CERVESERIA i RESTAURANT AMBOS MUNDOS. Rambla de Santa Mònica. (1876-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Entre les primeres cerveseries que es van a consolidar en el sector de la part baixa de la Rambla, hi va destacar la coneguda amb el nom d'Ambos Mundos. Era situada als números 1 i 3 de la Rambla de Santa Mònica tot just al costat de la plaça del Teatre i ja se'n té constància de la seva existència el 4 de juliol de 1876 quan apareixen els primers anuncis a la premsa de l'època [1]. 

El local va ser un dels primers a publicitar diàriament els plats que incloïen els coberts del dia i sempre ho feia en llengua francesa amb indicació dels seu preus. L'Ambos Mundos va funcionar amb direcció compartida amb el Restaurant del Ferrocarril de França de l'estació que hi havia del costat de l'entrada al parc de la Ciutadella.

*1878.- Comentari insertat a les planes de Crónica de Cataluña l'últim dia d'aquell any. (Font: ARCA) 

*1879. - Preus dels menjars oferts conjuntament a l'Ambos Mundos i al restaurant de l'Estació de França. (Font: Crónica de Catalunya del 20 de juny d'aquell any / ARCA)

Segons apunta Paco Villar [2], el local ves ser regentat a partit dels inicis de l'any 1880 pels germans Amills, que amb la seva experiència en l'àmbit de la restauració van incorporar a la simple cerveseria plats de cobert així com una important oferta a la carta. La presència del Amills al capdavant del negoci va ser però, molt efímera i en poc temps l'Ambos Mundos va passar a ser dirigida per José Pompidor que el va reobrir a mitjans de gener de 1881. Pompidor era integrant de la família que va regentar el conegut i luxós restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya. 

*1880.- El diari Lo Catalanista del dia de Tots Sants d'aquell any, incorporava aquesta referència a la cerveseria restaurant Ambos Mundos, en ocasió de la tradicional venda de panellets. (Font: ARCA).

Cap als anys 1910's el local era també conegut perquè s'hi venien localitats per assistir a les curses de toros que es celebraven al Torín de la Barceloneta i a les Arenes de la plaça d'Espanya. El 1916 es va dur a terme una profunda reforma de l'establiment, que s'anunciava amb cambreres que parlaven francès, italià i alemany.

*1916.- Anuncis de la cerveseria Ambos Mundos al diaris El Diluvio (a dalt) i La Publicidad (abaix). (Font: ARCA).

Finalment, el local que havia ocupat durant gairebé cinquanta anys la cerveseria Ambos Mundos va passar a una companyia marítima italiana a començaments de 1920. 

*1920.- Anunci del lloguer del local de l'Ambos Mundos per part de la companyia marítima La Navigazione Italiana. (Font: Catalunya Marítima. Edició del 30 de març d'aquell any / ARCA).

Ambos Mundos va ser també el nom de l'hotel situat a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali-Bei i Bailèn, al costat del monument a Rafael Casanova, així com d'un restaurant obert al 1955 a la plaça Real que avui  encara existeix.

_____

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 30 de setembre de 1876 

[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936). Pàgs. 16 i 17. Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona. 2013.

GRAN BAZAR AL LEÓN ESPAÑOL. (Sastreria Elias i Mulet). Rambla de Santa Mònica 8 (1874-1900's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1875.- Estampeta difosa amb motiu de la inauguració del revestiment de la façana de la botiga del Gran Bazar Al Leon Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

D'acord amb les primeres referències que hem trobat a través de les hemeroteques i les publicacions de l'època, els sastres Jaume Elias i Josep Mulet van obrir cap al 1874 la seva primera botiga de roba de vestir al numero 8 de la Rambla de Santa Mònica. Era situada entre el Teatre Principal i l'Església de Sant Josep i Santa Mònica i molt a prop de la plaça del Teatre i sembla que inicialment es va instal·lar a l'entresòl de l'edifici.

*1874.- Primers retalls publicitaris apareguts a la premsa barcelonina a l'abril de 1874 com a sastreria Elias y Mulet. (Font: ARCA).

 

Un any després, Elias i Mulet van optar per una nova imatge comercial del seu establiment, que es va traduir bàsicament en un canvi de nom i una gran profusió d'anuncis i publicitat. Gran Bazar Al León Español va ser el nom de l'establiment que oferia al públic una gran diversitat de roba de vestir amb diferents teixists i gèneres de punt.

