MIQUEL BARCELONAUTA
El moviment cooperatista a Barcelona ja s'havia iniciat a mitjan del segle XIX com una resposta de la necessitat de la classe obrera d'autoorganitzar-se, davant de la situació derivada de les conseqüències de la revolució industrial. Els històrics gremis van ser la font inspiradora d'aquesta nova forma d'organització per combatre la precarietat que patia al proletariat. Així aparegueren les primeres associacions de socors mutus amb caixes de resistència i solidaritat per ajudar als obrers en supòsits de malaltia com també a les vagues.
El polític republicà figuerenc Joan Tutau (1829-1893) va ser l'introductor del concepte de cooperativa a la premsa de l'època cap al 1863, inspirant-se en les idees del pensador socialista gal·lès Robert Owen (1771-1858), promoguent la creació de les primeres cooperatives als barris industrials de la ciutat. En general, les cooperatives es caracteritzaven per la llibertat d'associació que podia ser individual o per família, un funcionament intern democràtic amb unes regles estrictes on cada associat tenia un únic vot amb independència del capital aportat. D'altra banda, la lògica de funcionament intern de la cooperativa intentava evitar, costés el que costés, les acumulacions de capital o l'afavoriment d'alguns socis per tal d'evitar els vicis propis del sistema capitalista. Així mateix, el moviment cooperatista es va distingir per ser una font de culturització de les classes obreres amb l'establiment d'escoles laiques per als fills dels obrers, biblioteques i grans agendes d'activitats culturals.
La Unió Cooperatista Barcelonesa va ser fundada l'any 1927 en fusionar-se les cooperatives La Dignidad i El Reloj, ambues sorgides a l'entorn de la barriada de l'antiga fàbrica tèxtil Batlló, que avui acull l'Escola Industrial, a l'Esquerra de l'Eixample.
El Reloj, fundada al 1901 s'havia establert des de la seva fundació al passatge de Batlló i després (1912) al número 163 del carrer Villarroel, just darrere de l'edifici de la Unió Cooperatista, entre els carrers de Mallorca i de Provença, mentre que La Dignidad (1903) tenia la seva seu al carrer del Comte Borrell 253.
Les dues cooperatives eren les més importants del barri i la idea d'una fusió, per enfortit l'entitat, va anar circulant aviat per les ments dels cooperatistes. Tot i això, van sortir algunes reticències i l'operació no va quallar fins al 1927. Va ser aleshores quan ambdues s'establiren a l'antiga seu de La Dignidad del carrer de Villarroel, més àmplia que la que tenia El Reloj a Comte de Borrell.
L'èxit de l'operació va ser total i la nova associació arribaria a tenir prop de 2.000 associats esdevenint la cooperativa de consum més important de Catalunya.
El 1930 l'entitat va acordar la compra del terreny contigu situat al darrere de la seva seu de Villarroel. El solar era propietat de la família Rosés, una de les més acabalades del barri, i abastava fins al límit amb el carrer Comte d'Urgell. Això permetia connectar per l'interior de l'illa ambdues finques. El nou edifici de Comte d'Urgell 176-180 es va construir entre 1930 i 1931 d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Riera. L'edifici tenia els baixos, una planta principal on hi havia la sala d'actes i una segona planta més la terrassa. Les instal·lacions incorporaven també un forn de pa a vapor. Es va inaugurar al setembre de 1931.
Els estralls de la Guerra Civil i el nou ordre imposat pel franquisme van començar a fer trontollar el futur de la Unió Cooperatista Barcelonesa, que va haver d'adequar els seus estatuts a la nova Llei de Cooperatives de 1942 que va aprovar l'administració franquista i que s'apartava, òbviament, dels principis que havien inspirat el fenómen cooperatista des de finals del segle XIX. Malgrat això s'hi va desenvolupar una gran acció social i cultural amb celebració d'actes i representació d'obres de teatre.
Amb l'arribada a la dècada dels 1950' els problemes econòmics s'agreujaren. Gestors externs amb interessos molt allunyat de l'esperit cooperatista van entrar a l'associació i començaren a prendre decisions. Es van tancar les diverses sucursals de la cooperativa i el nombre d'associats va patir una considerable davallada. En aquesta tessitura, la cooperativa va haver d'hipotecar els seus dos edificis el 1954. El del carrer de Villarroel que s'acabaria venent el 1957, mentre que en el de Comte d'Urgell, es van haver de llogar les dues botigues dels baixos més pròximes al carrer Provença a l'entitat de crèdit Banca Soler y Torra, que hi va instal·lar les seves oficines.
Finalment, el 1962 l'arquebisbat de Barcelona va comprar l'edifici del carrer Comte d'Urgell que es convertirà en la Parròquia de Sant Isidor. Amb aquest canvi desapareixeria la inscripció del frontó del centre de la façana de l'edifici de la Cooperativa per a ser substituïda per una creu.
Els historiadors Mònica Maspoch [1] i Marc Dalmau i Torvà [2] han realitzat interessants i exhaustius estudis sobre l'origen, creixement i evolució de la cooperativa així com de la seva progressiva decadència.
______
[1].- Maspoch Oller, Mònica. Estudi històric de la finca del c. Urgell, 176- 180. Ajuntament de Barcelona. 2022. Enllaç aquí.
2].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024. Enllaç aquí.
