LA PUERTA DE ALCALÁ reproduïda al PORTAL DE LA PAU (1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 13 de maig de 1897 arribava al port de Barcelona el general Polavieja [1], un militar amb un dilatada full de serveis a l'exércit espanyol. Aquesta visita va ser el motiu per erigir al Portal de la Pau, entre el monument a Colom i el Parc d'Enginyers, una reproducció amb materials fràgils i de durada efímera de la madrilenya Puerta de Alcalá.

*1897.- Arribada al port de Barcelona del general Polavieja amb l'arc triomfal que reproduïa la Puerta de Alcalá al costat del monument a Colom. (Foto: Juan Fornells/BNE).

Continuava essent habitual en aquells temps que les vingudes a Barcelona de monarques i personalitats rellevants anessin acompanyades de l'erecció d'arcs triomfals, sota els quals la persona homenatjada havia de passar en senyal d'honor per ella mateixa i de gratitud per part de la ciutat que els acollia.   

De la construcció d'aquest arc se n'encarregà l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí, després de l'aprovació de l'obra per acord municipal el dia 3 de maig de 1897. Només tres dies després, s'iniciaren les obres i fins i tot el diumenge dia 9 es va demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per treballar-hi també. Fins a 250 operaris varen participar a les obres. L'arribada de Polavieja estava prevista pel dia 13 i aviat es va veure que no hi hauria temps per tenir-lo totalment enllestit. El dia 19 es van reprendre els treballs per tenir-lo acabat coincidint amb l'arribada d'un altre militar, el general Lachambre [2] prevista entre els dies 10 i 12 de juny, L'arc restaria encara dempeus un mes més tard fins el 20 de juliol. Aquell dia va començar el seu enderrocament que es perllongà fins al 29 de juliol. En conseqüència, la seva presència al Portal de la Pau es va limitar a poc menys de tres mesos. En general, els barcelonins van considerar massa improvisada la construcció d'aquest arc, al que també li van ploure les crítiques per ser una mera reproducció d'un altre ja existent Madrid. 

*1897.- Retall d'un article publicat el 4 de maig d'aquell any, en el que s'informa dels preparatius per a la rebuda al general Polavieja i de la construcció d'un arc al Portal de la Pau.  

*1897.- Crònica dels últims preparatius per a la rebuda del general Polavieja, de les característiques de l'arc i de la impossibilitat de tenir-lo totalment enllestit el dia de l'arribada del militar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 14 de maig)

*1897.- Fragment d'un article publicat el 16 de maig on es fa una exhaustiva crítica al fet d'haver aixecat un arc similar al de la Puerta de Alcalá. (Font: Hemeroteca La Vanguardia.)

*1897.- Una altra imatge de l'arc, aquesta posterior a l'arribada de Polavieja, on es pot veure ja totalment enllestit. (Font: Adolf Mas. Fundació Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas )

_________

[1].- Camilo García de Polavieja y del Castillo Negrete (1838-1914) va néixer a Madrid en el si d'una família benestant. Era fill d'un empresari nascut a Cadis i la seva mare era mexicana. Va rebre una bona educació amb una estada al Regne Unit, si bé amb disset anys va haver de retornar a Madrid a causa de la ruïna econòmica en què es veure abocat el seu pare. Aviat va decidir-se per la carrera militar, tot i que va haver d'endarrerir-la per la mort consecutiva dels seus pares. Finalment ingressà a l'exèrcit el 1858 i destacaria primer a la Guerra d'Àfrica i després a Cuba. Va lluitar contra els carlins a Catalunya entre 1873 i 1876. De retorn a Cuba va arribar a ser el capità general d'aquella provincia encara espanyola després de participar en l'anomenada Guerra Chiquita (1879-1889). Finalment va ser destacat a les Filipines on va exercir de governador general i va reprimir durament el moviment independentista fent afusellar al seu líder José Rizal al 1896. Quan Polavieja va veure que no se li concedien els reforços que havia sol·licitat, va dimitir abans de la definitiva desfeta colonial espanyola. 

