COMITE DE DEFENSA SOCIAL (1903) i CINEMA LOURDES (1905-1910's). Canuda 31.

 MIQUEL BARCELONAUTA

El pis principal del número 31 del carrer de la Canuda, cantonada amb l'estret carreró de Bertrellans, va acollir a principis del segle XX la seu del Comitè de Defensa Social. Era aquesta una associació creada el 21 de març de 1903 i caracteritzada pel seu conservadorisme radical que organitzava accions, en alguns casos violentes, contra tot allò que consideraven immoral i pornogràfic en un intent d'intentar preservar els bons costums i la decència en tots els espectacles públics que es presentaven a la ciutat. El seu president era Dalmaci Figueras.

Les seves accions s'estenien a l'estatuària pública, als teatres i cinemes. A les publicacions satíriques i al diari El Diluvio l'anomenaven irònicament Comitè de Molèstia Social. Políticament intentaven incidir en els partits conservadors i de dretes com Solidaritat Catalana per tal que defensessin els seus interessos davant l'auge del moviment obrer reivindicatiu i el laïcisme. Algunes personalitats de l'època com l'arquitecte Enric Sagnier hi estigueren estretament vinculats.

Els integrants d'aquest grup es reunien habitualment en el teatret que hi havia al primer pis i que constitueix el precedent immediat de la Sala Mozart, que a partir de 1914 s'instal·laria en aquell mateix edifici un cop fetes les corresponents obres d'adequació de l'espai. Allà els membres del comitè hi celebraven les seves reunions i assemblees i acordaven les accions a dur a terme contra les representacions que consideraven contràries a la moralitat cristiana i als bons costums.

*1904.- Retall d'un anunci publicat a La Veu de Catalunya del 27 de març d'aquell any, en defensa de les festes religioses suprimides per l'ajuntament. (Font: ARA).

El 21 de desembre de 1905 hi van obrir el Cinema Lourdes amb la projecció d'un seguit de pel·lícules dedicades a les festes del centenari de les aparicions de la Mare de Déu de Lorda a França. Les sessions cinematogràfiques eren organitzades pel capellà mossèn Illa, que malgrat els principis que defensava el Comitè, es deia que tenia fama de ser un home força liberal. Com hem apuntat abans, al cap d'uns anys la sala es va reformar i es va convertir en la Sala Mozart.

EL PAVIMENT DE TERRATZO DE LA RAMBLA (1968 - 2025)

MIQUEL BARCELONAUTA

L'any 1967 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa (1889-1968) va dissenyar, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona un nou model de rajol de terratzo per a la Rambla de Barcelona. Seria una de les seves últimes obres abans de la seva mort. El projecte va comptar també amb la col·laboració de Jordi Ros, un dissenyador industrial vinculat a l'empresa Escofet.

La idea inicial s'atribueix al columnista Noel Clarasó (1899-1985) que, cap al 1961, va pensar que fora bo de dotar a la Rambla d'un paviment que suggerís el record cap a les aigües que antigament hi baixaven en direcció al mar. 

*1980's.- El paviment davant la font de Canaletes i la desapareguda Sastreria Modelo. (Foto: Escofet).

Aquestes noves peces tenien una forma corbada pels seus contorns més llargs i presentaven quatre franges que descrivien unes corbes que evocaven les onades del mar. Van ser fabricades en dos colors de tonalitat grisa. Una molt clara, gairebé blanca, i l'altra amb un color entre gris i beix amb una tonalitat més intensa. Eren disposades alternativament de manera que simulaven franges sinuoses.

La pavimentació es va consolidar aviat com un dels signes d'identitat de la via més important de la ciutat i va ser present durant un període de gairebé 60 anys en el paisatge urba del terra del legendari passeig que separa Ciutat Vella del Raval.

L'única excepció era als extrems dels passeigs centrals i als seus laterals on s'aplicà una rajola sense ondulacions, igualment clivellada i de tonalitat negra. 

Ben aviat, el nou paviment va evidenciar un problema que era que els xiclets quedaven adherits als rajols i posteriorment adquirien una tonalitat fosca que enlletgia el pis.  Els esforços municipals per pal·liar aquest aquesta deficiència, incrementant el servei de neteja, es van intensificar especialment amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.  

