EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (III). (1908-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1908.- Descripció de l'acte d'inauguració del quiosc amb esment de les empreses que van participar en la seva construcció. (Font: ARCA).

A les dues primeres versions del quiosc de Canaletes les va succeir una tercera de clara inspiració modernista. El seu disseny s'atribueix a l'arquitecte mataroní Josep Goday i Casals (1892-1936) sota la supervisió de l'arquitecte municipal Pere Falqués. La seva inauguració es va produir el 28 de febrer de 1908 abans de l'obertura definitiva al públic l'endemà. La substitució de la versió anterior del quiosc va ser promoguda pel seu arrendatari Esteve Sala i Canyadell (1880-1938), un dels homes forts de la restauració barcelonina de l'època.

Imatge del quiosc captada des de la vorera del restaurant Canaletas. Al fons s'hi poden veure els cupulins de les Cases Pascual i Pons de Passeig de Gràcia 1 i la cúpula de l'Hotel Colón sobre el tramvia.

En la construcció d'aquest quiosc, molt carregat d'ornaments metàl·lics, hi van participar diverses empreses catalanes de totes les branques de la metal·listeria. La principal executora de l'obra va ser la casa Ballarín i Cia, que va ser secundada per altres com els rajolers Butsems i Fradera pel que fa als revestiments ceràmics, els vidriers Rigalt i Granell i el marbrista Juyol. Com a curiositat val a dir que aquest quiosc va ser construït al costat de l'anterior i no pas al mateix lloc exacte, quedant emplaçat més a prop de la font. 

El fet que en el propi quiosc s'hi despatxaven les entrades dels principals esdeveniments esportius que s'organitzaven a la ciutat, en especial partits de futbol, va començar a fer crèixer les tertúlies al voltant del quiosc i la veina font, en les que seguidors d'uns i altres equips defensaven amb vehemència les seves opinions. El 1919 el quisoc va ser reemplaçat per una versió més àmplia, que seria ja la definitiva.

EL PAVIMENT DE TERRATZO DE LA RAMBLA (1968 - 2025)

MIQUEL BARCELONAUTA

L'any 1967 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa (1889-1968) va dissenyar, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona un nou model de rajol de terratzo per a la Rambla de Barcelona. Seria una de les seves últimes obres abans de la seva mort. El projecte va comptar també amb la col·laboració de Jordi Ros, un dissenyador industrial vinculat a l'empresa Escofet.

La idea inicial s'atribueix al columnista Noel Clarasó (1899-1985) que, cap al 1961, va pensar que fora bo de dotar a la Rambla d'un paviment que suggerís el record cap a les aigües que antigament hi baixaven en direcció al mar. 

*1980's.- El paviment davant la font de Canaletes i la desapareguda Sastreria Modelo. (Foto: Escofet).

Aquestes noves peces tenien una forma corbada pels seus contorns més llargs i presentaven quatre franges que descrivien unes corbes que evocaven les onades del mar. Van ser fabricades en dos colors de tonalitat grisa. Una molt clara, gairebé blanca, i l'altra amb un color entre gris i beix amb una tonalitat més intensa. Eren disposades alternativament de manera que simulaven franges sinuoses.

La pavimentació es va consolidar aviat com un dels signes d'identitat de la via més important de la ciutat i va ser present durant un període de gairebé 60 anys en el paisatge urba del terra del legendari passeig que separa Ciutat Vella del Raval.

L'única excepció era als extrems dels passeigs centrals i als seus laterals on s'aplicà una rajola sense ondulacions, igualment clivellada i de tonalitat negra. 

Ben aviat, el nou paviment va evidenciar un problema que era que els xiclets quedaven adherits als rajols i posteriorment adquirien una tonalitat fosca que enlletgia el pis.  Els esforços municipals per pal·liar aquest aquesta deficiència, incrementant el servei de neteja, es van intensificar especialment amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.  

Només el mural acolorit de Joan Miró, instal·lat al Pla de l'Os (Boqueria) el 1976, i un petit exàgon amb una altra trama que envoltava la Font de Canaletes, van alterar durant aquells anys aquella uniformitat en el paviment de la Rambla.

