dijous, 16 d’abril del 2026

ARC TRIOMFAL DE REBUDA AL COMTE CIANO. Portal de la Pau (1939)

 MIQUEL BARCELONAUTA


*1939.- Imatge de l'arribada del comte Ciano al Portal de la Pau a l'estiu de 1939. (Foto: Josep Brangulí / ANC).

El Portal de la Pau, al peu del monument a Colom, ha estat tradicionalment lloc de rebuda de personalitats diverses que visitaven Barcelona arribant a ciutat a traves del port. En molts casos, les cerimònies de rebuda incorporaven l'edificació d'algun monument o construcció efímera per ambientar més els festeigos d'arribada. Des que al 1897 es va lloar l'arribada del general Polavieja com a representant del glorioso ejército español vençut a les Filipines amb una reproducció de la madrilenya Puerta de Alcalà, perquè l'home se sentís com a casa, altres han estat les rebudes d'aquest format al Portal de la Pau. 

El 10 de juliol de 1939 arribava a la ciutat el comte Galeazzo Ciano [1], el representant de l'estat feixista italià. Substituïa a la màxima autoritat dels camises negres, il Duce Benito Mussolini, que no va poder venir. Ciano era el gendre del dictador italià. L'oficialitat franquista, que vivia dies de màxima eufòria per l'entrada encara recent a Barcelona de les tropes nacional encapçalades per general Juan Yagüe, no va voler perdre l'ocasió per agrair al règim feixista italià la seva contribució al triomf final de l'exércit de Franco, al qual havia donat suport sembrant la ciutat de bombes. Calia doncs tributar-li una gran manifestació de suport i agraïment.

Al peu del moll de les golondrines, davant l'edifici de la duana nova i del monument al descobridor de les Amèriques, va emergir un arc de triomf d'estètica absolutament feixista per testimoniar l'acte solemne de rebuda al comte Ciano.

Galeazzo Ciano (1903-1944)


*1939.- L'arc, que era tot de fusta, durant la seva construcció davant del monument a Colom. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /ANC).

*1939.- Serrano Suñer davant de l'arc (Font. Actualidades gráficas /Ajuntament de Barcelona / AMCB).

Aquesta construcció incloïa sobre l'arc la frase següent... 

Cara a nuestro mar, lancemos los gritos ardientes de nuestra fiel amistad. Viva Italia, Arriba España. . DUCE, DUCE, DUCE,  FRANCO, FRANCO, FRANCO.

Altrament, l'entorn del port i els voltants del monument a Colom eren decorat amb banderes espanyoles i italianes amb la creu de Savoia en un ambient de gran exaltació.

Les escoles de Barcelona i tota Catalunya van declarar aquell dia jornada festiva i es van habilitar trens per arribar de franc a Barcelona i poder assistir a l'event. Segons explicava anys després el comte de Jordana [2], la cerimònia de rebuda a Ciano, va patir algun endarreriment i espera respecte de l'horari previst, a causa d'un sabotatge als altaveus que comentaven la concentració als assistents. Ramon Serrano Suñer, amb el seu habitual uniforme blanc i el capità general Luis Orgaz formaven part del seguici d'honor per a la benvinguda al diplomàtic italià. 

*1939.- El cotxe oficial de Ciano, amb matrícula de Roma, emprenent el trajecte de pujada per la Rambla després de la recepció oficial al port. Vegi's la gran quantitat de gent que s'aplegava al peu del monument a Colom. (Foto: Carlos Pérez de Rozas / AMCB).

