APARTAMENTS A LES GOLFES DE LA PEDRERA. (1955-1990's)

 

Foto: Francesc Català-Roca

Joan Francesc Barba-Corsini (1916-2008) va ser un arquitecte i dissenyador d'interiors tarragoní que va iniciar els estudis d'arquitectura durant els anys de la República. La guerra els va interrompre i no els va reprendre fins al 1942 per obtenir el títol d'arquitecte un any després. Al 1953 va emprendre la seva obra més notable i coneguda, que consistí en la transformació de les golfes de La Pedrera de Gaudí al Passeig de Gràcia, en un grup de tretze petits apartaments de 40 metres quadrats. A aquelles golfes que havien estat concebudes pel geni universal de Reus com uns espais per rentar i estendre la roba, Corsini els va donar una nova utilitat. El projecte es va completar amb el disseny de les peces del mobiliari (taules seients, làmpades...). Un dels ocupants dels apartaments fou l'arquitecte nordamericà Peter Harden, que va donar a aquells menuts habitatges un ressò internacional en publicar les fotos i plànols del projecte a la revista Interiors. 

*1953.- Plànol de la planta de les golfes amb la intervenció projectada i executada per Barba-Corsini.

Els apartaments s'organitzaven sota els arcs parabòlics dissenyats per Gaudí. Aquests arcs permetien una sectorització molt ajustada de l'espai, la construcció d'altells amb escales molt verticals i la  combinació de pedra i fusta com a materials més rellevants enmig d'una decoració de línies sinuoses.  

                                                                               

*1953.- Conjunt de fotografies realitzades per Francesc Català-Roca on es pot veure l'interior d'alguns dels apartaments dissenyats per Barba-Corsini en els últims pisos de la Casa Milà coneguda també com La Pedrera.

Als anys 1990, l'entitat de crèdit Caixa de Catalunya va adquirir la totalitat de la Casa Milà per allotjar-hi la seva Fundació amb exposicions permanents i espais d'art. L'obra de Barba-Corsini va desaparèixer aleshores com a resultat d'una restauració integral de l'edifici, que va retornar a lluir les seves línies gaudinianes originals. En enderrocar-se la seva obra d'interiorisme a La Pedrera, el mateix Corsini acompanyat de Joaquín Ruiz Millet i la seva dona Ana Planella, van intentar salvar les seves obres. Algunes van ser recollides dels contenidors de l'enderroc i van poder ser reproduïdes i encara avui se segueixen venent i admirant. Posteriorment es va editar una monografia de l'obra de Corsini en la que apareixen les fotos que va fer a l'habitatge Francesc Català-Roca. 

*1955.- Diversos mobles i objectes domèstics dissenyats per Barba-Corsini per La Pedrera.

TEATRE DE LA MARINA (1908-1925) i CINE MARINA (1925-1979). Carrer Ginebra 5 / Passeig Nacional. La Barceloneta.

Inaugurat com a teatre el dia 7 de març de 1908 amb el debut d'una troupe mímica dirigida pel pierrot Andrés Cadre, aquesta sala del barri de la Barceloneta ha estat objecte de diverses hipòtesis al voltant de la seva reconversió en cinema a partir de 1925.

Seguint la hipòtesi exposada per Carme Tierz [1] i secundada per Roberto Lahuerta [2], el teatre i el cinema coneguts com de la Marina o simplement Marina van ser al mateix local, situat al número 5 del carrer Ginebra fent cantonada amb el Passeig Nacional (actual Joan de Borbó). 

*1908.- Programa del Teatre de la Marina el dia de la seva inauguració. En aquest retall hi ha una errada ja que es fa constar el dia 7 de març de 1907 quan en realitat es tracta de l'any següent. (Font:  Hemeroteca La Vanguardia)

El local va funcionar com a sala estable de teatre des de la sala obertura i uns anys després s'hi van començar a projectar les primeres pel·lícules que es barrejava amb la presentació de varietats musicals. Al mateix temps, el Teatre de la Marina exercia també una clara funció social de cara als treballadors del barri. En aquest sentit, era habitual la celebració de funcions benèfiques en favor de famílies de pescadors que havien perdut algun membre a l'alta mar a causa dels temporals. 