*2015.- El pas dels anys havia deteriorat considerablement l'estat dels rajols que en algunes zones oferia una imatge poc agraïda. (Font: Wikipedia / Canaan)

*2022.- Inici de les obres de substitució del paviment amb l'eliminació dels antics rajols de formes ondulades. (Foto: Autor desconegut)

Les antigues peces de terratzo van començar a ser substituïdes al 2024 dins del projecte de nova urbanització de la totalitat de la Rambla. El primer sector en ser reformat fou el del tram final de la Rambla de Santa Mònica fins al Portal de la Pau. Els treballs es perllongarien per uns anys.

EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (II). Les primeres modificacions a l'original. (1890-1908)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a  ENRIC COMAS i PARER

*1890's.- Aspecte del segon quiosc de Canaletes (Foto: Autor desconegut)

A l'any 1890, l'aspecte del quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes va canviar. Sense moure'l del seu original emplaçament, a una distància d'uns 10 metres després de la font en direcció a la plaça de Catalunya, va ser reformat amb una discreta ampliació que mantenia bàsicament el seu aspecte original, El volum general de l'establiment, però, era de dimensions més grans, amb un taulell de marbre més àmpli i una coberta de superfície molt més irregular que en la primera versió a quatre aigues.. 

El nom de La Mar de l'anterior quiosc, ja no apareixia al tendal ni a la coberta, on hi figurava repetidament el nom de Canaletas. El serrell de sota de la coberta, treballat en fusta, resseguia el nou perimetre poligonal. De sobre del taulell arrencaven unes columnes resoltes amb uns arcs de tamanys diversos i d'inspiració neomudejar. Al frontal hi apareixia un escut de Barcelona coronat per la figura d'un rat penat. També es va multiplicar el nombre de globus de llum que penjaven sobre el taulell i que continuaven anunciant el nom de les principals begudes que s'hi servien. 

Aquest segon quiosc va romandre a la Rambla fins al 1908. Fou aleshores quan l'arrendatari Esteve Sala en va promoure una reforma en profunditat encetant una nova etapa (1908-1919), que li va donar un aspecte modernista després de l'execució del projecte de quiosc de Josep Goday.

*1890's.- Un altra imatge del segon quiosc on destaquen els acabats sobre el taulell de begudes (Foto: Autor desconegut).

CICLORAMA DE CANALETES (1863-1864)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Els ciclorames eren en realitat un conjunt de panorames disposats sobre una base circular, que permetien a l'espectador anar resseguint les diferents vistes exposades fins a completar el cercle. El que va obrir l'òptic Andreu Carlí al començament de la Rambla va ser uns dels més exitosos en aquells primers anys d'aparició d'aquest tipus d'atraccions [1]. Va estar actiu durant dues temporades (1863 i 1864) i va presentar un total de quatre exposicions amb canvis de vistes, que van concentrar l'admiració del públic en aquell punt proper a la futura Plaça de Catalunya.  

L'obertura del ciclorama de Canaletes es va produir el 25 de juliol de 1863. El seu emplaçament, d'acord amb el que va publicar la premsa de l'època, era al costat del desaparegut portal d'Isabel II (1843-1860) sobre el terreny de l'últim solar de la Rambla de Canaletes que era registrat amb el número 15 i que havia coincidit amb l'última de les recentment enderrocades torres de Canaletes que formaven part de la muralla. L'espai correspon a la cantonada amb el carrer de Pelai i seria ocupat amb el temps amb la Casa Francisco Oliva.

El nombre de panorames que s'hi van exposar va ser considerable. En la seva primera exposició (juliol de 1863) hi destacaven les vistes de les muntanyes suïsses nevades prop de Berna; una altra de Lisboa durant les festes del casament del rei de Portugal amb la princesa de Saboia; i finalment una de Varsòvia sobre les festes de la coronació de l'emperador Nicolàs.

El promotor i propietari del ciclorama era Andreu Carlí, un acreditat òptic amb avançats coneixements pel que fa a l'ús de les lents per aconseguir efectes d'ampliació de les imatges. Carlí ja havia exhibit anteriorment aquests panorames a Madrid i Lisboa entre d'altres ciutats europees.

