ZSA ZSA. Bar de copes. Rosselló 156. (1989-2010's)

Un dels locals nocturns de disseny més notables dels sorgits a la Barcelona preolímpica, el Zsa Zsa destacava pel seu interiorisme de línies fredes, que el col·locà en el grup dels més notables de l'època al costat de Nick Havanna, Velvet, KGB o SiSiSi, per citar-ne només uns quants. 

Situat al número 156 del carrer Rosselló, entre Muntaner i Aribau, el local on s'instal·là el Zsa Zsa havia estat ocupat molts anys enrere per un magatzem industrial, el rètol del qual, degudament recuperat després d'una restauració de la façana, presideix el frontal de la finca sobre els baixos i l'entrada de veïns.

El local presentava dues entrades, simètriques i no gaire amples, a les que seguien dos trams allargats que delimitaven l'espai ocupat per l'escala de veïns i que portaven fins a una àmplia sala al fons. Dani Freixas i Vicente Miranda, els autors de l'interiorisme del local, varen optar per revestir les parets dels passadissos d'aquestes dues entrades amb una mena de collage format per grans catifes orientals dissenyat per Peret.  L'altre element que donava singularitat al local era el joc de llums que es formava a l'àmplia sala interior. Allà les parets tenien un doble folre, un de vidre i l'altre de mirall, que s'anaven modificant gracies a jocs de llums. Aquestes variacions en la il·luminació permetien un efecte canviant sobre l'aparença del fons de la sala fins un total de sis variacions. Així s'hi podia veure des d'un fons de vitrines plenes d'ampolles fins un simple efecte mirall des del punt de l'observador.

 

*1990's.- Una de les entrades a Zsa Zsa i el collage de catifes de Peret (Fotos: © Hisao Suzuky).

*1990's.- La sala interior del Sza Sza era una experiència permanent de variacions lumíniques. (Fotos: © Hisao Suzuky).

Aquesta original proposta aplicada a l'interior del local li va valer al Zsa Zsa el premi FAD d'interiorisme de l'any 1990. 

Des de la seva inauguració, el local va ser un dels preferits d'aquella Barcelona noctàmbula i aburgesada, que va créixer i es va desenvolupar a l'abric del boom olímpic. A la guia Nits de Bars [1], Josep Maria Blasi hi feia aquesta ressenya sobre el client tipus del Zsa Zsa: 

El retrat robot configura un clientela d'uns 35/40 anys, amb bandes gens estrictes tant per amunt com per avall, de professió liberal, arquitecte, advocat, metge o executiu, però no s'exigeix diploma de titulació superior o targeta d'empresa per prendre una copa. Sexe predominant: els dos indistintament i en abundància. Els caps de setmana la clientela es torna més jove i tot plegat es més decontracté. 

El Zsa Zsa va tenir una vida potser més llarga que els seus companys d'època i va sobreviure gairebé dues dècades més enllà de l'entrada al segle XXI. En els últims anys, amb l'epígraf de Music Club sota el nom de Zsa Zsa, el local es va anar privatitzant utilitzant la fórmula de tancar-lo per a festes privades i events diversos. Finalment, cap a finals de la dècada dels 2010's va ser tancat definitivament sense que s'hi establís cap altre local. 

A l'any 2023 s'hi realitzaven obres al seu interior i des del carrer estant, es podia veure com encara subsistien les catifes de Peret i en algunes xarxes socials es va denunciar la possible pèrdua d'un espai tan singular. 

---------

[1].- Juez, Ángel i Comas, Oriol. Nits de Bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990. 

TALLERES TEJEDA. Aragó 224. (1978-1980's)

Aquest serà un article sense fotos ni imatges i, si algú me'n pot enviar alguna, canviaré aquest encapçalament i li donaré unes gràcies eternes. Talleres Tejeda, un dels after hours més poc convencionals que ha tingut la nit barcelonina, era abans que res i com el seu nom indica, un taller de reparació i posada a punt de vehicles. Però més enllà de la matinada, quan els garitos nocturns començaven a tancar portes, al taller s'hi servien copes i et permetia fer-hi un mos si la gana apretava. Així que els que encara quedaven dempeus o amb possibilitats per mantenir la verticalitat, hi feien cap abans de la retirada final i es congregaven en aquest local situat al sempre transitat carrer Aragó tocant a la Plaça Letamendi.