____________

[1].- Els últims dies de Galeazzo Ciano foren especialment tràgics. Quan al 1943 Mussolini va ser arrestat per ordre del Rei Víctor Manuel III, Ciano va fugir a Alemanya on va ser retingut pels nazis. Esperava poder fugir a un país neutral com Suïssa o Espanya i per guanyar-se el favor dels alemanys, que històricament havien desconfiat d'ell, va lliurar als nazis informació per a poder alliberar a Mussolini de la presó on el teníen detingut al Gran Sasso. El Duce va ser alliberat en una operació d'èxit, si bé els alemanys no van permetre a Ciano fugir, sinó que van acabar lliurany-lo a les autoritats de la República Social Italiana, un petit estat feixista del nord d'Italia presidit per Mussolini sota protecció de les tropes nazis. Ciano seria procesat a Verona, acusat d'haver votat a favor de destituir Mussolini i condemnat a mort per alta traició i col·laboracionisme amb l'enemic. El règim nazi volia fer-lo desaparèixer i les pressions que va exercir sobre el propi Mussolini, varen determinar el seu afusellament el dia 11 de gener de 1944. Un grup de soldats italians va executar-lo assegut en una cadira i d'esquenes als tiradors. El seu sogre finalment havia desestimat perdonar-lo.

[2].- Gómez-Jordana Souza, Francisco. Milicia y diplomacia. Los diarios del Conde de Jordana (1936-1944). Editorial Dos Soles. Burgos. 2002 

diumenge, 12 d’abril del 2026

ELS INTERCANVIS DE PRESONERS DE GUERRA NAZIS I BRITÀNICS. Port de Barcelona. (1943-1944)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


 

Entre 1943 i 1944 el port de Barcelona va ser testimoni de dues cerimònies d'intercanvi de presoners entre l'Alemanya nazi i el Regne Unit.

El règim franquista, en el fons aliat moral i ideològic dels nazis alemanys i dels feixistes italians, volia rentar la seva imatge internacional oferint un posat de neutralitat. Feia pocs mesos que Franco havia decidit retirar la División Azul del front oriental i, tot creient que les coses es podrien anar complicant progressivament per al Tercer Reich va declarar oficialment la neutralitat d'Espanya. En realitat, la dictadura no era gens ni mica neutral, però també era cert que aquells deliris de grandesa per entrar en el conflicte mundial al costat de Hitler s'havien apaivagat i tot plegat semblava més orientat a la reconstrucció de la pàtria amb una societat que moria de fam i de misèria després del revés de la Guerra Civil.

Aquesta falsa neutralitat ja es va posar de manifest durant els dies previs al primer intercanvi de presoners del 27 d'octubre de 1943. La delegació britànica era encapçalada per l'ambaixador britànic sir Samuel Horae, que va haver d'allotjar-se a casa del consul britànic a Barcelona mentre que el representant alemany, l'ambaixador alemany Hans Dieckhoff es va hostatjar a l'hotel Ritz, el més luxós de la ciutat, tot rebent les més cordials mostres de simpatia i una esplèndida recepció organitzada per les autoritats del règim. 


Sir Samuel Horae i  Hans Heinriuch Dieckhoff, ambaixadors britànic i alemany respectivament.

L'estada d'Horae a la ciutat va ser de només quatre dies, mentre que la de Dieckhoff es va perllongar més d'una setmana. L'ambaixador alemany va ser convidat a una excursió a Montserrat organitzada pel general Moscardó el diumenge 24 d'octubre quan el representant britànic encara no havia arribat a la ciutat. A nivell mediàtic, els comentaris de la premsa de l'època sobre una i altra delegació, encara posaven més de manifest qui eren els amics i qui els enemics.

En aquest estat de coses el dimecres 27 d'octubre de 1943 va tenir lloc la cerimònia d'intercanvi. El règim de Franco hi va dedicar un notable desplegament de mitjans. Gran presència de personal de la Creu Roja per ajudar als presoners a desplaçar-se i asssitència de les màximes autoritat civils (alcalde  Mateu), eclesiàstiques (bisbe Modrego), militars (general Moscardó), falangistes, i altres faccions d'adeptes i inquebrantables al règim.


*1943.- Els membres de la Creu Roja van tenir un paper destacat durant el procés d'intercanvi de presoners ajudant als més desvalguts. (Fotos: Josep Brangulí)

*1943.- L'ambaixador alemany Hans Heinrich Dieckhoff amb un oficial de l'exércit nazi al port de Barcelona durant l'intercanvi de presos (Foto: Josep Brangulí).

*1943.- Titulars de La Vanguardia el dia després del primer intercanvi de presoners. 

