RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

diumenge, 31 de gener del 2021

EL CORTE INGLÉS (FRANCESC MACIÀ). Centre comercial. Diagonal/Villarroel/Buenos Aires. (1993-2021)


*2010's.- Vista de la planta de vendes de El Corte Inglés- F. Macià des de la cantonada del carrer Villarroel amb la Diagonal.

Els últims dies de gener de 2021 tancava la planta de vendes dels grans magatzems El Corte Inglés de Francesc Macià. Tot i que l'establiment no era a la mateixa plaça, se'l coneixia amb aquest nom per la seva proximitat i per distingir-lo del de Diagonal-Maria Cristina.
Aquests grans magatzems havien pres el relleu als de Galerias Preciados (1984-1993), que al seu torn havien succeït als de Sears (1967-1983), que foren els primers en ocupar l'edifici.
En realitat l'immoble ja havia estat venut dos anys abans del seu tancament a l'empresari Pedro Alonso, que hi va promoure una reconversió en edifici d'oficines amb grans botigues a la plantes baixes.
El centre comercial de Francesc Macià sempre havia estat una mica en segona línia pel seu format més limitat. No obstant, entre 2003 i 2004 El Corte Inglés va procedir a una renovació a fons de l'edifici, tant de l'interior com de l'exterior, amb una façana principal de vidre que va canviar radicalment la fesomia històrica de l'edifici, que disposava de sis plantes i soterrani. Aquell projecte de reforma i ampliació va anar signat pel gabinet d'arquitectes Martorell, Bohigas, Mackay, Capdevila i Gual. 
Tot i no tenir la volada dels de Plaça Catalunya o de la part alta de la Diagonal, aquests magatzems eren molt apreciats pels veïns dels barris pròxims, Galvany, Turó i de la zona nord de l'Esquerra de l'Eixample, en especial pel seu supermercat del soterrani.
Amb el seu tancament ja eren dos els centres comercials de l'empresa El Corte Inglés que desapareixien a Barcelona. El primer havia estat el situat a l'antic edifici del Banco Central, a la cantonada de la Rambla de Canaletes amb Plaça Catalunya, que anteriorment havia estat propietat de la firma britànica Mark & Spencer's.
La cadena de grans magatzems preparava la creació d'una filial logística pròpia, seguint un model semblant al de l'emergent Amazon, pel que fa a l'emmagatzemament i repartiment de mercaderies per tal de poder competir en la venda a distància.

*2018.- Vista de l'edifici des de la cruïlla de Villarroel amb Buenos Aires (Foto: Albert Esteves).

dissabte, 30 de gener del 2021

BASAR DE LOS ANDALUCES. Papereria i material d'escriptori. Passatge Madoz - Plaça Reial. (1855-1938)

Aquest fou un dels primers grans establiments que tingué la plaça Reial, tot i que el negoci ja havia estat fundat una dècada abans, concretament el 1844, quan la família Favà va obrir la primera botiga al número 5 del carrer de l'Argenteria.

*1872.- Dibuix publicitari del Bazar de los Andaluces.  La Plaça Reial apareix amb el seu antic nom de Plaça Nacional.

Es dedicava al comerç de papereria i objectes d'escriptori i el seu propietari Joan Favà i Gallart, un home conegut per les seves idees monàrquiques, va decidir establir-se al 1855 a la plaça Reial, deixant enrere aquells primers anys prop de Santa Maria del Mar. El nou local amb els aparadors situats sota els porxos s'estenia per la cantonada entre la plaça i el curt passatge de Madoz que la comunicava amb el carrer Ferran. Tot i que inicialment era coneguda com la Tienda de los Andaluces va passar més tard a ser anomenada Bazar de los Andaluces.
Allà s'hi podia trobar tota mena de material de papereria i escriptori, plomes i tinters, segells i premses per a paper timbrat i era una de les botigues preferides de pintors i dibuixants. L'any 1883 Joan Favà va morir i el negoci va passar a la seva filla Dolors, que va establir una societat amb l'impressor Francesc Seix



*1923.- Les plumilles de la marca Imsa i la tinta de la marca Baetica (que també comercialitzava gomes d'esborrar) eren uns dels productes més habituals que es podien comprar al Bazar de los Andaluces.