No era difícil trobar-hi entre els habituals a famosos del món de la cultura, la música i l'espectacle mentre la presència simultània de transportistes i taxistes, encara en horari de servei o a punt d'iniciar la jornada, contrastava d'allò més amb els perjudicats noctàmbuls de darrera hora. Hi sovintejaven persones que no trobaven mai el moment idoni per acabar la nit, ànimes pimplades fins al moll del ossos, desesperats de la vida torturats perquè el registre de la producció del dia de l'art de lligar havia estat nul o xerrameques incansables sovint impulsats per alguna substància tòxica que encara els mantenia vius a aquelles hores.  

S'hi servien menjars i òbviament copes, mentre les mirades que els proletaris del ram del transport i la mecànica etzibaven o tota aquesta la colla de parroquians de darrera hora, era el més pròxim a l'odi social que hom podia imaginar.

Talleres Tejeda, l'últim reducte de la nit, va ser un lloc per acabar la jornada singularíssim en aquell país en transició entre una dictadura i una democràcia que va desencisar a molts i fer guanyar calés a només alguns.

ALFA. Bar musical. Gran de Gràcia 36. (1991-2021)

 

Situat a la part baixa el carrer Gran del barri de Gràcia, entre els carrers de Jesús i de Maria, l'Alfa era un local a mig camí entre un bar musical, una discoteca i un local de música en viu. De fet, a través dels seus gairebé trenta anys de vida va arribar a congregar a una parròquia fidel i molt engrescada, que va fer seu aquell enclau de la sempre animada nit gracienca. 

Obert en plena febre olímpica a finals d'octubre de 1991, a l'Alfa hi van actuar des d'artistes que després serien famosos com la Rosalía, fins a d'altres menys coneguts com Laia Vehí & Iseo o el trio Pelogruesoul. S'hi organitzaven també xerrades científiques i d'altres propostes artístiques i el local va servir de palanca de promoció de noves bandes i grups musicals emergents de l'època. 

Va ser també un lloc habitual per veure en grup els partits del Barça i xalar amb els blaugranes de l'època daurada de Guardiola i Messi. L'interior era molt acollidor amb elements de fusta i una llarga barra amb tamborets rodons que donava pas al fons a una pista de ball on s'hi organitzaven els concerts 

L'Alfa va ser probablement un dels local més emblemàtics de l'època del canvi de segle a Gràcia. La pandèmia del COVID-19 i els seus estralls econòmics en molts locals i botigues de la ciutat, van precipitar també en aquest cas la caiguda i clausura d'aquest entranyable local, que va tancar portes definitivament a l'octubre de 2021.

*2010's.- Diverses imatges dels acollidors espais de l'interior del local (Font: facebook del bar Alfa)

*2018.- Vista del bar Alfa des del carrer al numero 36 de Gran de Gràcia.

ARS STUDIO. Bar de copes. Atenes 27. (1987-1992)

Inaugurat a finals de 1987, en el mateix local que fins al 1984 havia acollit sessions de teatre, cinema i varietats  l'Ars tornava a l'actualitat amb afegitó del mot Studio que completava la seva nova denominació. Efectivament l'Ars Studio va incorporar-se amb rapidesa a les intenses nits de la Barcelona preolímpica a través d'un projecte promogut per Albert Freixa i Guillermo Serra, que van crear un espai àmpli i fred (com era habitual en l'estètica i l'interiorisme que triomfava i dominava en aquells anys).

*1989.- Postal emesa durant el segon aniversari de la Sala.

*1989.- Revers de la postal anterior

El local es va convertir doncs en un dels nius d'obligada visita dels noctàmbuls de l'època fins adquirir una certa fama out-law com a niu generador d'episodis plens d'excessos, disbauxa frenètica i consum habitual de drogues als lavabos, que esdevingueren una mena de reservats o annex alternatiu pels clients habituals on fins i tot s'hi assajava la pràctica d'exercicis sexuals sense massa problemes. Les noticies sobre el consum de drogues, bàsicament cocaïna, van arribar a alertar a les autoritats, fins al punt que va tenir alguns problemes amb la justícia i patir algun tancament temporal per ordre governativa, que encara va contribuir a engrandir més la llegenda de l'Ars Studio com un local trangresor.  

Pel que fa a la música l'Ars Studio pot considerar-se un dels primers locals d'acid house de la ciutat amb Cesar de Melero com a mestre de cerimònies. L'Ars Studio va tancar portes a finals de 1992. Un parell d'abans abans, al febrer de 1989, el local havia rebut la visita de l'artista Keith Haring, que va pintar un petit mural en una de les parets de la sala que va persisitir en la següent etapa del local a partir de 1995, que fou quan la sala acollí el Club Billares Ars.