*1863.- Retall del diari La Corona de 26 de juliol d'aquell any, dia posterior a l'obertura del Ciclorama de Canaletes que ens permet fixar la data exacta de la seva inauguració (25 de juliol de 1863). (Font: ARCA). 

*1863.- En aquest retall de La Corona, en la seva edició del mateix dia de l'obertura del ciclorama (25 de juliol), es feia també esment a l'exposició al ciclorama de la imatge d'una nena de dos caps i un sol cos provinent de Grècia. (Font: ARCA).

*1863.- L'èxit del Ciclorama de Canaletes va ser notable, amb una gran afluència de públic. Així ho explicaven a La Corona del dia 27 de juliol. (Font: ARCA).

*1863.- La Corona del dia 4 d'agost situava el Ciclorama d'Andrés Carlí al número 15 de la Rambla de Canaletes. (Font: ARCA) 

*1863.- Amb l'arribada de les calors de l'estiu, Carlí es va veure obligat a facilitar l'entrada d'aire al local per combatre la calor sufocant,  (Font: La Corona del dia 16 d'agost / ARCA).

En la segona exposició, que va tenir lloc a l'octubre de 1863, el nombre de panorames presentats al públic va arribar fins a quinze. 

*1863.- Obertura de la segona exposició a l'estiu de 1863. (Font: La Corona / ARCA).

*1863.- Aquella segona exposició del Ciclorama de Canaletes es va clausurar a finals d'octubre. (Font: La Corona del 21 d'octubre /ARCA).

A l'any següent 1864, Andreu Carlí va tornar a activar el Ciclorama al mateix lloc des de començaments de l'any amb dues exposicions més. Aquella nova temporada presentava vistes estereoscòpiques de les ciutats de Roma i Trieste i com a novetat incorporava també un petit negoci de venda de petits microscopis per a ús familiar. L'atracció va obrir seva quarta i darrera exposició a començaments de maig. Al mes de juliol hi va exhibir un microscopi solar acromàtic del que ell mateix donava les explicacions tècniques al públic. El ciclorama va estar actiu fins al 7 d'agost i posteriorment aquell mateix estiu hi ha notícies d'un altre instal·lat al Prado Catalán.

*1864.- Retalls de premsa del juliol d'aquell any anunciant el tancament de la quarta i darrera exposició d'estiu al Ciclorama de Canaletes. (Font: La Corona / ARCA).

_________

[1].- Entre els primers panorames documentats a Barcelona hi destaca el Panorama Universal, obert l'1 de juny de 1848 al número 8 del carrer Ciutat i el Panorama Óptico Universal, de l'òptic Dalmau, del desembre d'aquell mateix any. Aquest ultim panorama estigué actiu fins al 1851 al carrer Ferran 51 (després 4). De l'any 1851 es també la notícia d'un panorama del Mississippi exhibit al Gran Teatre del Liceu.

CERVESERIA i RESTAURANT AMBOS MUNDOS. Rambla de Santa Mònica. (1876-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Entre les primeres cerveseries que es van a consolidar en el sector de la part baixa de la Rambla, hi va destacar la coneguda amb el nom d'Ambos Mundos. Era situada als números 1 i 3 de la Rambla de Santa Mònica tot just al costat de la plaça del Teatre i ja se'n té constància de la seva existència el 4 de juliol de 1876 quan apareixen els primers anuncis a la premsa de l'època [1]. 

El local va ser un dels primers a publicitar diàriament els plats que incloïen els coberts del dia i sempre ho feia en llengua francesa amb indicació dels seu preus. L'Ambos Mundos va funcionar amb direcció compartida amb el Restaurant del Ferrocarril de França de l'estació que hi havia del costat de l'entrada al parc de la Ciutadella.

*1878.- Comentari insertat a les planes de Crónica de Cataluña l'últim dia d'aquell any. (Font: ARCA) 

*1879. - Preus dels menjars oferts conjuntament a l'Ambos Mundos i al restaurant de l'Estació de França. (Font: Crónica de Catalunya del 20 de juny d'aquell any / ARCA)

Segons apunta Paco Villar [2], el local ves ser regentat a partit dels inicis de l'any 1880 pels germans Amills, que amb la seva experiència en l'àmbit de la restauració van incorporar a la simple cerveseria plats de cobert així com una important oferta a la carta. La presència del Amills al capdavant del negoci va ser però, molt efímera i en poc temps l'Ambos Mundos va passar a ser dirigida per José Pompidor que el va reobrir a mitjans de gener de 1881. Pompidor era integrant de la família que va regentar el conegut i luxós restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya. 

