SAN DIEGO. Restaurant-sala de festes (1960-1964), després CESAR AUGUSTO (1965-1980's). Via Augusta 201.

MIQUEL BARCELONAUTA

Situat a la vorear mar de la Via Augusta entre els carrers de Calvet i de Vallmajor i entre les estacions del ferrocarril de Sarrià de Muntaner i de La Bonanova, aquest local va irrompre entre la societat benestant barcelonina a partir dels primers dies del mes de febrer de 1960.

La televisió havia començat a envair les llars de molts ciuatadans i el conjunt musical Relax, que havia participat en un dels primers programes, va ser també un dels primers grups en actuar al San Diego. 

L'accés al restaurant es feia a través d'un passadís exterior per on també s'accedia a l'entrada de veins de a l'edifici. D'altra banda, el local disposava d'un jardí obert a la part posterior del local amb una àmplia terrassa.

*1961.- Anunci de premsa del San Diego sobre el reveillon de cap d'any per a rebre el 1962. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)    

El 1965 el Restaurant Cesar Augusto prenia el relleu del San Diego al mateix local amb el que començaria una etapa de gairebé vint anys fins a mitjans de la dècada dels 1980's.

*1980's.- Tarja publicitària del restaurant Cesar Augusto 

Amb posterioritat al tancament del Cesar Augusto, la ubicació privilegiada del local, entre els barris de Sant Gervasi i la Bonanova, li va permetre acollir al llarg dels anys diverses propostes gastronòmiques que s'hi van instal·lar també en forma de restaurants:

Roncesvalles (1990)

Restaurant italià Il Benedetti (2000)

Tofees (2010)

DOP (2020) 

De tots ells però, el San Diego va ser el primer.

MAXCALI. Botigues de moda i complements. (1957-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

La primera botiga de Maxcali, probablement un acrònim de Máxima Calidad, tot i que el primer lema d'aquest comerç era El Palacio del Bien Vestir, va obrir les seves portes a la Rambla de Canaletes en els primers dies d'octubre de 1957

L'emplaçament, al número 238 de la Rambla, era immillorable. Just davant de la font de Canaletes, davant per davant amb la Sastreria Modelo i a un pas de la plaça de Catalunya.

La roba procedia de la fàbrica tèxtil i de confecció del barri de Sant Andreu Bas y Cugueró

*1957.- Publicitat a la premsa anunciant l'obertura de la primera botiga. 

A la publicitat de Maxcali hi figurava un curiós logotip en el que es veia un home travessant una porta amb la meitat de cos en roba interior i l'altra meitat ben vestit.

L'èxit del negoci va animar ela seus propietaris a obrir noves sucursals. 

1958.- Avinguda de Roma, 155 (entre Muntaner i Casanova)

1959.- Rambla de Catalunya, 8 (entre Plaça Catalunya i Gran Via) 

1963.- Carrer de Sants, 38 (cantonada Premià) oberta al mes de maig

Fora de Catalunya el negoci s'estengué amb sucursals a Madrid, Saragossa i Valladolid.

BARCELONA TEATRE MUSICAL (BTM). Palau dels Esports del carrer de Lleida (2000-2014)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Després de la construcció del Palau Sant Jordi a l'anella Olímpica de Montjuïic, l'equipament de l'antic Palau d'Esports de carrer Lleida va caure en desús per acollir esdeveniments esportius, tot i que continuava sent l'escenari de grans concerts de figures del pop-rock i altres gèneres musicals. No onstant això, l'ajuntament va intentar donar-li una nova vida vinculant-lo a espectacles teatrals musicals de gran format. El projecte quedava integrat dintre d'una idea més global de constituir una anomenada Ciutat del Teatre que aplegaria diverses instal·lacions de la zona relativament properes amb el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i el Teatre Grec. 

