DON PANCHO. Cafeteria. Restaurant. Aribau / Travessera de Gràcia. (1956 - 2003)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Va ser a mitjans de la dècada dels 1950's que en un dels baixos del número 50 de la Travessera de Gràcia, gairebé tocant al xamfrà amb Aribau, va obrir una cafeteria restaurant de nom Don Pancho, que amb el pas del temps esdevindria un referent al barri.  

Caracteritzada per la seva distinció va ser aviat captada per un públic burgés de butxaca plena i d'alguns famosos que en van fer el seu local de referència. En els seus primers anys era habitual veure-hi a Ladislau Kubala, Gustau Biosca i altres jugadors del Barça de l'època.

En aquells temps la zona començava a destacar també per la seva efervescència comercial i d'oci. Feia poc havia obert el Restaurant Reno (1954) només cent metres més enllà en direcció a Gal·la Placídia. L'ambient d'oci nocturn es recolzava en la proximitat dels cinemes Balmes (1953) i Aristos (1946) i del night club Las Vegas (1952) al carrer Aribau. Amb el pas dels anys, el barri es va acabar de consolidar sobretot a partir del boom que va produir el carrer Tuset una dècada més tard a l'època de Tuset Street.  

L'èxit de Don Pancho va propiciar la seva ampliació incorporant-hi el local adjacent de la cantonada amb Aribau. També es va engrandir la terrassa exterior que era una de les més notables de la zona. Les seves taules van passar de la vora de la façana a quedar situades al costat de la vorera. La cafeteria i el restaurant mai van deixar de ser un lloc de trobada de gent vinculada al món del futbol i no només de jugadors sinó també de presidents i directius. 

*1956.- Fotograma del film hispano-mexicà El ojo de cristal dirigida per Diego Santillán, que tenia una de les seves escenes ambientada al Bar Cafeteria Don Pancho, d'on surten els dos policies de la imatge. 

*1956.- Don Pancho poc temps després de la seva obertura al número 50 de Travessera de Gràcia. (Foto: Autor desconegut. todocolección.com)

Olga Navarro Verona, va ser la mestressa i l'ànima per excel·lència del local, que va tenir una vida de gairebé 50 anys fins al inicis del segle XXI. Fou aleshores quan el negoci va ser traspassat i va donar lloc a una nova proposta gastronòmica anomenada Bombilate. Darrerament (2024) s'hi ha assentat el Wymwood.

LA TOUR. Cafeteria. Cocteleria. Urgell 261. (1960's-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

A partir de mitjans dels anys 1960's el costat mar de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià), el que limitava amb la part superior de l'Eixample (final dels carrers Urgell i Villarroel, carrer Buenos Aires) va començar a poblar-se de nous edificis que aviat van completar la urbanització d'aquell sector fins aleshores encara ple de descampats.

La zona, que ja era noble a la banda superior de la plaça, amb locals com Sandor, Lamoga o la perfumeria Magda, va incorporar així nous establiments al costat mar. Al final del carrer Comte d'Urgell, en un dels baixos de l'edifici d'oficines que havia ocupat el solar del desaparegut Club Patín, va obrir una moderna cafeteria snack-bar i cocteleria, coneguda amb el nom de La Tour.

Interiorisme d'inspiració parisenca amb un neó al carrer a la porta d'entrada que evocava les línies de la torre Eiffel, identificaven ràpidament aquest establiment, que aviat va aconseguir integrar-se a la zona i a la nit d'aquell sector que enllaçava el capdamunt de l'Esquerra de l'Eixample amb la Diagonal més elegant i burgesa.

El periodista Joan de Sagarra. en un dels seus articles a La Vanguardia. recordava aquella zona i haver visitat sovint La Tour amb Gabriel García Márquez per tal de prendre les ultimes copes de la nit. Explicava Sagarra que el barman del local (un competent canari que havia vingut de Papikra) feia un dels millors dry martini de la ciutat.

[1].- De Sagarra, Joan. Todo pasaba en la calle Buenos Aires. Suplement Vivir pàg. 4. La Vanguardia Edició del 7 de juliol de 2019. 

