RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 29 de juliol del 2013

OLIVER'S. Restaurant. Passeig de Gracia / Consell de Cent (1972-1975)


*1972.- Publicitat de l'Oliver's insertada al diari La Vanguardia (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

Inaugurat el 25 de maig de 1972, el restaurant-snack Oliver's va ocupar el lloc del desaparegut  restaurant Milán al numero 44 del Passeig de Gràcia, fent cantonada amb Consell de Cent. L'acte inaugural del nou restaurant va congregar a més d'un miler de persones segons la premsa de l'època.
El local era dividit en dues plantes. A la baixa hi funcionava un snack idoni per a menjars ràpids o prendre un aperitiu, mentre al pis superior hi havia el grill restaurant de cuina internacional, així com salons privats amb capacitat des de 6 fins a 120 persones. Era un restaurant orientat bàsicament als dinars de negocis, que tancava els diumenges. La direcció de la cuina va ser assignada al xef Alberto Martinez Botía.
L'Olivers va tenir una vida efímera que no va arribar als tres anys. El 1975 va ser clausurat i substituït per un altre establiment de restauració, l'Hostal del Sol, que recuperava el nom del restaurant situat al carrer Mallorca cantonada Passeig de Gràcia, que havia quedat destruit per un incendi.
El Milán i l'Oliver's van ser els predecessors d'altres establiments de restauració emplaçats en aquell mateix local als baixos i entresol de l'edifici de La Equitativa Fundación Rosillo. Avui (2013) el local esta repartit entre el restaurant Citrus, situat a l'entresol, i un establiment de la cadena Tapa-Tapa als baixos.

diumenge, 28 de juliol del 2013

CARRER BALMES amb doble sentit de circulació. (1929-1968)

El divendres 16 d'agost de 1968 el carrer Balmes va ser obert al trànsit en un únic sentit de circulació en direcció de muntanya a mar. Acabava així una llarga etapa de prop de quaranta anys, iniciada amb el soterrament de les vies del ferrocarril de Sarrià, en que s'hi podia circular en ambdues direccions. Aquesta mesura afectava al tram comprès entre plaça Molina i Bergara.
El carrer Balmes va ser un dels primers a disposar de regulació del trànsit per semàfors. Els dispositius semafòrics eren situats al bell mig de les cruïlles i projectaven els seus senyals a quatre vents. El doble sentit de circulació permetia un doble carril de trànsit en cada sentit així com una filera d'aparcament a cada banda de les voreres. En aquells temps però, ni hi havia pintades les bandes de delimitació dels carrils i el trànsit era més anàrquic. La senyalització horitzontal es reduia a la línia continua central que separava els dos sentits de circulació. Malgrat l'estretor de les voreres, els quatre carrils teòrics de circulació activa resultaven molt ajustats d'amplada, especialment quan hi circulaven vehicles més amples del tipus dels autobusos o camions. D'altra banda, el doble sentit impedia també la sincronització de semàfors, la qual cosa provocava una gran quantitat d'aturades successives a les cantonades  per semàfor vermell.

 *1953.- Una imatge captada per l'il·lustre fotógraf Francesc Català Roca  en la que es pot apreciar el tram del carrer Balmes des de Ronda Universitat (en primer terme) fins al carrer Aragó (al fons) amb els vehicles circulant en les dues direccions.
 
Amb la nova ordenació en sentit únic es va produir un considerable increment de la velocitat per part dels automòbils que circulaven en direcció mar, circumstància que va atorgar un aire de via ràpida a aquest carrer.
 
 
 
*1968.- Així s'explicaven a La Vanguardia els primers resultats de la decisió de l'ajuntament d'establir el sentit únic de circulació al carrer Balmes. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

dissabte, 27 de juliol del 2013

LLIBRERIA GALÍ. Verdi 52. (1980-2009)



