L'ATEMPTAT CONTRA ANTONIO MAURA. Placeta de la Mercè. 12 d'abril de 1904.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

El 12 d'abril de 1904 es va produir a Barcelona el primer atemptat [1] contra el cap de Govern conservador Antonio Maura y Montaner (Ciutat de Mallorca 1853 - Torrelodones. Madrid. 1925) . El polític mallorquí va sobreviure a l'atac d'un jove anarquista, Joaquim Miquel Artal, que li va clavar un punyal al pit mentre circulava sobre una carrossa descoberta.

Maura havia acompanyat al jove rei Alfons XIII en aquella visita del monarca a Barcelona, que ell mateix havia promogut, conscient de la importància que tenia Catalunya per al desenvolupament industrial i comercial de tot l'Estat. 

*1925.- Fotografia publicada 21 anys després de l'atemptat a Mundo Gráfico i atribuïda a Campúa [2]. (Font:  Mundo Gráfico. 16 desembre 1925).

La Veu de Catalunya del dimecres 13 d'abril, l'endemà de l'atemptat, publicava una àmplia i detallada descripció dels fets esdevingut a la placeta de la Mercè rera la Capitania General del passeig de Colom i davant l'esglèsia de la patrona de Barcelona.

 

L'agressor de només 19 anys va ser reduït per la policia que hi havia al lloc dels fets amb la col·laboració del públic assistent. Arnal sembla que no havia despertat sospites i s'apropà a Maura amb un sobre simulant voler lliurar-li una carta.

Dibuix atribuït a Josep Cravinety Guteras [3] sobre l'atemptat a Maura

Dibuix de Pau Febrés Yll de l'escena de l'atemptat.

Arnal va ser jutjat només dos mesos després de cometre l'acció. Va declarar que havia actuat per venjar la represió aplicada un any abans sobre els camperols revoltats a la localidad d'Alcalá del Vallés (Cadis). Va ser comdemnat a 17 anys i 4 mesos de presó. No va arribar a complir-los perquè al 1910 va morir de malaltia a la presó de Ceuta.

__________________

[1].- Maura patiria un altre atemptat a Barcelona sis anys després, el 22 de juny de 1910. Aquest cop l'intent d'acabar amb la seva vida va tenir lloc a l'Estació de França on va rebre dos impactes de bala que no aconseguiren abatir-lo.

[2].- L'autor de la foto era José Demaría Vázquez conegut igual que el seu pare com a Campúa.

[3].- El dibuixant Josep Cravinety Guteras (1865-1917) era fill del brigadier José Cravinety Cladera mort a la guerra carlina a Alpens (Osona) el 1873. 

GRANDIÓS PAVELLÓ JAPONÈS. Rambla de Catalunya - Carrer de Les Corts (Gran Via). (1879)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

A la dècada dels 1860's, l'atracció i la curiositat per la cultura japonesa ja s'havia començat a fer palesa a Barcelona i el Teatre del Liceu, reobert al 1862, un any després de l'incendi, havia acollit algunes representacions d'artistes de l'orient llunyà. També al Principal havien actuat al novembre de 1864 un grup d'acròbates xinesos. De fet, aquell Liceu resorgit de les seves pròpies cendres, era molt més popular i allunyat del caracter elitista que la burgesia catalana li va imprimir cap a finals de segle. Als programes d'espectacles s'hi barrejaven les peces cultes d'òpera amb d'altres més orientades al gran públic, que incloien màgia, saltimbanquis, acròbates o espectacles màgia i pantomima. 

El 1868 l'Imperi del Japó va encetar el període Meiji, caracteritzat per una obertura que va abocar el país a donar-se a conèixer per tot el món i especialment a Europa i Amèrica del Nord on les seves grans ciutats començaren a rebre visites de companyies d'artistes japonesos. Aquell mateix any, el 2 de setembre, la Companyia Imperial Japonesa va arribar per primer cop a Barcelona i va fer un seguit d'actuacions al Liceu que van ser recollides i elogiades a la premsa després que els artistes i acròbates s'allotgesssin a l'Hostal de los Caballeros. [1].