Home de pensament conservador va dedicar-se tot seguit la política. Mitjançant una proposta coneguda com regeneracionista va intentar liderar la dreta espanyola i atraure també a la catalana a través d'un oferiment de descentralització administrativa. Fou ministre de guerra del gabinet de Silvela al 1899 però les estretors pressupostàries van produir la seva dimissió. Posteriorment, el rei Alfons XIII el nomenà Cap de l'Estat Major (1904), la qual cosa va produir l'enuig de Maura que fou destituït pel propi Rei. Al 1906 Polavieja va ser nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra i el 1910 va ser l'ambaixador espanyol a Mèxic.

El general Polavieja

*1896.- L'afusellament del patriota filipí José Rizal el 30 de desembre d'aquell any.

[2].- José de Lachambre Domínguez (1846-1903) va tenir una trajectòria militar similar al general Polavieja. Nascut a Màlaga va ingressar a l'exèrcit a través de l'arma d'Artilleria el 1862 amb només setze  anys, per participar després a la III Guerra Carlina, fins que fou destinat a Cuba on va ser governador de la provincia de Pinar del Río. Al 1862 viatja a les Filipines on es posa a les ordres del general Polavieja i participa en la repressió de diverses sublevacions independentistes fins a la derrota final i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles d'ultramar. De retorn a la península va desembarcar a Barcelona el 12 de juny de 1897 on va poder contemplar l'arc rèplica de la porta de Alcalà que la ciutat havia preparat pel seu superior Polavieja.  Posteriorment Lachambre acabaria la seva trajectòria com a diputat a Corts per la província de Màlaga (1898) i Capità General de Galícia (1899). El Consell Superior de Guerra i Marina va ser la seva última destinació abans de la seva mort a Madrid el 13 de juliol de 1903.

El general Lachambre

EDUARDO MAZO. Un poeta argentí a La Rambla (1980-2005)

MIQUEL BARCELONAUTA

Eduardo Mazo (1940-2021)

Nascut a Buenos Aires el febrer de 1940, fill d'un immigrant sirià que va establir a l'Argentina de ben jove, Eduardo Mazo va arribar a Barcelona a començaments dels anys 1980's. La dècada anterior havia estat molt trasbalsada per al poble argentí que, com a d'altres països sudamericans, va ser carn de canó de les voluntats totalitàries d'uns militars que actuaven sense contemplacions per assegurar allò que ells identificàven com l'ordre i la lleialtat a la pàtria. 

Barcelona, estava aleshores tot just sortint d'una dictadura i s'havia obert una transició política, que, tot i que per a molts no va acabar com havien anhelat, va ser un oasi de llibertat que van poder viure els sudamericans que van fugir del seu sotmès país, i van poder lliurar-se de tortures i assassinats. Els que van arribar fins aquí van intentar refer-se, explicar les seves vivències i sobreviure. Així va ser l'arribada d'Eduardo Mazo a Barcelona.

Tocat amb la seva característica i inseparable gorra, una americana de pana i un somriure de nen entremaliat que convidava a compartir-hi converses, va plantar-se al bell mig de la Rambla. Habitualment ho feia entre l'entrada del mercat de la Boqueria i el dibuix de Joan Miró. Allà, talment com el músic que fixa els suports de les seves partitures, Mazo hi situava uns altres suports on exposava els textos de les seves poesies i els llibres que intentava vendre als interessats i xafarders que s'hi acostaven. 

Aquesta bohèmia de carrer i de versos, el tindria ocupat durant molts anys fins esdevenir un personatge inequívocament vinculat al paisatge rambler.

*1980's.- Eduardo Mazo a la Rambla (Foto: Kim Manresa)

Autorizado a vivir un dels llibres clàssics d'Eduardo Mazo que ens parla sobre la vulnerabiliatat de l'ésser humà, presoner de l'establishment i d'un món controlat pel capital i l'ambició. 