SALÓN ESTORIL. Diagonal 488. (1940-1942)

Situat a la vorera muntanya de la Diagonal entre el carrer Balmes i la Via Augusta, el Salón Estoril va tenir una curta existència de només un parell d'anys. Inaugurat el 30 d'octubre de 1940, havia estat promogut per Joaquín Cruspineda y José Pujades, que el van concebre com un local polivalent que permetria la celebració de conferències, presentació de productes de qualitat, exposicions de pintures, escultures i fotografia i tota mena d'actes culturals i socials. L'interior disposava d'una sala gran per acollir-hi al voltant de 300 persones i s'hi respirava una atmosfera burgesa, acomodada i patriòtica pròpia dels vencedors de la Guerra Civil.

Les expectatives esmentades no van acabar quallant i el local va orientar-se envers un establiment amb les característiques pròpies d'un saló de té amb orquestra i ball totes les tardes i fins i tot ala migdies durant  els caps de setmana.  D'altra banda, s'hi organitzaven actes i cinema per a la mainada fins al punt que va arribar a aparèixer a la cartellera infantil amb el sobrenom de El Palacio de los Niños.

*1940-1941.- Activitats diverses que s'organitzaven al Salón Estoril. Ball, espectacles infantils i altres actes socials (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

En realitat, l'existència del Salón Estoril s'ha d'explicar com el precedent històric que va ser d'un altre local, que sí que tindria un èxit i una gran acollida entre el públic durant la resta dels anys 1940's i la totalitat dels 1950's. Ens referim a les populars i sempre concorregudes Granges La Catalana que van ocupar el mateix local a partir de mitjans de l'any 1942.

NEBRASKA. Restaurant Cafeteria. General Goded 3. (1951-1959)

En acabar la Guerra Civil, els franquistes van dedicar l'àmplia i curta via enjardinada, que connecta l'actual plaça Francesc Macià amb els Jardins del Turó Parc, al general Manuel Goded. Aquest militar havia estat el responsable de l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Un simple repàs a la història ens recorda que aquell va ser un cop d'estat frustrat des dels seus inicis per l'acció de les forces populars i una part important de la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil que van romandre fidels a la República. Goded i els seus col·laboradors ho van pagar amb la vida, acusats de traïció i afusellats a Montjuïc, només unes setmanes després, el 12 d'agost d'aquell mateix estiu de l'any que va començar la Guerra. 

L'Avinguda del General Goded, que com avui ja havia estat dedicada anteriorment a Pau Casals va transformar-se en una de les vies preferides dels poders oficials victoriosos a la Guerra. Els edificis de la zona es van convertir ben aviat en un nucli burgés especialment apreciat per aquesta nova burgesia sorgida del resultat de la guerra. Com recorda Lluís Permanyer [1] personatges del bàndol vencedor com els Calviño, Juncadella o Garí juntament amb un jove i emergent Samaranch es van fer els amos d'aquell sector, que tenia en l'edifici corbat de la plaça de Calvo Sotelo el seu màxim exponent de l'oci nocturn amb el Lamoga com a buc insignia.  

El trànsit dels anys 1940's als 1950's va tenir en l'obertura de la cafeteria restaurant Nebraska, al número 3 de General Goded, un altre dels exponents de local aburgesat. L'establiment disposava d'una animada terrassa exterior al passeig central de l'avinguda i s'hi organitzaven revetlles d'estiu i reveillons de cap d'any.

*1951.- Sopar de Cap d'Any al Nebraska per rebre el nou any 1952.

*1953.- Les revetlles eren també habituals al Nebraska 

*1955.- Fotograma del film Contrabando (Contraband Spain), codirigit per Lawrence Huntington i Julio Salvador, on podem veure al protagonista Richard Greene llegint el diari vespertí La Prensa assegut a la terrassa exterior del Bar Restaurant Nebraska de l'aleshores avinguda del General Goded

Als inicis de 1960 el local va passar a ser el Restaurant Snack-Bar Welcome de vida efímera.

*1960.- Anunci del Restaurant Snack Bar Welcome. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Posteriorment, entre 1962 i 1970, el local va ser ocupat per la cafeteria Katanga, que sovint apareixia a les planes d'anuncis de la premsa amb ofertes de feina de cambreres per a noies amb bona presència.