*1876.- Notícia del repartiment de targetes publicitàries anunciant el Basar i Sastreria Al León Español. (Font: Diario de Barcelona del 6 d'octubre. Edició del matí / ARCA)

*1877.- Notícia de l'acabament del revestiment de la botiga de la sastreria a la Rambla de Sant Mònica 8. (Font: Diario de Barcelona del 6 de maig. Edició del matí / ARCA).

 

La relació entre els dos socis però, sembla que va patir les seves discrepàncies, i només un any després, al 1875, Josep Mulet [1] va optar per obrir negoci propi.

Jaume Elias [2], per la seva part, va continuar en solitari amb el seu establiment del número 8. Continuava atorgant un paper molt important a la publicitat i als missatges que emetia envers la seva clientela donava sempre especial rellevança i consideració a la qualitat, l'elegància i el bon preu dels seus productes. Al 1879 apareixen els primers anuncis en català de la sastreria.

*1879.- Publicitat en català de Al Lleó Espanyol al Diari Català (Font: ARCA)

Les habilitats publicitàries d'Elias abastaven diverses vessants. En aquest sentit, era força habitual la inserció en algunes publicacions de l'època d'acudits grafics sobre temes d'actualitat, en els qual apareixia sempre com a teló de fons l'aparador del Gran Bazar Al León Español.

*1877.- Aprofitant la primera estada a Barcelona de Mr. Bidel i les seves exhibicions de feres, apareixia aquest acudit gràfic a la premsa, que feia esment a la gran quantitat de gossos que circulaven per la Rambla, tot demanant al famòs domador que se'ls endugués a canvi d'un vestit que li oferia la sastreria Al León Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1880's.- Imprès publicitari de la sastreria. (Font: todocoleccion.com)

El 1879 Jaume Elias va acabar obrint una sucursal a Madrid, al carrer de la Montera número 10, prop de la Puerta del Sol, la qual cosa ens confirma el seu caràcter d'empresari emprenedor i innovador. 

*1879.- El periòdic madrileny liberal El Siglo, en la seva edició del dia 5 de febrer de 1879, publicava aquest anunci de la sucursal de la sastreria Al León Español oberta al centre de Madrid per Jaume Elias (Font: Biblioteca Nacional de España).

Les últimes referències que les hemeroteques ens aporten sobre el basar Al León Español són de 1907, si bé només fan referència a ofertes de treball. Altrament, els darrers anuncis publicitaris són de finals de 1894, la qual cosa alimenta la hipòtesi que Elías traspassés el negoci a uns nous propietaris que van mantenir el nom del negoci. Així a l'Anuari Riera de 1896, ja no apareix com a sastre Jaume Elías sino com a Pérez y Garreta. La presència d'un Enrique Pérez a l'Anuari de 1905 sembla també recolzar aquesta hipòtesi. 

 ______

[1].- Josep Mulet va decidir abandonar la societat amb Jaume Elias al 1875 i va obrir una botiga pròpìa amb un nom similar (Sastreria Al León de España) i ben a prop (a l'entresòl de la Rambla de Santa Mònica número 2), només tres cases més enllà en direcció a la Plaça del Teatre, tocant a l'accés que connecta la Rambla amb el carrer de l'Arc del Teatre.    

*1875.- Tarja publicitària de la botiga que Josep Mulet va obrir després de la seva separació del negoci amb Jaume Elias. La nova botiga  era molt a prop de l'altra, al número 2  de la Rambla de Santa Mònica i s'identificava amb nom comercial de Al León de España (Font: todocoleccion.com).

*1875.- Notícia de l'obertura de la sastreria pròpia de Josep Mulet. (Font: La Imprenta. Edició del 16 de novembre / ARCA).

*1875.- Emplaçament de les dues sastreries a la Rambla de Santa Mònica. Al León Español de Jaume Elías al número 8 i Al León de España de Josep Mulet al número 2. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

Mulet va tenir també botigues al número 6 del carrer de Ponent (actual Joaquín Costa) a l'altra banda del Raval, i al número 9 de la Plaça Real.

