PASAREL·LA DE VIANANTS MASFERRER - MEJÍA LEQUERICA. Les Corts. (1968- 2000's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1973.- Fotograma corresponent al film d'Ignasi F. Iquino Aborto Criminal on es pot apreciar la passarel·la de vianants sobre la Ronda del Mig amb els edificis Trade al fons.

El 1968 es va obrir al trànsit el primer tam de la Ronda del Mig entre la plaça Cerdà i el final de l'avinguda de Sarrià. Aleshores aquesta via ràpida es coneixia com a Primer Cinturón de Ronda i fins i tot hi va haver algun intent de dedicar-la a l'alcalde Porcioles.

En el tram que va de Travessera de les Corts a la Diagonal la via parcialment soterrada, recuperava durant uns centenars de metres el nivell de carrer abans de tornar a enfonsar-se sota el túnel de la Diagonal. En aquell punt el projecte inicial va preveure la construcció d'una passarel.la per a vianants, l'única en aquell tram de la ronda. 

El pas elevat permetia el trànsit de vianants des del carrer de Dolors Masferrer fins al de Mejia Lequerica, on aleshores hi havia l'entrada a l'Institut Frenopàtic, en els terrenys ocupats avui per instal·lacions i serveis assistencials del Grup Quirón. 

*1980's.- Vista del pas elevat per a vianants que enllaçava els carrers de Dolors Masferrer (a la dreta) i de Mejía Lequerica, davant del Frenopàtic (a l'esquerra). (Foto: Autor desconegut / Tot Barcelona). 

La passarel·la va ser definitivament desmuntada el 2001 després d'executar-se el projecte de cobertura total del cinturó en direcció a plaça Cerdà.  L'autovia urbana quedava soterrada després de la Travessera de les Corts fins al carrer de Sabino de Arana i ja no calia el pas elevat que permetia als vianats accedir a l'altra banda.  

*2022.-  Imatge captada des de l'extrem del carrer de Mejía Lequerica que mostra l'espai que ocupava la passarel·la fins al carrer de Dolors Masferrer que es veu al fons. (Font: Google Earth).

L'HÍPICA I PICADERO TOMÁS. Carrer Numància / Diagonal (1957-1980)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1972.- Localització del Picadero Tomás al carrer de Numància. A la dreta de la imatge hi veiem l'últim tram de l'avinguda de Sarrià i a l'esquerra la Diagonal. Al fons la Gran Via de Carles III, aleshores coneguda com Primer Cinturó de Ronda. (Foto: TAF).

Aquesta instal·lació hípica, que incloïa activitats com aprenentatge, pupil·latge de cavalls i entrenament per a competicions hípiques, va establir-se l'any 1957 en una zona encara despoblada a cavall (valgui l'expressió) entre els barris de Les Corts i de Sarrià, prop dels camps de joc de l'Espanyol i del modest Bergadà. 

A les populars cavalcades dels Tres Tombs, el Picadero Tomàs servia sovint de punt de concentració i arrencada de les passejades a cavall cap al centre de la ciutat. L'hípica Tomàs apareixia sovint també als calendaris de proves hípiques que se celebraven a la ciutat. Disposava d'una pista situada al cantó del carrer de la Caravel·la la Miña, al costat del camp del Bergadà.

*1979.- Anunci del Picadero Tomás com escola d'Equitació. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

El promotor d'aquest picador i que li donava nom va ser Eduardo Tomás, home vinculat als cavalls durant tota la seva vida. Segons explica Lluís Permanyer [1], el Picadero Tomàs provenia de la cantonada Muntaner/Diagonal, on havia estat emplaçat prèviament.

Va ser un dels últims que estigueren actius als carrers de Barcelona. Entre els darrers que sobrevisqueren hi hagueren també el Picadero Marcet del carrer d'Alcalà de Guadaira (actualment Doctor Rizal) a Gràcia, tancat el 1965; el d'Arseni Abad al carrer Alfons XII i El Ecuestre al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer. 