Finalment al novembre de 1973 s'hi va instal·lar una de les botigues de moda d'E. Furest, que ha perdurat fins l'actualitat (2021)

[1].- Permanyer, Lluís.- Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona, 1996

SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020)

*1963.- Primers anuncis del Samoa a la premsa als pocs dies de la seva obertura. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A finals de la dècada dels 2010's la transformació del Passeig de Gràcia en una galeria comercial a l'aire lliure en favor de franquícies de moda i marques de luxe per gaudi dels turistes rics, que venien a Barcelona com a mosques a mel, era ja una realitat. Rera quedaven èpoques més grises com la que va omplir el passeig d'oficines i seus de bancs, que ocupaven gran part dels baixos.

Poc a poc es van anar apagant negocis històrics com la perfumeria Magda, que se'n va anar a Calvo Sotelo, la jogueteria Chiquito que va deixar de mirar de cara a La Pedrera o d'altres establiments que marcaren època com la Llibreria Francesa, la Jaime's i al capdavall el Drugstore i Vinçon per citar-ne només uns quants dels que van anar tancant. 

El restaurant Samoa  mereix també un lloc d'honor entre els establiments del passeig que marcaren una època. I darrera d'aquest local la figura d'un emprenedor valencià establert a Barcelona al 1950 i conegut com Conceso González, que el va obrir al desembre de 1962, coincidint amb la històrica nevada que va emblanquinar tota la ciutat durant uns dies, i només uns mesos després que el país polinesi que donava nom al local hagués proclamat la seva independència.

González va demostrar des del primer dia una inusual habilitat per obrir cafeteries-restaurants d'èxit al centre de la ciutat. Sabia donar un to europeu i cosmopolita als seus negocis, que es reflectia en unes ofertes gastronòmiques i un tipus de cuina novella amb decoracions modernes i agosarades que trencaven les convencions dels antics salons de tè i restaurants clàssics. Des la seva primera experiència al Kansas, que va per enterrar l'etapa del local com el Parador del Hidalgo de marcat tuf franquista, passant per propostes com Tropezziens o Piccadilly sempre amb noms d'arrels estrangeres o d'altres experiències més agosarades com el Network Cafè a la Diagonal, Conceso va ser un empresari d'èxit durant més de trenta anys a la ciutat.

Samoa va ser un dels primers restaurants locals on els barcelonins van poder gaudir de la cuina italiana de debò. Fins aleshores les pizzes només les coneixien els que havien viatjat al país transalpí i del món de la pasta només se'n coneixien els macarrons i els canalons casolans i poca cosa més. Compartia amb Gimeno, El Hogar del Fumador els baixos de la cantonada del passeig amb Rosselló davant d'una de les estacions d'enllaç de Diagonal, una de les més transitades de la ciutat 

La nissaga dels González va continuar amb els fill del fundador, Sergio i Laura, que es van fer càrrec de la gerència dels restaurants de la cadena continuant l'obra del seu pare.

Després de diferents reformes i posades al dia Samoa abaixaria la persiana definitivament durant els primers dies de 2020. Laura González explicava que la inestabilitat política que patia Catalunya aquells temps i el tipus de turista que visitava el restaurant no feien possible continuar el negoci. 

*2018.- L'última decoració del Samoa abans del seu tancament.

 

CAFETERIA COSMOS. Plaça del Teatre / Escudellers. (1911-2019)

*1950's.- Vista de la terrassa i l'entrada al Cosmos reformat encara dins el vell edifici. (Foto: Josep Brangulí)  

Tot i que generalment s'associa la Cafeteria Cosmos amb l'arribada dels marins nordamericans a Barcelona als anys 1950's, l'orígen d'aquest establiment de la part baixa de La Rambla era molt més antic.

Paco Villar en el seu magnífic i exhaustiu estudi històric sobre el Barri Xino, fixa la  inauguració del primer Cosmos el dia 7 d'octubre de 1911 com a xocolateria i cafè propietat de la família Cruselles [1]. No seria però, fins al 1927 que el matrimoni Mur adquiria el local per transformar-lo en un bar on se servien tapes i menjars casolans. El 15 de setembre d'aquell any va ser reobert pels nous propietaris.

