SANTA MARIA DE LES ARENES (Segle X)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Petita església tardoantiga documentada per primer cop a l'any 985, de la qual no se'n tenen prou referències per a determinar amb exactitud la seva localització. Molts historiadors la situen al costat de la basílica de Santa Maria del Mar (1329-1383), si bé sembla que la seva nau era orientada perpendicularment a aquesta i el seu emplaçament més possible sigui entre el Fossar de les Moreres i el carrer de l'Espaseria, que enllaça la plaça de Santa Maria amb el Pla de Palau. Sembla clar que va ser un focus important en el procés de cristianització de l'antiga Barcino romana i de la posterior Barchinona medieval i que en aquest indret es concentrava el culte de la comunitat cristiana.

L'arqueòloga i historiadora Jordina Sales Carbonell [1] ha defensat la hipòtesi que la Barcino romana disposava d'un amfiteatre als voltants de Santa Maria del Mar i que sobre les seves restes s'aixecava l'església de Santa Maria de les Arenes. En tot cas, existeix controvèrsia entre considerar si el terme arenae (arenes) feia referència a les arenes de l'amfiteatre o a la proximitat d'aquell indret al mar i a les arenes de la platja.

_____

[1].- Sales Carbonell, Jordina. Santa Maria de les Arenes, Santa Maria del Mar i l'amfiteatre romà de Barcelona. Revista d'Arqueologia de Ponent. núm. 21. 2011. Universitat de Lleida. 

SANT PERE DE LES PUEL·LES. Monestir Benedictí. Torre dels Ocells, Claustre i altres elements desapareguts (Segle XII - 1873/1909)

Ja al segle IX va existir en aquest indret una primera església dedicada a Sant Sadurní que va ser reemplaçada per un monestir promogut pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda de Tolosa, els quals van col·locar a la seva filla Adelaida com a primera abadessa. Del monestir se'n conserva com a document més antic l'acta de la consagració de la seva església romànica datada de l'any 945 i realitzada pel bisbe Guilarà. Posteriorment es va procedir a aixecar el claustre, de la construcció del qual se'n va trobar documentació datada del 1143. Aquest claustre tenia dos pisos, l'inferior d'estil romànic i el superior construït al segle XIV amb arcs gòtics. 

*1858.- Planta del conjunt de Sant Pere de les Puel·les, segons el plànol de Miquel Garriga i Roca, quan s'utilitzava com a presó. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

L'activitat generada per aquest monestir, que quedava inicialment situat fora muralles, va permetre a través dels anys el desenvolupament de la zona que l'envolta, especialment a partir que Jaume I va ampliar el perímetre de les muralles amb una nova disposició que seguia el curs de l'actual Ronda de Sant Pere tot tancant el barri de la Ribera, que molts anys després patiria les conseqüències dels atacs de les tropes borbòniques de Felip V al 1714. D'altra banda, la presència del curs d'aigua del Rec Comtal va contribuir també a afavorir el desplegament d'activitat industrial.

Al segle XIX les desamortitzacions sobre els edificis religiosos van afectar al conjunt que, després de ser utilitzat com a presó, seria enderrocat al 1873 amb l'excepció de l'església que va esdevenir parròquia. El conjunt va quedar doncs limitat a l'església amb la Torre del Ocells, un campanar quadrat aixecat al segle XIV complementat al XVIII amb una segona torre campanar més alta. La comunitat religiosa femenina va traslladar-se al carrer Anglí de l'actual barri de Sarrià on encara avui hi té la seva seu.  

*1873.- Dibuix de la destrucció del claustre del monestir.

   

*1905.- Postal de l'església a començaments del segle XX en la que podem distingir perfectament el finestral encegat al costat de la porta d'accés. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

*1909.- Vista de l'església de Sant Pere pocs dies després dels atemptats patits durant els fets de la Setmana Tràgica.  A la imatge es pot veure encara, davant del campanar, la silueta de la Torre del Ocells poc abans dels seu enderrocament. També s'hi aprecien les marques de fum a les finestres de la façana situades a un i altre costat de la portalada d'entrada com a conseqüència de l'incendi que van provocar els assaltants. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