Només el mural acolorit de Joan Miró, instal·lat al Pla de l'Os (Boqueria) el 1976, i un petit exàgon amb una altra trama que envoltava la Font de Canaletes, van alterar durant aquells anys aquella uniformitat en el paviment de la Rambla.

*2015.- El pas dels anys havia deteriorat considerablement l'estat dels rajols que en algunes zones oferia una imatge poc agraïda. (Font: Wikipedia / Canaan)

*2022.- Inici de les obres de substitució del paviment amb l'eliminació dels antics rajols de formes ondulades. (Foto: Autor desconegut)

Les antigues peces de terratzo van començar a ser substituïdes al 2024 dins del projecte de nova urbanització de la totalitat de la Rambla. El primer sector en ser reformat fou el del tram final de la Rambla de Santa Mònica fins al Portal de la Pau. Els treballs es perllongarien per uns anys.

BAR CAFÈ RAMON. Comtal 30 (1930's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

*1952.- El Bar Ramon a la cantonada del carrer Comtal amb el de n'Amargós, prop de la Via Laietana. (Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC)

A l'any 1952 el reputat fotògraf Gabriel Casas i Galobardes va fer un excel·lent reportatge fotogràfic sobre el Bar Ramon. D'aquest establiment se'n té notícia des dels inicis dels anys 1930's, quan era popular al barri per la penya de aficionats al joc del dominó que s'hi aplegaven sovint.

*1932.- Emplaçament del Bar Ramon en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Notícia de la celebració d'un àpat al Bar Ramon el 29 de maig d'aquell any, promogut per la penya de jugadors de dominó que hi havia instaurada al local (Font: El Diluvio 31/5/1932. ARCA)

L'establiment, propietat de Ramon Llach, va viure una altra etapa d'esplendor al voltant dels anys 1950's i 1960's. Va tancar a finals de la dècada dels 1980's. 

*1952.- Dues imatges de l'interior del Bar Ramon quan era un punt de referència per anar a fer-hi l'aperitiu. S'hi veuen els pernils penjant rera la barra i unes prestatgeries sempre corulles d'ampolles de vi i de vermut. ((Foto. Gabriel Cases i Gabolardes /ANC). 

Avui (2026) i des de fa vàries dècades, el local acull el bar restaurant gallec Anduriña.

LA PRIMITIVA PLAÇA DE SANT JAUME. (Segle X -1840's)

A la Carme Grandas Sagarra. (1958-2026)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

La plaça de Sant Jaume tal com la coneixem avui va ser inaugurada el 1847, després de tot un seguit d'obres realitzades en els carrers del seu entorn, que van comportar l'enderrocament i desaparició d'un conjunt d'edificis majoritàriament de caràcter religiós. L'objectiu va ser ampliar-la per donar més rellevància al lloc, buscant l'encarament de la nova façana de l'ajuntament amb la de la Diputació (avui Palau de la Generalitat), les dues institucions més destacades de la ciutat. 

La primera plaça de Sant Jaume era molt més petita i només ocupava una superfície que aproximadament equivalia a una vuitena part de la plaça actual. Era situada en el punt on actualment el carrer de la Llibreteria emboca a l'actual plaça, amb el carrer del Paradís per la part més propera a la Catedral i per l'eix que formava el carrer del Bisbe amb el carrer de la Ciutat. La Casa del Veguer li servia de límit per la banda de mar i era envoltada també dels edificis annexos a l'església de Sant Jaume, bàsicament el porxo i el fossar.

A la banda de la Casa del Veguer hi havia l'anomenada Font dels Repartidors. La petita plaça quedaria integrada en la gran a la dècada dels 1840 quan ja estava definida urbanísticament aquesta nova plaça de Sant Jaume.

Plànol de l'antiga Plaça de Sant Jaume, amb els edificis que l'envoltaven segons Josep Ferran Torras. (Font: Geografia General de Catalunya (Vol. 6 La ciutat de Barcelona) de Francesc Carreras Candi / Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Cliqueu sobre l'imatge per ampliar-la.

Dos gravats de l'original plaça de Sant Jaume. En primer terme, el punt de trobada entre el carrer del Bisbe pel costat del Palau de la Diputació, a la dreta, i del Porxo de l'Església de Sant Jaume i el carrer de la Ciutat, a l'esquerra, on també s'hi veu la font dels Repartidors. (Font: Bibliothèque National de l'Institut d'Histoire de l'Art. Paris.)

