LA PINEDA. Bar - Restaurant. Paral·lel 188. (1950's-2003)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment amb molta història del barri de Sant Antoni, al sector més pròxim a la Plaça d'Espanya va ser el bar i restaurant La Pineda. Situat al número 188 del Paral·lel, quan aquell carrer encara estava dedicat al Marquès del Duero, va ser un local que es nodria bàsicament de tres tipus de clientela. D'una banda, hi havien els freqüentadors del món de les apostes de les curses de llebrers del canòdrom Pabellón, de l'altra els firaires, expositors i congressistes habituals dels certàmens que acollia el recinte de la Fira de Montjuïc, en aquella Barcelona trista a la qual el porciolisme havia convertit en ciudad de ferias y congresos, i finalment, una clientela fidel i consolidada, integrada per veïns del barri, que el freqüentaven bàsicament els caps de setmana i festius tant a l'hora del vermut com a l'hora del dinar. La Pineda disposava d'una àmplia terrassa exterior, que aprofitava la considerable amplària de la vorera i que era un lloc idoni i molt concorregut per fer l'aperitiu.

L'escriptor i fotògraf Jordi Rodríguez Artés [1] [2], ha escrit un díptic literari força interessant en el que recull la vida d'un seguit de personatges d'aquest extrem de l'avinguda Mistral i el Paral·lel, a la vegada que fa una denúncia contra la gentrificació que des de fa anys afecta amb crueltat la vida del barri de Sant Antoni.

Amb el canvi de segle el restaurant La Pineda continuava acollint els veïns del barri, tot i que no va sobreviure gaires anys més, quan el Josep Maria, el seu propietari, va decidir jubilar-se i el seu fill no va voler continuar el negoci. En aquells últims anys, el Miquel, un cambrer bigotut i vestit impecablement amb l'uniforme reglamentari blanc amb corbatí negre, era l'ànima del menjador. Finalment, el restaurant va tancar a finals de març de 2003

El restaurant Arànega va succeir La Pineda als primers anys d'aquest segle i va plegar cap al 2018. Posteriorment s'hi va instal·lar una hamburgueseria convencional i despersonalitzada amb el nom de Wild Beef especialitzada, com no podia ser d'altra manera, en menjar ràpid i greixós pels turistes.

________

[1].- Rodríguez Artés, Jordi. Abisme Mistral. ISBN  978-84-09-31524-6. Barcelona. 2021

[2].- Rodríguez Artés, Jordi. Cruel Monopoli. Tintamotora. Barcelona. 2024

LUTZ. Bar-Restaurant. Mallorca 196 (1940-1946)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

Des que el general Juan Yagüe va entrar victoriós a la plaça de Catalunya aquell 26 de gener de 1939, Barcelona va viure un procés imparable, que va convertir la capital catalana en un centre de conspiracions i d'espionatge nazi almenys fins que la guerra no es va decantar clarament a favor de les potències aliades 

Entre els locals proalemanys que es van establir a la Barcelona de la immediata postguerra espanyola, hi destacà especialment el bar restaurant Lutz situat al número 196 del carrer de Mallorca, entre els d'Aribau i d'Enric Granados. Allà s'hi reunia habitualment la flor i nata dels alemanys afincats a Barcelona, que mantenien una inquebrantable adhesió al règim hitlerià [1]. El local ja existia des d'almenys el 1935, abans de la Guerra Guerra civil segons es desprèn d'un anunci publicat a La Vanguardia aquell any en què es cercava un violinista acordió pel restaurant. 

*1935.- Anunci publicat el 30 de març d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El promotor del local va ser Otto Hermann Lutz Konz, un exmariner nascut a Dürmenz el 1903, que havia exercit d'espia a Bèlgica d'on va ser expulsat al començar el conflicte europeu abans d'establir-se definitivament a Barcelona a l'any 1939 poc després d'acabar la Guerra Civil. El 1941 va fer-se càrrec del restaurant amb la seva esposa Rosa [2]

El novembre de 1944, quan al règim franquista començava a tenir clar que els nazis perdrien la guerra, Lutz va ser internat en un balneari de Caldes de Malavella i finalment repatriat al 1946. Havia posseit un terreny a Castelldefels i el restaurant que duia el seu nom i que servia cobertura als agents nazis i de contacte amb l'Abwehr a Barcelona [3] 

La caiguda en desgràcia i desmoronament de l'Estat nacionalsocialista de Hitler amb la victòria final dels aliats a la Segon Guerra Mundial, va precipitar la desaparició del bar Lutz. que un any després esdevindria el restaurant El Caballito Blanco després d'un breu període com El Caballo Blanco.   