El seu fundador va ser l'empresari Pedro Trilla. El 1915, Guillermo Juncà agafa les regnes del local i s'inicià un període de col·laboració amb el Cinema Triunfo del carrer del Rec. Ambdues sales s'alternaven en la projecció de pel·lícules. No obstant, el local continuava vivint bàsicament dels espectacles de circ, teatre i varietats i el cinema era el menys habitual. Després d'uns anys de tancament temporal, la sala va ressuscitar, aleshores sí, com a cinema i Los hugonotes va ser el film que va iniciar la seva nova etapa a partir del 15 d'octubre de 1925.

A partir de l'arribada de la República i l'ebullició política en la vida barcelonina va convertir el Marina en un continuat escenari de mítings i actes polítics, mentre que l'activitat artística no cinematogràfica desapareix de la sala a partir de setembre de 1933. 

L'adveniment del franquisme no va evitar que el local tornés a ser escenari habitual de varietats i espectacles. El 1947 hi va actuar Imperio Argentina i al 1957 Lola Flores. La sala havia esdevingut cinema de reestrena amb programes dobles sota la direcció de José María Bellera. També hi tingueren lloc activitats de caire social i polític. Als anys 1950's hi eren habituals els actes d'adhesió inquebratable al règim organitzats pel governador civil Felipe Acedo Colunga. 

Els testimonis consultats per Roberto Lahuerta apunten que a la postguerra l'acomodador anava vestit de vermell i que l'olor de ranci envaïa l'ambient només entrar al local on era permès de fumar. La sala es va anar degradant progressivament i en els seus últims anys oferia una imatge interior de desordre i soroll que feien difícil seguir el film en projecció. En realitat molts dels espectadors venien allà a d'altres coses o simplement a dormir. 

El Cine Marina va tancar definitivament al mes de setembre de 1979.

*1947.- Programa del Concert Benèfic ofert al Cine Marina per l'Orquestra Municipal de Barcelona en el marc de les Festa Major de la Barceloneta.

Alguns dels actes polítics i socials organitzats al Cine Marina.

*1931.- (7 de març). Assemblea de Ferroviaris de Catalunya.

*1931.- (6 d'abril). Míting de presentació dels Candidats Republicans Autònoms del Districte I.

*1931.- (10 de juliol). Assemblea de 3.000 obrers del Sindicats de Transports.

*1931.- (8 de novembre). Míting de la Unió Socialista de Catalunya amb incidents a última hora.

*1932.- (5 de novembre). Míting de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT.

*1932.- (18 de novembre). Conferència de l'alcalde Joan Casanelles.

*1934.- Míting de la Coalició d'Esquerres.

*1936.- (10 de febrer). Míting del Front d'Esquerres.

*1936.- (29 de novembre). Acte de Socorro Rojo Internacional.

*1943.- Diada de Reis. Repartiment de joguines als fills dels productors portuaris en acte organitzat pel Consell de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Ajuntament de Barcelona. Viena Edicions. 2013 

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. Madrid. 2015.

CINE BARCELONA. Nou de la Rambla 26. (1931-1988)

 

1970's.- Imatge de l'accés al Cine Barcelona.

Abans que tot, cal apuntar que aquest no va ser el primer Cine Barcelona. La primera sala oberta amb el nom de la ciutat era al carrer Unió número 7. Sembla que l'arribada del cinema sonor va decidir al seu propietari a adquirir el Cinema Odeón, que era situat just darrera, i després de remodelar-lo el va tornar a obrir, ja amb el nom de Cinema Barcelona, al numero 26 del carrer Nou de la Rambla, la via principal del barri Xino, també coneguda per Conde del Asalto.

