EL SANTET DEL POBLENOU (1877-1899)

Article dedicat a MÀXIMUS HERMES

Francesc Canals i Ambrós va ser un jove nascut a Ciutat Vella el 1877, que era fill d'un fabricant d'esteres i que va treballar als antics magatzems El Siglo de la Rambla. En Canals destacava als ulls dels altres per la seva bonhomia extrema i la llegenda l'ha fet passar a la història com el Santet del Poblenou.

Va morir força jove, concretament el 27 de juliol de 1899, quan comptava només amb 22 anys. La hipòtesi més estesa, però mai confirmada amb dades fefaents, és que la causa de la seva mort va ser la tuberculosi, una malaltia força estesa a finals del segle XIX a Barcelona. Altres hipòtesis però, han arribat a defensar que la mort del santet va ser produïda per les ferides rebudes en intentar apagar un incendi per salvar altres persones. Sigui com sigui, la figura del santet sempre ha estat vinculada al seu desmesurat altruisme.

L'ideari popular diu que també va curar la ceguesa del seu pare després de mort i que l'incendi dels magatzems El Siglo del dia de Nadal de 1932 havia estat vaticinat molts anys abans pel propi santet.

La realitat és que no hi ha gaires dades que corroborin tots aquests fets que van portar a convertir el jove Francesc Canals en un personatge popular i venerat després de la seva mort. La figura del Santet del Poblenou ha creat al llarg dels anys un seguit d'anècdotes que es sustenten en el concepte de llegenda més que en una realitat històrica contrastada. La fe i les creences populars vinculades al fenomen d'endevinar el futur van fer que el santet esdevingués una llegenda i rebi avui encara una especial veneració davant del seu nínxol del Cementiri de Poblenou. Allà els seus seguidors li segueixen demanant desitjos i miracles.  

MERLÍN. Discoteca. Àvila / Tánger. (1992-2023)

 MIQUEL BARCELONAUTA

 

El 15 de maig de 1992 tres joves palentins de la localitat d'Aguilar de Campoo van obrir una discoteca singular al barri de Poblenou. Animats pel boom que representava la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics havien decidit provar fortuna i confiar en les expectatives de negoci que augurava la cita olímpica i la projecció ciutadana als anys següents. La zona escollida, relativament a prop de la Vila Olímpica, en un barri amb futura expansió, que aviat seria conegut com el 22@, els va semblar el lloc ideal per emplaçar el seu negoci. La localització exacta era a la cantonada dels carrers Avila i Tànger i el seu nom Merlín.

El local impressionava a qualsevol que s'hi acostava per la seva aparença de castell medieval amb les parets revestides de pedra artificial que li donaven un aspecte singular. I l'estil medieval no era només a l'exterior sinó que l'interior del local també reproduïa columnes, arcades i parets de cartró pedra pintades de motius fantàstics (bruixes, fades, mags, guerrers...). 

*2000's.- Vistes exterior i interior de la discoteca Merlín 

Tot i que escapava radicalment de les últimes tendències en interiorisme, que en aquells temps van omplir la ciutat de locals freds i fashion, el Merlín va aconseguit aviat una clientela fidel i habitual, que permetria la continuïtat del local, sense canviar de nom ni d'estètica, durant 30 anys.

Al gener de 2023 al Merlín li va arribar l'hora final. Un fons d'inversió havia comprat l'immoble i no renovaven el lloguer als propietaris de la discoteca. L'Ajuntament d'Ada Colau també hi era darrera amb l'objectiu municipal de construir-hi habitatges de lloguer amb protecció oficial. Tot això unit que al districte del 22@ ja no es concedien més permisos per a locals d'oci nocturn va suposar la clausura del Merlín que va viure la seva ultima sessió el 14 de gener de 2023. Finalment al febrer de 2024 el local va ser enderrocat.

*2022.- Nota de comiat que la Direcció de Merlín va publicar al desembre d'aquell any, per comunicar als seus clients i amics l'inevitable tancament del local. 

BOUTIQUE JUANITA. Moda per a dona. Carrer de Pons i Subirà 3. Poblenou. (1960's-2013)

 

Els antecedents de la Boutique Juanita es remunten a l'any 1920 quan Manuela Gimeno va fundar un negoci de roba femenina que va acabar anomenant-se Modas Gimeno. La Manuela i el seu marit vivien a França però l'esclat de Primera Guerra Mundial els havia fet tornar a Catalunya.