*1947.- Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de l'Alemanya de Hitler, el Restaurant Lutz va tancar i es va convertir en El Caballito Blanco. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

La llista d'establiments que van acollir trobades habituals de la parròquia hitleriana a Barcelona era llarga i incloïa els locals següents:

* Bar Cádiz, també conegut com Bar La Jungla (Montserrat 10)

* Bar Tokio (Consell de Cent 257)

* Joieria Bauer (València 270 bis)

* Cafè El Oro del Rhin (Gran Via 601 - Rambla de Catalunya)

* Cafè Sevilla (Gran Via 624 - Rambla de Catalunya). Davant de l'anterior

* Cafè Terminus (Aragó - Passeig de Gràcia)

* Cafè Zum Zillertal (Provença 228)

* Parador del Hidalgo (Passeig de Gràcia XXX)

* Hotel Majestic

* Hotel Ritz

* Hotel Peninsular (carrer de Sant Pau 34-36) 

* Partit nazi (seu del carrer d'Aragó 275)

_______

[1].- A l'any 2006 es van desclassificar documents reservats de la Segona Guerra Mundial, que eren dipositats a l'Administració dels Estats Units, i es va poder disposar d'aquestes dades gràcies a que el peridosta Jordi Finestres hi va accedir (Diari de Girona 23/2/2007)

[2].- Informació publicada a La Vanguardia el 25 de febrer de 2007

[3].- L'Abwehr (defensa en alemany) van ser els serveis d'intel·ligència, espionatge i contraespionatge alemanys. Havien estat creats el 1921 i van ser fortament reorganitzats durant el nazisme. Van mantenir una gran rivalitat amb la Gestapo i las SS per raons d'influència sobre el Führer. Finalment. el 1944, Hitler va dissoldre l'Abwehr després de patir un atemptat frustrat.  

BAR CAFÈ RAMON. Comtal 30 (1930's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

*1952.- El Bar Ramon a la cantonada del carrer Comtal amb el de n'Amargós, prop de la Via Laietana. (Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC)

A l'any 1952 el reputat fotògraf Gabriel Casas i Galobardes va fer un excel·lent reportatge fotogràfic sobre el Bar Ramon. D'aquest establiment se'n té notícia des dels inicis dels anys 1930's, quan era popular al barri per la penya de aficionats al joc del dominó que s'hi aplegaven sovint.

*1932.- Emplaçament del Bar Ramon en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Notícia de la celebració d'un àpat al Bar Ramon el 29 de maig d'aquell any, promogut per la penya de jugadors de dominó que hi havia instaurada al local (Font: El Diluvio 31/5/1932. ARCA)

L'establiment, propietat de Ramon Llach, va viure una altra etapa d'esplendor al voltant dels anys 1950's i 1960's. Va tancar a finals de la dècada dels 1980's. 

*1952.- Dues imatges de l'interior del Bar Ramon quan era un punt de referència per anar a fer-hi l'aperitiu. S'hi veuen els pernils penjant rera la barra i unes prestatgeries sempre corulles d'ampolles de vi i de vermut. ((Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC). 

Avui (2026) i des de fa vàries dècades, el local acull el bar restaurant gallec Anduriña.

CANTINA / XOCOLATERIA LA CATALANA. (1862-1920's) Estació del tren de Sarrià. Plaça de Catalunya

 MIQUEL BARCELONAUTA

L'antiga cantina de l'estació del ferrocarril de Sarrià, emplaçada a la plaça de Catalunya al final de la Rambla de Canaletes, havia estat inaugurada pràcticament de manera conjunta amb l'entrada en servei de l'estació al juny de 1862. Era un modest establiment per atendre als usuaris del tren amb cafès i begudes mentre esperaven l'arribada o la sortida dels combois. 

Posteriorment, es va convertir en una xocolateria batejada amb el nom de La Catalana i constitueix l'antecedent directe de l'històric Cafè Bar Zurich, el local que va presidir aquell mateix indret durant molts anys als baixos del cantó de l'edifici de l'estació més pròxim a la plaça de Catalunya   

1910's.- Vista de la vorera de la Plaça de Catalunya entre Canaletes i en carrer Bergara, que deixa veure en primer terme la Xocolateria La Catalana situada als baixos de l'edifici de l'estació.

