CINE EXCELSIOR. Gran Via 544 (1911-1985)

*1918.- La primera façana del Salón Excelsior tenia aquest aspecte

Un altre dels molts cines desapareguts a finals del segle XX al barri de l'Esquerra de l'Eixample, l'Excelsior era un dels locals més antics de la Gran Via. Va ser inaugurat a les acaballes de l'any 1911 i era situat a la cantonada amb el carrer Villarroel. Tot i que en els seus primers anys va funcionar només com a cinematògraf, aviat va compartir aquesta funció amb la de teatre amb el nom de Gran Salón Excelsior. S'hi representaven sarsueles i peces de teatre. Però també ocasionalment va funcionar com a saló de ball. Al febrer de 1912 la societat El Novells hi organitzava concursos de flors on la noia millor ataviada amb motius vegetals i florals rebia un premi. A mitjans de la dècada dels anys 1920's la sala va decantar-se definitivament cap a la projecció cinematogràfica.

*1936.- Cua davant de l'Excelsior un cop reoberts els cinemes després del començament de la Guerra Civil. (Foto: Pérez de Rozas)

*1940's.- L'Excelsior després de la guerra. Encara es poden veure els rostres de Franco i José Antonio pintats a la paret del costat de les portes d'entrada.

*1962.- El cine Excelsior amb la Gran Via enblanquinada per la gran nevada del mes de desembre. Projectaven Los cuatro jinetes del Apocalipsis (Foto: Maria Àngels Aleu)

*1911.- Publicitat de l'Excelsior que inclou una entusiasta descripció dels seus programes

Com a dada curiosa, al gener de 1925 la premsa ciutadana donava compte de la imposició d'una multa de 250 pessetes a l'amo del local per vendre excés d'entrades. El maig de 1926, consolidat ja com a cinema, va acometre la seva primera gran reforma. Aleshores se'n deia Cine Salón Excelsior.

Acabada la Guerra Civil la sala va reprendre ràpidament la seva activitat. L'any 1953 l'Excelsior va ser objecte d'una important reforma amb canvi de totes les butaques i dels aparells de projecció. Per la seva reinauguració, el 21 de desembre d'aquell any, s'hi va estrenar el film Niágara amb l'aleshores popularíssima Marilyn Monroe com a protagonista. Amb el temps la sala va anar assolint una condició de cinema familiar amb pel·lícules de reestrena preferent.

*1965.- Curiós anunci d'entrades gratuites per famílies nombroses a l'Excelsior

Aquest caràcter familiar del cinema Excelsior es va fer palès al desembre de 1965 quan, amb motiu de l'estrena del film La familia y uno más, l'empresa oferia entrades gratuites amb la presentació del carnet de família numerosa, instituït pel règim franquista per afavorir la natalitat.

*1967.- En plena dictadura i en el transcurs de la Setmana Santa d'aquell any, l'Excelsior (juntament amb el Liceo i el Roxy) van projectar durant 3 dies el film El Judas en versió catalana.

A partir de la dècada dels 70's la sala es va especialitzar en la projecció de pel·lícules d'acció, western i terror.

L'any 1983, poc abans de desaparèixer, l'Excelsior va ser objecte de diversos atracaments. Els lladregots s'endugueren la recaptació de la taquilla. El tancament definitu es va produir el 1985. Poc després el cinema fou enderrocat i substituit per un edifici de vuit plantes.

RIO. Sala de Festes. Cabaret. Floridablanca 137 (1947-1977)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

 

 

Encaixonada entre el cinema Florida i el Gran Price, la sala Rio presidia des de mitjans del segle passat una de les voreres de major activitat nocturna, al final del carrer Floridablanca tocant a la Ronda de Sant Antoni. Va ser inaugurada després de la Guerra Civil i va viure els seus anys de màxim esplendor al voltant de la primera meitat de la dècada dels 1950's. En aquells temps va acollir actuacions de grans estrelles del moment com el chansonier francès d'origen antillà Henri Salvador i un ampli ventall de vedettes, ballarines, cantants i orquestres entre els que sovintejaven els artistes procedents del continent americà.