*1880.- El diari Lo Catalanista del dia de Tots Sants d'aquell any, incorporava aquesta referència a la cerveseria restaurant Ambos Mundos, en ocasió de la tradicional venda de panellets. (Font: ARCA).

Cap als anys 1910's el local era també conegut perquè s'hi venien localitats per assistir a les curses de toros que es celebraven al Torín de la Barceloneta i a les Arenes de la plaça d'Espanya. El 1916 es va dur a terme una profunda reforma de l'establiment, que s'anunciava amb cambreres que parlaven francès, italià i alemany.

*1916.- Anuncis de la cerveseria Ambos Mundos al diaris El Diluvio (a dalt) i La Publicidad (abaix). (Font: ARCA).

Finalment, el local que havia ocupat durant gairebé cinquanta anys la cerveseria Ambos Mundos va passar a una companyia marítima italiana a començaments de 1920. 

*1920.- Anunci del lloguer del local de l'Ambos Mundos per part de la companyia marítima La Navigazione Italiana. (Font: Catalunya Marítima. Edició del 30 de març d'aquell any / ARCA).

Ambos Mundos va ser també el nom de l'hotel situat a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali-Bei i Bailèn, al costat del monument a Rafael Casanova, així com d'un restaurant obert al 1955 a la plaça Real que avui  encara existeix.

_____

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 30 de setembre de 1876 

[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936). Pàgs. 16 i 17. Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona. 2013.

GRAN BAZAR AL LEÓN ESPAÑOL. (Sastreria Elias i Mulet). Rambla de Santa Mònica 8 (1874-1900's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1875.- Estampeta difosa amb motiu de la inauguració del revestiment de la façana de la botiga del Gran Bazar Al Leon Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

D'acord amb les primeres referències que hem trobat a través de les hemeroteques i les publicacions de l'època, els sastres Jaume Elias i Josep Mulet van obrir cap al 1874 la seva primera botiga de roba de vestir al numero 8 de la Rambla de Santa Mònica. Era situada entre el Teatre Principal i l'Església de Sant Josep i Santa Mònica i molt a prop de la plaça del Teatre i sembla que inicialment es va instal·lar a l'entresòl de l'edifici.

*1874.- Primers retalls publicitaris apareguts a la premsa barcelonina a l'abril de 1874 com a sastreria Elias y Mulet. (Font: ARCA).

 

Un any després, Elias i Mulet van optar per una nova imatge comercial del seu establiment, que es va traduir bàsicament en un canvi de nom i una gran profusió d'anuncis i publicitat. Gran Bazar Al León Español va ser el nom de l'establiment que oferia al públic una gran diversitat de roba de vestir amb diferents teixists i gèneres de punt.

*1876.- Notícia del repartiment de targetes publicitàries anunciant el Basar i Sastreria Al León Español. (Font: Diario de Barcelona del 6 d'octubre. Edició del matí / ARCA)

*1877.- Notícia de l'acabament del revestiment de la botiga de la sastreria a la Rambla de Sant Mònica 8. (Font: Diario de Barcelona del 6 de maig. Edició del matí / ARCA).

 

La relació entre els dos socis però, sembla que va patir les seves discrepàncies, i només un any després, al 1875, Josep Mulet [1] va optar per obrir negoci propi.

Jaume Elias [2], per la seva part, va continuar en solitari amb el seu establiment del número 8. Continuava atorgant un paper molt important a la publicitat i als missatges que emetia envers la seva clientela donava sempre especial rellevança i consideració a la qualitat, l'elegància i el bon preu dels seus productes. Al 1879 apareixen els primers anuncis en català de la sastreria.