*1927.- Anunci de la reobertura del Cosmos al setembre d'aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

La fama del Cosmos a la Plaça del Teatre darrera del monument a Pitarra comença a disparar-se a partir dels anys 1950's quan s'amplia el negoci, la cafeteria queda emplaçada als baixos i al pis superior s'hi instal·la el saló restaurant. Es modernitza la decoració i els rètols de l'establiment i el local adquireix un to de certa categoria. Aquesta etapa coincideix, com s'ha apuntat al principi,  amb l'arribada dels mariners de la Sisena Flota. La terrassa del local començarà aleshores a comptar amb la presència diària de prostitutes d'una certa categoria que hi establiran la seva base d'operacions. A l'entorn del local no hi manquen improvisats professors d'anglès que ensenyen a les noies les nocions bàsiques per entendre's amb els mariners i poder negociar les característiques i el preu dels servieis. La major part d'aquestes senyores emigraran ben aviat a d'altres zones de la ciutat i el comerç carnal al voltant del Cosmos s'anirà degradant progressivament amb el pas dels anys.

L'altre gran moment de la història del local és al 1967. El seu propietari Josep Mur decideix enderrocar tot l'edifici,  que serà substituït per un horrorós bloc de vuit alçades, que trenca de forma radical la uniformitat i la volumetria de les construccions de la plaça i que sembla més propi d'un bloc d'apartament de primera línia de mar d'una localitat costanera de platja que no pas de la popular Rambla barcelonina.

La reobertura de la cafeteria, novament reformada i ampliada dins el nou edifici, es va produir el 26 d'octubre de 1968, A sobre del local havien emergit set pisos que donaven cabuda als anomenats Apartamentos Mur Mar, idonis per consumar tot allò que s'havia negociat abans uns metres més avall. A partir del 1988 el negoci va ser adquirit per una cooperativa laboral amb 8 socis. 

*1968.- Fragment del retall que La Vanguardia va dedicar a la reinauguració del Cosmos.

Al gener de 2019 el Cosmos va anunciar el seu tancament i la reforma integral de l'edifici. Quedaven enrere milers de nits de conversa i desig, esquitxades sovint d'episodis de violència desencadenada entre els clients al voltant d'aquella barra sinuosa i freda, flanquejada d'un exèrcit de tamborets giratoris ancorats al terra, per assegurar que no volessin quan venien mal dades.

*2000's.- L'ondulant barra de l'interior del Cosmos, icona representativa dels últims anys del local. (Foto: Autor desconegut) 

 

*2000's.- Vista de la terrassa exterior del Cosmos. (Foto: Autor desconegut) 

 

*1960's/1970's.- Diverses mostres de material publicitari del Cosmos després de la reforma de l'edifici. 

 

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions la Campana. Barcelona. 1996.

 

BRACAFE. Casp 2.(1931-2018)

 

*1950's.- L'establiment de Bracafè de Casp 2 durant els anys del franquisme.

A finals de 2017 es va procedir a iniciar la reforma de la Casa Pascual Pons, obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que ocupa el primer tram del passeig de Gràcia, entre Casp i Ronda de Sant Pere. L’edifici ja havia estat reformat a començament dels anys 1980’s quan es va recuperar la torreta recoberta de trencadís de la cantonada amb Casp eliminada als inicis dels anys 1960’s

Les obres d’aquesta nova reforma, promoguda per l'asseguradora Catalana Occident propietària de l'edifici, es van perllongar durant mes d'un any i van comportar l’excavació d’un soterrani per habilitar-hi un pàrquing. El projecte contemplava l’entrada al garatge des del carrer Casp i va afectar de ple a la cafeteria Bracafé que funcionava des de 1931.

Concretament el dia 29 d'abril  de l'any de la proclamació de la Segona República, aquell Bracafè havia obert les seves portes al públic, promogut per German de Erausquin y Olabarrieta, una basc emprenedor que viatjant a Sudamèrica on va entrar en contacte amb el Govern de l'Estat de Sao Paulo, que li van proposar de ser l'apoderat de la companyia Bracafè-Casas do Brasil, per tal d'obrir una sucursal a Espanya. Erausquin va acceptar l'oferiment i seria l'encarregat de la instal·lació de l'estand de Bracafè a l'Exposició de Barcelona de 1929, on es van servir més d'un milio de tasses de cafè gratuïtes. El següent pas va ser obrir una torrefactora del número 35 del carrer Comte d'Urgell i expandir el negoci per Barcelona i altres ciutats d'Espanya.

