ESTAND DE L'AIGUA DE MONTSERRAT. Parc de Montjuïc. Exposició de 1929. (1929-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JAUME MAS, DARIUSZ OSIAK i ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO.

*1928.- Anunci aparegut a la premsa barcelonina sobre l'Aigua de Montserrat, un producte que comercialitzava Destil·leries de Plantes i Flors S.A. amb indicació de les seves principals aplicacions.

L'Aigua de Montserrat (o de la Verge de Montserrat), dotada de propietats medicinals, va tenir presència a l'Exposicio Internacional de 1929 mitjançant un estand propi, que intentava reproduir les formes de les roques de les muntanyes del massís de Montserrat. Allà es dispensava aquest producte presentat en petites ampolles i comercialitzat per Destilerias de Flores y Plantas, una societat anònima amb seu al número 170 de l'Avinguda Icària. Segons la publicitat de l'època era un líquid adequat per fer friccions per aliviar les dolències produïdes pel reumatisme, pels canvis sobtats de temperatura, per a ferides i cicatrius a la pell, i també com a simple ambientador o desinfectant de dormitoris, salons, biblioteques, etc. 

L'estand, que en la seva part superior reproduïa la silueta del flascó amb el que es comercialitzava el producte, era situat prop del Palau Nacional en un extrem de l'esplanada que conduia cap a l'avinguda de Montanyans.

*1929.- Vista del petit estand des de les escales que conduïen cap a la zona de l'Estadi. A la part superior hi veiem la reproducció del flascó de l'Aigua de Montserrat i darrera els pavellons del Banco Vitalicio amb el seu remat d'inspiració gaudiniana, el de REVA (Riegos y Energía de Valencia) i el cartell del de la CSHE (Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro). Al fons la façana lateral del Palau Nacional. (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya).                                 

*1929.- Emplaçament exacte de l'estand (número 106-fletxa blanca) en el plànol oficial de l'Exposició. 
(Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Una altra imatge de l'estand on es venia l'Aigua de Montserrat amb la silueta de l'Estadi al fons. (Foto: Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

*1929.- Comentari inclòs en la Guia del visitant de l'Exposició de 1929 en relacio l'estand de l'Aigua de Montserrat. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Un pai-pai publicitari dels que es repartien durant els dies de l'Exposició de 1929 a l'estand de l'Aigua de Montserrat.

EL TREN DEL PARAL·LEL DE L'EXPOSICIÓ DE 1929 (1929-1930)

 Agraïments a JAUME SUSANY

Com el seu nom indica, el propòsit fonamental d'una Exposició Internacional és exposar i donar a conèixer els avenços de la tècnica i el coneixement humà als visitants. La que va tenir lloc a Barcelona al 1929 es va trobar amb la dificultat de transportar al recinte de Montjuïc tot un seguit d'elements pesants i de gran volum, entre els que el material ferroviari (màquines, vagons, etc.) constituïa una part important del que s'exposaria al Palau de les Comunicacions.

Després d'un debat profund sobre com es farien arribar les peces al recinte de l'Exposició, es va optar per traçar una línia ferroviària des del port a la plaça Espanya. La via fèrria arrencava des de darrera de la duana i l'estació de tren d'MZA i el Paral·lel, aleshores conegut oficialment com avinguda del Marqués del Duero, era l'itinerari per on discorria aquest tren. Atesa la provisionalitat de la instal·lació es van col·locar directament sobre les llambordes del Paral·lel les travesses de fusta sobre les que descansaven els rails de les vies del tren. Els combois circulaven per la part més pròxima al barri de Poblesec. Cal recordar que en aquell temps el Paral·lel estava dividit per una mitgera discontínua amb fanals que separava el carrer en dues calçades. Abans d'arribar a la plaça d'Espanya les vies donaven un gir en direcció Montjuïc i penetraven directament al Palau de les Comunicacions (actual Palau número 1 del recinte firal) 