*1879.- Publicitat en català de Al Lleó Espanyol al Diari Català (Font: ARCA)

Les habilitats publicitàries d'Elias abastaven diverses vessants. En aquest sentit, era força habitual la inserció en algunes publicacions de l'època d'acudits grafics sobre temes d'actualitat, en els qual apareixia sempre com a teló de fons l'aparador del Gran Bazar Al León Español.

*1877.- Aprofitant la primera estada a Barcelona de Mr. Bidel i les seves exhibicions de feres, apareixia aquest acudit gràfic a la premsa, que feia esment a la gran quantitat de gossos que circulaven per la Rambla, tot demanant al famòs domador que se'ls endugués a canvi d'un vestit que li oferia la sastreria Al León Español. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1880's.- Imprès publicitari de la sastreria. (Font: todocoleccion.com)

El 1879 Jaume Elias va acabar obrint una sucursal a Madrid, al carrer de la Montera número 10, prop de la Puerta del Sol, la qual cosa ens confirma el seu caràcter d'empresari emprenedor i innovador. 

*1879.- El periòdic madrileny liberal El Siglo, en la seva edició del dia 5 de febrer de 1879, publicava aquest anunci de la sucursal de la sastreria Al León Español oberta al centre de Madrid per Jaume Elias (Font: Biblioteca Nacional de España).

Les últimes referències que les hemeroteques ens aporten sobre el basar Al León Español són de 1907, si bé només fan referència a ofertes de treball. Altrament, els darrers anuncis publicitaris són de finals de 1894, la qual cosa alimenta la hipòtesi que Elías traspassés el negoci a uns nous propietaris que van mantenir el nom del negoci. Així a l'Anuari Riera de 1896, ja no apareix com a sastre Jaume Elías sino com a Pérez y Garreta. La presència d'un Enrique Pérez a l'Anuari de 1905 sembla també recolzar aquesta hipòtesi. 

 ______

[1].- Josep Mulet va decidir abandonar la societat amb Jaume Elias al 1875 i va obrir una botiga pròpìa amb un nom similar (Sastreria Al León de España) i ben a prop (a l'entresòl de la Rambla de Santa Mònica número 2), només tres cases més enllà en direcció a la Plaça del Teatre, tocant a l'accés que connecta la Rambla amb el carrer de l'Arc del Teatre.    

*1875.- Tarja publicitària de la botiga que Josep Mulet va obrir després de la seva separació del negoci amb Jaume Elias. La nova botiga  era molt a prop de l'altra, al número 2  de la Rambla de Santa Mònica i s'identificava amb nom comercial de Al León de España (Font: todocoleccion.com).

*1875.- Notícia de l'obertura de la sastreria pròpia de Josep Mulet. (Font: La Imprenta. Edició del 16 de novembre / ARCA).

*1875.- Emplaçament de les dues sastreries a la Rambla de Santa Mònica. Al León Español de Jaume Elías al número 8 i Al León de España de Josep Mulet al número 2. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

Mulet va tenir també botigues al número 6 del carrer de Ponent (actual Joaquín Costa) a l'altra banda del Raval, i al número 9 de la Plaça Real.

[2].- Jaume Elias Doménech (1843-1899) va començar com a fabricant de mantes a Sabadell. Casat amb la també sabadellenca Maria Bracons Roca (1851-1932), el seu net va ser el conegut historiador i membre del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès i Elias-. A les seves memòries Sísif i el seu temps anomena set del vuit fills del matrimoni Elias-Bracons (Rosa, Elvira, -mare de Victor Alba- , Feliu, Jaume, Lluís, Paco i Mercè,  Un altre germà, Antoni va morir amb 22 anys a causa de la febre tifoide, poques setmanes abans que el seu pare.  De tots ells, el més conegut fou Feliu (1878-1948), dibuixant, ninotaire i pintor que signava amb el pseudònim Apa i que també es distingia per l'acidesa de les seves crítiques d'art a diaris i revistes com a Joan Sachs, un altre prseudònim, aquest de ressonàncies wagnerianes. Altres germans del món artístic foren Lluís dibuixant i comediògraf conegut tambe com Anem i Paco que era ceramista.  