Un altre moment delicat per la integritat d'aquest conjunt van ser els fets de la Setmana Tràgica a l'estiu de 1909. La ira popular es va desfermar sobre l'església que resultaria incendiada produint-se greus danys en l'estructura de la Torre dels Ocells que va haver de ser eliminada. De l'església romànica amb planta de creu grega i àbsis a la capçalera en va quedar ben poca cosa. El 1911 es va procedir a restaurar l'església, que va ser objecte de moltes variacions sobre la seva estructura original. Aquesta restauració, realitzada per l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella, qualificada per molts historiadors de l'art com excessiva, va alterar significativament l'aparença interior i exterior de l'església que va passar a tenir una planta basilical. L'antiga planta de creu és però, encara identificable i s'hi conserven les columnes exemptes romàniques amb capitells corintis originals, així com les voltes el canó i el cimbori del segle XII i algunes impostes d'arc amb relleus del segle X pertanyents a l'antiga església-capella de Sant Sadurní.

*1909.- Primeres obres de l'enderrocament de la Torre dels Ocells després de quedar malmesa pels aldarulls de la Setmana Tràgica. La foto fou publicada en portada al setmanari gràfic La Actualidad. (Font: AHB). 

 

*1911.- Les obres de reconstrucció i restauració de l'església després dels fets de la Setmana Tràgica (Foto: Frederic Ballell). 

Amb l'esclat de la Guerra Civil al 1936 va tornar a patir atacs i novament va cremar per l'acció dels revolucionaris anarquistes. El franquisme va tenir cura de de restaurar i reconsagrar l'església al 1945 i el pintor muralista osonenc Felip Vall i Verdaguer va pintar el sostre de la capella del Santíssim aquell mateix any. 

L'aparença externa que podem veure avui de Sant Pere de les Puel·les presenta una façana d'estil eclèctic, producte de l'obsessió del restaurador per donar-li una aparença romànica. És com un mur que oculta diferents elements amb la pretensió de donar-los uniformitat i en el que destaquen els gran finestrals neogòtics, que van ser dissenyats seguint el model d'un finestral del segle XV encegat que hi havia sobre el mur del transsepte. L'únic element original es la porta d'accés a l'església que data del segle XV i conserva en el seu timpà una escultura gòtica de Sant Pere. 

Del que va ser el claustre enderrocat al 1873, se'n conserven avui a Terrassa (carrer de Sant Ignasi 1-3) deu arcs gòtics corresponents a la planta superior, mentre que a les sales del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a Montjuïc, se n'hi poden veure tres de romànics amb els capitells esculpits.

*2007.- Façana actual de l'església de Sant Pere de les Puel·les.

ANTIGA PARRÒQUIA DE CORPUS CHRISTI. Bailèn / Còrsega. (1933-1964)

 

*1963.- Vista de la cantonada Bailèn / Còrsega amb l'edifici que acollia la parròquia de Corpus Christi. 

L'antiga parròquia de Corpus Christi va ser inaugurada el 3 de desembre de 1933 per donar servei al sector de Gràcia més pròxim a l'Eixample pel costat del barri del Camp d'en Grassot. Aquesta parròquia, emplaçada a la cantonada dels carrers Còrsega i Bailèn davant de la Fàbrica Elizalde era conseqüència de la segregació de la de Sant Joan de Gràcia situada al carrer 

El seu aspecte auster i poc identificable amb un temple era explicable perquè ocupava uns antics magatzems de materials de construcció en uns baixos de teulada inclinada que integraven també les oficines del despatx parroquial. Aquests magatzems havien estat construïts cap a finals del segle XIX i eren propietat de la família de l'arquitecte Joaquim Bassegoda. 

A causa del clima anticlerical regnant durant el període republicà s'havia descartat la construcció d'una església com cal. Fou durant el franquisme que aquesta manca d'identificació amb un edifici religiós va ser parcialment corregida al 1955, quan es va construir una espadanya amb dues campanes sobre la cantonada més pròxima al carrer Bailèn

*1933.- Retall del periòdic La Vanguardia del dia 29 de novembre d'aquell any on dóna notícia de la inauguració de la parròquia i detalla el seu àmbit territorial.

La vella parròquia seria testimoni de la desaparició de la Fàbrica Elizalde i la construcció tot seguit dels quatre blocs singulars d'habitatges, possibilitada per una ordenació especial de la totalitat de la superfície d'aquesta illa fins límit amb al passeig de Sant Joan, aleshores dedicat al militar franquista Emilio Mola Vidal. 

