Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Meublés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Meublés. Mostrar tots els missatges

dissabte, 10 de juliol del 2021

MEUBLÉ BUENOS AIRES. Carrer Sant Pau 55. (1931-1937)


Situat entre l'eix que formaven els carrer Sant Ramon i Espalter i l'embocadura del carrer Robador, davant del que avui és l'edifici de la nova Filmoteca, aquest establiment va ser durant els temps de la Segona República un dels meublés més actius d'aquella zona, caracteritzada per la prostitució de carrer i per la presència de clíniques de malalties venèries i rentats de baixos i botigues de gomes (Clínica Oriental. El Gato Negro...).

El local s'anunciava en diverses revistes satíriques de l'època (Papitu) i presentava com a novetat un servei de Radiophola, que permetia escoltar música a les habitacions.

*1933.- Emplaçament del Hotel-Meublé Buenos Aires al carrer de Sant Pau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

dimarts, 20 d’octubre del 2020

MEUBLÉ PEDRALBES. Carrer de Miret i Sans / Avinguda d'Esplugues. (1940's-2000's)

Agraïments a  ROBERTO LAHUERTA MELERO, ALFRED PUIG, ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO i FERRAN ESTEVE ARIAS


La postguerra a Barcelona va congregar un gran nombre de meublés sobre la geografia urbana. No eren pròpiament cases de prostitució sinó espais per poder gaudir del bons plaers del sexe, on el client es trobava amb la novia, l'amant, la querida, o simplement alguna prostituta. Una forma elegant d'anomenar-les era la de cases de tolerància. Entre aquests establiments, els orientats a les classes benestants i a l'alta burgesia eren tremendament discrets i gairebé ocults.

Emplaçament de l'original Meublé Pedralbes (quadrat vermell) i l'ampliació (quadrat blau) que es va realitzar als anys 1990's sobre l'esplanada de l'antic pàrquing.

Probablement el conegut com a Meublé Pedralbes va ser un dels de més anomenada entre l'alta societat durant les primeres dècades del règim franquista. Era situat en una finca de la cantonada de la carretera d'Esplugues amb el carrer Miret i Sans, amb entrada pel número 13 d'aquesta última via. El lloc, ocupat en l'actualitat per blocs de pisos de luxe, quedaria avui emplaçat al costat de l'edifici central de l'Escola Superior d'Administració d'Empreses (ESADE) i el Campus de Sant Joan de Déu.   

El seu caràcter allunyat dels nuclis urbans, que preservava en tot moment la discreció i el luxe mitjançant la bona qualitat de les seves cambres, suites i instal·lacions, el van situar ràpidament al capdavant de les preferències d'homes influents de l'època, militars, empresaris, nous rics i altres espècies acomodades. 

Instal·lat dins un xalet d'abans de la Guerra, amb aparença exterior normal, envoltat per un jardí  i sense pretensions exteriors, l'interior del local era més ostentós i passaria a la història per ser objectiu recurrent de bandes anarquistes, que buscaven demostrar al règim que no tot era pau i grandesa d'Espanya com emetien les proclames oficials. El grup de l'anarcosindicalista Josep Lluís Facerías, un expert en guerrilla urbana, es va especialitzar en l'assalt a aquest tipus de locals, en el quals els membres de l'escamot es presentaven ben vestits com a clients i un cop a dins començaven a passar per totes les habitacions pistoles en mà, sorprenent in fraganti als ocasionals amants i emportant-se tot allò de valor que podien, mentre mantenien emmanillats i immòbils als encarregats del local. Les víctimes difícilment presentaven denúncia temerosos que les seves aventures sexuals sortíssin a la llum.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

El primer assalt del grup de Facerías tingué lloc a l'agost de 1949 i els atracadors varen aconseguir el seu objectiu. El segon, esdevingut el 21 d'octubre de 1951, va acabar tràgicament. Un dels clients en ser sorprès va abalançar-se sobre els atracadors i un tret li va costar la vida. La víctima era l'influent constructor Antonio Masana Sanjuán, gerent de l'empresa Inmobiliaria Lepanto S.A. molt vinculada a l'ajuntament. El cas és que la llegenda urbana que va córrer per la ciutat fou que l'amant amb qui Masana compartia llençols en el moment de la tràgic succés era la seva neboda menor d'edat. La identitat de la víctima va ser gelosament guardada fins i tot en el sumari del judici del Consell de Guerra que va jutjar el cas. Anys després (2002) el cineasta Carles Balagué va reproduir els fets a la seva pel·lícula La Casita Blanca, la ciudad oculta. i va rebre una querella criminal per part de la família Masana [1]. D'altra banda, el periodista Huertas Claveria va desvelar la identitat de la noia en un dels seus llibres [2]. Sembla que, tenia 19 anys, però no era neboda de Masana.