Dibuix de Lola Anglada on es veu l'església de Sant Jaume amb el seu porxo i el campanar al fons. (Font: Fons de la Diputació de Barcelona. Registre número 628)

En total, a la superfície que actualment ocupa la Plaça de Sant Jaume s'hi aixecaven els següents edificis i espais que van ser enderrocats successivament a partir dels anys 1820's.

* L'Església de Sant Jaume, que limitava amb el carrer de la Ciutat i resultava afectada pel projecte de la nova façana que tancava la Casa de la Ciutat. Va ser enderrocada el 1823 i reconstruïda parcialment a l'actual número 28 del carrer Ferran on es troba avui.

* La Casa del Veguer que tenia la façana a l'antiga plaça de Sant Jaume i feia cantonada amb el tram desaparegut del carrer de la Ciutat.

* La Rectoria de Sant Jaume que estava afectada pel l'obertura del carrer de Jaume I al 1850.

* El Porxo de Sant Jaume que antigament separava l'església del fossar.

* El Fossar de Sant Jaume que quedava situat just davant del Palau de la Diputació (avui Generalitat) en la continuació del carrer de la Llibreteria.

* El Vell Fossar de Sant Miquel que era situat al costat del de Sant Jaume fins a l'inici del carrer del Call.

* La Casa de la Batllia General, que juntament amb l'església de Sant Jaume era el de superfície més extensa i tota ella resultà afectada per la nova plaça de Sant Jaume. 

* Les escrivanies públiques, que eren petites dependències de fusta adossades a la part baixa de la façana del Palau de la Generalitat, que havia estat ampliat a finals del segle XVI. Fou aleshores quan l'arquitecte Pere Blai va projectar i executar la construcció de la nova façana principal, tal com la coneixem avui. A les escrivanies hi actuaven els escrivans que redactaven o copiaven per encàrrec tota mena de documents. 

EL AGUILA. Primers establiments de la sastreria. Plaça de la Verónica 2 (1852-1855) i Plaça Real 13. (1855-1925)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Abans de la seva consolidació com a grans magatzems a la Plaça de la Universitat / Pelai, El Águila va viure la seva naixença a Ciutat Vella i els seu creixement a la plaça Real. Dues van ser les primeres seus d'aquest negoci que ben aviat estendria les seves sucursals per moltes capitals espanyoles. La seva primera localització va ser al voltant de 1852 al número 2 de la Plaça de la Verònica, on es creuen els carrers d'Avinyó i d'Arai, allà on anys més tard s'aixecaria l'edifici del borsí, després Escola d'Arts i Oficis. Aquella placeta va ser el lloc on Pere Bosch i Labrús (1827-1894) [1], un emprenedor comerciant besaluenc format a Girona i traslladat de jove a Barcelona, va fundar una sastreria que s'anunciava inicialment com a un basar o magatzem de prendas hechas amb el nom comercial de El Águila.

Pere Bosch i Labrús

*1852.- Un dels primers inserts publicitaris coneguts de l'Águila, quan Pere Bosch va obrir un magatzem al número 2 de la plaça de la Verònica per comercialitzar allò que en deien prendas hechas, (vestits ja confeccionats). (Font: Diario de Barcelona del 19 de novembre d'aquell any / ARCA). 

Aquest nou tipus de comerç encetava un sistema de confecció feta i acabada prèviament, que servia d'alternativa, d'una banda a la sastreria a mida pròpia de les classes benestants, i de l'altra a la sastreria casolana posterior a la compra de la roba per metres o retalls. D'altra banda, Bosch Labrús intentava arribar al màxim nombre de clients i va estendre el negoci a d'altres ciutats espanyoles. El 1855 El Águila ja disposava de sucursals a Madrid i Sevilla [2]. En aquest context de creixement i expansió del negoci, el magatzem de la plaça de la Verònica va resultar insufucient per acollir tota l'activitat comercial de l'empresa. Bosch Labrús es va plantejar aleshores el trasllat a un lloc més cèntric, com era la plaça Reial, que en aquells temps centralitzava gran part de l'activitat de la ciutat. Així doncs, el nou destí de El Àguila seria al número 13 de la plaça fent cantonada amb el carrer del Vidre a través del qual es podia sortir al carrer Escudillers 

La inauguració del nou local va tenir lloc al maig de 1857, notícia que va ser recollida abastament per la premsa de l'època.