PUNTAL. Bar de copes. Torrent de l'Olla 134 (1981-1990's)

 

El Bar Puntal, obert el 1981 va ser un dels locals que més van animar les llargues i intenses nits gracienques de la dècada dels 1980's. Va ser promogut per un jove càntabre que va nodrir la barra i el servei del local de gent criada professionalment en els bars de la Ribera, entre ells  Lluís Junyent, que van saber transportar a Gràcia l'esperit propi de la Ribera i el Born d'aquells memorables temps del primer Zeleste, el Miramelindo, el Calypso, La Palma i tants altres. Ferran Fina va ser un altre dels seus propietaris. Era un local idoni per als noctàmbuls incorregibles, tancava tard i en aquelles èpoques els veïns encara no s'atrevien a queixar-se massa de les sorollades nocturnes.

El local disposava de diverses les màquines del millón amb el seus populars flippers per marejar la bola daurada amunt i avall del pla inclinat que definia l'espai de joc, un entreteniments quest ideal per matar les hores mortes de la nit o dels seus prolegòmens quan a ultima hora de la tarda encara era mig buit. Cap al fons del local una pista de ball completava el paisatge, espai ideal per contorsionar el cos als ritmes de les músiques del moment. En aquest escenari temporo-espacial el local va arribar a ser un dels més simpàtics de Gràcia.

El Puntal va desaparèixer al llarg de la dècada dels 1990's, si bé amb el pas dels anys el mateix local va ser succeït per altres propostes d'oci nocturn. Una d'elles, el 134, reproduïa simplement el numero de la finca del carrer Torrent de l'Olla on era. Després vindrien el Dos Rombos i el Groc amb canvis de decoració i incorporació de propostes gastronòmiques. Totes elles però, molt lluny d'igualar a l'original i autèntic Puntal 

METROPOL. Bar musical. Passatge de Domingo 3. (1981-1991)

Inaugurat a l'any 1981 per Josep Maria Piella i Armand Doménech, el Metropol va representar un dels primers exemples de l'arribada del cold art (art fred) a la decoració interior del locals d'oci nocturn de la ciutat. De la mateixa manera que l'espai públic es va començar a nodrir de places dures, els bars de nit apostarien per un interiorisme d'estètica freda en un procés d'innovació respecte del que havia estat fins aleshores l'entorn del entertaiment al voltant d'una barra o uns seients amb unes copes.

Dotat d'una centralitat indiscutible (el passatge de Domingo recorre en direcció mar-muntanya l'illa formada pels carrers València, Mallorca, Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia), el Metropol va ser doncs un dels pioners d'aquesta corrua imparable de nous locals que va envair Barcelona durant els anys 1980's  i que van quedar en l'imaginari col·lectiu com els bars de disseny    

Eren aquells temps que Madrid guanyava posicions respecte de Barcelona amb el fenomen de la movida i alguns bars com aquest intentaven mantenir el pavelló de la nit barcelonina en un bon nivell.

*1990's.- Anvers i revers d'uns dels flyers amb que es difonia les sessions de música house que s'organitzaven al Metropol en el seus ultims anys.

Aquell edifici de només planta baixa i primer pis que ocupa el número 3 del passatge de Domingo acolliria després del tancament del Metropol diverses propostes d'oci. El 1995 hi va obrir el Charman, un dels primers cibercafès de la ciutat.

El 1998 hi havia el Jazzmatazz (no confondre amb el Razzmatazz de Poblenou) un espai per  actuacions musicals en viu que també exercia de galeria d'art

Posteriorment ja al segle XXI s'hi va instal·lar la discoteca Hyde Club i al costat va obrir al 2013 el restaurant Pepito

ACAPULCO. Boîte. Bar musical. Balmes / Manuel Angelón (1959-1992)

 *1959.- Publicitat dels primers anys de la boîte Acapulco.

 

La boîte anomenada Acapulco ja s'anunciava a finals dels anys 1950's en algunes publicacions barcelonines, entre elles el propi programa de mà del distingit públic del Gran Teatre del Liceu, on la publicitat que s'hi incloia era sempre de productes, botigues i locals de prestigi. És de preveure per tant, que en els seus orígens i primers anys l'Acapulco seria un local promogut i orientat a una clientela de classes més aviat benestants. Tot i que s'anunciava al carrer Balmes 322, el local tenia la seva entrada a la part posterior de l'edifici al carrer Manuel Angelón, prop de la cantonada d'aquests dos carrers amb el de Sant Hermenegild. 