El negoci va començar amb una modesta parada ambulant de roba femenina que s'instal·lava generalment davant de l'entrada de la fàbrica del Cànem. Manuela la muntava només els dissabtes que era el dia que les treballadores cobraven i així el seu negoci tenia més sortida. Posteriorment va passar a disposar d'una parada al Mercat. Amb el pas del anys, el negoci va passar a la filla de la fundadora Juanita Espias Gimeno 

El següent pas va ser disposar d'una botiga pròpia i als anys 1960's la botiga, ja anomenada com La Juanita, es va instal·lar al número 3 del carrer Pons i Subirà (entre el mercat i l'església) en un edifici de tres plantes que servia de magatzem i botiga de vendes. La Juanita va acabar esdevenint un establiment de roba femenina de referència per a senyores que cercaven una certa distinció en un barri històricament popular com era el Poblenou. La boutique, com se l'anomenava, va començar a importar gènere de Paris en aquells anys de consolidació de l'anomenat prêt-a-porter. També van ser moltes les veïnes del barri que van passar per La Juanita a escollir el seu vestit de núvia.

A començaments de 1975 la botiga i l'edifici es van reformar amb profunditat amb una façana ceràmica de torns verdosos i un interiorisme més modern.

El 2013 la històrica botiga poblenovina va tancar i va esdevenir un magatzem durant un parell d'anys més.

*2014.- L'escala interior de La Juanita era un dels seus elements més singulars. Aquí la podem veure quan la botiga de roba femenina ja havia tancat al públic i els propietaris de l'edifici estaven pendents de nous inquilins. 

*2015.- La Juanita poc abans de convertir-se en la llibreria Nollegiu

A començaments del 2016 el llibreter Xavier Vidal va fer una aposta decidida que consistí a traslladar la seva llibreria Nollegiu del carrer Amistat número 20 a l'antic local de la Juanita. D'aquesta iniciativa en va sorgir una de les llibreries més actives de la Barcelona de començaments de segle.

CINE CALIFORNIA (1947-1968). Rambla del Poblenou 53.

 

Una de les sales de cinema més populars del barri del Poblenou durant els anys del franquisme fou el  California, situat al número 53 de la Rambla, aleshores coneguda oficialment com Paseo del Triunfo.

Va ser inaugurat el 4 d'octubre de 1947 per iniciativa de l'empresari d'espectacles C. Gomáriz a l'edifici que antigament havia ocupat l'Escola de la Cooperativa Obrera La Económica i en el mateix local on abans hi van haver els cinemes Sporting Club (1929-1935) i Rívoli (1935-1938). Durant els primers anys del franquisme havia acollit el menjador infantil número 5 d'Auxilio Social. 

El Cali, com era conegut popularment al barri, era la sala on es projectaven les pel·lícules aptes. Per això la presència de nens i adolescents era habitual i molts dies massiva. Els films de qualificació moral més severa calia anar a veure'ls al Triunfo de Pere IV o al Rellisquín (Ideal).  

 

*1947.- Notícia de la inauguració imminent del cine California a les pàgines de La Vanguardia a l'edició del dia 17 d'abril d'aquell any.

 

Amb la renumeració de la Rambla de Poblenou, a l'edifici que va acollir el cinema li va ser assignat el número 73, on el trobem avui (2019) amb els baixos ocupats per un basar xinès.

 

*2018.- Aspecte del local que va ocupar el cinema California convertit en un basar xinès. (Font: GoogleEarth).

FÀBRICA HISPANO OLIVETTI. Gran Via / Plaça Glòries (1942-1991)

Agraïments a ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ

 

*1970's.- La fàbrica Olivetti amb l'autopista cap a Mataró en primer terme. (Foto: Autor desconegut)

Camillo Olivetti (Ivrea 1868 - Biella 1943) 

Camillo Olivetti fou un empresari de la regió italiana del Piemont que el 1908 va fundar una companyia amb el seu nom que aviat es col·locaria en el primer lloc en la fabricació de màquines d'escriure a Europa.