CHE SALVADOR

Recuerdo,

ya de niño,

me hablaban de un país

estriado hacia el pacífico,

me decían que Chile era un perfil

de cara a la esperanza,

que su gente andaba sin apuro

forcejeándole al sol

cada mañana.

Luego,

cuando los años

se nos vinieron del oeste,

supe que Chile era un hermano nuevo,

original y hermoso,

que Chile era un silencio

y un murmullo,

una costa infinita

de este lado del mundo

y un motivo de lucha

de este lado del triunfo.

Y había un hombre

(que era decir un pueblo),

con su traje de calle

y sus ojos de abuelo,

un hombre salvador,

un che

de saco y de chaleco,

un revolucionario

con bolas y pellejo

que supo ir a la muerte

como quien descubre un sueño

y se llenó de Chile,

ese país que es nuestro.

Yo se que estás peleando,

che Salvador, eterno.

Poema dedicat al president xilè Salvador Allende en el llibre de Eduardo Mazo Che Salvador.

*1980.- El poeta dempeus sobre el revestiment ondulant de la Rambla i sempre disposat a la conversa. (Foto: Autor desconegut)

Mazo va col·laborar activament en l'organització de les diverses edicions de La Festa de la Poesia a La Rambla i de les tertúlies literaries que s'hi cdflebraven. A l'edició del 2005, que coincidia amb el seu 25è. any de presència a la Rambla, se li va retre un merescut homenatge amb l'associació Amics de la Rambla.

*2005.- La Festa de la Poesia d'aquell any va tenir a Eduardo Mazo com a protagonista principal.

Eduardo Mazo va tornar al seu país i va morir a Buenos Aires el 3 de maig de 2021.

VELO-PISTA BALMES. Mallorca/Balmes. (1909-1919)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i ALFRED PUIG.

El Velo-Pista Balmes [1] va ser una de les pistes de ciclisme més cèntriques de les que hi va haver a la ciutat als inicis del segle XX. Era un velòdrom de petites dimensions i molt modest quant als materials emprats. Quedava situat a la cantonada Mar-Besòs del xamfrà Balmes-Mallorca, al bell mig de l'Eixample i al costat d'un carrer Balmes solcat per les vies de superfície del carril de Sarrià que havia estat electrificat pocs anys abans [2]. En realitat, la corda del Velo-Pista ocupava només una tercera part de la llargària del carrer Mallorca tenint en compte que aquella illa de cases -com totes les que se situen entre Balmes i Rambla Catalunya- no són regulars de superficie, atès que la distància entre aquests dos últims carrers és superior que la que hi ha entre els carrers que discorren paral·lelament en sentit Llobregat-Besòs. A la part oposta al carrer Balmes l'espai limitava amb un magatzem annex a la Casa Maury-Parés, projectada pel mestre d'obres Josep Artigas i Planes i construïda al 1884. 

  Emplaçament de la corda del Velo-Pista Balmes

La instal·lació va ser promoguda per un grup d'entussiastes aficionats a l'esport de la bicicleta encapçalats per Pedro Coll que n'era el propietari i va establir-hi un negoci de lloguer de bicicletes i de formació en l'esport ciclista. 

*1910.- El Velo-Pista Balmes a l'Anuari Riera d'aquell any. (Font: ARCA).

*1910.- Primeres reformes a les instal·lacions del Velo-Pista (Font: La Veu de Catalunya / ARCA).

*1910.- Inici d'una prova ciclista al Velo-Pista Balmes. A l'esquerra de la imatge el carrer Mallorca i al fons la mitgera amb finestres de la Casa Maury-Parés. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Arxiu de la Diputació de Barcelona)

*1911.-Elogis a la figura de Pedro Coll com a gran mecenes de l'esport ciclista a Barcelona en un article publicat al diari en que es detalla el programa d'activitats i l'organització de les proves (Font: /ARCA)

 

S'hi van celebrar algunes reunions de caire polític i reivindicatiu com les assemblees dels organitzadors de la vaga d'estudiants de l'escola d'Enginyers Industrials al 1912.