La mort d'Eduardo Tomàs va precipitar la desaparició del seu picador el maig de 1980. Tot i això, les actuacions urbanistiques i immobiliàries, que ja s'estaven projectant i duent a terme a la zona, l'haguessin fet també inevitable.

_______

[1].- Permanyer Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions la Campana. Barcelona. 1996.

RIERA D'ESCUDER. El seu naixement a Les Corts de Sarrià.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Les investigacions al voltant de l'anomenada riera d'Escuder (sovint anomenada també d'Escudé) tendeixen a posar èmfasi en el seu tram santsenc, sens dubte més important i rellevant des del punt de vista urbanístic, que no pas en el seu trajecte cortsenc, on aquesta riera o torrent naixia abans d'arribar al terme de Santa Maria de Sants i  barrejar-se amb la trama de carrers i places d'aquesta barriada obrera.

Efectivament, amb el nom d'Escuder es coneixia a una riera, que alguns plànols topogràfics de començaments del segle XX situen el seu origen sobre el que avui és la part alta, més pròxima a la Diagonal, de l'avinguda de Joan XXIII, la que baixa cap al Camp Nou, al costat de l'Hotel Grand Hyatt (conegut fins a 2024 com Princesa Sofia i Sofia), just davant la reconstrucció de porta dissenyada per Antoni Gaudí i pertanyent a l'antiga Finca Güell, que avui dóna accés al recinte de la facultat de Farmàcia.

*1930's.- Punt d'arrencada (cercle vermell) de la riera d'Escuder on es distanciava del curs de la riera Blanca, just per sota de l'acabada d'urbanitzar Diagonal camí dels marges del recinte de la Maternitat. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ).

Al plànol inferior podem veure tot el seu curs fins a arribar al terme de Santa Maria de Sants 

L'ordenació de la llera i el curs d'aquesta antiga riera pels terrenys de Les Corts estan molt vinculats a la construcció del recinte de la Casa de la Maternitat [1], un equipament sanitari i social construït en diverses fases a partir de 1890, seguint un projecte original de l'arquitecte Camil Oliveras. 

La Maternitat ocupava bàsicament els terrenys de l'antiga masia de Can Cavaller sobre els quals es van construir inicialment els pavellons de la zona sud, la més propera a la Travessera de les Corts. En el costat Llobregat d'aquest recinte es va concloure l'any 1896 la construcció del Pavelló de Desmamats (actualment Pavelló Ave Maria) que fixava el límit del recinte. 

Fou en aquest limit dels terrenys de la Maternitat que el 1925 s'hi va afegir el Pavelló Rosa per a mares solteres, obra de l'arquitecte Josep Goday i Casals. A l'altra banda de la riera s'aixecava la masia de Can Planes construïda el 1702, i que posteriorment seria adquirida al 1950 pel Futbol Club Barcelona com a part dels terrenys per a la construcció del Camp Nou. Can Planes va ser reformada, rehabilitada i convertida, ja als anys 1960, en la Masia del Futbol Club Barcelona i mai va ser traslladada de lloc com algunes fonts erròniament han apuntat. 

*1900's.- La primitiva masia de Can Cavaller ocupava els terrenys on es van edificar els pavellons de la Casa de la Maternitat. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

*1920's.- Vista del pavelló de Desmamats (actual pavelló Ave Maria). La riera d'Escuder discorria justament pel darrere d'aquest edifici. (Foto: Autor desconegut / Fons de la Diputació Provincial de Barcelona).

*1925.- Aspecte que oferias en aquella època la masia de Can Planes, situada al costat del curs de la riera d'Escuder.

*1925.- El cementeri de Les Corts abans de la seva ampliació i el curs de la riera d'Escuder (en blau) i de la Riera Blanca (en groc). Al recinte de la Maternitat hi destaca el Pavelló Rosa que aleshores acabava de ser inaugurat.

Així doncs, la via estreta i allargada que s'estenia entre els terrenys de les masies de Can Planes i de Can Cavaller va rebre el nom del carrer Maternitat, rebatejada amb el nom de la infermera suïssa Elizabeth Eindenbenz l'any 2017.