*1953.- Una vista de l'interior de la Sala de Festes Rio.
 

*1953.- Els artistes cubans tenien molt bona acollida a la Sala Río com és el cas de la cantant Elisabeth del Río 

*1955/56.- Artistes que van actuar a la Sala Rio durant aquella temporada. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1956.- Fragment d'un programa de la Sala Rio amb un autògraf de l'artista Josephine Baker en el seu comiat artístic. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)


Quan es va vendre el solar veí del Price, a la cantonada amb Casanova, els nous propietaris varen voler afectar també el solar on estava el Rio per construir un gran edifici. Però no van aconseguir que Rio desparegués i van arribar a construir per sobre de la sala de festes.

*1972.- Núria Feliu actuava a Rio el gener de 1972

La historia del Rio s'acabà sobtadament la nit del 12 de setembre de 1977 quan, unes hores després de tancar el local, un incendi el va destruir totalment.

*1977.- Així va quedar el local després de l'incendi que va acabar amb la història del Río.

Alguns artistes que van actuar a la Sala de Festes Rio:

1948.- Manolita Gutier
1948.- Conchita de Albi
1948.- Tina Starte
1948.- Mignon y sus Chicas
1948.- Bonet de San Pedro
1950.- Henri Salvador
1950.- Olga Rivero
1950.- Esther Zulema
1950.- Yolena
1950.- Pedro de Córdoba
1950.- Alicia Muñoz i Juanito Peña
1952.- Janine Toscane
1953.- Elisabeth del Rio
1953.- Fred Sanborn
1955.- Victorita de Málaga
1956.- Josephine Baker
1956.- Antoñita Romero
1968.- Los Rivero
1972.- Núria Feliu

 

LLIBRERIA VERDAGUER. Rambla (1835-1959)

*1935.- La Llibreria Verdaguer a la Rambla del Centre durant els anys de la República, quan celebrava el seu centenari (Foto: Arxiu Felip Doménech).

La Llibreria Verdaguer va ser fundada l'any 1835 per Joaquim Verdaguer i Bollich, un gran viatger que havia après a França els secrets de les arts gràfiques, editor de l'edició castellana dels Usatges de Barcelona, considerada com una autèntica joia bibliòfila.

Amb el pas dels anys Àlvar Verdaguer i després el seu nebot Anselm Doménech (oncle del pintor Salvador Dalí) varen continuar amb el negoci. La llibreria era situada al cor de les Rambles, just davant del Gran Teatre del Liceu i les seves parets i prestatgeries van ser testimoni de les millors tertúlies literàries de l'època. Els seus habituals s'asseien en els còmodes sillons isabelins i consultàven les últimes edicions publicades.

Per aquests debats literaris hi van  desfilar coneguts personatges de les lletres i la intel·lectualitat com Aribau, Milà i Fontanals, López-Picó, Joaquim Rubió i Ors, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, Pelai y Briz, Vidal y Valenciano, Marià Aguiló i Marcelino Menéndez i Pelayo. Però la Verdaguer també va acollir les millors trobades dels afeccionats a la música i va esdevenir un centre del wagneranisme gràcies al musicògraf Joaquim Pena.

La Llibreria Verdaguer va tancar el 1959. El seu últim propietari, el llibreter Felip Doménech, la va transformar en el restaurant Port Lligat.

ESPAI ESCÈNIC JOAN BROSSA. C. Allada Vermell (1997-2011)

Poc abans de la mort de l'artista i poeta visual Joan Brossa (1919-1998), es va constituir la fundació que porta el seu nom. La nova entitat no va dedicar-se a exhibir amb caràcter permanent la seva obra (com s'esdevé habitualment amb les fundacions que porten el nom d'un artista). En aquest cas, la fundació va decidir obrir un espai de petit format dedicat a l'exhibició de peces teatrals, màgia, música i altres manifestacions artístiques alternatives i parateatrals.