*1857.- El diari La Corona informava de l'obertura del nou establiment de El Águila a la Plaça Real en el seu número del dia 20 de setembre (Font: ARCA).

*1857.- Un dels primers anuncis publicats en premsa del basar de El Águila a la Plaça Real 13. (Font: La Corona. 29.11.57 /ARCA)

A la mort de Llabrús, esdevinguda a l'any 1894, el seu fill Pere Bosch-Labrús i Blat [3] va agafar les regnes de l'empresa i El Aguila continuaria amb el seu creixement arreu d'Espanya i a principis del segle XX ja s'anunciava com a grans magatzems i seguia obrint sucursal fora de Catalunya.  

*1921.- Anunci de l'establiment principal de El Águila a la plaça Real, ja considerat com a grans magatzems i amb indicació de les quinze sucursals de l'empresa a tot Espanya. (Font: Barcelona Atracción/ARCA). 

Finalment, la història de l'empresa va continuar a l'edifici de la Plaça de la Universitat a partir de 1925.

_________

[1].- Pere Bosch i Labrús va ser un dels empresaris catalans més emprenedors i actius de la segona meitat del segle XIX. Aviat va destacar pel seu pensament proteccionista contrari al lliurecanvisme. Al 1869, amb Joan Güell i Ferrer, va fundar el Foment de la Producció Nacional (entitat que, amb el temps, esdevindria el Foment del Treball Nacional). Aquell mateix any protagonitzaria un enfrontament obert amb el ministre Laureano Figueroa i la seva reforma arancelària i seria un dels organitzadors de la gran manifestació interclassista celebrada a la plaça de Catalunya el 21 de març, on obrers i patrons es van oposar conjuntament als arancels lliurecanvistes de Figueroa. 

[2].- La Corona de Aragón, núm. 326 del 22 de novembre de 1855

[3].- Pere Bosch-Labrús i Blat (1869-1936), el fill del fundador de El Àguila va ser el continuador de l'empresa a la mort del seu pare. El seu germà Lluís fou president del Foment del Treball entre 1929 i 1936. Pere va obtenir el títol nobiliari de Vescomte de Bosch-Labrús, creat el 1926 per Alfons XIII en memòria dels mèrits del seu pare. Els escamots anarquistes el van localitzar en els dies posteriors a l'Alzamiento de juliol de 1936. La seva notòria condició de noble de l'alta burgesia empresarial amb ideari de dretes li va costar inevitablement la mort a la carretera de l'Arrabassada el dia 25, tot i que altres fonts (Heráldica Catalana) afirmen que l'assassinat es va produir a l'església de Santa Maria del Collell, prop de Banyoles.

CERVESERIA i RESTAURANT AMBOS MUNDOS. Rambla de Santa Mònica. (1876-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Entre les primeres cerveseries que es van a consolidar en el sector de la part baixa de la Rambla, hi va destacar la coneguda amb el nom d'Ambos Mundos. Era situada als números 1 i 3 de la Rambla de Santa Mònica tot just al costat de la plaça del Teatre i ja se'n té constància de la seva existència el 4 de juliol de 1876 quan apareixen els primers anuncis a la premsa de l'època [1]. 

El local va ser un dels primers a publicitar diàriament els plats que incloïen els coberts del dia i sempre ho feia en llengua francesa amb indicació dels seu preus. L'Ambos Mundos va funcionar amb direcció compartida amb el Restaurant del Ferrocarril de França de l'estació que hi havia del costat de l'entrada al parc de la Ciutadella.

*1878.- Comentari insertat a les planes de Crónica de Cataluña l'últim dia d'aquell any. (Font: ARCA) 

*1879. - Preus dels menjars oferts conjuntament a l'Ambos Mundos i al restaurant de l'Estació de França. (Font: Crónica de Catalunya del 20 de juny d'aquell any / ARCA)

Segons apunta Paco Villar [2], el local ves ser regentat a partit dels inicis de l'any 1880 pels germans Amills, que amb la seva experiència en l'àmbit de la restauració van incorporar a la simple cerveseria plats de cobert així com una important oferta a la carta. La presència del Amills al capdavant del negoci va ser però, molt efímera i en poc temps l'Ambos Mundos va passar a ser dirigida per José Pompidor que el va reobrir a mitjans de gener de 1881. Pompidor era integrant de la família que va regentar el conegut i luxós restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya. 