El nou cinema Barcelona era més espaiós que l'anterior, la qual cosa permetia disposar de més aforament i en un carrer molt més transitat. La reforma de l'antic Odeón va comportar un canvi radical en la qualitat de les butaques i la decoració interior, a banda de la lògica renovació dels equips de projeccióo i so, que eren de la marca Orpheo Sincronic, els més acreditats en aquella època de l'arribada del sonor.  

La inauguració oficial d'aquest segon cine Barcelona es va produir el dia 25 de juny de 1931 amb la projecció de les cintes El presidio i Tres de Caballería (Troppers Three). A l'any següent va començar a compartir programes dobles amb l'Antic Teatre Goya i amb l'arribada de la Guerra Civil va quedar col·lectivitzat pel Sindicat Únic de l'Espectacle dels anarcosindicalistes de la CNT-FAI i es va adequar a l'horari general que només permetia l'obertura de la sala a les tardes a partir de les quatre hores. Amb l'ambient bèl·lic i revolucionari que es vivia la ciutat, la sala va ser utilitzada per altres finalitats de la qual cosa se'n ressentí l'interior que va quedar força malmès.

*1931.- Cartell del film El presidio, una producció de la Metro en espanyol, que va ser una de les pel·lícules del dia de l'obertura del Cine Barcelona. 

Acabada la guerra es va procedir a una rapida adequació de la sala que va tornar a obrir el 16 de febrer de 1939, només tres setmanes després de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes. La reobertura va presentar la projecció de tres films, Hombres en blanco (Men in White) amb Clark Gable i Myrna Loy, El Hombre León amb Buster Krabe i Dejada en prenda amb la nena prodigi Shirley Temple. El local es va consolidar com ana sala d'estrena malgrat els habituals problemes de permissivitat amb la nova legalitat vigent.

*1939.- Hombres en Blanco i Dejada en prenda (Little Miss Marker) dues de les pel·lícules amb que es va reobrir el Cine Barcelona després de la Guerra.

Amb el pas del temps i la creixent degradació del barri, el Cinema Barcelona va perdre la condició de cinema d'estrena i va esdevenir uns sala residual. Al 1980 es va denegar la seva llicència i finalment va tancar portes el 1988 amb la projecció en programa doble dels films Los señores del acero i Una banda de dos.

ALT HEIDELBERG. Ronda Universitat 5 (1934-2020). Reobert el 2022.

Inaugurat el dia 17 de març de 1934, en ple bienni radical-cedista de la Segona República, l'Alt Heilderberg va ser un dels primers restaurants de Barcelona en oferir menjars típics de terres alemanyes. Joan Font i Joan Figueres, dos catalans emprenedors que havien visitats terres bavareses per conèixer els seus gustos culinaris i reproduir després la seva cuina a Barcelona van ser els fundadors d'aquest establiment situat a poca distancia de la plaça de la Universitat.

*1934.- Notícia publicada a La Vanguardia sobre la inauguració de l'Alt Heidelberg. (Edició del dia 18 de març de 1934)

Després de superar les típiques col·lectivitzacions de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que dominava els carrers en aquells dies, el local va continuar actiu un cop establert el franquisme. Malgrat les restriccions, el racionament i els talls de energia elèctrica l'Alt Heidelberg va començar a reprendre la fabricació pròpia d'especialitats alemanyes (choucroute d'elaboració casolana amb la col fermentada i les primeres salsitxes de frankfurt de fabricació pròpia, fumades allà mateix, atès que les restriccions i la impossibilitat d'entrada de productes estrangers en plena Segona Guerra Mundial no permetien altra cosa. El desenllaç del conflicte amb la desfeta del Tercer Reich va continuar impedint d'importar productes alemanys fins que el país germànic es va refer.  

Amb el pas dels anys el local va consolidar-se oferint a la seva clientela especialitats bàsicament de la cuina de Baviera i restant obert fins a la matinada. Aviat arribarien les primeres cerveses d'importació (la Holsten alemanya va ser la primera) i tampoc hi faltaven les daneses Tuborg i Carlsberg.

*1940's.- Un sotagot del local de l'època de la postguerra

*1950.- Una imatge de l'interior del local 

*1960's.- La terrassa exterior de l'Alt Heidelberg

Cap al final dels anys 1960's l'Alt Heidelberg ja era tot un clàssic a la ciutat just quan van començar a obrir-se i posar-se de moda els locals anomenats frankfurts, amb tota la parafernàlia salsitxera de mostasses, ketxups, gerres de cervesa, panets rodons, hamburgueses amb ceba, etc. com a recurs ràpid per matar la gana o simplement per passar una estona en grup. Els plats de codillo i les amanides de patata (kartofen) eren també altres plats preferits pels parroquians habituals. Un gran assortit de salsitxes, així com de cerveses, conferien al local una preeminència indiscutida a la ciutat en aquesta tipologia de locals, amb permís del reformat Baviera de la Rambla de Canaletes.

Als inicis dels anys 1970's el local va patir les conseqüències de les obres de les vies del Metro i del Ferrocarril. El trànsit de la Ronda Universitat va quedar tallat i els vianants s'havien de desplaçar sobre les voreres amb certa dificultat sortejant una mena de passarel·les de fusta que s'hi van instal·lar provisionalment. L'Alt Heidelberg va perdre la seva terrassa exterior i en aquesta època no lluïa com abans anys però va aprofitar per reformar el local i ampliar-lo amb l'altell.

Al mes d'abril de 1985 el local va ser víctima d'un incendi que el va destruir gairebé completament. En un temps record de 55 dies però, va ser reconstruït habilitant el soterrani i el primer pis. Superat satisfactòriament aquest ensurt, l'establiment continuaria la seva singladura durant gairebé 35 anys més. 

A l'any 2020 l'Alt Heildeberg va tancar a causa de les limitacions que la pandèmia del Covid-19 va imposar als locals de restauració. Tot feia pensar que s'havia perdut per sempre. No va ser pas així. Poc després de començar el 2022 va tornar a obrir portes.

*2000's.- Entrada al restaurant i salsitxeria alemanya Alt Heilderberg 

*2002.- La barra principal de fusta de l'Alt Heidelberg 

LLIBRERIA PENELLA I BOSCH. Ronda Universitat 3. (1892-1905)

 

Tot i que la primera llibreria que hi hagué en aquest local va ser la del llibreter Alexandre Palou, el 1892 els joves Faustí Penella i Agustí Bosch Oliveró van expandir el seu negoci de relligar llibres, inicialment establert al carrer de les Moles número 29 des del 1889, instal·lant-lo prop de la plaça Universitat, la qual cosa pensaven que els hi proporcionaria bones oportunitats de negoci amb els estudiants universitaris.

Efectivament la llibreria va arrencar amb força amb la compra de diverses biblioteques com les de Teixidor i Cos, Bertran i Bros, marquès de Montoliu, de la històrica llibreria Piferrer, així com totes les existències de la llibreria de Baldomer Gual del carrer de la Tapineria [1]. Això els va possibilitar d'acumular milers de llibres en el seu nou establiment. 

*1900's.- Imatge exterior de la llibreria Penella i Bosch al número 3 de la Ronda Universitat, Publicitat del Diccionario Alcubilla a la paret i de l'obra de Benito Pérez Galdós El Abuelo dins de l'aparador. (Foto: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro)

El 3 de juny de 1906 moria Penella als 36 anys i el negoci va quedar exclusivament en mans del seu soci Agustí Bosch, que va ampliar-lo al local del numero 5 i va orientar el negoci cap a la producció editorial especialment de publicacions de caire jurídic i universitari. Després de la seva mort esdevinguda al 1926 els seus fills Josep i Antoni van continuar la nissaga llibretera de la família amb la Llibreria Bosch que juntament amb la Castells van donar vida a aquell tram de la Ronda Universitat al llarg de tot el segle XX. 

[1].- Passarell, Jaume. Llibre de Llibreters de vell i de Bibliòfils barcelonins d'abans i d'ara. Editorial Millà. Barcelona. 1949.