A l'any següent l'escena es va repetir. Fou al mes de maig de 1944 i el protocol va diferir notablement del de l'any anterior. Aquest cop no hi assistirien els ambaixadors alemany i britanic, sino solament el dels Estats Units, país que, aquest cop, va adquirir un especial protagonisme en l'intercanvi. Hi hagué una considerable presència de corresponsals de premsa de tots els països i les dues representacions així com l'americana van ser convidades per l'ajuntament a sengles dinars al restaurant del Salón Rosa del passeig de Gràcia. Paradoxalment, hi hagué més comensals franquistes al dinar amb els aliats que no pas amb els alemanys [1]. La guerra havia començat a fer un viratge sobtat en detriment dels nazis i això semblava animar als franquistes a departir i conèixer les inquietuds dels representants dels aliats. El dia 18 de maig, més de 200 camillers i unes 100 infermeres de la Creu Roja van donar suport en tasques de trasllat dels presoners. Un vaixell suec, el Gripsholm, que s'encarregà d'acollir els presoners aliats, i un altre d'alemany, el Gradiska, receptor dels alliberats alemanys, varen traslladar-se al port de Barcelona per executar les operacions d'intercanvi.

*1944.- L'alemany  Hans Thomsen, cap del Partit Nacionalsocialista a Espanya amb el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón. Ambdós estigueren presents al port per assitir al segon intercanvi. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1944.- Una imatge del nou intercanvi de presoners a l'any següent. (Foto: Josep Brangulí).


_____________

[1].- Capdevila, Mireia i Vilanova, Francesc. Nazis a Barcelona. L'esplendor feixista de postguerra (1939-1945). L'Avenç. Ajuntament de Barcelona, 2017.

dissabte, 11 d’abril del 2026

EL CAMP DE LA DAMM C.F. Selva / Pintor Almansora. (1954-2023).

MIQUEL BARCELONAUTA 

La Damm CF ha passat a la història del futbol barceloní i català com un dels equips punters en la formació de joves valors en aquest esport. 

Ja al 1953 un grup de treballadors de l'empresa cervesera havia decidit constituir un equip de futbol juvenil. El va inscriure a les competicions que organitzava l'Obra Sindical Educación y Descanso, que era l'organització esportiva, cultural i recreativa competent, lligada al règim franquista. A l'any següent el flamant nou club es va dotar d'un camp de futbol propi.

La instal·lació esportiva es va emplaçar prop del terrenys de la Ferroviària en el sector nord de la Meridiana, molt a prop del cementiri de Sant Andreu de Palomar. Aquell primer camp de la Damm va ser sempre de terra i sense graderies, els espectadors s'aliniaven rera de la línies de banda que delimitaven el terreny. Exteriorment el camp estava envoltat pels carrer Selva, Pintor Alsamora i Escultor Ordóñez al costat del cementiri. L'entrada al recinte era pel carrer Selva que també va donar nom al camp i des d'allà s'accedia a la zona del bar i als vestidors. 

Aquest fou el primer camp de l'entitat cervesera, que ha aportat nombrosos jugadors rellevants al futbol professional. Entre ells hi destaca en primer lloc el porter Jaume Creixell, home popular per la seva habitual vehemència i passió, que va arribar fins a primera divisió amb equips com el Betis o l'Elx. Després va ser entrenador del Sant Andreu, Badalona, Gramenet i d'altres equips del futbol català.

Jaume Creixell en els seus anys de porter de la Damm i d'entrenador

El camp del carrer Selva va estar actiu fins al 2023, després quedà abandonat. L'ajuntament va aprofitar l'avinentesa per eixamplar i rectificar les voreres del carrer Pintor Alsamora fins al vei cementiri de Sant Andreu on el carrer era més estret a causa de les dimensions del camp.

Tot seguit, el club es dotà d'una moderna ciutat esportiva al districte de Sants-Montjuïc per continuar amb la seva tasca de formació de joves futbolistes. 