 

 

Amb l'esclat de la Guerra Civil, les autoritats van decretar que el cafè era comerç d'Estat i les compres a l'estranger de cafè cru passaven a ser controlades per l'administració publica. Aquest fet, juntament amb els bloqueig dels ports espanyols, va barrar el pas a Bracafè com a importadora de cafès i el propietaris brasilers van decidir tancar l'empresa. Aquesta operació era molt costosa pels deutes contrets i va provocar la retirada dels brasilers. Eurasquin, amb una gran visió d'empresa, es va oferir a fer-se càrrec de tots els deutes a canvi d'esdevenir el propietari de la companyia. Després de sanejar els comptes Bracafè va tornar a remuntar el vol i reactivar els seus establiments de cafè a Barcelona.

La ciutat es va anar poblant de les lletres grogues i verdes de la bandera carioca anunciant els locals de Bracafè, mentre la seva icona amb un home amb barret de palla abocant un sac de grans de cafè es feia familiar per als barcelonins. Aquesta mateixa imatge apareixia reproduïda en relleu de pedra sobre la paret exterior de l'entrada al Bracafè del carrer de Casp. Al 2018 l'empresa aplegava una trentena llarga d'establiments franquiciats dispersos pels carrers de Barcelona.

 

L'interior del local en els seus primers i últims anys d'existència. (Font: Blog Bracafè 1929).

 

El Bracafè de Casp 2 va ser durant anys lloc de trobada diària de molts professionals de les ones, tant de Ràdio Barcelona, al costat mateix, com de Radio Nacional, al número 1 de passeig de Gràcia abans del seu trasllat al nou barri del 22 @. Fins a tres generacions de locutors i professionals del mitjà radiofònic van compartir vivències, projectes i repassades de guions dia rera dia a les taules i els taulells d'aquell establiment.

 

*2010's.- El local en els seus últims temps.

 

El certifcat de defunció del local es va estendre el dia 31 d'agost de 2018. Uns anys abans ja s'havia perdut el Cafè de la Ràdio just al costat, al numero 4. Tal i com s'havia anunciat, al lloc on hi havia el mític Bracafé de Casp hi va aparèixer l'entrada al nou aparcament interior soterrat. En aquells mateixos dies aquell primer tram del carrer de Casp havia perdut també l'edifici del cine Novedades i l'Hotel Barcelona davant mateix del Bracafè. 

 

*2018.- Amb aquesta nota fixada a la porta de l'establiment s'acomiadava Xavier de Eurasquín dels seus clients. El text es referia erròniament a la demolició de l'edifici. Les obres del pàrquing afectaven només el local del Bracafè. L'edifici de Sagnier, tot i la reforma, va seguir sortosament dempeus.

 

VILORCA. Cafeteria. Gran Via de les Corts Catalanes 604 / Balmes (1957-1990's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1970's. Mostrador principal del Bar Cafeteria Vilorca en una tarja publicitària del local. 

L'any 1956 la Casa Francesc Riera, amb les seves dues torretes punxegudes a la cantonada Gran Via / Balmes va ser convertida en un nou edifici, amb un coronament presidit per un pal·li, que cobria la repetida escultura corporativa de La Unión y el Fénix Español. Aquesta nova edificicació va emergir sobtadament en aquella cruïlla, que encara recordava els bombardeigs de l'aviació italiana durant la Guerra Civil.

A la part del baixos més pròxima a Gran Via, s'hi va obrir un bar-cafeteria d'interior ampli i estètica convencional anomenat Vilorca. El local era també restaurant i disposava d'un soterrani de 160 m2 ideal per a grans celebracions privades amenitzades amb música enllaunada.

Amb uns cambrers impecablement uniformats amb camisa blanca, corbatí negre i una jaca de color grana, el Vilorca era territori d'oficinistes, comercials i d'algun funcionari de l'edifici del davant, seu de l'INP, després INSALUD i més tard ICS.

Entre el personal del servei hi destacava un cambrer menut, de llenguatge castís i amb una retirada facial al Martí Galindo, que en els últims anys de l'establiment confessava als clients les seves ganes de plegar, dient-los que ja estava esperant amb candeletes la jubilació para volverme a mis madriles.

El Vilorca va aguantar fins poc després de la febre olímpica del 1992, després d'una darrera etapa en la que va abandonar el seu format històric de sempre i fins i tot es ballava salsa al soterrani. Posteriorment un restaurant-sala de festes anomenat Danzarama va ocupar aquell local.