Un cop superada la Travessera de les Corts la riera d'Escuder s'endinsava en els terrenys de Can Bacardí, avui convertits parcialment en jardins públics, i el seu trajecte seguia pel que avui anomenem carrer del Comandante Benítez on feia un gir en direcció Besos fins a creuar el trajecte de l'actual Ronda del Mig per unir-se tot seguit als carrers de la trama urbana del barri de Sants, on avui encara existeix un petit tram de carrer amb el nom de riera d'Escuder entre el carrer dels Socors i l'antiga carretera de Sants. [2]

El tram de Les Corts de la riera d'Escuder presentava algunes zones de barraquisme i marginalitat amb alguns episodis propis de la crònica negra que va recollir la premsa de l'època. 

*1934.- Retall del periòdic La Ciutat del 19 de desembre d'aquell any. (Font: ARCA).

La construcció de Camp Nou del Futbol Club Barcelona entre 1953 i 1957 va ser l'altre gran esdeveniment en la història de la riera d'Escuder, si bé en aquells moments ja estava urbanitzada i convertida en el carrer de la Maternitat. 

*1954.- El Camp Nou en construcció amb el curs de la riera d'Escuder al centre de la imatge entre la facultat de Farmàcia (A), el cementiri de Les Corts (B), la masia de Can Planes (C), els pavellons de la Casa de la Maternitat (D) i la finca de Can Bacardí (E). A l'esquerra, veiem el curs de l'altre gran torrent de la zona, la riera Blanca (F) en direcció a Collblanc. (Foto: TAF).

*1955.- Visita de les autoritats a les obres del nou estadi del FC Barcelona. Al fons, les façanes posteriors dels pavellons de la Maternitat que marcaven el curs de l'antiga riera d'Escuder (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1957.- L'estadi del Futbol Club Barcelona acabat de construir, amb l'antiga llera de la riera d'Escuder marcada en blau pels carrers de la Maternitat i del Comandante Benítez. (Font: TAF).

_________

[1].- El nom original de l'actual recinte de la Maternitat era Casa Provincial de la Maternidad y Expósitos de Barcelona.´

[2].- Després de creuar la carretera de Sants, la riera d'Escuder continua actualment el seu trajecte convertit en un carrer més estret i pròxim al Mercat de Sants, que travessa els carrers Cáceres, Daoiz y Velarde i Canalejas. El seu antic curs es pot endevinar fins al carrer Pavía. Més enllà, abocava les seves aigües de pluja a la Riera de Tena.

CASA JACINTO. Restaurant. Gran Via de Carles III 29-31 (1967-2017)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Situat als baixos d'una de les dues torres d’habitatges de l'anomenat Complex Residencial Los Cármenes (Gran Via de Carles III / Travessera de Les Corts), el restaurant Casa Jacinto va ser un dels locals habituals de reunió de la plantilla i la directiva del FC Barcelona on s'organitzaven diferents celebracions socials prop del Camp Nou.

Era un establiment especialitzat en cuina navarresa d'alta qualitat, que va obrir portes a mitjans al 1967. Disposava d'un altell amb amplis espais i menjadors per organitzar reunions de treball i trobades particulars. En la decoració destacavan els revestiments de fusta que li conferien un to especialment càlid i acollidor.  

*1990's.- Aspecte exterior del restaurant. 

*1990’s- Un sobret de sucre dels que es dispensaven a Casa Jacinto.

L'establiment va completar els 50 anys de vida però va abaixar la persiana definitivament al 2017.

CINEMA INFANTA. Carretera de Sarrià 31-33. (1945-1968)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Inaugurat el divendres 5 d'octubre de 1945 als números 31-33 de la carretera de Sarrià, la sala disposava inicialment d'un aforament de 484 localitats i venia a pal·liar el dèficit de locals de projecció cinematogràfica en aquell barri, després de la fallida experiència de la primera època del Rialto (1941-42) de la plaça Francesc Macià (aleshores de Calvo Sotelo). El Loreto no s'inauguraria fins als anys 1960's després de l'enderroc del canòdrom del mateix nom. 