*2020's.- Una imatge aèria dels últims anys del camp de la Damm amb el carrer de la Selva a l'esquerra i el cementiri de Sant Andreu a la dreta.

dimarts, 31 de març del 2026

CARRER I PLAÇA DEL BONSUCCÉS. Botigues i comerços. Anys 1970's

 MIQUEL BARCELONAUTA


Carrer de curt recorregut entre la Rambla i la plaça que duu el mateix nom, on històricament hi va haver una de les primeres sales de cinema de Barcelona, el Diorama, també una Administració de Correus, una de les entrades als magatzems El Siglo i ja durant el franquisme el frontó Txiki- Alai, popular per les seves competicions femenines.

Als anys setanta era un carrer molt animat i bulliciós, que sovint servia de sortida i escapatòria durant les dispersions que es produïen durant les habituals càrregues de la policia en les manifestacions, moltes vegades violentes, que tenien lloc a la Rambla.


``    LA    R A M B L A    aa


CARRER DEL BONSUCCÉS

ä

Parells ---------------------------------------------------------------------------Senars                                                                                                                                

2.Farmàcia Nadal   

Administració de Loteria de Maria Torné (des de 1974)         

La Poma. Cafeteria. (des de 1973).- 1


4.Hamburgo. Cerveseria

  Paul Izábal. Pianos.- 5 

6.- Frankfurt


Julivert Meu. Restaurant. (des de 1970).- 7


8.Restaurant Buensuceso

12.- Administració de Loteria de Maria Torné (fins a 1974)

Rodrigo Font. Cortinatges i catifes.- 13.


PLAÇA   DEL    BONSUCCÉS

1.- Bar Castells.

2.- Electro-Dallas. Electrodomèstics.

3.Ajuntament. Junta Municipal del Districte V

Cinema Diorama./ Diorama 73 (a partir de 1973).- 6.

Panamá. Cafeteria

                               

divendres, 27 de març del 2026

LA BENZINERA DEL PARAIGUA. Carrrer del Doctor Pi i Molist. Estructura original visible. (1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA


*1967.- La bezinera poc després d'inaugurar-se. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Situada al barri de Porta, entre la plaça del Virrei Amat i l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, al número 110 del carrer del Doctor Pi i Molist fent cantonada amb el carrer de Deià i limitant amb el barri del Turó de la Peira, aquesta benzinera destacava en el seu dia per l'entramat metàl·lic que servia de protecció contra la pluja als clients i als vehicles que hi repostaven. Això li va valer en l'imaginari popular del barri el nom de la benzinera del paraigua i també de la benzinera del bolet.

La benzinera va ser projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Puig i Torné (1929-2020), autor entre d'altres obres del Canòdrom Meridiana. L'estructura del paraigües era de 20 metres de diàmetre i d'alumini anoditzat natural. Actuava como a superfície reflexant de la il·luminació nocturna, que es resolia amb uns grans focus orientats cap al sostre i complementada amb tubs fluorescents, que ajudaven a  definir l'estructura pintada de color gris. Altrament, l'estructura de les oficines, situades en l'edifici annex, era pintada en color vermell viu.

Josep Puig i Torné

*1967.- Plànol de la planta de la benzinera (Font: Cuadernos de Arquitectura)

La benzinera va ser inicialment propietat del senyor Miquel Casaponsa i Reig i el seu soci Manuel Sánchez, que posteriorment la va dirigir. 

La particular estructura va quedar coberta pel revestiment que posteriorment se li va practicar i que va comportar la pèrdua de la seva originalitat inicial. Avui és una benzinera més de la marca Repsol, que ha perdut qualsevol tipus de singularitat fins al punt que passa pràcticament desapercebuda a l'observador. 

Estructura original de la benzinera (Foto: Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris). 

*2018.- La benzinera reformada (Foto: José M. Medina)

dissabte, 21 de març del 2026

INDRET DE LA MORT DE JOSEP LLUIS FACERIAS. Passeig de Verdum / Carrer del doctor Pi i Molist

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO, JOANA FRANCÈS, ALFRED PUIG i RICARD FERNÁNDEZ-VALENTÍ


Imatge de Josep Lluís Facerías a la terrassa d'un bar barceloní captada en data indeterminada.

Josep Lluís Facerías (1920-1957), juntament amb Quico Sabaté (1915-1960), va ser el principal guerriller urbà anarquista i activista del maquis durant la postguerra. 