*1929.- Trajecte del tren del Paral·lel des del port fins al recinte de l'Exposició de la plaça d'Espanya. (Font: © Carles Salmerón i Bosch [1]) 

El tren del Paral·lel va ser muntat entre de 1928 i de 1929 i disposava d'una única via. En acabar l'Exposició després de l'estiu de 1930, es va realitzar l'operació inversa. Els trens i altre material pesant va sortir cap a les vies camí del port i finalment es va fer desaparèixer la via 

*1929.- Diverses imatges del rails instal·lats sobre travesses de fusta col·locades directament sobre les llambordes del Paral·lel. (Fotos: IMHB)

*1929.- Entrada dels combois al Palau de les Comunicacions. (Foto: IMHB)

__________

[1].- Salmerón Bosch, Carles. Els trens de Barcelona. Terminus Barcelona. 1990.

ESTAND DE CAFÈ GILI. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc (1929-1930)

 

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, l'empresa Cafè Gili va instal·lar un petit estand que permetia la degustació del seu cafè. Quedava emplaçat en una de les esplanades existents entre la Font Màgica i les cascades, al costat del Palau de Victòria Eugènia. 

La instal·lació consistia en una barra de format simple i modest, però amb un disseny força avançat. S'hi podia degustar i comprar el cafè de l'empresa Hijo de Jacinto Gili, que n'havia iniciat les seva comercialització en petits paquets anomenats blocks per consumir-ne tres tasses.

L'empresa dels Gili era en aquells anys una de les capdavanteres en la importació i torrefacció de cafè. Tenia la seva botiga al número 58 del Passeig de Sant Joan i va comercialitzar la marca de cafè Haití.

*1929.- Vista de l'estand de Cafè Gili a l'Exposició Internacional. (Foto: Col·lecció privada de copyright © Dariusz Osiak)

*1930's.- Una antiga factura de l'empresa Hijo de Jacinto Gili importador de cafès distribuïts en els seus populars blocks.

SALA DE PROJECCIONS DIORAMA del Poble Espanyol. Montjuïc (1929)

La sala de projeccions Diorama, situada dins el recinte del Poble Espanyol de Montjuïc, va ser oberta amb la inauguració d'aquest espai amb motiu de la celebració de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. S'utilitzava per projectar documentals amb l'objectiu de donar a conèixer als visitants del recinte i de l'Exposició tot un seguit de monuments i pasisatges típics i emblemàtics estesos per la geografia espanyola, com a complement a la visita durant la que podien admirar les reproduccions de racons i cases de pobles d'arreu d'Espanya.

*1929.- Així quedava descrit aquest espai en la publicació Exposición Internacional de Barcelona, notas de un visitante. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz) 

Aquest petit cinema era emplaçat prop de l'entrada principal del recinte, en el racó de l'església abans d'accedir a la plaça Major a través de la porxada d'accés. Concretament va ser dins l'anomenada Galería Artesanal Miquel Utrillo on es va condicionar aquesta sala. Amb el pas dels anys i l'abandonament que va patir arrel de la Guerra Civil i la dura postguerra, s'hi va paralitzar pràcticament tota la seva activitat, entrant, igual que la resta del recinte, en una etapa d'explícita decadència.  

A l'any 1956 es va intentar revifar el recinte del Poble Espanyol i entre les diverses iniciatives que s'hi van desplegar, hi hagué la de celebrar una sessió de cinema amateur dins la sala de projeccions. Pero, tal com descriu l'erticle de La Vanguardia del 27 d'octubre d'aquell any, la iniciativa va tenir tant d'èxit que finalment le ssessions de projeccio dels films es van haver de realitzar dins l'edifici de l'Ajuntament que hi ha a la plaça Major del Poble Espanyol. Així ho recollia la premsa de l'època.

*1956.- Sessió de cinema amateur, inicialment previst a la sala de projeccions, que finalment es va celebrar a l'edifici de l'Ajuntament del Poble Espanyol. (Font. Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 27 d'octubre de 1956).