*1958.- La Fàbrica Elizalde en els seus últims anys de vida i la parròquia de Corpus Christi (quadrat vermell). (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) 

 

* 1963.- Vista de les obres de construcció dels blocs d'habitatges, promoguts per una entitat de crèdit, a la quadrícula Còrsega / Bailèn / Rosselló / Passeig de Sant Joan (aleshores General Mola). Al fons enquadrada en groc es pot veure l'antiga parròquia de Corpus Christi. (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya)  

L'antiga parròquia va ser enderrocada a l'any 1964 i només un any després s'inaugurava la nova que coneixem avui.

Vista exterior de l'actual parròquia de Corpus Christi.

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. (S. XII - 1868)

 

*1860's.- Portalada de l'església de Sant Miquel. (Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

 

Temple aixecat sobre construccions romanes, unes antigues termes públiques, de les quals se n'aprofità el mosaic del terra del frigidarium (banys freds), que representava peixos i animals marins [1]. Era una construcció annexa a l'edifici de l'ajuntament, situada al costat dret mirant cap a mar des de l'entrada actual de plaça Sant Jaume.  

 

Fragment del mosaic de les antigues termes romanes que hi hagué sobre el terreny de l'església de Sant Miquel.

 

Fou cap al 1157 en temps de Ramon Benenguer IV que es va reconstruir  l'església. El conjunt presentava un campanar d'estil gòtic al costat del presbiteri, que era coronat per una torre alta datada de de començaments del segle XIV. La nau de l'església, amb volta i quatre capelles als costats de dimensions desiguals, tenia afegit, a manera de vestíbul, un cos rectangular amb quatre capelles.

 

*1850.- El campanar de l'església de Sant Miquel en una làmina de l'època (Font: todocoleccion)

 

El 1516 es va inaugurar una nova façana d'estil plateresc amb la portalada gòtico-renaixentista, que s'atribueix a Gabriel Pellicer i Pau Mateu. Al 1561 el francès René Ducloux es va fer càrrec de les escultures, un Sant Miquel situat al timpà i envoltat als laterals pels també arcàngels Gabriel i Rafael.

A l'anomenada capella del Santíssim s'hi va instal·lar, cap a mitjans del segle XVI, el sepulcre en alabastre de Jeroni Descoll i d'Oliva, vicecanceller de la corona catalano-aragonesa entre 1546 i 1554, que fou l'home que va finançar la construcció del portal renaixentista. Aquest sepulcre s'ha conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

A l'interior del temple s'hi va afegir cap a l'any 1598 una tribuna destinada en exclussiva al Consell Municipal. Els jurats hi anaven a pregar abans de celebrar les seves juntes i deliberacions.

 

*1854.- L'església de Sant Miquel en els quarterons de Garriga i Roca)

 

El 1711 la volta de la nau va ser guarnida amb pintures murals per l'artista bolonyés Ferdinando Galli Bibbiena (1647-1743), i recoberta a finals del XVIII amb una volta postissa. L'àbsis presentava una decoració barroca a cornises i columnes, obra del mestre osonenc Salvador Gurri i Corominas (1749-1819). La pintura barroca de la Glòria, obra d'Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755) presidia la vosta de l'àbsis.DEesprés de la Guerra del Francès va ser enterrat a l'església de Sant Miquel el noble francès Louis François de Bourbon-Conti (VI príncep de Conti), que s'havia refugiat a Barcelona fugint de la França revolucionària. Posteriorment al 1844 el duc d'Orleans ordenaria la seva exhumació i trasllat a França.

1823 és una altra data significativa en la història d'aquest temple. Entre els dies 15 de gener i 12 de juny d'aquell any, les seves parets van acollir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que hi havia estat portada per protegir-la de les trifulques violentes entre liberals i absolutistes.

El 1835 el temple va perdre la seva condició d'església parroquial i va passar a ser la capella particular de la Casa de la Ciutat. L'administració municipal no trigaria en ordenar el seu enderrocament que facilitaria l'ampliació de les seves dependències. El 1868 va ser desmuntada i se'n conservaren dos elements: la portalada gòtico-renaixentista que avui podem veure al carrer Ample, al costat de la basílica de la Mercè i el campanar, que fou curosament desmuntat i reconstruït a l'església de la Concepció del carrer Aragó. L'enderroc va permetre també descobrir una porta tapiada d'estil romànic amb dues columnes de capitells corintis, probablement d'inicis el segle XIII. Malgrat la descoberta aquesta porta no es va conservar i va desaparèixer amb l'enderroc.