 

 

*1970's.- Un sota-got del local.

 

*1980's.- Un encenedor convencional marca Bic. 

 

L'Acapulco va tenir una evolució decadent que el portà a viure diversos formats al llarg de la seva existència. Als anys 80's era una barra americana que encobria aquesta versió de prostitució de clubs i bar opacs, força estesa en aquell barri amb el carrer Rios Rosas com a un dels centres neuràlgics d'aquest negoci. A les seccions d'anuncis dels diaros es podien trebar algunes ofertes de trebvall sol·licitant noies de bon veure per atendre la barra.

També va viure la seva etapa com a bar musical i karaoke amb algun incident violent. La seva pista es perd a partir de 1992. 

*1983.- Anunci insertat a la secció d'ofertes de treball de La Vanguardia.

 

 

*1990.- Publicitat del Club Acapulco convertit en bar musical amb karaoke en els seus últims anys.

 

*1992.- Crònica negra del local en aquest retall de La Vanguardia que informa d'un atracament amb trets i ferits a l'Acapulco. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

SOWETO: Bar Discoteca. Sòcrates 68. Sant Andreu. (1989-1995)

 

 

 

Soweto (acrònim de South Western Township) és un dels districtes perifèrics de la ciutat sudafricana de Johannesburg a la regió del Transvaal. Constitueix un barri històricament molt vinculat a la lluita i la resistència de la població de raça negra contra l'apartheid i amb la figura de Nelson Mandela.

A la Barcelona de finals dels anys 1980's, Soweto fou també el nom que l'empresari de color Santiago Roku va escollir per la discoteca que va obrir al carrer Sòcrates del barri de Sant Andreu, entre l'església de Sant Pacià i la plaça de les Palmeres.

El local, decorat amb una barreja de palmeres artificials, caretes i tòtems de tribus africanes, canyes de bambú i altres motius tropicals, combinava les músiques de procedència afro, antillana i llatina. Les actuacions eren diàries i bàsicament s'hi escoltaven estils musicals vinculats al reagge, la salsa, el merengue i ritmes africans amb el denominador comú del color negre de la pell dels seus intèrprets. Els habituals del lloc comentaven que s'hi podien escoltar converses parlades en pilhi, una mena d'esperanto africà, a mig camí entre el francès i l'anglès.

Al Soweto hi eren també habituals les festes de disfresses, concursos de ball i altres celebracions plenes de ritme i color, que tenien el seu plat fort en les festes d'elecció de Miss Negra Barcelona.

 

APOLO 7. Bar musical per a tintinòlegs. Comte d'Urgell 106. (1996-2000)

 

Barcelona ha tingut al llarg del temps diversos establiments temàtics (bàsicament llibreries i botigues d'objectes de regal) creats al voltant de la figura de Tintin, el popular personatge del món del còmic creat pel dibuixant belga George Remi (Hergé) (1907-1983).

Cap a finals dels anys 1990's es va obrir al carrer Urgell 106, quasi tocant a Diputació, un bar de copes que era com un temple d'homenatge a l'imaginari del popular periodista dels pantalons de golf i l'ona de cabell enlariada sobre el front.

Tota mena d'imatges, objectes i dibuixos del propi Tintin, del Capità Haddock, el professor Tornassol, Bianca Castafiore, Milú o els Dupont-Dupond atapeïen l'interior del local. Funcionava regularment de les 6 de la tarda a les 3 de la matinada i li van posar el nom d'Apolo 7. No va tenir una vida gaire llarga, cap a mitjans del 2000 va tancar portes i els seus clients tintinòlegs es van quedar sense poder seguir assaborint les seves copes envoltats d'aquell museu d'icones del seu personatge preferit. 

(Font: Àlex Brown. Blog Vestigios de Barcelona)

 

Curiosament el coet vermell i blanc amb el que el jove periodista i els seus amics van anar a la lluna molt abans que els humans, va romandre penjat a la façana del local durant força temps després del tancament de l'Apolo 7. Finalment, va desaparèixer al 2010 quan es va rehabilitar la façana de l'edifici.

YABBA DABBA CLUB. Avenir 63 (1987-2000's)

 

 

 

El llegendari crit de Pedro Picapiedra quan agafava un dels seus moments d'eufòria i bramava allò de yabba-dabba-doo, va inspirar per donar nom a aquest local a Pedro Marín [1] i Sergio Crespo, els seus fundadors. S'acostaven els Jocs Olímpics i les nits barcelonines eren com una competició ferotge de locals de moda que emergien dia rere dia amb dissenys originals i trencadors.