[2].- Jaume Elias Doménech (1843-1899) va començar com a fabricant de mantes a Sabadell. Casat amb la també sabadellenca Maria Bracons Roca (1851-1932), el seu net va ser el conegut historiador i membre del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès i Elias-. A les seves memòries Sísif i el seu temps anomena set del vuit fills del matrimoni Elias-Bracons (Rosa, Elvira, -mare de Victor Alba- , Feliu, Jaume, Lluís, Paco i Mercè,  Un altre germà, Antoni va morir amb 22 anys a causa de la febre tifoide, poques setmanes abans que el seu pare.  De tots ells, el més conegut fou Feliu (1878-1948), dibuixant, ninotaire i pintor que signava amb el pseudònim Apa i que també es distingia per l'acidesa de les seves crítiques d'art a diaris i revistes com a Joan Sachs, un altre prseudònim, aquest de ressonàncies wagnerianes. Altres germans del món artístic foren Lluís dibuixant i comediògraf conegut tambe com Anem i Paco que era ceramista.  

Durant la seva vida Jaume Elías va tenir diversos domicilis. Al 1878, quan neix el seu fill Feliu, vivien al carrer Montserrat número 4, molt aprop del Gran Bazar Al León Español. Deu anys després, el seu fill Jaume neix a la mateixa adreça de la sastreria (Rambla de Santa Mònica 8). Finalment, en el moment de la seva mort, el 17 de febrer de 1899, la llar dels Elias era a la Ronda de Sant Pere 74 primer pis. 

GRANDIÓS PAVELLÓ JAPONÈS. Rambla de Catalunya - Carrer de Les Corts (Gran Via). (1879)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

A la dècada dels 1860's, l'atracció i la curiositat per la cultura japonesa ja s'havia començat a fer palesa a Barcelona i el Teatre del Liceu, reobert al 1862, un any després de l'incendi, havia acollit algunes representacions d'artistes de l'orient llunyà. També al Principal havien actuat al novembre de 1864 un grup d'acròbates xinesos. De fet, aquell Liceu resorgit de les seves pròpies cendres, era molt més popular i allunyat del caracter elitista que la burgesia catalana li va imprimir cap a finals de segle. Als programes d'espectacles s'hi barrejaven les peces cultes d'òpera amb d'altres més orientades al gran públic, que incloien màgia, saltimbanquis, acròbates o espectacles màgia i pantomima. 

El 1868 l'Imperi del Japó va encetar el període Meiji, caracteritzat per una obertura que va abocar el país a donar-se a conèixer per tot el món i especialment a Europa i Amèrica del Nord on les seves grans ciutats començaren a rebre visites de companyies d'artistes japonesos. Aquell mateix any, el 2 de setembre, la Companyia Imperial Japonesa va arribar per primer cop a Barcelona i va fer un seguit d'actuacions al Liceu que van ser recollides i elogiades a la premsa després que els artistes i acròbates s'allotgesssin a l'Hostal de los Caballeros. [1].

Onze anys després, la cantonada muntanya/Llobregat de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via s'havia començat a caracteritzar per ser un indret propi per a l'exhibició d'espectacles vinguts de terres llunyanes. Allà hi havien estat anteriorment les exhibicions de feres salvatges del Mr. Bidel i el 1879 s'hi va establir una nova instal·lació amb el cridaner nom de Grandioso Pabellón Japonés. En realitat es tractava d'un espectacle de circ, que convé no confondre amb el posterior Pavelló Imperial Japonès que es va instal·lar dos anys després, al 1881, al mateix carrer de les Corts tocant a Passeig de Gràcia.

La nit del 12 d'agost de 1879 van començar les funcions al Grandiós Pavelló Japonès, sovint identificat com Gran Pavelló Japonès o simplement com a Pavelló Japonès. Les cròniques a la premsa de l'època ens el presenten com una mena d'envelat de forma circular amb grans vents o suports per aguantar tota l'estructura i capaç per a reunir a més de 1.500 persones. En resum, una mena de circ decorat amb motius orientals. 

L'interior del pavelló era tot entapissat amb unes poques files de butaques i cadires. Al darrera d'aquestes localitats preferents s'estenia l'amfiteatre i les graderies amb l'entrada general, que es va posar a la venda al preu de tres rals. L'estructura va ser força criticada a la premsa pels problemes de visió i ventilació que comportava. D'altra banda, la calor sufocant, pròpia d'aquelles mesos d'estiu, va ser també un element d'incomoditat que van haver de suportar els assistents.

Les limitacions descrites no van impedir però, l'èxit dels espectacles, que es realitzaven a les 20:45 del vespre amb segones funcions especials de tarda els diumenges i festius a les 15:30 hores. 