Onze anys després, la cantonada muntanya/Llobregat de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via s'havia començat a caracteritzar per ser un indret propi per a l'exhibició d'espectacles vinguts de terres llunyanes. Allà hi havien estat anteriorment les exhibicions de feres salvatges del Mr. Bidel i el 1879 s'hi va establir una nova instal·lació amb el cridaner nom de Grandioso Pabellón Japonés. En realitat es tractava d'un espectacle de circ, que convé no confondre amb el posterior Pavelló Imperial Japonès que es va instal·lar dos anys després, al 1881, al mateix carrer de les Corts tocant a Passeig de Gràcia.

La nit del 12 d'agost de 1879 van començar les funcions al Grandiós Pavelló Japonès, sovint identificat com Gran Pavelló Japonès o simplement com a Pavelló Japonès. Les cròniques a la premsa de l'època ens el presenten com una mena d'envelat de forma circular amb grans vents o suports per aguantar tota l'estructura i capaç per a reunir a més de 1.500 persones. En resum, una mena de circ decorat amb motius orientals. 

L'interior del pavelló era tot entapissat amb unes poques files de butaques i cadires. Al darrera d'aquestes localitats preferents s'estenia l'amfiteatre i les graderies amb l'entrada general, que es va posar a la venda al preu de tres rals. L'estructura va ser força criticada a la premsa pels problemes de visió i ventilació que comportava. D'altra banda, la calor sufocant, pròpia d'aquelles mesos d'estiu, va ser també un element d'incomoditat que van haver de suportar els assistents.

Les limitacions descrites no van impedir però, l'èxit dels espectacles, que es realitzaven a les 20:45 del vespre amb segones funcions especials de tarda els diumenges i festius a les 15:30 hores. 

*1879.- Retall del Diario de Barcelona del 12 d'agost que aporta dades sobre l'estructura del pavelló i l'inici de les seves activitats aquella mateixa nit. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Fragment de la crònica publicada al Diario de Barcelona del 13 d'agost d'aquell any després de la jornada inaugural del Grandiós Pavelló Japonès. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

L'equip d'artistes orientals era integrat per 12 acròbates japonesos, tot i que al pavelló hi actuaren també artistes francesos de la família Martin i les germanes Foucard (Nathalie, Léontine i Blanche), que acapararen l'atenció de la funció i els aplaudiments del respectacle amb els seus exercicis amb la corda vertical, anelles i trapezi. Mr. Foucard, el pare de les tres noies, havia estat monitor del Príncep Imperial.

*1879.- El Grandiós Pavelló Japonès anunciat a les planes del Diari Català el 19 d'agost d'aquell any (Font: ARCA).

*1879.- El Diario de Barcelona del dia 19 d'agost d'aquell any es feia ressò d'un robatori al Pavelló Japonès (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Últimes funcions al Gran Pavelló Japonès el dies 23 i 24 d'octubre d'aquell any. L'endemà la companyia se n'anava a Madrid. (Font: Diario de Barcelona / ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Malgrat la seva curta estada (del 12 al 24 d'agost) a la ciutat, l'experiència del Grandiós Pavelló Japonès constituieix una pàgina destacada en la història de l'arribada d'artistes orientals a Barcelona. Com s'ha apuntat abans, aquesta neixent vinculació amb l'art i la cultura japonesa tindria la seva continuïtat, només dos anys després, amb la instal·lació molt a prop d'allà del Pavelló Imperial Japonès (1881-82) promogut per Carles Maristany. 

PAVELLÓ IMPERIAL JAPONÈS. Gran Via entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. (1881-1882)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i DAVID PLANES i SÁNCHEZ

*1881.- El Pavelló Imperial Japonès en un gravat de l'època. (Font: La Ilustración).