El barri de Galvany (Universal, Mas i Mas, Boira...) era un dels centres neuràlgics on cada nit es concentrava la fanfàrria de la modernor. Va ser allà, en un dels extrems del carrer Avenir, molt a prop de Calvet, on el Yabba Dabba Club va néixer i créixer com un dels locals més singulars del barri.

Era un bar de copes, no gaire gran, als baixos d'un antic edifici. L'interiorisme proposava un disseny de ciencia ficció de Pilar Líbano amb neons i canelobres, que  incorporava unes cridaneres escultures de Meritxell Duran. Tot plegat configurava un espai a cavall entre l'estètica de Blade Runner i un museu d'autòmates.

La parròquia era diversa i s'hi podia veure, en respectuosa cohabitació, a moderns més propis d'un Satanassa amb jovent pijo de casa bé emmirallat per aquell original entorn  al mig del que consideraven el seu barri natural.

Amb els pas dels anys eren cada cop més freqüents les festes privades i no tan privades que van deixar el Yabba Dabba Club en un lloc preferent del record de la història de la gresca nocturna de Galvany.

 

 

 

[1].- Pedro Marín, el principal promotor del Yabba Dabba Club, va tenir una discreta carrera com a cantant pop en la que va destacar amb el seu tema Aire.
http://cancionesdeoro.mforos.com/977289/4345559-pedro-marin/

BE BOP A LULA. Pub Musical. Casanova 226. (1976-2012)

Agraïments a TONI ALCARAZ

 

Logotip original i entrada al Be Bop A Lula de Casanova 226. (Fotos: web del local)

 

Be Bop A Lula és un conegut tema de rockabilly que Gene Vincent va compondre a l'any 1956 i que ha estat versionat per nombroses figures del món de la música. A la llista hi podem trobar noms mítics com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, The Beatles o Queen.

Cap a meitat dels anys 1970's, a la cantonada entre els carrers Casanova i Londres, va obrir portes un pub musical que duia el nom d'aquella melodia. Destacava per la seva decoració trencadora. Els colors pistatxo, blau cel i groc dominaven el seu interior mentre a l'exterior una espectacular trama de vidres donava singularitat a la porta d'entrada.

Rafa, va ser l'ànima d'aquest local, que romangué obert fins entrat el nou mil·lenni i on es podia prendre copes a preus raonables, tirar dards a la diana o tenir intimitat en parella en un altell superior ple de sofàs de pell i poca llum, al qual s'accedia per unes escales protegides per una barana formada per un entramat de tubs pintats de groc.

Malgrat que mai no va figurar a cap de les guies de locals d'oci nocturn, que van començar a proliferar a partir de finals dels anys 80's, sembla que durant aquesta època el Be Bop A Lula, qualificat com a sonoteca, va gaudir d'una certa popularitat i fins i tot els veïns del barri recorden haver-hi vist alguna celebritat com Arantxa Sánchez Vicario. 

Cap als anys 2000's, el local seguia mantenint la decoració de sempre, si bé ja havia caigut en una certa decadència que l'allunyava dels seus bons temps. Tot i així, continuava obert i oferint gintònics a preus molt competitius 

El 2012 el local va canviar de mans. Primer es van canviar els colors de la decoració per tons vermellosos i el rebatejaren com a  Rocking' Palace. Va durar poc temps. Posteriorment, seria objecte d'un nou canvi de nom (Boca Boca) amb una reforma total. Ja res no s'assembla a aquell Be Bop A Lula dels bons anys del que molts dels seus incondicionals en guardaran un bon record.

 

 

Dues imatges de la barra al pis inferior del local

 

L'escala d'accés a l'altell

 

Rafa, el que fou ànima i propietari del local. (Fotos: web del local)

BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

Una bodega convencional de barri que amagava un petit tresor, amb el seu aspecte tradicional, gairebé vulgar, de prestatgeries amb ampolles, una barra a l'antiga, màquines escura-butxaques i unes quantes cadires i taules escampades per l'interior.

El seu propietari Enric Pinilla va obrir-lo el 1964 com una bodega on s'hi comprava vi a granel, gasoses i sifons. No va ser fins a finals de la dècada següent que el local es començà a especialitzar en còctels i combinats. La veu corregué ràpida i l'establiment va fer-se popular i conegut en poc temps, trencant les fronteres del barri.