*1879.- Retall del Diario de Barcelona del 12 d'agost que aporta dades sobre l'estructura del pavelló i l'inici de les seves activitats aquella mateixa nit. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Fragment de la crònica publicada al Diario de Barcelona del 13 d'agost d'aquell any després de la jornada inaugural del Grandiós Pavelló Japonès. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

L'equip d'artistes orientals era integrat per 12 acròbates japonesos, tot i que al pavelló hi actuaren també artistes francesos de la família Martin i les germanes Foucard (Nathalie, Léontine i Blanche), que acapararen l'atenció de la funció i els aplaudiments del respectacle amb els seus exercicis amb la corda vertical, anelles i trapezi. Mr. Foucard, el pare de les tres noies, havia estat monitor del Príncep Imperial.

*1879.- El Grandiós Pavelló Japonès anunciat a les planes del Diari Català el 19 d'agost d'aquell any (Font: ARCA).

*1879.- El Diario de Barcelona del dia 19 d'agost d'aquell any es feia ressò d'un robatori al Pavelló Japonès (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Últimes funcions al Gran Pavelló Japonès el dies 23 i 24 d'octubre d'aquell any. L'endemà la companyia se n'anava a Madrid. (Font: Diario de Barcelona / ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Malgrat la seva curta estada (del 12 al 24 d'agost) a la ciutat, l'experiència del Grandiós Pavelló Japonès constituieix una pàgina destacada en la història de l'arribada d'artistes orientals a Barcelona. Com s'ha apuntat abans, aquesta neixent vinculació amb l'art i la cultura japonesa tindria la seva continuïtat, només dos anys després, amb la instal·lació molt a prop d'allà del Pavelló Imperial Japonès (1881-82) promogut per Carles Maristany. 

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (I). El primer quiosc. (1878-1890)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, JOANA FRANCÈS i FRANCISCO ARAUZ

1880's.- El primer quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes, conegut com La Mar. (Font: Autor desconegut. AFB).

Tot i que es poden trobar a les hemeroteques algunes referències anteriors a quioscs o casetes de fusta a la part alta de la Rambla i al voltant de la font de Canaletes, els orígens del desaparegut quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes es remunten al darrer quart del segle XIX. Concretament fou cap a finals de l'any 1877 quan Joan Serra, concessionari d'un quiosc de begudes (mesa de refrescos en el llenguatge de l'època) al Pla de la Boqueria, va demanar autorització per traslladar-lo a la Rambla de Canaletes, en previsió que el centre de la ciutat s'aniria desplaçant progressivament cap a l'entorn de la Plaça de Catalunya. D'aquesta operació en tenim coneixement a través de la premsa de l'època, que dóna notícia d'algun contenciós o desacord entre l'esmentat titular del quiosc Joan Serra i un tal Josep Julià en ocasió del trasllat d'aquest negoci.

*1880's.- Aquesta caseta de fusta, situada just al costat de la font, no era pròpiament un quiosc de begudes sino una estructura addicional als brolladors que es feien servir per anar a buscar aigua amb els càntirs. Va conviure durant uns anys amb els autèntics quioscs de begudes. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1878.- Fragments del diari La Imprenta [1] que donen notícia de desacords econòmics en els tràmits del trasllat del quiosc de begudes a la Rambla de Canaletes i del posterior aclariment per part de l'Ajuntament a les planes d'El Anunciador Catalán [2] en el sentit que tot plegat havia estat una estafa.(Font: ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes. Cliqueu sobre els documents per engrandir-los).

A aquest primer quiosc, que era tot de fusta, se'l va anomenar La Mar, nom que figurava en el frontal situat sobre el mostrador. Havia estat dissenyat per Antoni Rovira i Trias, aleshores arquitecte municipal i Director d'Edificacions i Ornat de l'Ajuntament. El quiosc tenia una estructura simple amb una aparença de caseta amb coberta de quatre vents i base pràcticament quadrada, si bé el marbre del mostrador i el seu suport eren lleugerament truncats pels vèrtexs. Inicialment no tenia més ornaments que uns serrells de fusta treballada a la part baixa de les quatre cares de la coberta sobre el mostrador. Els refrescos que s'hi servien eren bàsicament orxata, nèctar, soda i aigua de Canaletes ensucrada. 