*1880.- El diari Lo Catalanista del dia de Tots Sants d'aquell any, incorporava aquesta referència a la cerveseria restaurant Ambos Mundos, en ocasió de la tradicional venda de panellets. (Font: ARCA).

Cap als anys 1910's el local era també conegut perquè s'hi venien localitats per assistir a les curses de toros que es celebraven al Torín de la Barceloneta i a les Arenes de la plaça d'Espanya. El 1916 es va dur a terme una profunda reforma de l'establiment, que s'anunciava amb cambreres que parlaven francès, italià i alemany.

*1916.- Anuncis de la cerveseria Ambos Mundos al diaris El Diluvio (a dalt) i La Publicidad (abaix). (Font: ARCA).

Finalment, el local que havia ocupat durant gairebé cinquanta anys la cerveseria Ambos Mundos va passar a una companyia marítima italiana a començaments de 1920. 

*1920.- Anunci del lloguer del local de l'Ambos Mundos per part de la companyia marítima La Navigazione Italiana. (Font: Catalunya Marítima. Edició del 30 de març d'aquell any / ARCA).

Ambos Mundos va ser també el nom de l'hotel situat a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali-Bei i Bailèn, al costat del monument a Rafael Casanova, així com d'un restaurant obert al 1955 a la plaça Real que avui  encara existeix.

_____

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 30 de setembre de 1876 

[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936). Pàgs. 16 i 17. Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona. 2013.

CARRER DEL TRIPÓ. (Segle XIV-1870's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

Heus ací un carrer desaparegut, però no del tot. Va desaparèixer del nomenclator i cap indicació l'identifica avui amb aquest nom, ni amb cap altre, però conserva uns 10 metres del seu traçat i es troba en una zona de gran centralitat. A poc més de cent metres de la plaça de Catalunya. És el típic cul de sac, un carreró sense sortida, que el vianant inquiet podrà identificar com el resultat d'alguna reordenació urbanística que va malmetre la seva continuïtat.

El carrer, o el que queda d'ell, va actualment del Portal de l'Àngel, rera de l'edifici del Banco de España fins prop de l'àbsis de l'església de Santa Anna i es fàcilment reconeixible per l'existència de la botiga de torrons i altres llaminadures de Planelles Donat.  

*1855.- Sobre els Quarterons de Garriga i Roca veiem marcat al carrer del Tripó que descrivia una ela entre els carrers del Portal de l'Àngel i de Santa Anna. 

La petita via va ser coneguda també com a carrer del Tripó de l'Angel per la seva proximitat al Portal del mateix nom i per a no confondre'l amb d'altres carrerons que hi havia a la ciutat amb aquest nom [1]. 

Al segle XIX algunes publicacions el descrivien com un carrer perillós idoni per l'activitat de lladregots i malfactors. La corba sobtada, gairebé en angle recte, que descrivia el seu curs facilitava tant l'emboscada sobtada i imprevista com la fugida corrent dels amics de l'aliè. 

*1879.- El Diari Català del 8 de juny d'aquell any, publicava aquestes ratlles en les que demanava la desaparició del carrer en ocasió de l'enderroc d'un edifici (Font: ACA).

*1860's.- Un dels últims plànols en que apareix el carrer del Tripó formant angle recte entre el de Santa Anna i el Portal de l'Àngel. Al fons encara s'hi pot veure el perfil de les muralles amb les seves torres i baluards de defensa. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 es van anar construint els edificis que ocupaven el carrer del Portal de l'Àngel entre els  de Fontanella i de Santa Anna. Entre ells hi figuraven la Casa Joan Pou (1871, obra de Modest Tapias) i la Casa Caterina Barceló (1872, obra d'Antoni Robert) que ocupava la cantonada amb Fontanella en el que després seria la plaça de Catalunya. El carrer del Tripó va quedar reduit a un carreró sense sortida perqué els nous edificis aixecats al Portal de l'Àngel entre Tripó i Santa Anna van fer desaparèixer el tram posterior del carrer.   

Gravat de l'embocament del carrer del Portal de l'Àngel al passeig de Gràcia i a la futura plaça de Catalunya, un cop enderrocada la muralla.