Henry B.Q., com es feia dir l'Enric, era un veritable prodigi en l'atenció personalitzada al client. Gastava una litúrgia molt personal en l'art de barrejat licors i líquids, de donar consells i de servir les copes. Tot plegat però, en un entorn senzill, sense pretensions estètiques, ni glamour, ni materials nobles. Això el diferenciava dels grans temples de la cocteleria que començaven a aparèixer per la ciutat. L'amo utilitzava la nevera dels gelats per guardar-hi els licors en fred i altres productes per composar els seus combinats. Era un local on els estudiants, els progres i la gent de butxaques justetes de calers n'eren els principals clients.

Molt bona atenció, però sense presses amb temps. El Henry no tenia mai pressa i dedicava el temps necessari a cada client, Això sovint generava episodis d'inquietud entre els parroquians  més ansiosos d'accedir a la seva copa o al seu combinat.

Va tancar cap a finals dels 1990's coincidint amb la jubilació del propietari sens ell la Bodega Tomàs no hauria pogut seguir essent la mateixa.

ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)

MIQUEL BARCELONAUTA

 

Potser a molts no el serà familiar el personatge d'Andy Capp. Al Regne Unit però, és força conegut com a protagonista d'unes tires de còmic publicades als periòdics Sunday Mirror i Daily Mirror. El seu creador és el dibuixant Reg Smythe (1917-1998). Després de la seva mort Roger Mahoney va continuar dibuixant-lo. L'Andy Capp es caracteritza bàsicament per la seva debilitat per la beguda i habitualment apareix amb un got de cervesa a les mans o bé engatat i dormitant sobre la barra d'un bar.

A l'any 1984 un grup de joves francesos (Marcelle, Jean Jacques i Christian) que es dedicaven al transport de materials per a show bussines, van decidir obrir agafar el local del bar Celobert al número 13 del carrer Bonavista, a la part baixa de Gràcia entre els jardinets i el Torrent de l'Olla. Li van canviar el nom i Andy Capp va ser l'escollit.

El local va aconseguir esdevenir un punt de trobada de gent progre amb inquietuds artístiques, on era fàcil trobar-hi des d'activistes culturals a músics alternatius i també forasters francesos atrets per l'origen dels joves que el regentaven. En els primers anys destacava pel seu aspecte vell i atrotinat amb esquerdes a la barra i la pintura de les parets i els sostres despresa i gairebé penjant. Tot plegat però, li conferia un aspecte de decadència fascinant i acollidora. S'hi jugava a les dames xineses, s'hi feien exposicions d'art i s'hi prenien cremats de rom i brandy. L'espai es completava amb una terrassa interior al fons del local, molt animada als estius. Alguns cinèfils habituals dels Casablanca davant dels Jardinets també hi féien cap a partir de la matinada.

L'Andy Capp va tancar amb el canvi de segle. Al local que ocupava s'hi va instal·lar després una tintoreria.

KGB. Música i copes. Ca l'Alegre de Dalt 55. (1984-2013)

 

 

El 27 d'octubre de 1984 un espai projectat dins una antiga fàbrica tèxtil per l'interiorista Alfredo Vidal i promogut per l'empresa Setraspasa SA va obrir portes al carrer Alegre de Dalt de Gràcia. El seu nom coincidia amb l'acrònim de la famosa central d'intel·ligència soviètica, si bé tot quedava aclarit amb la denominació de Kiosco General de Barcelona

 

Edifici que acollia la sala KGB a la cantonada dels carrers Ca l'Alegre de Dalt i Providència.  (Foto: Tejederas)

 

La història d'aquesta sala de música en directe que va gaudir d'un gran èxit de públic durant els seus primers anys, és també la història d'un rosari de denúncies del veïns pels sorolls que produïa, de trobades nocturnes al carrer amb la policia municipal i, al capdavall, de sancions i clausures,  que durant molts anys va conferir al local un to guadianesc per la successió d'obertures i tancaments que va patir. Certament, el KGB s'havia caracteritzat pels seus horaris que ultrapassaven ja aleshores els límits dels tancaments habituals dels locals nocturns. Així doncs, el local esdevingué un dels últims reductes als que aferrar-se per part dels que no es conformaven a girar cua cap a casa i donar la nit per acabada a les tres de la matinada.  

 

*1985.- Entrada a la festa del primer aniversari de KGB. (Font: todocolección)

 

Va ser un dels primers espais nocturns a incorporar l'estètica interior de la fredor pròpia d'un hangar industrial. Els grans finestrals van ser tapiats donant més rellevança a la nuesa dels murs, al terra de ciment i a les escales metàl·liques de cargol per accedir al nivell superior amb dues barres [1] escampades sobre la superfície del local. Una proposta molt copiada durant els anys següents.  América Sánchez va ser el dissenyador del logotip del local, un escut vermell amb les inicials del local.