Després d'una remodelació interior del vell palau d'esports per adequar-lo a la nova realitat, el Barcelona Teatre Musical, conegut també amb l'acrònim BTM, va ser l'única d'aquestes propostes teatrals que no va aconseguir reeixir al llarg dels anys, fins al punt que el gran projecte que inicialment constituia va caure progressivament en desgràcia fins quedar immers en una decadència progressiva de l'edifici del Palau dels Esports. Va acabar convertit en un equipament gairebé tancat i barrat, abandonat, brut i al capdavall refugi del sensellarisme en tot el seu entorn. Va ser entrada la dècada dels 2010 que el projecte ja havia  començat a perdre pistonada i el 2014 significaria la definitiva defunció del projecte.

*2005.- L'antic Palau dels Esports del carrer de Lleida després de ser remodelat per acollir el Barcelona Teatre Musical. La imatge està captada des del carrer de la Guàrdia Urbana. (Foto: Autor desconegut)

2010's.- Dues imatges de l'interior del teatre

Abans d'aquest trist final, l'antic Palau dels Esports, havia acollit concerts de les grans estrelles del pop/rock i d'altres gèneres, fins que va ser remodelat com a recinte de teatre musical per portar a la ciutat grans musicals. Sota la iniciativa del Barcelona Teatre Musical s'hi van organitzar tot un seguit d'espectacles entre els que cal recordar els següents:

Notre-Dame de Paris (2001-2002), basat en l'obra de Victor Hugo i presentada en castellà amb llibret de Luc Plamondom i música de l'italià afincat a França Richard Cocciante. Thais Ciurana i Carles Torregrossa van ser els seus principals intèrprets. Va ser estrenat el 28 de novembre de 2001 i va perllongar les seves representacions fins al 3 de març de l'any següent.

Los miserables (2011-2012), una altra adaptació musical de l'obra de Victor Hugo, que ja havia recorregut les principals capitals europees i que es va estrenar a Barcelona el 29 de setembre de 2011 i va romandre en cartell fins al 3 de març de l'any següent.

Mamma Mia ! (2007-2009). Un dels grans èxits del BTM abans de ser també representada a d'altres escenaris barcelonins. Obra de l'anglesa Catherine Johnson basada en 23 temes del grup suec ABBA, un quartet molt popular als anys 1980's, va tenir a la cantant catalana Nina com a principal estrella d'aquest musical, que va romandre gairebé 14 mesos en cartell al Palau d'Esports del carrer Lleida, entre el 29 de novembre de 2007 i l'11 de gener de 2009.

La Bella y la Bestia (Beauty and the Beast). (2002-2003) Després d'haver triomfat abastament a Broadway, es va presentar al BTM entre el 17 de setembre de 2002 i el 22 de juny de 2023. Era la primera producció de la Disney Theatrical Group que es veia a Barcelona amb direcció artística de Glenn Casale i direcció musical de Santiago Pérez.

Clausurada la instal·lació del Palau dels Esports, altres locals més cèntrics de la ciutat, com el Teatre Tivoli o el Teatre Coliseum, van prendre el relleu en la presentació de musicals a Barcelona.  

EDIFICI D'OFICINES I MURALS CERÀMICS DEL VESTÍBUL. Balmes 89-95 (1976-2022)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a DAVID PLANES SÁNCHEZ

El 1976 un edifici d'oficines d'obra nova va emergir a la cantonada Mar/Llobregat del xamfrà entre els carrers de Balmes i de Mallorca, al límit entre els dos Eixamples de la ciutat. El terreny havia estat ocupat des de finals del segle XIX per una edificació original a quatre vents, que va estatjar una de les primeres seus de l'editorial Ramon Salvat i a partir de 1927 se la va conèixer com el Xalet del Cinema, acollint les oficines de la delegació a Barcelona de la productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer.

L'edifici enlairat als anys 1970's era la clàssica edificació d'oficines amb una façana brutalista que combinava el vidre amb un revestiment metal·lic de color coure, força habitual a l'època. Havia estat edificat per una immobiliària de promoció d'oficines i tenia com a únic element singular que trencava la monotonia de la façana un conjunt de revestiments ceràmics ubicats als vestíbuls d'entrada als baixos de l'edifici. L'obra s'inscrivia dintre dels habituals vestíbuls ceràmics que, des de finals del anys 1960's, es veien en moltes plantes baixes dels edificis del centre de la ciutat.