La sala tornaria a reviure per uns pocs anys a finals de la dècada de 1980's com a Cinema Aventura.

PALAU DE L'ESTAT ESPANYOL. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc. (1929-1943)

 Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1928.- Vista a vol d'ocell del Palau d'Espanya poc després de completar-se la seva construcció. Al fons veiem el Palau Nacional i al costat el desaparegut Palau d'Art Modern.

El Regne d'Espanya, aleshores representat per la figura del monarca Alfons XIII, va disposar lògicament d'un pavelló propi a l'Exposició de Barcelona del 1929. Tot i l'extensa superfície que abastava, no va ser una construcció especialment reeixida ni destacada entre la multitud d'edificis que es van erigir per representar a països i empreses. S'estenia entre l'actual avinguda de l'estadi i l'aleshores coneguda com Avinguda Internacional, avui ocupada per l'esplanada i on abans de la cita olímpica de 1992 es realitzaven els obligats exàmens per aconseguir el permís de conduir.

*1929.- Emplaçament exacte del Palau de l'Estat Espanyol en el plànol editat durant l'exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1929.- Accés principal al palau. Al fons es pot veure la torre de l'estadi. (Font: Targetes Postals E.I.B.)

L'arquitecte que va dissenyar aquest palau va ser Antoni Darder (1885-1956), que també havia construït a pocs metres el Palau d'Art Modern, així com el Palau de les Missions i el Pavelló de la Compañia de Tabacos de Filipinas. Darder, un home vinculat a l'ajuntament de la ciutat, on exercí diversos càrrecs vinculats a les àrees d'arquitectura i urbanisme, va participar en el projecte de reforma de la plaça Catalunya i també en el projecte de la plaça d'Espanya com accés principal al recinte de  l'Exposició Internacional. 

El Palau d'Espanya (oficialment conegut com el Palacio del Estado Español) destacava per les seves dues torres situades als extrems de l'edifici amb una ornamentació d'estil plateresc amb arcs de mig punt i columnes de capitells corintis. Els diversos cossos que conformaven l'edifici quedaven disposats simètricament amb una façana posterior d'aspecte molt més auster. 

Durant l'exposició aquest pavelló es va dedicar a presentar les novetats dels Govern de l'Estat i els seus ministeris i el seu enderrocament va ser aprovat per l'ajuntament un cop acabada la Guerra a l'any 1943.

*1929.- Retall de les Notas de un visitante de la Exposición on es descriu amb detall el contingut que es presentava a l'interior del Palau de l'Estat Espanyol (Font: Col.leció privada Francisco Arauz).

*1929.- Una altra imatge de la façana principal del palau. (Font: Diario de la Exposición. Col·lecció privada Francisco Arauz). 

*1929.- Façana posterior del palau en una targeta postal de l'època. (Font: Targetes Postals E.I.B.) 

FONTS MONUMENTALS DE LA PLAÇA DE L'UNIVERS (1929-1956)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO i JAUME MAS

Un dels racons dissortadament perduts de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc és el conjunt de fonts i brolladors que l'enginyer Carles Buïgas (1898-1979) va projectar per la plaça de l’Univers, que feia d'espai de comunicació entre tres dels grans pavellón de l'entrada al recinte: El Palau de Comunicacions i Transports (avui encara existent i conegut com Palau número 1), el Palau de Projeccions (substituït als anys 1960's pel Palau de Congressos) i el Palau de l'Art Tèxtil enderrocat el 1965 per aixecar el Palau del Cinquentenari (1970).

Buïgas va dissenyar per aquest indret un entramat de brolladors disposats al voltant d'un espai central circular i quatre làmines d'aigua que acabaven definint un rectangle amb quatre accessos per cada costat, que permetien al visitant endinsar-se cap a un passadís interior ovalat que envoltava el brollador central. A les quatre làmines d'aigua hi havien múltiples brolladors de diverses alçades que conferien al conjunt un aspecte monumental i d'aigua i llum pels quatre costats.