El 1929 es va fundar a Barcelona per iniciativa de l'industrial Juli Caparà l'empresa Hispano Olivetti S.A. com a filial de la companyia italiana.
Acabada la Guerra Civil Hispano Olivetti absorbeix l'empresa La Rápida i tot seguit al 1940 adquireix un gran solar de 10.000 metres quadrats al número 866 de la Gran Via tocant a Glòries. En aquest gran espai s'hi construeix un complex industrial amb fàbrica i tallers projectat per l'arquitecte Josep Soteras i Mauri (1907-1989) en col·laboració amb l'enginyer Italo Lauro, que ocupa una superfície de 2.700 metres quadrats inaugurat el 1942.
Durant els primers anys del franquisme Hispano Olivetti és una de les empreses més afavorides pel règim. El fet de ser una filial de l'empresa mare italiana li permet disposar del seu suport tècnic, la qual cosa impedeix qualsevol competència.

*1950's.- La fàbrica Olivetti al centre de la imatge des del descampat de la Plaça de les Glòries. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1954.- Vista aèria de la fàbrica i plànol del conjunt de les instal·lacions. (Font: Arxiu Històric del Poblenou).

*1956.- Programa d'un festival organitzat per Hispano Olivetti. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

 







*1962.- Entrades de cinema amb descompte pels treballadors d'Hispano Olivetti. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)



*1960.- La zona esportiva en primer terme amb la Gran Via tallada per la via fèrria abans de la construcció de l'autopista i la urbanització de la plaça de les Glòries. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1960's.- Imatge de la fàbrica Olivetti captada des del barri del Clot, mentre s'acabaven les obres d'ampliació fins al xamfrà amb el carrer Llacuna.
 

El 1963 la plantilla va arribar als 3.200 operaris amb unes excel·lents dades d'exportació, que van convertir la fàbrica de Glòries en el centre de fabricació de màquines d'escriure més important del món, amb una producció que arribava a les 600.000 unitats a l'any.

 

El model de màquina d'escriure M40

 

  

La cadena de muntatge de les màquines calculadores

 

L'empresa es caracteritzava per les prestacions que oferia als seus obrers. Grans menjadors industrials amb abonaments que permetien disposar dels àpats a preus molt economics, guarderia per als fills i fins i tot piscina i zona esportiva amb jardins on els caps de setmana i festius les famílies dels operaris podien passar el dia. Aquesta zona d'esbarjo era també per a molts obrers de la companyia l'única alternativa de descans durant les desitjades vacances d'estiu, que no es podien permetre de gaudir-les en un altre lloc. Posteriorment l'empresa va posar també a disposició dels seus treballadors un servei de colònies d'estiu a Teià, on els fills dels productors podien passar quinze dies per un preu simbòlic.

 

La piscina i la zona d'esbarjo de la fàbrica

 

 

Calculadora Summa 25

 

L'Olivetti Lettera 35

 

*1979.- Vista aèria del complex. (Foto: AMB Geoportal de cartografia)

*1981.- Vista de la fàbrica des de la Plaça de les Glòries. (Foto: Jordi García/AFB)  

L'inici de la davallada de l'empresa es produeix als anys 1980's, quan el desenvolupament de la informàtica i l'ofimàtica comença a adquirir grans proporcions a una velocitat de vertigen. Les màquines d'escriure són substituïdes pels primers ordinadors i noms  històrics de productes d'Olivetti com Lexicon, Lettera o Pluma passaran en poc temps a la història. Les reduccions de plantilla comencen a estar a l'ordre del dia i el 1987 la fàbrica de la filial espanyola d'Olivetti tanca portes en plena febre olímpica, mentre contempla la renovació de la plaça de les Glòries i l'execució de les primeres operacions urbanístiques a la zona.

Les instal·lacions de l'edifici de la fàbrica es mantindran encara durant un temps per acollir una planta de producció de productes informàtics per al Parc Tecnològic del Vallès.

A l'octubre de 1991 l'antiga fàbrica va ser dinamitada parcialment conservant-se només l'estructura d'alguns blocs. Tot seguit, l'espai que va ocupar Hispano Olivetti va ser reformat de dalt a baix per convertir-lo en el continent d'un nou centre comercial que, més enllà de l'estructura dels seus edificis principals, eliminaria tot vestigi de l'antiga fàbrica.

*1991.- L'explosió controlada de part de la fàbrica a les planes de La Vanguardia.

*1992.- Així va quedar el solar després de la supressió de la meitat dels edificis.

 

  

*1996.- L'antic edifici d'Olivetti ja convertit en centre comercial amb el rètol del supermercat Continente al cim de la façana. (Foto: Col·lecció MACBA)

 

AVENIDA DEL CAPITÁN LÓPEZ VÁRELA (Avda. Icària entre 1949 i 1978)

Agraïments a JORDI BORONAT

 

*1950's.- Arrencada de l'avinguda del Capitán López Várela amb l'edifici de l'Economat de RENFE a la dreta i les vies de l'Estació de França a l'esquerra. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)

 

Durant un període de trenta anys, coincidents en la seva major part amb la dictadura franquista, l'avinguda d'Icària va adoptar el nom d'Avenida del Capitán López Várela.

