcció de Camp Nou del Futbol Club Barcelona entre 1953 i 1957 va ser l'altre gran esdeveniment en la història de la riera d'Escuder, si bé en aquells moments ja estava urbanitzada i convertida en el carrer de la Maternitat. 

*1954.- El Camp Nou en construcció amb el curs de la riera d'Escuder al centre de la imatge entre la facultat de Farmàcia (A), el cementiri de Les Corts (B), la masia de Can Planes (C), els pavellons de la Casa de la Maternitat (D) i la finca de Can Bacardí (E). A l'esquerra, veiem el curs de l'altre gran torrent de la zona, la riera Blanca (F) en direcció a Collblanc. (Foto: TAF).

*1955.- Visita de les autoritats a les obres del nou estadi del FC Barcelona. Al fons, les façanes posteriors dels pavellons de la Maternitat que marcaven el curs de l'antiga riera d'Escuder (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1957.- L'estadi del Futbol Club Barcelona acabat de construir, amb l'antiga llera de la riera d'Escuder marcada en blau pels carrers de la Maternitat i del Comandante Benítez. (Font: TAF).

_________

[1].- El nom original de l'actual recinte de la Maternitat era Casa Provincial de la Maternidad y Expósitos de Barcelona.´

[2].- Després de creuar la carretera de Sants, la riera d'Escuder continua actualment el seu trajecte convertit en un carrer més estret i pròxim al Mercat de Sants, que travessa els carrers Cáceres, Daoiz y Velarde i Canalejas. El seu antic curs es pot endevinar fins al carrer Pavía. Més enllà, abocava les seves aigües de pluja a la Riera de Tena.

COMITE DE DEFENSA SOCIAL (1903) i CINEMA LOURDES (1905-1910's). Canuda 31.

 MIQUEL BARCELONAUTA

El pis principal del número 31 del carrer de la Canuda, cantonada amb l'estret carreró de Bertrellans, va acollir a principis del segle XX la seu del Comitè de Defensa Social. Era aquesta una associació creada el 21 de març de 1903 i caracteritzada pel seu conservadorisme radical que organitzava accions, en alguns casos violentes, contra tot allò que consideraven immoral i pornogràfic en un intent d'intentar preservar els bons costums i la decència en tots els espectacles públics que es presentaven a la ciutat. El seu president era Dalmaci Figueras.

Les seves accions s'estenien a l'estatuària pública, als teatres i cinemes. A les publicacions satíriques i al diari El Diluvio l'anomenaven irònicament Comitè de Molèstia Social. Políticament intentaven incidir en els partits conservadors i de dretes com Solidaritat Catalana per tal que defensessin els seus interessos davant l'auge del moviment obrer reivindicatiu i el laïcisme. Algunes personalitats de l'època com l'arquitecte Enric Sagnier hi estigueren estretament vinculats.

Els integrants d'aquest grup es reunien habitualment en el teatret que hi havia al primer pis i que constitueix el precedent immediat de la Sala Mozart, que a partir de 1914 s'instal·laria en aquell mateix edifici un cop fetes les corresponents obres d'adequació de l'espai. Allà els membres del comitè hi celebraven les seves reunions i assemblees i acordaven les accions a dur a terme contra les representacions que consideraven contràries a la moralitat cristiana i als bons costums.

*1904.- Retall d'un anunci publicat a La Veu de Catalunya del 27 de març d'aquell any, en defensa de les festes religioses suprimides per l'ajuntament. (Font: ARA).

El 21 de desembre de 1905 hi van obrir el Cinema Lourdes amb la projecció d'un seguit de pel·lícules dedicades a les festes del centenari de les aparicions de la Mare de Déu de Lorda a França. Les sessions cinematogràfiques eren organitzades pel capellà mossèn Illa, que malgrat els principis que defensava el Comitè, es deia que tenia fama de ser un home força liberal. Com hem apuntat abans, al cap d'uns anys la sala es va reformar i es va convertir en la Sala Mozart.

BIOSCOPE. Cinema. Cafè Colón. Plaça de Catalunya. (1901)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Espai de projecció cinematogràfica emplaçat a la banda del passeig de Gràcia del Cafè Colón de la Plaça de Catalunya d'existència efímera i fugissera. En realitat, un exemple que l'historiador Munsó Cabús [1]  recull com una de les primeres manifestacions en els orígens del fet cinematogràfic a Barcelona i a la vegada com una experiència poc reeixida atès que el cinema fou clausurat pocs mesos després de l'anunci de la seva obertura. 

El Cinema Bioscope va començar a ser anunciat a la premsa el 5 de maig de 1901 i es va mantenir a la cartellera només fins al 10 de juny d'aquell mateix any, és a dir, unes poques setmanes després. En les seves primeres aparacions esmentava només la pròxima estrena de les pel·lícules Quo Vadis  i Minuet de Felipe V (en colors) fent esment, a la vegada, a una variació setmanal del programa, que no hem arribat a trobar en els successius anuncis. El mateix Munsó Cabús esmenta que l'obertura al públic d'aquest cinema fou el 23 de maig. Per la seva banda, Jordi Torras i Comamala [2] fixa el dia 2 de maig com la data d'inauguració del Bioscope, tot indicant que va desaparèixer el mes de juny.

*1901.- La primera referència en premsa al Cinema Bioscope la trobem en aquest anunci publicat a La Publicidad en la seva edició del 5 de maig. (Font: ARCA) 

__________

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona. 1995.  

[2].- Torras Comamala, Jordi. Implantació del fet cinematogràfic a Barcelona. Cinematògraf 1992, núm. 1 pàgines 35-64