L'autor dels murals de les parets de l'interior va ser el ceramista valencià, afincat a Catalunya, Julio Bono Peris (Sagunt, 1934 - Mataró. 2017) que, a partir d'un revestiment ondulat de les parets va instal·lar-hi un seguit de medallons amb textures encara més irregulars i dominades per tonalitats terroses, ocres i marronoses.

*2017.- (Foto: Autor desconegut)

*2021.- (Fotos: Anna Corcoll)

La reforma integral de l'edifici executada entre els anys 2022 i 2023 va fer desaparèixer aquesta decoració ceràmica interior, donant pas a una imatge exterior on destaca de manera més acusada la presència del cristall amb unes plaques mòbils per atenuar el sol. L'ocupació de la totalitat de l'interior va continuar dedicada a oficines. 

*2020- 2023  Dues imatges de l'edifici d'oficines de Balmes 89-95 abans i després de la remodelació (Font: Google Earth)

CARICATURES DELS DICTADORS A LA PLAÇA DE CATALUNYA (1937)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Cap a finals de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, foren exposades en el centre de la plaça de Catalunya una sèrie de caricatures escultòriques que representaven als tres dictadors europeus (Hitler, Franco i Mussolini). 

Aquest fet es va produir en el marc de la primera desfilada de l'Exèrcit Popular a la capital catalana. Les fotografies captades per Antoni Campañà (1906-1989) que recullen aquestes caricatures, no foren trobades fins al 2018 en l'anomenada Caixa Roja, que contenia imatges inèdites de la Guerra Civil a Barcelona.

La premsa de l'època va recollir declaracions d'Àngel Estivill, secretari general del Comitè Català Pro Exèrcit Popular en les que explicava que eren falles que s'havien col·locat a la Plaça de Catalunya amb l'objectiu de ser cremades. No obstant no hem trobat cap imatge que certifiqui aquesta operació de crema dels ninots dels dictadors.

*1937.- Retall d'un fragment de l'article publicat al diari La Humanitat del dia 27 de febrer d'aquell any. Angel Estivill feia referència a les caricatures escultòriques qualificant-les de falles amb l'objectiu de ser cremades. (Font: ARCA) 

Adolf Hitler

Benito Mussolini

Francisco Franco

ARC TRIOMFAL DE REBUDA AL COMTE CIANO. Portal de la Pau (1939)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1939.- Imatge de l'arribada del comte Ciano al Portal de la Pau a l'estiu de 1939. (Foto: Josep Brangulí / ANC).

El Portal de la Pau, al peu del monument a Colom, va ser tradicionalment lloc de rebuda de personalitats diverses que visitaven Barcelona arribant a ciutat a traves del port. En molts casos, les cerimònies de rebuda incorporaven l'edificació d'algun monument o construcció efímera per ambientar més els festeigos d'arribada. Des que al 1897 es va lloar l'arribada del general Polavieja com a representant del glorioso ejército español vençut a les Filipines amb una reproducció de la madrilenya Puerta de Alcalà, perquè l'home se sentís com a casa, altres han estat les rebudes d'aquest format al Portal de la Pau. 

El 10 de juliol de 1939 arribava a la ciutat el comte Galeazzo Ciano [1], el representant de l'estat feixista italià. Substituïa a la màxima autoritat dels camises negres, il Duce Benito Mussolini, que no va poder venir. Ciano era el gendre del dictador italià. L'oficialitat franquista, que vivia dies de màxima eufòria per l'entrada encara recent a Barcelona de les tropes nacionals encapçalades per general Juan Yagüe, no va voler perdre l'ocasió per agrair al règim feixista italià la seva contribució al triomf final de l'exércit de Franco, al qual havia donat suport sembrant la ciutat de bombes. Calia doncs tributar-li una gran manifestació de suport i agraïment.