*1912.- Dues imatges de la reunió assembleària d'estudiants celebrada el 4 de novembre d'aquell any al Velo-Pista Balmes per debatre sobre si anar a la vaga. A la fotografia inferior es poden veure al centre de la imatge edificis pertanyents al carrer Balmes entre els números 83 a 87. (Font: Mundo Gráfico / ARCA).

*1913.- Els associats a la Velo-Pista organitzaven sovint curses fora de la ciutat com aquesta al Baix Penedès de la que informava el periòdic El Diluvio al setembre d'aquell any (Font: ARCA). 

El 1914 es va fundar el Club Ciclista Barcelona (CCB) que va passar a gestionar el petit velòdrom. Les notícies sobre el Velo-Pista del carrer Balmes es perden al 1919. 

*1915.- Retall del diari El Poble Català (edició del 21 de maig d'aquell any) informant d'una cursa de bicicletes organitzada pel Club Ciclista Barcelona al Velo-Pista Balmes. (Font: ARCA).

*1915.- Curiós article sobre unes curses ciclistes frustrades al Velo Pista Balmes en els últims mesos de funcionament del petit velòdrom (Font: Revista Stadium del maig d'aquell any).

*1918.- Cap als últims anys de vida del Velo-Pista Balmes, aquest article publicat a Madrid-Sports considerava que Barcelona no disposava d'un velòdrom en condicions (redordem que el Parc d'Esports del carrer Muntaner havia desaparegut al 1911) i en demanava un per a la ciutat. (Font: Biblioteca Nacional de España. BNE).

En un dels extrems del que va ser el Velo-Pista hi ha ara l'església de les Esclaves del Sagrat Cor (Mallorca 320), obra de l'arquitecte Eugenio Cendoya, un temple d'estil neoclàssic, actualment tancat al culte. que va ser inaugurada el 1952 coincidint amb la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic.

______

[1].- Les referències a Velo-Pista Balmes eren en masculí (El Velo-Pista), si bé cap al final de la vida de la instal·lació se'n poden trobar algunes en femení (La Velo-Pista) a les hemeroteques.

[2].- L'electrificació dels convois de la línia Barcelona-Sarrià es va produir al 1905, primer en sentit ascendent i després descendent. Això va suposar un respir per les façanes dels edificis del carrer Balmes, que fins aleshores eren afectades pels fums dels trens.

JAUME DE PROVENÇA. Restaurant. Provença 88. (1980-2013)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest restaurant, situat en el barri que avui coneixem com Nova Esquerra de l'Eixample, va estar durant les últimes dècades del segle XX a les primeres posicions del rànquing dels millors de la ciutat. El seu promotor Jaume Bargués i Rich havia treballat prèviament al restaurant que els seus pares havien obert als anys quaranta al número 98 del mateix carrer Provença cantonada Calàbria [1]. Només una travessia mes enllà en direcció a Sants, Bargues fill es va decidir als inicis dels anys 1980's a obrir el seu propi restaurant als baixos d'un edifici d'obra nova.  

Al nou restaurant Bargués va desenvolupar una cuina de base catalana, inspirada en molts casos en receptes pròpies de la seva mare, que completava amb conceptes de la nouvelle cuisine francesa. L'èxit i la bona consideració de l'establiment per part dels bons gourmets, van donar al Jaume de Provença a una fama creixent de cuina d'autor que li va permetre rebre primer la Medalla al Mèrit Turístic de la Generalitat, a l'any següent (1982) l'estrella a la Guia Michelin i finalment el Premi Nacional de Gastronomia (1983) [2].

L'estel dels anys daurats del Jaume de Provença va començar a apagar-se amb el canvi de mil·lenni. Al 2001 el restaurant perdia l'estrella Michelin amb la consegüent davallada de bons clients seguint el comentari de El Jaume de Provença ja no és el que era. Bargués va incorporar un menú de migdia que girava al voltant d'uns 30 euros. Tot i els esforços no va aconseguir recuperar el restaurant dels primers anys. Finalment a l'estiu del 2013 va tancar portes definitivament. Només un any després, al setembre de 2014, Bargués va morir als 76 anys.