La Llibreria Galí, situada al número 52 del carrer Verdi, fent cantonada amb Astúries, va ser fundada l'any 1980 pel matrimoni format per Pere Galí (enginyer químic tèxtil) i Maria Lluïsa Sanarau (dependenta de joieries).
En el seus primers temps la botiga es va especialitzar en material escolar i proveia als alumnes de les escoles veines del barri. Anys després amb l'evolució cap als ordinadors personals la clientela minvaria considerablement en aquest aspecte.
Va ser una llibreria molt vinculada al taller d'Història de Gràcia, on es podien trobar totes les publicacions editades per aquesta entitat graciencia. L'any 1995 amb la reforma obligada del carrer Verdi, esdevingut zona de vianants, els propietaris van haver d'abordar una reforma integral de la botiga que va deixar enrera la seva imatge de llibreria antiga per passar a tenir un aspecte més modern. Molts veins del barri enyoraven l'aspecte anterior.
A les seves prestatgeries s'hi podia trobar molt material sobre la història i les tradicions de la vila de Gràcia, així com també un extens assortit de llibres de muntanya i excursionisme. El matrimoni Galí-Sanarau atenia als clients amb unes característiques bates de color morat.
En els seus últims anys l'establiment s'havia especialitzat en material de papereria i escriptori. Després de més 25 anys de servei al barri la llibreria va tancar a l'octubre de 2009. Als propietaris els havia arribar l'edat de jubilació i cap dels tres fills del matrimoni va voler continuar amb el negoci.

dimecres, 24 de juliol del 2013

TALLER DE FORJA DELS GERMANS BADIA MIARNAU. Nàpols 278. (1904-1930's)


1910's.- Vista exterior del petit taller de forja del carrer Nàpols.

Una de les obres menors i força desconeguda d'Antoni Gaudí fou aquest petit taller situat al carrer Nàpols 278, entre Provença i Rosselló, prop del temple de la Sagrada Família. Gaudí el va construir entre els mesos d'agost i desembre de 1904 per als germans Josep i Lluís Badia i Miarnau, mestres de la forja, que havien col·laborat amb l'arquitecte reusenc sota les ordres de Joan Oñós i que, després de morir aquest, van decidir establir-se pel seu compte.
El taller era una construcció modesta amb una simple nau coberta amb dents de serra, amb el pis de terra apisonada. Només a la façana de mamposteria presentava algún element decoratiu, especialment la reixa de la finestra. Gaudí va pactar amb els Badia de cobrar el seu treball com arquitecte deduint els seus honoraris de les obres de forja que els dos germans realitzaven al taller.
A l'últim tram de la nau s'hi va construir un jardí pensil d'estil marcadament gaudinià, tot i que no va ser dissenyat per l'arquitecte de la Sagrada Família
Els germans Badia Miarnau varen ser els executors de tot el treball de forja del Palau Güell, un dels més destacats de l'obra gaudiniana.

diumenge, 21 de juliol del 2013

ETNOMUSIC. Músiques del món. Bonsuccés 6. (1991-2013)

 
 
*2012.- L'aparador i l'accés a la botiga de música Etnomusic
 
Probablement una de les millors botigues que ha tingut la ciutat entre les especialitzades en música ètnica, aquest petit establiment situat al començament del carrer Bonsuccés, molt aprop de la Rambla, era un lloc adequat per trobar qualsevol cosa relacionada amb la música de totes les cultures i racons del món. Remenar entre la gran estesa de CD's que s'hi exposava permetia trobar-ho quasi tot. Si no hi havia sort, també es podia demanar per encàrrec, modalitat de venda amb la que generalment aconseguien donar satisfacció a la demanda del client.
La botiga, situada als baixos d'un edifici que a la façana manté els seus esgafriats originals -entre els que hi  figura l'any 1786-, ocupava el local de l'antiga Estereria Prat, i encara conservava el rètol original sobre la porta. A l'interior s'hi podia veure també el balconet de l'altell encarat cap a la porta d'entrada.
 
*2010.- Sobre l'aparador es conservava el rètol original de l'antiga Estereria Prat. (Foto: Mariana B.)
 
Oberta l'any 1991, Etnomusic va mantenir durant 22 anys una clientela fidel i exigent, tot i que la seva centralitat la feia també un bon negoci de cara al turisme que habitualment freqüenta aquella zona. La crisi i els canvis de normativa en relació als antics lloguers varen propiciar la seva desaparició. El dia 21 de juny de 2013 la botiga va tancar, el propietari va organitzar una festa de comiat i prèviament s'havien liquidat les existències de tota la música i altres objectes relacionats que s'hi venien.

dissabte, 20 de juliol del 2013

CINE LICEO. Carrer de Sants 88-96 (1914-1989)

                    
*1920's.- El cinema Liceo a la carretera de Sants en els seus primers anys.

