CAMP DE FUTBOL DE LA GRANJA. Carrer de Buenos Aires / Comte d'Urgell. (1953-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Des dels primers anys del segle XX, el sector de la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, des de l'Escola Industrial, el mercat del Ninot i l'Hospital Clínic cap a la Diagonal era curull de camps de futbol que van contribuir a la projecció i extensió d'aquest esport a la ciutat. Entre ells hi van figurar els dels dos equips històricament més representatius de la ciutat: El Futbol Club Barcelona, que tenia el camp al carrer de la Indústria (avui París) tocant a Comte d'Urgell, i el Reial Club Deportiu Espanyol que abans d'establir-se a la carretera de Sarrià, jugava com a local al camp del carrer Muntaner entre Indústria i Londres. 

Acabada la Guerra Civil el panorama havia canviat del tot. Aquells camps de joc del primer terç de segle ja havien gairebé desaparegut i a poc a poc s'anava poblant d'edificis completant-se l'obertura de tots els carrers de la trama Cerdà. Els pocs camps de futbol que subsistien a la zona s'havien situat per sobre de la Diagonal. Aquests eren els casos del CD Bergadà a la carretera de Sarrià, o el de l'antic Atlètic Turó situat prop del Turó Parc, mentre que el CD Catalunya de les Corts jugava a la cruïlla de la Travessera de les Corts amb el carrer d'Entença.

Un dels pocs que van aparèixer va ser el que popularment es coneixia com a camp de la Granja perquè ocupava part de l'espai dels terrenys de la Granja Experimental entre el carrer de Londres (abans Coello) i la Diagonal. Aquest terreny de joc era emplaçat al carrer de Buenos Aires entre Comte d'Urgell i Villarroel. Des de despres de la guerra havia esdevingut solar desocupat, que el 1953 va ser habilitat per la Diputació de Barcelona. com a terreny pera la pràctica de l'esport. També se'l coneixia simplement com el camp de futbol del carrer Buenos Aires i era situat just darrere de l'antic Convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, convertit després en l'Escola Sagrada Família. A l'espai que limitava amb l'esmentat establiment religiós s'hi va instal·lar un barracó annex al camp de futbol amb serveis sanitaris i vestidors. 

*1950's.- En aquesta imatge aèria es pot veure a la dreta el terreny del camp de futbol del carrer Buenos Aires. Els terrenys de l'antiga Granja Experimental havien quedat reduïts a la totalitat de l'illa que arribava fins a la Diagonal entre Comte d'Urgell i Villarroel. (Foto: Fons TAF)

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol prop de la plaça de Francesc Macià, aleshores de Calvo Sotelo (Font: Plànol de Francesc Fontanals).

Tot i que a penes hem trobat dades sobre els clubs i associacions esportives que van utilitzar aquest terreny de joc per a la pràctica del futbol, resulta rellevant i àmpliament documentada la importància que aquest espai va tenir en l'organització de proves de tir amb arc en el decurs de la dècada dels 1950's. El terreny del camp de futbol, que com hem assenyalat pertanyia a la Diputació de Barcelona, va ser la seu del Centre de Funcionaris de l'esmentada institució i s'hi organitzaren diverses activitats esportives. A partir de 1953, en col·laboració amb la Federació Catalana de Tir amb Arc, s'hi van començar a disputar competicions d'aquesta modalitat esportiva. Just sobre l'espai que separava el camp de futbol del barracó dels vestidors, s'hi va habilitar un terreny per a la pràctica de les competicions de tir amb arc, que hi van tenir continuïtat fins a la desaparició del camp el 1960, any en què les proves dels arquers es van traslladar a les Llars Mundet. 

*1953.- El 19 de maig d'aquell any la premsa informava de la celebració del campionat de Catalunya de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal. ARCA).

*1953.- El 22 de novembre d'aquell any en aquest retall de premsa, s'identificava el terreny de La Granja com el camp d'esports del Centre de Funcionaris de la Diputació Provincial (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1957.- Aquell any s'hi continuaven celebrant competicions de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

*1960.- Aquestes proves de tir amb arc es traslladarien a partir del 1960 a les instal·lacions esportives de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

  

*1958.- Una altra imatge aèria de la zona on s'aprecia l'espai que ocupava el camp de futbol de La Granja. (Foto: Fons TAF).

*1962.- Als inicis d'aquesta dècada el camp de futbol havia desaparegut i el terreny començava a ser ocupat per noves edificacions. La primera fou la del carrer Villarroel 253 que apareix identificada a la foto. (Fons TAF).

