L'any 1944 va ser construit al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer (aleshores Babilonia) un petit recinte hípic amb la finalitat d'instalar-hi una escola d'equitació. L'impulsor d'aquest projecte va ser Eudald Puig Valls, que havia regentat anteriorment una altra hípica al carrer Alcalà de Guadaira prop de la Riera de Sant Miquel al barri de Gràcia. Puig havia comprat aquests terrenys un any abans, a l'octubre de 1943, amb l'ajut d'un soci capitalista quan aquella zona era encara un sector molt poc urbanitzat envoltat de descampats. Inicialment el nou recinte es va anomenar Hípica Bonanova. Només uns anys després, cap a finals de la dècada dels 1940''s, la zona va començar a canviar radicalemnt de fesomia, es van urbanitzar els carrers del voltant i començaren a construir-s'hi pisos.
L'Escola d'Hípica El Ecuestre, coneguda popularment com el Picadero, no va ser mai un club privat sino que era obert a tots els que compartien l'afició pels cavalls i va servir per a formar bons genets i amaçones. La Federació Catalana d'Hípica hi organitzava cursets per a tots els nivells i edats.
Manuel Antonín Prats en va ser l'últim director. Al llarg dels seus 51 anys de vida, El Ecuestre havia canviat sucessivament de propietari després de l'arrencada inicial d'Eudald Puig. Les queixes dels veins a conseqüència de les males olors dels cavalls sempre havien existit, però en els ultims anys augmentaren i les denúncies i plets per aquesta causa eren a l'ordre del dia. Finalment l'Ajuntament va decidir que una instal.lació d'aquestes característiques no podia continuar en aquell lloc.
Manuel Antonín Prats en va ser l'últim director. Al llarg dels seus 51 anys de vida, El Ecuestre havia canviat sucessivament de propietari després de l'arrencada inicial d'Eudald Puig. Les queixes dels veins a conseqüència de les males olors dels cavalls sempre havien existit, però en els ultims anys augmentaren i les denúncies i plets per aquesta causa eren a l'ordre del dia. Finalment l'Ajuntament va decidir que una instal.lació d'aquestes característiques no podia continuar en aquell lloc.
El popular Picadero del carrer Ciutat de Balaguer va tancar l'últim dia d'abril de 1995, els cavalls encara s'hi van quedar unes setmanes més fins que foren traslladats i el picadero enderrocat.
Ostres, no tenia ni idea de l'existència d'aquest picadero!
ResponEliminaJo hi vaig anar-hi moltes vegades. Ere un lloc bastant familiar, amb bon tracte per part dels propietaris en la época de l'Antonin... Ell era bastant pesetero, però els fills eren bon a gent.
ResponEliminaHi hi havia bon professors també. Jo vaig aprendre a muntar allà. Després sovint sortia amb el cavall hi anavem pujant fins la muntanya del Tibidabo i a voltes fins a Sant Cugat o Cerdanyola.
Encara que els veins es queixessin, hi havia bastants clients del Picadero entre el veinat. Devant mateix del Ecuestre hi havia una vella taberna molt agradable per estar-se a fora a l'estiu i servien bones tapes.
La taberna es decía "el rincón del César" no m'oblidare mai de "la mami" que regentava la taberneta. Cuanta paciència i carinyo tenia per a tots nosaltres ... I la Pili la seva filla, i l'Angelito el fill... El picadero va formar part de la meva vida durant uns quants anys. Temps passats... No oblidaré mai tot allò. "
ResponEliminaUs en recordeu del non del cuidador dels cavalls sobre el any 1967?
ResponEliminaEra en Dris
Eliminacrec que esdeia mimu y era marroqui
ResponEliminajo vaig apendre a montar amb aquest picadero, amb la Marien i el jaime al any 90, i encara mantinc la aficio
ResponEliminaJo també hi vaig aprendre a muntar al Ecuestre. Amb en Jaume, el Manel i la Marien. I amb el senyor Pumarola. Recordo el Manel fent classe des de la finestra del bar, copa a la mà... Irrepetible. Un privilegi haver viscut allò. M'enrecordo molt del senyor Martiniano i la seva paciència amb les nostres torpesses. I del Dris i els seus fills: Benaísa, Ahmed,... Anar enllà era traslladar-se a un altre món. No semblava Barcelona, ni cap altre lloc. Era el Ecuestre.
ResponEliminaExacto. Yo también conocí a otro de los hermanos Antonín, el muy simpático Luis, que desgraciadamente murió muy joven, en 1980.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaYo también lo conocí. Bonitos recuerdos para una época que me aficioné a la hípica gracias a Marien.
ResponEliminaYo tuve como profesor al Sr. Antolín y me acuerdo también de ver a Víctor Álvarez. Lo que más me gustaba era subir a la carretera de las aguas y galopar con mis amigos. Aún me acuerdo de mi caballo favorito, Siroco.
ResponEliminaHablo de los años 70. Sigo relacionado con el mundo Ecuestre.
Saludos
Ostres! Avui parlant amb un conegut que viu per la zona, m'ha fet recordar la hípica... Sempre passava per allà al sortir de l'escola Santa Eulàlia. Mai vaig aconseguir que m'hi portessin a montar... Era caríssim... Però la meva afició em va portar a muntar ja de gran en una altre hípica... Aquesta va ser la que va crearme l'afició :-)
ResponEliminaDe El Ecuestre tengo grandes recuerdos entr las décadas del setenta y el ochenta. Yo también conocí en aquellos años a la familia Antonin, a Víctor y al caballo Siroco, que se menciona en otro comentario y que, si mal no recuerdo, era un alazán. Mis caballos favoritos eran el Arabito y la Samanta (árabes tordos), así como el Juncal, también árabe. El Florista era un hermoso tordo andaluz. El Chimango era una andaluz castaño, bastante difícil. El Whisky fue el primer caballo que monté allí y con el que tuve en Collserola un accidente que pudo ser muy grave (nos despeñamos los dos por un barranco), pero en el afortunadamente no pasó nada serio. El Muecín era un magnífico árabe tordo, un caballo estupendo, muy bien domado. Según supe después, murió en Andalucía por comer unas hierbas envenenadas. Otros caballos de El Ecuestre en esos años: Tosca, Mustafá, Potente, Linda, Ras, Hipocalión (enorme y siempre sucio) y tantos otros...
ResponEliminaRecuerdo las salidas a la montaña. Hoy en día parece increíble, pero íbamos a caballo por la calle ciudad de Balaguer hacia abajo, doblábamos a la derecha, girábamos de nuevo hacia la calle Mandri, por la que subíamos pasando frente al bar Mandri y luego doblábamos a la izda. por el paseo de la Bonanova. Entonces en el paseo había casas antiguas, señoriales, con bellísimas fachadas y jardines y el paseo mismo se veía mucho más amplio que ahora. Lo peliagudo era cabalgar junto a los autobuses de las líneas 14, 64 y 22. Después girábamos a la derecha y seguíamos subiendo por la calle Marquesa de Vilallonga hasta salir de la ciudad. Las galopadas por la carretera de las Aguas eran un placer. Íbamos a San Medín, a San Pedro Mártir, al Pantano de Vallvidrera, a la Rabasada, etc. Quien solía iniciar en estas rutas a los más jóvenes era el Sr. Manuel Pons, con su caballo Capsigran. Al regresar de estas excursiones a menudo tomábamos algo o comíamos en el bar de El Ecuestre, regentado por el argentino Pedro, y mirábamos la clase desde las ventanas del saloncito del piso alto.
Marien Antonin era una realmente excelente maestra de equitación.
EliminaYo tambien recuerdo al sr coca
ResponEliminaMi padre montó muchos años allí. Me gustaba ir de niño y mirar desde el ventanal.
ResponEliminaCom molt bé va escriure més amunt Alberto Casart Hualde: “ Anar enllà era traslladar-se a un altre món. No semblava Barcelona, ni cap altre lloc. Era el Ecuestre” :-)
ResponEliminaAlgú sap que se n’ha fet del Manel Antolín?
El Manel Antonin, esta be, viu a on sempre, jo hi parlo sovint. Segueix simpàtic com sempre.
Eliminahi feia doma quan era una preadolescent obsessionada amb els cavalls, amb la Marien. No em venia de familia ni res per l'estil. Un dia en Manel va fer una substitució a sa germana i va posar obstacles a pista. em vaig passar a fer salt. Anys més tard em va arribar que la Marien va ser parella en algun moment del Osvaldito Mañasco (si no és correcte corretgiu) que va ser qui va propiciar el meu primer contacte amb un cavall, quan era jo un microbi de petitona que era. Em pujava devant seu i allà adalt em sentia tant bé.. dels cavalls m'agrada fins i tot la olor de la kk. Hi he retornat ja essent adulta i 1 cop per setmana com a mínim. D'allà recordo al Nevado (un sant pels nens principiants) i fent salt a la Saltarina i al Silvestre. De les quadres recordo al Rumasín. Al Omar que ens cuidava a tots. Quina nostàlgia. Mil gràcies per tots els records
ResponEliminaEfectivamente, Osvaldo fue novio de Marien, creo que se casaron o tuvieron planes para hacerlo (a principios de la década del 80). De un caballo llamado Nevado recuerdo el nombre y tengo el vago recuerdo de Osvaldo con algún niño sentado delante de él mientras montaba. El olor al que te refieres, el típico de las cuadras, que llenaba todo en El Ecuestre, es algo que también recuerdo con afecto.
ResponElimina