 

*1900's.- La portalada principal, traslladada al carrer Ample al costat de la basílica de la Mercè, i el campanar, reconstruit amb algunes modificacions, a la parròquia de la Concepció al carrer Aragó, són les dues peces principals que es van conservar de l'antiga església de Sant Miquel.

 

[1].- Aquests mosaics van ser arrencats en l'enderroc de 1858 i es conserven al Museu d'Arqueologia de Catalunya

ALTAR BARROC DE SANTA MARIA DEL MAR. (Segle XVII-1936-1965)

*1920's.- L'altar barroc i el presbiteri de Santa Maria del Mar abans de la destrucció.

 

La destrossa soferta per la Basílica de Santa Maria del Mar en els dies posteriors a l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser probablement la més notable quant a la destrucció i pèrdua de patrimoni arquitectònic i artístic a la ciutat durant aquells dies de l'inici de la Guerra Civil.

Llarguíssima és la llista dels elements malmesos i destruits, tant pel que fa a les capelles laterals com a l'arxiu que hi havia a l'església. El Govern de la Generalitat va centrar els seus esforços a protegir les esglésies més pròximes a la plaça de Sant Jaume com la catedral o les de Sant Sever i Sant Just, però no va poder evitar que la ira popular i revolucionària que s'havia apoderat dels carrers s'ensanyés sobre una gran quantitat d'esglésies i convents escampats per la ciutat que varen ser incendiats i destrossats. Les cròniques de l'època ens parlen d'onze dies consecutius de  flames i fum a Santa Maria del Mar. 

Un dels elemnts més singulars que també va ser objecte de destrucció fou l'altar. Era d'estil barroc tallat en fusta i marbre de colors diversos i acollia la imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu. Va començar a construir-se a l'agost de 1771 segons un projecte atribuït a Deodat Casanovas (1715-1793) i onze anys després va ser inaugurat, era el dia 2 de juny de 1782. Les imatges de la Mare de Déu i dels patriarques que l'envoltaven van ser realitzades per l'escultor Salvador Gurri. Rera l'altar hi havia el cor, que anteriorment havia ocupat el centre de la nau central.

Acabada la Guerra Civil el govern franquista no va dedicar una especial atenció a aquesta església fins a la dècada dels 1960's quan es va emprendre una restauració a fons, que va incloure també la construccio d'una cripta sota la nau central i l'altar del temple. L'ocasió es va aprofitar per enderrocar els ultims vestigis que quedaven de l'antic altar barroc. 

 

*1965.- Enderroc dels últims vestigis de l'altar en ocasió de la restauració de l'església. (Foto. Brangulí)



ESGLÉSIA DE SANT JOSEP DELS SALESIANS DE ROCAFORT. Sepúlveda 68. (1914-1936)

*1917.- Façana de l'església des del carrer Sepúlveda (Foto: Autor desconegut)

A la tardor de 1907 la congregació dels Salesians, va acometre la construcció de la seva església dedicada a Sant Josep al costat de l'Institut Salesià, l'escola que regentaven al carrer Rocafort del barri de Sant Antoni. Fins aleshores només disposaven d'una petita capella. L'edificació va ser encarregada per Llorenç Cirera a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), que va projectar una església de tres naus amb façana al carrer Sepúlveda entre Calàbria i Rocafort.

Els violents fets de la Setmana Tràgica del 1909 varen obligar a aturar les obres després de l'assalt i incendi de l'antiga capella i del col·legi dels Salesians. Durant prop de tres anys les obres de l'església van quedar suspeses mentre es prioritzava la reconstrucció dels espais escolars, fins que el 1912 es van reprendre i el temple va poder ser acabat. 

*1914.- Retall de La Vanguardia del dia 4 de maig on s'informava de la cerimònia d'inauguració de la nova església i es donaven aquestes dades sobre el seu procés de construcció.

*1917.- L'interior de l'església (Font: Salesians Rocafort)

*1920's.- Detall de l'altar (Font: Salesians Rocafort)

A la façana, que era d'una gran simplicitat, hi quedaven remarcades les tres naus, central i laterals, amb una imatge de Sant Josep sobre una columna que presidia la part superior de la porta d'entrada a l'església, que s'endinsava uns metres respecte del pla del carrer mitjançant una reixa que la separava de la vorera i que protegia un petit pati d'accés. A la part superior dues obertures aixoplugaven sengles campanes. 