Al llarg dels anys 1880's sobre les arestes inclinades de la coberta hi van ser instal·lades unes tires de bombetes per il·luminar-lo amb l'objectiu de donar més rellevança a la silueta de l'establiment. De la part superior hi penjaven quatre globus de llum situats un a cada vèrtex i d'altres a l'interior del quiosc on s'hi anunciaven les begudes que s'oferien als clients. 

*1880's.- Una altra imatge del quiosc de begudes La Mar guarnit amb globus de llum i bombetes a la coberta. (Foto: Autor desconegut/AFB).

*1880.- Al programa de les Festes de la Mercè d'aquell any, hi figuraven referències al quiosc La Mar i al seu encarregat Joan Serra. (Font: ARCA. Diari Català: politich y literari).

El primer quiosc de begudes de Canaletes hi va romandre fins el 1890, quan va ser substituït per una nova versió semblant, però mes gran, amb la coberta més complexa.  

---------

[1].- La Imprenta. Edicions dels dies 10 de febrer i 26 de setembre de 1878. 

[2].- El Anunciador Catalán. Edició del dia 21 de febrer de 1878.

Article ampliat el 19 de febrer de 2016

EL SANTET DEL POBLENOU (1877-1899)

Article dedicat a MÀXIMUS HERMES

Francesc Canals i Ambrós va ser un jove nascut a Ciutat Vella el 1877, que era fill d'un fabricant d'esteres i que va treballar als antics magatzems El Siglo de la Rambla. En Canals destacava als ulls dels altres per la seva bonhomia extrema i la llegenda l'ha fet passar a la història com el Santet del Poblenou.

Va morir força jove, concretament el 27 de juliol de 1899, quan comptava només amb 22 anys. La hipòtesi més estesa, però mai confirmada amb dades fefaents, és que la causa de la seva mort va ser la tuberculosi, una malaltia força estesa a finals del segle XIX a Barcelona. Altres hipòtesis però, han arribat a defensar que la mort del santet va ser produïda per les ferides rebudes en intentar apagar un incendi per salvar altres persones. Sigui com sigui, la figura del santet sempre ha estat vinculada al seu desmesurat altruisme.

L'ideari popular diu que també va curar la ceguesa del seu pare després de mort i que l'incendi dels magatzems El Siglo del dia de Nadal de 1932 havia estat vaticinat molts anys abans pel propi santet.

La realitat és que no hi ha gaires dades que corroborin tots aquests fets que van portar a convertir el jove Francesc Canals en un personatge popular i venerat després de la seva mort. La figura del Santet del Poblenou ha creat al llarg dels anys un seguit d'anècdotes que es sustenten en el concepte de llegenda més que en una realitat històrica contrastada. La fe i les creences populars vinculades al fenomen d'endevinar el futur van fer que el santet esdevingués una llegenda i rebi avui encara una especial veneració davant del seu nínxol del Cementiri de Poblenou. Allà els seus seguidors li segueixen demanant desitjos i miracles.  

CONFITERIA PERE LLIBRE. Ferran 1. (1874-1918)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1907.- Pere Llibre i Bas (Foto: Napoleón. Font:. La Il·lustració Catalana) 

Va ser al mes d'octubre de l'any 1874 quan Pere Llibre i Bas va comprar al pastisser Josep Monclús la confiteria que regentava des de finals de 1859 al número 1 del carrer Ferran fent cantonada amb la Rambla. Llibre, que havia treballat abans com a dependent en una altra pastisseria coneguda com La Palma, era un home emprenedor, nat a Cardedeu, que va continuar aquell dolç negoci a partir dels últims mesos d'aquell 1874, si bé aviat hi incorporaria aspectes força innovadors que donarien a la confiteria una singularitat indiscutible. 

*1874.- Retall del Diario de Barcelona que dóna fe de l'adquisió de l'antiga confiteria Monclús per part del senyor Pere Llibre.  

*1874.- Plànol de l'alçat de la confiteria comprada a Josep Monclús amb el projecte de reforma signat per Pere Llibre al setembre d'aquell any. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

El nou negoci del carrer Ferran, (aleshores conegut com carrer Llibertat, nom adoptat arrel de la Revolució de 1868), aviat va destacar pels seus atractius aparadors on s’exposaven els pastissos, dolços i altres llaminadures que s’oferien a la seva clientela bàsicament pertanyent a les classes benestants. 