El Cinema Infanta, que recollia el nom de la veïna Infanta Carlota [2] (nom que el franquisme havia recuperat per l'actual avinguda Josep Tarradellas), va estrenar-se amb la projecció d'un programa doble amb dues pel·licules del mateix any (1939) i del mateix director (Wesley Ruggles): Arizona, amb James Stewart i Marlene Dietrich i Invitación a la felicidad, amb Irene Dunne i Fred MacMurray. Les entrades es venien al preu de 2,50 pessetes de l'època.

*1945.- Primera aparició del Cinema Infanta a la cartellera i primer programa doble que va oferir aquesta sala. 

*1946.- Programacions d'aquell any amb dues pel·lícules diàries que s'anaven combinant en el decurs de la setmana. Els anuncis destacaven el fet que la sala es trobés prop de Urgell-París per evitar la sensació d'aïllament de la zona de la carretera de Sarrià encara poc urbanitzada.

Segons les investigacions de l'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta Melero [2], la sala va adoptar a partir del 18 de maig de 1948 una nova fórmula de programació als dies festius i al preu de 3 pessetes, que incorporava una sessió especial de 3 a 5 de la tarda amb la projecció del No-Do i la pel·lícula principal i amb dret a romandre a la sala més enllà de les 5 de la tarda amb la programació setmanal completa.  

La matinada de l'11 de setembre de 1957 l'Infanta va ser protagonista d'un incendi causat per una cortina de la sala que s'encengué i el foc va requerir la presència de diverses unitats de la caserna de bombers del carrer Provença per aturar les flames.

*1957.- Notícia de l'incendi declarat a la matinada del dia 11 de setembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1960.- Un dels habituals programes de mà del Cinema Infanta que en aquells temps es distribuïen pels comerços i botigues del barri (Font: todocolección.com)

Durant la setmana santa de 1963 va ser un dels cinemes que va projectar la superproducció bíblica Los Diez Mandamientos. La sala va ser objecte de nombrosos reformes i millores en els seus 23 anys de vida que van incloure calefacció i aire condicionat i entapissat de les cadires. Finalment el Cinema Infanta va tancar al maig de 1968. 

 

*1968.- Última aparició a la cartellera de La Vanguardia de la programació del cinema Infanta. L'antiga carretera de Sarrià ja havia esdevingut avinguda i la numeració de la finca havia passat al 33-35, tot i que sempre va ocupar el mateix local. Era el dia 19 de maig de 1968 i els films que s'hi van projectar eren Gran Golpe al servicio de S.M. Británica i Acabo de matar a un hombre. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

La sala tornaria a obrir-se a l'any següent amb el nom d'Aquitania per iniciar una nova etapa a càrrec dels germans Castañé. Posteriorment acolliria la seu de la Filmoteca de Catalunya durant el període 1991-2011 i a partit de 2013 esdevindria l'Aquitania Teatre. 

________

[1].- Aquest carrer havia estat dedicat a la Infanta Carlota Joaquima des de començaments del segle XX. Durant la Segona República va ser conegut com Bernat Metge. El franquisme però, va recuperar el nom de la Infanta.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015

GRANJA AVÍCOLA DE SANT LLUÍS. Carretera de Sarrià 48 (1896 - 1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1896.- Cartell de la Granja Avícola, obra d'Alexandre de Riquer. (Font: MNAC)

Abans que la Finca de Can Poc Oli, esdevingués terreny industrial amb l'arribada al 1907 de la fàbrica de comptadors de gas i altres subministres de Chamón y Triana, va tenir durant uns anys un ús de granja avícola després de tota una vida dedicada al conreu. En aquest període intermedi entre el seu origen agrícola i el seu posterior destí industrial, la finca va ser coneguda com la Granja Avícola de Sant Lluís.

