CINE ASTOR PALACE. Passeig de Fabra i Puig 141. (1959-1993)

*1960's.- Entrada al cinema Astor Palace (Foto: Família Escayola-Basachs)

El 17 de desembre de 1959, els veïns del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina van celebrar l'obertura del Cine Astor Palace al número 141 del Passeig de Fabra i Puig fent cantonada amb el carrer Malgrat.

L'arquitecte del local va ser José Maria Jordán Casaseca, que hi va construir un edifici de línies modernes i d'inspiració racionalista. Interiorment es distribuïa en planta baixa i un petit altell sobre el vestíbul on s'ubicaven les cabines de projecció i altres serveis. Passat aquest ampli vestíbul, que donava un caràcter senyorívol al local i després de baixar un petit tram d'escales, s'accedia a la platea mitjançant set portes. L'aforament del local arribava a les 1.200 localitats. La sala va ser inaugurada amb un programa doble que incloia Me enamoré de una bruja amb James Stewart, Kim Novak i Jack Lemon i Franciska.

Roberto Lahuerta  Melero [1], que considera aquesta sala com la millor de la zona en el seu moment, recull en els seus llibres sobre cinemes de barri algunes característiques del local. L'ordenada distribució als panells de la façana dels cartells dels film en projecció, així com dels que s'hi veurien la setmana següent i fins i tot al carrer Malgrat la previsió de les cintes a projectar dues setmanes després, la qual cosa permetia saber molt a l'avançada allò que el cinema oferiria en el futur. Una altra nota que va caracteritzar l'Astor era el rigorós control de l'accés de menors a la sala, que va ser decidit després d'una multa important amb que van ser sancionats els seus propietaris.

L'Astor funcionava habitualment amb programa doble amb el NO-DO als intermedis. Alfred Borràs Castells en va ser el seu propietari, a la mort del qual la seva filla Gisela va assumir la gerència de l'explotació del cinema, que en la seva darrera etapa compartia programació amb el Dante i el Texas.   

L'última projecció va ser el darrer dia de juliol de 1993 amb el programa doble Sister Act (Una monja de cuidado) amb Whoopi Goldberg i Los cerros del desierto.

El cinema va ser enderrocat uns anys després i substituït per la residència geriàtrica Gent Gran Ballesol inaugurada al 2003.

*1980's.- L'Astor Palace en la seva darrera etapa.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015.

INSTITUT MENTAL DE LA SANTA CREU (1889-1987)

Aquesta instal·lació per a malalts mentals, coneguda popularment com el manicomi, s'estenia sobre una superfície d'unes 50 hectàrees en un espai situat entre Horta i Sant Andreu de Palomar, que pertanyia a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. Ocupava terrenys de les masies de Ca n’Amell Gran i Ca n'Ensenya a l'actual barri de la Guineueta i va ser construït entre 1885 i 1915.
Era un edifici de grans dimensions que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir d'un idea del doctor Pi i Molist, que va considerar que aquell indret era el més idoni, ateses les seves característiques de ventilació, aigua i llunyania del nucli urbà.

A partir d'un mòdul central, estructuralment estava organitzat en dues ales, una per a cada sexe, que integraven sis pavellons aïllats cadascú i arrenglerats amb dues crugies paral·leles i uns hemicicles als extrems per l'atenció i tractament dels malalts més severs. Tot plegat podia acollir una població de prop de 800 malalts.

Altrament disposava de tot un seguit de serveis complementaris que incloïen menjadors, biblioteca, sales de treball, banys, infermeria, així com sales de billar, teatre i sala d'actes, tot envoltat d'amplis jardins i patis

El doctor Emili Pi i Molist va ser el primer director i dinamitzador del centre. La inauguració oficial tingué lloc el 19 de desembre de 1889.