L'operació de compravenda que va donar lloc al Cafè Zurich i a la desaparició prèvia de La Catalana va tenir lloc al 1920 quan el senyor Serra va vendre l'establiment a l'Andreu Valdeperas, un empresari provinent d'Olesa de Montserrat amb molt bon ull clínic pels negocis d'hoteleria. Valdeperas va copsar ràpidament que l'emplaçament del local era l'idoni per oferir una bona rendabilitat econòmica i el transformà en el Cafè Zurich que a la llarga disposaria d'una terrassa de gran dimensions sobre la vorera, situada al costat de l'accés soterrani al Gran Metro (actual línia 3) i al propi Ferrocarril de Sarrià que des del 1928 funcionava també soterrat.

Ampliació de la fotografia anterior amb vista a l'entrada a la xocolateria.

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (II). Les primeres modificacions a l'original. (1890-1908)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a  ENRIC COMAS i PARER

*1890's.- Aspecte del segon quiosc de Canaletes (Foto: Autor desconegut)

A l'any 1890, l'aspecte del quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes va canviar. Sense moure'l del seu original emplaçament, a una distància d'uns 10 metres després de la font en direcció a la plaça de Catalunya, va ser reformat amb una discreta ampliació que mantenia bàsicament el seu aspecte original, El volum general de l'establiment, però, era de dimensions més grans, amb un taulell de marbre més àmpli i una coberta de superfície molt més irregular que en la primera versió a quatre aigues.. 

El nom de La Mar de l'anterior quiosc, ja no apareixia al tendal ni a la coberta, on hi figurava repetidament el nom de Canaletas. El serrell de sota de la coberta, treballat en fusta, resseguia el nou perimetre poligonal. De sobre del taulell arrencaven unes columnes resoltes amb uns arcs de tamanys diversos i d'inspiració neomudejar. Al frontal hi apareixia un escut de Barcelona coronat per la figura d'un rat penat. També es va multiplicar el nombre de globus de llum que penjaven sobre el taulell i que continuaven anunciant el nom de les principals begudes que s'hi servien. 

Aquest segon quiosc va romandre a la Rambla fins al 1908. Fou aleshores quan l'arrendatari Esteve Sala en va promoure una reforma en profunditat encetant una nova etapa (1908-1919), que li va donar un aspecte modernista després de l'execució del projecte de quiosc de Josep Goday.

*1890's.- Un altra imatge del segon quiosc on destaquen els acabats sobre el taulell de begudes (Foto: Autor desconegut).

PIOLINDO. Pollastres a l'Ast i menjar casolà. Freixures 6 (1962-2019) i Marià Cubí 5.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a LLUÍS GELIS, ENRIC H. MARCH, JAUME SUSANY, JOANA FRANCÉS i ALFONS MARTÍN

El Piolindo del carrer Freixures a la dreta en una aquarel·la d'Alfons Martín.  

Durant els difícils anys de la posguerra, el pollastre va passar de ser un producte gairebé de luxe a un article de consum generalitzat i a l'abast del gran públic. Una de les causes dels seu adveniment va ser el fenòmen dels pollastres rostits com a conseqüencia de l'establiment de granges de cria intensiva. Els primers pollastres a l'ast van aparèixer a Barcelona cap als inicis dels anys 1960's. Locals com el Kikiriki a Hostafrancs o Los Caracoles al carrer Escudillers van ser alguns dels pioners. El procés de rostir-los tots sencers, adobats prèviament amb llimona, sal, pebre i sovint altres herbes, després de travessar-los amb una mena d'espasa giratòria davant una font de calor, permetia que el resultat final fos d'una exquisidesa inigualable i estalviés la feina de cuinar-ho a casa. 

Si hi ha un establiment que seria injust oblidar quan recordem el recurs del pollastre a l'ast per salvar qualsevol àpat, és obligat parlar del Piolindo, un local extarordinàriament popular que des de finals del 1962 es va establir al barri de Santa Caterina prop del mercat i servia pollastres a l'ast a banda d'altres menjars per emportar o per consumir al propi bar. L'establiment era emplaçat al carrer de les Freixures [1], una via estreta, com gairebé tots els carrers de Ciutat Vella, que unia el perllongament de l'Avinguda de la Catedral (des del 1972 dedicat a Francesc Cambó) amb el carrer de Sant Pere Més Baix.