L'episodi del seu assassinat va tenir lloc el dia 30 d'agost de 1957 al barri de Porta i va constituir un dels èxits més importants de l'aparell policial de repressió del règim contra la guerrilla urbana antifranquista. 

A l'inici d'aquell mes d'agost de 1957 Josep Lluís Facerías, ja duia prop de cinc anys fora del país. Havia fugit primer a França i després a Itàlia, com a mesura precautòria després d'haver protagonitzat diversos cops a Barcelona, Hi destacàven els assalts als clients de diversos meublés com el de l'hotel Pedralbes, el de l'hotel Augusta al carrer de Regàs número 6. així com diversos atracaments e entitats bancàries [1]. Facerías però, tenia la pretensió de tornar a Barcelona disposat a continuar la seva lluita contra el règim. 

Segons el relat d'Antonio Téllez Solà [2], el 17 d'agost de 1957, Facerías va aconseguir passar la frontera francesa cap a Catalunya acompanyat de dos companys anarquistes, l'italià Goliardo Fiaschi (Carrara 1930-2000) i l'espanyol Luis Agustín Vicente àlies El Metralla, natural de Lorca (Múrcia). Aquest últim va deixar el grup a Sant Quirze de Besora (Osona) i va decidir continuar el viatge en tren cap a Barcelona en solitari, mentre Goliardo i Facerías continuaren el camí amb les seves bicicletes.


Goliardo Fiaschi i Luis Agustín Vicente, companys de Facerías durant aquells últims dies.

En el decurs dels dies següents, tant Agustín Vicente com Goliardo serien detinguts per la policia, el primer a Sabadell on s'amagava a casa d'Emilio Tena Gorriti, i Goliardo en una casa apartada als boscos de Collserola que li havia servit de refugi després d'arribar a Barcelona juntament amb el propi Facerías. Els policies de l'excomisari Pedro Polo Borreguero (1897-1972), que s'havia jubilat al 1955 com a cap de la Brigada Político-Social (BPS), si bé continuava fent tasques d'informació, havien seguit a distància els moviment de Facerías i el seus companys de viatge i no els va resultar difícil detenir-los i obligar-los a confessar sobre els moviments de Facerías, que era l'activista més buscat per les seves activitats dels últims anys. 

Facerías tenia prevista una trobada pel divendres 30 d'agost a les 11 del matí a la cruïlla entre el carrer Doctor Pi i Molist, el passeig de Verdum i el passeig Urrutia. El que ignorava Facerías era que els seus dos companys de viatge ja havien estat detinguts per la policia i que, en els duríssims interrogatoris posteriors acompanyats de les habituals tortures, havien acabat revelant informació sobre Facerias. 

Malgrat que Facerias va extremar les precaucions i prèviament va donar un tomb en taxi pels voltant del lloc d'encontre per tal de comprovar que no hi havia moros a la costa, la policia assabentada de la cita havia ocupat totes les cases del voltant, els seus terrat i situat diversos tiradors plantats al recinte del veí Hospital Mental de la Santa Creu, conegut popularment com el manicomi.


Imatge de l'escenari de la mort de Facerías a la cruïlla entre el Passeig de Verdum (esquerra) i el carrer del doctor Pi i Molist (dreta) captada un temps després dels fets. Al centre de la foto, davant d'un Renault 4/4 de l'època i del petit mur on seuen diversos veïns del barri, es veu l'edifici (que avui correspon al carrer Doctor Pi i Molist 122), aleshores en construcció, que es va aixecar al lloc on Facerías va intentar escapar i a la dreta el solar on el van rematar i va quedar sense sentit. Les vies que es veuen en primer terme corresponen a la linia del tramvia 47 [3] que es van instal·lar després de l'episodi. (Foto: Autor desconegut)

Considerat com un anarquista perillós que sens dubte aniria armat, la policia armada sota les ordres dels germans Juan Creix, successors de Pedro Polo, li tenien moltes ganes a Facerías i recordaven que els havia deixat en evidència més d'un cop per la seva facilitat en escapolir-se. És per això, que van optar per no intentar una detenció a peu de carrer, sino procedir directament a disparar-li a distància amb la intenció de ferir-lo greument o causar-li directament la mort. Així doncs, aquell 30 d'agost de 1957 un ampli contingent de guàrdies armats es van parapetar discretament al voltant de l'Hospital Mental de la Santa Creu des d'on tenien una àmplia visió del lloc de la trobada .