 

*1932.- Espai que ocupava l'església al costat del gran pati, aleshores encara arbrat, de l'Institut Salesià de Rocafort 42. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

Aquesta construcció religiosa, igual que les dependències del col·legi salesià, va ser assaltada durant la revolta que succeí a l'esclat de la Guerra Civil a l'estiu de 1936 i va quedar força malmesa i semidestruida.

Acabat el conflicte es va procedir a la construcció d'una nova església entre 1947 i 1953, que avui podem veure al mateix lloc que l'anterior.

ESGLÉSIA I ASIL DEL BON PASTOR. (1880-1947)

 

*1925.- Dependències de l'Asil del Bon Pastor des del carrer Aribau. (Foto: Josep Brangulí / AFB)

 

Situat a la part sud del terme municipal de l'antiga Vila de Gràcia, aquest centre subvencionat públicament per la beneficiència municipal, formava part juntament amb el proper Asil Duran (a la part alta del carrer Tuset) del conjunt d'equipaments destinats a acollir infants i joves per part de les monges de la congregació que hi eren instal·lades. Ambdós centres van arribar a assumir les funcions benèfiques de l'Escola Municipal de la Reforma. 

Mentre que l'Asil Duran era per interns masculins, el del Bon Pastor era femení, i bàsicament acollia nenes i noies sense familia o abandonades, tot i que entre les internes també hi havia dones de més edat que no tenien llar ni lloc on viure. Inicialment l'Asil Duran s'havia ocupat de tot l'internat. El considerable augment dels acollits però, va fer que posteriorment l'internat femení fos traslladat i assumit per la comunitat religiosa del Bon Pastor.

El conjunt disposava de diverses escoles i d'una església, al curt carrer del Bon Pastor, que enllaça Muntaner i Aribau i on avui hi trobem emplaçat l'edifici del Col·legi d'Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Barcelona, fàcil d'identificar per la cridanera intervenció artística de Joan Brossa amb la figura d'un llagost al cim i un conjunt de lletres acolorides escampades per la façana.

Les primeres monges de la congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Bon Pastor van arribar a Barcelona procedents de França al 1880 i s'instal·laren al número 28 del passeig de Gràcia. El 1883 es van traslladar a Gràcia i dos anys després van comprar uns terrenys al carrer Aribau cantonada amb l'actual carrer Bon Pastor, que aleshores era encara el carrer Buenos Aires que travessava la Diagonal.

El 25 de maig de 1885 es va col·locar la primera pedra de l'edifici dedicat a l'internat femení i un any després les religioses es van traslladar al nou recinte. Un altre pavelló per a l'internament va començar a construir-se el 1890 després de l'adquisició de més terrenys en direcció al carrer Muntaner. Al mateix temps, es va procedir a la construcció de l'església d'estil neogòtic que no va ser acabada i beneïda pel bisbe de la ciutat fins el 12 d'abril de 1898.

El convent-asil es va anar ampliant en el decurs de les primeres dècades del segle XX incorporant nous pavellons i dependències per a les internes.  L'esclat de la Guerra Civil va provocar la incautació del convent i l'asil pels revolucionaris i les monges van ser desallotjades.

 

*1930's- Interior de l'església original.

 

*1930's.- L'asil a l'esquerra de la imatge amb la Diagonal en primer terme.

 

*1933.- Terrenys que ocupava l'Asil del Bon Pastor entre els carrers Muntaner i Aribau tot just per sobre de la Diagonal. L'estel coincideix amb el lloc des d'on està captada la imatge de l'encapçalament d'aquest article. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

 

*1940's.- L'església de l'Asil a la postguerra (Foto: Autor desconegut)

 

*1940's.- Vista exterior del convent a la cantonada Bon Pastor / Aribau

 

*1940's.- Un dels patis interiors del recinte de l'Asil (Foto: Autor desconegut)

 

*1940's.- L'interior de l'església abans de la reforma.

 

*1960's.- L'interior de l'església ja reformada i convertida en parròquia de la Mare de Déu de Núria.

 

L'estat que presentaven el convent i les dependències de l'asil  en acabar el conflicte era lamentable. El 1941 la congregació va adquirir un solar al carrer del Císter cantonada Quatre Camins al barri de la Bonanova. L'església del convent va ser comprada pel bisbat de Barcelona i el 1947 les monges abandonaren definitivament el recinte del carrer del Bon Pastor i es traslladaren a la Bonanova.

La resta dels terrenys van ser venuts a particulars per edificar-hi habitatges.