Al peu del moll de les golondrines, davant l'edifici de la duana nova i del monument al descobridor de les Amèriques, va emergir un arc de triomf d'estètica absolutament feixista per testimoniar l'acte solemne de rebuda al comte Ciano.

Galeazzo Ciano (1903-1944)

*1939.- L'arc, que era tot de fusta, durant la seva construcció davant del monument a Colom. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /ANC).

*1939.- Serrano Suñer davant de l'arc (Font. Actualidades gráficas /Ajuntament de Barcelona / AMCB).

Aquesta construcció incloïa sobre l'arc la frase següent... 

Cara a nuestro mar, lancemos los gritos ardientes de nuestra fiel amistad. Viva Italia, Arriba España. . DUCE, DUCE, DUCE,  FRANCO, FRANCO, FRANCO.

Altrament, l'entorn del port i els voltants del monument a Colom eren decorat amb banderes espanyoles i italianes amb la creu de Savoia en un ambient de gran exaltació.

Les escoles de Barcelona i tota Catalunya van declarar aquell dia jornada festiva i es van habilitar trens per arribar de franc a Barcelona i poder assistir a l'event. Segons explicava anys després el comte de Jordana [2], la cerimònia de rebuda a Ciano, va patir algun endarreriment i espera respecte de l'horari previst, a causa d'un sabotatge als altaveus que comentaven la concentració als assistents. Ramon Serrano Suñer, amb el seu habitual uniforme blanc i el capità general Luis Orgaz formaven part del seguici d'honor per a donar la benvinguda al diplomàtic italià. 

*1939.- El cotxe oficial de Ciano, amb matrícula de Roma, emprenent el trajecte de pujada per la Rambla després de la recepció oficial al port. Vegi's la gran quantitat de gent que s'aplegava al peu del monument a Colom. (Foto: Carlos Pérez de Rozas / AMCB).

____________

[1].- Els últims dies de Galeazzo Ciano foren especialment tràgics. Quan al 1943 Mussolini va ser arrestat per ordre del Rei Víctor Manuel III, Ciano va fugir a Alemanya on va ser retingut pels nazis. Esperava poder fugir a un país neutral com Suïssa o Espanya i per guanyar-se el favor dels alemanys, que històricament havien desconfiat d'ell, va lliurar als nazis informació per a poder alliberar a Mussolini de la presó on el teníen detingut al Gran Sasso. El Duce va ser alliberat en una operació d'èxit, si bé els alemanys no van permetre a Ciano fugir, sinó que van acabar lliurant-lo a les autoritats de la República Social Italiana, un petit estat feixista del nord d'Italia presidit per Mussolini sota protecció de les tropes nazis. Ciano seria procesat a Verona, acusat d'haver votat a favor de destituir Mussolini i condemnat a mort per alta traició i col·laboracionisme amb l'enemic. El règim nazi volia fer-lo desaparèixer i les pressions que va exercir sobre el propi Mussolini, varen determinar el seu afusellament el dia 11 de gener de 1944. Un grup de soldats italians va executar-lo assegut en una cadira i d'esquenes als tiradors. El seu sogre finalment havia desestimat perdonar-lo.

[2].- Gómez-Jordana Souza, Francisco. Milicia y diplomacia. Los diarios del Conde de Jordana (1936-1944). Editorial Dos Soles. Burgos. 2002 

ELS INTERCANVIS DE PRESONERS DE GUERRA NAZIS I BRITÀNICS. Port de Barcelona. (1943-1944)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

 

Entre 1943 i 1944 el port de Barcelona va ser testimoni de dues cerimònies d'intercanvi de presoners entre l'Alemanya nazi i el Regne Unit.

El règim franquista, en el fons aliat moral i ideològic dels nazis alemanys i dels feixistes italians, volia rentar la seva imatge internacional oferint un posat de neutralitat. Feia pocs mesos que Franco havia decidit retirar la División Azul del front oriental i, tot creient que les coses es podrien anar complicant progressivament per al Tercer Reich va declarar oficialment la neutralitat d'Espanya. En realitat, la dictadura no era gens ni mica neutral, però també era cert que aquells deliris de grandesa per entrar en el conflicte mundial al costat de Hitler s'havien apaivagat i tot plegat semblava més orientat a la reconstrucció de la pàtria amb una societat que moria de fam i de misèria després del revés de la Guerra Civil.