Així doncs, el que havia estat el carrer del Tripó havia quedat ocult per les cases adjacents que donaven continuitat a la Casa Segura en direcció mar, però especialment per la del número 27, la façana de la qual s'endinsava pel propi carrer Tripó i el tancava totalment descrivint un angle recte. Com ja s'ha dit, el tram posterior de les cases de Portal de l'Àngel que inicialment permetien al carrer del Tripó arribar fins al de Santa Anna havia estat eliminat.

A l'any 1929, la publicació mensual D'ací i d'Allà incloia un article dedicat al carrer del Tripó signat amb pseudòmin per Barceloni de la Ribera (A.C.) que explicava la història del carrer. 

*1932.- El carrer de Tripó en un plànol municipal traçat durant els anys de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'empresa de La Canadenca va comprar la Casa Segura i les adjacents fins al carrer del Tripó al 1932. A partir d'aleshores va començar un llarg procés d'enderroc que acabà el 1935. L'empresa elèctrica havia previst construir sobre el solar la seva seu corporativa, però l'esclat de la Guerra Civil fa frustrar l'execució del projecte. 

*1935.- El gran solar resultant de l'enderrocament de la Casa Segura i altres edificis adjacents del Portal de l'Angel, que deixava a la vista el petit tram del carrer de Tripó (fletxa groga).

*1936.- Imatge del Portal de l'Angel captada des del terrat de l'edifici de la Telefònica pocs mesos abans de l'inici de la Guerra Civil. En primer terme es veu  el petit tram del que fou el carrer del Tripó. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

Acabada la Guerra Civil el solar va ser adquirit pel banquer Juan March i l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro però, finalment, va ser el Govern espanyol el que el va comprar per construir-hi la seu barcelonina del Banco de España que s'inaugurà pel general Franco el 1955.

*2020.- El que queda avui de l'antic carrer del Tripó amb la façana del Banco de España a la dreta de la imatge. (Font: GoogleEarth)

______________

[1].- L'Enric H. March en el seu magnífic blog Bereshit, la reconstrucció de Barcelona i altres mons, ha fet una extensa recerca sobre tots els carrers barcelonins que històricament van dur el nom de Tripó. El total és de cinc.

CAFÈ DEL RECREO. Escudellers 6. (1851-1873)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Amb l'inici de la segona meitat del segle XIX i la generalització del fenomen de l'obertura de cafès a la ciutat, l'anomenat Cafè del Recreo, que era emplaçat al número 6 del carrer dels Escudellers molt a prop de la Rambla, va ser, juntament amb el Cafè Cuyàs, un dels de que van tenir més anomenada al sector de la part baixa de Ciutat Vella. De fet, el Cafè del Recreo havia estat el successor del Cafè del Jardín, obert des de principis del segle XIX. El principal motiu de l'èxit del Cafè del Recreo i de la bona acollida que li dispensaren els barcelonins, s'explica pel seu gran jardí que constituïa un dels principals atractius del local. Un jardí que era ple d'arbres, plantes i escultures als que acompanyava una elegant font situada al bell mig del recinte exterior i que, segons expliquen les cròniques de l'època, permetia escoltar el soroll de l'aigua talment com si es tractés d'una cascada. Així mateix, a l'espai del jardi s'hi havien instal·lats una vintena d'elegants glorietes, que permetien als clients reunir-se en petits grups i gaudir d'una especial intimitat. El Café del Recreo era obert dia i nit, i mentre als matins s'hi servia xocolata i esmorzars, als vespres, entre les vuit i les onze hores, s'hi organitzaven concerts que van tenir una gran acollida entre els clients i que es repetien en sessions matinals els diumenges i festius.  

A la primavera del 1864 hi va actuar el violinista Andreu Fortuny, al que després es va unir Baudili Ferran que l'acompanyava al piano. com explicava el Diario de Barcelona de l'11 de juny de 1866

El Cristalofisiorama

El 1867 es va presentar al Cafè del Recreo un espectacle anomenat Cristalofisiorama, que va tenir una gran acceptació entre el públic. Consistia en l'exposició d'un seguit de vistes de gran monuments i paisatges de ciutats europees i també d'algunes d'asiàtiques, que s'anaven renovant els primers dies de cada mes. El públic podria contemplar-los a través de diversos mecanismes òptics (neorames i esteroscops octangulars).