L'església encara avui existent va ser reconstruida i novament beneïda el 16 de juliol de 1946. Els canvis van ser molt notables. Es va suprimir la balaustrada de l'arc del presbiteri, es van tancar els mus laterals superiors per poder encabir les dependències parroquials  i es va reformar la part posterior del presbiteri per donar-li forma d'absis i encaixar-hi quatre vidrieres i el nou camerí de la Mare de Déu de Núria a la que es va dedicar la parròquia. Finalment els murs interiors es varen decorar amb pintures policromades. La nova parròquia va entrar totalment en funcionament el 1950.

 

*2000's.- Imatge actual de la parròquia de la Mare de Déu de Núria, successora de l'església del convent del Bon Pastor.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BERNAT CALBÓ. Poblenou (1957-2017)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1957.- Dia de la inauguració de la parròquia de Sant Bernat Calbó amb el campanar encara per acabar, l'1 de novembre d'aquell any. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1960.- L'església captada des de la Rambla de Poblenou.

 

Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).

L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company

 

*1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.

 

Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.

El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.

 

*1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)

 

L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. Hi dominaven el formigó i el maó vist i tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.

El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.

 

*2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)

 

El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.

 

*2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.

 

Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.

 



*2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)

  

ESGLÉSIA MODEL. Parc de la Ciutadella. Exposició de 1888

Agraïments a ELOY FC

L'Exposició Universal de 1888, celebrada al recinte del Parc de la Ciutadella, va comptar amb un singular edifici religiós anomenat Església Model que era situada just davant d'un dels accessos a l'Umbracle. Consistia en una senzilla església construida amb la intenció de servir de punt de referència per a futures construccions religioses. Al seu interior hi havien exposats tota mena d'objectes pertanyents al cult catòlic.

 

*1888.- La silueta de l'església al costat de l'Umbracle. Al fons es pot veure la silueta de la Cascada. (Foto: Fullet de propaganda de l'Exposició).

*1888.- Gravat de l'interior de l'Església Model. (Font: La Exposición. Núm. 49. 8 de maig) 

 

La iniciativa havia estat de l'empresa parisenca Charlot et Cie., que va enlairar aquest temple d'estil gòtic florit. El projecte, concebut per l'arquitecte Émile Juif, havia estat exposat a començaments de 1887 amb unes dimensions reals de 40 metres de llarg per 20 d'ample. A l'interior s'hi preveien vuit altars a banda del principal.

Durant les primeres setmanes de gener de 1888 es van començar els preparatius del terreny i el 17 de febrer s'iniciava l'obra a l'emplaçament que hi havia entre l'Umbracle i el pavelló de productes colonials. El reputat fabricant d'orgues francès Aristide Cavaillé-Coll tenia previst d'instal·lar-ne un de molt gran dintre de l'església. El seu projecte però, seria finalment desestimat. Aleshores es va optar per un orgue més petit dissenyat per Jean Puget que, a l'any següent, un cop acabada l'exposició, seria reinstal·lat a l'església de la Concepció.

L'esglèsia model de l'Exposició no va tenir continuïtat. Va ser desmuntada després de la clausura del certàmen i es va procedir a l'enjardinament de l'espai resultant.

*1888.- L'esglesia (fletxa groga) en una foto del recinte de l'Exposició Universal. (Foto: Audouard i Cia / Arxiu Municipal de Barcelona).

*1888.- L'absis de l'església a la part inferior esquerra de d'aquesta imatge captada des del passeig de la Indústria (avui passeig de Picasso). (Foto: Josep Esplugas Puig / Arxiu Municipal de Barcelona).

*1888.- Emplaçament de l'església en un plànol editat com a propaganda de l'Exposició. 

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀ I CONVENT DELS TEATINS. Plaça de Santa Anna (Portal de l'Àngel). (1660's- 1940's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH

El convent i l'església dels teatins, coneguda popularment com de Sant Gaietà, van ser construïts a la segona meitat del segle XVII a la plaça de Santa Anna, nom amb el que es coneixia la llarga esplanada que avui coincideix amb el curs del Portal de l'Àngel. L'església tenia la porta davant de l'embocadura del carrer de la Canuda on avui hi ha la petita plaça de Carles Pi i Sunyer i un edifici municipal que temps enrere va acollir l'Institut Municipal d'Estadística.