KENT. Cafeteria. Muntaner 325. (1967-1990's)

 

Durant el franquisme es va acabar de completar la urbanització i ocupació de gairebé tots els espais del pla de Barcelona, de manera que s'anaven enllaçant els diferents barris des de l'Eixample fins a les antigues viles que s'havien anat annexionant a la ciutat 

Des del punt de vista social, les classes benestants i les guanyadores del conflicte civil s'instal·laren bàsicament a barris com Sarrià, Sant Gervasi, Bonanova, Pedralbes o Les Corts, mentre que les zones més allunyades, en especial envers del costat Besòs, eren el futur habitat de classes populars, obreres i immigrades.    

El carrer Muntaner en el seu curs de mar cap a muntanya canviava de fesomia just a partir de creuada la  Diagonal. Sobre les voreres, els plàtans quedaven substituïts per oliveretes (ligustrum), un arbre de fulla perenne i capçada baixa, mentre una atmosfera que traspuava una posició social destacada impregnava tant les velles com les noves edificacions. Els comerços i botigues confirmaven també aquesta imatge.

A finals dels anys 1960's una elegant cafeteria s'incorporava a aquell tram noble del carrer Muntaner a tocar del barri Galvany. El nom de l'establiment era Kent i ocupava els baixos del número 325 entre els carrers de Calaf i dels Madrazo, a la mateixa vorera on la pastisseria Baixas i més amunt les Mantequerías Tívoli imprimien segell de prestigi burgés al barri.

*1968.- Interior de la Cafeteria Kent. Interiorisme de Font Faulí per encàrrec de Joan Puig. (Foto: Fons Ferran). 

Disposava d'una terrassa sobre la vorera, habitualment ocupada per clients que no dissimulaven la seva condició social i des d'on molts joves de l'època esperaven el moment oportú per incorporar-se a Pushkin, la discoteca que hi havia justament a l'altra banda del carrer.

Als anys 1980's la cafeteria Kent va ser objecte d'algunes reformes i el local va passar a ser coneguda com Kent 2. 

 

*1980's.- Sotagot de l'establiment, ja reformat i reobert amb el nom de Kent 2.

 

AZME CAFÉ. Passeig de Gràcia 83 (1993-2005)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

Al novembre de 1993, un nou restaurant va ocupar el lloc de la històrica cafeteria Tropeziens al número 83 del Passeig de Gràcia. L'empresa de la família González, (Business Cafe Restaurants), propietària d'altres locals de restauració al centre de Barcelona (New Kansas, Samoa, Network), havia decidit renovar de dalt a baix l'antiga cafeteria inaugurada el 1962 i obrir-ne una de nova amb el nom d'Azme Café. L'anomenada cuina tex-mex, amb els seus sabors picants com a element referencial, havien començat a quallar fort a la ciutat des de feia ja alguns anys.

Per a la decoració interior de l'establiment es va comptar amb la col·laboració de Javier Mariscal i Fernando Salas. El dissenyador valencià  es trobava aleshores al cim de la seva fama, després de les seves intervencions durant l'època de la Barcelona olímpica i la creació de la mascota Cobi que va presidir aquells esdeveniments esportius.
Per a l'Azme Café Mariscal va dissenyar un gran mural amb motius propis d'un establiment d'aquestes característiques (plats, ampolles, gots, tasses, coberts,...)  que ocupava les parets de l'interior del local. Al nou restaurant s'oferien plats de les cuines texana-mexicana (burritos, enchiladas, quesadillas, fajitas i chicken wings) i italiana. Bàsicament la fórmula més estesa era la fusió d'aquestes cuines mitjançant la incorporació d'ingredients propis de la cuina tex-mex a la tradicional pizza italiana.

*1993.- Imatge de l'interior del local amb el mural de Javier Mariscal

L'aventura de l'Azme Café duraria poc més d'una dècada. El 2006 l'edifici de Passeig de Gràcia 83 va ser profundament rehabilitat seguint un projecte de l'arquitecte japonès Toyo Ito per acollir-hi un complex d'apartaments de luxe. El nou edifici presenta una impactant façana ondulada, que pretén establir un diàleg amb la Pedrera de Gaudí situada a l'altra banda del passeig. Els baixos d'aquest nou edifici van acollir la botiga principal de la marca de roba de luxe Hugo Boss.

PATI BLAU. Cafeteria. Xarcuteria. Pelai 1/Ronda Universitat 2. (1920's-1931)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JORDI FUSTÉ PLANAS, VALENTI PONS TOUJOUSE i RAMON VILALTA

 

 

 

Establiment situat al passatge sense nom que uneix el carrer de Pelai i la Ronda Universitat com si es tractés d'una pressumpta continuació del carrer Gravina. Pati Blau ocupava els baixos de la part del darrera o mitgera de la Casa Ramon Julià (1919) i el seu bon cafè va ser un dels reclams més importants. El local disposava d'una àmplia terrassa a l'aire lliure just sobre l'esmentat passatge amb una barra també exterior.

El 1926 s'hi van començar a servir embotits i marisc amb la qual cosa amplià la seva fama de local delicatessen. Dos anys després el local va ser reinaugurat sota la direcció de Josep Ribot antic cambrer del restaurant Continental i ja s'anunciava com a restaurant.

Va desaparèixer el 1931 quan l'Anónima Alsina Graells d'Auto Transporte va ocupar aquell passatge per condicionar-hi el jardí de la terminal dels seus autocars de línia cap a terres lleidatanes i andorranes. Al mateix temps, el local que acollia la cafeteria va ser ocupat per una popular benzinera de doble entrada, que va conservar el nom de l'establiment i que va romandre activa fins als anys 1970's. 

 

*1923.- El passatge que enllaçava Pelai amb Ronda Universitat servia de terrassa al Pati Blau. (Foto: Alessandro Merletti. La Ilustración Ibérica)

*1924.- Els concerts de petit format formaven part també de l'oferta estiuenca del Pati Blau (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1925.- Anunci al diari La Rambla (Font: Col.lecció privada Francisco Arauz)

*1926.- Anunci del Pati Blau després de la reforma del local executada aquell any, que incorporava xarcuteria i marisqueria.

*1928.- Reforma i reobertura de El Pati Blau (aquí ja amb l'article). (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Pati Blau s'havia convertir ja en una Estació de Servei que subministrava benzina i altres derivats del petroli.

*1936.- La benzinera i estació de servei Pati Blau tancada durant la vaga del 30 de juny d'aquell any (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

PICCADILLY. Restaurant. Snack. Cafeteria. Rambla Catalunya 48 (1959-1980s')

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

El divendres 17 d'abril de 1959 es va inaugurar al número 48 de la Rambla Catalunya, davant del Cinema Kursaal, una cafeteria moderna que també oferia servei de restaurant. Havia estat promoguda per la família González, empresaris capdavanters en aquella època en la promoció de noves cafeteries al centre de la ciutat a través de la seva empresa Cafeterías Reunidas S.L.  

Malgrat que no era un establiment gaire gran, el seu cridaner rètol amb les lletres de colors diferents no passava desapercebut des de l'exterior. El local es trobada semisoterrat respecte del nivell del carrer i unes escales hi donaven accés. L'estretor del local era molt ben resolta per l'interiorista Ramon Carrera a través d'un llarg mirall en la paret oposada a la barra, la qual cosa conferia a l'interior una sensació de més amplitud. 

Els motius londinencs i especialment de la plaça de Piccadilly Circus, que donava nom al local, eren presents en tota la decoració interior 

*1959.- Entrada a l'establiment des de Rambla Catalunya (Font: Revista Hola! Col·lecció Francisco Arauz) 

Uns anys després al 1963, els González obririen al Passeig de Gràcia Tropeziens un altre establiment d'aquestes característiques que contribuiria a renovar i ampliar l'oferta gastronòmica de menjar ràpid al centre de la ciutat.

*1959.- Anunci publicat a La Vanguardia el dia abans de la inauguració del local 

*1959.- Interior del local amb la plantilla de treballadors i treballadores el dia de la inauguració.  (Font: Revista Hola!. Col·lecció Francisco Arauz).

*1959.- Una altra imatge des de l'interior del local amb la porta i les escales d'accés al fons.  
(Font: Revista Hola!. Col·lecció Francisco Arauz).

*1959.- Relació d'empreses que van participar en la instal·lació de la cafeteria Piccadilly.  
(Font: Revista Hola!. Col·lecció Francisco Arauz).

El local va desaparèxier als anys 1980's quan les botigues de moda començaven ja a prendre posicions en aquest cèntric eix comercial.