L'espai, que anteriorment havia estat ocupat pel Teatre Tantarantana, era realment minúscul, des del propi vestíbul on era impossible formar una cua sense envair ràpidament l'exterior del recinte, fins a la sala d'exhibicions, l'accés a la qual obligava als espectadors més alts a inclinar el cap davant la presència d'algun sostre baix. L'aforament de la sala no superava habitualment les 50 persones. 

L'Espai Escènic Joan Brossa, sota la direcció conjunta de Hermann Bonnín i de Jesús Julve (també conegut com a mag Hausson), va oferir una programació estable durant els seus 14 anys de vida.

Finalment a l'estiu de 2011 va tancar portes amb un espectacle del mag Hausson per inicar una nova etapa en el recinte de La Seca del carrer Flassaders. Allà la Fundació Joan Brossa inciaria una nova etapa amb unes instal·lacions més àmplies i espaioses.

CINE ROYAL (1912-1939) / CINE CENTRAL (1939-1972). Aribau 4.

*1915.- El Cine Royal, avantpassat del Central apareix a la dreta de la fotografia quan era gestionat per l'Empresa Diana tal i com es pot veure al rètol de la façana. (Foto: Roisin. - Cliqueu sobre la foto per agrandir-la)

El Cine Royal, una de les sales de cinema més antigues de la ciutat era una situada al començament del carrer Aribau, d'esquenes als jardins de la Universitat, en el mateix lloc on avui hi ha les minisales Aribau. 

A partir de 1 de gener de 1913 el Salon Royal Cine, com es deia aleshores, va passar a ser gestionat per la mateixa empresa propietària del cine Diana. Al cap d'uns anys el seu nom quedava reduit a Cine Royal.

*1912.- L'ultim dia d'aquell any La Vanguardia anunciava la reobertura del Salon Royal com a sucursal del Cine Diana. 

Acabada la Guerra Civil la sala va reprendre immediatament la seva activitat. Només uns dies després de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona el Royal continuava projectant pel·licules. A l'octubre d'aquell mateix any,  les autoritats del nou règim s'adonaren que el nom Royal no era genuinament espanyol i li varen canviar. La sala va passar a anomenar-se Cine Central i la nova numeració del carrer Aribau el va situar al número 8.  

El Central sempre va ser un cinema modest, sense grans reclams lluminosos, orientat als habituals programes dobles de sessió continua propis de les sales de reestrena, que va suportar estoicament gairebé tot el periode del franquisme, encarat en els seus últims anys al gran cinema Aribau des de la vorera d'enfront.

El dia 30 de juliol de 1972 va tancar definitivament. L'últim programa doble que s'hi va projectar incloia els films Quo Vadis y El bolero de Raquel. El vell edifici però, encara va romandre dempeus abandonat i sense enderrocar durant més de vint anys. Les noves sales del cinema Aribau van recuperar finalment per al setè art aquell mateix espai que durant 33 anys havia ocupat el Central.

*1969.- Porta d'entrada al Cinema Central una sala de façana austera i sense estridències en els seus últims anys.

TALLER MASRIERA (1884-1932)

*1888.- El taller Masriera en un carrer Bailèn encara sense construccions (Foto: Antoni Esplugas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

Al número 72 del carrer Bailèn, entre Diputació i Consell de Cent, s'aixeca encara avui un curiós edifici en forma de templet clàssic amb sis columnes corínties, coronat per un frontó triangular als extrems del qual hi ha dos grius, animals mitològics meitat àguiles i meitat lleons. Obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, fou inaugurat el 28 d'abril de 1884 i va acollir el taller d'orfebreria dels germans Francesc i Josep Masriera  i Manovens, que procedien d'una acabalada família de joiers. L'edifici estava inspirat en el temple romà d'August que hi havia al Mons Taber barceloní.
A l'abril de 1904 el taller va ser visitat pel Rei d'Espanya Alfons XIII que hi va contemplar una exposició d'una selecció d'obres de pintors i escultors catalans. 

*1904.- Visita del rei Alfons XIII al Taller Masriera. (Foto: Fialdro. Col·lecció Jorge Álvarez)

Segons esmenten José Luis Caballero y David Escamilla al seu llibre Els secrets dels carrers de Barcelona, a començaments del segle XX l'edifici va acollir l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, que seria tancada després dels fets de la Setmana Tràgica (1909), que varen conduir a l'afusellament del pedagog.