___________

[1].- El primer restaurant de la familia Bargués a Barcelona va ser Can Jaume obert el 1942 pel pare de Jaume Bargúes i Rich a la cruïlla Provença/Calàbria. Posteriorment la seva mare hi va obrir El Racó d'en Jaume. Actualment (2025) en aquell local hi ha el restaurant Inici's on Jordi i Toni, dos nebots de Jaume Bargués han volgut continuar aquesta nissaga de restauradors al mateix barri.

[2].- El periodista i cronista gastronòmic Luis Bettonica a l'edició 1985-86 de la seva Agenda de Restaurants ja lloava les excel·lències dels plats de la cuina del Jaume de Provença, del que només en discutia la decoració, poc reeixida segons el seu gust, i l'ambient sorollós al menjador. Entre els plats que Bettonica destacava hi havia la Lasagna de txangurro amb crema de cloïsses, El llenguado amb bolets a l'oporto, els ous pochés amb pasta de fulls i salsa d'albirgínia, els raviolis de manetes de porc amb salsa choron i l'amanida d'espardenyes i marisc a la vinagreta de tòfones.

CASA JACINTO. Restaurant. Gran Via de Carles III 29-31 (1967-2017)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Situat als baixos d'una de les dues torres d’habitatges de l'anomenat Complex Residencial Los Cármenes (Gran Via de Carles III / Travessera de Les Corts), el restaurant Casa Jacinto va ser un dels locals habituals de reunió de la plantilla i la directiva del FC Barcelona on s'organitzaven diferents celebracions socials prop del Camp Nou.

Era un establiment especialitzat en cuina navarresa d'alta qualitat, que va obrir portes a mitjans al 1967. Disposava d'un altell amb amplis espais i menjadors per organitzar reunions de treball i trobades particulars. En la decoració destacavan els revestiments de fusta que li conferien un to especialment càlid i acollidor.  

*1990's.- Aspecte exterior del restaurant. 

*1990’s- Un sobret de sucre dels que es dispensaven a Casa Jacinto.

L'establiment va completar els 50 anys de vida però va abaixar la persiana definitivament al 2017.

CAMP DEL FC BARCELONA DE CAN SABADELL (CARRETERA D'HORTA) (1901-1904)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

Els dos primers terrenys de joc que el FC Barcelona va utilitzar per disputar els seus partits com a local van ser força efímers. Immediatament després de la fundació del club, el Velòdrom de la Bonanova va acollir els de la primera temporada (1899-1900)  i en la següent (1900-1901) l'equip blaugrana es va desplaçar als terrenys de l'antiga finca del Mas Casanovas darrera del futur Hospital de Sant Pau. 

Aquest segon terreny de joc tampoc va tenir continuïtat per l'equip de Gamper perquè aviat es va palesar que l'Hotel de la Font Casanovas, que havia servit com a vestidor dels equips, estava condemnat al fracàs com instal·lació hotelera. D'altra banda, l'imminent inici de les obres de construcció de l'Hospital de Sant Pau també va acabar fent decidir al Barça a deixar el Mas Casanovas. 

*1901.- Nota publicada a l'edició del 20 d'octubre d'aquell any al setmanari esportiu Los Deportes. (Font: ARCA) 

Això va obligar al club de Hans Gamper a cercar un altre emplaçament per habilitar-hi un nou terreny de joc per disputar els seus partits. El lloc escollit era també al Guinardó, si bé ja dins el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Aquest nou camp de joc seria conegut com el de la Carretera d'Horta i s'estenia dins els terrenys de la finca de Can Sabadell, molt a prop del que avui és l'entorn de la plaça Maragall. S'hi podia accedir des del centre de la ciutat a través del tramvia que sortia de la plaça d'Urquinaona en direcció a Horta. 