Emili Pi i Molist (1824-1892)

*1889.- La Vanguardia, en la seva edició del 20 de desembre, publicava aquesta crònica del dia de la inauguració d'aquest gran centre per a malalts mentals. Com es pot apreciar algunes expressions emprades sobre els interns no serien avui políticament correcte. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1960's.- Vista a vol d'ocell del complex des d'una de les ales. (Foto: Fons TAF / Arxiu Nacional de Catalunya)

Cap als inicis dels anys 1970's, l'hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic que envoltava el recinte i una ala sencera de l'edifici principal. Ja aleshores hi va haver intents d'enderrocar-lo, però finalment es va arribar a un acord i va continuar dempeus. El tancament definitiu de l'Institut Mental es va produir el 30 de setembre de 1987 i no va estar exempt de drames personals. Els interns greus que havien viscut allà pràcticament tota la seva vida i no coneixien altre entorn que les dependències d'aquella institució, van ser traslladats a d'altres centres per a malats mentals, bàsicament al Frenopàtic de Les Corts i a Sant Boi de Llobregat. Molts d'ells però, no van sobreviure al canvi. 

D'aquell gran complex només en resten avui l'església i tres pavellons que ocupen la seu municipal del Districte de Nou Barris i la seva biblioteca.

CINE DANTE. Passeig Maragall 415. (1966-1995)

 



*1980's. Entrada al cinema Dante.

 

Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.

Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.

L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.

La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.

Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.

Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.

Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.

Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.

 

*2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 

 

[1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

ESTUDIS CABOT. GALERIES CINEMATOGRÀFIQUES. (1913-1920's)

 

 

Entre els pioners del cinema a Catalunya el nom d'Andreu Cabot i Puig (1871-1937) és, juntament amb Fructuós Gelabert, un dels més rellevants entre els que van introduir i desenvolupar el setè art a Barcelona i Catalunya.

Amb el nom comercial de Sociedad Galerías Cinematográficas, Cabot va construir a l'any 1913 un modern complex cinematogràfic, que integrava diversos espais per a magatzems, laboratoris i rodatge de pel·lícules. Tot plegat girava al voltant d'un element arquitectònic força rellevant. Era una galeria, tota ella de vidre i de considerables proporcions, que feia una dotzena de metres d'alçada en el punt més alt de la coberta de cristall i una llargària aproximada de trenta metres. Les dimensions d'aquesta instal·lació permetien situar-hi simultàniament fins a tres decorats diferents. A les dependències de part inferior de la galeria hi havia el laboratori on es treballava amb els negatius, l'elaboració dels rètols que s'intercalaven entre les escenes de les pel·lícules mudes i altres elements de la indústria de producció cinematogràfica.
No hem pogut constatar amb una exactitud fiable l'emplaçament d'aquests estudis, Les diverses fonts consultades parlen tant del barri d'Horta, com de la part alta del Guinardo però, bàsicament coincideixen en que es trobaven cap al començament de l'actual carrer Amílcar. En tot cas, tot fa pensar que era dins el limits del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina. Cap a mitjans dels anys 1920's s'hi van deixar de rodar pel·lícules i el local esdevingué cine-club.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç:
http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2013/10/marti-codolar-al-cinema.html

 

CINE VIRREY (1959-1985)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

 

Un cine típic de barri, situat al número 10 de la mateixa plaça del Virrei Amat, oferia programes dobles en sessió contínua familiar amb projecció de pel·lícules de reestrena.
El Virrey va obrir portes el mes de desembre de 1959. Era una sala de grans dimensions amb capacitat per a 1.500 espectadors, que tenia dos accesos. El principal per la mateixa plaça Virrei Amat i un altre pel carrer de la Jota, que habitualment s'utilitzava per la sortida dels espectadors. Va ser promogut pels germans Santiago i Eduardo Ballarín Reyes, que també eren els propietaris del cinema Venecia. A finals dels anys cinquanta, el metro arrivaba ja fins a la zona i la construcció continuada de nous blocs de pisos incrementava la demografia de la zona, la qual cosa feia d'una sala de cinema un negoci rendible.
L'estiu de 1962 s'hi van celebrar els Jocs Florals de les festes de Santa Eulàlia de Vilapicina.
L'adveniment del video domèstic, autèntica plaga per aquest tipus de sales, va provocar la seva desaparició l'any 1985.  L'edifici fou enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges i unes galeries comercials.

*1960's.- Els dos accessos al cinema Virrey. A dalt el de la plaça Virrei Amat i abaix el del carrer Jota.

*1961.- L'interior de la sala des de l'amfiteatre.

*1962.- Cartell anunciador de la programació del Cine Virrey.