Un dels cinemes més populars i antics del barri de Sants fou el Liceo. L'historiador cinematogràfic Joan Munsó Cabús estima la seva data d'obertura cap el 1914. Situada just davant de les antigues cotxeres, aquesta sala fou promoguda per Anicet Vella i passaria posteriorment a ser gestionada per Josep Gurguí, l'empresa Arenas SA de Cayetano Hidalgo, Joan Estrada i Francisco Ariza i finalment, en els seus últims anys, per Pere Balañá, Pituca Azcona i Trovica SA.
L'any 1956 el primer edifici va ser totalment enderrocat i se'n va construir un de nou, segons un projecte de l'arquitecte Antoni de Moragas i Gallisà, que acollia a banda del cinema un centre per activitats socials del barri. La façana, tota de vidre, li donava un aspecte de modernitat en aquella Barcelona gris de finals dels anys 1950's. Al vestíbul hi destacava el bar amb un taulell en forma de L que arribava als 32 metres de longitud. L'edifici acollia també un club de billar. L'interior, dividit entre platea i primer pis,  tenia un aforament total de 1.300 butaques.
 
 
*1959.- L'interior del cinema on es veu el pis superior i el sostre de la sala.

*1959.- El vestíbul i el bar del Liceo. (Font: Fundació Arquia)

*1959.- Plànols de les diferents plantes de la sala de cine Liceo. (Font: Fundació Arquia)

*1959.- La façana de vidre del cinema Liceo (Font: Fundació Arquia)

 
El Liceo va ser bàsicament durant tota la seva existència un cinema de reestrena, amb algun intent entre fugaç i frustrat de projectar-hi pel·lícules d'estrena.
El local va iniciar el seu decliu definitiu cap a finals de la dècada dels 1980's quan el nombre d'espectadors era mínim. Primer es van limitar les projeccions de dijous a diumenge i als últims anys en algunes sessions de nit no s'arribava ni a completar la projecció del film davant l'absència total d'espectadors. I així fins a la nit del 2 de juliol de 1989, data en que el cinema tancà definitivament les seves portes.
Avui (2013) l'espai està repartit bàsicament entre una acadèmia de ball i una gran botiga d'electrodomèstics.

dimarts, 16 de juliol del 2013

LA PALMA. Bar. Espaseria 3 (1978-2013)


*2008.- La barra de marbre de La Palma amb les seves parets decorades amb rajoletes de gresite de tons foscos, igual que la columna rodona que apareix en primer terme. Rera la barra Santiago Cáncer (el de l'esquerra) exercitant-se en l'art de preparar bocates excepcionals i servir copes (Foto: Rick Bruner).
 
Un dels locals de copes més entranyables de la història recent del barri del Born va ser el bar La Palma. Situat al petit carrer de l'Espaseria, que enllaça la plaça de Santa Maria del Mar amb el Pla de Palau, aquest petit local va néixer sobre l'espai que ocupava una antiga botiga de queviures, gràcies al projecte de l'arquitecte i interiorista Jordi Romeu Costas (Barcelona, 1949). Romeu va saber dotar a l'espai d'una personalitat pròpia que li va permetre desenvolupar una atmosfera agradable i acollidora, que durant vàries dècades va presidir les nits del barri del Born.   
El seu propietari  de tota la vida, Santiago Cáncer, un tipus de gran simpatia i  humanitat -en tots els sentits-, conegut més o menys oficialment com l'Obelix, en comptes de repartir menhirs repartia uns deliciosos entrepans artesans i altres exquisideses, a banda d'unes magnifiques copes amb les que començar la nit era ja tot un bon presagi. Molts eren els asidus del primer Zeleste, l'autèntic, que en van ser clients fidels i féien a La Palma la primera estació de la nit.
Tan coneguda era l'activitat nocturna d'aquest local, que pocs eren el que el coneixien en torn diurn, quan en un entorn menys atapeit i carregat, era també lloc màgic per prendre l'aperitiu o esmorzar-hi els dies feiners. Tota aquesta màgia va desaparèixer els primers dies de juliol de 2013. En resum, un d'aquells petits tresors que sap molt de greu haver perdut.

dilluns, 15 de juliol del 2013

LA PÉRGOLA. Restaurant. Fira de Montjuïc. (1929-1937 / 1957-2007)



Construit arrel de l'Exposició Universal de 1929, el Restaurant La Pérgola va ser sens dubte l'establiment de restauració més important d'aquell esdeveniment internacional. Era situat davant de la Font Màgica de Carles Buïgas a la cantonada de l'Avinguda Maria Cristina amb l'actual passeig de Francesc Ferrer i Guàrdia (abans avinguda del Marquès de Comillas) al costat de l'antiga fàbrica Casaramona que avui acull l'espai cultural Caixaforum.
El nom del restaurant prové de la seva terrassa a l'aire lliure on hi havia una magnífica pèrgola de 18 columnes amb una disposició de 6 x 3 sota la que els clients prenien els seus àpats.