*1901.- Article publicat a Los Deportes on es glossa el trajecte fins a Can Sabadell i les actuacions realitzades per disposar del nou terreny de joc blaugrana.  (Font: Los Deportes. Edició del 20 d'octubre d'aquell any /ARCA).

*1904.- Plànol de la zona del Guinardó, on s'indica l'anterior emplaçament del camp de joc del Barça al Mas Casanovas (cercle groc) rere l'Hospital de Sant Pau, i el situat als terrenys de Can Sabadell (fletxa groga i rectangle verd) que indiquen la posició del terreny de joc a la Carretera d'Horta, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

*1900's.- Vista de la Masia de Can Sabadell contigua al terreny de joc de la carretera d'Horta que el Barça va utilitzar de 1901 fins a 1904. 

*1900's.- La fotografia més coneguda i difosa del camp de la carretera d'Horta. S'hi pot veure la Masia de Can Sabadell a l'esquerra i els edificis dels Laboratoris del Dr. Ferran al fons. (Foto: Autor Desconegut / Arxiu del FCB)      

Segons esmentava la premsa de l'època el terreny de joc tenia unes dimensions de 100 metres de llarg per 60 d'ample i les dependències de la masia van utilitzar-se com a vestidors perquè els jugadors puguessin canviar-se. També s'empraven per emmagatzemar l'utillatge i adaptar-hi un servei de begudes. El terreny de joc presentava de algunes clapes d'herba que es van anar completant per a donar-li un millor aspecte

El dia 21 de novembre de 1901 es va produir la inauguració del camp amb un partit entre el Barça (reforçat amb alguns jugadors de l'Hispània AC) i un equip format per mariners del Calliope, un vaixell escola britànic ancorat al port. Anècdotes d'aquell primer partit a Can Sabadell foren que el capità de l'equip blaugrana Arthur Witty va convidar personalment als mariners britànics a jugar el partit, que va durar només 60 minuts dividits amb una interrupció de 5 minuts. El resultat va ser de 4-0 a favor dels blaugranes.

*1901.- Crònica del partit inaugural del camp de la Carretera d'Horta que enfrontà a un combinat del FC Barcelona i l'Hispània AC contra un equip de mariners del Calliope. (Font. Los Deportes. Edició del dia 22 de novembre d'aquell any. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Un equip del FC Barcelona fotografiat davant la Masia de Can Sabadell al camp de la carretera d'Horta. (Font: Los Deportes. Edició del 12 de gener d'aquell any).  

En el decurs d'aquella primera temporada a Can Sabadell el Barça va aconseguir el seu primer títol, la Copa Macaya, un torneig que enfrontava als millors equips de la ciutat. A la temporada següent (1902-03) els blaugranes tornarien a guanyar-la, tot i que aleshores ja havia canviat de nom i se la coneixia com a Copa Barcelona. 

Va ser durant l'estada del Barça al camp de la carretera d'Horta que el seu fundador Hans Gamper va penjar les botes al 1903, amb 26 anys, amb la intenció de dedicar-se exclussivament al seus negocis. No obstant això, l'any següent encara tornaria a vestir-se de curt per jugar en alguns partits amistosos. 

Al setembre de 1904 la premsa va anunciar la decisió del Barça de tornar a canviar de camp. Els propietaris de Can Sabadell tenien la intenció de construir habitatges a la finca i el Barça es va veure obligat a tancar aquesta etapa de quatre anys a la carretera d'Horta. Els blaugranes hi havien disputat un total de 20 partits oficials durant 3 temporades. 

El nou destí del Barça seria el camp del carrer Muntaner, que fins aleshores havia estat el camp on havia jugat com a local l'extingit Hispània AC. Allà els blaugranes hi jugarien fins al 1909. Fou aleshores quan el club de Gamper va poder disposar del seu primer camp en propietat, el del carrer de la Indústria.

CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

*1890's.- Emplaçament dels dos primers gimnasos d'Arturo Santanach (cercles vermells) al començament del carrer Balmes. (Foto: Antoni Esplugas Puig / AFB)

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui.