PITEL·LO (Bar - 1984-1990's) - (Restaurant Pizzeria 1990's-2008). Consell de Cent 313

 MIQUEL BARCELONAUTA

Emplaçat al carrer Consell de Cent tocant a Balmes, el Bar Pitel·lo forma part d'aquest conjunt de locals que van irrompre en la Barcelona dels anys 1980's

Era un establiment no gaire gran on se servien també dinars i destacava per la modernitat del seu logo i la decoració de l'interior. Al migdies, s'hi podien veure alguns oficinistes i funcionaris de les nombroses empreses i establiments públics establerts a l'entorn. Pitel·lo havia estat anys enrere una marca de beguda axampanyada quan la denominacio cava encara no s'havia imposat en el món dels vins escumosos. 

*1957.- Publicitat de Pitel·lo a la revista Destino.

*1967.- Anvers d'un calendari de butxaca de l'any 1967. (Font: todocoleccion.com)

Era per això que el local es va especialitzar en caves i la seva ubicació, en una de les zones de més activitat d'oci nocturn, li va permetre aprofitar-se de les discoteques veïnes del barri (bàsicament Psicosis, Duetto i Trauma), que en aquells anys disposaven d'una gran acceptació entre el públic. Al vespres era un lloc idoni per començar la nit amb una copa abans d'abordar la pista de ball.

Amb el canvi de segle, Pitel·lo va ser traspassat pels seus fundadors i convertit en un restaurant pizzeria al ús. Posteriorment el local, sempre dins el món de la restauració, va canviar repetidament d'amos i de tipus de cuina.  

*2008.- Rètol exterior de Pitel·lo esdevingut pizzeria (Foto: Googleearth)

CARRER DEL TRIPÓ. (Segle XIV-1870's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

Heus ací un carrer desaparegut, però no del tot. Va desaparèixer del nomenclator i cap indicació l'identifica avui amb aquest nom, ni amb cap altre, però conserva uns 10 metres del seu traçat i es troba en una zona de gran centralitat. A poc més de cent metres de la plaça de Catalunya. És el típic cul de sac, un carreró sense sortida, que el vianant inquiet podrà identificar com el resultat d'alguna reordenació urbanística que va malmetre la seva continuïtat.

El carrer, o el que queda d'ell, va actualment del Portal de l'Àngel, rera de l'edifici del Banco de España fins prop de l'àbsis de l'església de Santa Anna i es fàcilment reconeixible per l'existència de la botiga de torrons i altres llaminadures de Planelles Donat.  

*1855.- Sobre els Quarterons de Garriga i Roca veiem marcat al carrer del Tripó que descrivia una ela entre els carrers del Portal de l'Àngel i de Santa Anna. 

La petita via va ser coneguda també com a carrer del Tripó de l'Angel per la seva proximitat al Portal del mateix nom i per a no confondre'l amb d'altres carrerons que hi havia a la ciutat amb aquest nom [1]. 

Al segle XIX algunes publicacions el descrivien com un carrer perillós idoni per l'activitat de lladregots i malfactors. La corba sobtada, gairebé en angle recte, que descrivia el seu curs facilitava tant l'emboscada sobtada i imprevista com la fugida corrent dels amics de l'aliè. 

*1879.- El Diari Català del 8 de juny d'aquell any, publicava aquestes ratlles en les que demanava la desaparició del carrer en ocasió de l'enderroc d'un edifici (Font: ACA).

*1860's.- Un dels últims plànols en que apareix el carrer del Tripó formant angle recte entre el de Santa Anna i el Portal de l'Àngel. Al fons encara s'hi pot veure el perfil de les muralles amb les seves torres i baluards de defensa. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 es van anar construint els edificis que ocupaven el carrer del Portal de l'Àngel entre els  de Fontanella i de Santa Anna. Entre ells hi figuraven la Casa Joan Pou (1871, obra de Modest Tapias) i la Casa Caterina Barceló (1872, obra d'Antoni Robert) que ocupava la cantonada amb Fontanella en el que després seria la plaça de Catalunya. El carrer del Tripó va quedar reduit a un carreró sense sortida perqué els nous edificis aixecats al Portal de l'Àngel entre Tripó i Santa Anna van fer desaparèixer el tram posterior del carrer.   

Així doncs, el que havia estat el carrer del Tripó havia quedat ocult per les cases adjacents que donaven continuitat a la Casa Segura en direcció mar, però especialment per la del número 27, la façana de la qual s'endinsava pel propi carrer Tripó i el tancava totalment descrivint un angle recte. Com ja s'ha dit, el tram posterior de les cases de Portal de l'Àngel que inicialment permetien al carrer del Tripó arribar fins al de Santa Anna havia estat eliminat.

A l'any 1929, la publicació mensual D'ací i d'Allà incloia un article dedicat al carrer del Tripó signat amb pseudòmin per Barceloni de la Ribera (A.C.) que explicava la història del carrer. 

*1932.- El carrer de Tripó en un plànol municipal traçat durant els anys de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'empresa de La Canadenca va comprar la Casa Segura i les adjacents fins al carrer del Tripó al 1932. A partir d'aleshores va començar un llarg procés d'enderroc que acabà el 1935. L'empresa elèctrica havia previst construir sobre el solar la seva seu corporativa, però l'esclat de la Guerra Civil fa frustrar l'execució del projecte. 

*1935.- El gran solar resultant de l'enderrocament de la Casa Segura i altres edificis adjacents del Portal de l'Angel, que deixava a la vista el petit tram del carrer de Tripó (fletxa groga).

*1936.- Imatge del Portal de l'Angel captada des del terrat de l'edifici de la Telefònica pocs mesos abans de l'inici de la Guerra Civil. En primer terme es veu  el petit tram del que fou el carrer del Tripó. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

Acabada la Guerra Civil el solar va ser adquirit pel banquer Juan March i l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro però, finalment, va ser el Govern espanyol el que el va comprar per construir-hi la seu barcelonina del Banco de España que s'inaugurà pel general Franco el 1955.

*2020.- El que queda avui de l'antic carrer del Tripó amb la façana del Banco de España a la dreta de la imatge. (Font: GoogleEarth)

______________

[1].- L'Enric H. March en el seu magnífic blog Bereshit, la reconstrucció de Barcelona i altres mons, ha fet una extensa recerca sobre tots els carrers barcelonins que històricament van dur el nom de Tripó. El total és de cinc.

CAFÈ DEL RECREO. Escudellers 6. (1851-1873)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Amb l'inici de la segona meitat del segle XIX i la generalització del fenomen de l'obertura de cafès a la ciutat, l'anomenat Cafè del Recreo, que era emplaçat al número 6 del carrer dels Escudellers molt a prop de la Rambla, va ser, juntament amb el Cafè Cuyàs, un dels de que van tenir més anomenada al sector de la part baixa de Ciutat Vella. De fet, el Cafè del Recreo havia estat el successor del Cafè del Jardín, obert des de principis del segle XIX. El principal motiu de l'èxit del Cafè del Recreo i de la bona acollida que li dispensaren els barcelonins, s'explica pel seu gran jardí que constituïa un dels principals atractius del local. Un jardí que era ple d'arbres, plantes i escultures als que acompanyava una elegant font situada al bell mig del recinte exterior i que, segons expliquen les cròniques de l'època, permetia escoltar el soroll de l'aigua talment com si es tractés d'una cascada. Així mateix, a l'espai del jardi s'hi havien instal·lats una vintena d'elegants glorietes, que permetien als clients reunir-se en petits grups i gaudir d'una especial intimitat. El Café del Recreo era obert dia i nit, i mentre als matins s'hi servia xocolata i esmorzars, als vespres, entre les vuit i les onze hores, s'hi organitzaven concerts que van tenir una gran acollida entre els clients i que es repetien en sessions matinals els diumenges i festius.  

A la primavera del 1864 hi va actuar el violinista Andreu Fortuny, al que després es va unir Baudili Ferran que l'acompanyava al piano. com explicava el Diario de Barcelona de l'11 de juny de 1866

El Cristalofisiorama

El 1867 es va presentar al Cafè del Recreo un espectacle anomenat Cristalofisiorama, que va tenir una gran acceptació entre el públic. Consistia en l'exposició d'un seguit de vistes de gran monuments i paisatges de ciutats europees i també d'algunes d'asiàtiques, que s'anaven renovant els primers dies de cada mes. El públic podria contemplar-los a través de diversos mecanismes òptics (neorames i esteroscops octangulars).

*1867.- Retalls del Diario de Barcelona de gener i maig d'aquell any sobre l'espectacle del Cristalofisiorama instal·lat al Café del Recreo. (Font: ARCA. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les). 

Dos anys després de les seves primeres exhibicions, el cristalofisiorama i el cosmorama van ser posats a la venda al Cafè del Recreo. Només uns mesos després, ja en ple estiu d'aquell 1869, la cartellera d'espectacles advertia de la seva presència a la Plaça de Catalunya.

*1869.- Al Diario de Barcelona del 18 de març d'aquell any s'informava sobre la venda del  Cristalofisiorama i (Font: ARCA). 

Com explica Paco Villar [1] en els seus sempre apreciats treballs de recerca sobre els primers cafès a Barcelona, els amos de la Fonda Cafè del Falcón de la plaça del Teatre (Durio, Maffioli i Companyia) van adquirir el Café del Recreo a l'any 1873 i al mes de juny d'aquell mateix any, després d'una exhaustiva restauració, van reinaugurar-lo com a Café Universal.

___________

[1].- Villar, Paco. La ciudad de los Cafés Barcelona 1750-1880. Edicions La Campana, Barcelona 2008.

BWANA. Discoteca. Rosselló 217 (1960`s)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El primer local de ball, música i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps, als senyors o senzillament a l'home blanc. 

*1960.- En els seus primers mesos d'existència el Bwana apareixia anunciat a la premsa com a bar, com veiem en aquest anunci del Sopar de Nadal d'aquell any. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

*1960. Reveillón d'entrada a l'any 1961.

*1963.- Publicitat de la Boite Bwana al periòdic de tarda El Noticiero Universal (Font: ARCA).

El primer local de musica i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps o senyors o senzillament a l'home blanc.

Pel Bwana hi van passar artistes com el cantant melòdic José Luciano. José Carlos Fores, el Trio Rogers o  Gladis, així com el grup Los Piyayos. 

*1963.- Los Piyayos eren un dels grups habituals que actuaven al Bwana en aquells temps. (Font: todocoleccion.com)

A principis del 1963 el local va ser objecte de reformes i no es produiria la reobertura fins el 23 de març d'aquell any.

*1963.- Un programa de la Boite Bwana després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

Amb el pas dels anys l'Urogallo i després El Molí van succeir aquest primitiu Bwana ocupant el mateix local. Amb el canvi de segle i la globalització el local seria ocupat per Mojito, una discoteca de ritmes llatins.

CINEMA NOVEDADES. (1959-1992) i TEATRE NOVEDADES (1992-2017). Casp 1.

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1964,. Una imatge del cinema Novedades quan s'hi projectava Encuentro en París. (Foto: Josep Postius Saura /AFB).

L'última etapa del Novedades, a partir del 1959 fins a la seva desaparició, va ser bàsicament dedicada al cinema només amb un curt tram final en que hi tornà el teatre. Pero l'inici de la història d'aquest últim trajecte del local es remunta a la seva destrucció total esdevinguda al 1938, en plena Guerra Civil, quan va patir un devastador incendi. Des d'aleshores fins a finals de la dècada del 1950's, les runes de l'antic Novedades van presidir aquell primer solar del carrer de Casp vorera muntanya. Va ser al 1953 quan l'empresa Teatro Novedades S.A. va decidir aixecar un nou local que no s'inauguraria fins 6 anys després, durant les festes de la Mercè de 1959.

El nou Novedades va ser projectat per l'arquitecte mallorquí Miquel Ponsetí i Vives (1920-2009) i tot i que inicialment es preveia que fos un teatre, l'empresari Balañà se'n va fer càrrec i el va orientar cap a l'exhibició cinematogràfica. Balaña va gestionar també el local annex que amb el nom de Palacio Novedades es presentà al públic com a sala de festes i s'hi van programar diferents espectacles. Posteriorment es va aixecar l'Hotel Barcelona (Casp 1-13), obra de Francesc Mitjans, que va cobrir la sala de cinema.

Arquitectònicament la sala era d'un disseny força avançat amb una estructura de formigó que feia posssible una gran amplitud tant de la platea com dels dos amfitetares. En total, el seu aforament era de 1.600 localitats. 

L'àmpli vestibul que hi havia després de l'entrada des del carrer, menava a un llarg passadís que portava a diferents espais: el frontó, la sala de ball, una pista de bitlles i l'entrada al pàrquing. La decoració era de tons blaus i blancs i s'hi podia veure un elegant fris, que després es va traslladar als Multicinemes Balmes. 

El Novedades era una sala d'estrena per antonomàsia on s'hi podien veure les grans superproduccions i els films de capçalera de la cartellera. La programació s'havia obert a l'abril de 1960 amb Historia de una monja (Fred Zinemann. 1959) amb Audrey Hepburn i, gairebé tot seguit, s'hi va estrenar la superproducció Ben-Hur (William Wilder. 1960) amb Charlton Heston. Doctor Zhivago hi va aguantar més d'un any (des d'octubre de 1966 fins al gener de 1968). També s'hi van estrenar algunes pel·lícules inoblidables del mestre del supens Alfred Hitchcock, entre elles El hombre que sabía demasiado amb James Stewart i Doris Day o la sempre inquietant Los Pájaros amb Tippi Hedren.

*1960.- Cartell del film Historia de una monja, (The Nun's Story) la pel·lícula que va inaugurar el cinema Novedades.

       

  

   

*1975.- Una entrada del cinema Novedades. (Font: todocolección.com)

Ja cap a finals de la dècada dels 1970's el Novedades serà recordat per tots els que vam anar a veure-hi El último tango en París (Last Tango en Paris - Bernardo Bertolucci. 1972), un film d'escàndol en el seu dia amb Marlon Brando, Maria Schneider i la famosa escena de la mantega.

*1972.- Marlon Brando i Maria Schneider a Last Tango in Paris. El film es va estrenar al Novedades el 16 de gener de 1978. sis anys després de la seva filmació.  

Retorn al teatre.  

A partir del 1992, la sala de cinema va tancar portes i el local, continuant amb la gestió de Pere Balañà, es va reciclar com a teatre recordant èpoques passades i oferint un seguit de funcions força recordades pels barcelonins.

El primer espectacle d'aquesta darrera etapa del Novedades com a teatre, va ser una versió catalana del musical Cabaret, dirigida per Jerôme Savary en el marc del Festival Olímpic de les Arts. Full Monty en versió dirigida per Mario Gas va ser el següent musical.

I La Cubana amb el seu espectacle Mamá quiero ser famoso tampoc va faltar a la cita en aquesta darrera etapa teatral del Novedades. 

Al maig del 2006 el local va quedar tancat al públic i amb el pas del temps seria víctima d'un progressiu abandonament. En els seus últims anys, el pas interior per accedir al pàrquing permetia encara fer un exercici de nostàlgia i recordar el què havia estat aquell cinema. Finalment, a finals del 2017 va ser enderrocat tot el recinte inclòs l'Hotel Barcelona per edificar-hi un nou hotel de gran luxe anomenat ME.

*2017.- Execució del desmuntatge i enderrocament de la nau principal del Novedades. (Font: Hercal). 

*2022.- El projecte de l'hotel ME a l'antic solar del Novedades i de l'Hotel Barcelona, al costat de les Cases Rocamora.

EDIFICI HIJOS DE RAFAEL GISPERT DIAZ. Ronda Universitat 9. (1954-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Aquest edifici de línies neoclàssiques orientat a acollir-hi oficines va substituïr a la modernista Casa Francesca Almirall al número 9 de la Ronda Universitat. Va ser als inicis dels anys 1950's que es va dur a terme la transformació de l'edifici, que va eliminar qualsevol vestigi de l'antiga construcció per bastir les oficines de la que seria la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. 

L'arquitecte Jaume Esteve i Esparcia va ser l'artífex del projecte que va eliminar tota la façana antiga, de manera que va perdre les seves tribunes de vitralls de les dues primeres plantes, així com tots els ornaments de pedra i el remat de la façana. La intervenció d'Esteve va preveure la remunta de l'edifici afegint-hi dues plantes més i un átic, que totalitzaven les set plantes del nou edifici amb una elegant planta baixa d'acord amb els gustos de l'època. Aquesta part baixa de la façana (baixos i primer pis o entresòl) eren revestits de marbre negre, mentre que la resta de l'edifici es resolia amb plaques de pedra artificial de color clar. Sobre l'entresòl de l'edifici hi lluïa el rètol amb el nom de l'empresa. 

Esteve havia començat els seus estudis d'arquitectura a finals dels anys 1920's i els continuà durant el període republicà, si bé va haver de convalidar-los acabada la Guerra Civil. 

*1939.- Fixta de Jaime Esteve Esparcia emesa després de la Guerra Civil en la que no es contempaven els estudis realitzats anteriorment durant el període republicà. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

L'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. que va ocupar l'edifici, recollia, com el seu nom indicava, l'herència empresarial el seu fundador Rafael Gispert Díaz, que havia resultat tràgicament mort en un accident de aviació esdevingut el 8 de febrer de 1949 a Copenhagen. 

Els seus fills Rafael, Carles i Eduard havien reprès la tasca de continuació de l'activitat empresarial després de la mort del pare, sota la presidència de la vidua de Gispert senyora Adelina Serradell Bayona, que va morir pocs anys després al 1957. 

*1954.- Vista general de l'edifici i del vestíbul de la planta baixa amb el rètol que identificava l'empresa sobre l'entresòl. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

*1954.- Façana de l'edifici. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

Al juny de 1954 l'edifici va ser objecte d'una solemne inauguració, presidida per l'arquebisbe Gregorio Modrego Casaus, que va beneir les noves instal·lacions. Gispert seria una empresa puntera en la comercialització de calculadores i petites màquines de comptablitat. 

*1954.- El setmanari Destino recollia així la noticia de la inauguració del nou edifici de la família Gispert (Font: Destino. núm. 879. 12 de juny de 1954 /ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1963.- Imatge corporativa de l'empresa Gispert dissenyada per Sandro Bocola.

Al 1970 l'edifici va ser reformat i revestit amb unes plaques de material metàl·lic, que dibuixaven una façana de superfície molt irregular i que li donaren un aspecte de discutible modernitat, però, en tot cas, absolutament renyida amb l'entorn i els edificis que l'envoltaven.

*2000.- L'edifici tal com va quedar després de la reforma de la façada executada als anys 1970's. (Foto: Autor desconegut).

CASA FRANCESCA ALMIRALL. Ronda Universitat 9. (1900-1952)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1916.- La façana de la Casa Francesca Almirall al centre de la imatge. (Foto: Autor desconegut. Col.lecció de Dariusz Osiak).

Obra de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), aquest cèntric edifici d'habitatges  era situat a la vorera muntanya de la Ronda de la Universitat, entre la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Quedava emplaçat entre les històriques llibreries Penella Bosch (números 3-5) i Castells (número 11). A la vorera d'enfront hi hagué, a partir de 1931, la terminal d'administració de billeteria del servei d'autocars de línia de la Compañia Alsina Graells de Auto Tranporte, que cobria els trajectes cap a les terres de Lleida i Andorra. 

Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940).

L'edifici, de quatre alçades, era de marcat estil modernista i destacava per la seva tribuna de vitralls del pis principal que, amb el pas dels anys, s'estengué també al segon.

*1924.- La Font del Trinxa de Josep Campeny en primer terme i la Casa Francesca Almirall al fons (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez).

Durant el règim franquista i a poc d'iniciar-se la dècada dels anys 1950's, l'antiga Casa Francesca Almirall va ser substituïda per un edifici de línies neoclàssiques, en consonància amb l'estil predominant a l'epoca, que seria la seu de l'empresa de maquinària de pesatge, cálcul i comptabilitat Hijos de Rafael Gispert Díaz inaugurada al 1954.

*1953/1955.- Fotografia captada des del carrer de Pelai. A l'esquerra de la imatge es poden veure les obres de reconversió de l'antiga Casa Francesca Almirall en la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A, que ja s'anunciava a la tanca, i que podem veure enllestida a la imatge inferior. (Fotos: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez i Cuadernos de Arquitectura núm. 22 (juny de 1955), pgs. 23-27).

GRAN BAZAR AL LEÓN ESPAÑOL. (Sastreria Elias i Mulet). Rambla de Santa Mònica 8 (1874-1900's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1875.- Estampeta difosa amb motiu de la inauguració del revestiment de la façana de la botiga del Gran Bazar Al Leon Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

D'acord amb les primeres referències que hem trobat a través de les hemeroteques i les publicacions de l'època, els sastres Jaume Elias i Josep Mulet van obrir cap al 1874 la seva primera botiga de roba de vestir al numero 8 de la Rambla de Santa Mònica. Era situada entre el Teatre Principal i l'Església de Sant Josep i Santa Mònica i molt a prop de la plaça del Teatre i sembla que inicialment es va instal·lar a l'entresòl de l'edifici.

*1874.- Primers retalls publicitaris apareguts a la premsa barcelonina a l'abril de 1874 com a sastreria Elias y Mulet. (Font: ARCA).

 

Un any després, Elias i Mulet van optar per una nova imatge comercial del seu establiment, que es va traduir bàsicament en un canvi de nom i una gran profusió d'anuncis i publicitat. Gran Bazar Al León Español va ser el nom de l'establiment que oferia al públic una gran diversitat de roba de vestir amb diferents teixists i gèneres de punt.

*1876.- Notícia del repartiment de targetes publicitàries anunciant el Basar i Sastreria Al León Español. (Font: Diario de Barcelona del 6 d'octubre. Edició del matí / ARCA)

*1877.- Notícia de l'acabament del revestiment de la botiga de la sastreria a la Rambla de Sant Mònica 8. (Font: Diario de Barcelona del 6 de maig. Edició del matí / ARCA).

 

La relació entre els dos socis però, sembla que va patir les seves discrepàncies, i només un any després, al 1875, Josep Mulet [1] va optar per obrir negoci propi.

Jaume Elias [2], per la seva part, va continuar en solitari amb el seu establiment del número 8. Continuava atorgant un paper molt important a la publicitat i als missatges que emetia envers la seva clientela donava sempre especial rellevança i consideració a la qualitat, l'elegància i el bon preu dels seus productes. Al 1879 apareixen els primers anuncis en català de la sastreria.

*1879.- Publicitat en català de Al Lleó Espanyol al Diari Català (Font: ARCA)

Les habilitats publicitàries d'Elias abastaven diverses vessants. En aquest sentit, era força habitual la inserció en algunes publicacions de l'època d'acudits grafics sobre temes d'actualitat, en els qual apareixia sempre com a teló de fons l'aparador del Gran Bazar Al León Español.

*1877.- Aprofitant la primera estada a Barcelona de Mr. Bidel i les seves exhibicions de feres, apareixia aquest acudit gràfic a la premsa, que feia esment a la gran quantitat de gossos que circulaven per la Rambla, tot demanant al famòs domador que se'ls endugués a canvi d'un vestit que li oferia la sastreria Al León Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1880's.- Imprès publicitari de la sastreria. (Font: todocoleccion.com)

El 1879 Jaume Elias va acabar obrint una sucursal a Madrid, al carrer de la Montera número 10, prop de la Puerta del Sol, la qual cosa ens confirma el seu caràcter d'empresari emprenedor i innovador. 

*1879.- El periòdic madrileny liberal El Siglo, en la seva edició del dia 5 de febrer de 1879, publicava aquest anunci de la sucursal de la sastreria Al León Español oberta al centre de Madrid per Jaume Elias (Font: Biblioteca Nacional de España).

Les últimes referències que les hemeroteques ens aporten sobre el basar Al León Español són de 1907, si bé només fan referència a ofertes de treball. Altrament, els darrers anuncis publicitaris són de finals de 1894, la qual cosa alimenta la hipòtesi que Elías traspassés el negoci a uns nous propietaris que van mantenir el nom del negoci. Així a l'Anuari Riera de 1896, ja no apareix com a sastre Jaume Elías sino com a Pérez y Garreta. La presència d'un Enrique Pérez a l'Anuari de 1905 sembla també recolzar aquesta hipòtesi. 

 ______

[1].- Josep Mulet va decidir abandonar la societat amb Jaume Elias al 1875 i va obrir una botiga pròpìa amb un nom similar (Sastreria Al León de España) i ben a prop (a l'entresòl de la Rambla de Santa Mònica número 2), només tres cases més enllà en direcció a la Plaça del Teatre, tocant a l'accés que connecta la Rambla amb el carrer de l'Arc del Teatre.    

*1875.- Tarja publicitària de la botiga que Josep Mulet va obrir després de la seva separació del negoci amb Jaume Elias. La nova botiga  era molt a prop de l'altra, al número 2  de la Rambla de Santa Mònica i s'identificava amb nom comercial de Al León de España (Font: todocoleccion.com).

*1875.- Notícia de l'obertura de la sastreria pròpia de Josep Mulet. (Font: La Imprenta. Edició del 16 de novembre / ARCA).

*1875.- Emplaçament de les dues sastreries a la Rambla de Santa Mònica. Al León Español de Jaume Elías al número 8 i Al León de España de Josep Mulet al número 2. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

Mulet va tenir també botigues al número 6 del carrer de Ponent (actual Joaquín Costa) a l'altra banda del Raval, i al número 9 de la Plaça Real.

[2].- Jaume Elias Doménech (1843-1899) va començar com a fabricant de mantes a Sabadell. Casat amb la també sabadellenca Maria Bracons Roca (1851-1932), el seu net va ser el conegut historiador i membre del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès i Elias-. A les seves memòries Sísif i el seu temps anomena set del vuit fills del matrimoni Elias-Bracons (Rosa, Elvira, -mare de Victor Alba- , Feliu, Jaume, Lluís, Paco i Mercè,  Un altre germà, Antoni va morir amb 22 anys a causa de la febre tifoide, poques setmanes abans que el seu pare.  De tots ells, el més conegut fou Feliu (1878-1948), dibuixant, ninotaire i pintor que signava amb el pseudònim Apa i que també es distingia per l'acidesa de les seves crítiques d'art a diaris i revistes com a Joan Sachs, un altre prseudònim, aquest de ressonàncies wagnerianes. Altres germans del món artístic foren Lluís dibuixant i comediògraf conegut tambe com Anem i Paco que era ceramista.  

Durant la seva vida Jaume Elías va tenir diversos domicilis. Al 1878, quan neix el seu fill Feliu, vivien al carrer Montserrat número 4, molt aprop del Gran Bazar Al León Español. Deu anys després, el seu fill Jaume neix a la mateixa adreça de la sastreria (Rambla de Santa Mònica 8). Finalment, en el moment de la seva mort, el 17 de febrer de 1899, la llar dels Elias era a la Ronda de Sant Pere 74 primer pis.