Aquesta falsa neutralitat ja es va posar de manifest durant els dies previs al primer intercanvi de presoners del 27 d'octubre de 1943. La delegació britànica era encapçalada per l'ambaixador britànic sir Samuel Horae, que va haver d'allotjar-se a casa del consul britànic a Barcelona mentre que el representant alemany, l'ambaixador alemany Hans Dieckhoff es va hostatjar a l'hotel Ritz, el més luxós de la ciutat, tot rebent les més cordials mostres de simpatia i una esplèndida recepció organitzada per les autoritats del règim. 

Sir Samuel Horae i  Hans Heinriuch Dieckhoff, ambaixadors britànic i alemany respectivament.

L'estada d'Horae a la ciutat va ser de només quatre dies, mentre que la de Dieckhoff es va perllongar més d'una setmana. L'ambaixador alemany va ser convidat a una excursió a Montserrat organitzada pel general Moscardó el diumenge 24 d'octubre quan el representant britànic encara no havia arribat a la ciutat. A nivell mediàtic, els comentaris de la premsa de l'època sobre una i altra delegació, encara posaven més de manifest qui eren els amics i qui els enemics.

En aquest estat de coses el dimecres 27 d'octubre de 1943 va tenir lloc la cerimònia d'intercanvi. El règim de Franco hi va dedicar un notable desplegament de mitjans. Gran presència de personal de la Creu Roja per ajudar als presoners a desplaçar-se i asssitència de les màximes autoritat civils (alcalde  Mateu), eclesiàstiques (bisbe Modrego), militars (general Moscardó), falangistes, i altres faccions d'adeptes i inquebrantables al règim.

*1943.- Els membres de la Creu Roja van tenir un paper destacat durant el procés d'intercanvi de presoners ajudant als més desvalguts. (Fotos: Josep Brangulí)

*1943.- L'ambaixador alemany Hans Heinrich Dieckhoff amb un oficial de l'exércit nazi al port de Barcelona durant l'intercanvi de presos (Foto: Josep Brangulí).

*1943.- Titulars de La Vanguardia el dia després del primer intercanvi de presoners. 

A l'any següent l'escena es va repetir. Fou al mes de maig de 1944 i el protocol va diferir notablement del de l'any anterior. Aquest cop no hi assistirien els ambaixadors alemany i britanic, sino solament el dels Estats Units, país que, aquest cop, va adquirir un especial protagonisme en l'intercanvi. Hi hagué una considerable presència de corresponsals de premsa de tots els països i les dues representacions així com l'americana van ser convidades per l'ajuntament a sengles dinars al restaurant del Salón Rosa del passeig de Gràcia. Paradoxalment, hi hagué més comensals franquistes al dinar amb els aliats que no pas amb els alemanys [1]. La guerra havia començat a fer un viratge sobtat en detriment dels nazis i això semblava animar als franquistes a departir i conèixer les inquietuds dels representants dels aliats. El dia 18 de maig, més de 200 camillers i unes 100 infermeres de la Creu Roja van donar suport en tasques de trasllat dels presoners. Un vaixell suec, el Gripsholm, que s'encarregà d'acollir els presoners aliats, i un altre d'alemany, el Gradiska, receptor dels alliberats alemanys, varen traslladar-se al port de Barcelona per executar les operacions d'intercanvi.

*1944.- L'alemany  Hans Thomsen, cap del Partit Nacionalsocialista a Espanya amb el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón. Ambdós estigueren presents al port per assitir al segon intercanvi. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1944.- Una imatge del nou intercanvi de presoners a l'any següent. (Foto: Josep Brangulí).

_____________

[1].- Capdevila, Mireia i Vilanova, Francesc. Nazis a Barcelona. L'esplendor feixista de postguerra (1939-1945). L'Avenç. Ajuntament de Barcelona, 2017.