Quan van veure aparèixer Facerías, que arribava sol al lloc de la cita, van descarregar els seus fusell sobre ell. El guerriller anarquista va caure sobre un muret que hi havia a la vorera de la cruïlla i va intentar escapar malferit a través d'un edifici en construcció que hi havia darrera i pel solar descampat que hi havia al costat, però, tot i que portava armes, ja no li quedaven forces per oposar resistència i allà mateix va ser rematat. Les cròniques asseguren que en caure sense vida duia una granada a la mà. Va ser traslladat a l'Hospital Clínic on es va certificar la seva mort.
La versió oficial i judicial afirmava que se li havia donat l'alto per intentar detenir-lo, Altres versions però, defensen que Facerías va arribar al lloc de la cita en bicicleta i que no hi va haver cap intent de detenció, ans al contrari va ser acribillat sense advertència. José Molina Ayala recorda que amb vuit anys era en un descampat prop del lloc amb d'altres nens buscant cargols i va sentir un cúmul de detonacions [4]

*1957.- Titular amb que el diari El Noticiero Universal anunciava la notícia de la mort de Facerías en l'edició del 31 d'octubre d'aquell any.


*1964.- Dues imatges aèries del lloc on va caure Facerías davant de l'entrada al recinte de l'Hospital Mental de la Santa Creu, que es veu en primer terme. (Fotos: TAF).

Avui (2026) aquell fet és encara recordat sobre la vorera del passeig central del carrer del Doctor Pi i Molist, davant del lloc on es van produir els fets. Allà hi ha una plaça dedicada a les mares de maig, una font i una placa en record de Facerías al que cada any, a finals d'agost, se li ret un homenatge en la seva memòria.   


________________
[1].- Segons recollia l'edició de El Noticiero Universal de 31 d'agost de 1957, la relació d'accions dutes a terme pels grups de Facerías entre els anys 1940's i 1950's van ser les següents:
Atracaments a Bancs; 
18-12-47.- Banco Español de Crédito del carrer de Mallorca 537.  (180.000 pessetes i un anell). 
30-04-48.- Banco de Vizcaya del carrer de Rocafort. 
21-12-48.- Banco Hispano Colonial. (400.000 pessetes).
Atracaments a fàbriques i botigues:
31-07-48. - Fábrica de taulers de Juan Jover a la carretera del Port, 125. (125.000 pesetas i un obrer de la fàbrica ferit).   
12-08-49. - Joieria Rudolf Bauer del carrer de València, 260. (300.000 pessetes).
13-08-49. - Automòbils Eucort. (100.000 pessetes).
17-04-50. - Ferrocarrils Catalans. (Robatori frustrat). 
20-06-51. - Joieria Milicúa, del carrer de Casanova, 97 (12.000 pessetes, 200 dòlars i joies). 
Assalts a meublés:
05-08-49. - Meublé Pedralbes, (robatori de joies i diners als clients)
11-08-49. - Meublé Augusta, al carrer Regàs 6 (robatori de joies i diners als clients) 
16-05-51. - Meublé Augusta
22-10-51. - Meublé Pedralbes on és assassinat l'empresari immobiliari Antonio Massana Sanjuán. 

[2].- Tellez Solá, Antonio.- Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1960). Editorial Plaza & Janes. Barcelona.1978. 

[3].- La linia del tramvia número 47 va ser perllongada fins a la plaça de Llucmajor des de Virrei Amat i va entrar en funcionament l'1 de maig de 1959.