A l'octubre de 1962 el diari vespertí El Noticiero Universal explicava que s'havia inaugurat un establiment promogut per l'empresa gallega Hijos de Marcelino Herranz S.L., que disposava d'unes granges avícoles que permetien servir grans quantitats de pollastres rostits.

*1962.- Titular d'un petit article sobre l'obertura del Piolindo del carrer Freixures que publicada a El Noticiero Universal a l'edició del 30 d'octubre d'aquell any. (Font:ARCA) 

L'èxit dels pollastres rostits del Piolindo va animar als seus promotors a obrir una segona botiga fora de Ciutat Vella i el lloc escollit va ser a mig camí entre Gràcia i Sant Gervasi, allà on arrenca el carrer Marià Cubí prop de la plaça de la Gal·la Placídia.

*1964.- Retall de publicitat dels dos Piolindos, que feia esment als seus populars pollastres sense utilitzar encara la denominació a l'ast. (Font: El Noticiero Universal / ARCA) 

*1970's.- Interior del Piolindo amb la barra i les columnes revestides amb petites rajoletes multicolors. (Foto: Pere Castaño) 

I amb el pas dels anys el Piolino va esdevenir un referent del menjar econòmic i de qualitat on, a banda dels pollastres, si podien menjar canalons, croquetes, empanadilles. S'hi servia també xampany -després cava- amb porró i al propi menjador hi havia un rentamans amb la pastilla de sabó encastada en un ferro. El panorama a l'interior era d'allò més divers, però sempre amb el concepte popular com a denominador comú. La clientela del dia a dia aplegava una fauna molt diversa on no hi faltaven operaris, paletes, gent jove, habituals del mercat, gent del barri i algun malfactor camuflat que dintre del local mai provocava problemes. Anar els diumenges al matí buscar el pollastre i algunes coses més al Piolindo era com una mena de ritual per a molts veïns i clients.  

La venda per emportar-se el menjar a casa va anar guanyant cada cop més adeptes i l'establiment es va convertir en una rostisseria. La sucursal de Marià Cubí va tenir un mal final, destrossada per un incendi, en els primers anys després del canvi de segle.

La decadència del Piolindo del carrer Freixures va començar entrada la dècada dels 2010's. Canvis de propietaris, pèrdua progressiva del seu concepte popular, un incendi al 2018 i finalment la pandèmia. Tot plegat acabaria amb el local regentat per un nous amos orientals, que no van saber conservar ni recuperar l'antic carisma del local. A partir d'aquí el Piolindo, tot i consevar el seu nom de sempre, va convertir-se en un local més, amb la vulgaritat pròpia d'allò que ja no és autèntic i amb referència a entrepans i menjar xinesos al rètol.  

_______

[1].- Alfons Martín en el seu blog rondaller ens explica l'origen del nom del carrer Freixures. Podeu consultar-ho en aquest enllaç: https://www.rondaller.cat/2019/12/18/carrer-freixures/

CRISTAL CITY. Bar-Llibreria. Balmes 294. (1957-2000's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment un pèl insòlit en el seu temps, el Cristal City va obrir-se al públic a l'any 1952 com un bar cafeteria convencional al número 294 del carrer de Balmes, tocant a Santjoanistes, prop de la plaça Molina. No va ser però, fins el 1957 que se'n feu càrrec Pelegrí Rovira, l'home que hi va incorporar els llibres. En aquell mateix barri, al carrer Sant Elies, l'editor Carles Barral hi tenia el seu pis, que era el lloc habitual de reunions literàries d'un grup d'escriptors emergents del moment (Ferrater, Goytisolo, Gil de Biedma...).  El Cristal City donava sovint continuïtat externa a aquestes tertúlies.

Al local s'hi venien llibres a la vegada que s'hi consumien begudes. L'interior era ple de prestatgeries que arribaven fins al sostre i permetien fullejar i llegir els exemplars exposats, però no emportar-se'ls. Per tant, no va fer mai les funcions de biblioteca. Les novetats editorial s'exhibien rere el mostrador. Durant la dictadura allà s'hi podien llegir també els llibres prohibits pel règim, que publicava Ruedo Ibérico i que el propietari ocultava amb cura i precaució. Ben aviat aquest bar es convertiria en un lloc idoni per celebrar-hi còctels literaris (els de Seix Barral eren força habituals ). La part del fons del local tenia un aire familiar i intimista, que semblava més aviat l'interior d'un habitatge privat que no pas el d'un establiment públic. Durant els anys 1960's i 1970's, el Cristal City va tenir especial anomenada per la seva singularitat i perquè tothom el considerava un lloc tranquil de clientela culta. 