*1901.- Emplaçament de la Granja Avícola Sant Lluís en un plànol del municipi de Sarrià d'aquell any.

(Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  

El lloc, situat a cavall entre els termes municipals de Les Corts de Sarrià i Sant Vicenç de Sarrià. al costat de la carretera de Barcelona a Sarrià, era a finals del segle XIX propietat de Lluís Maria de Febrer (1865-1936) [1]. Aquest noble va ser qui va impulsar la fundació i posada en funcionament de la granja al 1896. L'explotació de la Granja de Sant Lluís va incloure també la cria de conills, ànecs de Rouen i altres espècies. L'objectiu no era la producció en quantitat sinó la qualitat, que comportava aconseguir un prestigi i un renom capaços de traspassar fronteres. La granja es va dotar de moderns galliners, incubadores i altres elements innovadors per a l'explotació avícola. Els exemplars criats a la granja van ser presentats i premiats en diversos certàmens nacionals i internacionals, entre ells a l'Exposició de París de 1896 [2]. 

El projecte avícola de Febrer però, no va arribar a superar la dècada. Ja a partir de 1904 comencen a tramitar-se diversos expedients de sol·licituds de permís per urbanitzar els terrenys de la granja, que sens dubte incorporaven la idea de vendre'ls per dedicar-los a altres usos. 

________

[1].- Lluís Maria de Febrer y Calvo de Encalada-Orozco (1865-1936) va ser un noble aristòcrata que ostentà els títols nobiliaris de Marquès de Saudín i de Marquès de Gironella. Va adquirir la finca de Can Poc Oli després que passés per altres propietaris un cop desamortitzats els terrenys que havien estat ocupats per la congregació de les monges. Al 1907 Febrer va vendre les terres de la granja a Andrés Triana, que hi va establir la fabrica de comptadors de gas, llum i aigua. Finalment al novembre de 1936 Febrer va ser assassinat a Montcada i Reixach, en un dels afusellaments executats pels escamots revolucionaris en els mesos posteriors a l'alçament militar de Franco contra la República, amb l'objectiu d'eliminar persones afectes als militars sublevats. 

[2].- El Liberal. Edició del 23 d'abril de 1897. Madrid

CHAMON Y TRIANA S. en C. Fàbrica de comptadors de gas. Carretera de Sarrià 48 (després 118). (1911-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

En els albors del segle XX, la progressiva extensió dels subministraments (aigua, electricitat i gas) a les llars domèstiques i a les empreses, va imposar la necessitat d'establir un mecanisme de mesura generalitzat per identificar els consums dels abonats. Això va propiciar l'obertura a la ciutat de companyies encarregades de la fabricació d'aquesta mena d'aparells. L'empresa francesa Compagnie pour la Fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz (CFC) va ser una de les primeres en establir-se a Barcelona [1]. Ho va fer a través de dos industrials Gabriel Chamón Bowers (1846-1934) i l'enginyer colombià Andrés Elías Lorenzo Triana Umaña, que van fundar una societat en comandita per tal de constituir-se com a filial de l'esmentada empresa francesa, també coneguda com La Parisina. Així doncs, al 1911 Chamón y Triana S. en C. va instal·lar-se a Les Corts després d'haver adquirit uns anys abans (1906) uns terrenys a la finca de Can Poc Oli situada a l'antic número 48 de la carretera de Sarrià.

Entre 1907 i 1911 s'havia construït l'edifici industrial projectat per Francesc de Paula del Villar i Carmona (1861-1926), fill de l'arquitecte que anys enrere havia començat la Sagrada Família abans de l'arribada de Gaudí. La fàbrica de comptadors destacava per la seva gran quantitat de cobertes de volta catalana i s'estenia sobre un solar de 5.500 metres quadrats en el quals hi havia també l'antic Mas de Can Poc Oli, conegut popularment com el xalet, que amb els anys passaria a ser propietat del RCD Espanyol. Aquest club havia construït al 1922 el seu camp de futbol al costat mateix dels terrenys de la fàbrica de Chamón i Triana. Al 1913 la fàbrica estava en ple funcionament, ocupava al voltant de 300 persones i produïa uns 500 comptadors a l'any de gas, electricitat i aigua [2] [3].