El convent va ser obert el 1666 per l'orde dels teatins [1] i l'església fou beneïda el dia 23 de febrer de 1670 amb el títol de l'Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, en memòria del magistrat municipal Matías Vilar, que fou el seu benefactor. En alguns documents antics era conegut com el convent de l'Esperança.

Plànol de la planta de l'església de Sant Gaietà i el convent dels teatins.

La façana de l'església era presidida originàriament per una estàtua de Sant Gaietà, obra de l'escultor Miquel Sala de Cardona (1627-1704). La imatge del sant, de poc més de dos metres d'alçada, quedava situada al nivell de la cantoria o primer pis dins un nínxol envoltat per dues obertures circulars que hi havia sobre la porta d'entrada al temple. A la part superior un frontó triangular rematava la façana.
La façana lateral del carrer del Governador (avui dedicat a Duran i Bas) era molt més austera amb una discreta porta per la que s'accedia al creuer. S'hi podia veure el cimbori que coronava l'església amb una base quadrada envoltada de merlets i una cúpula final semiesfèrica sobre una llanterna circular
L'interior del temple d'estil renaixentista era format per una única nau de 26 metres de llargària total (incloent-hi el presbiteri) i 8 d'amplada. L'absis era pla i el formaven tres petites capelles de dos metres de fondària. A la intersecció de la nau amb el creuer hi havia una gran cúpula semiesfèrica, amb una llanterna també circular.  
Segons recull Antoni de Bofarull en la seva Guia Cicerone de Barcelona els frescos de l'interior de la cúpula i el llenç amb clarobscur que hi havia al presbiteri dataven del segle XVIII i eren obres del pintor i gravador Manuel Tramulles i Roig (1715-1791). Finalment un retaule en el que hi va participar l'artista vigatà Pere Costa (1693-1761) ocultava el mur de l'absis.
El 1816 s'hi havia obert una escola per a sordmuts que va romandre activa fins el 1823. El 1836 amb l'exclaustració de les ordes religioses decretada pel govern espanyol i el tancament de l'església al culte, l'estàtua de Sant Gaietà va ser suprimida de la façana i en l'espai corresponent al nínxol que l'acollia s'hi va obrir un balcó. L'interior del temple va ser blanquejat amb cal cobrint els frescos de la cúpula i les parets.
A partir d'aleshores els dos edificis vans er destinats a finalitats socials diverses. El 1837 el convent va ser destinat a estudis universitaris per esponjar la Universitat de Cervera. Posteriorment el 1843 l'escola de sordmuts va tornar a ser oberta incorporant a més l'escola de cecs que ja havia estat fundada el 1820.

Més tard el convent va ser destinat a habitatges per militars sense recursos. El 1864 s'hi va obrir el Teatre Tirso de Molina i posteriorment va acollir una caserna de bombers i jutjats municipals

*1860.- L'edifici tal com apareixia als Quarterons de Garriga Roca quan era escola de Cecs.

*1910's.- La porta de l'antiga església amb el balcó obert en el nínxol on originàriament hi hagué l'escultura de Sant Gaietà. A la dreta una porta adjacent amb el rètol Escuela Nacional de Primera Enseñanza. (Foto: Arxiu Mas)

*1933.- Emplaçament de l'església i el convent sobre un plànol municipal editat durant la Segona República. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1906.- Fragment de l'obra Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX de Gaietà Barraquer i Roviralta, que explica un projecte de reforma del convent i les seves dependències de meitat del segle XVIII (Font: Universitat Autònoma de Barcelona- UAB)

El bombardeigs de la Guerra Civil van danyar considerablement aquell sector i el convent i l'església van acabar de ser enderrocats entre els anys 1940 i 1945. La desaparició de l'església va donar lloc a la petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer i a un edifici d'un estil neoclàssic coincident amb els gustos arquitectònics dels primers anys del franquisme, que va ser inaugurat el 26 de gener de 1955 com a seu de l'Institut Municipal d'Estadística. La part del darrera, on hi havia el convent, va quedar durant mols anys com un solar sense construir. 

*1940.- A la dreta de la imatge veiem la façana de l'antiga església de Sant Gaietà ocupada pels franquistes amb una ostentosa bandera espanyola al balcó. Al fons es deixa veure la cúpula de l'edifici de la Telefònica.(Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1955.- El nou edifici que es va construir sobre el solar de l'antiga església i convent de Sant Gaietà va ser inaugurat el 26 de gener d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Enllaç a l'entrada sobre els teatins a la viquipèdia