[4].- Molina Ayala, José. La Gavilla Verde enllaç aquí  

dijous, 12 de març del 2026

CANTINA / XOCOLATERIA LA CATALANA. (1862-1920's) Estació del tren de Sarrià. Plaça de Catalunya

 MIQUEL BARCELONAUTA



L'antiga cantina de l'estació del ferrocarril de Sarrià, emplaçada a la plaça de Catalunya al final de la Rambla de Canaletes, havia estat inaugurada pràcticament de manera conjunta amb l'entrada en servei de l'estació al juny de 1862. Era un modest establiment per atendre als usuaris del tren amb cafès i begudes mentre esperaven l'arribada o la sortida dels combois. 
Posteriorment, es va convertir en una xocolateria batejada amb el nom de La Catalana i constitueix l'antecedent directe de l'històric Cafè Bar Zurich, el local que va presidir aquell mateix indret durant molts anys als baixos del cantó de l'edifici de l'estació més pròxim a la plaça de Catalunya   


1910's.- Vista de la vorera de la Plaça de Catalunya entre Canaletes i en carrer Bergara, que deixa veure en primer terme la Xocolateria La Catalana situada als baixos de l'edifici de l'estació.

L'operació de compravenda que va donar lloc al Cafè Zurich i a la desaparició prèvia de La Catalana va tenir lloc al 1920 quan el senyor Serra va vendre l'establiment a l'Andreu Valdeperas, un empresari provinent d'Olesa de Montserrat amb molt bon ull clínic pels negocis d'hoteleria. Valdeperas va copsar ràpidament que l'emplaçament del local era l'idoni per oferir una bona rendabilitat econòmica i el transformà en el Cafè Zurich que a la llarga disposaria d'una terrassa de gran dimensions sobre la vorera, situada al costat de l'accés soterrani al Gran Metro (actual línia 3) i al propi Ferrocarril de Sarrià que des del 1928 funcionava també soterrat.

Ampliació de la fotografia anterior amb vista a l'entrada a la xocolateria.

dilluns, 9 de març del 2026

PANTAGRUEL I GARGANTUA. Restaurants. Aragó 214 (1981- 1999) i Còrsega 200 (2000 - 2008)

 MIQUEL BARCELONAUTA



Recollint els noms dels dos gegants de l'obra de François Rabelais, a l'any 1981 va obrir-se a la cantonada del carrer d'Aragó amb el d'Aribau, un restaurant de grans dimensions i especialització en cuina catalana i més estrictament lleidatana. A la carta no hi faltaven els cargols a la llauna, considerats el plat estrella del local, i l'ample interior disposava de set menjadors, alguns dels quals privats eren idonis per a àpats d'empresa o celebracions socials i familiars.

*1990's.- Preus dels plats de la carta del Pantagruel i Gargantua a en la seva secció carns a la brasa 

Amb el canvi de segle, el trasllat del restaurant al número 200 del carrer de Còrsega, molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, va suposar un nou Pantagruel amb un notable canvi de decoració, menys carregada que al local original, pero sense alterar gens ni mica l'aire lleidatà de la seva cuina, on els cargols continuaven sent el plat més característic juntament amb la coca de recapte, el pastisset de bacallà amb all-i-oli de peres i codony, els embotits i altres menges típiques de les terres de ponent  

El restaurant del carrer de Còrsega va ser substituït al 2008 per la Fonda Gaig -després Gaig a seques- i a partir de juny de 2021 el mateix local va ser ocupat pel restaurant Atempo que el xef Jordi Cruz va portar des de la localitat gironina de Sant Julià de Ramis amb la seva estrella Michelin.

diumenge, 8 de març del 2026

SALES DE CINEMA DE LA CARTELLERA. 1968

 MIQUEL BARCELONAUTA


1968 va ser un dels anys més convulsos i rellevants de la segona meitat del segle XX. Un any que molts historiadors han considerat clau en el desenvolupament de la cultura occidental. No hi van faltar els episodis de violència com els assassinats de Martin Luter King i el senador demòcrata Robert Kennedy als Estats Units, l'esclat revolucionari del maig francès que finalment va ser controlat pel sistema tot i que a la llarga conduiria a la caiguda final de Charles De Gaulle. La Guerra del Vietnam es va radicalitzar amb les ofensives del Vietcong, mentre als Estats Units les protestes creixien dia rere dia. Els  txecoslovacs van viure la primavera de Praga amb la intervenció dels tancs soviètics del Pacte de Varsòvia que van ofegar les ànsies de llibertat en aquell país. Mèxic va viure els seus jocs olímpics caracteritzats per la reivindicació dels atletes negres i amb el trist episodi previ de la matança a la plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, on més de 300 persones van perdre la vida.