EL CAMP DE LA DAMM C.F. Selva / Pintor Almansora. (1954-2023).

MIQUEL BARCELONAUTA 

La Damm CF ha passat a la història del futbol barceloní i català com un dels equips punters en la formació de joves valors en aquest esport. 

Ja al 1953 un grup de treballadors de l'empresa cervesera havia decidit constituir un equip de futbol juvenil. El va inscriure a les competicions que organitzava l'Obra Sindical Educación y Descanso, que era l'organització esportiva, cultural i recreativa competent, lligada al règim franquista. A l'any següent el flamant nou club es va dotar d'un camp de futbol propi.

La instal·lació esportiva es va emplaçar prop del terrenys de la Ferroviària en el sector nord de la Meridiana, molt a prop del cementiri de Sant Andreu de Palomar. Aquell primer camp de la Damm va ser sempre de terra i sense graderies, els espectadors s'aliniaven rera de la línies de banda que delimitaven el terreny. Exteriorment el camp estava envoltat pels carrer Selva, Pintor Alsamora i Escultor Ordóñez al costat del cementiri. L'entrada al recinte era pel carrer Selva que també va donar nom al camp i des d'allà s'accedia a la zona del bar i als vestidors. 

Aquest fou el primer camp de l'entitat cervesera, que ha aportat nombrosos jugadors rellevants al futbol professional. Entre ells hi destaca en primer lloc el porter Jaume Creixell, home popular per la seva habitual vehemència i passió, que va arribar fins a primera divisió amb equips com el Betis o l'Elx. Després va ser entrenador del Sant Andreu, Badalona, Gramenet i d'altres equips del futbol català.

Jaume Creixell en els seus anys de porter de la Damm i d'entrenador

El camp del carrer Selva va estar actiu fins al 2023, després quedà abandonat. L'ajuntament va aprofitar l'avinentesa per eixamplar i rectificar les voreres del carrer Pintor Alsamora fins al vei cementiri de Sant Andreu on el carrer era més estret a causa de les dimensions del camp.

Tot seguit, el club es dotà d'una moderna ciutat esportiva al districte de Sants-Montjuïc per continuar amb la seva tasca de formació de joves futbolistes. 

*2020's.- Una imatge aèria dels últims anys del camp de la Damm amb el carrer de la Selva a l'esquerra i el cementiri de Sant Andreu a la dreta.

CARRER I PLAÇA DEL BONSUCCÉS. Botigues i comerços. Anys 1970's

 MIQUEL BARCELONAUTA

Carrer de curt recorregut entre la Rambla i la plaça que duu el mateix nom, on històricament hi va haver una de les primeres sales de cinema de Barcelona, el Diorama, també una Administració de Correus, una de les entrades als magatzems El Siglo i ja durant el franquisme el frontó Txiki- Alai, popular per les seves competicions femenines.

Als anys setanta era un carrer molt animat i bulliciós, que sovint servia de sortida i escapatòria durant les dispersions que es produïen durant les habituals càrregues de la policia en les manifestacions, moltes vegades violentes, que tenien lloc a la Rambla.

``    LA    R A M B L A    aa

CARRER DEL BONSUCCÉS

ä

Parells ---------------------------------------------------------------------------Senars                                                                                                                                

2.- Farmàcia Nadal   

Administració de Loteria de Maria Torné (des de 1974)         

La Poma. Cafeteria. (des de 1973).- 1

4.- Hamburgo. Cerveseria

  Paul Izábal. Pianos.- 5 

6.- Frankfurt

Julivert Meu. Restaurant. (des de 1970).- 7

8.- Restaurant Buensuceso

12.- Administració de Loteria de Maria Torné (fins a 1974)

Rodrigo Font. Cortinatges i catifes.- 13.

PLAÇA   DEL    BONSUCCÉS

1.- Bar Castells.

2.- Electro-Dallas. Electrodomèstics.

3.- Ajuntament. Junta Municipal del Districte V

Cinema Diorama./ Diorama 73 (a partir de 1973).- 6.

Panamá. Cafeteria