El conjunt es completava amb un seguit de pilars lluminosos més estrets que els espàrrecs de la avinguda de Maria Cristina i amb la il·luminació dels perfils dels estands laterals de sostre esglaonat. L'espectador que s'endinsava a l'interior del conjunt experimentava una sensació d'aïllament en un món màgic d'aigua en moviment complementat amb jocs de llum si la visita era nocturna. Un espectacle gairebé comparable a la Font Màgica, però més ben resolt pel que fa a la proximitat a l'aigua de l'espectador. 

*1929.- El Brollador central de la Plaça de l'Univers. Al fons veiem la silueta del Palau de l'Art Tèxtil. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1929.- Imatge nocturna del conjunt de brolladors i altres il·luminacions de la plaça de l'Univers durant l'Exposició Internacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya).

*1929.- Vista aèria del conjunt que componien les fonts i brolladors de la Plaça de l'Univers durant els dies de l'Exposició Internacional

*1930's.- El passadís central que permetia al vianant endinsar-se dins el conjunt i quedar envoltat d'aigua.  

*1930.- La ballarina Josephine Baker a la Plaça de l'Univers. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / Arxiu Nacional de Catalunya)

Tot i que durant el temps de la Segona República es va mantenir la instal·lació en funcionament, amb l'arribada Guerra Civil i l'adveniment del franquisme el conjunt iniciaria un procés de despersonalització progressiva fins a la seva total desaparició. Durant el conflicte bèl·lic aquell sector va patir diversos bombardeigs i en acabar la guerra era un espai semiabandonat i en un estat gairebé ruïnós. La reactivació de la Fira de Mostres va obligar a fer-hi unes mínimes reparacions. En cap cas però, es va optar per recuperar l'espai i retornar-lo totalment a l'aspecte original i seguir parlant de les fonts de la Plaça de l'Univers en les dècades següents és la crònica d'un procés continuat de desmantellament fins a la seva desaparició total. 

Així doncs, fins a la meitat dels anys 1950's es conservava encara l'estructura original dels espais amb l'oval d'aigua al mig, les quatre làmines al voltant i també els ponts que les unien. Els brolladors però, havien començat a deixar de funcionar i generalment només donava senyals de vida el de l'oval central amb escassa potència. D'altra banda, la lluminositat del passat havia desaparegut i de fet no hem trobat cap imatge nocturna de la plaça durant la postguerra que pugui certificar que els brolladors eren il·luminats.

*1944.- Obres a la plaça de l'Univers amb els operaris encara treballant amb carros de tracció animal. Al fons la Torre de la Llum encara completa. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1948.- Imatge de la plaça del Univers, aquí encara amb les fonts i els brolladors originals, va rebre aviat l'amenaça dels estands de les empreses alimentàries que hi exhibien els seus productes. Com es pot advertir a la foto, algunes d'elles com Frigo o Gallina Blanca ja hi eren presents en aquella Fira de Mostres de 1948. (Font: Barcelona Atracción. Edició d'abril de 1949).

1950's.- Dues imatges de la plaça de l'Univers durant la primera meitat d'aquella dècada. Tot i que s'hi pot veure encara la disposició original de les fonts, la majoria dels brolladors ja havien deixat d'expulsar aigua.

*1953.- Imatge captada durant la Fira de Mostres en la que es pot apreciar com encara es conservava l'estructura inicial de les fonts amb els seus ponts esglaonats. Tot i això, els petits estands de la fira ja anaven guanyant posicions. (Foto: Josep Postius Saura / Arxiu Fotogràfic de Barcelona).  

L'estructura original va començar a desaparèixer a l'any 1956 amb una operació que va eliminar els quatre espais d'aigua que envoltaven l'oval central així com els 4 ponts de connexió. L'expansió de la Fira de Mostres i sobretot, l'adveniment de la popularment anomenada plaça de la salsitxa, que ja a finals dels 1950's gairebé ocupava tota la plaça com espai de repòs i d'avituallament dels visitants de la fira i altres salons, acabarien fent desaparèixer qualsevol vestigi d'aquell conjunt monumental, de manera que es feia difícil recordar aquell meravellós espectacle d'aigua i llum, que hi havia hagut en aquell lloc vint-i-cinc anys enrere.