Inaugurat el 7 d'octubre de 1881, tot i que la seva obertura era prevista uns dies abans, concretament el 28 de setembre quan va haver de ser suspesa a causa de la pluja, aquest pavelló va ser projectat per encàrrec de Carles Maristany, amb la participació dels escenògrafs Fèlix Urgellés i Miquel Moragas.

Carles Maristany residia habitualment a Vilanova i la Geltrú i era germá de Francesc Maristany, soci fundador de la Casa Llibre del carrer Ferran. Provinent d'una familia molt acabalada, va dedicar part de l'herència que va rebre al 1879 a la seva gran passió, viatjar per l'Orient llunyà. Entre 1880 i els inicis del 1881 Maristany viatja al Japó on creix la seva fascinació per l'art, la vida i els costums nipons. Retornat a Barcelona Maristany va unir-se a Urgellés i Moragas amb els que el 16 de juny de 1881 va constituïr una societat (La Imperial Japonesa) amb l'objectiu de difondre la seva col·lecció d'art japonès adquirida durant el viatge.

En la seva excel·lent tesi doctoral titulada La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1],  Ricard Bru i Turull ens ofereix una detallada descripció del procés de construcció d'aquest edifici. La idea inicial era construir un pavelló a la plaça de Catalunya, la qual cosa va comportar les primeres oposicions dels que consideraven que la plaça ja es trobava prou sobrecarregada de teatres, carpes i altres construccions efímeres que desfiguraven completament el que havia de ser una gran plaça ciutadana. Miquel Moragas, com a representant de La Imperial Japonesa, va sol·licitar els permisos municipals. L'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va proposar aleshores un espai alternatiu a la Plaça de Catalunya, que era un solar que pocs anys abans (el 1877) havia acollit les primeres exhibicions de feres salvatges de Mr. Bidel a la Granvia entre Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia davant del Palau Samà. Actualment coincidiria amb l'espai on s'aixeca l'hotel Avenida Palace i el Palau Marcet on es va establir el teatre i cinema Comedia.

Finalment l'ajuntament va concedir els correponents permisos amb la condició que el pavelló s'hauria de situar, com a  minim, a 5 metres del passeig de Gràcia i a 14 de la Rambla de Catalunya [2]. El 7 de setembre, va començar el muntatge de l'edifici amb la idea d'obrir-lo per les Festes de la Mercè. Un xàfec de gran magnitud va avortar però, l'esperada inauguració del dia 28, que s'ajornà fins el 7 d'octubre.

El pavelló, que segons algunes cròniques de l'època tenia una aparença espectacular que convidava a entrar-hi, s'obria cada dia entre les 16 i les 22 hores i l'entrada costava una pesseta, un preu que aleshores es podia considerar força elevat. Contenia tota mena d'objectes de la vida social a l'Imperi Japonès on Maristany havia viatjat. La idea dels seus creadors era que fos un edifici desmuntable i itinerant amb la idea d'exhibir-lo també a Madrid, València i altres ciutats espanyoles. 

*1881.- Així descrivia L'Esquella de la Torratxa, amb el seu habitual to sorneguer, el Pavelló Imperial Japonès, (Font: ARCA)

*1881.- Una altra crònica de la inauguració del pavelló. (Font: Diario de Barcelona del dia 9 d'octubre / ARCA)

*1881.- A l'octubre d'aquell any La Ilustració Catalana publicava aquesta breu ressenya del pavelló (Font: ARCA)

 

Tal com era previst de bon inici, la vida d'aquest pavelló va ser força efímera i va ser desmuntat durant els primers dies d'abril de 1882 [3].

________________

[1].- Bru i Turull, Ricard. Tesi doctoral La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1], dirigida Teresa-M. Sala i García. Departament d’História de l’Art. Universitat de Barcelona. Juliol de 2010.