*1911.- Detall de les cobertes de volta catalana de la Fàbrica de comptadors de Chamón y Triana.

*1911.- A dalt. Retall de La Vanguardia en la seva edició del dia 30 de gener d'aquell any, on es dóna compte del banquet ofert el dia abans per l'empresa Chamon y Triana amb motiu del trasllat a la nova fàbrica de la carretera de Sarrià.

A baix. article publicat a Nuevo Mundo (9 de febrer) sobre el banquet i els premis concedits als treballadors de la nova fàbrica.  

(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1912.- Les cobertes de la fàbrica de comptadors en primer terme, amb l'entrada a la fàbrica per la carretera de Sarrià a l'esquerra i el xalet de Can Poc Oli darrera. Al fons es poden veure els terrenys de La Manigua abans de la construcció del camp de futbol de l'Espanyol. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Foto: Mas).

*1912.- Imatges de l'interior de la fàbrica. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Fotos: Mas - Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1929.- Vista aèria de la fàbrica i del xalet de Can Poc Oli. En primer terme s'aprecia també el terreny de joc i la graderia del camp de l'Espanyol.  

El 30 d'abril de 1918, l'empresa va escurçar el seu nom per passar a dir-se simplement G. Chamón S. en C. i va participar en la primera Fira de Mostres de Barcelona (1920). Tot seguit, a l'abril de 1922, va esdevenir societat anònima amb una part d'accionariat francès i amb la nova denominació de Compañia de Fabricación de Contadores y Material Auxiliar (CFC). L'adreça de la fàbrica també va quedar modificada després de la renumeració de les finques de la carretera de Sarrià, quedant establerta en el 118. 

*1915.- Anunci publicat a la revista Iberia (edició del mes d'abril).

*1916.- Anunci de diferents models de comptadors del consum d'aigua, llum i gas fabricats per Chamón y Triana. (Font: AHCB)

La fàbrica va continuar funcionant durant el període de la dictadura franquista al costat del complex lúdic i esportiu de Piscines i Esports.  Cap a finals dels anys 1960's la producció de comptadors es va traslladar a Montornès del Vallès i la fàbrica va ser clausurada. L'edifici industrial de la carretera de Sarrià seria finalment enderrocat al 1973.

*1970.- Una imatge aèria de l'antiga fàbrica Chamón (perímetre groc) poc abans de la seva desaparició. (Foto: SACE)

_________________

[1].- Encara al segle XIX, la primera filial de l'empresa francesa havia estat A. Siry Lizars, inicialment situada a Ronda Universitat 96 i posteriorment a Balmes 6. Cap al 1887 es traslladen a Ronda de Sant Antoni 52-54 i a començaments del segle XX al Portal de Santa Madrona 15. 

El segell d'un comptador on encara hi figura el nom de Siry Lizars, primera companyia que va comercialitzar a Barcelona aquest tipus de dispositius de mesura.

[2].- Sánchez Miñana, Jesús. La contribución de las empresas de contadores de gas españolas y extranjeras a la actividad gasista en España en el contexto de la Europa Latina (1855-1936). Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y la Ciencia 73(2): pàg. 564. 

https://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/download/1095/1841?inline=1

[3].- Tatjer i Mir, Mercè. De la producció de l'energia elèctrica al consum domèstic. Barcelona: Instal·lacions i indústries auxiliars 1881-1936. Universitat de Barcelona. L'Erol: Revista cultural del Berguedà. 2016. Núm. 126. pàgs. 20-17.

https://raco.cat/index.php/Erol/article/view/311791 

CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Va ser precisament Lluís Maria de Febrer el que hi va establir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).