*1956.- L'any 1956 va representar un moment clau en l'evolució de la plaça, que perd el conjunt d'espais aquàtics monumentals dissenyats per Carles Buïgas. Contràriament els estands de productes alimentaris havien guanyat més terreny. (Foto: Col·lecció de la Família Vidal i Barraquer).

*1957.- La plaça de la salsitxa ja gairebé consolidada havia provocat la desaparició de l'antiga sectorització del conjunt de fonts monumentals   

*1961.- Solar resultant de l'enderroc de l'antic palau de projeccions amb l'aspecte que presentava la plaça de l'Univers des de finals de la dècada anterior. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

*1962.- Imatge aèria de les obres de reforma de la Plaça de l'Univers amb la construcció del Palau de Congressos al fons. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

A l'any 1962 l'espai va tornar a ser reformat en paral·lel a la construcció del nou Palau de Congressos. La Torre de la Llum va perdre també el seu remat i va ser aplanada en el seu cim. A la plaça de l'Univers va quedar només com a element testimonial un petit brollador central dins un espai ovalat. Finalment als anys 1980's la plaça va adoptar ja l'aspecte de plaça dura, que avui encara conserva, només alterat per la instal·lació al seu bell mig de l'escultura de Josep Llimona El Forjador, que anteriorment havia estat emplaçada davant del Pavelló de Barcelona a la zona de la Font Màgica. La Plaça de l'Univers ha estat utilitzada en els últims anys per instal·lar-hi carpes d'estiu d'oci nocturn i alguns festivals com el Sonar.

*2012.- La plaça de l'Univers del segle XXI  sense arbres ni fonts. Només amb l'escultura El Forjador al bell mig.

Article ampliat el 27 de setembre de 2024

EL TRAM SUPERIOR DEL FUNICULAR DE MONTJUÏC (1929-1981)

El Funicular de Montjuïc que coneixem avui com la línia que remunta la muntanya des del Paral·lel fins a l'estació situada a l'avinguda de Miramar, va tenir durant més de cinquanta anys un segon tram que continuava cap al castell i que provenia de l'època de l'Exposició Internacional de 1929.

Concretament va ser inaugurat el 23 de juliol de 1929, amb l'Exposició ja en marxa. En els primers dies de 1927, quan el primer tram del funicular ja estava en construcció, es va presentar una sol·licitud per a la concessió d'un perllongament del funicular fins al peu del castell. El fet que aquell indret era considerat zona militar requeria que la Capitania General emetés prèviament el seu informe favorable abans de passar l'expedient a l'ajuntament per a resoldre'l definitivament. No hi hagué massa problemes i un any després les autoritats militars donaven la seva conformitat, si bé imposaven un seguit de condicions: l'edifici de l'estació superior no podia ultrapassar una determinada alçada per no entorpir la visibilitat a la zona i sota l'estructura de la pròpia estació caldria instal·lar unes càmeres de mina per tal de poder dinamitar-ho i destruir-ho fàcilment si la situació d'emergència ho requeria. Per la seva banda el concessionari assumiria la l'obligació d'instal·lar una tanca de fil ferro amb punxes als costats del traçat de la línia del funicular per tal evitar l'accés de persones.

*1929.- Construcció de l'estructura de l'estació superior del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1929.- Notícia de la inauguració del tram superior del Funicular de Montjuïc publicada a La Vanguardia del 24 de juliol d'aquell any. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

En el primer Ple municipal de l'any 1929 es va donar per aprovat el projecte, les obres van començar el 28 de març i durarien  poc més de tres mesos. La seva execució no oferia excessives dificultats ja que era recorregut recte i tot en superfície. 