[2].- AMA, Comissió de L'Eixample, núm. 773. Expedient promogut per Miquel Moragas per establir a la plaça de Catalunya una exposició panoràmica d'objectes del Japó. 1881.

[3].- Un cop desmuntat, el pavelló va ser traslladat i instal·lat al passeig de Recoletos de Madrid, on s'inaugurà el 10 de maig de 1882 i va rebre la visita del rei Alfons XIII al mes de juny d'aquell mateix  any.

AUTOMOBIL CLUB BARCELONA (1903-1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

L'Automòbil Club Barcelona (ACB), precedent de l'actual Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC),  va ser fundat al 1903, limitant inicialment la seva activitat a l'àmbit geogràfic de la ciutat de Barcelona, imitant el que ja feia uns anys era habitual a les grans ciutats europees: Crear una associació dedicada a la defensa dels interessos dels conductors de vehicles que cada dia eren més nombrosos. Els set  fundadors van ser Marcel·lí Jorba, Joan Reynés, Joan Ponsa, Josep Bertrand, Enric Cera, Josep Suitas i l'artista Ramon Casas. Aquest últim seria l'encarregat de dissenyar diversos cartells de les curses automobilístiques organitzades per l'entitat. 

El 1906 l'Automòbil Club va ampliar el seu àmbit d'actuació a tot Catalunya i aquell mateix any Alfons XIII li va concedir el títol de Reial passant a denominar-se oficialment Reial Automàbil Club de Catalunya tal com ha arribat als nostres dies. Només durant el parèntesi republicà (1941-1939) va tornar a ser simplement Automòbil Club de Catalunya (ACC)

Durant aquest breu periode de tres anys, l'ACB va tenir diverses seus. Les més rellavenats van ser al carrer Pelai número 60 i especialment la situada al pis principal primera de la plaça Catalunya cantonada Ronda de Sant Pere que aleshores acollia la Pensió Nowe i l'adrogueria Vicenç Ferrer als baixos.  

*1910's.- Al cercle groc, la seu de l'Automòbil Club Barcelona (després Reial Automòbil Club de Catalunya) al pis principal de la Casa Vicenç Ferrer des de l'interior del qual està captada la fotografia inferior (Font: AHCB).

*1910's.- Imatge de la seu social del Real Automòbil Club de Catalunya a la cantonada de la plaça Catalunya amb Ronda de Sant Pere. Al fons es poden veure els edificis del començament del Passeig de Gràcia i sobre el vidre el primer logotip de l'entitat.xxxxxxxxx

EL PROGRESO. Grans Magatzems. Rambla Catalunya / Gran Via. (1901-1907)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Els grans magatzems El Progreso, promoguts inicialment per Custodio Herrero Escorihuela (1842-1910) i altres dos socis, a la Rambla Catalunya número 15 cantonada amb el carrer Corts (Gran Via) 250 (624 després de la posterior actualització de la numeració), ocupaven els espais dels baixos de la Casa Bernardí Montells en els locals que anteriorment, havien allotjat primer el Cafè Güell (des de 1892 a 1895) i després la Cerveseria Restaurant de Viena (de 1895 a 1899).

La societat promotora del negoci s'havia creat per Herrero juntament amb els seus socis Juan Conde i Javier Jimeno el 10 de desembre de 1900 per explotar el negoci durant un periode cinc anys.  Tot sembla indicar que Custodio Herrero va acabar adquirint les participacions dels seus socis o, si més no, va acabar erigint-se com a soci majoritari, atès que només el seu nom figura en referències posteriors als grans magatzems El Progreso. 

*1901.- Notícia de la data de constitució de la societat mercantil de Conde, Gimeno i Herrero a la revista ilustrada de Banca, Ferrocarriles, Industria y Seguros el 25/7/1901.

Els magatzems es van inaugurar el dia 21 d'abril de 1901 i es dedicaven bàsicament a la venda de productes tèxtils, incloent també seccions de barreteria, perfumeria, sabateria i objectes per a viatge, entre d'altres.