LA MONTERA. Cafè-Restaurant amb Cinematògraf. Plaça Espanya (1900-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, ENRIC COMAS i PARER i DARIUSZ OSIAK

*1900.- Vista del Cafè La Montera i de l'entorn de la cruïlla Tarragona/Gran Via poc després de la inauguració de la plaça de toros Les Arenes. (Foto: Hauser i Menet / Col·lecció Privada Dariusz Osiak). 

*1903.- Una altra vista de la Plaça de Toros Les Arenes amb el local de La Montera a l'esquerra de la imatge. Si es compara aquesta imatge amb l'anterior comprovarem que ja s'havia anivellat el trajecte del carrer Tarragona. (Font: Postal acolorida de  Samsot y Missé Hermanos. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Local situat a la Plaça Espanya davant mateix de la Plaça de Toros de les Arenes a l'indret conegut com la Vinyeta just on arrencava el carrer Tarragona, el Cafè La Montera va començar a atraure els amants i aficionats als toros, amb un nom del local que evocava inequívocament l'ambient taurí, que ben aviat es començaria a respirar en aquella zona arrel de la inauguració de la nova plaça el dia de Sant Pere de 1900. Ja durant les obres d'edificació de Les Arenes, Joan Montané, un petit fabricant de caixes de cartró i fusta establert a Sants, va tenir la bona pensada de comprar el magatzem de vins Cal Duran i dividir-lo en dues parts amb la idea d'instal·lar-hi dos establiments separats [1]. Així s'explica l'origen de La Pansa i del Cafè de La Montera, que van ser inaugurades el dia 29 de juny de 1900 coincidint amb l'obertura oficial de la Plaça de Les Arenes. Montané va imposar als arrendataris dels locals una doble condició: A La Pansa només s'hi servirien cafès i begudes mentre que a La Montera únicament menjars [2]. A aquesta parella de locals s'hi afegiria uns mesos després l'anomenat Al Canto ja a la cantonada amb Creu Coberta, al costat del primer cinema Bohème.

  

A La Montera no solament s'hi servien menjars sinó que ja des del inici de la seva activitat s'hi van programar diverses varietats, especialment concerts dirigits pel mestre Duran amb actuacions del pianista Regàs, del violinista Peyrats i del cor humorístic La Trompeta. 

*1900.- Primers anuncis de La Montera publicats a La Publicidad al mes de juliol d'aquell any (Font: ARCA / La Publicidad)

*1901.- Un anunci de la fàbrica de Joan Montané primer propietari dels locals del Cafè La Montera i de La Pansa. (Font: Anuari Riera 1901). 

*1902.- Notícia de la participació dels establiments de la Plaça Espanya en l'envelat del centre de la plaça. Cal destacar que l'espai no s'identificava encara com a Plaça d'Espanya sinó com Esplanada de la Creu Coberta. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 22 de setembre)

Des de ben aviat, La Montera va generar una activitat social molt rica gràcies a la gran sala de què disposava al seu interior, la qual acabaria oferint projeccions cinematogràfiques i funcionant amb regularitat com a cinematògraf.  

El 1904 La Montera va comptar amb una efímera pista de patinantge pròpia. D'aquest skating se'n parlava a la publicacio esportiva Los Deportes.

*1905.- L'afició a patinar començava a créixer a la Barcelona d'aquells anys i La Montera, segons consta en aquesta publicació va comptar amb el seu propi skating, que no obstant, va durar poc, (Font. ARCA. Revista Los Deportes 7.1.1905)  

També era habitualment la seu dels actes organitzats per la Unió Federal Nacionalista Republicana d'Hostafrancs. 

*1905.- Anunci publicat al diari La Publicidad durant els mesos de maig i juny d'aquell any on s'oferia en arrendament la sala d'actes de La Montera. L'anunci a diferència de l'anterior, ja identifica la Plaça Espanya amb el seu nom. (Font: ARCA).

*1910.- La Montera va acollir sovint actes de les comissions santsenques i hostafranquines per l'alliberament dels presos de les revoltes de la Setmana Tràgica. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 9 de juny). 