El règim guanyador de la Guerra Civil va voler amb aquest canvi retre homenatge a un dels militars més implicats en el fracassat cop d'estat contra la República del dia 19 de juliol de 1936 a Barcelona.

Luís López Várela (1898-1936) era fill d'una família de militars, els sis germans havien ingressat a l'exércit. Com a home de confiança del general Orgaz va participar en l'aixecament contra la República des de la Caserna d'Artilleria dels Docks de l'Avinguda d'Icària.

Els revoltats, una columna d'artilleria comandada pel propi López Várela, van sortir de la caserna en direcció al centre de la ciutat, just seguint el curs de l'avinguda d'Icària. Els plans colpistes preveien l'ocupació de la Conselleria de Governació, la Capitania General i el Port. En arribar al sector delimitat pel parc de la Ciutadella i el nus de vies del ferrocarril de l'Estació de França, van ser interceptats per un grup de la Guàrdia d'Assalt recolzada per milicians anarco-sindicalistes de CNT-FAI  armats. Hi hagué intercanvi de trets i algunes baixes. López Varela va ser greument ferit i finalment detingut.

El fracàs de l'aixecament militar a Barcelona, va determinar el destí de López Várela, que seria jutjat, condemnat a mort i executat el 26 d'agost de 1936 als fossars del castell de Montjuïc. Curiosament el president Lluis Companys tindria la mateixa fi en aquell mateix lloc només quatre anys després.

Tot i la victòria franquista a la Guerra Civil no seria fins 10 anys després del seu acabament, que un grup d'addictes al règim va proposar a l'ajuntament rebatejar l'Avinguda Icària amb el nom del militar colpista que va protagonitzar allà mateix els fets de juliol de 1936.

*1949.- Retall de La Vanguardia on figuren els noms dels que van proposar a l'ajuntament dedicar l'avinguda d'Icària a López Várela.
 

*1960's.- Arribant a l'actual carrer de Marina, la via oferia aquest aspecte. Al fons es pot veure la xemeneia de Can Folch. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou).  

 

Incorporada al nomenclàtor urbà amb el nom del militar, l'antiga avinguda d'Icària no va canviar gaire durant aquelles tres dècades. Malgrat la seva considerable amplària seguia sent una via presidida per un paisatge bàsicament industrial i ferroviari. Fàbriques com les de l'Aigua Oxigenada Foret, Titan, Laboratoris Ferrer, Motor Ibérica -després Nissan- s'escampaven pels marges de l'avinguda.

El primer tram per sota de les vies del tren portava fins a un pas a nivell, que permetia conectar aquesta avinguda amb el segon tram que portava fins a la porta del cementiri del Sudoest. L'única obra de superfície destacable durant aquells de trenta anys va ser la construcció d'un pas elevat amb un pont metàl·lic prefabricat d'un cridaner color blau, que salvava les vies i va millorar el trànsit de mercaderies entre el port i la zona de Poblenou. Una impresentable i escarransida zona verda i de jocs infantils sota mateix del pont va ser una demostració més de la manca de sensibilitat envers el ciutadà d'aquell règim dictatorial i opressor.

L'altra gran obra pública va ser la construcció el túnel del metro de la línia 4, que al novembre de 1973 ens va deixar per la història una explosió al subsòl que va endarrerir encara més les obres.

 

 

*1974.- Retall d'un reportatge publicat a La Vanguardia de 21 d'agost d'aquell any sobre l'estat de les obres del metro a l'avinguda del Capitán Lopez Varela a resultes d'una explosió.

 

El final de la història és força conegut. El 1978 l'ajuntament democràtic va recuperar el nom d'Icària i a la dècada següent l'arribada de les olimpíades seria el detonant per modificar de dalt a baix aquell entorn donant pas a la construcció de la Vila Olímpica. El primer tram va ser rebatejat amb el nom de carrer del Doctor Aiguader fins a un nou flamant carrer de Marina, que havia estat obert fins al mar. El segon tram, de Marina a la porta del cementiri, conserva el nom d'Avinguda d'Icària, que mai hauria d'haver perdut.