*1874.- La premsa de l'època ja destacava la Confiteria Llibre com una de les més luxoses especialment durant la temporada nadalenca amb l'enllumenat dels seus aparadors (Font: Diario de Barcelona. Edició del 22 de desembre de 1874).

*1878.-  Gravat de la Confiteria de Pere Llibre a la cantonada del carrer Ferran amb la Rambla.  

Sota la direcció de Pere Llibre hi destacava també l'originalitat i bon gust estètic de les capses que servien d'embolcall a pastissos i dolços. Ben aviat s’hi comercialitzarien també peces i objectes d’art. A l'octubre de 1879 Llibre va reformar a fons la botiga i va encarregar a Francesc Soler i Rovirosa el disseny i decoració del local, que en poc temps esdevindria un lloc habitual de trobada de l’alta societat barcelonina i catalana.   

*1900's.- L'embocadura del carrer Ferran a la Rambla. A l'esquerra es poden veure els tendals que cobrien els aparadors de la Confiteria de Pere Llibre.

*1879.- Notícia de la reforma de l'establiment de Pere Llibre a finals d'aquell any. (Font: Diari Català. Edició del dia 30 d'octubre de 1879)

Segons ha recollit l’historiador Fernando Aldecoa, la Confiteria de Pere Llibre va esdevenir també un centre de reunió conegut com la Esquina de Llibre on alguns prohoms de l'aristocràcia de l’època van promoure la creació de l’Hipòdrom de Can Tunis el 1883.

A la confiteria s'hi va establir un diàleg entre pastisseria i art que sublimava el plaer dels sentits i generava complaença i addicció entre el segment social més afavorit del finals del segle XIX. A la vista de l'èxit Pere Llibre va optar per obrir un altre local, a pocs metres de la confiteria, dedicat ja de forma exclussiva a la comercialització d'objectes artístics. Allà s'hi venien tota mena de petites obres d'art, mobles, cristall, ceràmica i s'hi exposaven pintures i escultures de manera regular.

Pere Llibre va morir al 1907 i el negoci, com era habitual en aquells temps, va passar a ser Confiteria Vídua de Pere Llibre. Montserrat Reynés i Gurgui era la seva vídua. El seu fill Guillermo Llibre i Reynés va obrir al número 21 de la Plaça Catalunya la seva pròpia confiteria a l'any 1912. 

En realitat Pere Llibre havia estat l’iniciador d’una nissaga de confiters i pastissers que no només va tenir continuïtat amb l'esmentat establiment del seu fill Guillermo, sino que també el seu nebot Lluís Llibre i Blanch i els seus descendents van regentar la pastisseria Llibre i Serra (amb el seu soci Jaume Serra), emplaçada primer al carrer Fontanella i després a la Ronda de Sant Pere. 

La història de la pastisseria barcelonina no s'explicaria sense la família Llibre i els seus inicis al carrer Ferran. Amb el canvi de segle però, el centre neuràlgic de la ciutat s’havia desplaçat a la Plaça Catalunya. D'altra banda, un comerç orientat a la burgesia com era aquell, requeria d’altres emplaçaments allunyats dels estrets carrers de Ciutat Vella i més d’acord amb els nous temps. A partir de la mort del seu fundador, la pastisseria de Ferran/Rambla, ja sota el nom de Confiteria Vídua de Pere Llibre, va coexistir durant alguns anys amb els altres establiments que duien el nom de Llibre a l'entorn de la plaça Catalunya. Finalment, al 1919 l’Armeria de l’eibarrès Manuel Beristain, que ja s’havia instal·lat des de feia uns anys al número 2 -just a l’altra vorera d'enfront del mateix carrer Ferran-, va comprar el local de l’antiga confiteria que va desaparèixer de Ciutat Vella i els pastissos dels aparadors van ser substituïts per escopetes.

CASA SALVADOR PIERA (XALET BALTÀ). Balmes / Rosselló. (1874 - 1910)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ , VALENTÍ PONS TOUJOUSE i ENRIC COMAS I PARER

La Casa Salvador Piera va ser una de les primeres construccions del carrer Balmes, una via que durant molts anys va servir de trajecte per al tren de Sarrià. Era situada a continuació de l'estació de Provença, just davant del Frontó Condal, passat el qual la via fèrria abandonava el curs del carrer Balmes per anar a buscar l'actual Via Augusta.  