*1910.- Relació de quantitats ingressades en les captes Pro-presos. Entre elles la del míting celebrat al cinematògraf de La Montera (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 8 de juliol). 

*1910.- Convocatòria als socis de la Unió Federal Nacionalista i Republicana d'Hostafrancs per assistir a la inauguració del monument al Doctor Robert de la Plaça de la Universitat. (Font: El Diluvio. Edició del 13 de novembre /ARCA).

                         

*1910's.- Una imatge de la plaça Espanya amb una notable animació al voltat de la plaça de toros. Al fons a l'esquerra de la imatge s'hi pot veure el Cafè de La Montera

Com anècdotes esdevingudes al cinematògraf de La Montera, la premsa de l'època va destacar la caiguda d'una nena des del pis superior a la platea de la sala (1910), així com de l'agressió a la noia de la taquilla del cinema (1914). 

*1910.- El Diluvio. 31 d'octubre.  (Font: ARCA)

*1914.- La Publicidad. 6 d'abril. (Font: ARCA)

*1913.- Anunci a La Vanguardia de la venda del cinema La Montera. (Font: ARCA)

Durant la dècada del 1920's, el Cafè La Montera acabaria essent absorbit per La Pansa que es va expandir fins a la cantonada amb el carrer Tarragona ocupant per tant el seu local. 

-----------  

[1].- Lladó Figueras, Josep Maria i Cuello, Ramón. Memorias anecdóticas del Bar La Pansa I. Sans! octubre de 1956.

[2].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Viena Edicions. 2013. 

TOOTSIE. Bar cinèfil. Calàbria 29 (1984-2021)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

*2000's.- Entrada del Tootsie amb el rètol del local decorats amb neons.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

Un fragment de la carta del Tootsie amb els sandvitxos que s'hi servien

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat

PIPER'S TAVERN. Buenos Aires / Villarroel (1970 - 2023)

 

*1970's.- Logotip dels primers anys del Piper's

Un dels bars que, com es diu popularment, es va posar de moda a partir dels inicis dels anys 1970's fins esdevenir un lloc de trobada preferent pels habituals de la zona, els més joves a les tardes i els més madurs als vespres. Destacava en els seus primers anys com a whisqueria amb uns motius decididament escocesos en la decoració i el logo del local. Eren els temps dels magatzems Sears, de La Oca i de l'eclosió de les pizzeries al barri (Italia, Mario, La Mamma...) i al mateix temps del boom de les discoteques de l'aleshores coneguda com a zona Calvo Sotelo.

*1970.- Retall de premsa del dia 3 de novembre publicat a El Noticiero Universal. Aleshores encara era habitual que un representant de l'església beneís el nou local el dia de la inauguració. (Font: ARCA). 

Amb els pas dels anys Piper's va anar evolucionant i reconvertint-se cada vegada més en un restaurant ràpid, freqüentat sovint per executius i homes d'empresa de la zona -Joan Laporta inclòs-  i esdevenint un referent de la zona. Després de successius canvis de direcció el local es va anar adaptant als nous temps. Només així s'explica que amb el mateix nom arribés als cinquanta anys de vida. 

En els últims anys el local va canviar la seva marca gràfica. El gaiter escocès va ser substituït per un fons vermell amb el típic estampat a quadres també escocès i el local va passar a formar part de l'empresa del Grup Cacheiro. Es va especialitzar en tapes i també s'hi podien veure partits de futbol per televisió a través d'una gran pantalla i gaudir d'un bon assortit de cerveses d'importació.  Al 2023 el local va tornar a ser reformat i aleshores va perdre l'històric nom de Piper's Tavern.

* 2010.- El logotip de Piper's Tavern en la seva última època.

CAL BONETE. Restaurant. Morales 28. (1973 - 2023)

Un dels últims bars-comidas supervivents a l'entorn de la progressivament desapareguda Colònia Castells va ser Cal Bonete, un local entranyable que acumulava tots els requisits per enquadrar-lo dintre de la tipologia de restaurant de barri i de menjars casolans. S'hi respirava un ambient de proximitat entre els clients i el servei i una pàtina de punt d'avituallament de la classe obrera proletària, que hi feia cap a les estones que la jornada laboral li permetia per mantenir el cos a punt i continuar la feina, en un entorn on, sobretot en els seus últims anys, ja només hi quedaven quatre carrers mal comptats del que havia estat la Colònia Castells. Un barri progressivament engolit ja a partir dels anys 1960's quan havia començat a patir l'assetjament urbanístic i mobiliari en d'aquell extrem del districte de Les Corts, que limitava amb la Travessera, l'avinguda de Sarrià i el carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i on també el popular i veí canòdrom Loreto havia claudicat a l'avenç imparable de l'especulació urbana i els pisos nous. En aquest indret conegut com el Camp de la Creu, la minúscula plaça del Carme era una mena centre neuràlgic popular, pintoresc i superat pel pas dels anys on, a partir de l'arribada del nou segle XXI, es va començar a perdre gairebé tot per consolidar un barri relativament benestant.