 

*1970's.-  El segon tram de l'avinguda del Capitán López Várela portava fins al cementiri. (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)

XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

 

Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.

L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.

 

*1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

*1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

*1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

 *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BERNAT CALBÓ. Poblenou (1957-2017)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1957.- Dia de la inauguració de la parròquia de Sant Bernat Calbó amb el campanar encara per acabar, l'1 de novembre d'aquell any. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1960.- L'església captada des de la Rambla de Poblenou.

 

Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).

L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company

 

*1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.

 

Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.

El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.

 

*1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)

 

L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. Hi dominaven el formigó i el maó vist i tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.

El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.

 

*2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)

 

El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.

 

*2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.

 

Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.

 



*2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)

  

NOVA SENTO: Societat Esperantista. Poblenou. (1914-1938)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1920.- Vermut per commemorar el sisè aniversari de Nova Sento. (Font: todocoleccion.net)

El 1914 un grup de joves del barri de Poblenou va crear el Grup Esperantista Nova Sento (Nova Sensació) amb l'objectiu de fomentar i difondre l'ús de l'esperanto com a llengua universal auxiliar i comuna a tota la humanitat. La seva primera seu estigué emplaçada al Casal Catalanista del carrer de Venero i dos anys després s'instal·laren a la Cooperativa L'Antiga Independent al número 151 del carrer Enna (avui Ramon Turró).[1]

Amb l'arribada dels anys 1920's el grup passà anomenar-se oficialment Societat Esperantista Nova Sento i a l'estiu de 1924 es mudaren a la seu de la Cooperativa La Flor de Maig del carrer Wad-Ras (avui Doctor Trueta). S'hi impartien cursets diaris i totalment gratuïts en horari nocturn i s'organitzaven nombroses excursions i sortides. També es facilitaven contactes postals a tot el món per poder mantenir-hi correspondència en esperanto. La societat va arribar a aplegar en una biblioteca un gran nombre d'obres i llibres en l'idioma universal. Editaven un butlletí mensual anomenat Monata Bulteno.

Nova Sento va continuar la seva història itinerant pel Poblenou. Al setembre de 1930 es van traslladar al carrer Independència 79 on hi havia la seu del Centre Democràtic Radical i posteriorment als locals d'Esquerra Republicana del carrer Llull 201. 

El 17 de desembre de 1932 amb la Segona República ja proclamada, Nova Sento es va mudar als baixos del número 1 del carrer Llacuna on va poder finalment obrir el seu propi local social, que va funcionar fins que a finals de 1938 quan amb la perspectiva de l'acabament de la Guerra i l'ocupació imminent de Barcelona van dissoldre la societat.

*1932.- Un grup d'esperantistes de Nova Sento davant del seu local social del carrer Llacuna 1. (Foto: Fons Carme Piqué i Bofarull)

[1].- Gili, Joan. Revista Poblenou núm. 1. Desembre 1924 

FONERIA TORRAS HERRERIA Y CONSTRUCCIONES (Can Torras dels Ferros). Poblenou (1882-1988)

Article elaborat en col·laboració amb MIQUEL F. PACHA. Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

Fundada per la família de l'arquitecte i professor de mecànica i resistència de materials Joan Torras i Guardiola (1827-1910), la Foneria Torras Herrería y Construcciones S.A, coneguda popularment entre els poblenovins com Can Torras dels Ferros, va ser una de les empreses més importants de Poblenou dedicades a la construcció d'estructures metàl·liques

L'any 1875 Joan Torras ja havia instal·lat un petit taller al soterrani del seu domicili particular a la Ronda de Sant Pere, on també hi treballà Pere Falqués. Pocs anys després (1877) li són adjudicades les obres per a executar el pont de Sant Agustí sobre el Riu Onyar a Girona [1]. És aleshores quan Torras decideix esdevenir empresari i fabricant a la vegada, sense deixar de banda la seva tasca docent. El 1882 compra uns terrenys pròxims a l'antiga carretera de Mataró al Poblenou i aixeca allà la fàbrica de la seva empresa Talleres del Arquitecto Juan Torras. Els terrenys s'estenien per una superfície equivalent a tres illes Cerdà entre els carrers Enna (avui Ramon Turró) i Llull en direcció mar/muntanya i entre els actuals carrers Zamora i Ávila en direcció Llobregat/Besòs.