Una de les característiques principals d'aquest establiment era la gran capacitat d'impacte publicitari que tenia, a través dels almanacs i calendaris que distribuïa durant les festes nadalenques. Eren calendaris en forma de llibret, sovint desplegable, que contenia un mapa d'Espanya amb les diferents regions i províncies, mentre que la coberta era decorada cada any amb un gravat diferent on apareixien un home i una dona guarnits amb les indumentàries pròpies i típiques d'una determinada província espanyola. Aquesta llarga sèrie de calendaris amb el pas del temps ha estat molt preuada i buscada pels col·leccionistes. 


*1900.- Dues mostres més de la publicitat del Bazar de los Andaluces.

*1895.- El calendari d'aquell any amb motius de Barcelona.

*1912.- El calendari amb motius de Tarragona.

Xavier Theros, fixa la desaparició del Bazar de los Andaluces cap als últims anys de la Segona República [1]. Certament després de la Guerra Civil i l'adveniment del franquisme ja no apareixen més noticies d'aquest històric establiment. 


[1].- Theros, Xavier.- Vida i miracles de la Plaça Reial.- Edicions Albertí. Barcelona 2019

dimecres, 27 de gener del 2021

4-2-4. Diari esportiu. (1975-1980)

El dilluns 12 de maig de 1975, després de jugar-se el dia abans un derbi al Camp Nou, que va acabar amb empat sense gols entre el FC Barcelona i Real Madrid, arribava als quioscs un nou diari esportiu, el 4-2-4. Amb aquest nom, que evocava una de les tàctiques futbolístiques a través de la disposició dels jugadors sobre el camp, la premsa esportiva barcelonina incorporava una nova publicació periòdica que no va fer gaire ombra als consolidats El Mundo Deportivo i Dicen... 

4-2-4 era editat pel Grupo Mundo, propietat de l'empresari Sebastià Auger, que disposava també aleshores de diaris com Mundo Diario, el vespertí Tele|Exprés i revistes d'informació general com Mundo.

*1975.- Portada del primer número de 4-2-4

La novetat principal que incorporava 4-2-4 eren les pàgines a color aleshores encara només reservades a portades de números especials o dominicals de la premsa esportiva. L'aventura però, no va passar dels cinc anys. Al 1979 irrompia amb força un altre nou diari esportiu a color (Sport), que acabaria guanyant una important quota de mercat i que provocaria tant la desaparició de 4-2-4 (1980) com també uns anys després (1985) la de Dicen...

diumenge, 17 de gener del 2021

CINE REX. Gran Via Corts Catalanes 463. (1940- 2010)

Situat en plena Gran Via, a la vorera muntanya i  molt a prop de la cantonada amb Calàbria, el cine Rex va ser una de les primeres grans sales obertes després de la Guerra Civil. Concretament fou  a la vigília de Nadal de 1940 quan va obrir les seves portes amb la projecció de la cinta argentina de 1938 La canillita y la dama, de Luis César Amadori, protagonitzada per Rosita Moreno y Luis Sandrini. 

*1940.- Anunci publicat en premsa el dia 24 de desembre d'aquell any quan es va inaugurar el Rex. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  


*1938.- Cartell i fotograma de la película que va inaugurar el cinema Rex de la Gran Via amb els actors argentins Rosita Moreno i Luis Sandrini. 

La capacitat original de la sala era de 851 espectadors i amb el pas del temps i successives reformes va quedar reduïda des de 1969 a 580 localitats distribuïdes en en 354 butaques a platea i altres 226 al nivell superior o amfiteatre. L'edifici baix que acollia el cinema era exclusiu per aquest fi i va començar oferint programes dobles però molt aviat es va decantar per les pel·lícules d'estrena.