 

*1984.- Variant del logotip de KGB dissenyat per América Sánchez que va ser emprat per la inauguració del local. (Font: 202 cartells América Sánchez. Biblioteca de Catalunya)  

 

La Guia Barcelona Bar editada per l'ajuntament el 1987 dedicava aquestes curioses paraules al KGB a la ressenya local:

El KGB té, malgrat la fredor del neó, un cert aire d'una Gràcia del futur. Darrera la cresta més exuberant s'hi amaga sovint un passat de motxilla i ferrocarrils catalans, un rastre de xiruca que cap maquillatge no arriba a dissimular. [2]

Al llarg de la seva vida KGB canviaria sovint de tendències musicals en sintonia amb el pas dels anys i de les modes, si bé com element comú i continuat sempre va apostar pel pop-rock indi amb concerts de bandes novelles, especialment a partir de finals dels anys 1990's, quan el local va començar a perdre el seu glamour inicial i va reorientar-se com a discoteca.

 

*2011.- Actuació del grup Obús a KGB (Foto: Vic Saldas)

 

Finalment, després de gairebé 30 anys, el local moriria a causa de la malaltia que sempre va patir. KGB va ser precintada al desembre de 2013 per excés de decibels i per les denúncies continuades a causa dels incidents que sovintejaven al carrer a la sortida del local. Els veins s'havien tornat a organitzar i l'ajuntament va donar el cop de gràcia. El seu tancament va donar pas un any més tard a Canela, un espai dedicat a la música llatina, promogut per l'empresari Juancho Rodríguez amb horaris més limitats i ambient de salsa, bachata i reguetón.

 

[1].- Una de les dues barres del KGB era formada per barrils industrials pintats de colors cridaners. Va desaparèixer al cap d'uns anys igual que altres elements del projecte original.
 

[2].- Col·lectiu Yate. Barcelona Bar. Ajuntament de Barcelona. Plaza & Janés Editors. Barcelona. 1987.

NICK HAVANNA. Rosselló 208. (1987-2015)

*1986.- El primer logotip identificatiu del Nick Havanna.

Porta exterior d'accés al Nick Havanna al carrer Rosselló.

Ángel Juez i Oriol Comas van publicar a començaments de 1990 una interessant guia de locals d'oci nocturns de Barcelona amb el títol de Nits de Bars [1]. En ella es qualificava com a catedral dels bars de la ciutat a un local anomenat Nick Havanna.

Aquest espectacular espai d'estètica novaiorquesa va obrir-se al públic al setembre de 1986 promogut pel cocteler Javier de la Muelas que aleshores, amb només trenta anys, ja havia arrencat la cocteleria Gimlet i era un dels empresaris emergents de l'oci nocturn a Barcelona. El local es va consolidar durant els anys següents amb l'arribada de la febre olímpica que va envair la ciutat fins assolir les primeres posicions en l'escalafó de la nit barcelonina.

Nick Havanna era situat al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla de Catalunya. El seu interior, dissenyat per Eduard Samsó, era d'una gran amplitud amb un espectacular videowall que ocupava tot el mur del final de l'espai. Tot el seu interiorisme era basat en l'aplicació de materials nobles i conformava un hàbitat especial, que semblava evocar algunes de les imatges que pocs anys abans havien causat impacte en l'estrena del film Blade Runner. 

 

*1990's.- Interior de Nick Havana amb una de les barres en primer terme. (Font: Ajuntament de Barcelona)

 

Hi havia molts detalls encisadors. Des d'una màquina que expenia llibres, teletipus que projectaven les últimes notícies que es produïen al món o unes barres elegantment revestides de pell de cavallino. No hi mancaven atraccions puntuals com exposicions de rèptils i un pèndol dissenyat per Ingo Maure suspès d'una cúpula de llum blavosa que va esdevenir com una mena d'icona del local. També cal no oblidar el disseny dels lavabos amb una proposta que cercava erradicar la clàssica zona bruta i poc amable que envolta aquest espais, per donar-li la dignitat creativa que es mereixia i convertir-la en un dels punts més visitats i emblemàtics del local.   

 

El local en plena ebullició ple de gom a gom. (Foto: tillate.es)

 

Tothom feia cap al Nick en aquells dies de febre de disseny i d'interiorisme fred. El local era visita obligada per tota ànima nocturna àvida de modernor que arribava a la ciutat amb ganes de prendre l'última copa en aquella Barcelona més que mai. No cal dir que el local va esdevenir un lloc idoni i força desitjat per organitzar-hi presentacions de llibres, moda, actuacions i concerts.

 

2000's.- La gairebé obligada renovació en el logotip del local

 

El pas del temps també va suposar l'inevitable envelliment de la proposta i d'aquella estètica que tant ens havia impressionat en els primers anys. El Nick es va convertir poc a poc en una discoteca més, tot i que continuava retenint prestigi i desig entre la gent guapa, que delerava per tancar-la i celebrar-hi les seves festes privades.

La vida del llegendari Nick Havanna es va perllongar fins al 2015 amb gairebé trenta anys al servei de la nit fashion. De la reforma que es va aplicar al local en va sortir una nova proposta anomenada Oak Barcelona.

 

[1].- Àngel Juez, Oriol Comas. Nits de bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.

CAFÈ MUEBLES NAVARRO. Riera Alta 4-6 (1998-2007)

Una antiga i popular botiga i magatzem de mobles del Raval (Muebles Navarro), situada a l'inici de la Riera Alta tocant al carrer del Carme, va ser transformada el 1998 en un espai singular d'oci i lleure, gràcies a la iniciativa de dos nordamericans afincats a Barcelona, que van saber donar-li un clima especial que va atraure aviat un públic fidel. Van conservar alguns elements originals, com el rètol de l'entrada i van omplir l'interior de mobles de tot tipus, cadires de mil estils, gran sofàs de pell, tauletes baixes  i fins i tot un llit. Tot plegat configurava un espai ordenadament desordenat, que permetia gaudir d'un clima de tranquil·litat i complicitat entre tots els clients dins una atmosfera entranyablement decadent, retro i kitsch. L'ordenació interior del local el feia especialment idoni per anar-hi en grup.

El Café que pone Muebles Navarro, que era el nom complet i oficial del local, era terreny abonat a les exposicions de pintura, fotografia i a l'execució de performances  i altres alternatives creatives. L'amplitud del local (300 metres quadrats) amb sostres de 4,5 metres d'alçada i tota la instal·lació elèctrica i de climatització a la vista, permetia també organitzar-hi concerts de música en directe amb els habituals problemes de sorolls amb els veins.

La parròquia addicta al Muebles Navarro era d'allò més diversa amb barreja de turistes i joves estrangers, gent del barri i personatges majoritàriament d'aparença alternativa. Tot i que no era un restaurant, a banda de les copes, s'hi podien degustar bons entrepans, patés, formatges i embotits, pastes i pastissos. 

Al 2007 el local es va reformar i va perdre una gran part del seu encant original. El resultat va ser un nou local conegut com a Marmalade, inaugurat el 2008 i molt més orientat al turisme, que va perdre totalment el glamour del cafè que anteriorment posava Muebles Navarro.

L'OU DUR. Margarit 14. (1978-1981)

Agraïments a JOAN PUIG

L'Ou Dur era un local alternatiu situat al barri del Poble-Sec, que aplegava una clientela de joves progres en els apassionats anys de la transició. Va obrir portes cap a finals de 1978 i va tenir una vida relativament efímera de poc més de dos anys. Oferia música en directe tot donant oportunitats a grups joves i gaudia de l'encant propi dels llocs marginals. Les parets eren cobertes amb oueres de cartró pintades de negre (una sol·lució segurament poc eficaç per esmorteïr els sorolls). Els veins no van trigar a queixar-se i les visites policials eren a l'ordre del dia. També la delinqüència, tant estesa en aquells anys, va colpir sovint el local.

Tot plegat va portar a un gairebé obligat tancament, que es produiria en els primers mesos del 1981. L'última actuació en directe a L'Ou Dur va ser el 31 de gener. Gràcies a l'afany col·leccionista de l'amic Joan Puig, hem pogut disposar del missatge de comiat a tots els clients que els encarregats del local els hi varen adreçar en forma d'octavetes. En el text agraïen el suport dels que havien col·laborat a engegar i tirar endavant el local, però també tenien unes paraules pels que n'havien dificultat la seva existència i continuïtat.

Una invitació per accedir al local (Font: Col·lecció Joan Puig).

 

*1981.- Octaveta en forma de comiat que varen editar els encarregats del local al gener de 1981, un cop decidit el tancament i el traspàs de L'Ou Dur. (Font: Col·lecció Joan Puig).