*1867.- Retalls del Diario de Barcelona de gener i maig d'aquell any sobre l'espectacle del Cristalofisiorama instal·lat al Café del Recreo. (Font: ARCA. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les). 

Dos anys després de les seves primeres exhibicions, el cristalofisiorama i el cosmorama van ser posats a la venda al Cafè del Recreo. Només uns mesos després, ja en ple estiu d'aquell 1869, la cartellera d'espectacles advertia de la seva presència a la Plaça de Catalunya.

*1869.- Al Diario de Barcelona del 18 de març d'aquell any s'informava sobre la venda del  Cristalofisiorama i (Font: ARCA). 

Com explica Paco Villar [1] en els seus sempre apreciats treballs de recerca sobre els primers cafès a Barcelona, els amos de la Fonda Cafè del Falcón de la plaça del Teatre (Durio, Maffioli i Companyia) van adquirir el Café del Recreo a l'any 1873 i al mes de juny d'aquell mateix any, després d'una exhaustiva restauració, van reinaugurar-lo com a Café Universal.

___________

[1].- Villar, Paco. La ciudad de los Cafés Barcelona 1750-1880. Edicions La Campana, Barcelona 2008.

PIOLINDO. Pollastres a l'Ast i menjar casolà. Freixures 6 (1962-2019) i Marià Cubí 5.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a LLUÍS GELIS, ENRIC H. MARCH, JAUME SUSANY, JOANA FRANCÉS i ALFONS MARTÍN

El Piolindo del carrer Freixures a la dreta en una aquarel·la d'Alfons Martín.  

Durant els difícils anys de la posguerra, el pollastre va passar de ser un producte gairebé de luxe a un article de consum generalitzat i a l'abast del gran públic. Una de les causes dels seu adveniment va ser el fenòmen dels pollastres rostits com a conseqüencia de l'establiment de granges de cria intensiva. Els primers pollastres a l'ast van aparèixer a Barcelona cap als inicis dels anys 1960's. Locals com el Kikiriki a Hostafrancs o Los Caracoles al carrer Escudillers van ser alguns dels pioners. El procés de rostir-los tots sencers, adobats prèviament amb llimona, sal, pebre i sovint altres herbes, després de travessar-los amb una mena d'espasa giratòria davant una font de calor, permetia que el resultat final fos d'una exquisidesa inigualable i estalviés la feina de cuinar-ho a casa. 

Si hi ha un establiment que seria injust oblidar quan recordem el recurs del pollastre a l'ast per salvar qualsevol àpat, és obligat parlar del Piolindo, un local extarordinàriament popular que des de finals del 1962 es va establir al barri de Santa Caterina prop del mercat i servia pollastres a l'ast a banda d'altres menjars per emportar o per consumir al propi bar. L'establiment era emplaçat al carrer de les Freixures [1], una via estreta, com gairebé tots els carrers de Ciutat Vella, que unia el perllongament de l'Avinguda de la Catedral (des del 1972 dedicat a Francesc Cambó) amb el carrer de Sant Pere Més Baix.

A l'octubre de 1962 el diari vespertí El Noticiero Universal explicava que s'havia inaugurat un establiment promogut per l'empresa gallega Hijos de Marcelino Herranz S.L., que disposava d'unes granges avícoles que permetien servir grans quantitats de pollastres rostits.

*1962.- Titular d'un petit article sobre l'obertura del Piolindo del carrer Freixures que publicada a El Noticiero Universal a l'edició del 30 d'octubre d'aquell any. (Font:ARCA) 

L'èxit dels pollastres rostits del Piolindo va animar als seus promotors a obrir una segona botiga fora de Ciutat Vella i el lloc escollit va ser a mig camí entre Gràcia i Sant Gervasi, allà on arrenca el carrer Marià Cubí prop de la plaça de la Gal·la Placídia.