FAÇANA ORIGINAL DE L'EDIFICI D'INFANTA CARLOTA (avui Josep Tarradellas) / PROVENÇA (1970-1996)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTI PONS TOUJOUSE

A començaments de la dècada dels 1970's la cobertura de les vies de l'avinguda de Roma i la construcció de la nova Estació de Sants anaven prenent forma, la qual cosa suposaria un canvi radical en el paisatge de l'àmplia cruïlla on confluïen els carrers de la Infanta Carlota (avui avinguda de Josep Tarradellas), de Provença i l'eix Numància-Tarragona.

En els anys posteriors, l'enderroc de la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona amb la successiva urbanització i construcció de la nova promoció d'habitatges Roma-2000, amb les seves tres torres de quinze plantes, així com del gratacel de la Torre Catalunya de vint-i-quatre, van fer que l'espai abandonés, per  sempre més, aquella imatge entre ferroviària, militar, industrial i gairebé marginal que la presidia als ulls de qui la contemplàven.

Paral·lelament l'arquitecte Santiago Prats i Viñas (1927-2002) [1] presentava el projecte per aixecar un edifici qualificat d'hoteler a la cantonada entre l'aleshores Infanta Carlota i l'inici del carrer de Provença.

*1972.- L'edifici acabat de construir. En primer terme es pot veure encara el pont que enllaçava els carrers de Numància i de Tarragona abans de la consolidació de les obres de cobertura de les vies. (Foto: Autor desconegut. Fons d'Arquitectura i Urbanisme. Arxiu del COAC).

La solemnitat de l'edifici amb el volum de la cantonada corbat quedava ressaltat per la presència de plaques de metall oxidat en el sis pisos inferiors de la façana, que desapareixien en arribar als dos últims que presentaven un revestiment de vidre.

El conjunt de l'edifici l'integraven uns baixos habilitats com a benzinera, taller i expositor de venda d'automòbils, sis plantes d'aparcament i les dues superiors reservades a  hotel. Citroën era la marca que apareixia com a servei de venda i reparació de vehicles i Motorservicio S.A. l'empresa que prestava aquest servei com a concessionària.  

*1970.- A l'esquerra de la imatge es pot veure la façana original de l'edifici. Al fons a la dreta, es veuen les façanes posteriors dels sis blocs habitatges militars del carrer Vilamarí annexos a la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona.  

*1970.- Motorservicio S.A. com a concessionari de Citroën es va establir a l'edifici poc després de completar-se la seva construcció (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En els últims anys Auto Layetana, concessionària de Ford España va prendre el relleu de Motorservicio de Citroën en les funcions de venda i servei a l'automòbil dels baixos de l'edifici.

Abans de l'arribada del nou segle l'edifici va ser reformat de dalt a baix per acollir oficines de la Generalitat de Catalunya (avui -2026- s'hi troba emplaçat el Departament de Territori), i la benzinera i les dependències de servei a l'automòbil van ser suprimides.

La imatge de l'edifici va canviar radicalment amb una façana amb un revestiment que combina el vidre i el metall.

*2025.- Seu del Departament de Territori de la Generalitat en l'edifici reformat.
_____

[1].- Santiago Prats i Viñas, arquitecte titulat de l'any 1952, va construir també l'edifici d'habitatges del carrer de Casanova 240 i la fàbrica d'embotits Purlom a Abrera (Baix Llobregat).

LA UNIÓ COOPERATISTA BARCELONESA. Carrer del Comte d'Urgell 176-180. (1927-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

El moviment cooperatista a Barcelona ja s'havia iniciat a mitjan del segle XIX com una resposta de la necessitat de la classe obrera d'autoorganitzar-se, davant de la situació derivada de les conseqüències de la revolució industrial. Els històrics gremis van ser la font inspiradora d'aquesta nova forma d'organització per combatre la precarietat que patia al proletariat. Així aparegueren les primeres associacions de socors mutus amb caixes de resistència i solidaritat per ajudar als obrers en supòsits de malaltia com també a les vagues. 

El polític republicà figuerenc Joan Tutau (1829-1893) va ser l'introductor del concepte de cooperativa a la premsa de l'època cap al 1863, inspirant-se en les idees del pensador socialista gal·lès Robert Owen (1771-1858), promoguent la creació de les primeres cooperatives als barris industrials de la ciutat. En general, les cooperatives es caracteritzaven per la llibertat d'associació que podia ser individual o per família, un funcionament intern democràtic amb unes regles estrictes on cada associat tenia un únic vot amb independència del capital aportat. D'altra banda, la lògica de funcionament intern de la cooperativa intentava evitar, costés el que costés, les acumulacions de capital o l'afavoriment d'alguns socis per tal d'evitar els vicis propis del sistema capitalista. Així mateix, el moviment cooperatista es va distingir per ser una font de culturització de les classes obreres amb l'establiment d'escoles laiques per als fills dels obrers, biblioteques i grans agendes d'activitats culturals. 

La Unió Cooperatista Barcelonesa va ser fundada l'any 1927 en fusionar-se les cooperatives La Dignidad i El Reloj, ambues sorgides a l'entorn de la barriada de l'antiga fàbrica tèxtil Batlló, que avui acull l'Escola Industrial, a l'Esquerra de l'Eixample.

El Reloj, fundada al 1901 s'havia establert des de la seva fundació al passatge de Batlló i després (1912) al número 163 del carrer Villarroel, just darrere de l'edifici de la Unió Cooperatista, entre els carrers de Mallorca i de Provença, mentre que La Dignidad (1903) tenia la seva seu al carrer del Comte Borrell 253.

*1921.- Una proclama del moviment cooperatista, molt estès durant aquells anys a Barcelona. (Font: Acción Cooperatista. / ARCA).

*1927.- Anvers d'una moneda de la Unió Cooperatista en la que apareixen esmentades les dues entitats  cooperatives (El Relloj i La Dignidad), que es van fusionar per fundar-la. 

Les dues cooperatives eren les més importants del barri i la idea d'una fusió, per enfortit l'entitat, va anar circulant aviat per les ments dels cooperatistes. Tot i això, van sortir algunes reticències i l'operació no va quallar fins al 1927. Va ser aleshores quan ambdues s'establiren a l'antiga seu de La Dignidad del carrer de Villarroel, més àmplia que la que tenia El Reloj a Comte de Borrell. 

*1929.- Primera seu de la Unió Cooperatista al carrer de Villarroel 163, al mateix edifici que havia ocupat anteriorment la cooperativa La Dignidad el nom de la qual figura encara al frontò del capdamunt de la façana  (Font: Fundació Roca i Galès).

*1930's.- Emplaçaments de les dues cooperatives (estels verds): La Dignidad (Comte de Borrell 253) i El Reloj (Villarroel 163), que es van fussionar i acabarien traslladant-se a la nova seu de la Unió Cooperatista Barcelonesa (estel vermell) al carrer del Comte d'Urgell. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília). Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

*1930.- Retall de la publicació Acción Cooperatista on es posava de manifest el creixement de la Unió Cooperatista Barcelonesa durant els dos primers anys des de la seva fundació (1927-1929). (Font: ARCA)

L'èxit de l'operació va ser total i la nova associació arribaria a tenir prop de 2.000 associats esdevenint la cooperativa de consum més important de Catalunya.

El 1930 l'entitat va acordar la compra del terreny contigu situat al darrere de la seva seu de Villarroel. El solar era propietat de la família Rosés, una de les més acabalades del barri, i abastava fins al límit amb el carrer Comte d'Urgell. Això permetia connectar per l'interior de l'illa ambdues finques. El nou edifici de Comte d'Urgell 176-180 es va construir entre 1930 i 1931 d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Riera. L'edifici tenia els baixos, una planta principal on hi havia la sala d'actes i una segona planta més la terrassa. Les instal·lacions incorporaven també un forn de pa a vapor. Es va inaugurar al setembre de 1931.  

*1930's.- Ex libris de la Unió Cooperatista.

Els estralls de la Guerra Civil i el nou ordre imposat pel franquisme van començar a fer trontollar el futur de la Unió Cooperatista Barcelonesa, que va haver d'adequar els seus estatuts a la nova Llei de Cooperatives de 1942 que va aprovar l'administració franquista i que s'apartava, òbviament, dels principis que havien inspirat el fenómen cooperatista des de finals del segle XIX. Malgrat això s'hi va desenvolupar una gran acció social i cultural amb celebració d'actes i representació d'obres de teatre. 

Amb l'arribada a la dècada dels 1950' els problemes econòmics s'agreujaren. Gestors externs amb interessos molt allunyat de l'esperit cooperatista van entrar a l'associació i començaren a prendre decisions. Es van tancar les diverses sucursals de la cooperativa i el nombre d'associats va patir una considerable davallada. En aquesta tessitura, la cooperativa va haver d'hipotecar els seus dos edificis el 1954. El del carrer de Villarroel que s'acabaria venent el 1957, mentre que en el de Comte d'Urgell, es van haver de llogar les dues botigues dels baixos més pròximes al carrer Provença a l'entitat de crèdit Banca Soler y Torra, que hi va instal·lar les seves oficines.  

Finalment, el 1962 l'arquebisbat de Barcelona va comprar l'edifici del carrer Comte d'Urgell que es convertirà en la Parròquia de Sant Isidor. Amb aquest canvi desapareixeria la inscripció del frontó del centre de la façana de l'edifici de la Cooperativa per a ser substituïda per una creu. 

Detall de la inscripció que coronava el frontó central de l'edifici del carrer Comte d'Urgell

*1945.- Una entrada per una de les obres de teatre que a la postguerra s'oferien al teatret de l'edifici.

*1962.- L'edifici de la Unió Cooperatista quan va ser comprat per l'Arquebisbat de Barcelona per instal·lar-i la Parròquia de Sant Isidor (Foto: Fons UCB).  

Els historiadors Mònica Maspoch [1] i Marc Dalmau i Torvà [2] han realitzat interessants i exhaustius estudis sobre l'origen, creixement i evolució de la cooperativa així com de la seva progressiva decadència. 

______

[1].- Maspoch Oller, Mònica. Estudi històric de la finca del c. Urgell, 176- 180. Ajuntament de Barcelona. 2022. Enllaç aquí. 

2].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024. Enllaç aquí.

COOPERATIVA LA DIGNIDAD. Villarroel 163. (1903-1927)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les organitzacions cooperatistes més notables de les que van proliferar als inicis del segle XX va ser La Dignidad. Es va establir al barri del Ninot o de Can Batlló, com es coneixia aleshores la zona dels voltants de l'Hospital Clínic i l'Escola Industrial. Encara pertanyia al districte de les Corts de Sarrià, població que havia quedat annexionada a Barcelona des del 20 d'abril de 1897.

Un sol naixent rere de l'horitzó del mar apareixia habitualment com a distintiu de La Dignidad.

La fundació el 1903 de la cooperativa La Dignitat va ser una iniciativa d'un grup d'obrers de la barriada del Ninot. El seu primer emplaçament va ser en el magatzem de gra de Cal Ros, un negoci establert al carrer Comte d'Urgell. Igual que s'esdevingué en altres fenòmens d'associacions cooperatistes, el creixement en nombre d'associats va requerir ben aviat el trasllat de la cooperativa a un local de més amplitud.

A la conferència general d’octubre del 1905, es va tractar per primer cop el tema de la compra d’uns terrenys per canviar d’ubicació. Uns mesos s, el gener de 1906, es va signar l’escriptura de compravenda. El solar s’ubicava al carrer de Villarroel, número 163, entre els de Mallorca i Provença. De la construcció material del nou edifici, se’n van fer càrrec, paletes, peons i fusters socis de la cooperativa. L’edifici es va inaugurar el 1906.

El nou i definitiu emplaçament de la seu de La Dignidad al carrer Villarroel 163, entre el mercat del Ninot (aleshores encara a l'aire lliure) i l'Hospital Clínic. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília). 

En el primer article dels estatuts del 1908, es van fixar els objectius principals de la cooperativa amb aquestes paraules:

Artículo 1.

Con el título La Dignidad queda domiciliada en esta ciudad, distrito 6 expueblo de Las Corts, calle de Villarroel n° 163, bajos, la Sociedad Cooperativa de Consumo de duración ilimitada constituida de obreros sin distinción de nacionalidad cuyo objeto es el siguiente: 

a) Suministrar á sus asociados y á las familias de éstos toda clase de comestibles y demás artículos de primera necesidad de la vida, ampliando la venta del pan al público, procurando servir á éste con los mismos precios y calidad que los asociados. 

b) Estimular á los socios á que se eduquen y encariñen al interés económico y el ahorro por su mismo concurso personal y el consumo.

La vaga de La Canadenca (1919) i l'augment de la conflictivitat social van afectar sensiblement a les cooperatives que van optar per crear i reforçar les estructures federatives.

El 1921 la cooperativa va decidir enderrocar aquell primer edifici de la seva seu social optant per construir-ne un de nou que s'aixecaria al mateix solar del carrer de Villarroel 153. Provisionalment durant les obres (1921-1922), la seu social de La Dignidad  es va traslladar al número 142 del carrer de Casanova, just a l'altre costat del mercat del Ninot. 

El nou edifici es va inaugurar durant la festa major de la barriada al mes d’octubre de 1922.

*1922.- La revista Acción Cooperativa recollia així la festa d'inauguració del nou local social de La Dignidad el 8 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

*1922.- Edifici de la Cooperativa La Dignidad al carrer de Villarroel 163. (Foto: Fons Biblioteca Arús).

El nou edifici de la seu social disposava de totes les infraestructures i espais necessaris per donar cobertura de les activitats cooperatives. La superfície total s'acostava als dos mil metres quadrats.  Estava estructurat en una planta soterrània, els  baixos que acollien la botiga de queviures, la taverna, l'espai de venda del pa que provenia del forn col·lectiu, així com d'altres dependències (merceria, camiseria, i venda de sabates i espardenyes). El saló-cafè ocupava el primer pis amb una capacitat per a 500 persones i la segona planta, hi havia la sala d’actes, la sala de juntes i els serveis administratius de la cooperativa. Mesos després es van incorporar també dos nous serveis: una barberia col·lectiva i un consultori d’assistència mèdica. Cal destacar també la cura que l'entitat dispensava a l'àmbit cultural amb una gran profusió d'actes i conferències sempre amb la defensa dels valors cooperatives com a bandera. 

L'edifici va acollir les dependències d'un grup esperantista i el 1922 s'hi va emplaçar la seu social del Futbol Club Espanya, equip que tenia el camp on disputava els seus partits ben a prop, concretament a la cantonada entre els carrers del Rosselló i Villarroel, davant de l'Hospital Clínic. D'altra banda, La Dignidad editava la revista Germinal, que era el butlletí informatiu de la cooperativa.

*1924.- La Dignidad difonia els principis del moviment cooperatista i organitzava actes amb motiu de la Festa Cooperatista Internacional, com aquest del dia 5 de juliol d'aquell any, que recollia el diari El Diluvio del dia anterior (Font: ARCA).

La possible fusió de La Dignidad amb El Reloj, l'altra gran cooperativa del barri, era objecte recurrent de consideració des de feia molt anys. 

Marc Dalmau [1], un dels historiadors més prolífics i ben documentats en matèria d'història del cooperatisme a la ciutat, ha tingut cura d'explicar amb rigor i detall la confluència d'ambdues cooperatives en la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa a l'any 1927.

______

[1].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024.

COOPERATIVA EL RELOJ. (1901-1927). Passatge de Batlló 1 i 5 i carrer del Comte Borrell 253.

 MIQUEL BARCELONAUTA 

*1901.- Anvers i revers d'una de les primeres monedes encunyades per la Cooperativa El Reloj

El dia 20 d'octubre de 1901 es va constituir la cooperativa El Reloj, que comptava en aquell moment fundacional amb només 33 socis. La seva activitat va començar en una petita botiga de lloguer emplaçada als baixos del número 5 del passatge de Batlló. Ben aviat, però, l'augment del nombre de socis i l'espai extremadament reduït del local van aconsellar un local més ampli, que el van trobar al costat, al número 1 del mateix passatge, fent cantonada amb el carrer de Provença. Aquest foren els inicis d'El Reloj, una entitat que es movia al voltant del barri del mercat del Ninot i que amb el pas del temps tindria una especial importància en la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa. 

*1900's.- Imatge de l'edifici que va acollir la Cooperativa El Reloj al passatge de Batlló fins a l'any 1912. (Font: Fons Biblioteca Arús).

El primer reglament de la cooperativa requeria als seus socis la condició d’obrers, 100 pessetes d'aportació inicial que es podien pagar en quotes i 15 pessetes per drets d’ingrés. D'altra banda, els estatuts prohibien tractar de temes polítics o religiosos, si bé el debat sobre el cooperativisme va estar present en moltes de les reunions de la junta directiva. 

Cap al 1911 les sol·licituds de famílies per ingressar a la cooperativa eren nombroses i es va haver de limitar el nombre d’associats. La solució final, però, demanava disposar d'un edifici més gran i, després que crear una comissió específica per a aquest fi, acabarien comprant un solar per aixecar una nova seu pròpia. Abans d'un any, la feina estigué feta i van adquirir un solar a la cantonada entre els carrers Comte Borrell i Rosselló. L'escriptura de compra es va signar el 24 d’abril de 1912. 

Les obres del nou edifici van ser a càrrec del contractista Joan Amat i del mestre d’obres Antoni de Facerías i Marimón (1846-1918). Adjacent a l'edifici principal es va construir un forn col·lectiu i també les instal·lacions en les quals va començar l’activitat incipient de la fusió de les Cooperatives per la Matança del Porc. La construcció de la nova seu d'El Reloj va requerir un gran esforç econòmic que va comportar l'increment a 500 pessetes de l’aportació individual de cada soci al capital social. La meitat d'aquesta quantitat s'ingressava mitjançant una aportació setmanal d’una pesseta per associat fins a aconseguir la suma indicada. La resta provenia dels beneficis sobrants de les operacions de compravenda. 

*1912.- Plànol del projecte d'Antoni Facerias sobre la façana de la nova seu corporativa de la Cooperativa el Reloj al carrer Comte Borrell 253.

*1913.- Vista de la cantonada entre els carrers del Comte de Borrell (a l'esquerra) i del Rosselló (a la dreta) amb l'edifici de la Cooperativa El Reloj i les instal·lacions del forn de pa. (Foto: Fons Biblioteca Arús)

* L'emplaçament inicial de la cooperativa (estel blau) al passatge de Batlló i el de la nova seu (estel vermell) a Comte de Borrell-Rosselló, al costat de l'Escola Industrial.

*1913.- Retall de l'article publicat el 15 d'abril d'aquell any al setmanari El Cooperatista, que recull la notícia de la inauguració de l'edifici del carrer Borrell 253, sobre el que onejava la bandera verda i blanca del cooperativisme. (Font: ARCA).

*1913.- Retall d'un article publicat a la portada del periòdic quinzenal El Cooperatista el 15 d'abril d'aquell any, en el que es fa una glossa de les virtuts i els valors del fenomen cooperatista. (Font: ARCA).

La nova seu de Comte de Borrell 253 va permetre l'expansió de la cooperativa i l'organització d'activitats i actes culturals. També s'hi va poder instal·lar una biblioteca. L'historiador Marc Dalmau ha documentat exhaustivament la història de l'activitat d'El Reloj [1], que fou creixent juntament amb l'altra gran cooperativa del barri: La Dignidad. Ambdues entitas van optar per fusionar-se al 1927 i van donar pas a la fundació de la Unió Cooperatista Barcelonesa.

_______

[1].- Dalmau i Torvà, Marc. La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977. Intel·ligència col·lectiva a l'Esquerra de l'Eixample. Ajuntament de Barcelona. 2024.

LUTZ. Bar-Restaurant. Mallorca 196 (1940-1946)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

Des que el general Juan Yagüe va entrar victoriós a la plaça de Catalunya aquell 26 de gener de 1939, Barcelona va viure un procés imparable, que va convertir la capital catalana en un centre de conspiracions i d'espionatge nazi almenys fins que la guerra no es va decantar clarament a favor de les potències aliades 

Entre els locals proalemanys que es van establir a la Barcelona de la immediata postguerra espanyola, hi destacà especialment el bar restaurant Lutz situat al número 196 del carrer de Mallorca, entre els d'Aribau i d'Enric Granados. Allà s'hi reunia habitualment la flor i nata dels alemanys afincats a Barcelona, que mantenien una inquebrantable adhesió al règim hitlerià [1]. El local ja existia des d'almenys el 1935, abans de la Guerra Guerra civil segons es desprèn d'un anunci publicat a La Vanguardia aquell any en què es cercava un violinista acordió pel restaurant. 

*1935.- Anunci publicat el 30 de març d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El promotor del local va ser Otto Hermann Lutz Konz, un exmariner nascut a Dürmenz el 1903, que havia exercit d'espia a Bèlgica d'on va ser expulsat al començar el conflicte europeu abans d'establir-se definitivament a Barcelona a l'any 1939 poc després d'acabar la Guerra Civil. El 1941 va fer-se càrrec del restaurant amb la seva esposa Rosa [2]

El novembre de 1944, quan al règim franquista començava a tenir clar que els nazis perdrien la guerra, Lutz va ser internat en un balneari de Caldes de Malavella i finalment repatriat al 1946. Havia posseit un terreny a Castelldefels i el restaurant que duia el seu nom i que servia cobertura als agents nazis i de contacte amb l'Abwehr a Barcelona [3] 

La caiguda en desgràcia i desmoronament de l'Estat nacionalsocialista de Hitler amb la victòria final dels aliats a la Segon Guerra Mundial, va precipitar la desaparició del bar Lutz. que un any després esdevindria el restaurant El Caballito Blanco després d'un breu període com El Caballo Blanco.   

*1947.- Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de l'Alemanya de Hitler, el Restaurant Lutz va tancar i es va convertir en El Caballito Blanco. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

La llista d'establiments que van acollir trobades habituals de la parròquia hitleriana a Barcelona era llarga i incloïa els locals següents:

* Bar Cádiz, també conegut com Bar La Jungla (Montserrat 10)

* Bar Tokio (Consell de Cent 257)

* Joieria Bauer (València 270 bis)

* Cafè El Oro del Rhin (Gran Via 601 - Rambla de Catalunya)

* Cafè Sevilla (Gran Via 624 - Rambla de Catalunya). Davant de l'anterior

* Cafè Terminus (Aragó - Passeig de Gràcia)

* Cafè Zum Zillertal (Provença 228)

* Parador del Hidalgo (Passeig de Gràcia XXX)

* Hotel Majestic

* Hotel Ritz

* Hotel Peninsular (carrer de Sant Pau 34-36) 

* Partit nazi (seu del carrer d'Aragó 275)

_______

[1].- A l'any 2006 es van desclassificar documents reservats de la Segona Guerra Mundial, que eren dipositats a l'Administració dels Estats Units, i es va poder disposar d'aquestes dades gràcies a que el peridosta Jordi Finestres hi va accedir (Diari de Girona 23/2/2007)

[2].- Informació publicada a La Vanguardia el 25 de febrer de 2007

[3].- L'Abwehr (defensa en alemany) van ser els serveis d'intel·ligència, espionatge i contraespionatge alemanys. Havien estat creats el 1921 i van ser fortament reorganitzats durant el nazisme. Van mantenir una gran rivalitat amb la Gestapo i las SS per raons d'influència sobre el Führer. Finalment. el 1944, Hitler va dissoldre l'Abwehr després de patir un atemptat frustrat.  

EDIFICI D'OFICINES I MURALS CERÀMICS DEL VESTÍBUL. Balmes 89-95 (1976-2022)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a DAVID PLANES SÁNCHEZ

El 1976 un edifici d'oficines d'obra nova va emergir a la cantonada Mar/Llobregat del xamfrà entre els carrers de Balmes i de Mallorca, al límit entre els dos Eixamples de la ciutat. El terreny havia estat ocupat des de finals del segle XIX per una edificació original a quatre vents, que va estatjar una de les primeres seus de l'editorial Ramon Salvat i a partir de 1927 se la va conèixer com el Xalet del Cinema, acollint les oficines de la delegació a Barcelona de la productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer.

L'edifici enlairat als anys 1970's era la clàssica edificació d'oficines amb una façana brutalista que combinava el vidre amb un revestiment metal·lic de color coure, força habitual a l'època. Havia estat edificat per una immobiliària de promoció d'oficines i tenia com a únic element singular que trencava la monotonia de la façana un conjunt de revestiments ceràmics ubicats als vestíbuls d'entrada als baixos de l'edifici. L'obra s'inscrivia dintre dels habituals vestíbuls ceràmics que, des de finals del anys 1960's, es veien en moltes plantes baixes dels edificis del centre de la ciutat.

L'autor dels murals de les parets de l'interior va ser el ceramista valencià, afincat a Catalunya, Julio Bono Peris (Sagunt, 1934 - Mataró. 2017) que, a partir d'un revestiment ondulat de les parets va instal·lar-hi un seguit de medallons amb textures encara més irregulars i dominades per tonalitats terroses, ocres i marronoses.

*2017.- (Foto: Autor desconegut)

*2021.- (Fotos: Anna Corcoll / poblesdecatalunya.cat)

La reforma integral de l'edifici executada entre els anys 2022 i 2023 va fer desaparèixer aquesta decoració ceràmica interior, donant pas a una imatge exterior on destaca de manera més acusada la presència del cristall amb unes plaques mòbils per atenuar el sol. L'ocupació de la totalitat de l'interior va continuar dedicada a oficines. 

*2020- 2023  Dues imatges de l'edifici d'oficines de Balmes 89-95 abans i després de la remodelació (Font: Google Earth)

PANTAGRUEL I GARGANTUA. Restaurants. Aragó 214 (1981- 1999) i Còrsega 200 (2000 - 2008)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Recollint els noms dels dos gegants de l'obra de François Rabelais, a l'any 1981 va obrir-se a la cantonada del carrer d'Aragó amb el d'Aribau, un restaurant de grans dimensions i especialització en cuina catalana i més estrictament lleidatana. A la carta no hi faltaven els cargols a la llauna, considerats el plat estrella del local, i l'ample interior disposava de set menjadors, alguns dels quals privats eren idonis per a àpats d'empresa o celebracions socials i familiars.

*1990's.- Preus dels plats de la carta del Pantagruel i Gargantua a en la seva secció carns a la brasa 

Amb el canvi de segle, el trasllat del restaurant al número 200 del carrer de Còrsega, molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, va suposar un nou Pantagruel amb un notable canvi de decoració, menys carregada que al local original, pero sense alterar gens ni mica l'aire lleidatà de la seva cuina, on els cargols continuaven sent el plat més característic juntament amb la coca de recapte, el pastisset de bacallà amb all-i-oli de peres i codony, els embotits i altres menges típiques de les terres de ponent  

El restaurant del carrer de Còrsega va ser substituït al 2008 per la Fonda Gaig -després Gaig a seques- i a partir de juny de 2021 el mateix local va ser ocupat pel restaurant Atempo que el xef Jordi Cruz va portar des de la localitat gironina de Sant Julià de Ramis amb la seva estrella Michelin.

LA FONT DEL BOSC. Restaurant típic català. Calàbria 169-171. (1965-2019)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La Font del Bosc va ser un restaurant típic de cuina catalana emplaçat al barri de l'Esquerra de l'Eixample, al carrer Calàbria 169-171, entre els d'Aragó i València. Ocupava la part posterior del gran edifici central de Mobles la Fàbrica. En realitat el seu promotor havia estat Félix Estrada Saladich, el propietari d'aquella fàbrica de mobles de gran anomenada a l'època i avui encara existent al carrer Rocafort. Muebles La Fábrica havia nascut al carrer Rada del Poble-Sec i poc a poc va anar estenent el negoci fins a instal·lar la seva seu central a l'esmentat carrer Rocafort. El restaurant formava part de l'estratègia del propi negoci de mobles, forjat sota el lideratge d'Estrada Saladich, un home innovador que havia viatjat als Estats Units a conèixer noves i modernes fórmules de gestió de les empreses. 

El restaurant La Font del Bosc va esdevenir un lloc habitual per celebrar banquets familiars en ocasió de de casaments, bateigs i comunions, També hi sovintejaven les trobades vinculades a convencions i celebracions d'empreses.

*1968.- Publicitat de La Font del Bosc, camí de convertir-se en un referent de la celebració de banquets familiars dintre de la típica trilogia noces, bateigs i comunions.

L'obertura del restaurant es va produir al setembre de 1966 quan Fèlix Estrada va inaugurar una ampliació de les oficines i la botiga centrals del carrer Rocafort mitjançant un edifici adjacent que arribava fins al carrer Calàbria. Va ser el centre dinamitzador de moltes iniciatives socials com el sopar de les "modistilles" que s'hi celebrava a partir de 1967 a la nit de Santa Llúcia. El local disposava d'àmplis salons com a menjadors per a grups capaços d'aplegar-hi cents de persones i dotats de pistes de ball per allargar els àpats.  

Als anys 1980's el restaurant era ja un referent de la classes mitjanes per celebrar els seus banquets de noces i altres celebracions familiars. L'equip el formaven Enric Roure gerent i director, Emiliano Arribas, xef de cuina, i Josep Maria Bertrán, el maitre.

Amb el canvi de segle, els dies de La Font del Bosc van anar a menys fins que la pandèmia del COVID-19 li acabaria donant el cop de gràcia final. Quan el temps de les mascaretes va desaparèixer, el local ja no tornaria a obrir amb aquest nom i esdevindria un bar amb una nova orientació, que amb el nom de La Pecera del Pool  era un lloc idoni per veure-hi en grup partits de futbol en pantalla gran i jugar a billar.

CITRUS. Restaurant. Passeig de Gràcia /Consell de Cent (1995-2025)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Restaurant panoràmic amb vistes sobre el Passeig de Gràcia que era situat a l'entresòl de l'edifici de La Equitativa - Fundación Rosillo a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent.

Aquest mateix local havia vist l'eclosió des de mitjans dels anys 1950's  del restaurant Milán quan la part dels baixos i l'entresòl de l'edifici, aleshores recentment inaugurat, estava ocupat per unes Galeries comercials que amb el temps van anar desapareixent. Després del Milán altres ofertes de restauració com l'Olivers o l'Hostal del Sol havien ocupat aquell local. 

*2020's.- Imatge gràfica dels últims anys del Citrus quan va passar a oferir també cuina japonesa

El restaurant Citrus va aparèixer a mitjans de la dècada dels 1990's. Ocupava prop de 800 metres quadrats de superfície, dels quals 600 corresponien a la planta superior, i es va orientar cap a la cuina catalana i mediterrània. Al 2008 va ser renovat amb una nova proposta d'interiorisme obra d'Antoni Arola.

En el seus ultims anys (2020-2025) va afegir el nom de Sushi Bar a la seva denominació tot incorporant cuina japonesa a la seva oferta gastronòmica. 

Finalment. el Citrus tancaria les seves portes el 23 de febrer de 2025. El local seria a partir de l'aleshores profundament reformat per acollir-hi una nova proposta de restauració italiana amb un nou restaurant anomenat Circolo Popolare que va obrir a finals d'aquell mateix any.