Uns anys després, sense que se'n pugui concretar la data exacta ni les circumstàncies, les dues estàtues que hi havia a l'entrada del recinte varen desaparèixer. Eren dedicades als pintors Marià Fortuny i Eduardo Rosales i ambues eran obra de l'escultor Reinés.

*1884.- Article publicat a La Vanguardia el dia 30 d'abril en el que s'informava de la inauguració del taller dels germans Masriera (Cliqueu a sobre per agrandir-lo)

*1901.- A començaments del segle XX heures enfiladisses remuntaven dues de les columnes del templet com es pot veure a les imatges. (Fotos: Hauser y Menet)

*1907.- Una altra imatge del templet que acollida l'estudi taller dels germans Masriera (Foto: Angel Toldrà Viazo)

Un gravat amb les dues estàtues desaparegudes que hi havia a l'entrada del taller Masriera. Corresponien als pintors Rosales i Fortuny.

Una imatge de l'interior del taller de joieria, orfebreria i argenteria.

Durant la Segona República l'any 1932 el local va ser transformat en la Sala de Teatre Studium. L'edifici va ser ampliat per darrere fins a connectar amb les mitgeres de les construccions veines, la qual cosa li va fer perdre part del seu caràcter monumental original. Actualment acull la residència de les religioses de la congregació de la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús.

CAMP DE FUTBOL DE SARRIÀ. RCD Espanyol. (1923-1997)

*1985.- Vista aeria de l'estadi de Sarrià en la seva última etapa

El 18 de febrer de 1923, l'Espanyol va inaugurar el seu camp a la carretera de Sarrià en un indret envoltat d'arbres i conegut com la Manigua de Ca'n Ràbia. La iniciativa de construir un camp propi havia estat promoguda pels germans De la Riva, destacats espanyolistes. La primera pedra s'havia col·locat l'últim dia de l'any 1922 i, per tant, el recinte es va construir en un temps rècord sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares. La previsió inicial d'aforament era de 40.000 espectadors, però l'empresa constructora va fer fallida i la capacitat de les graderies va quedar en només 10.000. El partit inaugural disputat contra el Sants acabà amb victòria blanc i blava per 4-1.

En els primers anys l'estadi era conegut com Ca'n Ràbia i va compartir veïnatge amb les instal·lacions esportives del Real Polo Jockey Club que eren una mica més avall en direcció a Barcelona. Després van ser substituides pel complex esportiu de Piscines i Esports.

*1935.- El Xalet de Can Poc Oli (a la dreta de la imatge) era situat al gol sud del camp de Sarrià. Va ser enderrocat el 1951 per construir-hi una graderia.

Després de la guerra civil l'Espanyol va viure el recolzament del règim franquista que el veia amb més bons ulls que no pas el FC Barcelona que representava el catalanisme. El 1948 el club va poder comprar la propietat del camp, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. El recinte es va anar ampliant poc a poc fins a convertir-se en un estadi. El 1951 va ser enderrocat el xalet que hi havia al gol sud i fou construida una nova graderia. El 30 de setembre de 1956 es va inaugurar la tribuna que donava a la banda de la carretera de Sarrià i uns anys després les torres d'enllumenat artificial.

 *1956.- L'estadi de Sarrià després d'inaugurar-se la tribuna vella. La Ronda del General Mitre encara no havia estat oberta.

*1958.- El camp de Sarrià amb els terrenys de Piscines i Esports en `primer terme. La Ronda del General Mitre encara no existia.

La dècada dels seixanta va veure com en aquest estadi hi jugaven plegats en el mateix equip dues de les més grans estrelles que ha donat el futbol mundial: Laszlo Kubala i Alfredo Di Stéfano.

L'any 1973, sota la presidència de Manuel Meler, l'estadi es va completar amb la nova tribuna lateral de Piscines i Esports fins a assolir un aforament total de 41.000 espectadors. 

Durant el Mundial de Futbol de 1982, Sarrià va viure els millors partits del campionat amb la presència de les seleccions d'Itàlia, Brasil i Argentina.

El 21 de juny de 1997 el vell estadi espanyolista va viure l'últim partit de la seva història. L'Espanyol s'imposà al València per 3-2. Tot seguit, el solar va ser venut a una promoció immobiliària prèvies les corresponents requalificacions i el club va poder sanejar la seva economia. Sarrià fou enderrocat mitjançant un sistema d'explosions controlades. Tot seguit, els pericos van passar a  disputar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en règim de lloguer a l'Ajuntament, fins que finalment l'any 2009 l'Espanyol es va traslladar al seu nou estadi de Cornellà-El Prat.  

RIO JANEIRO. Pista de Ball (1951-1962)

Article realitzat amb el suport de SÍLVIA BERART SIMÓN

1950's.- Vista de la pista del Rio Janeiro amb el porxo que envoltava el recinte (Foto: Família Escofet)

La Pista de Ball Rio Janeiro del carrer Matanzas cantonada amb Pinar del Rio, fou probablement el referent recreatiu i d'esbarjo més popular de la zona dels barris del Congrés i els Indians durant els anys del franquisme.
Es tractava d'una pista de ball de terra dur que es va obrir cap als inicis de la decada dels 1950's -coincidint amb la inauguració dels habitatges del barri del Congrés-. El 1951 ja es podia veure publicitat a la premsa anunciant la seva oferta lúdica. Els promotors del local van ser els germans Joan i Josep Escofet en col·laboració amb Francesc Boada. El recinte era envoltat per un porxo lleugerament enlairat sobre la pista de ball en el que es situaven les taules i cadires on el públic prenia les seves consumicions. A nivell de pista un seguit de cadires de fusta plegables perfectament aliniades en els laterals on asseien els joves abans i després de sortir a la pista a ballar. Sobre un podi cobert més enlairat s'hi situava l'orquestra que amenitzava les sessions de ball.

*1950's.- Les taules i cadires que envoltaven la pista (Foto: Família Escofet)

*1950's.- Una tarda de ball amb molta presència de públic (Foto: Família Escofet)

Als estius, a banda d'organitzar-hi les populars revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, s'hi projectaven també pel·lícules a l'aire lliure. Alguns nens del barri col·locaven ordenadament totes les cadires dels espectadors sobre el centre de la pista a canvi de poder veure el film sense pagar.

*1950's.- El patinatge era l'altra gran activitat que, apart del ball, es podia practicar de la pista Rio Janeiro. (Foto: Família Escofet) 

Durant tota la decada dels 50's va funcionar a ple rendiment. A més, incorporava una altra utilitat: la pista de ball es convertia fàcilment en pista de patinatge i així els joves del barri podien demostrar les seves habilitats sobre rodes.

L'any 1962 la pista va tancar i en el seu lloc es va edificar la sala de cinema Rio.

CLÍNICA PEDIÀTRICA TEKNON (1960- 1990's)

 

*1960.- La Clínica Teknon vista des de la cantonada d'Herráiz amb Ganduxer

La Clínica Pediàtrica Teknon va ser fundada l'any 1960 com establiment privat orientat a l'assistencia mèdica, promogut pels prestigiosos cirurgians infantils Isidre Claret i Joan Picañol i els pediatres Angel Ballabriga, Francesc Llauradó, Enric Miralbell i Pérez del Pulgar. Aquest equipament sanitari va gaudir ben aviat d'una gran reputació social i científica,que el convertiren en un centre de referència per a la pediatria privada. Fou l'embrió del que després seria el Centre Mèdic Teknon que avui s'aixeca a l'antic Asil Duran del barri de la Bonanova.

L'edifici es va inaugurar l'any 1960 al número 4 del carrer Herráiz (avui Lázaro Cárdenas)  sobre un projecte dels arquitectes Josep Maria Feliu Via i Lluís Gelpi Vintró.

En el projecte inicial els espais eren distribuits de la manera següent: A la planta baixa hi havia 15 habitacions clíniques, la sala d'espera, la recepció i la zona d'administració.

A la planta inferior el quiròfan, el consultori, els serveis generals i el garatge accessible per l'ambulància. Finalment la planta superior disposava d'una zona de prematurs amb 8 incubadores, la sala de lactants amb 9 bressols i una guarderia infantil amb capacitat per a 20 nens.  

*1960.- Una altra imatge de la primera Clínica Pediàtrica Teknon des de la cantonada d'Herráiz amb Escoles Pies.

*1960.- Vista d'una de les habitacions de la clínica.

SALÓN ROSA: Passeig de Gràcia (1932-1974)

*1932.- Localització de la finca en la que es va obrir el Salón Rosa. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Un del establiments més elegants del passeig de Gràcia fou el Salón Rosa, situat al número 55 entre els carrers Aragó i València, just on després es va instal·lar el centre comercial Boulevard Rosa (1978-2018), que d'alguna manera va heretar el seu nom. En aquest restaurant-cafè hi destacaven dos immensos finestrals que permetien una visió privilegiada de la circulació exterior i de tot el que passava al carrer.

Inaugurat el 30 de novembre de 1932, al costat del cinema Publi, el nom del local era conseqüència del color dominant a tot l'establiment, un conjunt de tonalitats roses producte del projecte decoratiu que hi va aplicar Evarist Mora, fidel a la línia que marcava l'art-decó.

*1932.- La notícia de l'obertura del Salón Rosa a les planes de La Vanguardia de l'època.

Va començar essent un cafè-saló de te, però va acabar essent fonamentalment un lloc de trobada social amb restaurant. No hi faltava res, tenia tots els elements propis d'un lloc distingit: senyora dels labavos, telefonista, maitre i enllustradors de sabates. L'escriptor Sebastià Juan Arbó va ser un dels seus clients més fidels i un veritable enamorat d'aquell establiment. Hi va passar hores i hores escrivint moltes de les seves novel.les després que van tancar l'Oro del Rhin. El propi Juan Arbó explicava que era un lloc ideal per a tertúlies i que s'hi van consolidar diversos grups de metges, advocats, marxants d'art... que es reunien periòdicament per dissertar animadament sobre els seus móns. Diàriament a la tarda i al capvespre s'hi reunia una gran representació de l'alta societat barcelonina.

La història del Salón Rosa està també curiosament vinculada a la de l'Avecrem. L'any 1937 l'emprenedor empresari Lluís Carulla va llogar els soterrani del local per començar a preparar la producció de les populars pastilles de brou de Gallina Blanca.

*1941.- Al gener d'aquell any el Salón Rosa ampliava les seves instal·lacions amb aquest anunci a plana sencera publicat a La Vanguardia.

El local va acabar sent un marc idoni per a reunions empresarials i d'entitats. Però també era un dels llocs predilectes de les classes benestants per a celebrar-hi tota mena de trobades socials i especialment per resoldre de manera digna la popular trilogia bateigs, noces i comunions.

L'edifici que acollia el Salón Rosa va ser enderrocat el 1974. Va ser una operació immobiliària que va afectar a gairebé tot aquell tram del passeig de Gràcia i que va permetre aixecar-hi un gran edifici d'oficines amb el Boulevard Rosa i els nous Cinemes Publi als baixos i soterrani respectivament.
 

 *1956.- Un banquet al Salón Rosa (Foto: Fons Fotogràfic de l'Orfeó Català)

PLAÇA DELS ÀNGELS (Segle XVI - 1991)

*1900.- La plaça del Àngels a començaments del segle XX amb el racó on hi havia l'entrada al col.legi. (Foto: Àngel Toldrá Viazo) 

És una de les places amb més història de totes les de la part alta del barri del Raval. De fet, encara existeix avui convertida en la gran esplanada dura amb aparcament soterrani que hi ha entre l'edifici del MACBA i el del FAD.

Però l'antiga plaça dels Àngels era molt més petita i els seus orígens es remunten cap a mitjans del segle XVI quan en aquell indret hi havia l'ermita del Peu de la Creu (carrer pròxim que encara existeix amb aquest nom), que va ser enderrocada i en el mateix lloc s'hi va aixecar el Convent dels Àngels l'any 1562, habitat per monges, que poc a poc van anar ampliant el recinte.

Entre 1835 i 1846 les monges varen tenir que abandonar el convent que es convertí en una casa correccional per a persones d'ambós sexes. Posteriorment tornaren a ocupar el convent que va anar fent les funcions de col·legi i que sempre va ser l'element de màxim protagonisme de la petita plaça amb la porta d'accés situada en un racó. Allà hi confluien els carrers d'Elisabets, Montalegre i dels Àngels i una vistosa font ocupava el bell mig de la plaça. 

L'espai va romandre així durant gran part del segle XX, fins que a començaments de la dècada dels noranta la reforma d'aquella zona per construir-hi el nou edifici blanc del MACBA  i altres edificacions dels voltants varen escapçar definitivament aquell espai i canviaren totalment l'aspecte del seu entorn. 

BAR GALERA (1943-1974)

*1972.- La terrassa i el rètol del bar Galera al fons a la cantonada de Diagonal amb el passatge Marimón. (Foto: Català-Roca)

El Galera era un dels molts bars que proliferaren durant la posguerra en la zona de la Diagonal propera a la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). Era un local de format petit però força acollidor i estava situat a la cantonada entre la mateixa Diagonal al número 576 i el petit passatge de Marimón que pujava fins a la Travessera de Gràcia. L'edifici de planta baixa i sis pisos, era la Casa Seguí Goñalons, aixecada el 1928 segons un projecte de l'arquitecte Josep Maria Rodríguez Lloveras.

El Bar Galera,  que disposava d'una petita terrassa sobre l'aleshores estreta vorera de la Digonal, va acabar tenint una clientela fidel que s'instal·lava al petit altell on es podia jugar a daus i fer partides de cartes. Va tancar a mitjans dels 1970's i posteriorment diverses botigues de moda han anat ocupant aquell local.

ROJAS & MASFERRER S.L. Vehicles d'importació. Muntaner / Diagonal (1947-1960)

Article elaborat amb el suport de JAIME ALEMANY

*1954.- A mà esquerra el magatzem d'exposició de cotxes d'importació a la cantonada Diagonal / Muntaner (Foto: Arxiu Zerkovitz)

Durant el franquisme era estrany veure circular cotxes d'importació i el models estrangers d'automòbils als que només podien accedir les classes benestants. Des de finals dels anys 1940's Rojas & Masferrer S.L. va ser un dels negocis més importants d'aquest ram a Barcelona. Allà es podien adquirir models fabricats a l'estranger i automòbils de marca de segona mà. A la cantonada Diagonal-Muntaner, just on ara s'aixeca l'Hotel Presidente, hi havia una benzinera i el magatzem i botiga d'exposició que es complementava amb una altra petita botiga al número 3 del veí carrer del Bon Pastor. Just a l'altra banda del carrer la petita sucursal de la Llibreria Francesa permetia tenir accés a periòdics i revistes estrangeres a uns preus especialment cars.
El pare del propietari, Narcís Masferrer Sala (1867-1941), havia estat un gran impulsor de l'esport català, a més de director de El Mundo Deportivo, cronista esportiu i vicepresident del Barça (de fet, va formar part de la comissió fundacional del club blaugrana al 1899). Es també qui va donar nom al desaparegut Trofeu Masferrer de ciclisme, celebrat a Girona entre el 1932 i el 1994.
L'any 1960 el solar va ser venut i el magatzem va desaparèixer per començar l'edificació del Presidente, un bloc de setze pisos que en inaugurar-se l'any 1962 era l'hotel més alt de la ciutat.  Rojas & Masferrer van continuar el seu negoci fins a mitjans dels anys seixanta al carrer Bon Pastor i en els ultims anys es van dedicar també a comercialitzar piscines desmuntables.

*1956.- Un anunci de venda d'automòbils d'importació de Rojas & Masferrer