*1890's.- (Font: Arquitectura Moderna a Barcelona. F. Rogent i Padrosa)

L'edifici disposava de planta baixa, pis principal i unes golfes sota teulada on hi destacava un frontó cupulat amb dues finestres bessones, que ocupava la part central de la façana a la cantonada mar-Llobregat de la cruïlla entre els carrers Balmes i Rosselló. La façana es trobava endarrerida respecte de la línia de la vorera per un mur enreixat rera el qual es desplegava un jardí d'entrada a la finca. Un altre element característic d'aquesta construcció eren els dos templets laterals als que s'accedia des d'unes terrasses situades al pis principal. 

1900's.- Vista posterior del Xalet Baltà des de l'interior de l'illa formada pels carrers Balmes, Rosselló, Universitat (avui Enric Granados) i Provença. Als fons es poden veure els finestrals de la façana del Frontó Condal. (Foto: Màrius Aguirre Serrat-Calvo. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

 

*1900's.- Vista del carrer Balmes amb l'estació de Provença en primer terme i un dels templets laterals de la Casa Salvador Piera (requadre groc). (Font: Màrius Aguirre i Serrat-Calvo/AFCEC)

La casa, projectada per Emili Sala Cortés (1841-1920), va ser una de les primeres obres d'aquest arquitecte català, que va construir l'edifici del número 43 del passeig de Gràcia, que després Gaudí transformaria en la Casa Batlló.

Emili Sala Cortés retratat per Juli Borrell Pla.

*1890's.- Una altra imatge de la Casa Salvador Piera amb les tanques de les vies del tren del carrer Balmes en primer terme. (Font: Salvador Esplugas i Puig /BNE)

L'edifici va ser enderrocat cap a l'any 1910 per construir-hi un edifici de cinc plantes, la Casa Tomàs Recolons (1912) obra del prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que abandonava ja definitivament el modernisme.

*2010's.- Aspecte actual de la Casa Tomàs Recolons que des de 1912 ocupa el xamfrà on hi hagué la Casa Salvador Piera (Foto: Autor desconegut).

PASSATGE DE LA INDÚSTRIA. Trafalgar 26. (1878-2000's)

 

Emplaçament de l'antic Passatge de la Indústria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

Situat en un interior d'illa, entre les finques número 26 del carrer Trafalgar (al final del carrer Ortigosa) i les dels números 31 i 33 del carrer de Sant Pere més Alt, aquest passatge interior, amb dos petits trams a cel obert en el seu recorregut, va obrir-se a l'any 1878 coincidint amb la construcció de l'edifici de Trafalgar. Se'l coneixia popularment com el passatge d'en Cirici als seus primers anys. La raó era que el comerciant tèxtil Joan Cirici hi tenia el seu taller i d'alguna manera havia estat ell el promotor d'aquell passatge, que amb el temps va anar acollint altres botigues, comerços i magatzems, apart dels habitatges dels seus propietaris. Les inicials JC figuren encara gravades en pedra sobre l'arc de la porta d'accés al pintoresc passatge. La numeració de les diverses estances de l'interior del passatge es va realitzar en lletres.

*1940's.- L'accés principal al Passatge de la Indústria, senyalitzat amb un rètol prou vistós, a l'immoble numero 26 del carrer Trafalgar 

*1940.- Tarja d'uns dels comerços que hi havia al passatge. (Font: todocoleccion.com)

Als anys 2000's l'edifici va ser comprat per una cadena hotelera que el va reformar i va recuperar el passatge mitjançant un conveni amb l'ajuntament. Se'l va tornar a fer transitable a determinades hores i servia també d'accés a l'Hotel Yurban Passage Hotel & Spa que va ocupar l'edifici del carrer Trafalgar. L'operació també va rebatejat l'antic Passatge de la Indústria amb el nom de Passatge de les Manufactures, que és com s'anomena actualment. A l'interior del passatge s'hi va instal·lar una intervenció artística, obra d'Antoni Yranzo, anomenada Petjades que penja d'uns fils en un dels espais a cel obert. 

*2010's.- Vista general de l'Hotel Yurban Passage Hotel & Spa instal·lat al número 26 del carrer de Trafalgar després de la reforma de l'edifici i del passatge.

 ç

*2010's.- La peça mòbil de l'artista Antonio Yranzo situada a l'interior de l'antic Passatge de la Indústria.