L'arquitecte Joan Torras i Guardiola, fundador de l'empresa. (Font: fototeca.cat)

*1887.- La bastida que va permetre aixecar el monument a Colom al Portal de la Pau

El 1887 l'execució de la gran bastida per enlairar el monument a Colom li va valer un gran reconeixement internacional fins al punt que se'l coneixia com l'Eiffel català. També va col.laborar en nombroses construccions aixecades amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 a l'entorn del Parc de la Ciutadella i moltes de les edificacions modernistes de l'Eixample tenen les seves estructures calculades i dissenyades per Torras.

*1920's.- Interior d'una de les naus amb el tren de laminació a la fàbrica Torras Herrerias y Construcciones 

*1923.- Anunci de l'empresa Torras que tenia les oficines centrals a Ronda de Sant Pere i dues sucursals a Madrid. (Font: Col·lecció Francisco Arauz)

Quan Torras va morir a l'any 1910, el negoci va passar al seu fill Joan Torras i Puig, que va succeir al seu germà gran Josep quan morí enverinat per una ingesta d'ostres durant el seu viatge de noces. [2].

Sota la direcció de Torras fill, l'empresa va anar creixent i el 1918 es va constituir en societat anònima amb el nom de Torras, Herrería y Construcciones S.A. 
El 1930 l'empresa opta per executar un pla de modernització de les instal·lacions del Poblenou. Dos forns Martin-Siemens i dos trens de laminatge són els encarregats de produir i donar forma a l'acer, mentre la foneria fabrica peces de motlle de ferro fos. Un tercer sector de la fàbrica està format per tres grans naus on es construexien les estructures metàl·liques. Amb l'esclat de la Guerra Civil l'empresa és col·lectivitzada el 1936  i incautada pel govern central el 1937  

*1933.- Les tres illes que ocupava la fàbrica Torras sobre un plànol municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Acabada la Guerra l'empresa torna a mans dels seus propietaris i el 1942

*1940's.- L'activitat a l'interior de l'empresa durant la posguerra es va mantenir. Al fons a la dreta es pot veure la silueta de l'edifici de La Prote. (Font: Arxiu Històric de Poblenou)

*1944.- La coberta metàl·lica de l'ampliació del Camp de Les Corts també provenia de la fàbrica de Torras al Poblenou.

*1960's.- Dues imatges exteriors de la fàbrica ja incorporada totalment a la trama urbana del Poblenou. (Font: Arxiu Històric del Poblenou)

L'empresa va passar per dificultats a finals dels anys 1960's quan es declarà en suspensió de pagaments després d'una forta inversió en la renovació de la seva maquinària . Finalment però, es va poder recuperar i va continuar la seva activitat al Poblenou fins l'any 1988 quan el complex industrial va ser enderrocat paral·lelament a la construcció de la Vila Olímpica. 

Algunes de les obres més importants encarregades a Torras i a la seva empresa:

1876.- Col·legi -Església de Sant Pacià a Sant Andreu de Palomar
1888.- Estructures del Palau de Belles Arts i del Palau de la Indústria i coberta de l'Umbracle al recinte de l'Exposició Universal.
1888.- Bastida per la construcció del Monument a Colom
1906.- Estructura de la Casa Vidal
1906.- Estructura metàl.lica de la Torre d'Aigües de Dosrius al cim del Tibidabo
1906.- Escorxador públic de Gràcia
1925.- Estació de tren de Portbou
1925.- Mercat Central de València
1926.- Estació de França a Barcelona
1927.- Edifici de la Telefònica a Plaça Catalunya
1927.- Cobertura dels rafals del port de Barcelona
1934.- Gran Price a Barcelona
1934.- Garatge del Monestir de Montserrat
1940.- Pont sobre el Llobregat a Monistrol de Montserrat
1941.- Pont sobre l'Ebre a Mora d'Ebre
1942.- Edifici Fàbregas a la plaça Urquinaona
1943.- Tallers de RENFE a Sant Andreu

També van fer les estructures del Pont de Sant Agustí sobre el rei Onyar a Girona, les cobertes i estructures metàl·liques dels mercats de Lleida i Tortosa i van col·laborar en les obres d'enginyeria del Canal de Sant Boi, la carretera de Can Tunis, el pont metàl·lic de La Bauma i el camí del Bogatell.

[1].- El pont de Sant Agustí sobre el riu Onyar a Girona va ser malauradament enderrocat el 1974.
[2].- Feliu Torras, Assumpció. Les ostres mortíferes. Una mort que va marcar la història de l'empresa Torras, Herrería y Construcciones. S.A. Arxiu Històric del Poblenou.