Al número 28 del carrer Morales hi havia Cal Bonete on s'hi menjava el mateix que qualsevol àvia o mare de família obrera podria haver cuinat a casa per la família. Havia estat obert al 1973 i la seva barra i les parets conservaven encara aquells rajols amb formes circulars i cridaneres tan pròpies de l'època. Un negoci que Carmen Monfort i la seva mare havien consolidat i que seria injust d'oblidar quan es repassa la història d'aquella entranyable barriada. 

*1970's.- Cal Bonete al carrer Morales durant els seus primers anys. (Foto: Anton Rosa. Família Monfort).

*2023.- Interior de Cal Bonete. (Foto: Alberto García Moyano /El Periódico de Catalunya)

La paella dels dijous, la tripa, les sardines.... eren el petit tresor que sortia de la cuina del fons del local. En els últims el restaurant va adquirir una certa rellevança i més enllà de la seva funció social d'alimentar als treballadors de la zona, altres clienteles amants de la cuina tradicional i dels restaurants autèntics i en perill d'extinció com era el cas de Cal Bonete també s'hi apropaven. El local va arribar a acomplir els 50 anys de vida i va tancar portes al novembre de 2023 coincidint precisament amb el seu mig segle d'existència a l'espera de la definitiva desaparició del barri.

RINCÓN DEL PUENTE. Bar. Restaurant. Avda. República Argentina 164. (1952-1963)

 

Una imatge del bar Rincón del Puente i la seva terrassa sobre la vorera cap als anys 1960's. (Foto: Fons Jorge Alvarez. Barcelona Desapareguda Giacomo Alessandro) 

Un establiment singular per la seva forma i superfície triangular fou el Rincon del Puente situat al número 164 de l'Avinguda República Argentina entre els barris del Putget i del Coll. Local molt popular especialment entre els veïns de la zona. El puente que evocava el seu nom no era altre que el Viaducte de Vallcarca inaugurat el 1923, que s'estenia just al costat. Va ser durant molt anys un dels bars de fer el vermut més populars del barri. Les taules s'arrengleraven al llarg de la vorera quedant darrera dels clients la Baixada de Gomis, que permetia als vianants vèncer el pendent que existia cap a sota del pont. El local havia estat obert el 1952 per Salvador, un boxador retirat. Aleshores els cambrers anaven uniformats de blanc i les taules estaven parades amb estovalles.

Emplaçament del Bar Rincón del Puente sobre un plànol antic. (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A començaments dels anys 1960's l'antic local va ser enderrocat per construir-hi un edifici de set plantes que va canviar totalment aquella imatge. Amb la nova construcció el negoci va continuar des de l'any 1964 a la mateixa ubicació però als baixos del nou edifici on unes àmplies finestres permetien des de les taules del fons de l'interior del local veure el pont de Vallvarca. 

Cap a finals dels anys 1960's el bar reformat ve ser freqüentat per Gabriel Garcia Márquez que visqué durants uns anys al barri durant els mesos següents de la seva arribada a Barcelona. Concretament entre 1967 i 1968, Gabo va viure primer en un aparthotel del carrer Lucà i després es va mudar al 168 de República Argentina just al costat del bar El Rincón, que havia abreujat el seu nom.

Els descendents del fundador (el seu fill Javier i la seva cunyada Chelo) van aguantar el negoci fins el 2018. Havia arribat el moment de jubilar-se i de traspassar el negoci, que va anar a parar a mans d'una família oriental, circumstància molt habitual en aquells temps. Els xinesos van mantenir el nom del local i les tapes, que ja no eren com les d'abans.

*2014.- Interior del Bar El Rincón en els seus últims anys abans de passar a ser regentat per una família xinesa. Hi podem veure el pont de Vallcarca rere els grans finestrals. (Foto: Irene Fernández / El Rincón)