*1901.- La premsa es va fer ressó de l'obertura dels grans magatzems El Progreso, amb anuncis com aquest que esmentaven el monument a Güell, ubicat justament davant, com a referència del seu emplaçament. (Font: El Diluvio edició del dia 20 d'abril / ARCA).  

*1901.- Un anunci publicat durany els primers mesos de funcionament dels grans magatzems El Progreso, amb tot el reguitzell de seccions i productes que s'hi podien trobar. Apareixia a l'edició de La Vanguardia del 19 d'octubre d'aquell any. 

*1902.- Sol·licitd presentada el 21 d'agost d'aquell any per Custodio Herrero per tal de registrar oficialment amb el nom de El Progreso el negoci del seus grans magatzems. (Font:  Boletín Oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial núm. 387 de data 1/10/1902)  

*1902.- Capçalera d'una factura emesa per Custodio Herrero en nom dels Grans Magatzems El Progreso. (Font: todocolección.com).

*1903.-  El magatzems El Progreso a l'Anuari Riera d'aquell any.  

Al juliol de 1907 la premsa anunciava l'inici de la liquidació d'existències a El Progreso. Només uns mesos després els locals serien ocupats per la Pelleteria La Sibèria. 

*1910.- Esquela de Custodio Herrero, mort als 68 anys a l'agost d'aquell any, publicada al diari tortosí El Restaurador.

CERVESERIA RESTAURANT DE VIENA. Gran Via / Rambla Catalunya (1895 -1899)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Va ser al desembre de 1895 quan es va obrir en els baixos de la Casa Bernardí Montells a la Rambla de Catalunya número 15 / Carrer de les Corts (Gran Via) número 250 (segons les numeracions de l'època), la Cerveseria de Viena. Era la successora del Cafè Güell, primer establiment que des del 1893 havia ocupat aquell espai. El nou local quedava doncs situat davant mateix del monument a Güell i Ferrer i a uns escassos cent metres de la plaça de Catalunya.

Menys d'un any després, concretament el 7 de novembre de 1896, el local ja havia estat reformat i es reobria amb la inauguració de la Cerveseria i Restaurant de Viena. El nou establiment incorporava un acurat servei de restaurant a la carta al voltant d'interiorisme clarament inspirat en paisatges i motius suïssos i tirolesos. Aquesta decoració, que els promotors del local havien tractat amb una especial cura, es complementava amb la presència d'un grup de saumelières suïsses que s'ocupaven del servei. Així mateix, s'hi oferien habitualment concerts, que la publicitat presentava com executats per músics vinguts expressament del Tirol. La cervesa continuava sent la beguda de moda i, tot i que ja es fabricava abastament a Catalunya, s'associava mentalment a determinades regions del centre d'Europa (Baviera, el Tirol, Suïssa...) que l'havien creat i fomentat. 

*1896.- Retall de diari que anunciava la reinauguració de la Cerveseria de Viena com a restaurant a l'estil suís el dia 7 de novembre d'aquell any. (Font: El Diluvio /ARCA)

La Cerveseria i Restaurant de Viena va romandre activa fins a finals de segle i la seva pista es perd a les hemeroteques al voltant dels últims mesos de 1899. Posteriorment, al 1901 els grans magatzems El Progreso van ocupar aquells locals.

CAFÈ CERVESERIA GÜELL. Rambla Catalunya/ Gran Via. (1892-1895)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JORGE ALVAREZ

Situat a la cruïlla entre el carrer de les Corts (Gran Via) i la Rambla de Catalunya, el Cafè Güell va ocupar entre 1892 i 1895 els baixos de la Casa Bernardí Montells, una finca premodernista, obra de l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, edificada entre 1890 i 1892, que acollia també la seu de l'empresa Sociedad Catalana del Seguro contra Incendios, de la qual els germans Bernardí i Delfí Montells n'eren els representants i promotors de l'edifici.

*1892.- Una de les primeres referències al Cafè Cerveseria Güell era a la premsa del 15 de desembre d'aquell any. (Font: El Diluvio / ARCA).

*1893.- Vista de la Casa Bernardí Montells. El Cafè Güell era situat als baixos i entresòl a la part dreta de la imatge i els billars a l'esquerra tocant a Rambla de Catalunya. (Foto: J.E.Puig). 

El local del Cafè Güell s'estenia també per l'entresòl de l'edifici i, segons es desprèn de la publicitat i de les cròniques de l'època, disposava a l'altra banda de l'entrada de l'edifici d'un exhaustiu parc de taules de billar, joc molt estés en aquella època, que tenia en el Cafè Novedades i després en el Gran Cafè Colon dos dels seus màxims exponents a l'entorn de la Plaça de Catalunya.. 

La conversió del Cafè Güell en restaurant va suposar la seva transformació en la Cerveseria i Restaurant de Viena que va obrir portes a finals de 1895.

ESTAND DE L'AIGUA DE MONTSERRAT. Parc de Montjuïc. Exposició de 1929. (1929-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JAUME MAS, DARIUSZ OSIAK i ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO.

*1928.- Anunci aparegut a la premsa barcelonina sobre l'Aigua de Montserrat, un producte que comercialitzava Destil·leries de Plantes i Flors S.A. amb indicació de les seves principals aplicacions.

L'Aigua de Montserrat (o de la Verge de Montserrat), dotada de propietats medicinals, va tenir presència a l'Exposicio Internacional de 1929 mitjançant un estand propi, que intentava reproduir les formes de les roques de les muntanyes del massís de Montserrat. Allà es dispensava aquest producte presentat en petites ampolles i comercialitzat per Destilerias de Flores y Plantas, una societat anònima amb seu al número 170 de l'Avinguda Icària. Segons la publicitat de l'època era un líquid adequat per fer friccions per aliviar les dolències produïdes pel reumatisme, pels canvis sobtats de temperatura, per a ferides i cicatrius a la pell, i també com a simple ambientador o desinfectant de dormitoris, salons, biblioteques, etc. 

L'estand, que en la seva part superior reproduïa la silueta del flascó amb el que es comercialitzava el producte, era situat prop del Palau Nacional en un extrem de l'esplanada que conduia cap a l'avinguda de Montanyans.

*1929.- Vista del petit estand des de les escales que conduïen cap a la zona de l'Estadi. A la part superior hi veiem la reproducció del flascó de l'Aigua de Montserrat i darrera els pavellons del Banco Vitalicio amb el seu remat d'inspiració gaudiniana, el de REVA (Riegos y Energía de Valencia) i el cartell del de la CSHE (Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro). Al fons la façana lateral del Palau Nacional. (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya).                                 

*1929.- Emplaçament exacte de l'estand (número 106-fletxa blanca) en el plànol oficial de l'Exposició. 
(Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Una altra imatge de l'estand on es venia l'Aigua de Montserrat amb la silueta de l'Estadi al fons. (Foto: Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

*1929.- Comentari inclòs en la Guia del visitant de l'Exposició de 1929 en relacio l'estand de l'Aigua de Montserrat. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Un pai-pai publicitari dels que es repartien durant els dies de l'Exposició de 1929 a l'estand de l'Aigua de Montserrat.

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat. 

THEBAL. Boîte. Discoteca. Carrer Artesania 38. (1967-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Una de les discoteques pioneres d'aquest tipus de locals apareguda al final de la dècada dels 1960's a la zona perifèrica de La Guineuteta.

El nom del local (Thebal) semblava combinar les denominacions típiques fins aleshores dels llocs d'oci amb musica com eren el Saló de Thé i el Ball, si bé va imposar el nom de boîte, importat de França, que li donava un caire de modernor.

Era situada al número 38 carrer  Artesania, prop de la plaça Llucmajor i les primeres referencies a nivell de publicitat corresponen als anuncis de la seva inauguració, que es va produir l'últim dia de 1967 coincidint amb el reveillon de la nit de Cap d'Any de 1968, un any clau en la història de la humanitat en el món occidental, si bé a l'Espanya d'aleshores les coses anaven d'una altra manera per causa del règim de Franco al que encara quedava gairebé una dècada de supervivència. En aquella primera nit de Thebal, el grup hispano-argentí Yerba Mate s'encarregaria d'amenitzar el nou any als assistents a la inauguració. 

*1967.- Un dels primers anuncis publicats en premsa sobre la discoteca Thebal. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

*1967.- El disc Tuset Street del grup Yerba Mate incorporava el tema que donava nom al LP, dedicat al carrer de moda de Barcelona a ritme de xarleston. 

*1970's.- Entrada a la discoteca al costat de l'estanc corresponent a l'expendeduria de tabacs número 278. (Foto: Autor desconegut)

A Thebal s'hi arribava des del centre de la ciutat amb líníes de tramvia  47, 48 i 50 i amb els autobusos de les línies 13 i 31 de l'època. Malgrat el seu caràcter de discoteca, hi eren freqüents les actuacions en directe d'artistes i conjunts de la música pop de l'època que buscaven obrir-se camí cap a la fama. 

La discoteca va sobreviure fins entrats els anys 1970's.

CLUB De 7 a 9. Tennis de taula. (1931-2000's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Fundat al mes de novembre de 1931, pocs mesos després de l'arribada de la Segona República, el Club De 7 a 9 és probablement el de més anomenada dins del panorama històric de l'esport del ping-pong a Barcelona i Catalunya. En la seva creació hi va participar un grup d'advocats, que va acordar donar-li aquest nom perquè era l'únic interval horari durant el dia que les seves obligacions professionals els hi permetien la pràctica d'aquest esport. Eusebi Maurel va ser el seu primer president.

*1931.- Primera notícia de la constitució del Club De 7 a 9 . (Font: La Vanguardia. Edició del dia 10 de desembre)

El club va néixer com una entitat multiesportiva si bé amb els anys es consolidaria dins de la pràctica del tennis de taula. També va competir en altres disciplines com el bàsquet, futbol, excursionisme, escacs, bridge i bitlles, a banda de donar una especial rellevança al ball entre els seus socis. Va tenir diverses seus. En els primers anys es va establir al carrer de Rivadenyra número 4, segon pis. Posteriorment va passar al carrer del Pi i després al número 7 del carrer de la Cucurulla molt aprop d'allà, fins que al 1936 va fixar-la a la Gran via  

*1936.- El jugadors del Club de 7 a 9 (a la dreta de la imatge) amb els madrilenys del Club Avenida (a la dreta),

*1936.- Invitació del president del club Felix Robert i Badia al president de la Generalitat perquè presideixi l'acte de lliurament dels premis del Campiuonat de Catalunya de Ping-pong. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Després de la Guerra Civil el club va reprendre les seves activitats consolidant-se també com un club social que donava especial rellevança als jocs de taula. Des del dominó, parxís, escacs o dames fins a la petanca o les bitlles i sempre amb el ping-pong com a activitat principal, el club va continuar el seu camí. El 1957 el joier Alberto S. Sánchez va accedir a la presidència del club, que uns anys després (al 1961) va abandonar els locals de Ciutat Vella al carrer de la Cucurulla per obrir una nova seu social al pis principal del número 46 del Passeig de Gràcia.

Sota de presidència de Sánchez el club veurà incrementada notablement la seva base social [1], mentre que des d'una òptica estrictament esportiva es situarà entre els clubs més destacats de tot l'estat. La nissaga de la família Palés que integra tres generacions, el pare, Jordi (1936-2014) i Josep Maria (1963), és referència obligada en la història del Club De 7 a 9. 

*1970's.- Un cendrer del Club De 7 a 9 de l'època que tenia la seu al passeig de Gràcia (Font. todocoleccion.com).

*1969.- Article publicat a La Vanguardia en ocasió del 38è. aniversari del club.

A partir de la dècada dels 1970's, la consolidació general del fenòmen de les discoteques afecta considerablement als locals dels clubs de ping-pong que regularment ofereixen sessions de ball pels seus afiliats i amics. D'altra banda, la pràctica del tennis de taula es torna més professional. Les pilotes es tornen més lleugeres i els materials emprats en el revestiment i la fabricació de les pal·les incorporen noves textures amb gomes que afavoreixen un joc més ràpid. Les japoneses de la marca Butterflay són les més exitoses en el mercat català. Entre 1970 i 1985 el Club de 7 a 9 presentarà un palmarès de títols a nivell individual i per equips col·lectiu força important. La professionalització creixent del tennis de taula, amb fitxatges de jugadors i jugadores i canvis de residència, trencarà aquell esperit familiar i social que el club havia tinguit al llarg de la història. Cap a final dels segle XX els espònsors apareixeran també acompanyant als noms dels clubs que competeixen a les diferents lligues per equips.  

L'última participació del Club De 7 a 9 a la Lliga Catalana és a la temporada 2000/2001. 

Un dels últims logotips del Club de 7 a 9 que va subsistir en el grup de Facebook dedicat al club

_______________

[1].- El Club De 7 a 9 havia passat de 58 socis al 1958 a 614 el 1975. (El Noticero Universal. Entrevista de José Antonio Lorén al president del club Alberto S. Sánchez a l'edició del número 27.832 de 28 de novembre de 1975).

CAMP D'ESPORTS DE LA SOCIETAT ESPORTIVA POMPEIA. Travessera de Gràcia/Balmes. (1915-1923)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

La Societat Esportiva Pompeia va ser un dels grans clubs poliesportius del sector Gràcia-Sant Gervasi, que amb el pas dels anys acabaria localitzat a Montjuïc, al costat del Poble Espanyol i l'avinguda de Montanyans. El gruix de les seves instal·lacions esportives eren situades al barri de Galvany, on hi havia la seu social del club (Travessera de Gràcia-Santaló) des de la fundació del club a l'any 1913. Dos anys després, el Pompeia va optar per ampliar les seves instal·lacions amb un nou espai dedicat bàsicament als esports vinculats a la pràctica de l'equitació, com eren l'hípica i el polo.

*1910's.- Proves esportives al camp del Pompeia. A l'esquerra de la imatge el carrer Alfons XII. 

Aquest espai era situat a la Travessera de Gràcia entre els carrers d'Alfons XII i Balmes al final del carrer Tuset. Compartía veinatge amb el convent del Nen Jesús que regentàven les Dames Negres. Comprenia una extensa catifa verda de gespa on els socis del club podien practicar l'hípica, esport que començava ser força practicat per les classes benestants. També s'hi jugava al futbol i s'hi van organitzar proves atlètiques.

El club va passar a ostentar el títol de Reial, atorgar pel monarca Alfons XIII a partir de 1920, però la creixent urbanització de la zona va desestimar l'espai com a adient per a esports eqüestres i es va convertir en un camp de futbol del que va prendre possessió el Gràcia Esport Club (després Gràcia FC) al maig de 1923. Aquest club era el continuador de l'Espanya FC que havia deixat el terreny de joc de Villarroel-Roselló, entre l'Hospital Clinic i l'Escola Industrial. Una de les primeres intervencions a l'antic camp del Pompeia, un cop esdevingut camp de futbol del Gràcia, va ser la instal·lació de la mítica tribuna del camp del FC Barcelona del carrer de la Indústria que es va situar en paral·lel al curs del carrer d'Alfons XII.