L'any 1969 l'empresari Pere Balañá va adquirir el cinema, que va reformar-lo a fons reduint els eu aforament i deixant-lo amb un interiorisme molt propi de l'època. El Rex va optar aleshores per convertir-se en una sala d'art i assaig on els cinèfils van poder gaudir d'algunes pel·lícules que quedaven al marge del circuit comercial. Posteriorment es va consolidar com a cinema d'estrena.

*1969.- Al mes de juliol d'aquell any, el Rex inaugurava la seva etapa com a cinema d'art i assaig. El film italià de Pietro Germi Signore & Signori.

En els seus últims anys la sala va tornar a adquirir una cert relleu entre el públic cinèfil. Va acollir alguns certàmens cinematogràfics com foren el Festival Internacional de Cinema Documental (In-Edit-Beefeater) i el Barcelona Asian Film Festival (BAFF) juntament amb la sala Aribau Club i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que es celebrava amb periodicitat anual.


* 2010.- El cine Rex durant les projeccions de cinema asiàtic del BAFF de 2010. Només uns mesos després la sala tancaria portes. (Foto: Autor desconegut).  

El 29 de juliol de 2010 amb més de 70 anys a les seves esquenes, el Rex va dir adéu per sempre. L'ultima projecció va ser la del film francès de Radu Mihaileanu Le concert. La cadena Balañá havia obert el complex de minisales del centre comercial de l'antiga plaça de toros de Les Arenes i això va precipitar el final del Rex.

L'edifici però, s'ha mantingut dempeus durant més d'una dècada oferint una imatge d'abandonament progressiu amb la façana empastifada de graffittis i sense notícia de la seva possible utilització per un altre fi. 

*2015.- Façana de l'edifici del cinema Rex cinc anys després del seu tancament. (Foto: Woody_London).

dissabte, 9 de gener del 2021

BULEVARD ROSA. Galeries comercials. Passeig de Gràcia (1978-2018)

 

*1978.- La primera marca gràfica que va utilitzar el Bulevard Rosa.  

L'últim dia de juliol de 2018 tancaven unes de les galeries comercials més emblemàtiques del Passeig de Gràcia i de Barcelona: el Bulevard Rosa. El nou centre comercial, impulsat per l'empresari Enric Vives Valls, havia obert portes durant la campanya de Nadal de 1978. al numero 55 del passeig de Gracia, ocupant els baixos d'un edifici d'oficines de façana blanca i vidre, El seu nom evocava el mític Salón Rosa, que hi hagué en aquell lloc fins al 1974, quan el vell immoble que l'acollia va ser enderrocat. En el mateix edifici va reobrir l'històric Publi Cinema convertit en dues minisales soterrades i de poc aforament i a l'entresòl l'anomenat Bulevard dels Antiquaris, on els amants de les antiguitats podien trobar-hi peces interessants a preus sovint prohibitius per les butxaques no especialment sobrades. Als últims anys també la marca de càpsules de cafè Nespresso hi tingué una de les seves botigues.

Amb el pas dels anys i l'èxit que va assolir, el centre es va anar estenent per l'interior d'illa fins assolir tres entrades més pels tres carrers restants que conformaven l'illa. Al carrer València, al número 270 des d'on també s'accedia a l'aparcament; al carrer Aragó al número 259 i finalment al numero 66 de la Rambla de Catalunya des dels baixos de la Casa Salvador Andreu, construïda al 1880 per Emili Sala Cortés i reformada al 1920 per Antoni de Ferrater.

Espai interior del Bulevard Rosa. 

En el record del que van ser les galeries del Bulevard Rosa ens quedarà la placeta central on hi havia hagut un làmina d'aigua amb peixos, el bar-restaurant interior d'ornamentació marinera i el gran fetitxe de fusta representant un cos femení que decorava aquest espai central.