*1951.- Esqueles publicades a la secció de Necrològiques de La Vanguardia el 23 d'octubre d'aquell any en ocasió de la tràgica mort d'Antonio Masana.

*1963.- Localització del meublé al barri de Pedralbes. (Font. Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Malgrat aquests escandalosos fets, el Pedralbes va continuar durant anys aixoplugant intimitats de parelles, en aquella finca de la part alta de la ciutat pròxima a alguns dels restaurants i balls a l'aire lliure, que a l'estiu conformaven les nits de la postguerra a Barcelona. Facerías i els seus amics van anar caient en mans de la policia en el decurs dels anys següents.

Al començament de la dècada dels 1990's es va construir un nou edifici annex sobre l'espai que anteriorment havia ocupat pel garatge. Era format per dos cubs blancs d'aparença també molt discreta. 

*1992.- Obres de construcció de l'edifici annex amb el que es van ampliar les instal·lacions del meublé. A la dreta l'edifici central d'ESADE també en construcció. (Foto: Catàleg en Línia de l'ârea Metropolitana de Barcelona).

Amb el canvi de segle els dies del meublé Pedralbes van començar a arribar a la seva fi. Ja en un estat exterior molt lamentable les instal·lacions noves i velles d'aquell històric niuet d'amor van anar apagant-se fins al seu definitiu enderroc al 2008.

2000's.- El nou edifici annex del Meublé Pedralbes construït el 1992 a la mateixa cruïlla de Miret i Sans amb l'Avinguda d'Esplugues. (Font: GoogleEarth).

*2008.- El vell edifici del Meublé Pedralbes en el seus últims anys d'existència abans de l'enderroc, amb el nou edifici a la dreta de la imatge que també seria enderrocat. (Font: GoogleEarth).

_______________________

[1].- Ramos Martín, Manuel. El País. edició del dia 27 de novembre de 2002.

[2].- Huertas Claveria, Josep MariaMites i gent de BarcelonaEdicions 62. Barcelona, 2006. En el capítol d'aquest llibre titulat Mort al meublé, l'autor que havia accedit al text de les declaracions fetes a la policia el dia després del fets dins les diligencies judicials prèvies al cas, identificava la noia que acompanyava a Massana com a Rosa Planas Barranco, de 19 anys i amb domicili a l'avinguda República Argentina.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

BAR ANTIC GAMBRINUS i MEUBLÉ MONT D'OR. Portal de Santa Madrona 6. (1880's-1950's)



A començaments del segle XX el carrer del Portal de Santa Madrona, que enllaça el final de la Rambla amb el Paral.lel, era un dels focus més importants de prostitució i d'esbarjo de mariners i militars. Al número 6, després de les parades dels llibreters de vell i fent cantonada amb el carrer Montserrat, hi havia el Bar Gambrinus, probablement el més ampli i conegut d'aquell carrer juntament amb el Red Lion i la Taverna del Manquet.
Com recull Paco Villar en la seva Historia y Leyenda del Barrio Chino, als pisos superiors del mateix immoble hi havia el meublé Mont d'Or (Monte de Oro després de la Guerra Civil) i al costat en el carrer Montserrat l'antic Teatro Circo Barcelonés.
És important apuntar que el nom de Gambrinus fou també el d'altres establiments, un restaurant a la Rambla de Sant Josep, una cerveseria a la Rambla de Santa Mònica, una altra cerveseria a Plaça Catalunya cantonada amb Rivadeneyra, un cabaret al número 9 del carrer Guàrdia i fins i tot, més recentment, el de l'escultura de la gamba que Javier Mariscal va projectar per al Moll de la Fusta. El Gambrinus del Portal de Santa Madrona fou però, el primer amb aquest nom i els seus orígens estan vinculats a la història de la introducció de la cervesa a Barcelona. Per això, passats els anys, va ser conegut com Antic Gambrinus per no generar confusió.
El bar tenia una terrassa a la vorera i era retolat en anglès i francés en atenció a la seva clientela que es nodria bàsicament de mariners, militars de la Caserna de les Drassanes, que hi havia just davant, i algun turista despistat, que podia fàcilment acabar plomat davant la presència de pillets, pispes i altres espècies de malfactors i amics de la cosa aliena que tan freqüentaven aquell sector.

*1932.- Durant els anys de la República l'Antic Gambrinus s'havia ampliat a la finca contigua del número 8 i funcionava també com a dancing amb un grup de senyoretes disposades a ballar amb els clients. (Font: L'Esquella de la Torratxa)

El bar i l'edifici varen desaparèixer durant la dictadura en executar-se la reforma urbanística del sector per obrir l'avenida García Morato (actual avinguda de les Drassanes). Sobre el solar que va quedar després de l'enderroc i la reordenació del carrer s'hi va instal·lar un garatge de planta baixa. L'emplaçament actual de l'Antic Gambrinus seria al costat mateix del gratacels de la Torre Colón enlairat a finals dels anys 1960's.

*1909.- Gambrinus comercialitzava també aigua de Caldes de Malavella, amb el nom de Vichy Gambrinus, que es venia directament al bar del Portal de Santa Madrona com testimonia aquest retall de premsa. (Font: La Vanguardia 19.05.1909)



*1927.- El meublé Mont D'or, que ocupava els pisos del mateix l'immoble que el Gambrinus, s'anunciava així a la revista eròtica i satítica Papitu.


*1933.- Emplaçament del bar-cerveseria Antic Gambrinus a la cantonada del Portal de Santa Madrona amb el carrer Montserrat, rere la Caserna de Les Drassanes en un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

dissabte, 3 de desembre del 2011

LA CASITA BLANCA (1912-2011)



El meublé més famós de la història de Barcelona era situat al carrer Bolívar  2-4 fent cantonada amb Ballester i l'avinguda de Vallcarca. A començaments del segle XX, en aquell mateix lloc hi havia una marisqueria amb un muntatge un pèl original. Als pisos superiors s'hi llogaven habitacions per tal que els clients després dels àpats poguessin fer una migdiada, una becaineta i de pas arribar més lluny si el desig ho demanava.
L'any 1912 va comprar l'immoble la família Sendra originària de Vilafranca del Penedès i el seu propietari va decidir instal·lar-hi el negoci que el va fer passar a la història. Segons apunta el cronista Lluís Permanyer, el nom de Casita Blanca tenia el seu origen en les grans esteses de llençols i roba blanca que sempre es podien veure al terrat de l'edifici assecant-se al sol.


*1935.- Així s'anunciava La Casita Blanca en alguns periòdics locals durant els anys de la Segona República.

Tot i els milers d'històries, secrets, amors furtius i escàndols que entre les parets de La Casita Blanca s'havien viscut, la discreció va ser sempre el valor màxim i més preuat d'aquest negoci. Al llarg de la seva història, vetllar pel manteniment de l'anonimat dels clients va ser sempre l'objectiu permanent de la casa, la seva garantia d'èxit. Des de l'arribada en cotxe amb un semàfor particular a la porta del garatge, fins als laberíntics circuits de passadissos, portes i llums indirectes per preservar l'anonimat dels usuaris i evitar que poguessin ser vistos o reconeguts, La Casita Blanca cuidava tots els detalls amb un mim que va fer d'aquest meublé un dels establiments de més prestigi dintre dels del seu ram, que el convertien en el refugi adequat per a tota mena d'amors clandestins.
Aquesta cura pels detalls era certament una altra de les seves característiques. Els resultats del futbol eren comunicats als clients mitjançant un panell (fer el salt a la parella durant els partits era un clàssic i calia conèixer el marcador final abans de retornar a casa). Les tauletes de nit disposaven de tres botons de diferents colors orientats a finalitats diverses: El groc T per demanar un taxi; el verd S per sortir a peu i el vermell C per avisar el cambrer. Algunes normes de la casa eren estrictes: No s'acceptaven parelles no heterosexuals, ni menors de 23 anys, ni targetes de crèdit. 
Moltes llegendes urbanes de dubtosa certesa han voleiat sobre la història de La Casita Blanca, entre elles un atracament pistola en mà del maquis Quico Sabaté, la veracitat del qual mai va ser confirmada.
Entre 1971 i 1977, el local va ser clausurat. El jutge Andrés de Castro va ordenar el seu tancament en el marc d'una gran operació contra la prostitució a Barcelona, que va acabar amb prop de setanta bordells clausurats. En aquest cas, es va confondre la prostitució amb un negoci de casa de cites. El 23 de febrer de 1977 l'històric meublé tornava a funcionar. I així continuà fins al gener de 2011 quan l'edifici i el negoci es varen acomiadar definitivament. La reforma urbanística de la zona va imposar la desaparició d'aquest local que alguna cançó de Joan Manuel Serrat i algun film de Carles Balagué han recordat per a la posteritat.

El logo de La Casita Blanca en un dels racons del meublé.