*1928.- El restaurant La Pérgola, situat dins el rectangle vermell, mentre es construia la Font Màgica de Carles Buigas al recinte de l'Exposició de 1929. (Foto: Arxiu Històric de Barcelona)

 *1929.- La terrassa de La Pérgola en ple funcionament durant els dies de l'Exposició Universal.

Acabada l'Exposició va pasar a ser propietat municipal i la seva explotació es licitava mitjançant concurs subhasta. Va estar actiu fins ben entrada la Guerra Civil.
Arribada la posguerra el local va pasar uns anys tancat en l'oblit, però tornaria a obrir portes després d'una reforma en profunditat, que va comportar la destrucció de la pèrgola original i la terrassa. El 1957 va tornar a l'activitat vinculat a l'ajuntament de Barcelona que el va tornar a treure a concurs públic. 

*1960.- El popular restaurant en una foto captada per Josep Brangulí.


*1961.- Els concursos de bellesa també eren presents  a La Pérgola, com aquesta celebració del maig de 1961. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

En aquesta segona etapa La Pérgola va esdevenir un local típic per a les bodes, bateigs i comunions de la petita burgesia. Però també s'hi podia gaudir de ball amb orquestra. Noms com José Guardiola. Dodó Escolà, Renato Carosone, Mario Visconti i Ramón Calduch varen ser alguns dels artistas que varen amenitzar amb les seves cançons els sopars de la clientela. Amb els anys la gestió del restaurant passaria de l'empresari Joan Gaspart Bonet (pare del que després seria president del Barça) a mans de Jaume Soteras (que també gestionava el restaurant Diagonal). La represa i creixement de la Fira de Barcelona i altres salons monogràfics i congressos internacionals li va donar també un gran impuls fins esdevenir el restaurant clàssic del recinte firal de Montjuïc.
El nom del restaurant va servir també per batejar la corba del circuit de Montjuïc que pujava des de la Font Màgica cap al Poble Espanyol. 
Cap a finals del segle passat el local va iniciar una paulatina decadència, anunciava self-service i havia perdut totalment la distinció i el pedigree del que havia presumit anys enrera. Tot plegat va conduir inexorablement al seu tancament. L'edifici, que al llarg de la seva historia havia estat sotmès a nombroses reformes i adequacions, ja res tenia a veure amb l'original. Al novembre de 2014 es va procedir a l'enderroc definitiu del local.


 *2010.- L'edifici que va acollir La Pérgola amb el restaurant ja tancat i barrat seguia esperant l'enderroc que no es produiria fins a finals de 2014. De l'elegància de l'edifici original de 1929 ja no en quedava res.

Sobre el solar resultant de l'enderroc es va condicionar en un primer moment un espai verd plantat d'ombús, fins que a l'any 2022 Caixabank va projectar-hi un bosc vertical, com annex al Caixaforum, que s'inaugurà a l'any següent.

2023.- Plànol i imatge del bosc vertical instal·lat sobre la paret del Pavelló de la Metal·lúrgia (Foto: Fundació CaixaBank).

divendres, 12 de juliol del 2013

SPIRITUAL CAFÈ. Museu Marítim. Avda. Drassanes. (2004-2008)


*2004.- L'Spiritual Café al pati de les Drassanes. (Foto: Kiku Mistu)
 
 
Spiritual Cafè va ser una proposta d'espai alternatiu d'oci chill-out, que ocupava el restaurant i la terrassa-jardí del Museu Marítim al recinte de les Drassanes. El performer i artista Kiku Mistu va tenir molt a veure amb l'arrencada d'aquest espai que barrejava misticisme, relax i espiritualitat. 
Va inaugurar-se l'11 de juny de 2004 amb la intenció de portar al client a un estat ideal de pau interior, prèvia eliminació de les males vibracions que comporta la vida actual. Tot plegat una bona medicina per lluitar i vèncer l'estrés i arraconar els maldecaps per unes hores.
 