Durant la seva vida Jaume Elías va tenir diversos domicilis. Al 1878, quan neix el seu fill Feliu, vivien al carrer Montserrat número 4, molt aprop del Gran Bazar Al León Español. Deu anys després, el seu fill Jaume neix a la mateixa adreça de la sastreria (Rambla de Santa Mònica 8). Finalment, en el moment de la seva mort, el 17 de febrer de 1899, la llar dels Elias era a la Ronda de Sant Pere 74 primer pis. 

EDUARDO MAZO. Un poeta argentí a La Rambla (1980-2005)

MIQUEL BARCELONAUTA

Eduardo Mazo (1940-2021)

Nascut a Buenos Aires el febrer de 1940, fill d'un immigrant sirià que va establir a l'Argentina de ben jove, Eduardo Mazo va arribar a Barcelona a començaments dels anys 1980's. La dècada anterior havia estat molt trasbalsada per al poble argentí que, com a d'altres països sudamericans, va ser carn de canó de les voluntats totalitàries d'uns militars que actuaven sense contemplacions per assegurar allò que ells identificàven com l'ordre i la lleialtat a la pàtria. 

Barcelona, estava aleshores tot just sortint d'una dictadura i s'havia obert una transició política, que, tot i que per a molts no va acabar com havien anhelat, va ser un oasi de llibertat que van poder viure els sudamericans que van fugir del seu sotmès país, i van poder lliurar-se de tortures i assassinats. Els que van arribar fins aquí van intentar refer-se, explicar les seves vivències i sobreviure. Així va ser l'arribada d'Eduardo Mazo a Barcelona.

Tocat amb la seva característica i inseparable gorra, una americana de pana i un somriure de nen entremaliat que convidava a compartir-hi converses, va plantar-se al bell mig de la Rambla. Habitualment ho feia entre l'entrada del mercat de la Boqueria i el dibuix de Joan Miró. Allà, talment com el músic que fixa els suports de les seves partitures, Mazo hi situava uns altres suports on exposava els textos de les seves poesies i els llibres que intentava vendre als interessats i xafarders que s'hi acostaven. 

Aquesta bohèmia de carrer i de versos, el tindria ocupat durant molts anys fins esdevenir un personatge inequívocament vinculat al paisatge rambler.

*1980's.- Eduardo Mazo a la Rambla (Foto: Kim Manresa)

Autorizado a vivir un dels llibres clàssics d'Eduardo Mazo que ens parla sobre la vulnerabiliatat de l'ésser humà, presoner de l'establishment i d'un món controlat pel capital i l'ambició. 

CHE SALVADOR

Recuerdo,

ya de niño,

me hablaban de un país

estriado hacia el pacífico,

me decían que Chile era un perfil

de cara a la esperanza,

que su gente andaba sin apuro

forcejeándole al sol

cada mañana.

Luego,

cuando los años

se nos vinieron del oeste,

supe que Chile era un hermano nuevo,

original y hermoso,

que Chile era un silencio

y un murmullo,

una costa infinita

de este lado del mundo

y un motivo de lucha

de este lado del triunfo.

Y había un hombre

(que era decir un pueblo),

con su traje de calle

y sus ojos de abuelo,

un hombre salvador,

un che

de saco y de chaleco,

un revolucionario

con bolas y pellejo

que supo ir a la muerte

como quien descubre un sueño

y se llenó de Chile,

ese país que es nuestro.

Yo se que estás peleando,

che Salvador, eterno.

Poema dedicat al president xilè Salvador Allende en el llibre de Eduardo Mazo Che Salvador.

*1980.- El poeta dempeus sobre el revestiment ondulant de la Rambla i sempre disposat a la conversa. (Foto: Autor desconegut)

Mazo va col·laborar activament en l'organització de les diverses edicions de La Festa de la Poesia a La Rambla i de les tertúlies literaries que s'hi cdflebraven. A l'edició del 2005, que coincidia amb el seu 25è. any de presència a la Rambla, se li va retre un merescut homenatge amb l'associació Amics de la Rambla.

*2005.- La Festa de la Poesia d'aquell any va tenir a Eduardo Mazo com a protagonista principal.

Eduardo Mazo va tornar al seu país i va morir a Buenos Aires el 3 de maig de 2021.