*1964.- Retall de publicitat dels dos Piolindos, que feia esment als seus populars pollastres sense utilitzar encara la denominació a l'ast. (Font: El Noticiero Universal / ARCA) 

*1970's.- Interior del Piolindo amb la barra i les columnes revestides amb petites rajoletes multicolors. (Foto: Pere Castaño) 

I amb el pas dels anys el Piolino va esdevenir un referent del menjar econòmic i de qualitat on, a banda dels pollastres, si podien menjar canalons, croquetes, empanadilles. S'hi servia també xampany -després cava- amb porró i al propi menjador hi havia un rentamans amb la pastilla de sabó encastada en un ferro. El panorama a l'interior era d'allò més divers, però sempre amb el concepte popular com a denominador comú. La clientela del dia a dia aplegava una fauna molt diversa on no hi faltaven operaris, paletes, gent jove, habituals del mercat, gent del barri i algun malfactor camuflat que dintre del local mai provocava problemes. Anar els diumenges al matí buscar el pollastre i algunes coses més al Piolindo era com una mena de ritual per a molts veïns i clients.  

La venda per emportar-se el menjar a casa va anar guanyant cada cop més adeptes i l'establiment es va convertir en una rostisseria. La sucursal de Marià Cubí va tenir un mal final, destrossada per un incendi, en els primers anys després del canvi de segle.

La decadència del Piolindo del carrer Freixures va començar entrada la dècada dels 2010's. Canvis de propietaris, pèrdua progressiva del seu concepte popular, un incendi al 2018 i finalment la pandèmia. Tot plegat acabaria amb el local regentat per un nous amos orientals, que no van saber conservar ni recuperar l'antic carisma del local. A partir d'aquí el Piolindo, tot i consevar el seu nom de sempre, va convertir-se en un local més, amb la vulgaritat pròpia d'allò que ja no és autèntic i amb referència a entrepans i menjar xinesos al rètol.  

_______

[1].- Alfons Martín en el seu blog rondaller ens explica l'origen del nom del carrer Freixures. Podeu consultar-ho en aquest enllaç: https://www.rondaller.cat/2019/12/18/carrer-freixures/

L'ATEMPTAT CONTRA ANTONIO MAURA. Placeta de la Mercè. 12 d'abril de 1904.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

El 12 d'abril de 1904 es va produir a Barcelona el primer atemptat [1] contra el cap de Govern conservador Antonio Maura y Montaner (Ciutat de Mallorca 1853 - Torrelodones. Madrid. 1925) . El polític mallorquí va sobreviure a l'atac d'un jove anarquista, Joaquim Miquel Artal, que li va clavar un punyal al pit mentre circulava sobre una carrossa descoberta.

Maura havia acompanyat al jove rei Alfons XIII en aquella visita del monarca a Barcelona, que ell mateix havia promogut, conscient de la importància que tenia Catalunya per al desenvolupament industrial i comercial de tot l'Estat. 

*1925.- Fotografia publicada 21 anys després de l'atemptat a Mundo Gráfico i atribuïda a Campúa [2]. (Font:  Mundo Gráfico. 16 desembre 1925).

La Veu de Catalunya del dimecres 13 d'abril, l'endemà de l'atemptat, publicava una àmplia i detallada descripció dels fets esdevingut a la placeta de la Mercè rera la Capitania General del passeig de Colom i davant l'esglèsia de la patrona de Barcelona.

 

L'agressor de només 19 anys va ser reduït per la policia que hi havia al lloc dels fets amb la col·laboració del públic assistent. Arnal sembla que no havia despertat sospites i s'apropà a Maura amb un sobre simulant voler lliurar-li una carta.

Dibuix atribuït a Josep Cravinety Guteras [3] sobre l'atemptat a Maura

Dibuix de Pau Febrés Yll de l'escena de l'atemptat.

Arnal va ser jutjat només dos mesos després de cometre l'acció. Va declarar que havia actuat per venjar la represió aplicada un any abans sobre els camperols revoltats a la localidad d'Alcalá del Vallés (Cadis). Va ser comdemnat a 17 anys i 4 mesos de presó. No va arribar a complir-los perquè al 1910 va morir de malaltia a la presó de Ceuta.

__________________

[1].- Maura patiria un altre atemptat a Barcelona sis anys després, el 22 de juny de 1910. Aquest cop l'intent d'acabar amb la seva vida va tenir lloc a l'Estació de França on va rebre dos impactes de bala que no aconseguiren abatir-lo.

[2].- L'autor de la foto era José Demaría Vázquez conegut igual que el seu pare com a Campúa.

[3].- El dibuixant Josep Cravinety Guteras (1865-1917) era fill del brigadier José Cravinety Cladera mort a la guerra carlina a Alpens (Osona) el 1873.