*2004.- El relaxat ambient interior de l'Spiritual. (Foto: Kiku Mistu)
 
El client de l'Spiritual podia trobar en aquest local, propostes tan diverses com música ètnica, performances i teatre experimental, ombres xinesques,  concerts de moúsica espiritual, sessions de massatge, artistas de circ... amb els propis cambrers que esdevenien  actors.
Una taula gran taula amb l'icona del yin i el yang separava l'espai exterior de l'interior. Nombroses taules circulars plenes espelmes i envoltades de coixins conformaven l'interior. Al restaurant s'hi servien plats originals i tant diversos com flors menjívoles, algues wakame i especialitats mediterrànies, (cus-cús, fruits secs, hummus...). L'atmosfera interior era impregnada d'influències orientals, hindús i àrabs, que conformaven un ambient exòtic i oníric extraordinàriament singular.
 

*2004.- Espai exterior de l'Spiritual Cafè. (Foto: Kiku Mistu)

dimarts, 9 de juliol del 2013

IMPERATOR. Discoteca. Sala de Festes. Còrsega 327. (1983-2006)

*1983.- Un sota-got dels primers anys de l'Imperator
 
A començaments dels anys 1980's varen emergir en el panorama nocturn de la ciutat diversos locals de ball orientats al públic més gran. Noms com Tango, Marabú o Camoa, s'inscrivien dintre d'aquest grup de discoteques. L'aparició de l'Imperator al novembre de 1983 va consolidar aquesta tipologia de locals a la vegada que intentava dotar-se d'un segell de màxima distinció i elegància dins dels paràmetres pròpis de la cultura musical de la gent més gran.
Situada al carrer Còrsega tocant a  Diagonal i no massa allunyada del Saló Cibeles, Imperator disposava permanentment d'orquestra en directe. Els tangos i els boleros eren els seus plats forts per a gaudi de la seva granadeta clientela que rememorava els vells temps i es resistia a deixar de practicar les passes de ball. 
No s'admetia l'entrada amb texans ni amb calçat esportiu, per tal d'evitar la contaminació jovenívola de l'ambient. L'interior es dividia en dues sales una rodona gran i una altra de més petita i íntima que convidava a festejar a les parelles madures que freqüentaven el local.
Imperator va tancar portes l'any 2006 per iniciar una nova etapa. Jordi Escrius va decidir refundar-la amb un canvi radical de decoració i d'estil. El resultat del canvi va ser Duvet, una local orientat  a la música house i acid per a un públic jove. Els antics clients  que continuaven anant a la sala van ser relegats a les sessions de la tarda. Però Imperator tornaria a resorgir amb el seu nom de sempre cap a finals de 2013.

dissabte, 6 de juliol del 2013

TOKIO. Boite. Restaurant. Gran Via 579 (1960-1966)


*1963.- Un retall publicitari insertat a La Vanguardia amb la programació d'actuacions al Tokio.

L'any 1960 es va inaugurar un dels primers locals nocturns de la ciutat amb la denominació de boîte, un galicisme que aviat s'imposaria per identificar discoteques i sales de festes de petit format. Es tractava del Tokio, un local situat al mateix lloc que abans havia acollit el Barciclub, on s'organitzaven actes i esdeveniments socials. El Tokio, que en realitat era també un restaurant, compartia immoble amb el Colegio Academia Alpe, que fins al seu precipitat tancament l'any 1990, va romandre en aquell sector de la Gran Via tocant a la plaça Universitat.
Pel Tokio varen desfilar artistes i conjunts musicals com Erik Berman, Juan Carlos Monterrey o Los Oliver's. El local organitzava també vetllades publicitàries i matinals els diumenges i festius.


* 1960's.- Fullet publicitari del restaurant del Tokio (Font: todocoleccion.com)


*1961.- Anunci de la festa de Cap d'Any al Tokio a les planes de La Vanguardia.

dijous, 4 de juliol del 2013

FRONTÓ TXIKI-ALAI / FRONTÓN CHIQUI. Plaça Bonsuccés 1. (1935-1961)

Agraïments a ENRIC H. MARCH


*1936.- Entrada i façana del frontó des de la plaça Bonsuccés.