GIMNASOS DE JUAN ESTRANY. Plaça Beat Oriol 4, Canuda 31, Rambla Catalunya 6 (Plaça Catalunya) i Rambla dels Estudis 3. (1857-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

AgraÏments a ENRIC COMAS i PARER

Els primers establiments per a la pràctica de la gimnàstica que van existir a Barcelona van veure la llum en la primera meitat del segle XIX. Pero no va ser fins després de 1850 quan van començar a proliferar sempre vinculat als conceptes de salut i higiene. 

Al costat de noms que podem considerar pioners en l'arribada de la cultura gimnàstica a Barcelona (Eudald Thomase, Bernabé Barrio, Carlos Berthier i el germans Emmanuelle i Josep Vall Cardona) hi destacaven també els gimnasos que figuraven a nom de Juan Estrany i Xairó (1836-1887). 

Al 1857, amb només 21 anys, Estrany decideix iniciar la seva trajectòria personal en el negoci de la gimnàstica oferint-ne classes a particulars [1]. Amb l'experiència assolida com a instructor de gimnàstica en diverses escoles i col·legis privats de la ciutat i especialment al Cos de Bombers, va aprofitar el magatzem que tenien al número 4 de la Plaça del Beat Oriol (avui de Sant Josep Oriol) al costat de l'esglèsia del pi, per donar-hi lliçons de gimnàstica per a senyores, nens i adults. A la Guia de Barcelona de 1863 ja apareix el gimnàs d'Estrany.

*1857.- Nota publicada per Juan Estrany a l'edició de Diario de Barcelona del 15 de novembre d'aquell any, on predicava les excel·lències i els grans beneficis que comportava per a la salut la pràctica de la gimnàstica, tot anunciant la posada en marxa de les seves sessions gimnàstiques a la plaça del Beat Oriol, davant de la façana lateral de l'Església del Pi.    

*1863.- Juan Estrany anunciant el seu Gimnàs Higiènic per començar la temporada el 15 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA/Diario de Barcelona).

D'altra banda, Estrany presumia d'haver viatjat i visitat els millors gimnasos d'Europa i ser l'encarregat  de les classes d'educació física dels principals col·legis de Barcelona. També presentava, en exhibicions públiques dels seus alumnes als teatres, els mètodes emprats i era fàcil veure'l els diumenges al matí al Saló de Sant Joan practicant exercicis amb els seus alumnes

Posteriorment, Estrany va habilitar un gimnàs de dimensions més grans, dotat de cordes, anelles i altres elements per a la pràctica de l'exercici físic i el va situar al primer pis del número 31 del carrer de la Canuda, fent cantonada amb Ventrallans, on anys després s'hi emplaçaria la Sala Mozart. El nou gimnàs d'Estrany rivalitzava amb d'altres establiments com el Gimnàs Higiènic i Ortopèdic de Carlos Berthier a la plaça de Sant Sebastià núm. 15 o el d'Emmanuelle Vall al carrer Ataülf número 8.

*1879.- Portada del número 10 de la Revista Universal Ilustrada que recull un anunci del Gimnàs Estrany al carrer de la Canuda número 31

Al 15 de novembre de 1881 i per un espai curt de temps que no arribaria als 2 anys, Estrany va traslladar el gimnàs als baixos de la Casa Vives de la Plaça Catalunya quan encara estava identificada amb el número 6 de la Rambla de Catalunya, just al costat del Teatre Eldorado.

L'estada a l'emergent Plaça de Catalunya va ser doncs breu i el 1883, mentre pretenia també instruir en gimnàstica als bombers graciencs, el seu gimnàs ja s'anunciava a la premsa situat al número 3 de la Rambla dels Estudis, el seu últim emplaçament on estigué fins a la seva mort esdevinguda al 1887.

*1883.- Informació apareguda a El Busilis el 16 de desembre d'aquell any, segons la qual Estrany sol·licitava estendre la seva instrucció gimnàstica als bombers de Gràcia.

*1887.- Esquela de Juan Estrany i Xairó publicada a El Diluvio del 26 de maig d'aquell any. 

____________

[1].- Torrabadella Flix, Xavier. Los gimnasios de Barcelona durante el reinado de Isabel II (1837-1868). Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN: 1989-9289