*1929.- Arribada de passatgers a l'estació del cim del segon tram del funicular anomenada Cumbre. (Foto: Arxiu TMB)

*1930.- Els dos vagons del funicular superior arribant a les vies de separació. (Foto: Fons Cuyàs. ICGC.)

L'endemà de la inauguració el servei va ser obert oficialment al públic. L'horari de funcionament del funicular superior era de les 7 del matí fins a mitjanit. Els intervals de pas era de 10 minuts els dies feiners i 6 els festius. El servei podia patir algunes alteracions quan els usuaris militars que pujaven i baixaven del castell ho sol·licitaven. L'estació inferior, que connectava amb el primer tram del Funicular era coneguda oficialment com Avenida de la Exposición, mentre que la superior rebia el nom de Cumbre.

Pel que fa al perfil dels usuaris un cop acabada l'Exposició eren bàsicament militars i habitants dels enclavaments barraquistes que s'havien establert a la zona, els diumenges i festius s'hi afegien també grups excursionistes. L'obertura del Maricel Park el 14 de juliol de 1930 va incorporar un grup més a la clientela. Aquest parc d'atraccions oferia un bitllet especial combinat que incloïa a banda de l'entrada al recinte d'oci, el viatge amb els dos trams del funicular.

Amb l'arribada de la Segona República es va consolidar com a clientela més sòlida del funicular superior les 6.000 persones que aproximadament vivien a les barraques de la zona. Mentrestant el castell va perdre la seva funció de fortalesa militar, els uniformes van davallar durant uns anys de les cabines del funicular i els amants de la natura que oferia la muntanya i de l'oci que proposava el parc d'atraccions n'eren els més habituals. 

*1935.- Recorregut del tram superior del Funicular de Montjuïc en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir del juliol de 1936 l'esclat de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que es vivia a la ciutat, va propiciar, com en moltes altres empreses, l'ocupació i el control de la direcció de la companyia per un comitè d'obrers vinculats a la Federació de Comunicacions i Transports de la CNT. El servei es va normalitzar després de setmanes d'incidents que van acabar amb l'expulsió de l'antiga direcció. El conflicte bèlic emergent que vivia el país també va alterar les condicions de l'entorn. Així doncs, el castell va tornar a ser utilitzat per l'exércit, que el va habilitar com a presó militar. El funcionament de la línia del funicular va quedar aleshores fortament condicionat per la seva ubicació en zona militar, la qual cosa comportava que en qualsevol moment podia ser ocupada i controlada per l'exércit.  

Els barraquistes de la zona van viure jornades de terror i desesperança quan van començar els bombardeigs sobre la ciutat que tingueren a la muntanya de Montjuïc com una de les seves zones i objectius predilectes. L'auge de la població barraquista va patir una frenada i molts dels seus habitants van haver de marxar a d'altres llocs més segurs. Al mateix temps el Maricel Park suspenia definitivament les seves activitats i era clausurat per sempre més. A mesura que avançava la guerra, la reducció del nombre de passatgers era notable. En els últims anys del conflicte es limitaven als militars i als familiars, amics i visitants dels presos que hi havia al castell. Al juny de 1938 l'empresa concessionària va canviar de nom per passar a ser Funiculares de Barcelona S.A. Es van incrementar les tarifes per mirar de pal·liar el fort dèficit que patia la companyia i el servei es limitava a només dos dies per setmana.

Amb l'arribada del nou ordre franquista es va nomenar amb caràcter provisional un administrador d'origen italià, fins que es van restablir els antics membres del consell d'administració expulsats pels anarquistes. Després de gairebé un any d'inactivitat es va recuperar el servei, les inspeccions tècniques i els mateixos intervals de pas que abans de la guerra. La clientela però, tornava a davallar per la misèria i la manca de diners per pagar-se el trajecte. I un altre element s'afegia a aquesta delicada situació: les avaries eren contínues, el material havia envellit o s'havia malmès i la situació d'aïllament internacional que vivia el país no permetia adquirir peces de recanvi a l'estranger, sinó que s'havien de fabricar de forma gairebé artesanal a diversos tallers de la ciutat sense aconseguir la qualitat de les originals. Un conveni subscrit amb els Ferrocarrils de Catalunya S.A. va permetre que les reparacions es realitzessin als tallers de Sarrià.