Inaugurat el dissabte 21 de desembre de 1935 el Frontó Txiki-Alai va passar a engrandir el ventall de l'oferta dels recintes del joc de pilota basca tan introduit a Barcelona a la primera meitat del segle XX. Era situat al número 1 de la plaçá Bonsuccés, sobre el mateix solar on hi hagué el departament de queviures dels Grans Magatzems El Siglo cremats per un incendi el dia de Nadal de 1932. En el moment de la seva obertura funcionaven a la ciutat set frontons més: Principal Palacio, Novedades, Condal, Sol y Sombra, Nuevo Mundo, Barcelona i Colón.

*1935.- Retall publicat al diari esportiu El Mundo Deportivo on s'anuncia la inauguració del frontó Txiki-Alai.
El Tkiki-Alai, promogut per Martín Aramendia, es va especialitzar des dels seus primers anys en presentar enfrontaments de pilota femenins bàsicamens en les modalitat de raqueta. Eren habituals també les disputes de partits sota la modalitat de quiniela americana amb tres jugadores. Dues disputàven el punt i la tercera esperava per enfrontar-se a la perdedora i així successivament. La primera que arribava a un determinat numero de punts era la guanyadora de la quiniela.
Per les seves reduides dimensions aquest frontó era conegut com La Bombonera, tot i que molts incondicionals també déien que el mot era perque les raquetistes que hi jugaven eren uns autèntics bombons. De fet, els habituals tenien la fama d'anar-hi més per admirar els cossos femenins en moviment que no pas merament per l'aspecte esportiu.

*1936.- Imatge de la petita graderia del frontó.

*1936.- La pista de joc i la graderia.

*1936.- Mostrador per fer les apostes de les quinieles americanes.

*1936.- Una imatge del bar del frontó.

La pista tenia una llargària de 30 metres i l'aforament de la petita graderia podia encabir fins a 429 espectadors. Pel Txiqui van passar reconegudes campiones com  Txikita de Anoeta, Lumi, Angelilla, les germanes Barrutia o Maritxu de Eibar entre moltes d'altres. Aramendia va morir durant un bombardeig el 1938 i l'empresari Jesús Goiri va quedar al front de la gestió del frontó.

*1936.- Anunci del frontó publicat a Papitu
 
La instal·lació, rebatejada com a Frontón Chiqui després de la guerra, va estar activa durant 26 anys fins al seu tancament el 29 de setembre de 1961. Després romangué tancada fins que el 1974 un constructor especialitzat en cantonades hi va aixecar un bloc d'habitatges que desentona absolutament amb la resta de la plaça. Endevinen de qui parlem?.

dimarts, 2 de juliol del 2013

LLIBRERIA PÚBLIA. Consell de Cent 281. (1960's-1980's)

Joan Ballester Canals (1913-1980)

Parlar de la petita llibreria Públia ens porta inexorablement a evocar la figura de Joan Ballester Canals (1913-1980), editor i llibreter nacionalista català i un dels activistes més actius durant la dictadura franquista.
Durant els anys 1950's, Públia abans que una llibreria va ser una empresa de publicitat cinematográfica que el propi Ballester Canals dirigia. També va participar en l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear de Francesc de Borja Moll. L'any 1962 va dissenyar i editar un mapa del conjunt dels països catalans que va permetre donar a conèixer totes les terres de parla catalana dividides en comarques. Aquest fet no va pasar desapercebut als franquistes i li va valdre un procés i una condemna a presó.
 
*1962.- El mapa comarcal del Països Catalans que Joan Ballester Canals va editar clandestinament.
 
 
Als anys 1960's la Llibreria Públia, situada al carrer Consell de Cent entre Aribau i Enric Granados,   feia les funcions de bústia i lloc de contacte i trobada permanent d'una gran part dels activistes culturals catalans de l'època. Habitualment s'hi organitzaven reunions i iniciatives catalanistes gràcies a la hiperactivitat que desplegava Ballester.
La Públia va rebre sovint les desagradables i violentes visites dels grups d'extrema dreta, molt actius durant el tardofranquisme, que en repetides ocasions van intentar que el foc purificador cremés la llibreria i tot el reguitzell de cultura que contenia el local.
Ballester va morir el 1980 però la llibreria va continuar activa uns anys més.