A l'Estat Espanyol les protestes contra la dictadura de Franco s'incrementàven i ETA prenia partit per la lluita armada iniciant la seva llista de víctimes amb l'atemptat mortal contra el policia Melitón Manzanas. Guinea Equatorial, una de les últimes colònies espanyoles a l'Africa, assolia la independència. Massiel guanyava a Londres el festival de l'Eurovisió amb el tema La, la, la, que les autoritats no van deixar cantar en català a Joan Manuel Serrat.

Malgrat la consolidació i auge creixent de la televisió, el cinema va assolir aquell any un dels millors registres quant a activitat a les sales d'exhibició i continuava sent una de les fórmules preferides  d'entretiment. 

A Barcelona, un total de 102 sales de cinema van estar operatives al llarg d'aquell any, entre les que hi figuraven tres sales de Cinerama i cinc d'Art i Assaig. Com a dada curiosa al cinema Coliseum es va projectar una pel·lícula en català: Verd madur, (Siega Verde) de Rafael Gil, estrenada el 27 de maig de 1968.


A

ABC (R)

ADRIANO (R)

ALARCÓN (R)

ALCÁZAR (E)

ALEXANDRA (E) 

ALONDRA (R)

AMÉRICA (R)

ARCADIA (E i AA)


ARENAS (R)

ARIBAU (E)


ARGENTINA (R)

ARNAU (R)

ASTORIA (E)


ATENAS (AA)

ATLANTA (E)

ATLÁNTICO (E)

AVENIDA (R)

AVENIDA DE LA LUZ (R)

B

BALMES (E i AA)

BARCELONA (R)

BARCINO (R)

BOHEMIO (R)

BONANOVA (R)

BORRÁS (E)

BOSQUE (E)

C

CAPITOL (E)


CASTILLA (R)

CATALUÑA (R)

CENTRAL (R)

CÉNTRICO (R)

CERVANTES (R)

CINEMAR (R)

CHILE (R)

COLISEUM (E)


COMEDIA (E)


D

DELICIAS (R)

DIAGONAL (E)

DIORAMA (R)

DORADO (R)

DUCAL (R)

EDEN (R)

EMPORIO (R)

EXCELSIOR (E)

F

FANTASIO (E)

FÉMINA (E)

FLORIDA (Cinerama)



G

GALERIA CONDAL (R)

GAYARRE (R)

GOYA (E)

I

IRIS

J

JAUME I (R)

L

LATINO (R)

LICEO (R)

LIDO (R)

LORETO (R)

LUX (R)

M

MALDÀ (R)

MANILA (R)

MARAGALL (R)

MARTINENSE (R)

MARYLAND (E)

MERIDIANA (R)

MODERNO (R)

MONTECARLO (E)


MONTSERRAT (R)

MUNDIAL (R)

N

NÁPOLES (R)

NIZA (R)

NOVEDADES (E)


NUEVO (Cinerama)

O

ORIENTE (R)

P

PADRÓ (R)

PALACIO BALAÑÁ (E)

PALACIO DEL CINEMA (R)

PARÍS (E)

PELAYO (E)

PETIT PELAYO (E)

PRINCESA (R)

PRINCIPAL PALACIO (R)

PROVENZA (R)

PROYECCIONES (R)

PUBLI (E i AA) Persona

R

REGINA (R)

REGIO PALACE (E)

REX (R)

RIALTO (R i AA)


RIO (R)

ROXY (E)

S

SAVOY (AA)

SELECTO (R)

SPRING (R)

T

TEXAS (R)

TIVOLI (E)

TRIANA (R)

U

URGEL (E)


V

VERDI (R)

VERGARA (R i AA)

VICTORIA (R)

VIRREY (R)

W

WALDORF (Cinerama)


WINSOR PALACE (E)