Amb l'arribada del segle XXI,  la segona generació de la família Vives, a través dels fills del fundador Sandra i Nacho, van intentar reorientar el negoci i captar nous clients entre l'allau turístic existent a la ciutat. Així doncs, van orientar el projecte de llançament del Pink Tank, un pop up store que cada tres mesos presentava l'oferta de dissenyadors de moda d'una capital europea. La idea però, no va acabar de quallar. 

*2010.- El dissenyador de moda francès Gaspard Yorkievich davant de l'espai Pink Tank del Bulevard, on va presentar la seva col·lecció Eastpak a la tardor d'aquell any.

En acostar-se als 40 anys de vida dels centre i el venciment dels contractes de lloguer, els propietaris, la família Vives, varen optar per no renovar els contractes i oferir l'espai a determinades empreses per instal·lar-hi macrobotigues. En el moment del seu tancament (31 de juliol de 2018) comptava amb una superfície bruta per llogar de 5.200 metres quadrats. Un primer intent d'adjudicar la gran part de la superfície útil a la cadena de material esportiu Decathlón va fracassar a causa d'algunes característiques de l'edifici amb locals amb sostre baix que van representar una de les dificultats principals pels possibles llogaters.  Les coses es van complicar encara més al 2020 amb l'arribada de la pandèmia del Covid-19 i les limitacions preventives decretades en relació als centre comercials. Les botigues de roba esportiva Puma i la de la marca gallega de moda Bimba y Lola van continuar durant un temps ocupant els local amb accés pel passeig de Gràcia.


*2018.- Moment final del Bulevard Rosa. El 31 de juliol un dels guàrdies de seguretat del centre abaixa definitivament la persiana de l'entrada pel Passeig de Gràcia. El Bulevard Rosa era ja història (Foto: Juan Barbosa / El País).

dimarts, 5 de gener del 2021

PASSATGE DE LA INDÚSTRIA. Trafalgar 26. (1878-2000's)

 

Emplaçament de l'antic Passatge de la Indústria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Situat en un interior d'illa, entre les finques número 26 del carrer Trafalgar (al final del carrer Ortigosa) i les dels números 31 i 33 del carrer de Sant Pere més Alt, aquest passatge interior, amb dos petits trams a cel obert en el seu recorregut, va obrir-se a l'any 1878 coincidint amb la construcció de l'edifici de Trafalgar. Se'l coneixia popularment com el passatge d'en Cirici als seus primers anys. La raó era que el comerciant tèxtil Joan Cirici hi tenia el seu taller i d'alguna manera havia estat ell el promotor d'aquell passatge, que amb el temps va anar acollint altres botigues, comerços i magatzems, apart dels habitatges dels seus propietaris. Les inicials JC figuren encara gravades en pedra sobre l'arc de la porta d'accés al pintoresc passatge. La numeració de les diverses estances de l'interior del passatge es va realitzar en lletres.

*1940's.- L'accés principal al Passatge de la Indústria, senyalitzat amb un rètol prou vistós, a l'immoble numero 26 del carrer Trafalgar 

*1940.- Tarja d'uns dels comerços que hi havia al passatge. (Font: todocoleccion.com)

Als anys 2000's l'edifici va ser comprat per una cadena hotelera que el va reformar i va recuperar el passatge mitjançant un conveni amb l'ajuntament. Se'l va tornar a fer transitable a determinades hores i servia també d'accés a l'Hotel Yurban Passage Hotel & Spa que va ocupar l'edifici del carrer Trafalgar. L'operació també va rebatejat l'antic Passatge de la Indústria amb el nom de Passatge de les Manufactures, que és com s'anomena actualment. A l'interior del passatge s'hi va instal·lar una intervenció artística, obra d'Antoni Yranzo, anomenada Petjades que penja d'uns fils en un dels espais a cel obert. 

*2010's.- Vista general de l'Hotel Yurban Passage Hotel & Spa instal·lat al número 26 del carrer de Trafalgar després de la reforma de l'edifici i del passatge.

 
ç
*2010's.- La peça mòbil de l'artista Antonio Yranzo situada a l'interior de l'antic Passatge de la Indústria.