En aquells primers anys de la postguerra el fenomen barraquista s'havia disparat envaint tota l'àrea ocupada abans pel Maricel Park. En aquesta dramàtica tesitura el funicular superior fins al castell havia deixat de ser rendible i havia esdevingut un espai llòbrec i més marginal i miseriós que mai, amb un paisatge diari freqüentat pels pobladors de les barraques, bàsicament families obreres que lluitaven desesperadament per tenir un sostre sota el qual dormir, militars de baixa graduació i parelles de la guàrdia civil que conduïen a presos emmanillats fins al castell a complir les seves condemnes. Per Setmana Santa es realitzaven via crucis patriòtics fins al castell i els participants s'acumulaven entorn al funicular superior. 

  

*1945.- El via crucis del castell. Retall de l'edició del dia 31 de març de La Vanguardia.

*1960.- L'antiga estació en els seus últims anys. (Foto: Arxiu TMB)

Fins a començaments de la dècada dels 1960's amb els plans municipals de frenar la degradació de la muntanya no es va decidir dedicar una part important del pressupost a la zona. Entre 1964 i 1965 es va acometre la millora dels dos funiculars i a dignificar l'entorn. El 13 d'octubre de 1965 es va procedir a la inauguració de la nova estació del Castell i la reforma general de les instal·lacions. La progressiva supressió del barraquisme a la zona va comportar però, la pèrdua d'una clientela fidel mentre que l'obertura de nous espais com el nou Parc d'Atraccions o el Mirador de l'Alcalde generaven un bons nivells d'ocupació dels vagons durant els  caps de setmana però deficitària els dies feiners. 

*1965.- Inauguració de la nova estació superior batejada com Castell que substituïa l'antic edifici de sostre a dues aigües. (Foto: Arxiu TMB)

*1965.- L'alcalde Porcioles, acompanyat del seu seguici d'autoritats, arriba a la reformada estació del cim del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1970's.- Un dels vagons del funicular avançant per les vies en direcció al castell. (Foto: Arxiu TMB)

*1970.- Vista aèria del trajecte del funicular amb les seves dues estacions. El Parc d'Atraccions ja apareix construït i urbanitzades les seves àrees d'aparcament sota el castell. (Font: Fons SACE. ICGC).

El tret de gràcia al  funicular superior el va donar sens dubte la inauguració al juny de 1970 del Telefèric de Montjuïc, un nou servei que pràcticament cobria el mateix trajecte, però a través d'unes atractives cistelles vermelles enlairades que permetien a l'usuari contemplar tota la panoràmica sobre la ciutat. D'altra banda, aquest nou servei arribava fins al mateix castell. 

El 2 de març de 1971 les dues línies del Funicular de Montjuïc es van integrar a la Societat Privada Municipal Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Un any després els funiculars van començar a funcionar sota la nova direcció municipal. Això va suposar un lleuger increment en el nombre de passatgers. El 1978 la Generalitat rep les competències estatals sobre el metro. Els nous estudis elaborats sobre la viabilitat de mantenir els dos funiculars van concloure que es tractava de serveis obsolets i envellits que no valia la pena mantenir. Darrera hi havia la pugna política entre convergents i socialistes de portar el metro fins a Montjuïc o no. Finalment es va resoldre suprimir només el funicular superior i rehabilitar  la línia de Paral·lel a Miramar.  

El 12 de gener de 1981 es va suspendre el servei en els dos funiculars. El del tram superior ja no tornaria a funcionar. 

*1970's.- Les cistelles vermelles del nou telefèric suposarien a mig termini la sentència de mort pel funicular superior.