*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951, després que Genaro de La Riva traspassés la propietat del camp de futbol a l'Espanyol, el club va decidir ampliar-ne l'aforament afegint-hi noves graderies. Un dels sectors afectats per l'ampliació va ser el gol sud. Aquesta operació va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

TORRE PIFERRER. Anglesola 41. (1922-1990's)

*1940's.- Vista del Xalet Piferrer des del carrer Anglesola.

Xalet amb jardí construït l'any 1922 per encàrrec d'Alfons Piferrer i Armengol a l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (1862-1944). El propietari d'aquesta finca disposava també d'una casa al número 85 del Passeig de Gràcia també desapareguda.

Gabriel Borrell, arquitecte del Xalet Piferrer

La casa va ser construïda en estil noucentista amb alguns elements modernistes. Hi destaquen les gelosies de fusta de la galeria abalconada del segon pis. A partir de la dècada del 1950's el xalet Piferrer va tenir de veí la popular discoteca i mini golf Bikini.

*1940's.- El Xalet Piferrer des del carrer Numància. Les vies que apareixen en primer terme són les del tramvia del carrer Anglesola. Al fons la Diagonal. (Foto: Joaquim Tapiola i Balmes / AMB) 

Es va enderrocar amb l'obertura definitiva del carrer Numància des de la Diagonal fins a Travessera de Les Corts executada a principis dels anys 1990's. El seu emplaçament original coincidiria avui amb l'edifici del centre comercial  L'Illa Diagonal.

*1932.- Emplaçament del Xalet Piferrer en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

CAL BONETE. Restaurant. Morales 28. (1973 - 2023)

Un dels últims bars-comidas supervivents a l'entorn de la progressivament desapareguda Colònia Castells va ser Cal Bonete, un local entranyable que acumulava tots els requisits per enquadrar-lo dintre de la tipologia de restaurant de barri i de menjars casolans. S'hi respirava un ambient de proximitat entre els clients i el servei i una pàtina de punt d'avituallament de la classe obrera proletària, que hi feia cap a les estones que la jornada laboral li permetia per mantenir el cos a punt i continuar la feina, en un entorn on, sobretot en els seus últims anys, ja només hi quedaven quatre carrers mal comptats del que havia estat la Colònia Castells. Un barri progressivament engolit ja a partir dels anys 1960's quan havia començat a patir l'assetjament urbanístic i mobiliari en d'aquell extrem del districte de Les Corts, que limitava amb la Travessera, l'avinguda de Sarrià i el carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i on també el popular i veí canòdrom Loreto havia claudicat a l'avenç imparable de l'especulació urbana i els pisos nous. En aquest indret conegut com el Camp de la Creu, la minúscula plaça del Carme era una mena centre neuràlgic popular, pintoresc i superat pel pas dels anys on, a partir de l'arribada del nou segle XXI, es va començar a perdre gairebé tot per consolidar un barri relativament benestant.

Al número 28 del carrer Morales hi havia Cal Bonete on s'hi menjava el mateix que qualsevol àvia o mare de família obrera podria haver cuinat a casa per la família. Havia estat obert al 1973 i la seva barra i les parets conservaven encara aquells rajols amb formes circulars i cridaneres tan pròpies de l'època. Un negoci que Carmen Monfort i la seva mare havien consolidat i que seria injust d'oblidar quan es repassa la història d'aquella entranyable barriada. 

*1970's.- Cal Bonete al carrer Morales durant els seus primers anys. (Foto: Anton Rosa. Família Monfort).

*2023.- Interior de Cal Bonete. (Foto: Alberto García Moyano /El Periódico de Catalunya)

La paella dels dijous, la tripa, les sardines.... eren el petit tresor que sortia de la cuina del fons del local. En els últims el restaurant va adquirir una certa rellevança i més enllà de la seva funció social d'alimentar als treballadors de la zona, altres clienteles amants de la cuina tradicional i dels restaurants autèntics i en perill d'extinció com era el cas de Cal Bonete també s'hi apropaven. El local va arribar a acomplir els 50 anys de vida i va tancar portes al novembre de 2023 coincidint precisament amb el seu mig segle d'existència a l'espera de la definitiva desaparició del barri.